13/08/2018 Tolosa (I) El Capitoli, la Daurada, Belles Arts, Pont Nou, Sant Serni, la catedral de Sant Esteve, ...
14/08/2018 Tolosa (II) Els Jacobins, Sant Serni, el Château d'Eau, ...
15/08/2018 Moissac, Los Sarrasins, ...
16.08.2018 Tolosa, Le Plan, Sant Pere d'Orjot, Sant Gaudenç, Vathcrabèra, Sant Bertran de Comenge ...
17/08/2018 Galhac, Castèlnòu de Montmiralh, Vilafranca de Roergue, ...
18/08/2018 Vilafranca de Roergue, Arjac, Concas, Rodés, ...
19/08/2018 Vilafranca de Roergue, Caors, Sent Circ de la Pòpia, Concòts, Marcièl, ...
20/08/2018 Vilafranca de Roergue, La Guépia, Galhac, Castellnou d'Arri, Tarascon d'Arieja, ...
21/08/2018 Tarascon d'Arieja, Puigcerdà, Arsèguel, Andorra, ...
22/08/2018 Sant Joan de Caselles, Andorra
Ahir els Jacobins els vam trobar tancats, per tan avui el primer que fem és anar-hi directe. Si ahir gaudíem d'un romànic de primer ordre, avui ens toca un gòtic excel·lent.
14/08/2018 Tolosa (II) Els Jacobins, Sant Serni, el Château d'Eau, ...
15/08/2018 Moissac, Los Sarrasins, ...
16.08.2018 Tolosa, Le Plan, Sant Pere d'Orjot, Sant Gaudenç, Vathcrabèra, Sant Bertran de Comenge ...
17/08/2018 Galhac, Castèlnòu de Montmiralh, Vilafranca de Roergue, ...
18/08/2018 Vilafranca de Roergue, Arjac, Concas, Rodés, ...
19/08/2018 Vilafranca de Roergue, Caors, Sent Circ de la Pòpia, Concòts, Marcièl, ...
20/08/2018 Vilafranca de Roergue, La Guépia, Galhac, Castellnou d'Arri, Tarascon d'Arieja, ...
21/08/2018 Tarascon d'Arieja, Puigcerdà, Arsèguel, Andorra, ...
22/08/2018 Sant Joan de Caselles, Andorra
Ahir els Jacobins els vam trobar tancats, per tan avui el primer que fem és anar-hi directe. Si ahir gaudíem d'un romànic de primer ordre, avui ens toca un gòtic excel·lent.
Deixem el vehicle al pàrquing Victor Hugo que està sobre del mercat que du el mateix nom, el d'un dels més importants escriptors del romanticisme en francès, novel·lista, poeta, escriptor d'obres de teatre en vers i en prosa ... al sortir al carrer, just davant la porta a l'altra vorera trobem un comerç que es anomenat Fromagerie Betty, brutal!!!. Molt perillós pels que els agrada els formatges.
Des de 1973, seleccionant els formatges més bons de França i d'altres llocs. Establert
a Saint Jean des de 2012, Fromagerie Betty té un autèntic taller de
maduració únic a la regió, així com diverses botigues. Els pots trobar a les xarxes socials i als diferents punts de venda de Tolosa: Marché Victor Hugo, Marché des Carmes, Boutique Victor Hugo i Boutique Lacroix Falgarde.
A les xarxes:
- Web oficial: Fromagerie Betty
- A Instagram: Fromagerie Betty
- A Facebook: Fromagerie Betty
Seguim ...
Ens atancem al centre de la ciutat, baixant per carrers plens de comerços en edificis elegants i bonics, plens d'escultures a les seves façanes i baranes tornejades.
Ens atancem al centre de la ciutat, baixant per carrers plens de comerços en edificis elegants i bonics, plens d'escultures a les seves façanes i baranes tornejades.
 |
| Belles façanes |
 |
| Portals senyorials |
 |
| Carrers pelns d evida |
La Torre del palau del Capitoli. La torre és de 1525, antiga masmorra i seu dels arxius municipals (actualment oficina de turisme).
 |
| Torre renaixentista exempta del palau del capitoli, avui l'Oficina de Turisme de Tolosa |
El 1873 Eugène Viollet-le-Duc va construir un campanar a l'estil del nord de França al cim de la torre de l'homenatge de l'edifici.
 |
| Testimoni d'un passat romà |
Comencem ruta i ens trobem aquesta parella amb un infant, em crida l'atenció la samarreta, m'és coneguda.
5º Encuentro. Las niñas y adolescentes también cuentan. San Cristóbal de las Casas. Chiapas. México Melel Xojobal
Què és o qui és Melel Xojobal?. És una Ong xiapaneca, aquesta organització porta 25 anys treballant amb la infància i la joventut indígena de Chiapas en la promoció, defensa i exercici dels seus drets. I fan una excel·lent feina. Aquí us deixo unes adreces per si us interessa més informació.
Melel Xojobal Web oficial - Melel Xojobal Blog - Melel Xojobal a Fcebook
Seguim...
 |
| Rosassa |
Els Jacobins
El convent dels jacobins de Tolosa, situat al centre de la ciutat, a mig camí entre el Capitoli i el Garona, just davant de l'institut Pierre de Fermat, consta d'una església anomenada "església dels jacobins", un claustre, una sala capitular, un refectori i una capella, la capella de Sant Antoni. De vegades s'anomena "conjunt conventual dels jacobins", nom que ara ha quedat abandonat. Va ser construït per l'Orde dels Predicadors, orde mendicant el primer convent de la branca masculina va ser fundat l'any 1215 a Tolosa per Domènec de Guzmán, futur sant Domènec, per tal de promoure la predicació de l'Evangeli i lluitar contra l'heretgia càtara. Aquests edificis fets íntegrament amb maó són considerats joies de l'art gòtic del Llenguadoc pel que fa a la construcció monàstica dels segles XIII i XIV.
Els
Germans Predicadors van ser anomenats dominics des del segle XIII i
també jacobins, molt més tard, en l'època moderna, en referència al gran convent de París situat al carrer Saint-Jacques (destruït al segle XIX).
Des del 1369 l'església alberga les relíquies (relíquies de primer ordre) de sant Tomàs d'Aquino, a qui està dedicada. És també en aquests edificis on es va establir l'antiga Universitat de Tolosa durant diversos segles des de la seva fundació el 1229 fins a la seva supressió durant la Revolució Francesa.
 |
| Guiri, guiri, ... ;) |
Història
El
convent es va construir en quatre terminis en uns terrenys adquirits
l'any 1229 a la part nord de l'antiga muralla romana, amb diners donats
per un adinerat capitoul, Pons de Capdenier.La
primera campanya d'edificació es va iniciar l'any 1230 i va consistir
en la construcció d'una església de planta rectangular, amb murs de maó,
absis pla i coberta amb un entramat. La nau dels jacobins ja està
dividida en dues per una línia de cinc pilars de base quadrada. Així, la
part nord estava destinada a religiosos mentre que la part sud estava
destinada als laics que assistien a oficis.
La
segona campanya d'ampliació va durar del 1245 al 1252 i va permetre
allargar l'església cap a llevant, on es va disposar un nou cor amb
capelles funeràries.
La tercera campanya (principalment del 1275 al 1292, fins al 1315 marginalment) va ser especialment important, dotant l'església d'un absis les voltes de creueria gòtiques del qual culminades a 28 metres es recolzen en tres columnes aixecades en l'eix est-oest dels pilars existents. Sortint de la part superior de la columna oriental, 22 costelles conformen una gegantina palmera mineral amb branques geomètriques. Una proesa arquitectònica única, la història no ha conservat el nom del seu arquitecte. El 2 de febrer de 1292, una missa inaugural celebrada per Bertrand de Montaigu, abat de Moissac, marca simbòlicament el final de l'obra. El campanar es va acabar l'any 1298 i alberga la campana de la Universitat, la seva torre de 45 metres d'alçada suporta llavors una fletxa de planta octogonal que serà destruïda durant la Revolució.
La tercera campanya (principalment del 1275 al 1292, fins al 1315 marginalment) va ser especialment important, dotant l'església d'un absis les voltes de creueria gòtiques del qual culminades a 28 metres es recolzen en tres columnes aixecades en l'eix est-oest dels pilars existents. Sortint de la part superior de la columna oriental, 22 costelles conformen una gegantina palmera mineral amb branques geomètriques. Una proesa arquitectònica única, la història no ha conservat el nom del seu arquitecte. El 2 de febrer de 1292, una missa inaugural celebrada per Bertrand de Montaigu, abat de Moissac, marca simbòlicament el final de l'obra. El campanar es va acabar l'any 1298 i alberga la campana de la Universitat, la seva torre de 45 metres d'alçada suporta llavors una fletxa de planta octogonal que serà destruïda durant la Revolució.
La darrera campanya de construcció data del segle XIV i ajuda a eliminar el contrast entre la palmera de l'absis i la nau emmarcada. La doble nau va ser reconstruïda a l'exemple de l'absis gràcies al finançament del cardenal Guillaume Pierre Godin.
Des de l'any 1369 s'hi veneren les relíquies de Sant Tomàs d'Aquino atribuïdes pel papa Urbà V. El 1385, l'església va ser finalment acabada i consagrada amb el nom d'Església de Sant Tomàs d'Aquino. L'any 1791, quan els dominics van haver de marxar, aquests van ser traslladats a Saint Sernin, però recentment van tornar al seu lloc l'any 1974, amb motiu del setè centenari de la mort del sant.
El convent jacobí, abandonat pels dominics quan la seva ordre va ser prohibida durant la Revolució Francesa, va ser confiscat com a propietat nacional i utilitzat com a caserna i com a dipòsit.
 |
| Del dret i del revés |
Una part va ser assignada a la ciutat de Tolosa el 1810, però l'altra va continuar albergant un exèrcit de cavalls, i més de 5.000 metres cúbics de terra per aixecar el terreny. Les capelles laterals estan lleugerament malmeses per ampliar el local. L'església esdevé una gran estable mentre la capella de Sant Antoni esdevé una infermeria veterinària. Finalment, el claustre va ser enderrocat en tres quartes parts per millorar el pas dels cavalls. L'any 1865, el monument va ser intercanviat amb la ciutat de Tolosa per terrenys on es van construir barraques i l'exèrcit va abandonar el lloc. És l'institut Pierre-de-Fermat el que recupera els edificis.
L'any 1832, la família Cavailhé, representada per Marie Cavailhé, presidenta del cercle catòlic de Tolosa, va finançar les reformes del convent.
El conjunt dels jacobins es va beneficiar d'una restauració iniciada l'any 1920 i que es va estendre fins a principis del segle XXI. Mentre els edificis amenaçaven de caure en ruïna, el seu rescat deu molt a la dedicació de Maurice Prin, que va passar la major part de la seva vida, més de 60 anys, al costat de llit de la rehabilitació del convent. Inicialment un simple aficionat, després va ser nomenat conservador honorari del monument.
L'any 2016, amb motiu del 800 aniversari dels dominics, la capella de Sant Antoni del convent dels jacobins acull l'exposició “Trajectories dominicanes” per tal de retrobar-se amb les arrels medievals d'aquesta Orde nascuda a Tolosa.
Descripció
L'església dels Jacobins
L'església era considerada l'església dominicana més bella de l'Europa cristiana. Té 80 metres de llarg i 20 d'amplada creant un volum interior impressionant. Les piles de pedra del molí fan 22 metres d'alçada. La "palmera" és una obra mestra única al món que arriba als 28 metres d'alçada. Tanmateix, originàriament, l'edifici era sobri, en línia amb l'ideal de pobresa de l'orde mendicant dels Germans Predicadors. La meitat d'alçada i llargada que l'actual església, s'allargarà a mitjans del segle XIII, i el cor s'aixecarà a finals del mateix segle (gràcies a la solució tècnica que representa l'esmentada palmera). Seguidament va ser l'aixecament de la nau a mitjans del segle XIV.
L'exterior de l'edifici té un aspecte estricte i molt imponent. Els murs són alts i rectes amb potents arcs apuntats voladissos i amb laterals armats amb alts contraforts amb ressalts. Només una porta i unes quantes gàrgoles adornen les façanes de l'edifici. A ponent, només un portal semicircular del 1234 trenca l'aspecte estricte de la façana.
L'interior està pintat amb decoració policromada amb creus de Tolosa aquí i allà. Els vitralls inspirats en les roses occidentals del segle XIV van ser realitzats per Max Ingrand l'any 1955. La instal·lació lluminosa Mesure de la lumière de l'artista Sarkis Zabunyan, creada inicialment en el marc del Printemps de setembre de 2018, s'hi manté de manera permanent (pel meu gust una aberració, ja que es carrega totalment la neta visió de "la palmera", un dels elements més bells de l'edifici).
L'església va ser consagrada diverses vegades, sobretot el 22 d'octubre de 1385, i amb el retorn de les relíquies de sant Tomàs d'Aquino.
El campanar
El campanar descansa al costat nord de l'església i fa 45 metres d'alçada. Va ser construït entre 1275 i 1298 de manera semblant a la de la propera basílica de Sant Serni. Es tracta d'un campanar de torre octogonal de quatre pisos rebaixats travessats amb dos vans bessons coberts amb un arc de mitra (arc angular o rectilini, arc en mitra o mitrat o arc de, o en, frontó). La seva agulla original va ser destruïda durant la Revolució.
El claustre està format per quatre galeries construïdes entre el 1306 i el 1309. Les columnates són de marbre gris de Sant Beat i els capitells estan decorats amb escultures vegetals. Suporten un sostre inclinat que recolza sobre arcs de maó, ells mateixos recolzats sobre els capitells.
El claustre
El claustre actual, al nord de l’església, es va aixecar entre el 1306 i 1301, l’obra va obligar a desmuntar l’anterior, que es va remuntar en un altre indret i es va perdre definitivament el 1772. A llevant del claustre es troba la sala capitular amb unes voltes una mica posteriors a la capçalera de l’església (1299-1301).
La sala capitular
 |
| La sala capitular |
La sala capitular datada entre els anys 1299 i 1301 es troba a la galeria occidental del claustre. És una gran sala la volta de la qual descansa sobre dues esveltes columnes prismàtiques de marbre.
El refertor
El refectori es troba a la prolongació de la galeria de llevant del claustre. Es tracta d'una gran sala amb arcs de diafragma que porten un marc de panells. Mesura 17 m d'alçada i és un dels més grans refectoris monàstics de l'època medieval. Actualment acull exposicions temporals.
 |
| Refertor |
La capella de Sant Antoni (Saint-Antonin)
La capella de Sant Antoni es troba entre el refectori i la sala capitular. Va ser construït i decorat entre 1335 i 1341 a costa de Dominique Grima, frare predicador i bisbe de Pamiers. Es destina a rebre les tombes dels canonges i les restes del seu fundador.
La seva decoració està pintada al tremp i representa la segona visió de l'Apocalipsi. Prop de les falses finestres amb flors de lis blanques sobre fons blau, hi ha àngels amb una sèrie d'instruments, entre els quals hi ha una viola, una cornamusa, una arpa, un orgue portàtil, un doble dron i un salteri. Les parets presenten pintures de la vida de Sant Antoni, patró de la catedral de Pamiers.
Cites, representacions
- Segons el germà Raymond Hugues que va escriure la Història de la traducció del cos de Sant Tomàs, el papa Urbà V, antic estudiant de la Universitat de Tolosa, hauria tingut aquestes paraules justificant la seva decisió de traslladar l'any 1369 les relíquies de Tomàs. Tomàs d'Aquino en aquesta església: "Com l'il·lustre sant doctor brilla entre tots per la bellesa del seu estil i de les seves dites, així l'església de Tolosa és la més bella entre tots aquells germans predicadors. També se li atribueix al papa la intenció d'haver volgut compensar Tolosa, bressol de l'orde dominic, per no haver pogut obtenir les relíquies de sant Domènec conservades a Bolonya. Aquesta distinció considerable, la possessió de relíquies tan prestigioses, no va estar exempta d'una lluita per la influència: el convent dominic de París també les va reivindicar perquè Tomàs d'Aquino hi havia estudiat i ensenyat, mentre que els monjos de l'abadia cistercenca de Fossanova, Itàlia, on va havien mort l'any 1274 i on havien estat guardats des d'aleshores, es resistien a desfer-se'n.
- L'any 1845 Prosper Mérimée, aleshores de gira com a inspector general de monuments històrics per intentar salvar monuments amenaçats, es va mostrar extasiat i alarmat alhora: "Acabo de veure per primera vegada l'església dominicana en la qual mai havia pogut penetrar. Es maravellós. Una enorme església de dues naus separades per enormes pilars d'una alçada i lleugeresa increïbles; una sala capitular encara més atrevida i elegant; un gran claustre amb columnes de marbre, voltes pintades, una sèrie de capelles amb composicions al fresc molt curioses, tot un sistema de construcció de maó molt original, això és el que vaig veure, més de 500 cavalls menjant-se la civada i tants de tiradors dibuixant el que m'atreveixo. no dir. Malgrat els cavalls i els homes, tota l'església encara es conserva admirablement».
- L'any 1951 Paul Claudel, captivat per la famosa palmera, ho va definir així: "Un únic pilar del qual s'escapa per tots els costats un torrent de venes, un pèl de direccions, una pujada de palmeres, que només s'aixequen per baixar circularment, com si sucumbeix a la fruita».
- L'any 1957 Salvador Dalí es va inspirar en la palmera dels jacobins per al seu quadre Santiago El Grande. Això va provocar una discussió amb el seu amic, el fotògraf de Tolosa de Llenguadoc Jean Dieuzaide, perquè Dalí mai va voler reconèixer que s'havia inspirat en una foto que aquest li havia mostrat.
El mausoleu perdut de Sant Tomàs d'Aquino
Durant la primera meitat del segle XVII, època marcada per la Contrareforma, es va construir el mausoleu de Sant Tomàs d'Aquino. Un monument desmuntat a la Revolució Francesa i del qual només en queden gravats per representar-nos-ho.
Era de pedra, realçat amb marbre policrom i fusta daurada, decorat amb columnes, obeliscs i nombroses estàtues. Construït al lloc de l'antic sepulcre gòtic, recolzava sobre un podi rectangular de quinze peus (4,86 m) per trenta (9,72 m), i s'alçava fins a l'alçada de seixanta peus (19,44 m). Aquestes dimensions, pensades en progressió geomètrica, subratllaven l'alçat del mausoleu que ocupava un lloc important a l'església. Instal·lada a la cinquena badia del vas nord, de la qual ocupava pràcticament tota l'amplada i tancava la vista, assegurava el tancament del cor dels monjos per un retaule que sobremuntava l'altar major dedicat a la Mare de Déu. Al revers, la cara oriental del monument, accessible als fidels, oferia un aspecte semblant, llevat de la iconografia, perquè el seu altar estava dedicat a sant Tomàs d'Aquino.
Quan van descobrir el monument el juny de 1628, els contemporanis van quedar impactats per les seves dimensions imponents, la riquesa dels seus materials i l'enginy de la seva planta. Cap a l'any 1638, Léon Godefroy estava extasiat davant del "mausoleu molt gran i altíssim compost de marbre, pedra i fusta, tot amb tant artifici i excel·lència que rep el nom del més bonic que es veu a França". Passant per Tolosa vers 1644-1646, la resident a Estrasburg Élie Brackenhoffer va expressar una opinió més reservada: “Aquí l'altar és magnífic, daurat, sumptuosament decorat amb escultures i columnes de marbre, però deshonra una mica l'església, perquè ocupa gairebé la meitat de això, que és contrari a les normes de l'arquitectura”.
Al segle següent, dos benedictins, Dom Edmond Martène i Dom Ursin Durand, que van visitar l'església els anys 1708-1709, van considerar que “la tomba de Sant Tomàs d'Aquino en fa l'ornament més bonic. Està disposat de tal manera que quatre sacerdots hi puguin fer missa davant les relíquies del sant que s'hi guarden en un gran reliquiari vermeil, la mà d'obra del qual supera el material...”. Uns anys més tard (1730), el P. Jean Baptiste Labat, O.P., va declarar que “el més bonic és el mausoleu de Sant Tomàs d'Aquino... Aquesta peça d'arquitectura està feta de marbre del Llenguadoc molt ben implementat”, però la va trobar. "una mica massa ple d'ornaments". Després de la caiguda de l'Antic Règim, i l'expulsió dels dominics, el mausoleu va ser desmembrat. Si les seves columnes de marbre es podien salvar i reutilitzar a la cartoixa, a la galeria de l'orgue procedent del convent, en canvi les seves estàtues i les pintures de Nicolas Tournier han desaparegut.
Actualment, quan treballàvem en la pavimentació de l'edifici, ens podríem haver limitat a recordar la memòria del mausoleu, indicant-ne la ubicació a terra, tal com es va fer per als pilars de la primera església, revelats per les excavacions. Però l'oportunitat de fer-ho millor va sorgir quan es va decidir repatriar als jacobins les relíquies de Tomàs d'Aquino per a la celebració del sisè centenari de la seva mort (1974). Va ser en previsió d'aquest retorn, que va coincidir amb la finalització de la restauració de l'església, que l'arquitecte en cap dels monuments històrics Yves Boiret va donar el disseny del nou altar major on es va col·locar solemnement al seu lloc d'origen el santuari de Sant Tomàs d'Aquino.
- Llista de monuments històrics de Tolosa
- Llista d'edificis gòtics de maó a Migdia-Pirineus
- Web oficial del Convent dels Jacobins de Tolosa
Font: Viquipèdia / Monestirs.Cat
 |
| La Daurada |
Passem per davant de la Daurada, Belles arts i ens dirigim al Château d'Eau, just al'altra banda del Pont Neuf o Pont Nou, per l'hora que és, fa gana i ens aturem al Brasserie Les Beaux-Arts a fer un mos, un lloc amb encant i ben situat, un aparador i alhora un mirador.
 |
| El casori ens passa per davant de la finestra |
 |
| Les Beaux-Arts |
Amb la panxa plena creuem el pont i ja hi som...
El Château d'Eau
La Torre de l'Aigua (Château d'Eau)
és una torre de maó situada a la cruïlla de Cours Dillon i Pont-Neuf, a
Tolosa. Com el seu nom indica, l'edifici va ser utilitzat inicialment
pel bombeig i
la distribució d'aigua al centre de la ciutat però no era estrictament
una torre d'aigua ja que no incloïa un dipòsit d'emmagatzematge. Es va
convertir l'any 1974 en un espai expositiu dedicat a la fotografia i
actualment és un lloc molt apreciat pels Tolosans, a més d'un lloc
elevat de cultura.
L'edifici i la seva estació de bombeig estan catalogats com a monuments històrics des del 28 de setembre de 1987.
Història
La primera funció d'aquesta torre d'aigua era la de repartir l'aigua de la Garona, captada i filtrada a pocs metres, sobre el prat de filtres.
La primera funció d'aquesta torre d'aigua era la de repartir l'aigua de la Garona, captada i filtrada a pocs metres, sobre el prat de filtres.
A la seva mort l'any 1789, Capitoul Charles Laganne
va llegar cinquanta mil francs d'or a la ciutat amb l'objectiu de
"distribuir aigua del Garona, pura, clara i agradable de beure. Charles
Laganne especifica en el seu testament que aquesta suma s'ha d'utilitzar
com a màxim deu anys després de la mort de la seva vídua. Els capricis
polítics retardaran l'ús d'aquest sobre providencial però la mort de la
senyora Laganne el 1817 animarà la ciutat a trobar una solució, tasca a
la qual Jean-François d'Aubuisson de Voisins (1762-1841),
enginyer de mines a càrrec a Tolosa de Llenguadoc i regidor de la
ciutat abordat el mateix any i en el qual va treballar durant gairebé
deu anys, estudiant i definint els principis i sistemes de circulació de
l'aigua necessaris (filtració, canals i canonades). Es llança un
concurs per dissenyar la maquinària hidràulica per a la pujada de
l'aigua i el guanyarà tres anys més tard Jean Abadie (director de la
foneria de canons de Tolosa), mentre que l'arquitecte Jean-Antoine
Raynaud s'encarrega del disseny de l'edifici.
L'obra
es va posar en marxa l'any 1821 per ser finalitzada l'any 1825 i
proveir una vasta xarxa de fonts en funcionament des de 1829 i
posteriorment desenvolupada.
Molt apreciat avui en dia, l'estètica de l'edifici s'assembla a la d'un far (altres l'han comparat amb un "petit Castel Sant'Angelode") però a vegades es considera molt lleig a l'època, de vegades es lloa per la seva "aspecte de solidesa que satisfà el l'ull i la ment".
Molt apreciat avui en dia, l'estètica de l'edifici s'assembla a la d'un far (altres l'han comparat amb un "petit Castel Sant'Angelode") però a vegades es considera molt lleig a l'època, de vegades es lloa per la seva "aspecte de solidesa que satisfà el l'ull i la ment".
A
partir de la dècada de 1830, l'edifici i la seva xarxa hidràulica van
ser citats regularment a França entre els èxits industrials notables de
l'època. Víctima
del seu èxit i ràpidament obsoleta, la torre d'aigua va ser donada de
baixa l'any 1870 i transformada en un dipòsit d'eines pel municipi per
al servei dels carreters.
Descripció
L'edifici del Château d'eau culmina amb trenta metres i té set plantes dividides en un gran soterrani (que consta de dos nivells) i una planta baixa formant la base circular de la torre, coronada per la mateixa torre, que consta de quatre plantes, la part superior de les quals és una claraboia que dóna accés a una terrassa circular. El soterrani està ocupat per dues rodes de pales de 8 metres de diàmetre que accionaven dos grups de quatre bombes aspirants-premses acoblades de dos en dos. Aquesta duplicació de les unitats de bombeig pretenia evitar que una fallada d'un dels dos sistemes interrompés la distribució contínua d'aigua.
Al soterrani hi van arribar dos circuits d'aigua:
- Una, una simple desviació de la Garona, portava aigua sense filtrar extreta directament des de 45 metres de distància per servir de força motriu per a les rodes d'aigua del sistema de bombeig i després escapava per un canal subterrani que travessava el suburbi. Garona sota el solar de l'actual Théâtre Garonne (antiga estació de bombeig).
- L'altre transporta aigua filtrada, presa per infiltració sota la Pradera de filtres, el nom de la qual deriva precisament d'aquest sistema. "Es filtra pel seu rentat a través d'un banc de sorra que forma la vora del riu en aquest punt [...]: s'han fet galeries de parets permeables en aquest marge, a 1 metre per sota del nivell de l'aigua i en una urbanització de gairebé 400 metres”. L'aigua filtrada va ser bombejada pels tres nivells superiors fins a la planta baixa per amples conductes per arribar a un abeurador anular que ocupa part del quart pis. Aquesta conca actuava com un desbordament i permetia posar-se al dia amb les sacsejades dels mecanismes de bombeig, regulant així el cabal per permetre el cabal constant de les fonts. Aixecat 20 metres sobre el sòl, o 146 metres sobre el nivell del mar, a un nivell poc més de sis metres per sobre de la plaça Rouaix -que aleshores era el punt més alt que es volia abastir-, l'aigua simplement baixava per gravetat i es bifurcava per travessar. la Garona a través del Pont-Neuf i després ser distribuït a prop de cinquanta mil habitants de Tolosa.
Situada
a la riba esquerra de la Garona, la Torre de l'Aigua estava destinada,
paradoxalment, a abastir exclusivament les fonts públiques del marge
dret.
Des de l'any 1974, la planta baixa és accessible al públic, convertida en galeria. L'any 1984 la restauració del soterrani va afegir un nou espai expositiu. Encara es pot veure part de la maquinària i les canonades originals, però les vuit bombes de coure polit, algunes canonades i l'abeurador circular del quart pis han desaparegut durant les reformes de l'edifici. La circulació en els espais accessibles ja no correspon a les instal·lacions originals sinó a una disposició adaptada a les diferents funcions successives de la torre d'aigua. Els pisos superiors no es poden visitar.
Font: Viquipèdia
Le Château d'eau - centre fotogràfic de Tolosa
Activitat al Château d'Eau
Galeria le Château d'Eau
Des de l'any 1974, la planta baixa és accessible al públic, convertida en galeria. L'any 1984 la restauració del soterrani va afegir un nou espai expositiu. Encara es pot veure part de la maquinària i les canonades originals, però les vuit bombes de coure polit, algunes canonades i l'abeurador circular del quart pis han desaparegut durant les reformes de l'edifici. La circulació en els espais accessibles ja no correspon a les instal·lacions originals sinó a una disposició adaptada a les diferents funcions successives de la torre d'aigua. Els pisos superiors no es poden visitar.
Font: Viquipèdia
Le Château d'eau - centre fotogràfic de Tolosa
Activitat al Château d'Eau
Galeria le Château d'Eau
Encara dins del recinte del Château d'Eau, en l'espai d'exposicions temporals, trobem una magnífica exposició de Pieter Ten Hoopen sota el títol d'Au chevet du monde
L'exposició “At the bedside of the
world” al Château d'Eau, a Tolosa, reuneix tres de les sèries principals
del fotògraf Pieter Ten Hoopen, produïdes a Montana, Tòquio i
Filipines. Clixés plens d'empatia que testimonien les difícils
condicions de vida de les minories enfrontades a l'aïllament geogràfic o
als desastres naturals.
“Au chevet du monde”: les fotografies empàtiques de Pieter Ten Hoopen
Tal
com s'expressa en el títol de l'exposició, “At the bedside of the
world”, la pràctica fotogràfica de Pieter Ten Hoopen està guiada per un
profund interès per les persones. Els nombrosos reportatges que el
fotògraf d'origen holandès ha produït des dels anys 2000 a tot el món
estan dedicats a minories les condicions de vida de les quals es veuen
dificultades pel seu aïllament geogràfic, desastres naturals o fins i
tot problemes ecològics.
Les fotografies de Pieter Ten
Hoopen són testimonis de situacions complexes sense tenir com a objectiu
imatges impactants: s'atreten a gestos quotidians per mostrar com els
grups humans aconsegueixen resistir i viure en l'adversitat o després
d'un desastre. La dimensió empàtica d'aquesta obra es pot llegir a
través de les seves característiques formals: les imatges reflecteixen
els drames suportats amb una certa suavitat a partir d'una escriptura
visual clara i colors suavitzats per una lleugera desaturació.
Pieter Ten Hoopen mostra les difícils condicions de vida de les minories
L'exposició reuneix tres de les principals sèries fotogràfiques de Pieter Ten Hoopen: Hungry Horse , Haiyen i Tokyo 7 . La sèrie Hungry Horse està dedicada a la localitat homònima de Montana on el fotògraf visitava cada any, des del 2003 fins al 2014. Més que un reportatge documental, tracta d'imatges factuals i emocionals que reflecteixen la miseria i la ociositat dels habitants d'un poble perduts enmig de les Rocalloses però també la profunda relació que tenen amb la natura.
L'exposició reuneix tres de les principals sèries fotogràfiques de Pieter Ten Hoopen: Hungry Horse , Haiyen i Tokyo 7 . La sèrie Hungry Horse està dedicada a la localitat homònima de Montana on el fotògraf visitava cada any, des del 2003 fins al 2014. Més que un reportatge documental, tracta d'imatges factuals i emocionals que reflecteixen la miseria i la ociositat dels habitants d'un poble perduts enmig de les Rocalloses però també la profunda relació que tenen amb la natura.
La
sèrie Tokyo 7 se centra en els joves japonesos que, oposant-se al model
tradicional i a les normes de la seva societat i de les generacions
anteriors, busquen conèixer la resta del món. Les fotografies, fetes
durant un període intensiu de set dies, pinten els retrats de set
d'aquestes persones que s'han fet amics del fotògraf. Finalment, amb la
sèrie Haiyan 365 Days, Pieter Ten Hoopen dóna testimoni de les
condicions de vida després del pas del tifó Haiyan l'any 2013 a les
Filipines, un tifó considerat com la tempesta més violenta que s'hagi
conegut.
Font: paris-art.com
 |
| Piter Ten Hoopen |
Un cartell anunciant el 24è Festival d'Arts Plàstiques de Carla Bayle, l'edició anterior, el 23è Festival d’Arts Plàstiques hi vam ser presents, quins rescords, i que bonic. Si en teniu oportunitat no us el deixeu perdre, val la pena.
-.-
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada