12.10.2023 Sort, Tírvia, Ainet de Cardós, Ribera de Cardós, Esterri d'Àneu, Son, Sorpe, Borén, Isil, Alòs d'Isil, Escaló ...
13.10.2023 Sant Pere del Burgal, Llavorsí, Araós, Santa Maria de la Torre, Àreu, Sant Feliu de la Força d'Àreu, Alins, Sort
14.10.2023 Sant Llorenç d'Isavarre
Sortim aviat de Sort en direcció a Escaló. Deixem el vehicle a l'aparcament i enfilem el camí a Sant Pere del Burgal. Entre 20 minuts i mitja hora i som a lloc. Res, un passeig, encara esbufego ara, no és pel grau de dificultat, el problema és que em foto vell. Però val la pena, us ho ben asseguro.
13.10.2023 Sant Pere del Burgal, Llavorsí, Araós, Santa Maria de la Torre, Àreu, Sant Feliu de la Força d'Àreu, Alins, Sort
14.10.2023 Sant Llorenç d'Isavarre
Sortim aviat de Sort en direcció a Escaló. Deixem el vehicle a l'aparcament i enfilem el camí a Sant Pere del Burgal. Entre 20 minuts i mitja hora i som a lloc. Res, un passeig, encara esbufego ara, no és pel grau de dificultat, el problema és que em foto vell. Però val la pena, us ho ben asseguro.
 |
| Escaló |
Sant Pere del Burgal
Sant Pere del Burgal és un antic monestir benedictí romànic de l'àmbit del poble d'Escaló, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertany al territori de l'antic terme d'Escaló.
Les seves notables restes estan situades a l'esquerra de la Noguera Pallaresa i a la dreta del barranc de Sant Pere, a poc més d'un quilòmetre al sud-est d'Escaló, al peu del vessant sud-occidental del Roc del Gento.
Història
Aquest monestir es troba esmentat per primer cop en un precepte del comte Ramon I de Tolosa, obtingut per l'abat Deligat l'any 859, en què li concedeix immunitat, alhora que demostra que aquest establiment estava ja consolidat; possiblement era una fundació del mateix comte Ramon. Posteriorment va quedar vinculat al monestir de Gerri, quan els dos únics monjos del Burgal, Eudes i Saborit, van integrar-se a aquesta abadia a causa de la decadència del lloc.
Aquest monestir es troba esmentat per primer cop en un precepte del comte Ramon I de Tolosa, obtingut per l'abat Deligat l'any 859, en què li concedeix immunitat, alhora que demostra que aquest establiment estava ja consolidat; possiblement era una fundació del mateix comte Ramon. Posteriorment va quedar vinculat al monestir de Gerri, quan els dos únics monjos del Burgal, Eudes i Saborit, van integrar-se a aquesta abadia a causa de la decadència del lloc.
A partir d'aquest moment l'evolució del monestir és difícil de seguir a
causa de l'existència de documents falsos, segurament confeccionats per
demostrar els drets de Gerri en els litigis que va mantenir amb la
important abadia de La Grassa (en francès, «Lagrasse»), al Llenguadoc-Rosselló. A mitjan segle x s'esmenta l'abadessa Ermengarda, filla del comte Isarn, quan el Burgal va esdevenir, per un curt període, un monestir femení.
En aquesta època depenia plenament de La Grassa, fet que fou confirmat pel comte Sunyer de Pallars
el 1006. Tot i això, el monestir va continuar rebent la protecció de la
casa comtal pallaresa i de la noblesa local, que anaven incrementant el
seu patrimoni. Aquesta protecció es manifesta en tot el segle XI i té un exemple excepcional en la decoració pictòrica de l'absis on es retratà la comtessa Llúcia de la Marca, esposa d'Artau I de Pallars Sobirà
com a protectora i potser hi hauria també el retrat del comte. La
presència de retrats dels patrocinadors en època romànica és excepcional
a Catalunya, llevat de les Valls d'Àneu.
Les tensions entre La Grassa i Gerri continuaren durant anys, fins a un acord del 1337 pel qual el lloc restava com a priorat de l'abadia del Rosselló, mentre que Gerri rebia diversos béns patrimonials del monestir. A causa de la seva decadència, fou secularitzat el 1570, i el 1770 va tornar a quedar vinculat a Gerri, pràcticament sense activitat. La desamortització de l'any 1835, en liquidar el monestir de Gerri, va confirmar la desaparició del priorat, reduït a simple capella.
Edifici
L'edifici, del segle xi, va ser-ne edificat sobre un altre, documentat l'any 859. Consta de planta basilical de tres naus, la central de més alçada que les laterals, rematades amb un absis i dues absidioles, adornats a l'exterior amb arcs cecs i lesenes llombardes i contraabsis llis; a l'interior estan contraposats a la nau central, arquitectura que es donava en algunes construccions visigodes i mossàrabs. Sobre els arcs hi ha els forats que suportaven la coberta de fusta.
L'església del monestir fou edificada al segle XI.
Les campanyes de neteja que s'hi han dut a terme recentment han posat
al descobert tota la planta del temple, que era de tres naus i tenia la
particularitat d'una doble capçalera, formada per tres absis a llevant i
un al costat de ponent, en el qual s'ha trobat la base d'un altar. La
capçalera de ponent és construïda a dos nivells, l'inferior contenia un
altar i el superior un cor de fusta que s'allargava cap a l'interior de
la nau principal. Les tres naus estaven separades per massissos pilars
de base quadrada, que sostenien arcs formers (en resten els de la nau de tramuntana), i una coberta que devia ser d'encavallades
de fusta. Fora dels absis de llevant, que presenten sèries de dues
arcuacions separades per lesenes, l'exterior era mancat de qualsevol
tipus de decoració. La porta principal d'accés a l'església és situada a
la façana de ponent de la nau lateral nord. Hi ha vestigis de dues
portes més situades a la façana sud. Les finestres de la capçalera de
llevant són les més usuals en edificis de la seva època. De doble
esqueixada, una en cada absidiola i tres a l'absis central i una
finestra en creu que il·luminava la nau central. En el curs dels
treballs d'exploració arqueològica es va descobrir un paviment de còdols
estès per tota l'església, formant decoracions geomètriques a la nau
central, especialment en el sector presbiteral.
De la resta de dependències monàstiques n'han estat excavats els
fonaments. Les restes de l'església han estat habilitades com a capella
de Sant Pere, en tancar l'absis central i el primer tram de la nau. El
1997 es dugueren a terme un conjunt d'actuacions amb l'objectiu de
restaurar, rehabilitar i consolidar el conjunt arquitectònic.
La restauració es va executar en el període comprés entre l'agost 2012 al juliol 2013 i va tenir una inversió de 130.000 euros. Va consistir en la neteja i esbrossada de l'entorn i reparació del mur ensorrat en el camí d'accés; la construcció de drenatge perimetral; millora d'accés al monestir; reparació de parets de pedra malmeses; instal·lació de baranes de protecció, paviments i escales; arranjament de les cobertes de les absidioles, amb llosa de recuperació; tancament d'obertures amb vidres laminars que permetin la ventilació i tractament de la fusteria exterior; actuació en l'absis de ponent (eliminació de l'escala i la plataforma i del muret que fa de barana); enderroc de pilar i taula, desmuntatge de pedestal i enretirada de vitrina, enretirada de males herbes, repàs de cobertes i rejuntat de l'esquerda de l'absidiola i col·locació de testimonis i restauració de les pintures murals de l'absis.
La restauració es va executar en el període comprés entre l'agost 2012 al juliol 2013 i va tenir una inversió de 130.000 euros. Va consistir en la neteja i esbrossada de l'entorn i reparació del mur ensorrat en el camí d'accés; la construcció de drenatge perimetral; millora d'accés al monestir; reparació de parets de pedra malmeses; instal·lació de baranes de protecció, paviments i escales; arranjament de les cobertes de les absidioles, amb llosa de recuperació; tancament d'obertures amb vidres laminars que permetin la ventilació i tractament de la fusteria exterior; actuació en l'absis de ponent (eliminació de l'escala i la plataforma i del muret que fa de barana); enderroc de pilar i taula, desmuntatge de pedestal i enretirada de vitrina, enretirada de males herbes, repàs de cobertes i rejuntat de l'esquerda de l'absidiola i col·locació de testimonis i restauració de les pintures murals de l'absis.
Les pintures
Aquí la presència de la comtessa Llúcia de Pallars
Malgrat el caràcter eminentment religiós de l’art medieval, la noblesa
laica acostumava a actuar com a responsable de l’encàrrec i finançament
d’obra artística. La representació de la figura del comitent no és
inusual en l’art romànic, com testimonia aquí la presència de la
comtessa Llúcia de Pallars,
retratada a la part inferior dreta de l’absis. La noble dama vesteix
luxosament i duu a les mans un ciri encès, atribut que és propi de les
persones difuntes. Aquest detall fa suposar que les pintures es van
finalitzar després de la seva mort, documentada l’any 1090.
 |
| In situ es conserven tres personatges |
El conjunt pictòric comprèn la decoració de l'absis, l'arc triomfal i set fragments de la capçalera. In situ es conserven tres personatges més en dos estrats de pintura. Procedeix de l'església de l'antic monestir de Sant Pere del Burgal (la Guingueta d'Àneu, Pallars Sobirà).
 |
| Baixant de Sant Pere del Burgal fins Escaló, una passejada preciosa. |
Llavorsí
Fem una pausa a Llavorsí per dinar una mica i reprenem la ruta. Se'ns ha fet tard i veig compliat de dinat, per sort trobem taula a l'Hostal Noguera, menjar casolà, tot molt bo.
Llavorsí, l'estret on conflueixen la Noguera Pallaresa amb la Noguera de Cardós, i l'hora és la porta a la Vall d'Àneu.
Llavorsí, l'estret on conflueixen la Noguera Pallaresa amb la Noguera de Cardós, i l'hora és la porta a la Vall d'Àneu.
La jurisdicció dels diferents llocs que formen el municipi de Llavorsí no fou homogènia. Llavorsí, esmentat el 1163 en unes donacions al monestir de Gerri, el pròxim castell de Gilareny (darrer reducte del comtat del Pallars), mencionat ja el 1076 i que tingué un paper defensiu important al llarg de l’edat mitjana a l’entrada de la Vall d’Àneu i de les valls de Cardós i Ferrera, i el poble d’Aidí formaren part dels dominis dels comtes de Pallars, que passaren a la fi del segle XV als ducs de Cardona i marquesos de Pallars fins a l’acabament de l’Antic Règim.
Arestui i Baiasca apareixen des del segle XIII, amb Biuse, retinguts per
Roger Bernat III de Foix, vescomte de Castellbò, i més endavant, quan
Joan I de Foix adquirí Rialb i la Vall d’Àssua, passaren als dominis
dels Foix-Castellbò dins el quarter de Rialb; quan la corona recuperà
els dominis dels Foix a Catalunya (1548), aquests llocs esdevingueren
reialencs. Montenartró, esmentat en l’acta de consagració de la catedral
d’Urgell, datada el 819, com Romadriu, formà part del vescomtat de
Vilamur, però Romadriu, malgrat la proximitat, fou reialenc. Finalment,
Sant Romà de Tavèrnoles (amb el monestir de Vellanega) fou possessió del
poderós monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i quan aquest s’extingí
(1592) passà amb molts altres béns al domini del Seminari de la Seu
d’Urgell, que el mantenia a la fi de l’Antic Règim.
Web oficial de l'Ajuntament de Llavorsí
Araós
 |
| Tot a punt per passar l'hivern |
És un petit nucli compacte, esglaonat en un coster al voltant de l'església de Sant Esteve, romànica tardana, havia tingut castell (la Força d'Araós) al capdamunt d'un turonet situat a ponent del poble, prop de la capella de Sant Francesc, ara en ruïnes, edifici que conserva elements d'època preromànica, com un arc de ferradura.
Sant Esteve d'Araós
L'església és documentada des de l'Acta de consagració de la seu d'Urgell (839, data no acceptada per tots els autors, però), tot i que hi ha dubtes si es tracta d'Araós o d'Àreu (Haravo), i més tard apareix en diverses visites pastorals, des del segle XIV fins al XVIII.
 |
| Sant Esteve d'Araós |
És una església romànica d'una nau amb absis semicircular a llevant i
llis a l'est, amb dues filades superiors de blocs rectangulars ben
alineats que ressalten de la resta del parament, d'aparell més rude, en
el qual s'obren petites finestres abocinades. Cobreix l'església un
llosat de pissarra a dues aigües.
 |
| Espadanya |
Al centre de la façana oest hi ha la porta d'accés d'arc de mig
punt, per sobre de la qual, i descentrat, es troba un petit òcul. La
façana es troba coronada per una robusta espadanya
amb dues obertures d'arc de mig punt (tot i que més ample la del costat
nord). Els murs exteriors són de pedra vista, excepte al voltant de la
porta i de l'òcul encimentats i arrebossats.
 |
| Entrada a ponent de Sant Esteve d'Araós |
L'obra original romànica és l'absis, mentre que la resta ha sofert nombroses transformacions. A la resta del temple, però, entre les capelles afegides s'observen diferents fragments de mur que mostren una factura popular de pedres de llosa que permeten situar l'església en la segona meitat del segle XI o la primera del XII.
 |
| Absis de Sant Esteve d'Araós |
Font: Viquipèdia
Santa Maria de la Torre
Santa Maria de la Torre és una antiga església romànica de l'entorn del poble d'Àreu, en el terme municipal d'Alins. Per la carretera L-510 a mà dreta, s'ha de creuar el pont per sobre del riu Areo i la sorpresa.
Església d'una sola nau amb absis semicircular a l'est cobert amb volta de quart d'esfera, precedit per un petit presbiteri amb volta de canó.
La nau és dividida en dos trams construïts en diferents moments, el
primer amb volta de canó, i el segon, ampliació posterior, amb coberta
de fusta a dues vessants, actualment ensorrada.
A ponent i descentrada
respecte al eix de la façana es troba la porta integrada per tres arquivoltes
en degradació, la més exterior decorada amb una ziga-zaga incisa, la
central amb esferes i llisa la interior. Les arquivoltes descansen en impostes i capitells llisos. De les columnes adossades als muntants, sols en resten alguns fragments. Sota mateix del pinyó s'obre una diminuta finestra geminada.
L'aparell és de carreus irregulars de llosa i carreus ben tallats de
pedra tosca als arcs de finestres i porta. El parament de la porta és arrebossat amb morter de calç.
El sector de la porta presenta un major refinament respecta la resta de l'edifici. Cal considerar aquest edifici com una obra pròpia de les formes que pres l'arquitectura del segle xii a les valls altes. Al nord hi ha adossada un borda que fa pensar que es tracta d'una antiga dependència. Enfront mateix, a l'altre costat de riu i de la carretera, trobava situada la Farga de Santa Maria.
No hi ha notícies documentals clares sobre aquest edifici. L'any 1314,
els delegats de l'arquebisbat de Tarragona visitaren les esglésies
parroquials del deganat de Cardós. En aquesta relació apareix el nom de
Santa Maria de Ça Tor, que molt bé podria esser la construcció que estem
estudiant. De fet, però, no es coneix el motiu del seu emplaçament en
aquest lloc, ja que es tracta d'un indret despoblat, i tampoc podria
respondre a un criteri defensiu. En la visita pastoral del 1758 es parla
de Santa Maria com d'una capella del terme d'Àreu, al costat mateix de la carretera d'Alins a Àreu, al marge esquerre del riu.
Àreu
Àreu és un poble del terme municipal d'Alins.
Forma una entitat municipal descentralitzada que reprodueix l'antic municipi d'Àreu, agregat a Alins el 1927.
Està situat a 1.220 metres d'altitud, en el marge dret de la Noguera de Vallferrera, al peu del Monteixo (també anomenat Puig d'Àreu, de 2.905 msnm), i a l'inici de la carretera local que baixa cap a Alins.
 |
| Sant Climent d'Àreu |
Pel seu terme passa l'antic camí que comunicava el Pallars amb el País de Foix a través del Port de Boet, o Port d'Àreu, a la part nord-oriental del terme. Més amunt, al límit amb Occitània, s'aixeca la Pica d'Estats, que amb els seus 3.143 metres és la muntanya més alta de Catalunya, així com el Pic de Sotllo (3.084 m).
Pertany a Àreu el veïnat de la Força d'Àreu. En el Pla de la Farga es troba la presa de Vallferrera, la qual deriva aigua del riu Noguera de Vallferrera cap a la presa de Montalto.
 |
| Absis de Sant Climent d'Àreu |
El poble té l'església parroquial de Sant Climent, les restes de la capella romànica de Sant Joan, la capella de la Immaculada de Casa Cerdà, així com la capella del cementiri, dedicada al Sant Crist. Prop de la població, a migdia, hi ha les restes de l'església romànica de Santa Maria de la Torre.
Etimologia
Etimologia
Explica Joan Coromines
que el d'Àreu, directament emparentat amb Araós, és dels topònims més
controvertits dels Pallars. Coromines es decanta per un possible híbric
cèltic i basc: ara (conreu o camp conreat) i otz (fred): camps freds, segons una moderna interpretació del topònim.
 |
| Àreu |
Tot i ser un veïnat del poble esmentat, n'està una mica allunyat al nord, i forma un nucli amb personalitat pròpia. Té l'antiga església de Sant Feliu de la Força d'Àreu, i, rere seu, les restes del nucli fortificat que li dona el nom.
Etimologia
El terme força, conservat sobretot en terres pirinenques,
designava una població murallada o bé un castell o una part de la
població que reunia aquesta característica. Així, en aquest cas, es
troba Àreu al pla, en lloc de més fàcil accés, sense clos murallat, i la Força
a prop, en lloc de més difícil accés i protegit per muralles, o bé el
clos format per les mateixes cases, amb algun element casteller (torre,
portal, etcètera) de defensa.
Les restes
L'església de Sant Feliu i el castell es troben a la part alta del nucli de la Força d'Àreu
Darrere de l'església hi ha les restes d'una construcció de planta rectangular, que fa 14,4 metres de llarg per 7,4 metres d'ample i un màxim de 2,5 metres d'alçada, paral·lela a l'església de Sant Feliu de la Força d'Àreu, que podrien correspondre a la Força d'Àreu.
Història
La d'Àreu segueix les mateixes pautes històriques que la resta de castells i fortificacions de la Vall Ferrera: Alins, Araós i Tor.
Documentada almenys des del 1280, el 1519, quan el veïnat tenia
28 habitants, apareix en una descripció de Pere Tragó de la manera
següent: Al lloc d'Àreu la força està separada de la vila. La força o
fortalesa és al peu de la costa i les cases fan muralla closa, i dins
la fortalesa hi ha l'església parroquial. A dalt de la fortalesa hi
havia una torre forta quadrada que ha estat enderrocada. La vila està en
el pla, sense muralla, i hi ha una altra església i la casa de la
rectoria.
L'església de Sant Feliu i el castell es troben a la part alta del nucli de la Força d'Àreu
Darrere de l'església hi ha les restes d'una construcció de planta rectangular, que fa 14,4 metres de llarg per 7,4 metres d'ample i un màxim de 2,5 metres d'alçada, paral·lela a l'església de Sant Feliu de la Força d'Àreu, que podrien correspondre a la Força d'Àreu.
Sant Feliu de la Força d'Àreu
Sant Feliu de la Força d'Àreu és l'antiga església romànica del veïnat de la Força d'Àreu, del poble d'Àreu, en el terme municipal d'Alins.
Sant Feliu de la Força d'Àreu és l'antiga església romànica del veïnat de la Força d'Àreu, del poble d'Àreu, en el terme municipal d'Alins.
Descripció
Es tracta d'una església preromànica d'una sola nau amb absis
semicircular orientat a l'est, en el qual s'obre una petita finestra
que té una volta de quart d'esfera. La coberta de la nau, possiblement
de fusta, ha desaparegut. A migdia s'obre una petita porta amb arc de mig punt. Al costat meridional de l'absis, s'aixeca una robusta espadanya,
a la base de la qual un estret arc de mig punt dona pas al recinte de
la porta de l'església. A la part alta hi ha dues obertures amb arcs peraltats enfront.
El paviment de l'església està construït seguint una tècnica freqüent de
la regió, amb còdols col·locats de cantó formant dibuixos geomètrics.
La part central està ocupada per un gran rectangle delimitat per una
doble línia de còdols a l'interior de la qual es presenta una composició
a base de cercles que es tallen, dividint-se cadascun en quatre
el·lipses que marquen un espai central. En els espais interiors, els
còdols són disposats formant una espiga. En la part més pròxima a
l'absis hi ha una sanefa
amb un dibuix d'ondes formades per còdols, elaborats a base d'espigues.
A la part posterior de la nau, una altra sanefa presenta decoració de
rombes.
Història
L'església parroquial de Sant Feliu l'any 1232 va ser cedida, juntament amb Santa Maria de la Torre, a Bernat de Prades, prior del capítol canonical d'Urgell. A l'inici del segle xvi, ja dins l'oficialat de Tírvia, el rector d'Àreu, Joan Arma, pagava per dret de rectoria vuit lliures i quatre sous. L'any 1758 aquesta església ja no consta com a parroquial d'Àreu i la seva funció la feia l'església de Sant Climent. Va esser abandonada i l'any 1988 va ser restaurada per l'Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera.
L'església parroquial de Sant Feliu l'any 1232 va ser cedida, juntament amb Santa Maria de la Torre, a Bernat de Prades, prior del capítol canonical d'Urgell. A l'inici del segle xvi, ja dins l'oficialat de Tírvia, el rector d'Àreu, Joan Arma, pagava per dret de rectoria vuit lliures i quatre sous. L'any 1758 aquesta església ja no consta com a parroquial d'Àreu i la seva funció la feia l'església de Sant Climent. Va esser abandonada i l'any 1988 va ser restaurada per l'Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera.
 |
| Rosa d'octubre |
Alins i la Vall Ferrera
El pobles que conformen el municipi d'Alins: Alins, Besan, Ainet de Besan, Araós, Àreu, Norís i Tor
El pobles que conformen el municipi d'Alins: Alins, Besan, Ainet de Besan, Araós, Àreu, Norís i Tor
Història
La història de la Vall Ferrera va lligada a la història del Pallars i, evidentment, a la del Pirineu. Hi ha indicis que les valls de l’Alt Pirineu eren habitades des de la prehistòria. De fet, encara resten força topònims d’arrel bascoide fruit d’aquests assentaments prehistòrics (Araós, Àreu, Baborte, …). I això també és degut, en gran part, a la poca influència que hi tingueren tant els romans com els visigots. En aquesta època ja es tenen indicis de funcionament de petites explotacions del mineral de ferro amb forns de reducció primitius (segle II).
Tampoc els sarraïns van arribar a influir en la societat pirinenca, malgrat van arribar a desestabilitzar la vida dels petits pobles pirinencs tant pel desplaçament demogràfic que van provocar com per les ràtzies a les quals van sotmetre aquestes valls. La submissió als sarraïns fou a través de capitulacions, resumint-se en el pagament de tributs.
La fi de la submissió sarraïna es va iniciar amb el lliurament de Girona als francs l’any 785. El comtat de Pallars-Ribagorça va ser alliberat pels comtes de Tolosa cap a l’any 803-804.
La fi de la submissió sarraïna es va iniciar amb el lliurament de Girona als francs l’any 785. El comtat de Pallars-Ribagorça va ser alliberat pels comtes de Tolosa cap a l’any 803-804.
A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell
(datat entre els segles IX i X) s’hi esmenten les parròquies de Virós,
Besan, Ainet de Besan, Alins i Àreu. La primera menció escrita que
identifica la Vall Ferrera com a unitat territorial amb personalitat
pròpia data del segle XII.
 |
| Les falles d'Alins |
Venen temps convulsos, de disputes territorials entre el comtat de Pallars i el vescomtat de Castellbó, d’invasions dels gascons i dels luterans. La invasió d’aquests darrers, el mes de novembre de 1597, va ser la més destructiva que ha patit la Vall Ferrera i és especialment important perquè va suposar la signatura d’una patzeria entre la vall de Vic de Sòs i la Vall Ferrera obligant-se a donar avís en cas de futures invasions o a rescabalar els danys. Aquestes patzeries es van anar renovant durant els segles XVII i XVIII i usades fins a mitjans dels segle XIX, regulant drets de pastura, llenya, lliure comerç i el trànsit de bestiar entre ambdues valls.
Els segles XVII i XVIII van ser segles marcats en la història de Catalunya per la guerra dels Segadors i per la guerra de Successió amb la conseqüència nefasta que va significar per a les institucions catalanes el decret de Nova Planta.
A la Vall Ferrera, durant aquests segles i fins a finals del segle XIX,
també es lliurava una altra batalla: la del domini de l’explotació del
ferro, amb la implantació de vàries fargues que usaven la tècnica
coneguda com a “farga catalana” per a la reducció del mineral de ferro.
Aquesta explotació del ferro la va capitanejar la família Castellarnau,
antiga nissaga ja esmentada en documents de principis del segle XI, els
quals van aconseguir obtenir els drets dels meners (mines) i de l’aigua
com a font d’energia els quals eren considerats com a privilegis reials.
Per contra, els boscos, tant importants i necessaris per a l’obtenció
del carbó per a fer funcionar les fargues, eren propietat de les
comunitats locals, les quals venien la llenya per a fer el carbó.
Aquesta explotació de les fargues provoca conflictes entre la família
Castellarnau i les comunitats locals i altres particulars que veuen en
l’explotació del ferro un negoci molt lucratiu. I, també, una greu i
pronunciada desforestació dels boscos de la Vall.
 |
| Sant Vicenç d'Alins |
La primera farga que es sol·licita llicència està datada l’any 1665 i es construeix al bosc de Fontifora, a la partida de la Canaleta del terme d’Ainet de Besan. La darrera farga que resta en funcionament a la Vall Ferrera és la de Santa Maria de la Torre que es construeix l’any 1798 i que finalitza la seva producció el 1874. Entre mig se’n van anar construint d’altres en diferents indrets prop del riu Noguera de Vallferrera per aprofitar la seva força. Malauradament no en queda cap resta de les fargues, les quals han patit l’abandonament i les riuades de 1907 i 1937 que en van esborrar qualsevol rastre. Cal destacar que la família Castellarnau va estar fortament vinculada a la construcció del port de Tarragona, i de fet, el ferro que es va necessitar en la seva construcció provenia de les fargues que explotaven aquesta família a la Vall Ferrera. El ferro aquí produït es transportava mitjançant els rais, riu avall fins a Tarragona. La baixa producció, la baixada de preus i la irrupció dels alts forns van suposar la fi de la farga catalana i de les fargues de la Vall Ferrera.
L’any 1847, el poble d’Araós es va agregar a Ainet de Besan. Posteriorment, l’any 1927, Ainet de Besan i Àreu s’annexionen a Alins. L’any 1930, són Norís i Tor qui s’hi annexionen, de manera que queda configurat, tal i com el coneixem actualment, el municipi d’Alins.
 |
| Testimoni d'un passat llombard al campanar de l'església |
Alins
Són molt interessants les visites a l’ermita de Sant Quirc (itinerari de les falles) i també a la torre de les Bruixes, antiga torre de guaita i actualment reformada com a mirador.
Són molt interessants les visites a l’ermita de Sant Quirc (itinerari de les falles) i també a la torre de les Bruixes, antiga torre de guaita i actualment reformada com a mirador.
També és molt recomanable fer a peu un segon itinerari per on es baixen
les falles d’Alins: el camí del barranc del Botanal, arribant al
Reposador de les falles. Pels més agosarats, pot agafar-se una drecera:
la nova Via Ferrada del Salt del Botanal, amb diferents nivells de
dificultat.
Resulta molt interessant passejar per enmig del poble, descobrint carrers pendents, horts, placetes amagades amb molt encant, cases noves i ben antigues, i edificis emblemàtics com el colomer de Guillem (sovint confós amb una església) o la torre – presó del Coix, entre altres.
Resulta molt interessant passejar per enmig del poble, descobrint carrers pendents, horts, placetes amagades amb molt encant, cases noves i ben antigues, i edificis emblemàtics com el colomer de Guillem (sovint confós amb una església) o la torre – presó del Coix, entre altres.
 |
| Colomar d'Alins |
Colomar d'Alins
El Colomar d'Alins és una fortificació medieval de la vila d'Alins.
Torre de planta rectangular integrada per planta baixa i tres pisos, rematada per un xapitell de llicorella a quatre vessants. Construïda amb un aparell irregular de pedra pissarrosa i granítica. A partir de mitja alçada la torre s'estreny lleugerament i l'aparell és més petit. A les façanes presenta decoració amb lloses de pissarra disposades formant formes geomètriques. Sobre la porta d'accés, amb llinda de fusta, hi ha encastades dues inscripcions commemoratives d'una reforma efectuada en el segle XVIII.
Situada sobre un promontori rocós a l'extrem de la població, fou utilitzada com a Comunicador per conjurar les tempestes. Fou molt modificada en els segles XVII i XVIII.
NaturaLlibres
La Meritxell Àlvarez va decidir durant el confinament canviar de vida i
obrir una llibreria a Alins, poble de tot just una vuitantena
d'habitants. Ho ha fet remodelant l'antiga quadra d'animals de la casa
familiar i convertint-la en NaturaLlibres, una llibreria especialitzada en llibres de natura i muntanya.
Cert que és una llibreria especialitzada en llibres de natura i muntanya però també disposa informació sobre més emes de la zona, per exemple els camins de la retirada, o sobre els maquis a la zona. Així que em aprofitat i ens n'hem firat un de força interessant: "Soldats i maquis al Pallars i a la Vall d'Aran", de Ramon Boleda i Cases.
Cert que és una llibreria especialitzada en llibres de natura i muntanya però també disposa informació sobre més emes de la zona, per exemple els camins de la retirada, o sobre els maquis a la zona. Així que em aprofitat i ens n'hem firat un de força interessant: "Soldats i maquis al Pallars i a la Vall d'Aran", de Ramon Boleda i Cases.
Més informació sobre NaturaLlibres
- Deixar-ho tot per obrir una llibreria al cor del Pallars. El confinament va fer que la periodista Meritxell Álvarez es replantegés la vida i decidís tornar al poble de l'àvia.
- Alins transforma en llibreria una antiga quadra d'animals. ‘NaturaLlibres' ofereix a la Vall Ferrera més de mil exemplars especialitzats en natura i muntanya.
- Transformen en llibreria una antiga quadra d'Alins. Especialitzada en llibres de naturalesa.
- Un canvi de vida i el confinament transformen en llibreria una antiga quadra d'animals d'Alins. Aquesta llibreria també ofereix als seus clients la possibilitat de prendre alguna cosa mentre fullegen els llibres.
Ginestarre
Avui em hagut de córrer per poder veure la posta de sol des de Sana Maria de Ginestarre, un espectacle. Hem fet just, ha valgut la pena.
Ginestarre és un poble del terme municipal d'Esterri de Cardós.
Està situat en un coster, a 1364,4 metres d'altitud la part central, enlairat a la dreta del Torrent d'Esterri, a l'esquerra del Barranc de la Font de Batlle, a la part baixa del Solà de Ginestarre.
A Ginestarre li he agafat estima. És un petit poble encimbellat amb unes
vistes de la Vall de Cardós que hom diria que deu ser el més semblant que hi ha en guaitar
del cel estan.
Avui em hagut de córrer per poder veure la posta de sol des de Sana Maria de Ginestarre, un espectacle. Hem fet just, ha valgut la pena.
Ginestarre és un poble del terme municipal d'Esterri de Cardós.
Està situat en un coster, a 1364,4 metres d'altitud la part central, enlairat a la dreta del Torrent d'Esterri, a l'esquerra del Barranc de la Font de Batlle, a la part baixa del Solà de Ginestarre.
Entre la quinzena de cases que formen el poble, hi destaca l'església romànica de Santa Maria. D'aquest temple es conserven les pintures murals romàniques de l'absis al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona), les quals recentment hi han estat reproduïdes.
Santa Maria de Ginestarre
Té
la categoria de sufragània de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós.
Es troba a l'extrem meridional del poble, en el seu punt més baix.
La
població de Ginestarre apareix documentada per primer cop el 1069, en
una donació que també esmenta la seva església de Santa Maria, i és
present en nombrosos documents dels segles posteriors. Inicialment fou
sufragània de Sant Julià d'Arròs, més tard passà a dependre de la parroquial d'Esterri de Cardós, més tard passà a ser administrada des de Llavorsí, i des dels darrers anys del segle XX ho és des de la parròquia de Rialb.
És un temple d'una sola nau, amb l'habitual absis semicircular a llevant. En èpoques posteriors al romànic hi foren afegides dues capelles a banda i banda de la part de capçalera de la nau, formant un petit creuer, i una sagristia al costat meridional de l'absis. L'absis presenta una cobertura amb una volta de quart d'esfera, i la nau, amb coberta de fusta. La porta s'obre a migdia, actualment sota un porxo més modern que la part principal de l'església. A l'angle nord-oest, a més, hi ha un petit campanar de torre. A l'interior, a l'extrem oposat al presbiteri hi ha un cor de fusta.
 |
| Santa Maria de Ginestarre |
Després de l'arrencada de les pintures murals romàniques, l'església fou
arrebossada de color blanc; en l'actualitat la humitat ha malmès
notablement aquest arrebossat. El temple posseïa unes notables pintures
murals, actualment conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, un frontal d'altar, actualment al Metropolitan Museum of Art, de Nova York,
dues piques de pedra romàniques (una de beneitera i una altra de
baptismal) i una imatge de la Mare de Déu, que es troba en el Museu Diocesà d'Urgell.
 |
| Absis de Santa Maria de Ginestarre al MNAC |
Arrencades en dues fases, el 1918 i el 1964, el conjunt de pintures
murals de Ginestarre és força notable. Fa 3,63 x 2,97 x 1,73, i presenta
una iconografia força usual en les esglésies romàniques decorades amb
pintures murals. Al centre, el Crist en majestat envoltat del tetramorf,
amb un registre dessota on es poden veure la Mare de Déu i set dels
dotze apòstols, alguns d'ells amb inscripcions que permeten
identificar-los: Felip, Joan, Pere, Pau, Bartomeu, Andreu i, potser,
Jaume. Cortinatges pintats completen aquesta decoració mural.
El frontal d'altar
El frontal d'altar
 |
| El frontal d'altar de Santa Maria de Ginestarre. 95.9 x 147.3 x 7 cm Metropolitan Museum of Art de Nova York |
Conservat al Metropolitan Museum of Art de Nova York, és un frontal d'altar molt similar al de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós.
Bastant perjudicat pel pas del temps, és un frontal d'altar romànic
tardà, de ben entrat el segle XIII. Presenta la Mare de Déu amb l'Infant
en majestat, dins d'una màndorla subjectada per quatre àngels, presenta
quatre grups de dues figures cadascun, dos a cada banda de la màndorla.
Aquestes figures, no prou ben identificades, algunes d'elles, són
imatges de sants o apòstols.
Té unes dimensions de 106 x 146 cm., i és de fusta decorada amb estuc.
Vegeu el frontal d'altar de Ginestarre dipositat al MMOA de Nova York.
La Mare de Déu de Ginestarre
Vegeu el frontal d'altar de Ginestarre dipositat al MMOA de Nova York.
La Mare de Déu de Ginestarre
 |
| Mare de Déu de Ginestarre. Museu Diocesà d'Urgell |
La Mare de Déu de Ginestarre és una talla romànica de fusta policromada conservada en el Museu Diocesà d'Urgell, a la Seu d'Urgell.
Es troba en molt bon estat. La seva mida és d'1,07 metres d'alçada,
cosa que fa que sigui de les marededéus més grosses que existeixen. La
imatge de la Mare de Déu és coronada i coberta, cap, espatlles i part
del braç dret, per un vel blau enribetat per un galó d'or. Sosté en la
mà dreta, palmell amunt i puntes del dit també enlaire, una petita bola
del món. El Nen és assegut a la falda de la Mare, damunt del genoll
esquerre. És en actitud de beneir amb la dreta, i va vestit amb una
túnica verdosa, damunt de la qual duu un mantell vermell.
Amb informació de Viquipèdia
Amb informació de Viquipèdia
Esterri de Cardós
Tot baixant de Ginestarri passem per Esterri de Cardós, no parem, se'ns ha fet trad i volem arribar una mica d'hora a Sort. Tot i que com ja coneixem d'altres ocasions Esterri de Cardó i Sant Pere d'Esterri de Cardó, us deixo un enllaç per ampliar la informació.
Clicar aquí: Sant Pere d'Esterri de Cardós
 |
| Esterri de Cardós presidit per Sant Pere d'Esterri |
Sort
Tornem a Sort, una mica cansats, però ens espera un bon sopar i descansar. El sopar, molt recomanable al restaurant cafeteria Pessets: Tapes o platillos
elaborats amb les millors matèries primeres de l'entorn. Les postres,
elaborades a la casa, buscant la puresa en les elaboracions més
clàssiques. Àmplia carta de vins, molts de la Subzona Pallars de la DO Costers del Segre. Tot servit amb simpatia, amabilitat i bon tracte per part de la Tània que encara ho fa més bo. Per la localització (clicar l'enllaç).
 |
| Restaurant cafeteria Pessets |
Au doncs, bona nit, demà més...
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada