Creuem la Muntanya Negra, un llogarret idíl·lic (més o menys per Masamet), entre Castres i Carcassona fem una aturada per reposar i posar alguna cosa a la panxa, un tros de pa de la boulangerie sucat amb tomaca i fromatge del bo (Laguiole), un poc de paté. I avall va.
Però per sorpresa topem amb una placa que ens explica un fragment de la història no gaire llunyana.
Diu la placa: "El 12 de juny de 1944, 150 combatents de la resistència (Maquis o Maquesards) del Crps Franc de la Muntanya Negra, uniformats, van atacar una columna alemanya de més de mil homes, infligint-los grans pèrdues (50 morts i ferits), mentre que els maquis només van patir un ferit".
Seguim ...
Limós
Limós (pronunciat [limús] en occità; el nom oficial francès és Limoux) és un municipi francès situat al departament de l'Aude i a la regió d'Occitània. És la capital del districte de Limós, del cantó de Limós i de la comarca del Rasès.
El topònim Limós vindria del llatí Limosus (segons consta el 844), derivant a l’occità Limós (acreditat el 1321). Pel que fa a l’escut de Limós, aquest representa a Sant Martí –dalt de cavall– tallant el seu abric per a oferir-ne un tros a un pobre.
El topònim Limós vindria del llatí Limosus (segons consta el 844), derivant a l’occità Limós (acreditat el 1321). Pel que fa a l’escut de Limós, aquest representa a Sant Martí –dalt de cavall– tallant el seu abric per a oferir-ne un tros a un pobre.
La Blanqueta de Limós
La Blanqueta de Limós —blanqueta de Llimós, o blanquette de Limoux en francès— és un vi escumós originari de l'Aude, amb Appellation d'origine contrôlée (AOC) per decret des del 18 de febrer de 1938, esdevenint en el primer vi creat a la vinya del Llenguadoc i un dels primers AOC de França. Hi han dues varietats: la «blanqueta de Limós brute» i la «blanqueta de Limós mètode ancestral», i és considerat l'escumós més antic del món.
La Blanqueta de Limós —blanqueta de Llimós, o blanquette de Limoux en francès— és un vi escumós originari de l'Aude, amb Appellation d'origine contrôlée (AOC) per decret des del 18 de febrer de 1938, esdevenint en el primer vi creat a la vinya del Llenguadoc i un dels primers AOC de França. Hi han dues varietats: la «blanqueta de Limós brute» i la «blanqueta de Limós mètode ancestral», i és considerat l'escumós més antic del món.
 |
| Vina e Terra. 7 Av. du Lauragais, 11300 Limoux Curiós que gairebé sempre que he fet aquesta ruta he passat per davant d'aquest establiment i com és d'esperar he de fer parada i de pas..., acabo emportant-me'n alguna ampolla de blanqueta. Localització: https://maps.app.goo.gl/RWPLLzjp5NpV2mJ96 |
 |
| Blanquette de Limoux Robert |
Com el seu nom indica, aquest escumós es produeix a la zona de Limós, a Occitània. De fet, se n'atribueix la seva creació a l'abadia propera de Sant Hilari.
 | |
|
La Blanqueta es produeix a partir del raïm propi de la zona: la varietat blanca mausac (en francès: mauzac), que ha de ser utilitzat com a mínim en un 90%. Aquest percentatge mínim es combina amb un toc de chardonnay i de chenin blanc. El nom de Blanqueta ve del color blanquinós propi del dessota de les fulles del raïm mausac.
Titus Livius ja va elogiar a l'antiga Roma els vins blancs de l'Aude i concretament els de Limós, malgrat no eren encara efervescents; de fet, l'historiador romà els va definir com a «vins de la llum», blancs, fins i afruitats. Des de llavors diversos escrits certifiquen de la fabricació i l'exportació d'ampolles de vi blanc procedents de la regió, i al llarg de l'edat mitjana, s'observa que de vegades alguns vins es tornaven espontàniament efervescents. Aquest fenomen va ser constatat pels monjos benedictins de l'abadia de Sant Hilari l'any 1531 a partir de la transformació del vi blanc tradicional de la regió, fet que faria de la Blanqueta de Limós el vi escumós més antic del món.
Blanqueta de Limós a Viquipèdia
Blanqueta de Limós a Viquipèdia
Segim ...
Renoi, quina sed!
Els habitants de l'Aude de més de cinquanta anys recorden que molt abans de la seva aigua mineral, el poble d'Alet-les-Bains era conegut per la seva llimonada en ampolles de vidre retornables.
Al cor de la ciutat medieval d'Alet, a prop de la seva abadia-catedral de Notre-Dame, al segle passat, dos o tres artesans elaboraven aquesta aigua preuada que feia pessigolles i refrescava la gola.
Alet
Alet
Alet (o Alet dels Banhs; en francès, Alet-les-Bains) és un municipi de França de la regió d'Occitània, al departament de l'Aude, al districte i al cantó de Limós, dins el País de Coisan.
Alet fou un monestir dedicat a Santa Maria, fundat el 813 per donació de Berà, comte de Rasès, sobre un convent que ja existia el 526 (Vicus Electus), i que va adoptar la regla benedictina el 817. El 1050 s'esmenta com a Monasterium Beatae Mariae virginis quod vocatur Ellectus, i d'Ellectus va derivar Eleit i posteriorment Alet.
Cap al final del segle xii l'abat Pons Amiel va fer emmurallar l'abadia i la vila de la vora. Al temps dels càtars el Papa Joan XXII va decidir escindir el bisbat de Carcassona en dos, i va crear el d'Alet el 1308;
l'abadia va passar a ser-ne la catedral, i els abats, comtes d'Alet.
Aviat la catedral va sofrir destrosses per diverses guerres, sobretot
dels hugonots el 1573, i va anar-se degradant fins a la Revolució Francesa, en què fou confiscada i venuda, i va ser gairebé destruïda. A mitjan segle XIX es van començar a explotar les aigües termals i la vila va conèixer una
expansió i va arribar a dos mil habitants, però el 1950 ja només en
quedaven 800.
La seva població actual és de 500 habitants, està situada a 204 metres sobre el nivell del mar i el terme té una superfície de 2.354 hectàrees.
La vila reivindica que la família de Miquel de Nòstradama, conegut com a Nostradamus,
uns jueus conversos, es van establir a la ciutat, i a una casa se li
dóna el nom de la Casa del Jueu, tot deixant entendre que podria ser la
de Nostradamus o de la seva família.
Abadia de Santa Maria d'Alet
L’origen d’aquesta abadia és desconegut. Hom situava la seva fundació en l’any 813, quan el comte Berà de Rasès (i també de Barcelona) i la seva esposa van decidir la construcció d’aquest establiment monàstic, posat sota l’advocació de la Mare de Déu i seguint la regla benedictina. Posteriorment aquest document fundacional s’ha revelat una falsificació. Tot i que és força versemblant, aquest document fundacional s’ha revelat una falsificació, en realitat la primera notícia que hom té d’aquest monestir està datada el 970.
A mitjan del segle XI, hom té constància que el lloc és devastat, en aquesta època s’hi localitza una relíquia de la Vera Creu, que atrau els pelegrins. Roger II de Foix (1071-1124) restitueix a l’abadia les seves possessions, acció que posteriorment confirmen els papes Pasqual II (1116) i Calixt II (1119).
 |
| Sala capitular |
 |
| Clau de volta. Segurament amb l'escut de la casa de Foix. |
Bisbat d’Alet
El 1318, el papa Joan XXII va crear el bisbat d’Alet i l’abat Bartomeu prengué la categoria de bisbe. Sens dubte, aquest pas va venir donat per la situació geogràfica d’Alet, prop del centres herètics que en aquella època encara tenien seguidors. Fou un bisbat petit i d’una importància molt relativa. El darrer bisbe fou Charles de la Cropte (1763-1793).
El pas a seu episcopal va facilitar la construcció d'una nova església, però el conjunt d'edificis van quedar molt malmès el 1577 a causa de les guerres de Religió, fet del no es va poder recuperar, des de llavors s'utilitzava l'antic refetor benedictí com a lloc de culte del bisbat. El 1792, amb la Revolució, el lloc fou clausurat.
Els edificis
Si hi havia una església de l’època carolíngia, no hi ha cap resta aparent, l’església és bàsicament de les acaballes del segle XI i del segle següent. Al segle XIV es va bastir un absis gòtic que envoltava l’anterior romànic i que es va perdre en bona part quan es va obrir la carretera que hi passa a tocar.
Font: Monestirs.Cat
Altres monestirs al departament de l'Aude
Tel. +33 4 68 69 93 56
accueilabbaye@aletlesbains.com
Personatges destacats d 'Alet:
Emile Bourgés
a ser un espectacular funàmbul i acròbata autònom dels anys trenta. Nascut l’18 de setembre de 1901 a Alet‑les‑Bains (Aude) en una família pagesa modesta, el seu art va transcendir les seves orígens rurals.
Durant la dècada del 1930, es guanyà el sobrenom de Diable Rouge per les seves actuacions vestit de vermell, l’estiu, sobre cables fins a 80 m d’alt, sense cap tipus de seguretat.
Des de ben jove, Emile, impulsat pel seu desig d'independència, es va enlairar amb els cels; es va llançar a la seva feina de forestal i va començar a utilitzar una corda per baixar més ràpidament després de transportar càrregues de fusta.
D'adolescent, va perfeccionar l'equip que utilitzava, substituint la corda per un cable de 4 mm de diàmetre i utilitzant-lo a la seva bicicleta i després a la seva motocicleta.
Es va casar el 1932 a Vals-les-Bains, i durant la dècada del 1930, quan va adoptar el pseudònim de "Diable Vermell", treballava com a forestal a l'hivern i reprendrenia les seves activitats d'equilibrista a l'estiu.
No tenia cap ambició de fer fortuna: molt popular a tot França, vivia la seva passió cada dia i, generosament, fins i tot donava part dels seus guanys a organitzacions d'ajuda, benèfiques i esportives. Roman inoblidable, i tothom recordarà la seva audàcia, la seva perseverança i la seva immensa generositat.
Font: La Depeche
Michel de Nostredame fou un altre cèlebre personatge que visqué temporades a Alet.
«Donem el que és nostre, transmetem el nostre coneixement»
Nostradamus
Michel de Nostredame, conegut habitualment com a Nostradamus (Sant Romieg de Provença, 14 de desembre de 1503 – Selon de Provença, 2 de juliol de 1566), nom llatinitzat del nom original occità Miquèl de Nòstra Dama.
Fou un apotecari provençal i un dels publicadors de profecies més famosos del món. És conegut pel seu llibre Les Propheties, la primera edició del qual va aparèixer el 1555.
El 1529, va estudiar medicina a Montpeller on va conèixer personatges il·lustres atrets per la RA. Tria el sobrenom de “Nostradamus” que significa: donem el que és nostre, transmetem el nostre coneixement.
Fou un apotecari provençal i un dels publicadors de profecies més famosos del món. És conegut pel seu llibre Les Propheties, la primera edició del qual va aparèixer el 1555.
El 1529, va estudiar medicina a Montpeller on va conèixer personatges il·lustres atrets per la RA. Tria el sobrenom de “Nostradamus” que significa: donem el que és nostre, transmetem el nostre coneixement.
Fill d'una família de jueus conversos a cristians d'origen patern a la ciutat d'Alet les Bains. Va estudiar a Avinyó, on es va notar el seu coneixement.
D'ençà de la publicació del seu llibre, que no s'ha deixat d'imprimir des de la seva mort i que sempre ha estat molt popular a tot el món, Nostradamus ha atret molts seguidors. Els seus entusiastes li donen el crèdit d'haver predit la majoria dels principals esdeveniments mundials. En canvi, la major part de les fonts acadèmiques mantenen que les associacions fetes entre els successos i els quartets de Nostradamus són principalment el resultat de males interpretacions o males traduccions (de vegades deliberades) o són massa ambigües per poder ser útils com a prova d'un poder predictiu real. A més, cap de les fonts llistades aporta evidència que algú hagi mai interpretat un quartet de Nostradamus de forma que pogués identificar un esdeveniment encara per ocórrer.
Les epidèmies de pesta que van interrompre les classes li van permetre aprofundir en l'estudi de les plantes i la farmàcia. Després va iniciar un viatge iniciàtic a la recerca de receptes de plantes «Simples» que el portarien de tornada en diverses ocasions a la magnífica abadia de Notredame d´Alet i la seva família des de 1521 fins a 1528.
D'ençà de la publicació del seu llibre, que no s'ha deixat d'imprimir des de la seva mort i que sempre ha estat molt popular a tot el món, Nostradamus ha atret molts seguidors. Els seus entusiastes li donen el crèdit d'haver predit la majoria dels principals esdeveniments mundials. En canvi, la major part de les fonts acadèmiques mantenen que les associacions fetes entre els successos i els quartets de Nostradamus són principalment el resultat de males interpretacions o males traduccions (de vegades deliberades) o són massa ambigües per poder ser útils com a prova d'un poder predictiu real. A més, cap de les fonts llistades aporta evidència que algú hagi mai interpretat un quartet de Nostradamus de forma que pogués identificar un esdeveniment encara per ocórrer.
 |
| Història de la casa |
Més informació: Maison de Nostradamus
Ampliar: Bibliografia, més informació
Veure:
Arcas
Arcas (nom occità; el nom oficial francès és Arques) és una vila del departament de l'Aude (França), al districte de Limós, dins el cantó de Coisan, amb més de dos-cents habitants, situat en uns turons a les portes de les Corberes, a uns 350 metres d'alçada.
 |
| Castell d'Arcas |
El terme té unes 2.000 hectàrees. Té una església dedicada a Sant Joan Baptista. Prop de la vila es troba un magnífic castell construït entre 1280 i 1310. Una zona arbrada anomenada l'Arborètum del Planel, creada el 1933,
i que serveix per a passejar, recull gran varietat d'espècies locals i
de fora. Prop del poble hi ha l'estany d'Arcas, on es pesquen truites,
d'uns 80.000 metres quadrats de superfície. La principal explotació
forestal és la del bosc de Réalsesse.
Arcas es deia antigament Villa de Arquis o Vallem de Arquis. Fou conquerida per Simó de Montfort durant la Guerra dels Albigesos, junt amb Termes, el castell de Costauçan i la vila de Coisan;
Arcas fou donada a Pere de Voisins, lloctinent de Simó, que el 1265 va
exercir una repressió ferotge a la vila.
Gerard de Voisins, cap al 1340,
impedia als habitants de vendre el producte de les vinyes fins que ell
no hagués venut les seves, però el senescal de Carcassona els va donar suport. Va pertànyer a la família dels Voisins fins al 1518, quan per matrimoni de l'hereva del darrer dels Voisins amb Joan de Joyeuse, duc de Joyeuse, va passar a aquesta família. El 1575 el castell va ser malmès pels hugonots. Al segle xviii la baronia d'Arcas va ser venuda al baró de Rébé i els habitants es van sostreure poc després dels delmes a què estaven sotmesos. El nom d'Arcas és testimoniat el 1538 i des de 1781 porta el nom francès d'Arques.
Castell d'Arcas
Es compon d'un recinte quadrangular que envolta una torrassa quadrada central d'11 m de costat, dotada de garites a cadascun dels seus angles. La torrassa, de 24 m. d'alçària i 4 nivells, constitueix una obra mestra de l'art gòtic. Ajunta elegància, luxe i aspecte militar. Restaurat des de fa poc, queda com a testimoni del coneixement tècnic i artístic dels constructors de l'època medieval. Les voltes esculpides, les boniques xemeneies i les finestres trilobulades deixen aparèixer el gust i la riquesa dels mestres del lloc, els senyors de Voisins.
Es compon d'un recinte quadrangular que envolta una torrassa quadrada central d'11 m de costat, dotada de garites a cadascun dels seus angles. La torrassa, de 24 m. d'alçària i 4 nivells, constitueix una obra mestra de l'art gòtic. Ajunta elegància, luxe i aspecte militar. Restaurat des de fa poc, queda com a testimoni del coneixement tècnic i artístic dels constructors de l'època medieval. Les voltes esculpides, les boniques xemeneies i les finestres trilobulades deixen aparèixer el gust i la riquesa dels mestres del lloc, els senyors de Voisins.
La vila és ell lloc de naixement de Déodat Roché (1877-1978), historiador, erudit del catarisme
i anomenat l'últim «papa càtar». La seva casa natal (Centre d'Estudis
Càtars), situada en el centre del poble, presenta una exposició
permanent.
Sèrras
Sèrras (nom occità, i en francès Serres) és una vila de la regió d'Occitània, al departament de l'Aude, districte de Limós, cantó de Coisan, de menys de 60 habitants i a uns 270 metres d'altitud. Té un castell del segle xv, un pont de pedra del segle xvii i una església parroquial dedicada a Sant Pere.
 |
| Castell de Sèrras |
Anomenada antigament Serris fou domini de l'abat i després bisbe d'Alet.
Després d'una llarga tirada aqrribem a Prada
Tot havent sopat a la plaça de la República de Prada, situada davant de l'església de Sant Pere, comença la ballada de sardanes. Oh!, sorpresa!, ballant hi ha un vell conegut que fou mestre meu durant la meva infància. A veure si el descobriu.
-.-
Rutes:
- 12.08.2024 Canillo, Foix, Tolosa, Albi, Moulin d'Albiàs, Montalban
- 13.08.2024 Museu Ingres, Moissac, Autvilar
- 14.08.2024 Negrapelissa, Museu Tolouse-Lautrec, Palau Barbie, Santa Cecília d'Albi, Sant Salvi, Galhac, Rabastens
- 15.08.2024 Albias, Cauçada, Varaire, Maison de pierre sèche, Promilhanas, Marcièl, Abbaye de Loc Dieu, Rodés
- 16.08.2024 Boason, Espaliu, La Guiòla, Brasseria d'Olt, Santa Eulàlia d'Olt i sant Come d'Olt
- 17.08.2024 Vilafranca de Roergue, La Bastida de l'Avesque, Sauvatèrra de Roergue, Bèlcastèl
- 18.08.2024 Museu Fenaille, Café Bras, Musée Soulages, Concas, Hôtel Bastide Rodés
- 19.08.2024 L'Albi, Castres, Carcassona, Limós, Alet, Arcas, Sèrras, Prada
- 20.08.2024 Prada, Vic i a casa
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada