dimarts, 12 d’abril del 2022

Sort, Tírvia, Ainet de Cardós, Escaló, València d'Aneu, Esterri d'Aneu, Capdella, Torre de Capdella, Les Esglésies, Buira

Sort

De bon matí enfilem la ruta cap a Tírvia amb la dèrie de comprar un bon pa.

A la imatge l'antic hotel Pessets de Sort

Tírvia


Tírvia és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà.


Està situat al nord-est de la comarca, enlairat damunt del punt on es troben la Vall Ferrera, la Vall de Cardós i la Coma de Burg, o de Farrera. Aquest punt és el de tres vies, que dona nom a la vila i al terme.

Aquest municipi és el més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà, i és dels pocs que al llarg dels dos darrers segles no ha sofert cap agregació, ni se l'ha agregat a un altre terme municipal. Té un nucli important de població, la vila de Tírvia, i dues caseries amb molt poca població: la Bana i Terveu, que mai no van tenir ajuntament propi. 


Antigament, Tírvia havia tingut també la caseria o poble de Forques, a prop de l'ermita de la Mare de Déu del Roser, al nord del terme municipal. L'església parroquial està dedicada a Sant Feliu i, a més, hi ha les restes de la capella de Sant Joan Baptista, la nova capella de la mateixa advocació, la de la Mare de Déu de la Pietat, al cementiri, i l'esmentada de la Mare de Déu del Roser.


Tírvia. Destrucció i reconstrucció d'un poble "adoptat pel Caudillo"

El 16 de Setembre de 1938 el poble de Tírvia va ser bombardejat per l’Exèrcit Franquista. La virulència del bombardeig va ser tal, que gairebé tot el poble va quedar en runes. En 1939, una vegada acabada la guerra, es va decretar l’adopció de Tírvia per part de l’Estat, això implicava que les obres de reconstrucció anirien a càrrec del govern franquista.



Per rememorar aquest esdeveniment històric l’Ajuntament de Tírvia, amb l’ajuda del Memorial Democràtic, va crear un itinerari pels punts claus del municipi que ajuden a entendre el transcurs de l’ofensiva franquista a la zona, l’empremta del bombardeig al patrimoni i arquitectura local, els resultats de les tasques de reconstrucció de postguerra i l’impacte sociocultural i econòmic que esdevé desprès de la destrucció quasi complerta de tot un poble.

Estat Català. Tírvia. Fotògraf. Estanislau Pedrola i Rovira.
Aliàs "Sandàlio". Milícies Pirinenques, any 1936. Refugi de Tírvia.
El de baix a l'esquerra es Josep Cibiach Espinal d'Estat Català de Reus

Milicians del Regiment Pirinenc n.1, format per membres d'Estat Català, fotografiats en un descans al refugi de Tírvia (Pallars Sobirà), 1936. Aquesta unitat obeïa exclusivament les ordres de la Generalitat de Catalunya i estava especialitzada en accions a l'alta muntanya, participant a la vessant pirinenca del front d'Aragó. Quan la Generalitat perdé les competències en Defensa, el regiment es va dissoldre -a contracor- en l'Exèrcit Popular de la República (1937), on aixecaren sospites per la seva ideologia independentista.


Estanislau Pedrola i Rovira conegut com a Estanis Pedrola i també pel seu pseudònim "Sandalio", (Montbrió del Camp 1907 - † Flossenbürg, Alemanya, 1944), fotògraf i membre dels pirinencs, és qui els retrata. Després de la guerra, travessa la frontera i acaba integrant-se en la resistència francesa, ajudant a passar aviadors anglesos i americans caiguts en camp enemic darrere les files aliades. Detingut per la Gestapo, fou internat al camp de concentració de Flossenbürg on morí, a finals de 1944, amb 36 anys.

Saber-ne més de Tírvia

El que us voldria destacar de Tírvia és el pa del forn del poble, un pa com el d'"antes", cruixent per fora, esponjós per dins, pa de debò, fet amb llenya, i que com diu el rètol de la porta: "El millor pa del Pallars Sobirà", ja us dic, si no és el millor, deu ser dels millors.


Ainet de Cardós

Ainet de Cardós és un poble del terme municipal de Vall de Cardós, de la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia fins al 1972 a l'antic terme d'Estaon

És a 3 kilòmetres al nord de Ribera de Cardós, al mig de la Vall de Cardós. Es troba a 960 metres d'altitud, a la vora dreta del riu Noguera de Cardós, en un lloc envoltat de muntanyes, com el Pui Tabaca, al nord-oest, o el Pui de Sant Martí, al sud-oest. A l'altra banda del riu, davant del poble, es dreça el Pui de la Solana. La Roca Isarna domina el poble pel costat nord-oest.  


Ainet de Cardós té l'església de Santa Eugènia, sufragània de la de Sant Pere de Lladrós. A més, dalt d'un turó al sud-oest del poble, el Pui de Sant Martí, hi ha les restes de l'antiga església parroquial de Sant Martí del Pui, que encara funcionava com a tal el segle xiv. Tot fa suposar que aquesta era l'església de Sant Martí de Ribera l'Aigua, documentada fins al 1314. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques en el lloc han posat de manifest l'existència en aquell lloc d'un poblat fortificat, que en algun document és anomenat ciutat. 

Hi ha dos establiments que us voldria destacar i que els podeu trobar a peu de carretera: Embotits Vall Cardós i Cal Joanet - Iogurts d'Ainet. Cal destacar d'ambdós els productes de gran qualitat.


Escaló

Escaló és un poble del terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà.

Situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, la població d'Escaló domina un lloc clau a l'inici de la Vall d'Àneu, just a la boca de la vall del Riu d'Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s'obre la Vall d'Àneu, la porta d'accés a la qual era constituïda pel castell d'Escaló i el monestir de Sant Pere del Burgal.


Fou cap d'un municipi independent fins que el 1971 va ser fusionat amb Jou i Unarre en el nou municipi. El 1847 el municipi inicial d'Escaló fou ampliat amb l'afegitó dels ajuntaments, tots ells creats el 1812, d'Escart i Estaron.

Està situat a l'extrem meridional de la Vall d'Àneu, de la qual es considera l'entrada natural pel sud. És a la dreta i a prop de la Noguera Pallaresa, al peu de la carretera C-13, en el seu punt quilomètric 151. 


El poble té l'església parroquial de Santa Maria, actualment sense rector propi, regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu. A cosa d'un quilòmetre al sud-est d'Escaló, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa, hi ha l'antic monestir benedictí de Sant Pere del Burgal. En el camí vell d'Espot es troba, a més, les restes d'una capella romànica, a més de la de Sant Llorenç, també en ruïnes.

La Vila closa d'Escaló



Escaló domina l'entrada de la Vall d'Àneu. Aquesta situació estratègica, junt amb la sòlida estructura defensiva la convertiren en un lloc clau dels dominis dels comtes de Pallars a la vall. El castell d'Escaló, format per la vila closa i la torre d'Escaló, és esmentat documentalment el 1231. L'any 1298 la vila fou assetjada i finalment presa per les hosts d'Arnau d'Espanya, senyor gascó, fill de Roger de Comenges, que pretenia la successió del comtat de Pallars. L'any 1371, Pere el Cerimoniós ordenà al veguer de Lleida que signés la venda feta per Hug, comte de Pallars a Arnau Roger, dit el Bord de Pallars, (fill natural d'Arnau Roger II de Pallars), dels llocs d'Escaló i de Mont-ros entre d'altres. Escaló fou un dels darrers pobles a capitular davant les forces enemigues al comte Hug Roger III el juny de 1491. Ferran II en féu donació als Cardona els quals en detingueren la jurisdicció fins a final del segle XVII que, per matrimoni, passà als ducs de Medinaceli.


Escaló és un model de població tancada, closa rere les muralles o rere les parets de les cases i organitzada al llarg d'un carrer central. Avui dia encara s'hi poden veure clarament els trets principals del poble medieval. Les cases es reparteixen a banda i banda d'un carrer corb que va de nord a sud-oest. En un dels extrems, a l'angle nord-oest, hi ha un portal fortificat i almenys una bestorre. A l'altre extrem hi havia un altre portal (actualment reconstruït) i segurament una altra bestorre d'angle. A l'extrem nord, fora de la vila closa, hi ha l'església. El portal meridional s'obre a un torrent on hi havia el safareig i un molí. La llargària total d'un portal a l'altre és d'uns 110 m. Cada una de les cases té una façana d'uns 5 m. A la part més septentrional del carrer central, costat est, hi ha un seguit de cinc porxos, tres dels quals estan poc reformats.


El portal fortificat de l'extrem nord, anomenat «el castell», és format per una torre de planta rectangular, d'uns 13 m d'alçada, sota la qual s'obre l'arc per on s'entra al recinte emmurallat. Coincidint amb les parets nord i sud de la torre, separades 5,78 m, hi ha dues portes, la nord acabada amb un arc apuntat i la sud, que dóna al poble, amb un arc rebaixat. Els dos arcs, entre els quals hi ha una volta, són formats per grans dovelles. Per sobre, hi ha tres pisos il·luminats per finestres petites i obertures. Cobreix la torre un llosat de llicorella a dues vessants. A uns 20 m cap a l'est d'aquest portal hi ha una bestorre d'angle, d'uns 10 m d'alçada, de planta circular que actualment forma part d'una casa adossada a la torre i a un pany de muralla. L'aparell és de petites dimensions i sense desbastar. La construcció de la torre del portal de l'extrem nord i potser part de l'organització interna del poble es datarien al segle XIII.

Església Santa Maria d'Escaló

Santa Maria d'Escaló, anteriorment Santa Helena, és l'església parroquial del poble d'Escaló, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertany al territori de l'antic terme d'Escaló.


Més informació: 


València d'Aneu

València d'Àneu era un municipi de la comarca del Pallars Sobirà que va ser incorporat el 1970 al nou terme, creat en aquell moment, d'Alt Àneu, juntament amb els termes d'Isil, Son, Sorpe i la Mancomunitat dels Quatre Pobles. El municipi fou creat el 1812 a partir de les disposicions de la Constitució de Cadis i es mantingué independent fins a la seva incorporació a Alt Àneu.

L'antic municipi de València d'Àneu tenia una extensió de 10,26 km². Dels 217,76 que té ara el municipi complet, aquest antic municipi era el més petit dels que s'integraren en el terme actual d'Alt Àneu. Estava del tot envoltat per antics municipis que actualment estan integrats en el de Vall d'Àneu, llevat del costat de llevant, que limitava amb Esterri d'Àneu.

L'ajuntament de València d'Àneu fou creat el 1812, arran de les lleis promulgades a partir de la Constitució de Cadis i la reforma de tot l'estat que s'emprengué, i fou suprimit el 1970, amb la seva incorporació al nou municipi creat aquell any, Alt Àneu.

Comunicacions

Una sola carretera enllaça València d'Àneu amb l'exterior; es tracta de la C-28, i el seu antic traçat, actualment C-28z, carretera de Sort a Vielha pel Port de la Bonaigua. Aquesta carretera permet el pas cap a la Vall d'Aran, en direcció nord-oest, i cap a la resta del país cap al sud-est. 

Amb mitjans de transport públic col·lectiu hi ha dues línies d'autobusos regulars passen, o arriben a prop, per València d'Àneu: Veure aquí.

Sant Andreu de València d'Àneu és l'església parroquial romànica del poble.

Per la seva arquitectura es considera la seva construcció al segle xii, ja que no es té cap documentació d'època medieval sobre l'església. 

És un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular, coberta amb voltes d'aresta, amb capelles adossades als costats nord i sud, un campanar de torre de tipologia pallaresa a l'angle sud-est, i la porta a l'extrem sud-oest, aixoplugada per un porxo. Fet de carreus de pedra granítica sense polir, disposats amb gran ordre i correcció. És un edifici concebut amb un ple domini de les fórmules expressives i constructives del segle xii, o ja del segle xiii, estretament emparentada amb l'església de Sant Llorenç d'Isavarre i el moviment artístic, molt ornamental, que es fa palès en les reformes de les esglésies d'Isil.


A l'absis de l'església i per sota de la coberta hi ha una cornisa decorada amb un escacat. Una part de les mènsules de l'absis (unes 14) i 4 de les del transsepte són decorades amb motius ornamentals, bàsicament amb formes geomètriques. 

Formatgeria Girola

A València d'Àneu hi podeu trobar la Formatgeria Girola, amb productes de gran qualitat, Formatgeria Girola elabora els seus formatges a partir de la llet de cabres pirinenques que tenen a la seva explotació i que s'alimenten de les pastures al voltant de València d'Àneu. Entre la seva oferta hi ha formatges madurats, com el Tarraquet o l'Atzur, i formatges tous.


Formatgeria Girola és una marca de formatges elaborats a partir de la llet de cabra pirinenca que tenen a la seva pròpia explotació de València d'Àneu. Els animals s'alimenten de les pastures que troben al pla de Girola, a prop del poble i d'on prové el nom de l'empresa. La seva activitat va per temporada, així que produeixen els derivats làctics des de finals de novembre i fins al mes de juny.


La seva producció també varia en funció del ramat i de com ha anat la temporada. Entre els productes més destacats hi ha el mató i els formatges tous, que elaboren a partir de la llet fresca. També tenen formatges curats, entre els quals destaquen algunes propostes com el Tarraquet, un formatge premsat de dos o tres mesos de maduració, i l'Atzur, un blau suau al paladar.


Es tracta de productes de primera qualitat gràcies a l'alimentació de les seves cabres, basada en les pastures que troben al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Els seus formatges es poden trobar a la botiga que tenen a València d'Àneu i també es poden fer visites a la seva explotació.

Formatgeria Girola: Blog, Facebook, Instagram,


Esterri d'Aneu

Esterri d'Àneu és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà, situada al costat dret del riu Noguera Pallaresa, en el centre de la Vall d'Àneu.

Està situat en una ampla vall d'origen glacial, en el primer eixamplament que troba la Noguera Pallaresa en deixar enrere la tancada Vall d'Alós. La població es troba en una zona plana entre la Noguera Pallaresa i el Riu de Son, als peus dels contraforts sud-occidentals del Faro. Esterri d'Àneu té el terme municipal més petit de la comarca i, en canvi, el segon més poblat, després del cap de comarca, Sort


Tot i no ser una població gaire gran (no arriba als 1.000 habitants), exerceix veritablement de capital de la Vall d'Àneu, tant per serveis (mèdics, educatius, comercials, etcètera) com per ser el punt de trobada natural de la totalitat de pobles dels quatre termes municipals de la vall: Alt Àneu, Espot, Esterri d'Àneu i la Guingueta d'Àneu. Cal destacar, per exemple, que en tot el Pallars Sobirà només hi ha dos centres públics d'ensenyament secundari: el de Sort i el d'Esterri d'Àneu.


Esterri d'Àneu té el nucli antic a banda i banda de la Noguera Pallaresa; la major part de la vila és a la dreta del riu, però a l'esquerra hi ha un dels barris més vells de la vila. L'església parroquial de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu és a la dreta, com la Casa de la Vila i l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, el CEIP La Closa i l'Institut de Secundària Joaquim Morelló . En aquest sector queden elements de l'antiga vila closa, com, per exemple, la Plaça de la Closa i el nom de l'escola d'ensenyament infantil i primari.

A més de l'església parroquial, la vila d'Esterri d'Àneu disposa d'altres esglésies, algunes en ruïnes: l'antiga església parroquial de Sant Vicenç vell, la capella del Sant Crist del cementiri de la població, Sant Pere vell de Casa Carrera, d'origen romànic, i la de Sant Roc, pràcticament desapareguda. La que és del tot desapareguda és la de Sant Jaume, canònica augustiniana successora de Santa Maria d'Àneu.

Web oficial de l'Ajuntament https://www.esterrianeu.cat

Anant en direccí a Senterada i abans de la Pobla de Segur passaem per Gerri de la Sal


Gerri de la Sal 

Gerri de la Sal és la vila que fa de cap del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. A més, és el nom del municipi aprovat el 1980 per la Generalitat de Catalunya.


Formava un municipi independent, creat el 1812, al qual el 1969 li foren agregats els termes municipals de Peramea, Baén i Montcortès de Pallars. Aleshores va adoptar l'artificiós nom oficial de Baix Pallars. L'antic terme incloïa també els pobles de Bresca i Enseu.


Està situada a la vall de la Noguera Pallaresa, en un petit eixamplament de la seva vall entre els congosts d'Arboló i Collegats. Hi abunden les pinedes i rouredes, enmig d'un paratge no tan rocós com el veí congost de Collegats, però que ja comença a anunciar la força de la roca vertical. Gerri de la Sal és a la dreta del riu esmentat, enmig de les saleres que han donat nom a la vila, i que temps enrere permeteren que fos una autèntica potència econòmica gràcies al comerç de la sal.


Historia

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico... a Gerri de la Sal (Gerri, simplement). S'hi llegeix que és una vila amb ajuntament i cap de l'abadiat del mateix nom. Està situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, al recer de dues elevades muntanyes i la combaten els vents del nord i de l'est. El clima, tot i temperat, és propens a apoplexies. Tenia en aquell moment 90 cases de construcció mitjana, Casa de la Vila i presó, a més de l'edifici més notable de la vila: el magatzem i administració de la sal que es fabricava en aquesta població. També hi havia escola, freqüentada per uns seixanta nens, i església parroquial, dedicada a Sant Fèlix màrtir, servida per un capellà ordinari. Aquesta església ocupava en aquell moment l'antiga abadia de monjos benedictins, dominada per la muntanya d'Enseu i la Roca del Monestir. Un pont de fusta i un passeig arbrat comunicaven el poble amb l'antic monestir. A poca distància de les portes de la vila hi havia la font d'aigua salada amb la qual s'alimentaven les salines, que produïen molta sal. Aquesta sal s'exportava fins i tot a França.
.
El Noguera

Les terres, en general pedregoses i muntanyoses no donaven gaire producció. Esmenta el territori de Pentina, al sud de la vila, totalment despoblat d'arbres, en aquell moment. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses, seda, cànem, ametlles, tota mena de fruites i, antigament, molta vinya, ja desapareguda en aquell moment, després dels intensos freds dels anys 1829 i 1830. S'hi criaven ovelles i mules, i hi havia caça de llebres, perdius i aus de pas, a més de pesca de truites, barbs i anguiles. La indústria existent era la derivada de l'agricultura i la cria de bestiar. Comptava amb 86 veïns (caps de casa) i 519 ànimes (habitants).

Més informació: Gerri de la Sal a Viquipèdia

Diu que a la tercera va la vençuda, és la quarta, avui per fi ho hem assolit la fita, entrar al momenstir de Santa Maria!

Monestir de Santa Maria de Gerri

Santa Maria de Gerri

El monestir de Gerri te un origen força antic, en època visigòtica hi havia una església dedicada a sant Vicenç que els sarraïns haurien destruït. Més endavant s'hi va establir un monestir, del que es coneix la carta de fundació, datada el 807, on el prevere Espanell hi reuní una comunitat, el fundador va fer aportació de l’església i d’altres propietats, així com d’objectes litúrgics. Des del 839 la casa de Gerri va adoptar la Regla de Sant Benet.

Nau central

La casa comtal de Pallars va esdevenir la principal protectora del monestir al que va fer beneficiari de donacions, però també va haver de patir les intervencions dels comtes sobre els afers i propietats monàstiques. De fet el centre monàstic gaudia d’immunitat des del 849, però això no el deslliurava de les intervencions comtals. El 966 va aconseguir del papa Joan XIII la subjecció directa a la Santa Seu, que teòricament el deslliurava de les intromissions episcopals.

Malgrat això, la casa comtal va aconseguir el 1096 deixar el monestir de Gerri sota la direcció de la gran abadia de Sant Victor de Marsella, aquesta dependència de l’abadia de la Provença es va exercir en major o menor grau, segons la situació de cada moment.

La situació econòmica era molt bona, pel que es va poder aixecar una nova església, la qual es va consagrar el 1149 amb presència de les autoritats eclesiàstiques i del comte Artau III. El 1190 Alfons el Cast el va posar sota la seva protecció. Aquesta prosperitat es va allargar en el temps fins que es va veure interrompuda en el darrer quart del segle XIII a causa de la inestabilitat política del comtat i el territori i monestir foren envaïts en diverses ocasions.
.
Possible cenotafi del bisbe Ot d'Urgell

Campanes

El segle XIV no va millorar les coses i fou víctima tant de la cobdícia dels senyors com de la pesta negra que va comportar la mort de l’abat i la dispersió de la comunitat. El nou abat es va oposar frontalment als comtes de Pallars i les diferències foren molt importants, sobretot pel que fa a termes jurisdiccionals; fins i tot l’abat de Gerri va arribar a excomunicar el comte Hug Roger. La situació no va millorar en els anys següents. El 1592 fou incorporat a la Congregació Claustral Tarraconense.


 Capitells

Capçalera

Ja més endavant, el monestir es va veure afectat per la Guerra de Successió, que el va posar prop de la ruïna material. Malgrat això i la reduïda comunitat que hi havia, el monestir va continuar mantenint els seus drets jurisdiccionals. No sembla que l’afectés particularment la Guerra del Francès, potser per la seva situació geogràfica. La desamortització i exclaustració de 1835 va significar el tancament definitiu del monestir, la pèrdua de les importants possessions que tenia al Pallars i la dispersió i pèrdua del valuós patrimoni mobiliari que encara conservava. L’església va patir més pèrdues a ran de la Guerra Civil de 1936, com ara la mateixa Mare de Déu de Gerri.
.


Capdella

Cabdella (oficialment a tort Capdella) és un poble de la Vall Fosca, pertanyent al municipi de la Torre de Cabdella. També forma part de l'entitat municipal descentralitzada d'Espui. Està situat a 1.422 metres d'altitud, al fons de la Vall Fosca, en la qual és el nucli de població agrupat més septentrional. És un dels pobles integrants, des del 1847, del municipi de la Torre de Cabdella.


Està situat dalt d'un turó a la dreta del Flamisell, a l'interfluvi entre aquest riu, que ve del nord, i els de Filià i el de Riqüerna, que procedeixen de ponent. S'hi accedeix per la carretera L-503, que té el seu final precisament en aquest poble, tot i que continua en forma de pista rural asfaltada fins a l'Estany de Sallente. És a 7 quilòmetres del seu cap de municipi i a 20,5 de Senterada, on comença aquesta carretera.

 
És molt característic de Cabdella, entre les seves obres modernes, el túnel que fa la carretera esmentada sota i al sud de Cabdella, ja que, a l'interior del túnel, fa un tancat revolt on guanya alçada. L'església del poble és parroquial. Està dedicada a Sant Vicenç i és una de les joies del romànic pirinenc i pallarès, sobretot després de les troballes fetes durant la restauració en curs el 2009. El 2008 va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya.

Sant Vicenç de Cabdella

Sant Vicenç de Cabdella

Sant Vicenç de Capdella és església parroquial, romànica, del poble de Cabdella, en el terme municipal de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Està situada damunt d'una roca, a la part més alta del poble.


Descripció

L'església de Sant Vicenç de Capdella està situada sobre una roca a la part més elevada del poble. És d'una sola nau, amb volta de canó, absis semicircular orientat a llevant que té una finestra de mig punt de doble esqueixada i arcuacions llombardes molt planes de doble relleu, de pedra tosca (diferent de la resta de la pedra), que recorden les esglésies de la Vall d'Aran i la Vall de Boí. La nau és coberta amb voltes d'aresta entre arcs torals i l'absis és amb volta de quart d'esfera. A l'interior s'han descobert restes de pintura mural romànica. L'accés de la façana de ponent presenta una portalada de dos arcs de mig punt en degradació. El campanar de torre de planta quadrada, una capella i la sagristia són afegits posteriors.


Al Museu d'Art de Catalunya es conserva una imatge talla de Crist, que ha perdut la policromia, de la segona meitat del segle xii, procedent d'aquesta església. Numerada amb MAC 3.936 del seu inventari, hi ha una imatge de fusta que representa Jesucrist clavat a la creu.  

Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva una lipsanoteca romànica procedent també d'aquesta església.


En les excavacions dutes a terme l'any 2009 per l'equip de l'arqueòleg Albert Roig i Deulofeu s'han fet descobertes importants a l'interior del temple, com restes de pintures romàniques i altres. Està en curs d'estudi de cara a la propera restauració, i encara no es coneixen en detall totes les troballes fetes.

Interior de l'església de Sant Vicenç de Capdella. Imatge Catalonia Sacra

Història

El primer esment del lloc i de l'església de Capdella el trobem en l'acta de consagració del monestir de Santa Maria de Senterada que és de l'any 1042. Es troba un nou esment l'any 1131 quan el prevere de Capdella dona a Santa Maria de la Seu el delme d'una masia de la seva propietat. Al 1314 Sant Vicenç apareix com a església parroquial de l'ardiaconat de Tremp. L'any 1790, en la relació de Francisco de Zamora, es diu que l'església era en bon estat. L'any 1904, formava part de l'arxiprestat de Gerri de la Sal. Actualment depèn de l'església parroquial de Mont-ros.


La Torre de Cabdella

La Torre de Cabdella és un poble i municipi de la comarca del Pallars Jussà. Tanmateix, per la seva situació geogràfica, sovint se l'associava amb el Pallars Sobirà. Per exemple, havia pertangut al partit judicial de Sort, que actualment està integrat en el de Tremp.

Hi ha algunes discrepàncies a l'entorn del nom del poble (i del municipi). Si bé el topònim aprovat oficialment, i recomanat per la totalitat de filòlegs especialistes en toponímia, és Cabdella, amb b, una part dels habitants de la Vall Fosca, entre ells els que integren el mateix ajuntament, prefereixen escriure Capdella, amb p. L'argumentació per a defensar aquesta darrera grafia està basada en el costum i en la tradició, tota ella del segle xx, però. Els arguments que defensen la forma reconeguda oficialment és a l'article dedicat al poble de Cabdella. Es tracta, doncs, d'un petit conflicte entre la ciència lingüística i part del sentiment local, que no es posen d'acord. L'ajuntament utilitza exclusivament la forma escrita amb p. 

Se situa a la Vall Fosca, a la meitat oriental de l'extrem nord de la comarca. Presenta un relleu muntanyós amb cims que superen els 2.800 metres tot a l'entorn d'una vall central, la del riu Flamisell. Comprèn els circs glaciars de Filià i de l'estany Gento, que formen la capçalera on s'origina el riu esmentat. 

 
Actualment inclou l'entitat municipal descentralitzada d'Espui. En un origen, es tractava de tres municipis diferents que foren units el 1970: Mont-ros, la Pobleta de Bellveí i la Torre de Cabdella. En ser aquest darrer el més poblat, esdevingué el cap del nou municipi, que conservà el nom de l'antic municipi de la Torre de Cabdella. 

En la proposta derivada de l'informe popularment denominat Informe Roca, es preveia que el municipi de la Torre de Cabdella no patís cap mena de reestructuració. Això sí, es creava una agrupació de municipis de Sarroca i Senterada amb la Torre de Cabdella

Formen l'actual terme municipal de la Torre de Cabdella els pobles següents, agrupats segons el seu antic terme municipal: 

Més informació de la Torre de Capdella: AQUÍ

Central de Cabdella

La Central de Cabdella és un conjunt d'edificis al voltant d'una central hidroelèctrica de la Vall Fosca, pertanyent al municipi de la Torre de Capdella, i al mateix temps és un petit nucli de població per als seus empleats que, amb el pas del temps, s'ha consolidat com un poble més del terme, i dels més habitats.  

Està situada al nord del terme municipal, a peu de carretera. Té a prop i al nord el poble de Capdella (únic que està més amunt que la central). Dista 1,5 km. de Capdella i 5,5 de la Torre de Capdella. En el poblat de la Central de Capdella hi ha l'església, moderna, de la Mare de Déu de Montserrat. Al nord-oest de la caseria, en lloc encara per acabar de determinar, hi ha les ruïnes de l'església de Sant Miquel d'Estaiposi. En una part de les instal·lacions de la Central hi ha el Museu Hidroelèctric de Capdella, pertanyent al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, recentment obert a la visita pública. 

El nucli de població de la Central de Capdella, esdevingut un poble més del municipi, arribà a ser el més poblat, amb 138 habitants el 1970 i el 132 el 1994. El 2005 era el quart, amb 54. La seva població és, fonamentalment, la relacionada amb el funcionament de la central, però s'hi han anat establint altres pobladors fent tasques complementàries, com un petit hotel.


En els darrers anys Endesa ha tallat l’electricitat al veïnat que no acceptava les noves condicions de pagament | Jordi Delgado

Central hidroelèctrica de Cabdella

La Central hidroelèctrica de Capdella és una central hidroelèctrica situada al nord de la comarca del Pallars Jussà, concretament al poble de Central de Capdella, terme municipal de la Torre de Capdella. Fou posada en marxa el 1914, essent la primera central hidroelèctrica catalana de grans dimensions que entrà en funcionament, juntament amb la de Seròs. A data d'avui (2019) encara continua operativa. És una central hidroelèctrica de derivació d'aigües de llacs represats, doncs aprofita l'aigua de 28 llacs de la capçalera de la vall del Flamisell, situats entre els 2.000 i els 2.500 metres d'altitud, recollint-la mitjançant un sistema de túnels i galeries perquè tota la conca lacustre actuï com un gran embassament natural. L'aigua es concentra a l'estany Gento, d'on es condueix a la cambra d'aigües del Cap de la Serra i des de la qual baixa per dues canonades forçades cap a les turbines de la central hidroelèctrica aprofitant el gran salt de 836 m de desnivell. Un cop l'aigua ha passat per les turbines de la central, una part torna al riu i l'altra es condueix a un canal de 8 quilòmetres que la du fins a la cambra d'aigua que alimenta la central hidroelèctrica de Molinos.

En els anys de la seva construcció fou considerada una instal·lació pionera a Europa per la dificultat i magnitud de les obres. Fou construïda per l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya a partir d'unes concessions d'aprofitament hidràulic del riu Flamisell obtingudes per Emili Riu i Periquet i va entrar en servei en dues fases; els quatre primers grups ho feren escalonadament entre el gener i el març de 1914, i el gener de 1917 ho feu el cinquè grup.

El 1985 s'automatitzaren 3 dels 5 grups de la central, i a partir d'aquest moment deixà d'haver-hi treballadors.

Més informació: AQUÍ

Adjunto l'enllaç a un article de La Directa que fa referència a aquesta central i els conflictes que tenen els pobladors amb l'empresa explotadora de les concessions:

El preu de posar llum a la Vall Fosca

El veïnat dels pobles del Pallars Jussà, on es produeix energia hidroelèctrica, s'enfronta a la totpoderosa Endesa per a fer prevaldre uns drets històrics que daten de 1927. Denuncien factures abusives i talls de subministrament que els han comportat grans pèrdues econòmiques. Més


Sant Martí de Ballmoll

Sant Martí de Ballmoll, o de la Torre de Cabdella és una església romànica situada en el terme municipal de la Torre de Cabdella a la comarca del Pallars Jussà, dins del seu terme original. 


Sembla que fou església parroquial d'un poblament dispers, de caràcter rural. Se'n tenen notícies des del 996, i està força documentada al llarg dels segles següents, amb el topònim grafiat de diverses maneres: Bavamoll, Baamol, etc. Tanmateix, també apareix lligada al monestir de Santa Maria de Lavaix, cosa que podria explicar la magnitud de l'església que sembla endevinar-se en les restes actualment conservades: podria tractar-se d'un edifici de caràcter monacal.


Es tracta d'una església poc típica per les dimensions, poc proporcionades. És d'una sola nau, però molt alta, que, vista des de l'exterior, fa la sensació que es tracta d'un campanar. Està coberta per una teulada a un sol vessant, feta amb lloses de llicorella del país. Al costat de llevant, com és habitual en el romànic, hi ha un absis que, atès l'aspecte de la nau, sembla petit. Ornamentat amb un fris de dents de serra sota de les quals hi ha vuit arcuacions llombardes sense lesenes. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada.


La porta és a la façana de ponent; està formada per un doble arc en degradació, i al seu damunt hi ha una petita cornisa feta de lloses planes. Al mur nord es veu una porta tapiada.

Aquest conjunt és del segle XI, com permeten veure les formes constructives i l'aparell constructiu, però tot fa veure que es tracta de les restes, refetes ja en època romànica, d'un edifici anterior, de força més volum. Podria tractar-se d'un edifici enrunat per una riuada, del qual es reaprofità la part més sòlida: la base del campanar, reconvertida en nau del temple.


Diversos detalls constructius permeten veure que pels costats est i sud, l'obra romànica correspon a un exterior, però els costats oest i nord semblen correspondre a una part que tenia continuïtat; per tant, el conservat seria l'absidiola sud i la base del campanar, que podria haver estat el braç sud del transsepte. Segons aquesta interpretació, hi faltarien la nau central, el braç nord del transsepte i els absis major o central i septentrional.


Font: Viquipèdia


Les Esglésies

Les Esglésies, les Iglésies en la parla local, és un poble del municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Formava part del terme primitiu de Sarroca de Bellera des del 1847.

Sant Llàtzer

Està situat a més de tres quilòmetres en línia recta al nord-oest del seu cap de municipi. Per poder-hi accedir, des de Sarroca de Bellera cal seguir cap al nord-oest la carretera L-521, al cap d'un quilòmetre, quan està a punt d'entroncar amb la N-260, surt cap al nord una pista rural asfaltada que mena a Xerallo, Castellgermà i les Esglésies, on s'hi arriba al cap d'uns 3 quilòmetres. 


El poble és actualment allargassat, amb l'extrem septentrional que s'enfila muntanya amunt. La part alta devia ser el nucli primigeni i s'hi conserven elements que fan pensar en un primitiu nucli clos encara que molt desvirtuats pel pas dels segles, sobretot a causa de l'extensió del poble cap al pla, a migdia. Les Esglésies té l'església parroquial dedicada a Sant Joan Baptista, sufragània de la parròquia de Perves.

Més informació AQUÍ


Buira

Buira és un poble ribagorçà al municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Fins al 1972, però, formava part de l'antic terme de Benés, de la comarca de l'Alta Ribagorça. Segons Joan Coromines, «Buira» procedeix del mot grecollatí «boreas» (vent del nord), que ha quedat en llocs molt freds exposats als vents del nord.  

És a 2,5 km al sud-est del seu antic municipi, i cap al centre del sector meridional d'aquell antic terme, prop del límit amb Sarroca de Bellera. Actualment, ja dins d'aquest terme municipal, és una mica al nord del centre geogràfic del terme municipal de Sarroca de Bellera.



És accessible des de Sarroca de Bellera seguint cap al nord-oest la carretera L-521, i, al cap d'1 quilòmetre, quan està a punt d'entroncar amb la N-260, surt cap al nord una pista rural asfaltada que mena a Xerallo, Castellgermà i les Esglésies. Abans d'entrar en aquest darrer poble, però, arrenca cap a llevant la pista rural en bon estat que mena a Buira en poc més d'1 quilòmetre i mig. 

Història 

A finals del segle xiv, en documents de la baronia d'Erill consta el lloc de Buira, amb 1 foc. En el capbreu del 1393, com a contribuents al castlà de Buira, hi consten 9 declarants.  

En el Fogatge del 1553 hi consten quatre focs, amb el nom del poble grafiat «Buyra» (uns 20 habitants). El 1787 hi constaven 12 habitants. 

Buira és un dels pobles que formaren ajuntament el 1812, a partir dels preceptes emanats de la Constitució de Cadis, però la llei municipal aprovada el 1845 obligà a agregar-se a altres ajuntaments tots aquells pobles que no arribessin a 30 veïns (caps de família). El febrer del 1847 s'agregà al Batlliu de Sas.

Sant Corneli

Pascual Madoz va incloure Buyra en el seu Diccionario geográfico... del 1845. Hi diu que és en un turó dominat per la muntanya de Santa Coloma a llevant, i al nord pel turó on és Castellvell de Bellera. Té bona ventilació i clima saludable. El poble constava de 3 cases reunides i dues una mica distants: la Mola de Damunt i la granja de Magí de la Bastida. L'administració municipal anava a càrrec de l'alcalde, regidor únic. Una única font propera al poble l'abasteix d'aigua. El terreny hi era muntanyós, aspre, trencat i de mala qualitat, propi només per a ovelles i cabres. S'hi produïa blat, patates i pastures, que lloguen als forasters, ja que els de Buira no tenen ramats propis. Formaven el poble 5 veïns (caps de família) i 28 ànimes (habitants).  

El 1970 hi havia a Buira 10 habitants, que havien baixat a 6 el 1981. El 2005 es mantenen en 7.

L'església de Buira, romànica, és dedicada a Sant Corneli.

Està situada en el lloc més alt del poble de Buira, damunt d'una roca. 

No es tenen notícies documentals d'aquesta església, malgrat que, pel seu aparell constructiu, és obra del segle XII. 

L'edifici és d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La unió de l'absis amb la nau es resol amb un arc presbiteral. Tenia una porta original, ara paredada, a la faça meridional, als peus de la nau. L'arc que la corona és apuntat. La porta actual és a la façana de ponent, i està aixoplugada per un porxo que s'obre només pel costat sud. A prop de la porta hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en arc apuntat, cosa que fa veure l'acabament sota la influència gòtica d'aquesta església.


En general, l'aparell és irregular, rústec, propi d'una obra popular, rural. És molt tardana, possiblement del segle XIII.

En èpoques posteriors, a més, es feren reformes importants: sobrealçat de la nau, construcció de capelles al nord i al sud, redecoració interior i construcció d'un cor, que modificaren substancialment l'obra medieval.

Serveis turístics

Buira és un dels pobles pallaresos que té una certa oferta turística. Es tracta dels Apartaments Turístics i de la Casa d'allotjament rural Casa Masover, amb restaurant obert al públic en general. Les dues ofertes depenen de la mateixa empresa, que té pàgina web: https://casamasover.com

Ou d'oca trufat amb fetge d'ànec i trumfes del tros. Un dels plats del Restaurant Casa Masover
 

Restaurant Casa Masover, Casa rural, Apartaments, Centre d’Equitació Vall de Manyanet, Explotació agrària, Botiga online.


-.-


-.-

2 comentaris: