dilluns, 15 d’agost del 2022

Tolosa (I): el Capitoli, la Daurada, Belles Arts, Pont Nou, Sant Serni, la catedral de Sant Esteve, ...

13/08/2018 Tolosa (I) El Capitoli, la Daurada, Belles Arts, Pont Nou, Sant Serni, la catedral de Sant Esteve, ...
14/08/2018 Tolosa (II) Els Jacobins, Sant Serni, el Château d'Eau, ...
15/08/2018 Moissac, Los Sarrasins, ...
16.08.2018 Tolosa, Le Plan, Sant Pere d'Orjot, Sant Gaudenç, Vathcrabèra, Sant Bertran de Comenge ...
17/08/2018 Galhac, Castèlnòu de Montmiralh, Vilafranca de Roergue, ...
18/08/2018 Vilafranca de Roergue, Arjac, Concas, Rodés, ...
19/08/2018 Vilafranca de Roergue, Caors, Sent Circ de la Pòpia, Concòts, Marcièl, ...
20/08/2018 Vilafranca de Roergue, La Guépia, Galhac, Castellnou d'Arri, Tarascon d'Arieja, ...
21/08/2018 Tarascon d'Arieja, Puigcerdà, Arsèguel, Andorra, ...
22/08/2018 Sant Joan de Caselles, Andorra

Tolosa és una ciutat que m'apassiona, hi he estat en diverses ocasions i repetiré sempre que pugui. La ciutat roja.


Tolosa o Tolosa de Llenguadoc (en occitàTolosa, pronunciat [tu'luːzɔ]; en francès Toulouse) és una ciutat d'Occitània i capital històrica del Llenguadoc. Administrativament és una comuna capital del departament de l'Alta Garona i de la regió d'Occitània. El 2014 tenia una població de 466.297 habitants (dits tolosans) en una superfície municipal de 118,3 km², i de més d'un milió d'habitants a l'aglomeració urbana; per la seva població, és la segona ciutat d'Occitània després de Marsella (el quart municipi de França, després de París, Marsella i Lió), i la 41a aglomeració urbana de la Unió Europea. L'àrea metropolitana tenia una població total d'1.312.304 persones el 2014.

Travessada per la Garona i situada a mig camí entre l'oceà Atlàntic i la mar Mediterrània, és anomenada la Ciutat Rosa per la color que domina als edificis antics, fets de maó vist. També rep el sobrenom de país de Clamença Isaura.

És la capital de la indústria aeroespacial europea, puix que hi ha les oficines centrals de la companyia Airbus.  


Història
 
Tolosa fa la seva aparició al segle iv aC, quan estava poblada per una tribu celta anomenada Volques Tectòsages. El seu clima i la seva situació geogràfica privilegiada en fan l'aliat de Roma als segles II i III, sent la quarta ciutat de l'imperi Romà d'Occident, el centre del Regne de Tolosa al segle V; i al segle VI, era sota l'autoritat reial de Clodoveu I.

La regió produïa or i plata usats en cultes druídics que es van acumular en temples i magatzems sagrats. Però d'altres pensen que l'or procedia de l'expedició dels gals a Grècia on, sota la direcció de Brenno, van saquejar Delfos (vegeu Galàcia). Els Tolosates o Tolosans eren una divisió dels Tectòsages que vivien a l'orient dels aquitans. La ciutat de Fines, entre Tolosa i Carcaso, marcava el límit del territori tolosà a l'est i el territori de Roma a la Gàl·lia.

El 106 aC, Dió Casi l'esmenta com a ciutat aliada de Roma, i per aquest temps els teutons i els cimbres van entrar al país i, per por o per força, els Tectòsages s'hi van aliar. Aquest fet va donar el pretext al cònsol Q. Servilius Cæpio per atacar la ciutat, saquejar-la i robar-li els tresors; el saqueig dels temples fou venjat pels címbris, que en una batalla van destruir l'exèrcit de Cæpio. El tresor mai no va arribar a Roma, i és possible que fos el mateix Cæpio qui se l'apropiés. 


La ciutat era llavors un important centre administratiu i militar de la província Narbonesa. Els romans, com en altres grans ciutats, hi van edificar un aqüeducte molt important que concedia proporcionalment a cada habitant tanta aigua com avui. La majoria dels vestigis d'aquest aqüeducte han estat destruïts. 

Tolosa s'esmenta des del temps de Cèsar que deia que a prop de Tolosa hi vivien els Sàntons, i va impedir als Helvecis d'emigrar a aquest territori. També diu que els niciòbroges i els petròcoris vivien entre els sàntons i el tolosates.

Tolosa s'esmenta des del temps de Cèsar que deia que a prop de Tolosa hi vivien els Sàntons, i va impedir als Helvecis d'emigrar a aquest territori. També diu que els niciòbroges i els petròcoris vivien entre els sàntons i el tolosates.

Quan P. Crassus va envair Aquitània va reclutar gent a Tolosa. L'any 52 els gals revoltats van dominar la ciutat però Cèsar hi va establir una guarnició. Plini l'esmenta com a ciutat de dret llatí de la Província Narbonesa i Ptolemeu diu que era una colònia (cal pensar que colònia llatina). La ciutat estava emmurallada al final de l'imperi.



Més endavant va ser la capital del regne dels visigots al segle V; després, del regne franc d'Aquitània, i al segle ix, del Comtat de Tolosa. 

És al segle IX que Tolosa coneix vertaderament les seves primeres hores de glòria gràcies als Ramons, comtes hereditaris que donaran a Tolosa una de les institucions més cèlebres: un capítol d'administradors, els Capítols, amb 12 representants escollits amb les corporacions des de 1141.

En aquesta regió d'Occitània es va desenvolupar una nova concepció del cristianisme, que no estava d'acord amb els postulats de Roma. Els seguidors d'aquesta heretgia, els càtars, foren perseguits i exterminats en massa.


El novembre de 1215 tingué lloc el quart Concili del Laterà, on es va reconèixer Simó de Montfort com a comte de Tolosa, i Ramon VI de Tolosa, exiliat a Catalunya després de la batalla de Muret fou desposseït de tots els seus béns i títols. Després de la victòria a la Batalla de Salvetat Ramon VI de Tolosa no va entrar en Tolosa pel sud, on el Castell Narbonès controlava la porta de Narbona i creient que la guarnició sabria de la seva arribada, va creuar la Garona cobert per la boira, per l'illa de Basacle, al nord de la ciutat i entrà a la ciutat el 13 de setembre per la porta de Basacle, sent rebut per una multitud de totes les classes socials. Els croats ràpidament la posaren en setge la ciutat i la van recuperar després de vuit mesos, el juny de 1218, i durant el qual va morir el mateix Simó de Montfort. Tolosa va retornar al domini de Ramon VI. Durant aquell temps, però, el nou papa de Roma Honori III havia convençut els francesos del nord d'implicar-se més en la croada i el rei va manar al seu fill Lluís de fer una incursió a Marmanda i posar setge a la ciutat de Tolosa el 1219, però Lluís acabà retornant a casa seva. La conseqüència final d'aquesta guerra de religió fou la pèrdua de tot l'immens comtat de Tolosa, que va passar a les mans de Felip III, rei de França, el 1271. Aquesta va ser la major passa endavant cap a la construcció de França com a estat unitari.


Tolosa va ser el lloc de creació dels Jocs Florals: el 1323 s'hi va fundar la Sobregaia Companyia dels Set Trobadors de Tolosa. L'Acadèmia dels Jocs Florals encara està en actiu, per la qual cosa Tolosa és sovint considerada la capital de la cultura occitana. Precisament la tradicional Creu de Tolosa ha estat adoptada com a símbol d'Occitània i de la regió del Migdia-Pirineus.

Durant el Renaixement (fi del segle XV, i XVI), Tolosa va conèixer un període de gran prosperitat, gràcies a la indústria del pastel. 

Dos símbols de la ciutat, el Pont Nou i el Canal del Migdia, foren realitzats respectivament el 1632 i el 1682.

El Capitoli va ser construït al segle xviii. El 1762, té lloc l'afer Calas: el cas d'un protestant injustament condemnat provoca una cèlebre intervenció de Voltaire.

El 1814, la batalla de Tolosa oposa els anglo-espanyols de Wellington als francesos del mariscal napoleònic Soult, que encara que aconseguint resistir són obligats de retirar-se.

En els anys 1920, Tolosa va ésser la ciutat dels pioners de l'aviació, sota la impulsió de Pierre-Georges Latécoère, que va instaurar relacions amb Casablanca i Dakar. El 1927, va ser creat el Latécoère (després Aeropostal), amb figures com Antoine de Saint-Exupéry i Jean Mermoz. 


Al segle XX, Tolosa va tenir la fortuna de no ser escenari de combats durant la Segona Guerra Mundial. Al començament de la dècada de 1960, van establir-se a la ciutat un bon nombre de repatriats d'Algèria (els pieds-noirs), que van contribuir a un fort augment de la població, que va passar de 269.000 habitants el 1954 a 380.000 el 1968.

Com un dels fets recents cal destacar l'explosió de la fàbrica AZF de productes químics, al sud de la ciutat, el 21 de setembre del 2001, que va provocar 30 morts, uns 2.500 ferits i una davallada notable de l'activitat d'aquest sector.

Tolosa avui

Tot i haver estat una de les metròpolis rellevants de l'Europa occidental, Tolosa va quedar relegada a una ciutat d'importància estrictament regional als segles XVIII i XIX, ja que la Revolució Industrial hi va passar de llarg. Al segle XX, la ubicació per part del govern central francès de les indústries militar i aeroespacial a Tolosa, sectors clau de l'activitat econòmica, han fet desvetllar la ciutat de nou. En un irònic gir de la història, el que ha estat la tendència general de Tolosa ha esdevingut el seu millor avantatge: sense Revolució Industrial la conseqüència havia de ser la fallida econòmica de la ciutat, però alhora ha estalviat als tolosans els danys ambientals i la dolorosa reestructuració socioeconòmica que afecten tantes ciutats industrials d'Europa.


Beneficiant-se del seu estatus com a capital de la indústria aeroespacial europea, igual com de l'afluència de gent vinguda des dels cinturons industrials fins a l'assolellat sud d'Europa, l'àrea metropolitana de Tolosa ha doblat la seva població entre el 1960 i el 2000 (període en què la població de França va augmentar només un 30%). Amb bones perspectives per a les indústries aeroespacial i biotecnològica, cal esperar que l'increment continuï en un futur pròxim. Tolosa, doncs, va recuperant de mica en mica la seva importància passada com a metròpoli europea, però ha d'encarar reptes creixents: com afrontar un augment de població tan ràpid i com posar al dia les infraestructures de transport i habitatge, en resum, com reinventar la ciutat del segle XXI.


Tolosa Metròpoli

La Comunitat d'Aglomeració de la Gran Tolosa (Communauté d'agglomération du Grand Toulouse) es va crear en 2001 per millorar la coordinació en afers econòmics, de transports i d'infrastructures amb la ciutat de Tolosa i tota la major part de la seua àrea metropolitana més pròxima. Aquesta comunitat succeeix a l'anterior districte, que s'havia creat el 1992, amb menys poders que l'actual consell. La Comunitat ajunta la ciutat de Tolosa amb 25 municipis, cobrint una àrea de 380 km² i una població de 583.229 habitants (cens del 1999), on el 67% d'aquests viu a Tolosa. Segons estimacions del febrer del 2004, la població total de la Comunitat d'Aglomeració de la Gran Tolosa va ser 651.209 habitants, on el 61% d'aquests vivia a Tolosa. A causa de feus polítics locals a la Comunitat Urbana, els altres municipis van rebutjar unir-s'hi.

El 2010, la Comunitat d'Aglomeració es va convertir en la Comunitat urbana de la Gran Tolosa (Communauté urbaine du Grand Toulouse) amb prerrogatives extenses. L'1 de gener de 2015, es va convertir en Tolosa Metròpoli (Toulouse Métropole) en aplicació de la llei de 27 de gener de 2014.


Monuments i indrets d'interès
  • La plaça del Capitoli i la Creu Occitana.
  • L'Ostal d'Occitània, casa de referència per la cultura occitana.
  • Les mansions típiques de tons pastel.
  • El Canal del Migdia, Patrimoni Mundial de la Unesco.
  • La Ciutat de l'Espai i la fàbrica de l'Airbus.
  • El barri de Sant Esteve (Saint-Étienne).
  • Els carrers medievals del centre.
  • El mercat i les botigues de la plaça de Victor Hugo.
TORRONS VICENS 38 Rue du Taur. 31000 Toulouse

Edificis religiosos
Edificis civils


Museus

Indústria

Tolosa és coneguda mundialment per la seva indústria aeronàutica: juntament amb Hamburg a Alemanya, és una de les dues ciutats en què es munten els avions Airbus. Aquest és el cas de l'avió de llarg abast A380, per entrar en funcionament el 2006. La indústria espacial també hi està representada, amb empreses com SPOT Images (d'imatges per satèl·lit), Alcatel, Astrium i el CNES (Centre Nacional d'Estudis Espacials). Finalment, altres indústries presents a la ciutat són la informàtica i la biotecnològica, com per exemple, entre altres, Storagetek.


Col·legis i universitats

Totes aquestes indústries de primer ordre treuen un bon profit de l'existència de la Universitat de Tolosa, establerta el 1230, amb més de 110.000 estudiants (Tolosa és la segona ciutat universitària de França, després de París), distribuïts per les tres escoles politècniques i universitàries de la ciutat (Universitat Paul Sabatier, Universitat Toulouse Le Miralh ("Le Mirail"), Arsenal), així com per les seves escoles d'enginyeria (INSA Toulouse, ISAE, ENAC, IPSA, ENSEEIHT, INPT, ENVT (Ecole Nationale Vétérinaire de Toulouse) i una escola de gestió Toulouse Business School.

Transports

Afegida a una extensa xarxa d'autobusos, Tolosa té una moderna xarxa de metro i de tramvia. La xarxa actualment existent està formada per dues línies. La Línia A té una longitud de 12,5 km, es va prolongar per última vegada el 2003, i va des de Balmar-Gramont fins a Bassacamba. La línia B s'obrí el 2007, aquesta està formada per 20 estacions i té correspondència amb la línia A a l'estació de Joan Jaurès i va des de Bordaroja fins a Ramonvila (al comú de Ramonvila e Sent Anha). La línia de tramvia T1, està formada per 18 estacions (als comús de Tolosa, Blanhac e Bausèla) i té correspondència amb la línia A a l'estació de Arenas. Té una longitud de 10,9 km i va des de Arenas fins a Garòssas, s'obrí el 2010.




L'Aeroport de Tolosa és al comú de Blanhac.

Persones destacades


Vegeu també 

 Més



Capitoli de Tolosa

El Capitoli és el cor de l'administració municipal de la ciutat occitana de Tolosa.


L'edifici del Capitoli (Capitole en francès) és la seu de l'ajuntament de Tolosa. La seva construcció va ser iniciada per les autoritats locals de la ciutat el 1190 amb l'objectiu d'establir una seu per al poder municipal i legislatiu.

Oficina de Turisme de Tolosa

El nom de l'edifici fa referència a l'antic temple que els romans havien dedicat a Júpiter sobre el puig Capitolí. Però serveix sobretot d'homenatge als qui en van ordenar la construcció, els Capitouls o membres del capítol (o consell) municipal (a Llatí capitolum).


La primera seu del Capitoli es trobava en el que actualment és rue la Fayette (a l'alçada del pal). Posteriorment es van anar afegint edificis nous i tirant-ne d'altres, dels quals el més antic que es conserva és el donjon, torre de 1525, antiga masmorra i seu dels arxius municipals (actualment oficina de turisme).

La façana actual va ser construïda el 1750 sota les ordres de l'arquitecte Guillaume Cammas. Les vuit columnes de marbre que l'adornen simbolitzen els vuit primers cònsols o capitouls, encarregats en aquell temps de dirigir cadascun dels vuit districtes en què es dividia la ciutat. L'objectiu de l'obra era amagar i en la mesura que fos possible harmonitzar el conjunt heteròclit d'edificis administratius que componien l'ajuntament.


Per poder realitzar aquesta obra i la plaça annexa davant la qual s'alça els capitouls van haver de demanar permís al rei Louis XIV que li va concedir sota la condició que hi dediquessin una estàtua eqüestre. La Place Royale tal com Louis XIV la va concebre mai no va arribar a veure la llum, ja que les seves obres van acabar el 1792 (per descomptat sense estàtua) i el seu nom oficial va patir successius canvis fins a l'actual de Place du Capitole.


L'interior de l'edifici acull el pati d'Henri IV, amb bustos i plaques abundants, inclosa la que commemora la decapitació en aquest mateix lloc el 1632 del duc de Montmorency, enemic del Cardenal Richelieu i autor de l'últim intent d'independència del Llenguadoc.


El 1873 Eugène Viollet-le-Duc va construir un campanar a l'estil del nord de França al cim de la torre de l'homenatge de l'edifici.


Va ser en aquesta torre que Jean Cales, víctima protestant d'un judici religiosament esbiaixat, va ser interrogat. Només el pati i la porta d'Enric IV sobreviuen dels edificis medievals originals. Va ser en aquest pati on el duc de Montmorency va ser decapitat després de la seva rebel·lió contra el Cardenal-Duc de Richelieu.


A l'interior del Capitole es troba oberta al públic la Sala dels Il·lustres, amb els seus magnífics frescos i on es poden contemplar els bustos dels personatges cèlebres locals així com obres d'artistes tolosans dels segles XIX i començaments del XX


Al primer pis hi ha magnífiques sales de recepció decorades amb al·legories de l'Amor per Paul Gervais, deu llenços enormes de Henri Martin, a la Sala dels Il·lustres amb temes que expliquen la història de Tolosa i uns bustos en memòria dels homes que van deixar la seva empremta a la ciutat.

Guiri i Henri Martin

En l'actualitat el Capitole no només designa la casa consistorial i la seva plaça, sinó que dóna també nom a l'Orquestra Nacional del Capitoli de Tolosa (amb seu al Halle aux Grains) i al Teatre Nacional del Capitoli de Tolosa, la seu del qual alberga i que és segons el diari Le Monde el segon de França.

Les rêveurs Capitolio de Toulouse. Henri Martin

Un redisseny a fons de la Plaça del Capitoli, fet el 1995, va reservar un gran espai per als vianants. Avui en dia el Capitoli acull Casa de la Vila, a més de la companyia d'òpera del Teatre del Capitoli de Tolosa i una orquestra simfònica. La Sala dels Il·lustres conté obres d'art del segle XIX.


Al segle XX, es van redissenyar les estructures que envolten la gra Plaça del Capitoli (2 hectàrees). Algunes parts de l'interior del Capitoli es remunten al segle XVI, però la façana actual d'estil neoclàssic data del 1750 i es va construir segons els plànols de Guillaume Cammas. La façana té 135 metres de llarg i es va fer amb el maó rosa característic de la zona. Les vuit columnes representen els 8 capítols originals.


Place du Capitole

La plaça 12.000 m² i cap construcció ni monument, tan sols una representació de la creu occitana al terra.

La construcció de la plaça decidida pels consols, no va ser acabada fins a mitjans del segle XIX. Els treballs van ser dirigits per Jean-Pascal Virebent per uniformizar les construccions de la plaça. Al nord de la plaça es troba el carrer del Taure, al sud el carrer Sant Roma i la part oest dona sobre les famoses arcades.



El Jacobins

Hem fet salat. És dilluns i no hi comptava, els Jacobins estan tancats. Cap problema, hi tornarem demà. Aprofitem per contemplar l'edifici per fora i passejar pels voltants.

c'est fermé

L'església dels Jacobins de Tolosa és un dels exemples més importants de l'arquitectura religiosa llenguadociana del segle XIV.


L'església ha estat construïda en diverses etapes. Les primeres obres començaren l'any 1230 i acabaren al segle xiv. S'edificà l'àmplia església, el claustre amb columnes bessones, la capella de Sant Antoni, el refectori i el campanar de 45 m d'altura.


Les següents campanyes van ser majors. Van permetre per exemple de dotar a la grandiosa nau de la famosa palmera composta per una gran columna de la qual irradien vint-i-dos nervis que sostenen la volta de l'absis, flanquejat d'una volta omplerta d'estrelles en onze branques. La posteritat no ha conservat el nom del seu arquitecte.

Des de 1369, s'hi veneren les relíquies de Sant Tomàs d'Aquino.


Demà tindrem temps per veure-la i gaudir-la amb calma. ... Seguim

Pont Neuf i l'Hôtel-Dieu Saint-Jacques antic hospital

La Daurada

Santa Maria de la Daurada

Des del 844 hom té notícia de l’existència d’una comunitat benedictina a l’església de Santa Maria, coneguda amb el sobrenom de Deaurata (Daurada) a causa dels seus mosaics que la decoraven interiorment.

Al segle XI el seu patrimoni s’hauria esgotat, el 1077 el bisbe de Tolosa de Llenguadoc va renunciar als seus drets sobre l’abadia i la va cedir a Cluny, passant a dependre directament de Moissac, com a priorat seu.


Al segle XII va gaudir d’una època de puixança, deguda en part als beneficis de la seva situació, a la riba del Garona amb l’anar i venir dels passatgers per pont que el creuava en aquest punt. A l’església que originalment era gairebé circular s’hi va afegir una nau i després un claustre.

Decadència

En els segles XV i XVI va començar la seva decadència, en part motivada per la introducció d’abats comendataris i el relaxament de la vida monàstica regular.

Es va intentar el seu redreçament amb la introducció de la congregació de Saint-Maur. El 1639 s’hi va fer un noviciat. Al segle següent, l’estat de les construccions va aconsellar el seu enderroc (1761). Un nou edifici es va començar a aixecar a partir del 1765. A ran d’aquest fet i sobretot de la Revolució es va perdre en bona part el seu valuós claustre. L’església va esdevenir parroquial, i la resta dels edificis s’utilitzaren amb finalitats industrials. El 1811 es va enderrocar la resta del claustre però es van conservar els elements que ara es troben al Museu dels Agustins de la mateixa ciutat de Tolosa.


L'edifici 

La primitiva església de la Daurada era de planta decagonal i força antiga, hi ha qui la situa cap el segle V, però aquest punt és discutible. A més de la seva arquitectura, cal fer esment de la seva decoració en mosaic a l’interior, que segons alguna descripció tardana (1633) en fan un conjunt força remarcable i més si tenim en compte que aquest tipus de decoració no és habitual fora d’Itàlia.

A més s’hi venerava una marededéu de molta devoció. Aquesta imatge, d’una bellesa excepcional es va perdre a l’època dels enfrontaments amb els albigesos, a començament del segle XIII. Hom ha volgut veure, sense massa fonament, que aquesta imatge és la coneguda Mare de Déu del Claustre de la catedral de Solsona. A part de les coincidències en les dates de la seva desaparició de Tolosa, i en l’estil, tot fa pensar que es tracta d’obres diferents.

Trobat en una de les tanques de les obres de la Daurada.
cal dir que la daurada acull una verge negre

El claustre 

Es conserven diversos elements del claustre de la Daurada, d’una gran qualitat, que deixen establir dues èpoques en la seva construcció, la primera relacionada amb l’obra del claustre de Moissac; de fet s’haurien fet a la mateixa època i quan la Daurada era un priorat depenent d’aquella abadia. Un segon taller hi va treballar poc més endavant, cap el 1130-1135 i seria l’autor de l’altra part del conjunt.

Al Museu dels Agustins es conserva un total de vint-i-set capitells del conjunt original que n’hauria tingut originàriament quaranta-vuit.

Font: Monestirs.Cat
 

Escola de Belles Arts


L'Escola de Belles Arts de Tolosa és un centre formatiu d'artistes i creadors contemporanis.

És una de les dues institucions d'art a Migdia-Pirineus, sota la supervisió pedagògica del Ministeri de Cultura francès.

Ofereix formació pràctica, teòrica i tècnica creativa a artistes, als camps d'art, comunicació i disseny.


Història

Una escola de dibuix i pintura va existir des de 1680. El 1746, la Societat de Belles Arts va ser creada pels artistes Antoine Rivalz, Guillaume Cammas i l'advocat Bernard Dupuy du Grès, també autor d'un Tractat de la pintura (1797) i fundador de la primera escola pública i lliure. Estava finançada pel municipi i domiciliada al Capitoli, a l'anomenat Logis de l'Ecu. Més tard es va traslladar a l'actual carrer Lafayette.


El 1804, l'escola es va convertir a l'Acadèmia Reial de Belles Arts, es va traslladar i va ocupar una part de l'antic convent agustí (actual Museu dels Agustins) amb vistes al carrer, que va canviar el seu nom «rue des Arts». Va ser les primeres de les acadèmies provincials i l'única amb la de París, a ser denominada Real Acadèmia. Dominique Ingres va ser un dels alumnes de l'escola, del 1791 al 1796. Després de la introducció d'un curs de geometria i mecànica per part de l'arquitecte Urbain Vitry, va ser nomenada el 1827 com a Escola de Belles Arts i de Ciències industrials - en francès , École des beaux-arts et des sciences industrielles. Un dels seus directors més coneguts va ser el general de l'Imperi, pintor i introductor de la litografia a França, Louis-François Lejeune, nomenat el 1837 (i que va ser alcalde de Tolosa des de 1841). El 1883 va passar a la tutela del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts i es va convertir a l'Escola Nacional i Especial d'Arts en francès, École nationale et spéciale des Beaux-Arts.


El 1892, part del convent agustí on es va ubicar l'Escola, va ser destruït per la construcció del carrer de Metz. L'escola va traslladar llavors la seva seu permanent, al moll de la Daurade, prop de la Basílica de la Daurada, a la Manufactura de Tabacs, antiga fàbrica de Boyer-Fonfrede. El 1895, va rebre la monumental façana, decorada amb les estàtues al·legòriques de la Pintura (Alexandre Laporte), l'Escultura, el Gravat i l'Arquitectura (Abel Fabre), del nou Palau de les Arts i de les Ciències industrials, obra de l'arquitecte Pierre Vaig esquiar. L'arquitectura es va separar de l'Escola de Belles Arts i es va instal·lar als nous edificis del barri de Mirail el 1969. Del 1968 al 1987, l'escola va obrir l'Scriptorium de Tolosa (fr), un taller dedicat a l'ensenyament de les arts gràfiques, dirigit pels professors André Vernette i Bernard Arin, germen d'una important reactivació de la cal·ligrafia i la creació tipogràfica a França.




Pont Nou (Pont Neuf )

El pont Nou de Tolosa (pont Nòu en occità, pont-Neuf en francès) és el pont que creua el riu Garona al centre històric de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, enllaçant la Plaça del Pont Nou (Plaça del Pont Nòu - place du Pont-Neuf), a la riba dreta, amb el carrer de la República (carrièra de la Republica - rue de la République), a la riba esquerra. Malgrat el seu nom, és el pont que creua la Garona més antic de la ciutat i que encara roman en peu. Els altres van anar sent destruïts per les inundacions del riu. El pont de Tonís és anterior, però no es considera que creués el riu ja que servia per connectar l'antiga illa de Tonís amb la riba dreta de la ciutat, salvant un ramal del riu anomenat la Garoneta.

El Pont Nou era antigament l'entrada a la ciutat. Anteriorment hi havia com a complement del pont un arc de triomf construït per Jules Hardouin-Mansart. Aquest arc va ser destruït el 1860. Avui en dia el pont continua sent utilitzat per vehicles i vianants.


Construcció

Al segle xvi, el mal estat del pont de la Daurada va permetre plantejar-ne la substitució. La construcció del nou pont va ser iniciada pels capitols de la ciutat, però realment no va començar fins al 1541, quan el rei Francesc I va decidir finançar-ne la construcció mitjançant la creació d'una lleva excepcional anual de 20 mil lliures sobre la regió. El projecte elaborat amb un estudi molt complet, que no va impedir malgrat tot una desviació final de 20 metres respecte als plans inicials.

La primera pedra la va posar el 8 de gener de 1544 Joan de Mansencal, membre del parlament de Tolosa, durant una cerimònia. Interrompudes les obres el 1560 per les guerres de religió, van finalitzar el 1632. L'antic pont de la Daurada va ser enderrocat uns quants anys més tard, el 1639. Encara es poden veure les restes d'una pila d'aquest antic pont al costat del pont nou. El pont va ser inaugurat en persona pel rei Lluís XIV i la reina Maria Teresa el 19 d'octubre de 1659.



Mestres de la construcció


Aspectes tècnics

El pont té una longitud de 220 m i un total de 7 arcs. Des del primer moment, es va planificar perquè resistís les agressions de la Garona. Té tres dispositius que l'han fet superar crescudes importants de la Garona, com la del 23 de juny de 1875: els set arcs són irregulars, les piles tenen un total de sis obertures circulars (canalons o ulls) centrals i cada pila té unes crestes al davant que trenquen el curs de l'aigua. La inundació del 1875 va ser tan violenta que va arribar a la part superior dels arcs, però la construcció va aguantar.

Les seves piles es van reforçar entre 1937 i 1948. El pont està ancorat sobre blocs de granit enterrats al llit de la Garona.

Pont Neuf i l'Hôtel-Dieu Saint-Jacques antic hospital


Bona part del nucli antic està de potes enlaire, l'estan remodelant togt i sembla que la ciutat quedarà preciosa, volen ser un referent cultural a Europa, i ho serà, de fet ja ho és.

En Joan Busquets

Precisament del projecte de remodelació de la plaça de Sant Serní ... European Prize for Urban Public Space reveals five finalists for 2022


Hôtel de Bernuy

L'Hôtel de Bernuy està situat al carrer Léon-Gambetta, al centre històric de Tolosa de Llenguadoc i va ser construït entre 1503 i 1536. L'hotel va ser catalogat com a monument històric l'any 1889.

Jean de Bernuy, que venia d'Espanya, era un dels comerciants més rics de Tolosa, després d'haver fet fortuna en el negoci del pastell. Es va convertir en capitol el 1533.

La construcció de l'hotel es va dur a terme en dues campanyes de construcció. El primer, que implementa l'arquitectura gòtica des del 1503 fins al 1520, es refereix al segon pati i la seva torre, així com al portal principal. La segona campanya es refereix al primer pati, construït entre 1530 i 1536, és tan representatiu del Primer Renaixement que va ser parcialment modelat i reproduït a la Cité de l'architecture et du patrimoine del Palais de Chaillot de París.


Des de 1567, l'hotel acull escoles. En primer lloc el col·legi dels jesuïtes de 1567 a 1762, després el col·legi reial a partir de 1764. Actualment forma un conjunt que inclou el col·legi i el institut Pierre-de-Fermat.

Pati i portal gòtic

L'element més bonic del pati gòtic és la seva torre d'escala hexagonal amb les seves set finestres cantoneres, construïda pel paleta Merigo Cayla cap a l'any 1504. Jean de Bernuy la va voler "tan alta com la del fiscal del rei", el seu padrastre. Assoleix els 26,5 metres d'alçada.

L'extravagant portal gòtic porta el lema de Jean de Bernuy: SI DEUS PRO NOBIS, l'inici d'una frase de la Bíblia que significa "Si Déu és amb nosaltres, qui pot estar contra nosaltres?"»


Pati renaixentista

Els edificis d'aquest pati van ser dissenyats per l'arquitecte i escultor Louis Privat que va saber combinar la discreció clàssica i la redundància espanyola.

Els retrats de medallons dels propietaris dominen el pati i el visitant. A la galeria superior, les finestres presenten, per primera vegada a Tolosa, columnes corínties el disseny de les quals és extret d'un tractat d'arquitectura. Llargs canelobres-columnes donen una monumentalitat excepcional al pati, el prestigi del qual es veu reforçat encara més per l'ús abundant de la pedra, un material de luxe a Tolosa per la seva raresa i el seu preu al mercat local, que mostra la riquesa del propietari.

Per la seva arquitectura ambiciosa i la seva mida desproporcionada, la gran volta rebaixada és la peça més extraordinària d'aquest pati. Els envans dels caixons, com les roses que pengen al seu centre, no segueixen la curvatura de la volta sinó que són estrictament verticals, fet que complica considerablement la feina del picapedrer.


Durant aquesta segona campanya, el portal d'entrada gòtic es va enriquir amb medallons que representarien el comerciant i la seva família.

Sant Serni 

La tradició diu que sant Serni fou el primer bisbe de Tolosa i que l’any 250 va morir arrossegat per un toro al Capitoli de la ciutat. Tal con va succeir en altres llocs, al segle IV un dels seus successors en la seu tolosana va cercar la seva tomba i quan la va localitzar hi va construir un petit oratori. Més endavant i degut a la devoció que despertava el personatge, hom va decidir d’aixecar un nou lloc de devoció, en un indret més adient. A començament del segle V es va efectuar el trasllat del cos del sant al nou temple, és el lloc on encara ara es troba la basílica a ell dedicada.

Absis, absidioles i campanar

Porta de ponent


La comunitat de canonges

Al voltant de la tomba del sant s’hi va aplegar un comunitat de canonges, organitzada pel bisbe de Tolosa i relacionada amb els canonges de la catedral de Sant Esteve. Aquesta comunitat es troba esmentada documentalment per primer cop el 844.


A mitjan del segle XI el centre monàstic va passar per un període de relaxament dels costums. El bisbe Isarn, que ja havia reformat la canònica de la catedral, va renovar també aquesta amb l’oposició dels canonges, pel que foren expulsats i el lloc va quedar sota la tutela de Moissac (1082). El conflicte el va tancar el papa Gregori VII, retornant els canonges al seu lloc (1083).


L’església 

És en aquesta època que hom va decidir refer completament l’església de Sant Serni. La capçalera es va aixecar a finals del segle XI, entre el 1080 i 1096. El resultat de les construccions que es van anar succeint en el decurs del temps és una grandiosa església de cinc naus i un ampli creuer també de tres naus. A la intersecció de la nau i el creuer s’aixeca el campanar. L’absis principal, amb deambulatori. remata la nau central i està proveït de cinc absidioles. Té una interessant cripta dividida en dos nivells.



En el decurs dels anys l’església va patir modificacions i restauracions, en aquest darrer capítol cal esmentar la restauració de Viollet-le-Duc, quan el monument ja havia perdut el claustre i les altres dependències de la canònica. Més endavant vindrien les restauracions de les restauracions, eliminant els elements afegits fantasiosament a les criptes i a la resta de l’edifici.


Decoració escultòrica 

Interiorment, l’edifici està decorat amb una llarga sèrie de capitells, un total de 260. Aquesta decoració escultòrica es complementa amb la taula de l’altar major, una peça de grans dimensions esplèndidament decorada.


El mur interior del deambulatori, que limita amb la cripta, conté una sèrie de relleus encastats. Es tracta de set peces de les que hom ignora la seva utilitat i disposició original. El relleu central representa un Crist en Majestat envoltat dels Evangelistes. A aquesta peça l’acompanyen dues més amb la representació d’àngels i de característiques similars. Hom considera que es van fer el 1096. Els altres quatre elements són de dimensions més grans i lleugerament més moderns (1100) i representen dos àngels i dos apòstols.

Apòstols

 
Crist majestat i àngels

Àngels

La Cripta

La cripta (grec antic: ἡ κρυπτή -ῆς ‘volta oculta; cripta’. Substantivació de l'adjectiu verbal κρυπτός, κρυπτή, κρυπτόν.

La guardiana de la cripta

El verb κρύπτειν significava ’tapar, amagar; enterrar, soterrar; mantenir amagada una cosa’) originàriament, era el forat excavat per acollir el cos d'un màrtir per, posteriorment, passar a definir el lloc subterrani a l'interior d'una església en que es porten a terme celebracions religioses i enterraments. L'etimologia de la paraula vol dir 'amagar', indicant prou bé la seva significació.


La construcció de Sant Serni va començar per la capçalera, el 1080, sobre la capella. Les obres van ser dirigides fins al 1118 pel canonge Raimon Gairard. Encara es pot visitar avui l'església primitiva, que fa l'ofici de cripta. Acull algunes relíquies sagrades. Setze anys després del començament de la construcció, el 1096, el papa Urbà II en va consagrar l'altar.

Reliquies i capelles

Reliquies



La porta dels Comtes 

La decoració escultòrica continua a l’exterior de la basílica. La Porta dels Comtes es troba al transsepte sud i és un portal geminat. Hom situa la seva construcció en el 1082. Al seu costat es troba un nínxol amb quatre sarcòfags de comtes tolosans.






Antic portal reneixentista de l'abadia

Antic portal de l'abadia

Porta de Mitja Vila 

El portal de Mitja Vila és més recent, sembla que es va fer a partir del 1100. Es tracta d’una porta única. Té un timpà amb la representació de l’Ascensió, on hi figura el Crist acompanyat d’àngels. A la llinda es representen els dotze apòstols amb dos àngels i està suportada per dos modillons decorats. Als costats hi ha dos relleus; el de la dreta representa a sant Pere, a sobre hi ha un relleu amb dos àngels i a sota Simó el Mag. A l’esquerra hi figura sant Jaume el Major, també entre dos relleus de mida més petita; a sobre uns personatges entre vegetals, a sota dues dones cavalcant lleons.



A banda i banda de la porta es troben columnes amb capitells, dos a cada costat: Tres d’ells són historiats: Expulsió del Paradís, Matança dels Innocents i l’Anunciació i Visitació. El quart amb lleons.


La part superior de la portada és rematada amb una cornisa sostinguda amb set modillons.


El claustre perdut  Al nord de la basílica es trobava el claustre dels canonges però ha desaparegut. Es conserven alguns capitells al Museu dels Agustins de la mateixa ciutat.

Mobiliari 

Sant Serni conserva també fragments més o menys importants de decoració mural. Al transsepte es troba un mural amb escenes relatives a la Resurrecció, sota una representació de l’Anyell entre àngels.

Deambulatori


Al deambulatori es troba un notable conjunt de reliquiaris organitzats en unes capelles i tabernacles al segle XVII.

A la cripta es conserva, entre d’altres, el reliquiari de la Vera Creu, una bella peça esmaltada, amb diverses escenes relatives a la invenció de la Vera Creu. Es tracta d’una obra de Llemotges, de finals del segle XII.

En una de les capelles del transsepte es conserva també una gran imatge romànica de Crist crucificat, malauradament restaurada amb poca cura.

Font: Monestirs.Cat


La catedral de Sant Esteve

La catedral de Sant Esteve de Tolosa (Saint-Étienne en francès) es troba al barri de Sant Esteve de la ciutat occitana de Tolosa.


La catedral de Tolosa de Llenguadoc té un origen força antic; la tradició situa la seva fundació en època apostòlica. Molt possiblement existia en el mateix indret de l’edifici actual un complex episcopal, ja al segle IV o Vè. El primer document explícit de la catedral tolosana és del 844.

Història

Segons alguns historiadors, es va construir sobre la base d'una capella edificada en el segle III per sant Saturní i reconstruïda per sant Exuperio cent cinquanta anys després. És difícil comprovar aquestes dades, ja que no s'hi han realitzat excavacions. La història de l'església és tan plena de modificacions, renovacions i construccions que se'n podria dir la catedral inacabada.


En època romànica es va aixecar una nova església. Hom té constància que el 1073 es va reformar la institució del capítol de canonges, imposant a la comunitat unes normes més estrictes degut al relaxament de costums que s’havia generalitzat en la majoria de canòniques. Aquesta comunitat mantenia un cert enfrontament per la seva rivalitat amb els canonges de Sant Serni. A la mateixa època es va iniciar la construcció d’un nou edifici adaptat a les necessitats de la comunitat. Les noves construccions comprenien la pròpia església catedralícia, l’església de Sant Jaume, un claustre grandiós i altres dependències canonicals i episcopals. Aquelles construccions incorporaven una important obra escultòrica, el claustre i la sala capitular, de la que es conserven vestigis importants al Museu dels Agustins.


Al segle XIII es van modificar els plànols de l'església romànica amb el resultat d’un estrany edifici, tal com el podem veure ara. Per una banda l’àmplia nau gòtica i la capçalera, iniciada cap el 1275, la construcció de la qual va significar la destrucció de l’església anterior. Sembla que la intenció dels constructors era de la continuar aquesta darrera obra, tot enderrocant, a mida que la construcció anés avançant, la primitiva construcció. Per motius econòmics la construcció no es va poder acabar i el resultat és l’església actual, amb dues parts ben diferenciades. La construcció es va rematar ja al segle XX, amb el portal lateral. A la zona meridional, és visible una modificació de l'altura de l'edifici resseguint el tall de les finestres, mentre que en el mur septentrional, construït més tard, no s'hi pot veure cap anomalia. A la paret occidental hi ha una rosassa, inspirada en la de Notre-Dame de París.


La característica més original de l'edifici és el fet que presenta dues parts molt diferents: una part romànica a la zona de la nau; i una part gòtica dins el cor. Ambdues esglésies van ser unides en el segle XVI per Jean d'Orleans. El cor és el doble de gran que la nau romànica, si bé el passadís central segueix una línia no contínua. La paret romànica meridional va ser allargada en construir-s'hi el temple gòtic. Aquest gegantesc projecte es va iniciar el 1272 sota els auspicis de l'abat Bertrand-de-L'Isle. El projecte original va sofrir nombroses modificacions i van sorgir nous projectes, que moltes vegades van quedar en l'oblit.


El 1609, l'arquitecte Pierre Levesville va decidir col·locar una volta en el cor, ja que el sostre s'havia cremat. Encara que el projecte inicial preveia una altura de 40 metres, la volta actual no en té més de 28. Levesville va dotar també la catedral d'un nou mobiliari que unia el barroc amb el gòtic, per a reemplaçar al mobiliari antic, que també estava cremat.

El 1794, la campana major de Sant Esteve, la Cardailhac, va ser llençada des del cim del campanar i es va trencar, a pesar que s'havien col·locat diverses capes de palla per a esmorteir-ne la caiguda. El campanar romànic fortificat té un carilló de 17 campanes en teclat i cinc al vol.


Arquitectura

La catedral és l'única església de Tolosa que ha conservat els seus vitralls originals. Els més antics són del segle xiv. Destaca també el seu orgue i un retaule de Pierre Mercier i Drouet realitzat el 1670.

-.-

-.-

a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada