Nit passada plujosa, pluja de fang. Ens llevem amb un dia gris, han baixat les temperatures. A estones un ram, d'altres pausa. Així que enfilem en direcció a la Vall de Boí per la N-260, una carretera que no cal que esperin fer uns JJ.OO. d'ivenr per poder-la arranjar, ja que la gent del territori la necessita i sé la mereix. No podem dir que estigui en les millors condicions òptimes per una circulació de vehicles del S. XXI.
Erill la Vall
Erill la Vall és un dels pobles que formen el terme municipal de la Vall de Boí, a l'Alta Ribagorça. Fins al 1996 pertangué al municipi de Barruera, quan canvià el seu nom per l'actual. Formava part del terme primigeni de Barruera.
S'hi accedeix per un trencall de la carretera L-500, 3 quilòmetres al nord de Barruera, que en 500 metres de forta pujada mena al poble d'Erill la Vall, enlairat just a ponent de la carretera.
Història
El casal dels senyors d'Erill va tenir un paper decisiu en la reconquesta de tota la Ribagorça, dominada pels senyors de Pallars. Erill la Vall i la Vall de Boí van ser venuts i bescanviats l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions. Tres anys després, el mateix Arteu I definia Erill la Vall i la resta de la Vall de Boí com a integrants de l'honor comtal, i dels mateixos anys consta el jurament de Ramon V de Pallars Jussà amb els homes e Boí i d'Erill (homines de Bo ino et homines d'Eril).
Tanmateix, el 1072 la Vall de Boí consta en mans de Miró Guerreta, emparentat amb els senyors de Sas i de Bellera. El 1208 Guillem de Glorieta ven el lloc d'Erill i la Vall de Boí a Guillem II de Bellera i la seva muller Sança; els Glorieta, procedents de la Vall Ferrera, al Pallars Sobirà, eren descendents dels Guerreta. Guillem II de Bellera, o un fill seu amb el mateix nom, es casà amb Arsenda d'Erill, morta el 1266 com a senyora d'Erill i Orrit, i a la seva mort Erill la Vall va ser donat a Santa Maria de Lavaix.
Tanmateix, segons altra documentació, la història del lloc és lleugerament diferent, en els primers temps, i queda pendent d'esbrinar en quins punts són compatibles aquestes dues versions. Entre la documentació de l'Hospital de Susterris es troba una indicació dels deutes contrets i de les donacions rebudes, entre els quals consta la cessió feta per Arnau I d'Erill a un home de la vila d'Erill la Vall. Així hi ha constància del domini sobre el lloc i la vinculació amb l'ordre hospitalari, que va continuar amb el decurs dels segles i que a finals del xviii encara era vigent. El 1187, els successors de Ramon d'Erill van efectuar una transacció sobre la seva herència: segons l'acord pres, Berenguera, filla de Ramon cedia al seu oncle Arnau I d'Erill els drets de diverses possessions entre els quals hi havia Erill i la vall de Boí. Els Erill van donar el poble d'Erill la Vall al monestir cistercenc de Santa Maria de Lavaix. A partir de llavors i fins a la desamortització dels béns monàstics del segle xix, Erill la Vall va ser patrimoni del monestir de Lavaix (que fou dissolt entre 1820 i 1835).
Font: Viquipèdia
Santa Eulàlia d'Erill la Vall
És d'estil romànic, i està datada als segles XI-XII. Forma part del conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000.
Història
Com
la resta d'església de la Vall de Boí, la de Santa Eulàlia d'Erill la
Vall fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de
Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes
de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb
el castell d'Erill i altres possessions.
El 5 de setembre de 1902 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van catalogar el Davallament d'Erill la Vall (s. XIII), que representa a Jesús, Nicodem, dos lladres, Sant Josep i Sant Joan i actualment es troba conservat entre el Mnac i el Museu Episcopal de Vic.
Fou declarada monument historicoartístic el 1962, i el 1994 fou objecte d'excavacions, restauració i consolidació. Finalment, com ha quedat dit anteriorment, fou declarada Patrimoni de la Humanitat, conjuntament amb les altres esglésies romàniques de la vall.
Descripció
És una església d'una sola nau, amb capçalera trilobulada, amb la qual cosa les dues absidioles laterals formen, amb la nau i l'absis principal, una planta de creu llatina. Havia estat coberta originàriament amb coberta a doble vessant. Al s.XII es va afegir la volta de canó, sostinguda per semipilars i semicolumnes, posteriorment es va esfondrar i no va ser refeta, mantenint-se la coberta de fusta. El mur meridional, que devia caure juntament amb la nau, conserva traces testimonials de la primera construcció, l'ensulsiada i la reconstrucció encara en època medieval.Els absis també varen ser afectats amb el pas del temps, així com altres elements de l'església original: al s.XVI es va construir un retaule encaixat a l'absis central, es va afegir el cor i una part del porxo fou convertit en capella, de primer, i en cambra dels mals endreços després. Fou allí on aparegueren les figures del davallament. L'absis central es va desmuntar entre 1907 i 1911 per edificar la sagristia.
Entre 1994 i 1998 es van dur a terme l' excavació arqueològica i la restauració de l'església. El campanar és el més bonic de la vall, per l'harmonia de les seves sis plantes. Cada pis té arcuacions cegues i fris de serra de dents, i totes estan dotades de finestres geminades, de manera que segueix la mateixa proporció en tota la seva alçada.
Sobre l'altar actualment hi ha el conjunt escultòric de fusta del Davallament d'Erill, les imatges originals del qual són al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d'Art de Catalunya. És complet, amb els set personatges tradicionals: Jesucrist al centre, amb els dos lladres també crucificats dalt de sengles creus a cada extrem, la Mare de Déu plorosa, Nicodem, que amb unes tenalles arrenca els claus amb què era clavat Jesucrist a la creu i, alhora, el sosté perquè no caigui, Josep d'Arimatea i Sant Joan Evangelista, fent parella amb la Mare de Déu, situada simètricament amb ell (és el model romà d'Orient de davallament). Sant Joan i la Mare de Déu es conserven a l'àmbit vuitè del MNAC; la resta de personatges, a Vic.
És un dels dos davallaments conservats quasi del tot sencers a Catalunya. L'altre és el de Sant Joan de les Abadesses. A Durro conserven també el Nicodem d'un altre davallament.
En canvi, aquesta església no conserva pintures murals romàniques, com les altres més properes: Sant Joan de Boí, Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll; una de les possibles explicacions a aquest fet seria que desapareguessin a causa de l'esfondrament, encara en època romànica, de l'església, i la seva posterior refacció.
Font: Viquipèdia
Sant Climent de Taüll
Sant Climent de Taüll és una església romànica de la localitat de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí. És a l'entrada sud-oest del nucli de Taüll, a la vora de la carretera L-501. No és gaire lluny de la de Santa Maria de Taüll, que es troba a la plaça del poble.
Història
Com
la resta d'esglésies de la Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou
objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars
Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.
El primer esment específic de l'església és del 1123: el 10 de desembre fou consagrada per Sant Ramon, bisbe de Roda, just un dia abans de consagrar Santa Maria de Taüll, església amb la qual compartí parroquialitat durant gairebé tota l'edat mitjana. Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, La data de consagració de Sant Climent de Taüll es va conservar en una pintura mural romànica a l'interior mateix de l'església.
De tota manera, Sant Climent sembla l'intent, fallit, dels senyors d'Erill d'establir un nucli monàstics a la vall.
A la baixa edat mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall.
Descripció
L'exterior
L'església
És de planta basilical amb les tres naus separades per fileres de columnes cilíndriques cobertes amb embigat de fusta a dos aigües i llosa de pissarra a l'exterior, capçalera amb un absis i dues absidioles. El campanar, una torre de planta quadrada amb sis pisos d'alçada, se situa a la façana meridional cap a l'orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la capçalera. Els murs, construïts amb petits carreus de granit, ben tallats i afilerats, i escasses obertures. La porta d'entrada a l'església se situa a la façana de ponent. La construcció de la coberta és molt primitiva i rústega. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d'on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.
 |
| Plou |
En els absis s'aplica una decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L'absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris de dents de serra com el que s'ha vist en algunes de les columnes de l'interior. El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d'ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. Tenen una finestra cada un.
El campanar
La torre campanar és quadrada i està exempta, encara que edificada molt a prop del gruix de l'edifici, a l'angle del mur sud, al costat de la capçalera. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la Vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades el segle xii, que es van construir molt més elegants que les de l'etapa anterior.
Consta de sis pisos i a les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al primer pis hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs. A la resta de pisos varia el nombre de finestres, separades per columnetes. Els seus capitells estan disposats perpendicularment al mur de la torre.
Els tres últims pisos porten a manera d'imposta una decoració com la dels absis. A tots els pisos es repeteix el mateix grup de cinc arcs cecs, i entre cada nivell es troba un fris de dents de serra. Completava la decoració exterior una decoració pictòrica, que està gairebé del tot desapareguda; en queden algunes restes a la cara nord del campanar, la menys afectada per la llum solar.
Una curiositat, que alguns han interpretat de maneres diverses, és que aquest campanar, el de Sant Joan de Boí i el de Santa Eulàlia d'Erill la Vall estan perfectament alineats.
L'interior
Les tres naus estan separades per tres columnes, i no tenen finestres a l'exterior. Les columnes són cilíndriques, fetes de pedra amalgamada. En la part superior estan adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d'exteriors. Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills, sobre els quals s'assenten els arcs. Al capdamunt, s'eleva el mur, que té prou alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.
 |
| Llop |
La capçalera està composta per un absis central i dos de laterals més petits (absidioles). En les arcuacions i finestres s'observa una feina de pedra tallada més acurada i de més qualitat.
La seva planta de basílica perfecta amb tres naus contrasta amb el sostre de fusta, construcció ja passada de moda i substituïda a l'època per la volta de pedra. Això es podria considerar com un fet anacrònic. Per altra banda, la decoració llombarda de l'exterior situa l'església en una modernitat que s'havia estès ja per les regions italianes de Màntua i Verona.
 |
| Crismó |
Pintures murals
En el seu origen tota l'església va estar revestida amb decoració policromada, les parets de les naus, l'absis, i les columnes. S'han conservat a través dels segles les pintures de l'absis central, d'una de les absidioles i l'acta de consagració pintada en una de les columnes. Gran part d'aquestes pintures van ser traslladades a principis del segle XX al Museu Nacional d'Art de Catalunya per protegir-les i conservar-les adequadament, evitant una possible venda i exportació als Estats Units. Les de l'absis central van ser reproduïdes in situ, amb una còpia a principis dels anys 60 del s.XX. Aquesta còpia es va retirar el 2013 i es va realitzar un minuciós procés de restauració que va posar al descobert restes de pintures originals conservats in situ. Actualment a l'església podem veure una innovadora presentació, a través d'un vídeo mapping que recrea les pintures conservades al MNAC junt amb les pintures que resten a la mateixa església, així com la reproducció del conjunt pictòric complet tal com devia ser l'any de la seva consagració, el 1123.
Els artistes són anònims, però el mestre que va pintar l'absis central és reconegut al món artístic com el mestre de Taüll. Es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l'ús a l'època. L'altre pintor continuador de l'obra a les absidioles és de menor categoria.
Maiestas Domini. No s'ha de confondre amb Pantocràtor.
La Maiestas Domini (en llatí, 'la Majestat del Senyor') o Crist en Majestat és una iconografia del cristianisme, carregada de simbolismes, que representa la manifestació de Déu Totpoderós, senyor de l'Univers. És molt representativa de l'art romànic. Consisteix en la imatge de Déu assegut en un tron, amb la seva mà dreta aixecada fent el gest de beneir i aguantant el Llibre de la vida amb l'esquerra. Normalment es presenta acompanyat del Tetramorf, és a dir, els símbols dels evangelistes.
També rep el nom grec de Pantocràtor. ja que la Maiestas Domini i el Pantocràtor representen, en origen, un mateix concepte teològic. Ara bé, des del punt de vista de la iconografia es tendeix a remarcar les diferències entre Maiestas Domini i Pantocràtor, ja que ambdues iconografies presenten algunes diferències i, sobretot, es desenvolupen en contextos culturals diferents. Així, la Maiestas Domini és l'habitual a l'Europa occidental i es caracteritza per representar el Totpoderós de cos sencer, assegut en un tron. En canvi, l'art romà d'Orient prefereix una representació de Déu de bust o de mig cos que és la que preferentment s'anomena Pantocràtor.
Tota una altra cosa són les representacions de Crist crucificat vestit amb túnica i sovint amb corona popularment anomenades Majestats o Crist Majestat, que no s'han de confondre amb la Maiestas Domini malgrat la similitud terminològica.
Més info: AQUÍ
L'absis central
Article principal: Absis central de Sant Climent de Taüll
La
zona inferior mostra un fons de to blavós sobre el qual estan
dibuixades les figures de la Mare de Déu i cinc apòstols, sota arcs
rebaixats que recolzen sobre capitells foliats. La Mare de Déu està
vestida amb una túnica blanca i un mantell blau.
Les claus dels arcs
A l'arc triomfal està representat l'Anyell pasqual, amb set ulls (com a visió apocalíptica).
A la clau de l'arc central es veu representada la mà de Déu que beneeix sortint d'un cercle.
Data de consagració
En una de les columnes mes properes a l'absis hi havia pintada la inscripció, amb la data de consagració de l'església:
«Anno ábside incarnacione
Domini MCXXIII IIII idus decembris
Venit Raimundus episccopus Barbastre
Nsis et consacravit hanc eclesiam in honore
Sancti Clementis Martiris et ponens reliquias
In altare sancti Cornelii Episcopi et Martiris»
Frontal d'altar
Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva també el frontal d'un altar procedent de Sant Climent de Taüll, obra del segle XIII. Les seves escenes estan dedicades a la vida d'aquest sant; la narració es divideix en dues zones, superior i inferior. A la zona superior es pot veure el sant convertint Teodora (en contra de la voluntat del seu marit Sisini, cortesà de Nerva) i l'escena de la invenció de la font de la vida assenyalada per l'Anyell. A la zona inferior hi ha les escenes del judici de Climent davant de l'emperador Trajà i el martiri, així com el miracle de l'arca marmòria que emergeix amb el nen viu després d'haver estat bastant temps tancat. El marc i el fons de la decoració són en relleu, en estuc.
Talles de fusta policromades i altres objectes
Actualment es pot veure a l'interior de Sant Climent de Taüll la talla restaurada del Crist Salvador coronat i assegut al tron. Aquesta talla, datada al segle xiii. Una altra imatge conservada a Sant Climent de Taüll és una imatge restaurada de la Mare de Déu amb el Nen a la falda, obra del segle XIII.
Una altra talla de fusta policromada que es conserva actualment en aquesta església és un Crist Majestat que ens mostra la imatge de Crist totpoderós vencedor de la mort.
També procedent de Sant Climent de Taüll és una lipsanoteca que es conserva el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MAC 37 927), policromada, que deu correspondre al segle XI, i un banc de presbiteri amb tres seients amb cofre a la part inferior, compartimentat i amb respatller i dosser. Es tracta d'un moble bastant voluminós, que devia utilitzar-se adossat a les parets laterals, fet amb fusta de pi, obra del segle XII. També es conserva en el Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Sant Quirc de Durro
Sant Quirc de Durro és una ermita romànica situada a Durro, pertanyent al municipi de la Vall de Boí (Alta Ribagorça), dins de l'antic terme de Durro. És una de les esglésies romàniques de la Vall de Boí que han estat declarades, en conjunt, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
S'arriba a Sant Quirc de Durro per una pista en bon estat que surt del mateix poble de Durro, cap al sud-oest. És perfectament visible des de qualsevol lloc del poble. Fou una ermita construïda al segle XII.
Descripció
Es tracta d'una església molt senzilla arquitectònicament, amb una única nau i un absis semicircular, que s'inicia amb un arc presbiterial. Tota la nau, que compta amb una banqueta encastada al mur, té coberta de volta de canó. Acaba en un presbiteri que està lleugerament més enlairat que la nau.
L'ermita, originalment del segle xii, va tenir reformes als segles xvii i XVIII, és va afegir la volta de canó, amb l' arrebossat dels murs i el retaule barroc. En aquest moment es va construir el campanar, amb la seva espadanya de dos ulls. Arquitectònicament, l'església té paral·lels amb les parròquies de Sant Climent d'Iran o Sant Martí de Llesp.
L'any
1996 es va dur a terme la restauració de l'edifici, eliminant el
sobreaixecament situat a sobre de la volta i es va instal·lar la còpia
del frontal d'altar de Sant Quirc i Santa Julita.
En el seu interior es va trobar un frontal d'altar
que representa els martiris de Sant Quirc, el nen, i de Santa Julita,
la mare, identificats per les inscripcions incorporades. Avui dia
aquesta peça, adquirida per la Junta de Museus el 1923, es pot admirar en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC, inv. 15 809).
Enllaços externs:
Sant Quirc de Durro al Conjunt Patrimoni Mundial de la Vall de Boí
Font: Viquipèdia
Sant Feliu de Barruera
L'església de Sant Feliu de Barruera és l'església parroquial romànica del poble de Barruera, pertanyent al terme municipal de la Vall de Boí. És contemporània de les altres esglésies de l'entorn. Pertany al grup d'esglésies romàniques de la Vall de Boí declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO l'any 2000. Està situada a llevant del nucli del poble de Barruera, fora del sector històric del poble, a la partida de les Gavarreres. La carretera actual els separa.
Història
Les
escriptures dels s. XI-XII on s'esmenten les poblacions de la vall de
Boí no fan mai referència a l'organització per parròquies sinó que ho fa
per viles, fet que no és gens habitual durant aquest període a la
Catalunya Vella. Això, juntament amb el fet que les esglésies en la
majoria dels casos estiguin segregades a sectors extrems dels pobles,
indica que la implantació de temples no va tenir una incidència massa
destacada. I que possiblement les esglésies serien posteriors a la
formació dels nuclis de poblament, l'origen dels quals es desconeix.
L'estructuració parroquial, doncs, no era encara prou sòlida en els s.
XI-XII. Malgrat això l'església de Sant Feliu és esmentada des del segle
XI, en documents del monestir de Lavaix.
Documents dels anys 1072 i 1103, per exemple, documenten de diverses maneres (dotacions, sobretot) l'església de Sant Feliu, però sempre de manera indirecta. No és fins al segle xiv que se'n tenen notícies directes segures. L'última part de l'edat mitjana i tot al llarg de l'edat moderna, Sant Feliu de Barruera apareix de forma regular en tota mena de documents. En aquesta documentació es troben constants referències al sistema de co-rectors que regia a la vall de Boí. Es tractava d'uns capellans que havien de ser fills de la vall, i que obtenien el càrrec del bisbe a través de la presentació feta pels regidors i homes destacats dels pobles de la vall. Hi podia haver tants co-rectors com fills de la vall sacerdots pretenguessin i assolissin el càrrec, i si no n'hi havia, quedaven sense cobrir per ningú. Les rendes dels beneficis es repartien equitativament entre els co-rectors que hi hagués, i, si no n'hi havia, els regidors dotaven un o diversos vicaris amb aquells diners; els vicaris, ja no havien de ser fills de la vall. Només un dels co-rectors exercia de rector, és a dir, s'encarregava de la cura de les ànimes dels habitants de la vall; era un càrrec anual, que anaven exercint un rere l'altre.
L'església
va ser construïda durant els segles Segle XI i el segle XIII, i
constantment afectada per obres successives en els segles posteriors. A
la dècada dels setanta del segle xx es feu una intervenció en l'edifici
que consistí a enderrocar la sagristia del costat nord, alliberar el
folre exterior que amagava la capçalera i modificar les teulades. A més
d'enderrocar una capella del costat sud, reconstruir la coberta de
l'absidiola sud, repicar tot l'exterior i consolidar el campanar.
La història constructiva del temple de Sant Feliu és molt complexa i difícil de desgranar, atesa la variació del programa originari i la seva continuació amb un projecte completament diferent que alhora ha sofert considerables modificacions. A més, cap a la dècada de 1970 l'edifici va ser objecte d'una restauració per part de la Direcció General de Belles Arts, que va produir nombroses alteracions a la fàbrica, sense deixar-ne cap registre. Raó per la qual a hores d'ara resulta força complicada l'anàlisi completa de la seva evolució.
El 2007 es va dur a terme la restauració arquitectònica i l'accessibilitat interior del campanar.
Les darreres intervencions es van dur a terme dins del programa "Romànic Obert": excavació arqueològica el 2011 i el 2013 es van executar obres d'estintolament d'elements estructurals i eliminació d'humitats i infiltracions d'aigua de les cobertes i dels encontorns.
Descripció
Els béns mobles integrants de la declaració de BCIN són dues imatges del Sant Crist de talla policromada; tres frontals d'altar del 1818, realitzats en pintura sobre taula; un frontal d'altar del segle xix, de fusta policromada; una predel·la de fusta tallada i policromada; un forrellat de ferro forjat; un escut de pany de ferro forjat, una clau de pany de ferro forjat, del segle XIX; dos lampadaris de ferro forjat; i quatre campanes de bronze, una de 1641, una de 1767, una de 1784 i l'altra de 1836.
L'església
L'església de Sant Feliu és un edifici molt transformat. Té una sola nau, està capçat per un absis central semicircular amb decoració exterior d'arcuacions i lesenes. A la banda de migdia sobresurt un braç en forma de transsepte carrat, a llevant del qual s'obre una absidiola semicircular, obra del s. XII, de carreus molt regulars i una franja decorativa llisa a manera ràfec. El transsepte està cobert amb volta de canó i la nau amb volta peraltada amb arcs torals sostinguts per mènsules. La coberta està sobre aixecada respecte del seu nivell original formant un sostre mort. Al costat nord de la capçalera hi havia un cos de planta quadrada que feia les funcions de sagristia i que va ser enderrocat durant la restauració de la dècada de 1970, com també ho fou una capella lateral entre el transsepte i campanar.
Afegides al mur nord hi ha dues capelles de planta quadrada que comuniquen amb la nau per sengles arcs de mig punt. Ambdós recintes estan coberts amb volta de canó perpendicular a la nau. El campanar situat a l'angle sud-oest de l'edifici és una torre de planta quadrada. Té finestrals de mig punt a les dues plantes superiors. La teulada a quatre vessants descansa sobre una estructura piramidal de fusta. A la façana de ponent hi ha el portal amb arc adovellat de mig punt, resseguit per motllures i guardapols (segle XIII-XIV).
La porta oberta a la façana de ponent, té davant seu un porxo que l'aixopluga. El porxo s'obre al sud i a l'oest mitjançant arcs de mig punt, i queda tancat al nord, on donava accés a un petit mausoleu, una làpida recorda que era de Casa Pubill. La porta, amb arc de mig punt, està ressaltada per dos nervis extradossats amb una motllura que fa de guardapols. Aquesta mena de portes es donen sobretot en època gòtica, i podria ser fruit d'una remodelació del s. XVI.
Font: Viquipèdia
En previsió de mal temps, reculem en direcció a la Vall de Manyanet, però com que arribem aviat, anem a fer un tomb per la Pobla de Segur per acabar d'aprofitar el dia.
L’Assumpció de Cóll
L’església de l’Assumpció de Cóll té característiques pròpies que la
diferencien de les altres esglésies de la vall: els materials de
construcció, la mida dels carreus o els elements decoratius de la
portada, la part més interessant del temple. A destacar el Crismó i els
capitells esculpits amb representacions de lluites entres homes i
animals.
 |
| Més pluja |
A l’interior de l’església encara es conserven les tres piques romàniques: la pica baptismal, la pica de l’aigua beneïda i la pica de l’oli.
El conjunt presenta totes les traces d'un edifici molt unitari, amb poques intervencions posteriors a la seva consagració. És datable al segle xii, i presenta molts punts de contacte amb l'església de Santa Maria d'Alaó, amb la qual podria haver estat lligada.
Santa Maria de Cóll és una església romànica de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó, subdividida en tres trams per dos arcs torals, un dels quals (el més allunyat de l'absis) arrenca d'unes pilastres semicilíndriques amb capitells molt senzillament esculpits al capdamunt.
Al darrer tram de la nau, l'oest, s'hi va construir un cor, per a la qual cosa es va allargar la nau. La coberta d'aquest afegit és de bigues, mentre que la resta té volta de canó. La barana del cor és gòtica, i una escala de cargol buidada a l'angle sud-oest de l'església hi mena.
Altres elements ornamentals
La ferramenta de la porta de fusta de la portada és d'artesania medieval. Entre el seu mobiliari litúrgic es conserva un interessant frontal romànic que es guarda al Museu Episcopal de Vic.
Els béns mobles integrants de la declaració de BCIN són: imatge de la Verge del Roser de fusta tallada i policromada, lampadari de ferro forjat, barana del cor de fusta tallada, forrellat de ferro forjat, tres bancs de fusta, base de creu de pedra tallada, tres campanes de bronze fos.
La Pobla de Segur
La Pobla de Segur és el segon municipi en importància de la comarca del Pallars Jussà. La seva riquesa i forma de vida té la base en el comerç i els serveis, així com en la indústria, la pagesia i la ramaderia. Té un clima variat durant tot l'any, tenint en compte que la seva situació és al Prepirineu. La vila està dividida pel riu Flamisell, que separa els dos nuclis més importants de la població. A l'entrada, per la carretera C-13 que ve de Tremp, existeix a l'esquerra, ponent, un polígon industrial i de serveis.
En la proposta derivada de l'informe popularment denominat Informe Roca, es preveia separar l'antic terme de Toralla i Serradell del terme municipal de Conca de Dalt, al qual pertany, per agregar-lo al de la Pobla de Segur, amb la qual cosa Toralla i Serradell perdria la seva condició d'enclavament. A més, es creava l'agrupació de municipis de la Pobla de Segur, Conca de Dalt i Salàs de Pallars.
Història
Els orígens de la vila de la Pobla de Segur es remunten al nucli de les Esplugues de Segur, un poblat en balma construïda ubicat al peu de la Roca Foradada. Aquest era un model de poblament comú a la zona pallaresa durant l’etapa altmedieval. Documentació dels anys 976-978 dC cita les Esplugues de Segur (Spelunca Sequni en llatí) com un nucli que dominava un ampli terme anomenat Segur. Les Esplugues de Segur eren doncs un nucli important, lligat a l’activitat pastorívola i el cultiu de la vinya.
Al voltant del segle XI algunes fonts documentals esmenten un nou nucli al terme de Segur (actualment conegut com el Pui de Segur) vinculat a l’Església romànica de Sant Miquel de Segur (actualment Sant Miquel del Pui) de naturalesa feudal. Sembla que hi va haver una etapa de transició entre els dos nuclis, les Esplugues i el nucli feudal de Segur, en què ambdós eren habitats, tot i que progressivament Segur va anar guanyant importància. Hi ha indicis que porten a pensar que el nucli de Segur fou important, com la presència d’escrivania i notaris públics, o el fet que un comanador de l’Orde de l’Hospital al Pallars fos originari de Segur. El terme de Segur formava part dels dominis dels Vescomtes de Vilamur, una de les famílies més influents de la noblesa pallaresa de l’època.
 |
| Muralla i portal |
L’aparició d’un capitalisme incipient i d’un economia mercantil va fer que cobressin importància les viles mercat, com a centres de l’activitat econòmica. En aquest moment alguns masos poblaven la zona baixa del terme, coneguda com la Ribera, a l’aiguabarreig del Flamisell i la Noguera Pallaresa. És en aquest moment, l’any 1268, que Pere, vescomte de Vilamur, a través d’una Carta de Poblament i Franquesa, concedeix un seguit de privilegis als habitants de la “Ribera de Segur” i a tots aquells que hi anessin a viure, per tal d’afavorir el poblament de la zona més baixa del terme de Segur, i formar una vila mercat, al cor del Pallars. Així, neix el nucli de la Ribera de Segur, que amb els anys serà anomenat la Pobla de Segur.
El cens de 1380 assigna a la Pobla 12 focs i 6 al nucli feudal del Pui de Segur, vinculat als orígens de la Pobla. Els censos posteriors de què hi ha constància, del 1553 i 1595, atribueixen a la Pobla 51 i 39 focs, respectivament. La Pobla de Segur es va desenvolupant en forma de vila closa, al voltant de la plaça on se celebra el mercat i en un raval a la zona on es construeix l’església dedicada a la Marededeu de Ribera, d’aleshores ençà patrona de la població. El cens de 1718, el primer que computa per habitants, indica 500 veïns. La seva importància es fa notar des dels inicis del segle XVI. A l’activitat principal del conreu s’hi afegeix l’activitat industrial: telers de llana i de lli, de batans, de torns de cardar llana, i dels molins d’oli i de farina.
El Comú de Particulars, creat pel veïnat l’any 1823 amb l’objectiu de construir un molí de farina de propietat comunal, atorga concessions al sector industrial del poble afavorint la instauració de diverses indústries: de xocolata, de pastes de sopa, de batans de llana, molins d’oli i farina o serradores de fusta, entre d’altres. Amb els anys, a més, el Comú esdevindrà el nucli de la vida associativa i civil poblatana, amb un actiu paper cultural.
A principis del segle XX les obres hidroelèctriques que comencen a
partir de 1911 transformen la comarca i el Pallars passa a ser el gran
productor d’electricitat que alimentarà la indústria barcelonina. Les
centrals hidroelèctriques de Capdella, Molinos, Talarn, la Plana de
Montrós i la Pobla comporten un canvi socioeconòmic important al
territori, amb l’arribada de grans masses de població que treballaran a
les centrals i altres indústries. La Pobla serà el centre d’aquesta
activitat industrial. Tanmateix, la construcció de la presa de Sant
Antoni acaba amb una de les activitats més característiques de
l’economia poblatana: el transport fluvial de la fusta, per part dels
Raiers, i la substitució pel transport per carretera.
Durant la Guerra Civil, la Pobla es trobà inicialment en territori republicà, com la resta de Catalunya, fins que l’abril de 1938 l’exèrcit feixista va ocupar la vila i les altres localitats principals del Pallars (Tremp, Sort, Llavorsí i Esterri d’Àneu) i va constituir un front de certa durada que seria fortificat en tota la carena des de la Serra Mitjana fins al Massís de l’Orri, passant per les serres de Carreu i Sant Corneli.
Una altra data important en el procés industrialitzador és l’arribada, l’any 1951, del ferrocarril des de Lleida que convertirà la Pobla, durant unes dècades, en el centre logístic del Pirineu Occidental.
Més infrmació: Web oficial de l'ajuntament / Turisme
Tot passejant pel cas antic, pel carrer Llorenç i Torres ens trobem una
placa curiosa, indica que en aquesta casa hi nasqué Bonaventura Ricou i Solé, coneguda com la Dama del Paraigues. Fou, segons alguns, la model que va servir d'inspiració a l'escultor Joan Roig i Solé.
· SOLDUGA, Francisco Javier. La Mañana Digital. La polémica Dama del Paraguas: Ventureta Ricou Solé. Opinión. Lleida, dimecres, 1 d'octubre de 2003
I per acabar la jornada tornem a Buira ...
Buira
Buira és un poble ribagorçà al municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Fins al 1972, però, formava part de l'antic terme de Benés, de la comarca de l'Alta Ribagorça. Segons Joan Coromines, «Buira» procedeix del mot grecollatí «boreas» (vent del nord), que ha quedat en llocs molt freds exposats als vents del nord.
És a 2,5 km al sud-est del seu antic municipi, i cap al centre del
sector meridional d'aquell antic terme, prop del límit amb Sarroca de
Bellera. Actualment, ja dins d'aquest terme municipal, és una mica al
nord del centre geogràfic del terme municipal de Sarroca de Bellera.
És accessible des de Sarroca de Bellera seguint cap al nord-oest la carretera L-521, i, al cap d'1 quilòmetre, quan està a punt d'entroncar amb la N-260, surt cap al nord una pista rural asfaltada que mena a Xerallo, Castellgermà i les Esglésies. Abans d'entrar en aquest darrer poble, però, arrenca cap a llevant la pista rural en bon estat que mena a Buira en poc més d'1 quilòmetre i mig.
Història
A finals del segle xiv, en documents de la baronia d'Erill consta el lloc de Buira, amb 1 foc. En el capbreu del 1393, com a contribuents al castlà de Buira, hi consten 9 declarants.
En
el Fogatge del 1553 hi consten quatre focs, amb el nom del poble
grafiat «Buyra» (uns 20 habitants). El 1787 hi constaven 12 habitants.
Buira
és un dels pobles que formaren ajuntament el 1812, a partir dels
preceptes emanats de la Constitució de Cadis, però la llei municipal
aprovada el 1845 obligà a agregar-se a altres ajuntaments tots aquells
pobles que no arribessin a 30 veïns (caps de família). El febrer del
1847 s'agregà al Batlliu de Sas.
Pascual Madoz va incloure Buyra en el seu Diccionario geográfico... del 1845. Hi diu que és en un turó dominat per la muntanya de Santa Coloma a llevant, i al nord pel turó on és Castellvell de Bellera. Té bona ventilació i clima saludable. El poble constava de 3 cases reunides i dues una mica distants: la Mola de Damunt i
la granja de Magí de la Bastida. L'administració municipal anava a
càrrec de l'alcalde, regidor únic. Una única font propera al poble
l'abasteix d'aigua. El terreny hi era muntanyós, aspre, trencat i de
mala qualitat, propi només per a ovelles i cabres. S'hi produïa blat,
patates i pastures, que lloguen als forasters, ja que els de Buira no
tenen ramats propis. Formaven el poble 5 veïns (caps de família) i 28
ànimes (habitants).
El 1970 hi havia a Buira 10 habitants, que havien baixat a 6 el 1981. El 2005 es mantenen en 7.
L'església de Buira, romànica, és dedicada a Sant Corneli.
Està situada en el lloc més alt del poble de Buira, damunt d'una roca.
No es tenen notícies documentals d'aquesta església, malgrat que, pel seu aparell constructiu, és obra del segle XII.
L'edifici és d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La unió de l'absis amb la nau es resol amb un arc presbiteral. Tenia una porta original, ara paredada, a la faça meridional, als peus de la nau. L'arc que la corona és apuntat. La porta actual és a la façana de ponent, i està aixoplugada per un porxo que s'obre només pel costat sud. A prop de la porta hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en arc apuntat, cosa que fa veure l'acabament sota la influència gòtica d'aquesta església.
En general, l'aparell és irregular, rústec, propi d'una obra popular, rural. És molt tardana, possiblement del segle XIII.
En èpoques posteriors, a més, es feren reformes importants: sobrealçat de la nau, construcció de capelles al nord i al sud, redecoració interior i construcció d'un cor, que modificaren substancialment l'obra medieval.
Serveis turístics
Buira és un dels pobles pallaresos que té una certa oferta turística. Es tracta dels Apartaments Turístics i de la Casa d'allotjament rural Casa Masover, amb restaurant obert al públic en general. Les dues ofertes depenen de la mateixa empresa, que té pàgina web: https://casamasover.com
Restaurant Casa Masover, Casa rural, Apartaments, Centre d’Equitació Vall de Manyanet, Explotació agrària, Botiga online.
-.-
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada