diumenge, 9 de juliol del 2023

Rodés, Las Salas del Comtal, Santa Fe de Concas, Marcilhac ..

01.01.2023 Almoster, Viaducte de Millau, Rodés
04.01.2023 Museu Fenaille de Rodés

Després d'un bon descans i un fantàstic esmorzar, reprenem la ruta

Rodés (Rodez)

Rodés (en francès Rodez) és una ciutat i municipi francès, situat al departament de l'Avairon i a la regió d'Occitània. L'any 2014 tenia 24 088 habitants. La seva aglomeració té 56 000 habitants.

És centre de mercats i hi ha fabricació de guants i plàstics. Conserva algunes restes romanes (amfiteatre, aqüeducte) de l'antiga Segodunum, i belles mansions dels segles XV i XVI. La catedral gòtica, fou acabada al segle XVI. Fou centre del vescomtat de Rodés. 
 

Història
 
L'origen de Rodez es remunta al segle V aC C., quan un poble cèltic d' Europa central, els ruteni, van fundar al lloc un oppidum . Sota l'ocupació romana, la Segdunon gala (turó del fort ) va ser romanitzada a Segodunum , encara que la presència dels seus fundadors gals va fer que al Baix Imperi es bategés a la ciutat amb el nom llatí de Civitas Rutenorum (Ciutat dels Ruteni), d'on deriva el nom actual.

Durant l'Edat Mitjana la ciutat va ser ocupada per visigots i francs, pels ducs d'Aquitània i pels comtes de Tolosa. El 725 va ser presa pels musulmans, que van enderrocar l'església. No obstant el fet que va marcar la història medieval de Rodez va ser l'enfrontament entre els bisbes i els comtes de Rodez, a l'extrem que la ciutat va arribar a estar dividida per una muralla, amb administracions diferents per a cada sector; el sector comtal va ser capital del Roergue . El 1443, el Dofí –futur Lluís XI– va ocupar Rodez i va sotmetre el Comte Joan IV. A causa de les rivalitats, el conjunt del període dels segles XIII a XVI no va ser pròsper per a Rodez.

El segle XVI va estar marcat pel bisbat de François d'Estaing, que va finalitzar la construcció de la catedral, i l'epidèmia de pesta que va afectar la ciutat. El 1589, el comte Enric IV va lligar el comtat a la Corona. Als segles XVII i XVIII, Rodez es va transformar en una pròspera plaça comercial.

Després de la Revolució francesa va ser nomenada capital del departament d'Aveyron, desbancant la seva rival Villefranche-de-Rouergue. El patrimoni religiós va resultar danyat en part. El 1798 es va crear la Société Centrale d'Agriculture de l'Aveyron, amb la intenció de millorar la situació de l'agricultura local.

Geografia

Rodés se situa entre les valls i altiplans dels Grans Caussos i dels pobles humits del Segalar. Es troba a una altitud mitjana de 570 metres, el mínim i és 500 metres i el màxim 640 metres. Són territori s'estén per la part sud-oest del Massís Central.

Museu Soulages


Museus
 
Personatges il·lustres

El Museu Denys-Puech

Ja l'any 1903, l'escultor Denys Puech va plantejar el projecte de crear a Rodez "un santuari de l'art aveyronès".

Un escenari impregnat de dolçor i malenconia al servei de l'art contemporani...

Musée Denys-Puech

El Museu Denys-Puech és un museu de Belles Arts dedicat principalment a l'escultura, des de mitjans del segle XIX fins a l'actualitat. Originàriament va ser un museu monogràfic basat en l'herència acadèmica de Denys Puech però es va orientar cap a la creació contemporània, il·lustrant així, a través de les seves col·leccions i exposicions, el vincle entre el passat i el present.

Sortim de la plaça Georges-Clémenceau de Rodez, on es troba el Musée Denys-Puech, que si tot va bé demà passat visitarem.


La sorpresa és a pocs kms del trajecte on trobem una preciosa població, Las Salas del Comtal.

Aferrat a la cinglera en 3 plantes, el poble de Salles-la-Source es troba als contraforts del Causse Comtal.


Las Salas del Comtal (en francès Salles-la-Source)

Salles comtals en langue d'oc, des del segle XI fins a la Revolució, és un municipi francès situat al departament de l'Aveyron, a la regió d'Occitània.

El patrimoni arquitectònic de la ciutat inclou deu edificis protegits com a monuments històrics: el dolmen de Genevrier, l'església Sant-Paul, l'església Sant-Austremoine, una creu, el castell de la Garde, el dolmen de Sant-Antonin, el castell de Cougousse, el dolmen de Montaubert, el dolmen de Pérignagol 1, el Château du Colombier, el dolmen de Perignagol II, el dolmen de Vézinies 3, l'església de Saint-Amans, les restes dels antics theaters de Cadayrac, i el Tour de la Vayssière.


Salles la Source és una de les localitats de França amb més Dòlmens. i túmuls funeraris.

L'home primitiu va ocupar la Comuna de Salles-la-Source (Homo erectus). Ho prova un biface de sílex datat entre 100 i 120.000 anys, descobert al causse de Montaubert (exposat al Musée Fenaille de Rodez http://musee-fenaille.rodezagglo.fr/). En aquesta època del Quaternari, l'home es va fregar amb els primers rinoceronts i els grans elefants primitius (ossos descoberts a la Comuna). Això suposa un clima càlid (alternant amb episodis glacials), en un entorn semiforestal. Llavors, l'home es va convertir en mamut i caçador de bisons, recol·lector, després granger i criador.


Els primers dòlmens es van aixecar fa 4500 anys. El Comú de Salles-la-Source en té 67 segons un últim inventari, i s'han identificat més de 200 túmuls (túmuls de 6 a 20 metres de diàmetre). També s'han identificat tres menhirs.

El Causse Comtal té la major concentració de megàlits del departament de l'Aveyron i de França.

Set o vuit dòlmens són fàcilment visibles tot passejant per la Comuna.


La comuna està situada al sud del Massís Central i forma part del departament de l' Aveyron , del districte de Rodez i del cantó de Marcillac-Vallon . El seu territori és ampli: s'estén per 7.803  hectàrees. La població i capital de la comuna de Salles-la-Source es troba a la carretera que va de Rodez (la prefectura del departament, a una dotzena de quilòmetres) a Conques , que es troba a una vintena de quilòmetres.
Paisatges i relleu.


Més ...

Per dos terços de la seva superfície, Salles-la-Source ocupa l'extrem occidental del Causse Comtal, un altiplà de pedra calcària a l'extensió dels Grands Causses. La falla sud del Causse Comtal, on el riu Créneau ha creuat la seva vall, separa la ciutat en dos. La seva altitud mitjana és de 408 metres, el seu punt més alt és de 613 metres.



Cascada de Salles-la-Source

Salles-la-Source té una característica força rara: un salt d'aigua que cau al mig del poble , que atrau una sèrie de turistes actualment en equilibri amb la forma de vida tranquil·la de la població local. Aquesta cascada és alimentada per un riu subterrani que brolla del tindoul de la Vayssière . Aquest riu està format per diversos braços, un dels quals va ser capturat des del segle XIX per fer girar una roda situada en una de les rodes dentades de la filatura construïda al cor del poble, just al costat del salt d'aigua. Amb l'electrificació, la filatura ja no utilitzava energia de l'aigua. L'aigua es va canalitzar per abastir una central hidroelèctrica construïda per a l'ocasió l'any 1928.
 

El cabal del riu subterrani és molt variable, proper als 0 litres a prop dels 700 litres per segon segons l'estació. Tant la caiguda com la central viuen d'aquesta variabilitat de cabals.

Divergència d'interessos sobre la cascada



L'any 2010, el municipi i alguns dels habitants reunits en associació van impugnar l'aprofitament del riu per abastir la central hidroelèctrica. El municipi ja no rep la indemnització vinculada a la concessió que va durar des del 1972 fins al 2005. Es planteja un argument d'interès patrimonial, ecològic i sobretot econòmic-turístic: el cabal de la cascada condicionaria l'afluència de turistes atrets per l'espectacle de una cascada abundant, ja sigui corrent o congelada per les gelades. Creuen que la petita quantitat d'energia produïda no justifica el dany visual al lloc.


El litigi es refereix a l'existència o no d'una clàusula contractual de cabal mínim imposada a l'empresari privat concessionari. Un dels arguments dels contraris és l'ús parcial del domini públic per al funcionament de la central sense compensació. A principis de 2011, l'associació va rebre nombrosos suports (Consell general, polítics, etc.), la prefectura de l'Aveyron encara no accepta els arguments dels opositors. el 18 de juny de 2011, es fa una marxa de protesta simbòlica des de Salles-la-Source fins a la prefectura de l'Aveyron a Rodez. Moltes persones hi van afirmar el seu suport, entre elles Christian Teyssèdre, alcalde de Rodez, els consellers generals, Yves Garric i José Bové. el 25 de juny de 2011, una delegació de “Ranimons la cascada!” va donar a conèixer la ministra d'Ecologia i Desenvolupament Sostenible Ségolène Royal de la millora del lloc de la cascada. Yves Garric, vicepresident de l'associació, va lliurar una foto de l'acrobàcia al ministre en presència de José Bové, com a obsequi. S'ha fet un pas important 22 d'abril de 2016 amb l'informe interministerial que dóna la decisió de gestionar la cascada al prefecte d'Aveyron.



Llengua

La ciutat forma part de l'antiga província de Rouergue, al sud de França, on l'occità (una llengua minoritària viva) ha estat durant molt de temps la llengua vehicular. Pel que fa a la comuna, n'hi ha una variant, Rouergat, que és un subdialecte del llenguadocià.

Saint-Paul de Salles-la-Source. Segle XII

A la part baixa del poble de Salles-la-Source li obre les portes l'església romànica de Saint-Paul, catalogada com a monument històric.

Saint-Paul de Salles-la-Source. Segle XII

L'únic edifici del segle XII que no ha patit ruïnes ni reconstrucció, l'església encara presenta als visitants un creuer original molt bonic, així com impressionants capitells tallats.

L'església de Salles-la-Source va patir saquejos i va perdre diverses estàtues, però encara presenta un gran crucifix del segle XII amb les seves pintures originals que mereix una mirada.

Saint-Paul de Salles-la-Source. Segle XII

Saint-Paul de Salles-la-Source. Segle XII


La vila de Conques té tot just 300 habitants i s'aferra al vessant d'una muntanya, no hi ha cap casa de la vila que trenque amb l'harmonia del paisatge. El seu carrer principal s'obri a l'abadia de Santa Fe de Concas, que sens dubte és l'edificació més important.


L'interior de l'Abadia és d'estil romànic amb una nau molt elevada i tres capelles en l'extrem est (construïdes per a proporcionar més altars als pelegrins. La seua construcció data d'entre els anys 1045 i 1060. Cal destacar d'aquest conjunt històric i monumental el tresor de l'abadia que va aconseguir sobreviure a la Revolució amagat per la gent del poble.

Els pelegrins van començar a arribar a aquest lloc en el segle xi quan els monjos de l'abadia van obtenir, via furt, les relíquies de Santa Fe, una de les primeres màrtirs cristianes. L'abadia des de llavors és parada dins del Camí occità de Sant Jaume.



Les muralles i les portes de la vila

Conques és un poble que ha sabut preservar-ne l'autenticitat. Situat a dalt de tot d'una muntanya, l'aglomeració tanca l'abacial Santa Fe en un vast arc de cercle. El plànol original, el de l'Edat Mitjana, es conserva a les seves grans línies.


Un poble clos

Des del seu origen o poc temps després, Conques es converteix en un poble clos, un dels primers de Rouergue probablement. La construcció de les muralles comença des de l'època romànica, com ho demostra la seva arquitectura de tres portes encara existents.


El traçat de l'emplaçament (un rectangle de 250 metres per 150 aproximadament, orientat nord-oest/sud-est) es troba perfectament visible, a la part alta del poble, a proximitat del Centre Europeu, i sobretot al sector que envolta el cementiri actual i el claustre, a la part superior de la rivera de l'Ouche. Aquí, les muralles serveixen de murs de contenció per als edificis de l'abadia, cosa que explica el seu enorme conjunt d'esquists i els seus contraforts, desconeguts en altres llocs.

Les portes romàniques

La Porta de Ferro, una simple poterna, posseeix una llinda triangular idèntica per la seva forma al de la porta sud de l'abacial, mentre que els altres dos, les portes de Barry (o de faubourg) i la de Vinzelle, voltes de mig punt, s'obren exteriorment per un arc de mig punt doblegat d'un arc de descàrrega.


Només algunes torres es troben dempeus, més o menys intactes, principalment la que defensava la Porta de la Vinzelle, al nord-est i la torreta amb voladís del cementiri.

La construcció tradicional

Les cases antigues del poble són de finals de l'Edat Mitjana. L'adaptació al pendent del terreny i la utilització dels materials locals confereixen una gran unitat a l'habitat de Conques, sigui quina sigui l'època de la construcció. Situades en nivells al vessant, les cases tenen orientades les seves façanes principals cap a la regió del migdia-pirineus i tenen dues entrades. Les de les plantes baixes, obertes cap al carrer inferior, i les de la primera planta, obertes cap a un jardí o cap al carrer superior. Segons una dita local: «A Conques, s'entra pel graner per sortir pel soterrani». El soterrani es troba molt present en aquesta antiga regió de viticultors, de vegades juxtaposat a una botiga. Cada emplaçament ha estat cavat a la roca, i, per prevenir els despreniments, un arc de descàrrega ve a recolzar-se sovint contra la paret del fons.


Els materials de construcció: esquists, gres, calcari

L'esquist regna a tot arreu. Extret in situ, s'utilitza, no només per a les pedres de construcció dels murs, també s'usen com a lloses per a les cobertes i les llambordes dels carrers. Les cobertes altes amb reflexos de plata, amb claraboies i torres contribueixen molt a l'encant del poble. L'esquist deixa lloc a la pedra a tallar, al grès rosa o gris, al granet més rarament, pels marcs de les portes i de les finestres. En fi, el bell calcari groc de l'església, el rousset es troba, a tot arreu, a les construccions, de vegades en forma de columnes o de fragments tallats, provinents dels edificis monàstics romànics. El pillatge dels materials pels habitants assoleix la seva magnitud més gran en les primeres dècades del segle XIX, després de la demolició del claustre.


Les façanes amb entramat de fusta i voltes

L'originalitat de Conques radica també a les façanes amb entramats de fusta edificades amb la mateixa tècnica, des del segle XV, fins aproximadament el 1900: entramats de fusta col·locats en forma obliqua o en X amb un farciment d'esquists. Les façanes més belles tenen dues plantes amb voltes, suportades per bigues amb caps tallats a consola. Per al que la contempla des del setge de Bancarel, per exemple, les cases velles de Conques formen, conjuntament amb l'abacial Santa Fe que fa la impressió d'esclafar-les, un conjunt indissoluble d'un paisatge pintoresc excepcional.

Santa Fe de Concas

L'abadia de Santa Fe és una església abadal romànica situada al municipi de Concas, considerada una obra mestra del romànic occità, especialment pel timpà que té sobre la porta principal. Conté un tresor amb peces d'orfebreria úniques, de l'època carolíngia. Està catalogada com a monument històric.


Formava part de la ruta de pelegrinatge del camí de Sant Jaume i com a tal està lligada a altres quatre edificis religiosos que formen part del camí i que comparteixen trets arquitectònics comuns. Els altres quatre són Sant Martí de Tours, Sant Marcial de Llemotges, la basílica de Sant Serni de Tolosa i la catedral de Santiago de Compostel·la.

Història

L'abadia és dedicada a Santa Fe d'Agen, una jove màrtir d'Agen (Olt i Garona) que es data a començament del segle iv. El cos de la santa, molt venerat en aquella ciutat, fou robat pels monjos de Concas el 866. De fet, hom té constància de la veneració en aquest lloc de les relíquies de Santa Fe des del 884.


Aquest lloc probablement ja va ser habitat en època merovíngia, però la primera notícia que hom té ens parla de l'eremita Datus (Deodat) a qui s'hi va afegir Medraldus, el 819. Més endavant Datus va retirar-se en un lloc proper i solitari mentre deixava Medraldus al cap de l'incipient monestir, que havia adoptat la regla benedictina.


Ràpidament va guanyar-se el favor de la reialesa, especialment de Lluís I el Pietós i Pipí II d'Aquitània. Amb l'arribada de les relíquies de Santa Fe el lloc va adquirir molta anomenada i devoció dels fidels, el que es va traduir en una època de vitalitat religiosa i econòmica. En aquesta època hom situa una sèrie de miracles amb la participació de la santa, que va fer de Concas el centre d'un conglomerat d'esglésies i possessions a la mateixa regió i encara en llocs allunyats.

Entre els segles XI i XII, i especialment sota l'abadiat de Begó III (1087-1107), es coneix la màxima esplendor de l'abadia, amb la construcció de l'església, el claustre i altres dependències monàstiques.

Finestrals amb vidrieres de Pierre Soulages

Això precedeix la decadència causada, entre d'altres, per la Pesta Negra de 1348 i la Guerra dels Cent Anys. Comença un període de relaxació dels costums. El 1537 hi intervé el papa Pau III, que dissol la comunitat benedictina, i que obre el pas a una col·legiata canonical.

Passa per períodes de saqueig, al mateix segle XVI i més endavant amb la Revolució. El lloc queda molt tocat i sense mitjans econòmics per redreçar-lo. L'escriptor Prosper Mérimée, llavors inspector dels Monuments Històrics, va poder evitar la ruïna del monument. A final del segle XIX Concas és ocupat per premostratencs i restaurat.

L'Anunciació

Església

L'actual església es va començar a bastir en l'abadiat d'Odolric (1031-1065) sobre una edificació anterior, fou continuada pels seus successors Esteve II (1065-1087) i especialment Begó III (1087-1108). Es tracta d'un important edifici de tres naus amb creuer. Les naus laterals estan comunicades per darrere el presbiteri formant un deambulatori, amb tres capelles absidals. El creuer, de grans dimensions, també té tres naus, de factura similar al cos central de l'edifici.

La nau central és coberta per una volta de mig punt i les laterals, més baixes, disposen d'una àmplia tribuna amb finestrals que s'obren sobre la nau central. La mateixa estructura es repeteix al creuer.


El llanternó romànic original va caure en època indeterminada, segurament per les seves deficiències constructives, es va refer entre el 1460 i 1490 amb tècniques gòtiques. Més endavant i arran d'un incendi calgué reforçar els pilars interiors.

Interiorment s'hi poden veure elements escultòrics, capitells, etc., a més d'un interessant grup de l'Anunciació. El presbiteri guarda una reixa de l'època.


La façana, massissa, està flanquejada per les dues torres dels campanars, amb contraforts poc evidents. La porta principal és decorada amb un magnífic timpà.

El timpà

És una de les obres cabdals de l'escultura romànica, de grans dimensions (6,70 m x 3,60 m). Una obra anònima (Mestre del Timpà) executada sota l'abadiat de Bonifaci (1107-1125) i dedicada al Judici Final. La peça és dividida horitzontalment en tres espais, al centre hi ha un Crist en Majestat, a la seva dreta un grup on es veu la Mare de Déu, sant Pere, l'abat Begó i un rei, entre altres personatges. A l'esquerra un grup de condemnats. El registre inferior és centrat per escenes del pesatge de les ànimes amb les entrades al Paradís i a l'Infern, representats als seus costats.


El judici final

Pel visitant que arriba per l'esplanada, el timpà, a 3,50 metres del terra queda sorprenentment llegible malgrat la fusió dels personatges i la diversitat de les representacions. Tot plegat s'organitza al voltant de la figura central de Crist cap a la qual la vista és irresistiblement atreta. A la seva esquerra, «l'infern és com la imatge negativa del paradís (a la dreta), un anticel. Tot en ordre, claredat, pau, contemplació i amor; a l'altre, violència, l'agitació convulsiva, l'espant» (Marcel Durliat).


Composición general

La composició general és de gran simplicitat: l'ampli semicercle del timpà està dividit en tres nivells superposats separats per bandes reservades a inscripcions gravades. Per moblar aquests registres, l'artista els va dividir en una sèrie de compartiments els panells de calcari groc – una vintena – que havia realitzat les escultures a terra abans d'acoblar-los, com en un trencaclosques gegant. Aquesta composició, fàcil de discernir, va ser realitzada hàbilment i de manera que no hi ha espais entre els personatges o entre les representacions.

Pesat de les ànimes


Sota la figura de Crist, podem observar l'escena del pesat de les ànimes, oposant a l'arcàngel Sant Miquel es troba un dimoni amb aire burleta, tots dos desafiant-se mútuament amb la mirada i situats cadascun en un costat de la balança. Tot i el parany que fa el dimoni empenyent la balança amb el seu dit índex, el pes s'inclina a favor de les bones accions. A l'esquerra la resurrecció dels cossos, s'observa a la pedra com si fos en una pantalla una seqüència filmada: amb l'ajuda dels àngels que van aixecar les tapes, els morts s'aixequen un darrere l'altre, fora dels sarcòfags.


Evangeli de Sant Mateu

La principal font d'inspiració del Judici final va ser l'Evangeli de Sant Mateu. L'artista va voler fixar a la pedra l'instant dramàtic on Crist pronunciés les paraules gravades a les petites banderoles que dos àngels desenrotllen a banda i banda del seu cap: «Llavors dirà als que estaven a la seva dreta: vostès que han estat beneïts pel meu Pare , hereten el regne preparat per a vostès. Després dirà als qui estaven a la seva esquerra: aparteu-vos de mi, maleïts, al foc preparat pel diable... I se n'aniran aquests al càstig etern i els justos a la vida eterna.»

El Crist jutge i els seus àngels


El Crist Jutge

Pels seus dos gestos contrastats (braç dret aixecat per acollir els elegits i el braç esquerre avall per designar l'infern els condemnats), el Crist sembla dirigir un espectacle grandiós que ja es fa des de fa nou segles sobre l'esplanada de l'abacial. El Crist està assegut en un tron amb una glòria en forma d'ametlla coberta d'estrelles, entre núvols representats en cinc capes de festons petits.


El rostre allargat, expressant tota la magnitud del Sobirà-Jutge, es veu encara més bell vist de perfil. La seva roba- túnica i el mantell – obert pels costats per deixar veure la ferida de la llança, sens dubte pintada a l'origen.

Els àngels

El Crist apareix «envoltat per tots els seus àngels». A la dreta, un escampa un encenser finament cisellat, l'altre sosté el Llibre de la Vida, ben obert. Dos àngels-cavallers, armats amb espasa i llança han rebut la missió d'aturar la multitud bulliciosa de dimonis i de condemnats a les fronteres de l'infern.

Als peus del Crist, emergint d'un núvol, duen dos àngels, ja que es diu que el dia del Judici final: «La lluna s'enfosquirà, el cel no brillarà més». Sens dubte, de totes les criatures celestes, les més belles són els tocadors de banya que omplen els dos espais de la part superior.

En fi, la immensa creu per sobre del Crist, carregada per àngels que porten alhora un el clau, l'altre el ferro la llança, amplifiquen l'evocació de la Passió.


El paradís

El grup dels elegits

El grup dels elegits es dirigeix cap a la dreta del Crist, dirigits per la Verge, seguida per Sant Pere portant la clau del paradís. Darrere seu, els altres personatges estan desproveïts de nimbe.

No es tracta només de sants, en efecte, ja que el «mestre del timpà» va tenir l?audàcia d'inserir en aquesta processó triomfal les figures destacades de la història de monestir de Conques: l'eremita Dadon, el fundador de l'abadia i abat al mateix temps, el bàcul a la mà (Begon sens dubte) portant de l'altra a l'emperador Carlemany, benefactor llegendari del monestir.


Tenia molt per fer-se perdonar i els dos monjos que el seguien, un portant un díptic, l'altre un reliquiari col·locat sobre una tela, presenten, d'alguna manera, les proves de la generositat imperial del Tresor de Santa Fe.

Santa Fe

Sobre el triangle simètric a l'esquerra, petites arcades evoquen l'església de Conques com a tal, amb suspensions a les voltes, els obstacles que els presoners lliurats a la protecció de Santa Fe oferien en exvot segons el costum. A la dreta, Santa Fe està prosternat davant de la mà de Déu, intercedint a favor dels difunts.


La Jerusalem celeste

Al centre de la Jerusalem selecta amb les seves torres emmerletades, les columnes i les arcades, està assegut Abraham portant als seus braços dos nens. Està envoltat de personatges agrupats per sota de cada arcada: les verges sàvies i els seus llums, els martiris i els palmells, els profetes i el rotllo de pergamí, al final els apòstols i el llibre.

L'alineament monòton dels seus elegits tradueix l'ordre i la serenitat que regnen al paradís. A la porta, un àngel rep els elegits.

De l'altra banda d'una paret, un dimoni hirsut, armat amb un garrot, és l'encarregat de portar els condemnats fins a la boca monstruosa de l'infern.

Claustre

Altres elements

Es conserva una de les ales del claustre amb una galeria de columnes dobles amb capitells. Adossat a l'església, a la zona del claustre, hi ha un arcosoli amb l'enterrament de l'abat Begó III.

Entre 1987 i 1994 l'artista Pierre Soulages va realitzar els vitralls de l'església, reflectint la sobrietat cromàtica i l'austeritat formal que caracteritza l'obra d'aquest artista.

Tresor

L'abadia de Concas guarda un preuat tresor d'orfebreria medieval, entre les seves peces poden destacar-se:
  • Majestat de santa Fe: Creada per a conservar el crani de la santa. Existia una imatge anterior, que arran de la devoció despertada per un dels seus miracles, l'any 985, fou refeta profundament. La peça que ara es pot veure tenia ja aquest aspecte al segle xi. Es tracta d'una imatge de fusta de la santa asseguda en un tron. És completament daurada i té incrustacions de pedres diverses.
  • Reliquiari de Pipí, o de la Circumcisió: D'or, pedres precioses i esmalts. Del segle viii amb moltes modificacions fins al segle XVI. Tradicionalment s'admet que es tracta d'una donació del rei Pipí (el Breu o d'Aquitània), també hom diu que servia per guardar la relíquia del Sant Prepuci.
  • Reliquiari pentagonal: Amb elements dels segles vii a XIII. Guarda relíquies de diversos sants.
  • Reliquiari hexagonal

Amb elements dels segles VII a XII. També guarda les relíquies de diversos sants. 
  • Llanterna de Begó: Segona meitat del segle xii. De plata daurada. Guarda relíquies de profetes.
  • Reliquiari "A" de Carlemany: De l'època de Begó III, amb elements anteriors i modificacions posteriors. D'or, argent, pedres precioses i esmalts.
  • Reliquiari del papa Pascal II: De l'any 1100. Està fet amb argent daurat i representa Crist crucificat entre la Mare de Déu i sant Joan apòstol.
  • Altar portàtil de Santa Fe
  • Altar portàtil de Begó 
  • Creu processional, gòtica
  • Tríptic reliquiari
  • Braç reliquiari de sant Jordi  




Una mica remullats i morts de fret retornem pel la D901 fins Marcilhac, després d'una breu visita, seguirem per la D43 i després per la D595


Marcilhac (en francès Marcillac-Vallon)
 
Marcillac-Vallon és un municipi francès situat al departament de l'Aveyron i a la regió d'Occitània.


El patrimoni arquitectònic de la ciutat inclou dos edificis protegits com a monuments històrics: la capella de Notre-Dame, catalogada el 1988, i la mansió Curlande, catalogada el 2001.
 
Marcillac-Vallon es troba al nord-oest del departament, a l'àrea urbana de Rodez-Decazeville a la confluència de l'Ady i el Créneau, a la vall de Marcillac.

Edat mitjana  

La primera menció de la vila data del segle XI. L'hauria donat un senyor de Rouergue al priorat de Conques. A partir del segle XIII, la vila de Marcillac-Vallon estava dirigida per cònsols. L'any 1351, la ciutat estava protegida per un recinte.


Època moderna
Jacquerie de 1643

La jacquerie des croquants dirigida per Bernard Calmels va abandonar Marcillac el juny de 1643. Els rebels van fracassar davant Villefranche-de-Rouergue. Bernard Calmels va ser capturat a Najac, jutjat i trencat a l'os. El seu cap va quedar al descobert al final d'un cim d'una torre de Marcillac on havia començat la revolta.

L'època de màxima esplendor del poble

 Al segle XV es van construir cases nobles al poble que aleshores va gaudir del seu màxim apogeu gràcies a les seves fires i a l'obertura d'una escola religiosa. Marcillac també es va expandir durant els segles XVII i XVIII creant el seu suburbi al llarg del Cruou.



Època contemporània

A finals del segle XIX, la població de Marcillac-Vallon es trobava en el seu punt àlgid. Hi ha més de 2.000 persones, en part a causa del desenvolupament de la mineria de ferro.

Ellaç d'interés:

No podem oblidar de fer esment a la AOC vins de Marcillac

Marcillac (AOC)

Marcillac és un vi negre o rosat francès amb denominació d'origen controlada produït a les vinyes del sud-oest de França, al voltant de Marcillac-Vallon a l'Aveyron.

Histoira

Aquesta vinya es va desenvolupar sota els auspicis de l'Abadia de Conques fa gairebé 1.000 anys. En un principi pròspera, la producció de vi va recolzar el consum local. Els vins eren apreciats per la burgesia i el clergat rutens, els representants dels quals havien instal·lat la seva residència rural a la vinya. També eren necessaris per complementar les necessitats energètiques dels miners i treballadors agrícoles.


Una crisi sanitària a finals del segle XIX, les gelades de principis del segle XX i la decadència de la mina van posar fi a la producció, que va arribar al seu nivell més baix el 1965. Va ser aleshores quan un grapat de productors van decidir reaccionar. abans de l'extinció completa de la vinya. L'any 1965 van sol·licitar ser classificats VDQS per sortir de l'anonimat i remotivar-se. Van reorganitzar la vinya per mecanitzar al mínim el treball creant terrasses estretes (cares de rouergat). L'any 1990 van obtenir, naturalment, la protecció de la denominació a través de l'AOC.

Des de l'any 1990, la denominació d'origen d'aquest vi elaborat pels pagesos d'aquesta vinya està protegida per una denominació d'origen controlada. L'any 2020, aquesta protecció va celebrar, doncs, el seu 30è aniversari.


Conques Marcillac,

Un patrimoni excepcional: paisatges colorits, pobles amb caràcter, la vinya AOP Marcillac, artesans talentosos, sabors únics... Practica activitats a l'aire lliure amb la família o els amics.

De Marcilhac sortim per la D43 i arribem a Belcastel per la D595, don després de la visita anirem per la D994 fins Rodés.


Belcastel


En el nostre passeig per Occitània, des de Conques, vam posar rumb a Belcastel, un altre d'aquells pobles de l'Aveyron que semblen trets directament d'un conte.

Un petit poble al costat del riu Aveyron, havia sobreviscut gràcies a la reconstrucció del seu castell, i que era un petit tresor medieval. Belcastel està inclòs a la xarxa de pobles més bonics de França.


A principis del segle XX, només es podia accedir al poble de Belcastel per camins difícils. Aleshores, encara es podien veure les restes encara formidables de la fortalesa, enfilada sobre una roca escarpada que dominava les cases pobres del poble.


El 1974, Fernand Pouillon, un dels arquitectes més prominents del seu temps, va comprar el castell en ruïnes i va emprendre sense demora la seva renovació. Gràcies a l'abnegació i la bona voluntat activa de tots els seus col·laboradors i dels habitants del poble, el castell va recobrar el seu gloriós aspecte original. Aquesta iniciativa extraordinària va animar els habitants del poble a restaurar la resta del municipi, renovant les cases particulars i les institucions col·lectives.


Tot i això, no es tracta d'un “poble museu”.

Artistes contemporanis li han donat el crèdit; és el cas de Casimir Ferrer, autor d'un Camin de la Cruz extraordinari exposat a l'església, i tots els que participen en exposicions temporals.
Gràcies al conjunt de la seva població, Belcastel és avui, veritablement, un dels pobles més bonics de França.


El preciós pont medieval de 5 arcs i aproximadament 60 metres de longitud data del segle XV, i es va construir alhora que l'església, per la família Saunhac.


Església de Santa Magdalena

A la riba contrària al lloc on s'ubica el castell podem trobar l'església de Santa Maria Magdalena de Belcastel, es va construir al segle XV. És un petit edifici gòtic d'una sola nau amb planta de creu llatina a l'interior del qual podem trobar la tomba d'Alzias de Saunhac, primer dels senyors de Belcastel i promotor d'aquesta obra.


L'interior de l'església és molt senzill i auster, compte amb unes boniques voltes de creueria al seu interior, encara que, el que més destaca és la imponent torre amb chapitel que es troba veïna a la façana. Per arribar-hi cal creuar el pont medieval (També construït per ordre d'Alzias de Saunhac) i al seu entorn hi ha una petita plaça on s'ubiquen petits restaurants i cafeteries.

Darrere de l'església hi ha un petit cementiri que guarda les restes de les famílies nobles de Belcastel i que s'ha continuat utilitzant fins als nostres dies. Allí està enterrat l'arquitecte Fernand Pouillon que es va enamorar de la localitat i del seu castell, en una tomba des de la qual pot contemplar aquest darrer per tota l'eternitat.

Castell de Belcastel

És, indiscutiblement, un dels castells més bonics del Aveyron, que domina el poble. L'imponent edifici fundat al segle XI està compost per una torrassa quadrada i torres angulars.

Entrareu al castell per un pont llevadís i podreu admirar el treball de restauració de l'arquitecte Fernand Pouillon. És alhora un monument històric i una galeria d'art que us espera durant la vostra visita. Exposicions sobre l´univers de la il·lustració es poden veure durant tot l´any.

Castell de Belcastel

Dates d'obertura:

Temporada alta: Del 15 de juny al 15 de setembre.
Temporada baixa: 1 dabril al 14 de juny, 16 de setembre a l'11 de novembre.

Horaris d'obertura:

Temporada alta: De 10 a 19 hores.
Temporada baixa: De 10 a 13 hores i de 14 a 18 hores.

Preus:

Adult: 8 euros.
Infants (4-17): 5 euros.Museu de la farga


Museu de la farga

Tres nivells de sales d'exposició presenten els oficis antics. Ferrers, fabricants de esclops, pescadors... Només són algunes de les tècniques artesanals antigues que podreu descobrir a l'antiga farga. Una visita lúdica, ideal per fer en família.

Enllaços d'interés:

Tourisme de l’Aveyron
France-Voyage.com

Passeig per Belcastel

El millor que es pot fer a Belcastel, és passejar pels seus empedrats carrerons, i gaudir de les precioses cases que es mantenen perfectament conservades.


Com arribar a Belcastel

La ciutat important més propera a Belcastel és Rodez, la qual està situada a uns 25 quilòmetres.

Si voleu arribar a Belcastel haureu de fer ús del GPS, però aquesta localitat apareix si problema a qualsevol mapa de navegació.

Cal tenir en compte que la carretera arribant al poble és molt estreta, i per ella transiten autobusos turístics, per la qual cosa us aconsellem que conduïu amb prudència.

El més normal serà arribar al poble o per la carretera N994 o per la D285, les coordenades exactes per al GPS són 44.387444 – 2.334556.

Més: 
 

Bèlcastèl (en francès Belcastel), departament de l'Avairon, regió d'Occitània.
-.-


-.-

La ruta sencera:

Rodés, Las Salas del Comtal, Santa Fe de Concas, Marcilhac .. i Rodés.

-.-
a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada