Dividim la ruta en dues etapes. De Sort a Esterri d'Àneu i d'Esterri d'Àneu a Sort donant un bon tomb.
Sort
Des de Sort hem pujat a Tírvia per comprar pa, un dels millors o el
millor de la comarca. Hem fet salat, però hem descobert una coca que hi
canten els àngels, us la recomano. Es recomana reservar el pa el dia abans de comprar-lo, ja que en fa poca quantitat. Tel. 973622087
Per tant, destacar de Tírvia és el pa del forn del poble, un pa
com el d'"antes", enfornat amb llenya, cruixent per fora, esponjós per dins, pa de debò, fet amb llenya, i que com diu el rètol de la porta: "El millor pa del Pallars Sobirà", ja us ho dic, si no és el millor, deu ser dels millors.
Forn de Pa de Tírvia C/ dels Coberts, 2 - 25595 Tírvia Tel. 973622087
Tírvia
Tírvia és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà.
Aquest municipi és el més petit en extensió de la comarca del Pallars
Sobirà, i és dels pocs que al llarg dels dos darrers segles no ha sofert
cap agregació, ni se l'ha agregat a un altre terme municipal. Té un
nucli important de població, la vila de Tírvia, i dues caseries amb molt
poca població: la Bana i Terveu, que mai no van tenir ajuntament propi.
Antigament, Tírvia havia tingut també la caseria o poble de Forques, a
prop de l'ermita de la Mare de Déu del Roser, al nord del terme
municipal. L'església parroquial està dedicada a Sant Feliu i, a més, hi
ha les restes de la capella de Sant Joan Baptista, la nova capella de
la mateixa advocació, la de la Mare de Déu de la Pietat, al cementiri, i
l'esmentada de la Mare de Déu del Roser.
Tírvia. Destrucció i reconstrucció d'un poble "adoptat pel Caudillo"
El
16 de Setembre de 1938 el poble de Tírvia va ser bombardejat per
l’Exèrcit Franquista. La virulència del bombardeig va ser tal, que
gairebé tot el poble va quedar en runes. En 1939, una vegada acabada la
guerra, es va decretar l’adopció de Tírvia per part de l’Estat, això
implicava que les obres de reconstrucció anirien a càrrec del govern
franquista.
Per
rememorar aquest esdeveniment històric l’Ajuntament de Tírvia, amb
l’ajuda del Memorial Democràtic, va crear un itinerari pels punts claus
del municipi que ajuden a entendre el transcurs de l’ofensiva franquista
a la zona, l’empremta del bombardeig al patrimoni i arquitectura local,
els resultats de les tasques de reconstrucció de postguerra i l’impacte
sociocultural i econòmic que esdevé desprès de la destrucció quasi
complerta de tot un poble.
Milicians del Regiment Pirinenc n.1, format per membres d'Estat Català,
fotografiats en un descans al refugi de Tírvia (Pallars Sobirà), 1936.
Aquesta unitat obeïa exclusivament les ordres de la Generalitat de
Catalunya i estava especialitzada en accions a l'alta muntanya,
participant a la vessant pirinenca del front d'Aragó. Quan la
Generalitat perdé les competències en Defensa, el regiment es va
dissoldre -a contracor- en l'Exèrcit Popular de la República (1937), on
aixecaren sospites per la seva ideologia independentista.
Estanislau Pedrola i Rovira conegut com a Estanis Pedrola i també pel seu pseudònim "Sandalio", (Montbrió del Camp 1907 - † Flossenbürg, Alemanya, 1944), fotògraf i membre dels pirinencs, és qui
els retrata. Després de la guerra, travessa la frontera i acaba
integrant-se en la resistència francesa, ajudant a passar aviadors
anglesos i americans caiguts en camp enemic darrere les files aliades.
Detingut per la Gestapo, fou internat al camp de concentració de
Flossenbürg on morí, a finals de 1944, amb 36 anys.
Ainet de Cardós és un poble del
terme municipal de Vall de Cardós, de la comarca del Pallars Sobirà.
Pertanyia fins al 1972 a l'antic terme d'Estaon.
L'antic terme d'Estaon. És a 3 kilòmetres al nord de Ribera de Cardós,
al mig de la Vall de Cardós. Es troba a 960 metres d'altitud, a la vora
dreta del riu Noguera de Cardós, en un lloc envoltat de muntanyes, com
el Pui Tabaca, al nord-oest, o el Pui de Sant Martí, al sud-oest. A
l'altra banda del riu, davant del poble, es dreça el Pui de la Solana.
La Roca Isarna domina el poble pel costat nord-oest.
Visita obligada
Ainet
de Cardós té l'església de Santa Eugènia, sufragània de la de Sant Pere
de Lladrós. A més, dalt d'un turó al sud-oest del poble, el Pui de Sant
Martí, hi ha les restes de l'antiga església parroquial de Sant Martí
del Pui, que encara funcionava com a tal el segle XIV. Tot fa suposar
que aquesta era l'església de Sant Martí de Ribera l'Aigua, documentada
fins al 1314. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques en el
lloc han posat de manifest l'existència en aquell lloc d'un poblat
fortificat, que en algun document és anomenat ciutat.
Hem de destacar la qualitat dels embotits i de les cants, tant la de vedella bruna del Pirineu, com la de corder i la de porc.
Ribera de Cardós és una vila cap del terme municipal de Vall de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà.
La vila de Ribera de Cardós es troba al fons de la Vall de Cardós, a la
dreta de la Noguera de Cardós, en un indret on la vall s'eixampla
considerablement entre la Serra d'Aurati, al sud-oest, que assoleix els
2.021,6 al Pui de Pouet, i la Serra de Niarte, al sud-est, que arriba
als 2.085,1 al Pui de Cassibrós, situat damunt i a llevant de Ribera de
Cardós.
Ribera de Cardós compta amb la important església parroquial romànica de
Santa Maria, gran i un xic separada de la vila, en un indret a prop del
riu que vol ser punt de trobada de tota la vall. Antigament era seu
d'un arxiprestat que comprenia tota la Vall de Cardós.
Santa Maria de Ribera de Cardós
Santa Maria de Ribera de Cardós
Santa Maria de Ribera de Cardós és una església parroquial romànica de
la vila de Ribera de Cardós, pertanyent al terme municipal de Vall de
Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà. Formava part de l'antic terme
de Ribera de Cardós. Està situada en un pla a la dreta de la Noguera de
Cardós, a llevant de la vila de Ribera de Cardós, un xic separada del
nucli de població. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès
Local.
Potralada de Santa Maria de Ribera de Cardós
Santa Maria de Ribera de Cardós es troba als afores del nucli urbà,
davant d'una gran plaça centrada per una creu moderna, precedint el
cementiri que s'estén darrera la capçalera. Possiblement en origen era
de tres naus rematades a l'est per tres absis semicirculars dels quals
actualment només en resta el lateral nord, decorat a l'exterior per
arcuacions cegues que descansen sobre petites mènsules i il·luminat per
una finestra de doble esqueixada. L'antic absis central fou substituït
al segle XVIII per una capçalera irregular. Actualment l'església
presenta una nau flanquejada per capelles cobertes amb volta d'aresta.
La portada romànica d'arc de mig punt es troba als peus de la nau, a la
façana de ponent. Consta de tres arcs en degradació el més extern marcat
per una sanefa de dents de serra. Al capdamunt trobem tres arcs cecs
sota un fris d'escacats i una mica més amunt hi ha un rosetó envoltat
pels mateixos elements decoratius. Aquesta portada fou descoberta no fa
massa anys sota una gruixuda capa d'arrebossat. En el mur de la façana
es veuen traces de murs perpendiculars que possiblement devien formar un
atri. Al costat septentrional de l'església s'aixeca un magnífic
campanar romànic de quatre pisos. A l'exterior els pisos són separats
per arcuacions cegues i petits frisos dentats i escacats, i al pis
superior per un de més ample d'entrecreuats. Als dos pisos inferiors
s'obren espitlleres, al tercer una finestra de mig punt i al quart una
finestra geminada partida per dobles columnes amb capitell, i una petita
rosassa al mig dels dos arcs lleugerament apuntats. La construcció és
coronada per uns merlets esglaonats que presenten espitlleres.
Absis i absidiola
Història
El 839, l'acta de Consagració de la Seu d'Urgell menciona "Sancta Maria
Cardonensis" a favor de la qual tenen documentades deixes comtals en el
segle XII. L'actual fàbrica amb forta empremta mudèjar és dels segles XI
i XII, objecte de nombroses modificacions en els segles posteriors i
especialment en el curs del segle XVII.
Està situat en una ampla vall d'origen glacial, en el primer
eixamplament que troba la Noguera Pallaresa en deixar enrere la tancada
Vall d'Alós. La població es troba en una zona plana entre la Noguera
Pallaresa i el Riu de Son, als peus dels contraforts sud-occidentals del
Faro. Esterri d'Àneu té el terme municipal més petit de la comarca i,
en canvi, el segon més poblat, després del cap de comarca, Sort.
Tot i no ser una població gaire gran (no arriba als 1.000 habitants),
exerceix veritablement de capital de la Vall d'Àneu, tant per serveis
(mèdics, educatius, comercials, etcètera) com per ser el punt de trobada
natural de la totalitat de pobles dels quatre termes municipals de la
vall: Alt Àneu, Espot, Esterri d'Àneu i la Guingueta d'Àneu.
Cal destacar, per exemple, que en tot el Pallars Sobirà només hi ha dos
centres públics d'ensenyament secundari: el de Sort i el d'Esterri
d'Àneu.
Esterri d'Àneu té el nucli antic a banda i banda de la Noguera
Pallaresa; la major part de la vila és a la dreta del riu, però a
l'esquerra hi ha un dels barris més vells de la vila. L'església
parroquial de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu és a la dreta, com la Casa de la Vila i l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu,
el CEIP La Closa i l'Institut de Secundària Joaquim Morelló . En aquest
sector queden elements de l'antiga vila closa, com, per exemple, la
Plaça de la Closa i el nom de l'escola d'ensenyament infantil i primari.
A més de l'església parroquial, la vila d'Esterri d'Àneu disposa
d'altres esglésies, algunes en ruïnes: l'antiga església parroquial de Sant Vicenç vell, la capella del Sant Crist del cementiri de la població, Sant Pere vell de Casa Carrera,
d'origen romànic, i la de Sant Roc, pràcticament desapareguda. La que
és del tot desapareguda és la de Sant Jaume, canònica augustiniana
successora de Santa Maria d'Àneu.
A més, Esterri d'Àneu conserva una creu de terme al capdamunt del Carrer
Major que, segons la tradició, data del 1633, feta pels francesos.
També hi ha el Pont d'Esterri d'Àneu, romànic, de dos ulls, damunt de la
Noguera Pallaresa.
Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu
Està situada al bell mig de la vila, a l'extrem sud-est del que fou la vila closa.
Església de dimensions considerables, d'una sola nau, dividida en sis trams i espaiosa capçalera rectangular a l'oest, i capelles laterals. Cobreixen la nau voltes de llunetes.
Les capelles presenten volta d'arestes. A l'est, als peus de la nau, es
troba la façana, situada al c/ Major de la vila, té una ampla portal i
sobre d'aquest, un rosetó
flanquejat per dues finestres. Cobreix la nau amb un llosat de
llicorella a dues aigües que sobresurt per sobre dels llosats més baixos
de les capelles laterals. A l'esquerra de la façana, s'aixeca l'esvelt
campanar octogonal coronat per un agut xapitell. Els murs externs són de
pedra vista, sols enquadrada en les filades dels angles, al voltant de
la porta i part del parament de la façana. El campanar, de construcció
més recent és arrebossat.
L'església fou construïda en els segles XVII en el solar d'un antic
convent. Posteriorment fou objecte de reformes en els segles XVIII, XIX,
i XX.
L'Ecomuseu de les valls d'Àneu és un museu dedicat a l'etnografia de les valls d'Àneu i la resta del Pallars.
Ignaugurat l'any 1994 i situat als municipis d'Esterri d'Àneu, Alt Àneu, Espot i La Guingueta d'Àneu, localitzades a la comarca del Pallars Sobirà, el museu fou concebut per Ferran Rella i Cisco Farràs des del Consell Cultural de les Valls d'Àneu i adequat, posteriorment, per Llorenç Prats
com una entitat viva que, a partir de la recerca, la conservació, la
difusió i la restitució del patrimoni integral vol participar i incidir
en el desenvolupament de les valls d'Àneu i de la resta del Pallars.
Casa Gassia
Superant l'àmbit de la museologia tradicional l'ecomuseu permet
relacionar elements monumentals, naturals i etnogràfics en l'entorn més
immediat de l'home i recuperar formes de vida aneuenca de finals del segle xix
i ressituar, així mateix, els objectes en el seu lloc d'origen per tal
d'explicar l'organització de la vida en aquest territori. Es tracta d'un
museu que segueix els principis de la nova museologia, en cocret dels ecomuseus.
El rebost de Casa Gassia
Elements de l'Ecomuseu: radialsL'Ecomuseu no té una única seu sinó que s'escampa pel territori per tal
d'explicar la vida de les valls que el conformen. A partir de centres
patrimonials repartits pels pobles de les valls d'Àneu s'ofereixen
diversos espais: la Casa Gassia a Esterri d'Àneu, la serradora hidràulica d'Alós d'Isil, el conjunt monumental de Son, el monestirbenedictí de Sant Pere del Burgal d'Escaló, els búnquers de la Guingueta d'Àneu, la formatgeria “la Roseta de Gavàs”, l'itinerari urbà per Esterri d'Àneu, l'església de Sant Joan d'Isil, l'església de Sant Julià d'Unarre, Sant Pere del Burgal, i Santa Maria d'Àneu.
Sovint sentim contar al nostre padrí com vivia ell de petit i se’ns
fa estrany imaginar-nos que a casa no tinguessin llum, aigua corrent,
lavabo, etc.
També sobta que cada any matessin alguns porcs i que la família
mateixa es fes els embotits… i que, a més a més, es poguessin conservar
durant tot l’any sense tenir nevera.
Menjador
De tot això no en fa gaire, tot i així, si ho comparem amb la nostra
realitat actual, ens adonem que hi ha hagut nombrosos canvis. La visita
a Casa Gassia suposa viatjar al passat i descobrir unes formes de vida que poden servir-nos per entendre el nostre present…
Casa Gassia manté la seva estructura original, marc
ideal per a mostrar les singularitats de la vida familiar i de l’espai
domèstic en aquestes valls pirinenques durant la primera meitat del
segle.
L'aigüera
A partir de les unitats d’exposició que s’ofereixen, copsareu
perfectament les activitats realitzades a l’interior d’una casa, les
relacions que s’establien entre els membres que l’habitaven, com es
repartien les tasques i les responsabilitats domèstiques i com es
concreten els principals factors de canvi des de llavors fins ara.
Visites
HORARI DE VISITES*
De dimarts a dissabtes: a les 11h, a les 12h, a les 13h, a les 16h, a les 17h i a les 18h Diumenges: a les 12h i a les 13h. Tarda tancat Dilluns tancat *LES VISITES A CASA GASSIA SÓN SEMPRE GUIADES. DURACIÓ: 35 MIN APROX.
TARIFES
Tarifa visita guiada individual: 5,00 € Tarifa reduïda: 4,50€ (Carnet Jove; Club d’Amics de Lleida) Tarifa de grup: 4 € per persona, a partir de deu persones Tarifa gratuïta: menors de 9 anys; Carnet Super3; ICOM; Carnet docent
Escalfapanxes o llar de foc, el lloc més important d ela casa, el foc cremava les 24 hores del dia
Se’n parlave... n’hi havie és una mostra
itinerant sobre el fenomen de la bruixeria al Pirineu i les Terres de
Ponent, organitzada i produïda per la Xarxa de Museus de les Terres de
Lleida i Aran. La mostra il·lustra els resultats de la recerca sobre la
bruixeria impulsada des de la xarxa i duta a terme entre els anys 2015 i
2017, que aborda la bruixeria com a fenomen social i científic al
Pirineu i Ponent.
D’entre
les principals conclusions d’aquesta investigació, se n’extreu que
alguns dels primers judicis europeus sobre bruixeria van ser al Pirineu,
concretament a les Valls d’Àneu i que les dones acusades de bruixeria a
Catalunya eren assenyalades i perseguides pels seus veïns i no per la
Inquisició, al contrari del que es pensava fins ara. La ‘fama de bruixa’
s’heretava per via materna i mentre que al Pirineu la cacera de bruixes
era recurrent, a les comarques de la Plana era puntual. A més, la
recerca situa els últims records de la bruixeria en els anys 50 i mentre
que a la plana costa de trobar testimonis vius que en recordin alguna
pràctica, al Pirineu encara hi ha gent que hi creu i fins i tot, evita
parlar-ne per por.
L’exposició va itinerar durant els anys 2018 i 2019 i combinava les dues
vessants que ha abordat la investigació: la històrica i l’etnològica.
L'exposició incloia diferents àudios, entre ells els de persones que han
viscut el fenomen de la bruixeria en primera persona, objectes que
s’han utilitzat per protegir-se en diverses èpoques, com ara cremalls i
amulets, entre altres, i també documents històrics i material que
il·lustra les diferents conclusions a les qual ha arribat la
investigació.
Son, antigament anomenat Son del Pi, és un poble del terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà.
Està
situat en un altiplà a l'esquerra del Riu de Son, prop de la
confluència entre la vall de la Noguera Pallaresa i la de la Bonaigua, a
1.387,8 metres d'altitud.
La
població de Son és esmentada en l'acta de consagració de la Catedral de
la Seu d'Urgell, datada l'any 839, però de cronologia molt discutida.
La localitat la tornem a trobar esmentada l'any 1076, juntament amb
l'església de Sancti Iusti.
Son
tingué ajuntament propi fins al 1970, data en la qual s'uní amb
València d'Àneu, Sorpe i Isil per crear el municipi d'Alt Àneu.
Aquesta
població conserva un important patrimoni arquitectònic que destaca
sobretot, per l'església romànica de Sant Just i Sant Pastor. És una
gran edificació dels segles XI i XII, molt modificada, que conserva un
imponent campanar de torre quadrada amb decoració llombarda.
S'ha d'esmentar també l'església de Sant Pere de l'Abadia,
de grans dimensions i construïda al segle XII, que si bé fou molt
desfigurada per la seva adaptació com a rectoria encara se'n reconeix
externament les formes d'església.
Finalment, Son tenia una tercera església romànica, la Mare de Déu de Bellero, que s'ensulsià als anys 50 del segle XX.
Sant
Just i Sant Pastor de Son és una església romànica del poble de Son, en
el terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà).
El 1998 va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.
El
temple fou construït entre els segles XI i XII, i apareix citada per
primer cop l'any 1076 en una acta de donació dels alous de Son a Santa
Maria de la Seu. Consta d'una sola nau amb afegiments posteriors de
capelles laterals i la sagristia, La nau està capçada per un absis amb
decoració llombarda, arcuacions i lesenes, i està il·luminat per tres
finestres repartides de forma desigual. A la façana de migdia s'hi obre
una porta en arc de mig punt sota d'un porxo.
L'element
més destacat és sens dubte l'esvelt campanar quadrat amb una escala
interior. Consta de quatre nivells de finestres separats per arcuacions
llombardes amb lesenes als costats. Les finestres del primer pis són
d'esqueixada recta, les del segon geminades, i la resta triforades. Les
columnes de les finestres estan separades per columnes de fus cilíndric
llis amb capitells mensuliformes. El campanar està rematat amb una
teulada de pissarra i una agulla força alta.
A l'interior, podem observar-hi un retaule gòtic de Pere Espallargues
del segle XV, que consta de 23 peces que representen diverses escenes:
la Mare de Déu i el nen, l'Anunciació, la Visitació, la Nativitat,
l'Epifania i el martiri dels Sants Just i Pastor,
entre altres representacions sacres. ambé s'han conservat tres piques,
una de baptismal semiesfèrica i decorada amb motius vegetals i un
animal, i dues d'oli.
A
l'exterior, a més del porxo davant la portalada, i ha un interessant
comunidor de planta de ferradura amb un bonic penell de ferro forjat que
representa un pastoret.
Restauració
La
restauració es va executar entre el període comprés de juliol 2014 a
febrer 2015 i va comptar amb una inversió 200.000 euros. Va abordar
determinats aspectes de l’exterior i tot l’interior. A l’exterior, el
drenatge de la zona de la capçalera; el repàs de coberta i el repàs dels
rejuntats de carreus de les façanes nord-est i nord. A l’interior, es
va dur a terme el reforç estructural del cor; la rehabilitació dels
paraments verticals i sostres de la nau i capelles, amb sanejament,
neteja, consolidació i pintat a la calç; la restauració dels paviments
de fusta de la nau i del cor, de còdols de l’absis i de pedra de les
capelles laterals; les noves instal·lacions i nova il·luminació; la
restauració dels elements de mobiliari existent i objectes diversos
ubicats a les capelles; el nou altar i ambó; la conservació i
restauració de les pintures murals dels dos arcs triomfals de l’absis i
de les pintures murals del cor i laterals de l’absis descobertes i la
restauració de les 6 piques de pedra.
Sorpe és un poble del terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del
Pallars Sobirà. Està enlairat a la dreta de la Noguera Pallaresa, al
nord de la vall del riu de la Bonaigua, a l'altra banda del qual es
troba l'avetosa de la Mata, també coneguda com la Mata de Sorpe o,
també, la Mata de València. Segons Joan Coromines, Sorpe, de la mateixa
manera que «Surri» i «Sorre», prové de l'ètim basc «çur» o «zur»,
«fusta», amb el sufix locatiu «-be», que passa a «-pe» i posteriorment a
«-re», que significa «sota de». Per tant, Sorpe seria «sota la fusta»,
sota el bosc, fent referència als immensos boscos sota dels quals es
troba el poble.
Està comunicat per carretera local amb
la C-28 que, des d'Esterri i passant per València d'Àneu, enllaça amb la
Vall d'Aran pel port de la Bonaigua, a l'oest de l'antic terme de
Sorpe.
L'edifici més destacat del poble és Sant Pere de Sorpe,
església romànica.
Casa Ermengol
En el poble destaquen algunes cases, com Casa Ermengol,
que disposa de capella pròpia, primitivament dedicada a Sant Ermengol, i
modernament a la Mare de Déu del Carme. Fora del poble, al costat
nord-oest de l'accés des de la carretera C-28, hi havia hagut la Borda
de l'Andreuet, amb la capella de Sant Antoni al costat. Actualment borda
i capella són desaparegudes.
Església de Sant Pere de Sorpe
Sant
Pere de Sorpe és una església romànica que es troba dins el poble de
Sorpe.
Església de Sant Pere de Sorpe
Sant Pere de Sorpe,
església romànica de tres naus, molt modificada, amb un massís campanar
rectangular i de la qual només resta l'absis nord. L'altar major és
renaixentista, amb una talla romànica de sant Pere. Els frescos que
decoraven les parets de l'església, del segle XII, constitueixen un
important exponent de la pintura romànica i avui dia es poden admirar al
Museu Nacional d'Art de Catalunya i al Museu Diocesà d'Urgell.
Té
categoria parroquial, però en l'actualitat està agrupada, amb la resta
de parròquies del terme i de l'entorn, a la de Sant Vicenç d'Esterri
d'Àneu. Pertanyia a l'antic terme de Sorpe.
L'edifici
és un temple romànic de planta basilical llatina amb tres naus i tres
absis semicirculars, originalment, dels quals només queda l'absidiola
nord, atès que l'absis central fou convertit en la porta d'entrada a
l'església, en capgirar, el 1728, la capçalera. El campanar és
rectangular, amb porta d'entrada elevada. Destaquen les arcades
llombardes de l'absidiola conservada.
A
l'interior, destaquen dues piques baptismals romàniques, de pedra, i el
retaule de l'altar major, renaixentista, presidit per una talla
romànica de sant Pere, tots dos restaurats pel servei de Restauració de
la Generalitat de Catalunya. Les pintures romàniques, arrencades en dues
campanyes (1929 i 1964) són al Museu d'Art de Catalunya, de Barcelona.
Les seves pintures murals, del segle XII, es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona i al Museu Diocesà d'Urgell
(MDU). Contenen una de les representacions més importants dins de la
pintura romànica de Catalunya, realitzada per diferents mestres, el nom
dels quals es desconeix, per la qual cosa han estat anomenats "Primer
mestre de Sorpe", "Segon mestre de Sorpe" i "Tercer mestre de Sorpe",
atès que hi han estat reconeguts, per les diferències de traç i d'estil,
almenys tres mestres principals.
Les seves pintures murals, del segle XII, es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona i al Museu Diocesà d'Urgell
(MDU). Contenen una de les representacions més importants dins de la
pintura romànica de Catalunya, realitzada per diferents mestres, el nom
dels quals es desconeix, per la qual cosa han estat anomenats "Primer
mestre de Sorpe", "Segon mestre de Sorpe" i "Tercer mestre de Sorpe",
atès que hi han estat reconeguts, per les diferències de traç i d'estil,
almenys tres mestres principals.
Hi ha figuracions de l'Antic i
Nou Testament, de l'Esperit Sant, una Mare de Déu en Majestat (molt
semblant a la de l'església de Santa Maria de Taüll), diversos apòstols i
sants, així com la narració de la vida i mort de Crist. Una de les
particularitats és que presenta, entre els motius decoratius, alguns
signes del zodíac. Acompanya les pintures tota una sèrie de grafits
medievals, en part també conservats en els museus esmentats.
Es
conserven en aquesta església dues piques de pedra, totes dues
esculpides. Una és baptismal, i està situada en l'antiga absidiola nord,
que passà a ser baptisteri des del moment del capgirament de
l'església, al segle XVIII. L'altra devia ser una pica per a servar-hi
els olis sagrats. La baptismal té uns motius decoratius molt elaborats,
de motius vegetals barrejats amb ocells, serps i monstres. Els motius
decoratius esculpits remeten a un cert barroquisme, a dins d'un romànic
ja tardà, clarament del segle XIII.
Sant Pere de Sorpe
En
canvi, la pica que devia contenir els olis presenta uns motius
decoratius molt més simples i primitius, obra, possiblement, d'un
artista picapedrer popular. La base d'aquesta pica, a més, segurament
procedeix d'una estela com les que es donen al Pallars Sobirà, sobretot a
la Vall Ferrera.
Borén
Està situat a l'esquerra de la Noguera Pallaresa a 1.101,1 metres
d'altitud. És just a la cua del Pantà de Borén, al sud-est del poble
d'Àrreu i al nord, i dessota, del poble de Sorpe, l'antic cap del
municipi, que queda enlairat respecte de la vall de la Noguera
Pallaresa. És al peu del contrafort sud-oest del Tossal de la Llosa.
Església de Sant
Martí de Borén
L'esment més antic conservat de Borén és de l'any 908, en un document en
què l'abat Godemir de Gerri intercanvia diversos béns amb el comte
Ramon I de Tolosa, entre els quals figura una propietat a Borahenne.
Borén fou un municipi independent fins al 1846, moment en què, juntament
amb Isavarre, passà a formar part del municipi de Sorpe.
Campanar iespadanya de l'església de Sant
Martí de Borén
Entre el seu patrimoni cal destacar el pont romànic i l'església de Sant
Martí. D'època romànica conserva la seva portalada amb arquivoltes
decorades i dues piques de pedra, una de les quals presenta un lleó en
relleu.
L'església està situada en el lloc més alt del poble, a l'extrem
nord-occidental del nucli de població. El temple actual, gran, és
producte d'una reconstrucció del segle xviii,
que l'engrandí notablement. S'hi conserven, però, elements de
l'església romànica. Hi ha esments d'aquesta església des del 908, en
una transacció entre l'abat de Gerri i el comte de Pallars. Del 1090
data un document que esmenta la peculiaritat de l'organització
eclesiàstica de Borén, atès que era lloc de domini comtal, dins del
territori de la Vall d'Àneu,
i, per tant, amb privilegis i obligacions diferents dels altres pobles
de la vall. Entre d'altres, la parròquia de Sant Martí posseïa els drets
de primícies del poble de Borén.
La porta posseeix arquivoltes i àbacs, en una decoració geomètrica corresponent al segle XII;
és pràcticament l'única resta del primitiu edifici romànic. El campanar
és una torre de base quadrada, de vuit cares al cos superior i coberta
piramidal, ja pertanyent a la construcció barroca. A l'interior,
conserva una pica baptismal romànica decorada geomètricament, i una pica
beneitera amb rostres primitius esculpits.
Isil
Isil, antigament anomenat també Gil, és un poble del terme municipal
d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic
municipi d'Isil.
Està situat en el curs del Noguera Pallaresa, a totes dues riberes del
riu, el qual, a més, forma una illa justament en aquell lloc, en la qual
es troben la Casa de la Vila, l'església de la Immaculada i la Casa
rectoral, oi Abadia. És a 1.163,4 metres d'altitud.
Església parroquial de la Immaculada d'Isil
La menció documental més antiga és a l'acta de consagració de la
catedral d'Urgell, datada l'any 839, però de cronologia molt discutida.
També està documentat en una convinença del 1064 entre els comtes Artau I
i Ramon VI, per la qual Isil passa al Pallars Sobirà.
Trucador
Isil
fou un municipi independent fins al 1970, data en la qual, juntament
amb València d'Àneu, Son i Sorpe crearen el municipi d'Alt Àneu. L'any
1971 Isil i Alós d'Isil es constituïren en entitat local menor, que fou
suprimida l'any 1992. Tanmateix, el 1999 es tornà a constituir en
entitat municipal descentralitzada amb el nom d'Isil i Alós.
Isil
té l'església parroquial de la Immaculada d'Isil, situada en una illa
que forma la Noguera Pallaresa en dividir-se en dos braços, al costat
nord de la Plaça de l'Església i al nord-oest de l'antiga Casa de la
Vila, ara seu de l'Entitat Municipal Descentralitzada, que queda a
l'esquerra del riu. Entre les cases del poble destaca Casa Sastres.
Entre el seu patrimoni immoble destaca l'església de Sant Joan d'Isil,
situada als afores de la població, mig quilòmetre a migdia. És una
basilica de tres naus capçada per tres absis que se sostenen sobre el
riu. Destaca per la decoració de la portalada esculturada amb
arquivoltes, similar a les de Sant Lliser d'Alós d'Isil, Sant Llorenç d'Isavarre i Sant Martí de Borén.
Cal assenyalar el fris d'arquets cecs que recorre la façana sud i les
dues plaques amb relleus que es troben encastades en aquesta mateixa
façana.
Isil és també conegut per les Falles d'Isil,
dins de la tradició de falles o teies, molt comuna al Pallars i a la
Ribagorça. Com a record de la celebració pagana del solstici d'estiu,
els habitants d'Isil descendeixen de la muntanya amb troncs encesos, la
corrua de la qual enmig de la nit sembla una serp de foc. Aquesta festa
fou recuperada l'any 1978 i declarada festa d'interès nacional per la
Generalitat de Catalunya l'any 1991.
Sant Joan d'Isil
Sant Joan d'Isil és l'església parroquial romànica del poble d'Isil.
Està situada mig quilòmetre al sud d'Isil, ran de les aigües de la
Noguera Pallaresa, per la qual cosa és una de les construccions
romàniques més notables i característiques de la Vall d'Àneu.
S'esmenta per primer cop l'any 1095. Alguns autors l'havien
considerada, erròniament seu d'un monestir templer i d'altres, d'un de
benedictí. Sí que, en canvi, està documentada la seva funció parroquial,
dins del deganat de la Vall d'Àneu.
Amb planta basilical de tres naus, la central més ampla i alta, amb
volta de canó, coronades per un absis i dues absidioles decorats, a
l'exterior, amb un fris de dobles arcuacions cegues amb lesenes. L'absis
central presenta tres finestres de doble esqueixada, mentre que les
absidioles només en tenen un al centre. Sobre el mur de llevant, on
descansen els absis, es va obrir un ull de bou, centrat damunt de
l'absis principal.
Tots els murs exteriors són senzills, menys el de migdia, on hi ha la
portalada, que s'ha datat de finals del segle XII, de notable factura.
Corona la paret un fris d'arcuacions cegues, entre les quals,
interrompent-les, hi ha encastats dos relleus molt primitius, potser amb
funció funerària, amb mènsules a cada costat. Les quatre cantonades
sota la teulada estan rematades amb uns torrellons sostinguts per
mènsules. La portalada consta de tres arquivoltes de mig punt en
gradació que descansen sobre columnes llises amb capitells esculpits amb
rostres humans i animals.
Entre el portal i l'absis s'obren dues finestres, d'estil gòtic,
geminades i d'arc apuntat, i amb manell i traceria de trifolis, del
segle XIV. A la façana de ponent hi ha un petit campanar de cadireta.
Són especialment destacables les escultures en baix relleu, de possible
origen sepulcral, encastats a banda i banda de la porta principal de
l'església, que s'obre a la façana de migdia.
El seu origen és medieval, car ja es troba mencionat a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, datada l'any 839, però de cronologia molt discutida. En època medieval el poble d'Alós era dividit en dos nuclis: Alós Sobirà i Alós Jussà; aquest últim és el poble actual.
Quant al seu patrimoni, cal destacar l'església d'origen romànic de Sant Lliser, la qual és documentada l'any 1090.
Actualment és un edifici d'època moderna, però encara conserva una
bella portalada romànica decorada amb arquivoltes i dos relleus
encastats a la façana. També és digne d'esment el Pont d'Alós, romànic. Són, a més, molt característiques les cases antigues amb balcons de fusta. Una d'aquestes cases, Cal Tort, casa pairal dels Arnalot, té capella pròpia, dedicada al Nen Jesús de Praga. També es troben dins del nucli de població d'Alós les restes de la capella de Sant Pere.
Cal esmentar també les restes de l'església de Santa Eulàlia, que fou el temple d'Alós Sobirà.
En l'actualitat se celebren aquestes festes:
- Baixada de falles, primer dissabte de juliol (antigament a la revetlla de Sant Pere). Les falles van ser altre cop baixades a Alós el 5 de juliol del 2014.
- Festa Major, el 27 d'agost, Sant Lliser, i el cap de setmana més proper.
La major part de l'església actual és de factura barroca, però conserva
alguns elements de l'obra romànica. El més notable és la portalada situada a la façana de migdia, que compta amb una rica ornamentació.
El portal, de finals del segle xii, és molt semblant a la propera església de Sant Joan d'Isil. Presenta tres arquivoltes sobre columnes llises i envoltades per un guardapols. L'arquivolta central està ornada amb rosetes encerclades que alternen amb unes peces cilíndriques. Els capitells
representen rostres humans que evoquen la crítica dels vicis, a més
d'animals. A banda i banda per sobre la porta hi han esculpida una
parella de figures humanes agafades pel braç. Segurament eren làpides de
la mateixa època, però incrustades més tard.
A l'interior de l'església es conserven tres piques,
una de baptismal i dues d'oli, datades de la mateixa època que el
portal. La seva decoració es basa en motius geomètrics, vegetals i
figures humanes.
Al MNAC es guarda un frontal d'altar de fusta policromada de principis del segle xiii que es creu que procedia d'aquesta església.
El 1989, en el decurs dels treballs de restauració de l'església, es
trobaren dos blocs de pedra esculpits dins dels murs de reompliment del
campanar. A més, en altres prospeccions fetes a l'entorn del temple es
trobaren vint-i-una tombes pertanyents a enterraments fets des del
segle XI fins al XVIII.
Frontal d'altar d'Alós d'Isil. Primer quart del segle XIII. 98,5 x 148 x 14 cm Font: MNAC
El frontal presenta la Verge Maria al mig, envoltada d'una màndorla
sobre fons blau, el color de la divinitat i del cel. Porta el nen als
genolls, en una postura d'influència bizantina. L'envolten vuit figures
de sants relacionats amb l'església local.
El cementiri
El 16 de setembre de 1984 es va col·locar una placa a la tomba dels
maquis morts durant els combats de 1944. En concret, la placa diu:
Los antiguos guerrilleros F.F.I. /a sus camaradas muertos en/ combate por la libertad/ octubre 1944 / Manuel Prieto / Manuel Guerrero / José Isus / y a un camarada francés/desconocido / 16 septiembre 1984
Situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, la població d'Escaló domina un lloc clau a l'inici de la Vall d'Àneu, just a la boca de la vall del Riu d'Escart.
Just passada la població en direcció nord-oest s'obre la Vall d'Àneu,
la porta d'accés a la qual era constituïda pel castell d'Escaló i el
monestir de Sant Pere del Burgal.
Fou cap d'un municipi independent fins que el 1971 va ser fusionat amb Jou i Unarre
en el nou municipi. El 1847 el municipi inicial d'Escaló fou ampliat
amb l'afegitó dels ajuntaments, tots ells creats el 1812, d'Escart i Estaron.
Està situat a l'extrem meridional de la Vall d'Àneu, de la qual es considera l'entrada natural pel sud. És a la dreta i a prop de la Noguera Pallaresa, al peu de la carretera C-13, en el seu punt quilomètric 151.
El poble té l'església parroquial de Santa Maria, actualment sense rector propi, regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu. A cosa d'un quilòmetre al sud-est d'Escaló, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa, hi ha l'antic monestir benedictí de Sant Pere del Burgal. En el camí vell d'Espot es troba, a més, les restes d'una capella romànica, a més de la de Sant Llorenç, també en ruïnes.
La Vila closa d'Escaló
Escaló domina l'entrada de la Vall d'Àneu. Aquesta situació estratègica,
junt amb la sòlida estructura defensiva la convertiren en un lloc clau
dels dominis dels comtes de Pallars a la vall. El castell d'Escaló, format per la vila closa i la torre d'Escaló,
és esmentat documentalment el 1231. L'any 1298 la vila fou assetjada i
finalment presa per les hosts d'Arnau d'Espanya, senyor gascó, fill de
Roger de Comenges, que pretenia la successió del comtat de Pallars.
L'any 1371, Pere el Cerimoniós ordenà al veguer de Lleida que signés la venda feta per Hug,
comte de Pallars a Arnau Roger, dit el Bord de Pallars, (fill natural
d'Arnau Roger II de Pallars), dels llocs d'Escaló i de Mont-ros entre
d'altres. Escaló fou un dels darrers pobles a capitular davant les
forces enemigues al comte Hug Roger III el juny de 1491. Ferran II en féu donació als Cardona els quals en detingueren la jurisdicció fins a final del segle XVII que, per matrimoni, passà als ducs de Medinaceli.
Escaló és un model de població tancada, closa rere les muralles o rere
les parets de les cases i organitzada al llarg d'un carrer central. Avui
dia encara s'hi poden veure clarament els trets principals del poble
medieval. Les cases es reparteixen a banda i banda d'un carrer corb que
va de nord a sud-oest. En un dels extrems, a l'angle nord-oest, hi ha un
portal fortificat i almenys una bestorre. A l'altre extrem hi havia un
altre portal (actualment reconstruït) i segurament una altra bestorre
d'angle. A l'extrem nord, fora de la vila closa, hi ha l'església. El
portal meridional s'obre a un torrent on hi havia el safareig i un molí.
La llargària total d'un portal a l'altre és d'uns 110 m. Cada una de
les cases té una façana d'uns 5 m. A la part més septentrional del
carrer central, costat est, hi ha un seguit de cinc porxos, tres dels
quals estan poc reformats.
El portal fortificat de l'extrem nord, anomenat «el castell», és format
per una torre de planta rectangular, d'uns 13 m d'alçada, sota la qual
s'obre l'arc per on s'entra al recinte emmurallat. Coincidint amb les
parets nord i sud de la torre, separades 5,78 m, hi ha dues portes, la
nord acabada amb un arc apuntat i la sud, que dóna al poble, amb un arc
rebaixat. Els dos arcs, entre els quals hi ha una volta, són formats per
grans dovelles. Per sobre, hi ha tres pisos il·luminats per finestres
petites i obertures. Cobreix la torre un llosat de llicorella a dues
vessants. A uns 20 m cap a l'est d'aquest portal hi ha una bestorre
d'angle, d'uns 10 m d'alçada, de planta circular que actualment forma
part d'una casa adossada a la torre i a un pany de muralla. L'aparell és
de petites dimensions i sense desbastar. La construcció de la torre del
portal de l'extrem nord i potser part de l'organització interna del
poble es datarien al segle XIII.
Església Santa Maria d'Escaló
Santa Maria d'Escaló, anteriorment Santa Helena, és l'església parroquial del poble d'Escaló, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertany al territori de l'antic terme d'Escaló. Està situada dins del nucli de població d'Escaló, en el seu sector nord.
Segons consta gravat a un bloc de pedra, l'església s'edificà al 1623.
Església d'una sola nau, coberta amb volta d'arestes i flanquejada per capelles laterals cobertes amb volta de canó.
A l'oest es troba la capçalera rectangular. A l'est hi ha la façana,
sota el pinyó de la coberta de llicorella a dues aigües, en la qual
s'obre la porta d'arc rebaixat i dues finestres.
A la dreta de la nau s'aixeca la torre campanar amb estretes espitlleres a la base i obertures més àmplies al pis superior on es troben les campanes, sota mateix del punxegut xapitell de llicorella.
Construïda amb aparell pissarrós, tosc i petit, cobert per arrebossat.
molt bon i complet reportatge, com sempre Pere, et felicito, salutacions
ResponEliminaMoltes gràcies, Jobo. Amb seguidors com tu dona gust compartir-ho.
EliminaUna abraçada