Directes a Mur, on ens espera una visita guiada a les 12:00 h. Tot i que
durant la ruta ens hem trobat alguna retenció, hem arribat uns 20
minuts abans. Aprofitem per passejar una mica per la zona a l'espera
d'entrar.
Hem tingut una guia excel·lent, la Noemí, si podeu coincidir ho passareu molt bé. Molt ben documentada i apassionada.
Mur
Mur és el nom d'un antic municipi del Pallars Jussà que fou afegit el 1972 al nou terme de Castell de Mur, juntament amb Guàrdia de Tremp.
L'any 1812, en aplicació dels preceptes emanats de la Constitució de Cadis, es constituïren els ajuntaments sota el nou model derivat d'aquella constitució. En aquell moment es formaren, alhora, els ajuntaments de Mur i del Meüll, que s'unificaren el febrer del 1847, en exigir-se un nombre mínim d'habitants per tal de poder mantenir actius els ajuntaments. El terme de Mur comprenia el castell de Mur, l'església de Santa Maria de Mur, i els pobles o caserius de Collmorter, les Esplugues, Miravet, Puigmaçana, Santa Llúcia de Mur i Vilamolat de Mur, a més d'algunes masies, com Cal Benet, Casa Farmicó, Sellamana, Casa Cumons, Casa del Coscó i Casa Ginebrell, moltes d'ells pertanyents a la caseria del Meüll.
El nom de Mur, però, actualment no correspon a cap poble, almenys de l'edat mitjana ençà. En efecte, havia existit el poble castral de Mur, a redós del castell del mateix nom, entre aquest i la col·legiata augustiniana de Santa Maria de Mur, però aviat fou deshabitat, per la desavinença del lloc en què es trobava, i la població es repartí entre els altres nuclis que depenien del castell, com Collmorter, el Meüll, Miravet, Santa Llúcia de Mur o Vilamolat de Mur.
Més infi: AQUÍ
Guàrdia de Tremp
Guàrdia de Noguera, o Guàrdia de Tremp, és la vila que fa de cap del municipi de Castell de Mur, del Pallars Jussà.
Tot i que al llarg de la història surt més documentat el topònim amb la
referència “de Tremp”, el municipi de Castell de Mur aconseguí el canvi
de denominació de la vila pel de Guàrdia de Noguera. Antigament aquesta vila ja era cap de l'antic terme de Guàrdia de Tremp, un dels dos que, juntament amb Mur formaren el 1972 el nou terme de Castell de Mur.
Sovint és anomenada també amb article: “la Guàrdia de Tremp”, “la
Guàrdia de Noguera”, o fins i tot, simplement, “la Guàrdia”, però per la
documentació consultada, sembla més convenient decantar-se per la forma del topònim sense l'article.
 |
| Àbsis Santa Maria de Guàrdia de Tremp |
Està situada al sud i dessota del serrat coronat pel castell de Guàrdia, documentat l'any 958. Completa aquest antic terme el poble de Cellers i l'antiga quadra de l'Espona, de la qual roman avui dia la Casa de l'Espona.
Més informació: Guàrdia de Noguera, Guàrdia de Tremp (antic municipi)
Castell de Mur
El castell de Mur és un exemplar important de l'arquitectura civil del segle XI situat al municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà. Al seu redós hi hagué el poble castral de Mur, abandonat des de molt antic, al qual pertanyia l'església de Santa Maria de Mur.
Es tractava d'un notable poblat altmedieval, amb restes de muralla
ciclòpia i nombroses restes de sòls d'habitació tallats a la roca,
descoberts en les prospeccions arqueològiques fetes sobretot el 1977.
Per la seva arquitectura i estat de conservació el Castell de Mur ha
esdevingut l'emblema dels Castells de Frontera dels comtats catalans.
Constitueix l'exemple de fortalesa romànica del segle xi més ben conservada de tot Catalunya. És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.
Descripció
El castell de Mur s'alça al costat de l'antic monestir de Santa Maria, dalt d'un turó encinglerat sobre la Noguera Pallaresa, a l'entrada de la Conca de Tremp. La construcció, de planta triangular, amb els angles arrodonits i el costat sud-oest lleugerament corbat, conserva excepcionalment sencers els murs perimetrals. Tota l'obra és apariada amb un aparell petit i regular, característic del primer romànic, bé que alguns elements -com el basament de la torre- han fet pensar en l'aprofitament de construccions anteriors. Actualment es conserva dins el recinte, adossada al mur de llevant, la torre mestra, de planta circular i uns 16 m d'alçada, dividida en quatre pisos i amb finestres espitllerades. A l'extrem oposat, en l'angle menor del triangle, s'alça una bestorre, formada per un mur transversal que recolza en els laterals mitjançant una gran arcada de mig punt. Al llarg dels murs s'obren algunes espitlleres, així com unes obertures cegues d'arc rodó, la funció de les quals ens és desconeguda. En el mur sud-oest hi ha, a mitja alçada, el portal d'entrada. La cara interior del mur mostra senyals que han fet pensar en la possible organització d'alguns sectors de l'edifici mitjançant embigats de fusta.
Història
Documentat des del 969 en un document perdut, però citat pel Pare Villanueva en el seu Viaje literario a la Iglesias de España, fou un dels castells que estigué en possessió d'Arnau Mir de Tost. Aquest noble urgellenc va ser qui va prendre la iniciativa en la nova organització territorial de la frontera i a qui Ramon V de Pallars Jussà cedí en feu el castell com a dot quan el 1055 es casà amb Valença de Tost, filla del comte. A la mort d'Arnau Mir de Tost, la possessió del castell i territori retornà al comte pallarès en virtut del seu testament, atès que el següent comte de Pallars Jussà fou el seu net.
Els anys successius, els seus dominis van créixer de tal manera que aviat s'hi van afegir més fortaleses com els castells de Guàrdia, Estorm, Moror, l'Alzina i Puigcercós.
En morir Arnau Mir, va lliurar les seves possessions a la seva filla Valença, i al seu net Arnau. A partir d'aquí, les següents generacions continuarien fent créixer el patrimoni heretat. Continuà en mans dels comtes de Pallars, fins que, més endavant, en la seva època més esplendorosa, pertangué als Mur, que hi tenien el centre de la seva baronia.
1- Fonamentació de la torre en el segle X-primera meitat del segle XI.
2- Funcionament del castell romànic (meitat segle XI) en dos espais dividits per un mur transversal.
3- Reforma posterior que arriba fins al segle XV, abans d'abandonar-se definitivament al segle XVI.
El 2011, degut a la museïtzació de la Torre de l'Homenatge, es va procedir a la restauració de l'esmentada torre.
Font: Viquipèdia
La canònica és propera al castell de Mur, ocupen el cim d'un turó. Des de Tremp cal anar a la Guàrdia de Noguera i seguir en direcció a ponent fins agafar el trencall que porta fins a Santa Llúcia de Mur, el castell i cenobi.
Santa Maria de Mur
La canònica, de canonges augustinians, de Santa Maria de Mur és situada a la comarca del Pallars Jussà, dins de l'antic terme municipal de Mur, des del 1972 de Castell de Mur. Va ser construïda a la segona meitat del segle XI, pels comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença; es consagrà l'any 1069 per Guillem Arnau, bisbe d'Urgell. El títol sencer del monestir era de Santa Maria, Sant Pere i Sant Esteve de Mur. És al costat de llevant, a poca distància, del castell de Mur.
Col·legiata i seu de Pabordia
L'església, amb categoria de col·legiata, fou una canònica augustiniana que arribà a posseir més de 15 esglésies dels entorns. Governada per un Prepòsit elegit en un primer moment pel capítol de canonges de la regla de Sant Agustí, a mitjan segle XIV passà a ser nomenat directament pel Papa, i a mitjan xv fou donat en comanda. Per concessió reial, es constituí en Pabordia, i obtingué jurisdicció civil i eclasiàstica sobre diferents pobles de l'entorn. Al cens del 1359 consten que hi pertanyen Puigcercós, Moror, l'Alzina i Mur.
Aquesta Pabordia està documentada des del 1069 (Galindo en fou el primer paborde documentat) fins al 1836 (Josep Ramon Coll i Amill en fou el darrer). Fins al 1596 els pabordes foren regulars; és a dir, de la regla de Sant Agustí. Canonges augustinians, per tant. A partir d'aquell any, la Pabordia fou exercida per capellans seculars (directament lligats al bisbat: sacerdots de parròquia, per tant).
- Alberola, capella de la Mare de Déu del Remei
- L'Alzina, parròquia de la Santa Creu i capella de Sant Alís
- Beniure, capelles de la Mare de Déu del Roser i de Sant Salvador
- Cellers, parròquia de Sant Joan i capelles de Sant Miquel del Congost, o de Cellers, Sant Sebastià, la Mare de Déu del Roser, la Concepció; Sant Feliu, Sant Miquel i Santa Maria
- Collmorter, capella de Sant Miquel
- El Coscó, capella de Santa Caterina
- Les Esplugues, capella de la Mare de Déu del Remei
- L'Espona, capella de Santa Fe
- Estorm, església de Sant Salvador i capella de Sant Prim
- Guàrdia de Tremp, parròquia de la Mare de Déu del Remei
- El Mas de l'Hereu, capella de Sant Joan Evangelista
- El Mas del Pla, capella de Sant Jaume
- El Meüll, sufragània de Santa Maria
- Miravet, capella de Sant Jaume
- Moror, parròquia de la Mare de Déu del Remei i capelles de Santa Eulàlia, Sant Martí, Sant Miquel i Sant Sebastià
- Puigcercós, parròquia de Sant Martí i capelles de Santa Maria del Puig i de Sant Macari
- Puigmaçana, capella del Roser
- Quadra de la Torre Gavosera, capella de Sant Miquel
- Santa Llúcia de Mur, priorat i parròquia, amb la capella de la Mare de Déu del Roser
- Soliva (l'Aragó), parròquia de Santa Maria i capella de la Mare de Déu del Roser
- Vilamolat de Mur, capella de Sant Miquel, capella de la Mare de Déu del Rosari, capella de St. Gregori.
- Vilamolera, capella de Sant Salvador
- Vilaplana, capella de Sant Joan
- Capelles de Sant Gregori, Sant Pere, Sant Cristòfol, Sant Miquel (dues), Sant Valentí, i Sant Fruitós.
Tingué diverses filials, entre les quals destaquen els priorats de Santa Llúcia de Mur i de Sant Miquel de Cellers o del Congost, monestir del tot desaparegut, però que troben en l'origen del proper poble de Cellers.
Al llarg de la història tingué constant relació amb el monestir de Lavaix, fins al punt que en més d'una avinentesa s'intercanviaren possessions i dependències. Per exemple, Santa Llúcia de Mur, que pertangué un temps a Lavaix.
Al segle XIII hi hagué un intent d'unir Santa Maria de Mur al monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, promogut des d'aquest darrer monestir. No es dugué a terme per la ferma oposició dels canonges de Mur, que aconseguiren del papa Gregori IX l'anul·lació de la unió, i la seva vinculació directa a Roma.
Aprofitant aquest abandonament, el 1919 un grup de tècnics italians arrencà els frescos romànics, que foren venuts i traslladats als Estats Units. Segons sembla, el llavors rector de Mur, Mn. Josep Farràs, les va vendre a l'antiquari nord-americà I. Pollak. Aquest fet va generar que Josep Castells, el mestre del nucli de Vilamolat de Mur, alertés a la Junta de Museus de Barcelona, que no en va permetre la sortida a l'estranger. Però malgrat aquesta precaució, les pintures van ser venudes i probablement cap al 1923 apareixen al Museum of Fine Arts de Boston.
Va ser el primer arrencament de pintura mural que es produïa a Catalunya i aquest fet provocà la reacció de la Junta de Museus de Barcelona, en defensa de la resta de frescos catalans existents. Fruit d'aquesta reacció fou el trasllat a Barcelona de la major part dels frescos romànics, amb la creació del Museu d'Art de Catalunya per a acollir-los.
Els edificis
A nivell arquitectònic, constitueix un dels exemples més interessants
d'arquitectura canonical, tant per les dimensions constructives de
l'església com pel claustre i el complex d'instal·lacions que l'envolta.
Així doncs, se'n conserva l'edifici de l'església, del segle XI, i el magnífic claustre, del XIII. Havia tingut pintures murals, de gran qualitat i interès, però actualment estan repartides entre el Museum of Fine Arts de Boston i el Museu d'Art de Catalunya.
També havia tingut una bella imatge del Sant Crist del segle XIII, però va ser cremada el 1936. En acabada la guerra, se'n reposà una rèplica. També hi havia hagut una talla de fusta policromada de la mateixa època, que també va ser cremada aquell mateix any.
Una muralla al voltant del castell de Mur i el monestir ho convertiren en una gran fortificació. Aquesta muralla també encloïa el poble castral de Mur, despoblat des de molt antic. El conjunt fou declarat monument historicoartístic l'any 1920.
L'església
L'església és d'estil romànic llombard, amb tres naus cobertes amb volta de canó, separades per pilars i arcs torals, i amb dos absis semicirculars. És el que s'anomena planta basilical. No té transsepte, i la nau col·lateral nord és caiguda, ja de molt antic. En el seu lloc es troben tres capelles gòtiques.
Les naus són cobertes amb volta de canó semicircular, amb arcs torals
que divideixen les naus en cinc trams. Les naus eren tres, en un
principi, però la nord desaparegué. Els dos absis romanents són bastant
semblants, ja que les naus corresponents també són de mides molt
similars. Uns arcs presbiterals estrets uneixen els absis amb les seves
naus.
La nau col·lateral sud també fou ampliada amb capelles laterals, però
encara s'aprecia on era el mur de tancament original, on encara hi ha
restes d'una porta i de pintures murals romàniques. Sembla que
l'església sencera estava decorada amb pintures murals.
La porta era al mur sud, que també té una finestra de doble esqueixada. Unes capelles posteriors deformen una mica aquesta façana meridional. La façana de ponent presenta dues finestres de doble esqueixada, en el lloc que correspon a les naus laterals, i una tercera de geminada, amb columna i capitell, a més d'un ull de bou al damunt seu, que correspon a la nau central.
El claustre
De forma rectangular, però irregular, ja que cap de les seves ales disposa del mateix nombre de columnes i arcades, el claustre del segle XII,
ha estat restaurat, després d'haver sofert anys passats, una gran
espoliació. Consta d'unes galeries cobertes amb bigam de fusta i
sostingudes per columnes amb capitells
disposats amb una sola filera i amb pilars rectangulars als cantons, la
seva decoració està bastant espatllada, però encara es reconeixen
alguns ornaments geomètrics, vegetals i humans.
Él claustre està encarat de llevant a ponent, i es devia comunicar amb l'església a través de la nau lateral nord, que desaparegué (una porta actualment closa ho testimonia). Més tard s'obrí la porta que dona a la nau central.
Aquest claustre ha sofert nombroses afectacions, com el tapament de les arcades que el formen, a més de patir desperfectes durant la guerra del 1936 al 1939. Tanmateix, foren els anys previs a aquesta guerra que veieren l'inici de les campanyes de restauració de Santa Maria de Mur.
Un important avenç en aquesta restauració es donà als anys vuitanta del segle xx, que inclogué la reconstrucció de tota l'ala meridional del claustre. La major part dels capitells d'aquest costat han estat refets a partir del model dels dos conservats.
Les altres dependències
A l'entorn del claustre i a continuació seva pel costat de ponent,
l'oposat a l'església, hi ha un bon conjunt de dependències monacals, en
part conservades, que, quan concloguin les campanyes arqueològiques i
de restauració que queden pendents, permetran veure amb força detall el
conjunt del monestir de canonges augustinians.
Des de l'any 2008 aquestes dependències acullen una exposició permanent sobre la història del Castell de Mur i de la mateixa canònica de Santa Maria, així com un punt de recepció per a les visites guiades i una petita agrobotiga amb productes pallaresos.
Les pintures
Les pintures murals de l'absis central es troben al Museum of Fine Arts de Boston, venudes el 1919 mitjançan el col·leccionista Lluis Plandiura, i les altres pintures de l'absidiola sud, al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. Queden in situ unes petites mostres, bastant ennegrides.
L'absis central mostra un Pantocràtor (Maiestas Domini) al capdamunt, amb màndorla
i una decoració de nou estrelles, a més de l'alfa i l'omega. Jesucrist
en Majestat està beneint el món, amb un llibre damunt del genoll
esquerre: s'hi llegeix Ego sum via, veritas et vita. Nemo ad Patrem nisi per me (Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú [no pot arribar] al Pare si no és per mi). Està envoltat pels símbols dels quatre evangelistes (Tetramorf). Completen aquest nivell superior unes inscripcions de textos religiosos i set làmpades.
El segon nivell, on hi ha les tres finestres de doble esqueixada, també
decorades, representa els dotze apòstols, amb figures complementàries a
les finestres (uns atlants, i dues escenes referides a Caín i Abel. El
registre inferior, molt malmès, representava escenes de l'evangeli
referides a la infantesa del Nen Jesús.
Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva un fragment de la part baixa d'aquest mateix absis, així com les pintures de tota l'absidiola sud. En aquest cas, al Crist en Majestat dins de la màndorla l'acompanya l'Ascensió, tema no gens freqüent en els frescos romànics.
El conjunt de pintures és de la segona meitat del segle xii, i s'ha relacionat el pintor, anomenat Mestre de Mur, amb l'escola del Mestre de Sant Climent de Taüll, una altra de les esglésies amb frescos conservats de més nivell de Catalunya.
Des de l'any 2008 l'església disposa d'una reposició de les pintures de l'absis i de l'absidiola. El procés de reposició es va iniciar vuit anys abans i el fet que es dilatés en el temps es va deure a la necessitat de trobar un sistema que permetés protegir les restes de les pintures originals i, alhora, que s'hi pogués instal·lar la reposició. La solució que es va aplicar va ser la creació d'un absis mòbil de fibra de vidre que es desplaça sobre unes petites rodes. L'estructura es va arrebossar amb morter de calç al damunt del qual es va aplicar un producte anomenat Papel Gel, que crea un film sobre el que es poden aplicar impressions inkjet. És així com es van transferir les imatges de l'absis i de l'absidiola.
En el cas de l'absidiola lateral, però, la impressió es va fer directament sobre la paret i sense que fos necessari crear una estructura, ja que no qui queden restes de pintura original.
Les imatges perdudes
La guerra civil va fer molt de mal en aquesta església, no només pel que fa als edificis: també en el seu interior.
 |
| El Sant Crist de Mur i de la Mare de Déu de Mur (reconstruïdes) |
Es perdé una talla romànica del Crist crucificat que, segons les fotografies conservades, es pot associar amb el taller de talla de fusta del davallament d'Erill la Vall, un dels més notables de l'escultura de talla de fusta del romànic català.
També es va perdre una imatge romànica de la Mare de Déu de Mur.
Fonts: Viquipèdia, Monsetirs.Cat,
Per més informació, horaris, reserves ... :
Ajuntament de Castell de Mur
Carrer del Carme, 46
Guàrdia de Noguera 25632
Tel. 973651795
ajuntament@castellmur.cat
Web oficial de l'Ajuntament
Santa Maria de Mur
- http://
- http://monestirs.cat/
https://goo.gl/maps/yh12z
Ginestarre
Ginestarre és un poble del terme municipal d'Esterri de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà.
Està situat en un coster, a 1364,4 metres d'altitud la part central, enlairat a la dreta del Torrent d'Esterri, a l'esquerra del Barranc de la Font de Batlle, a la part baixa del Solà de Ginestarre.
Etimologia
Segons Joan Coromines, Ginestarre és un topònim d'origen romànic transformat per influència basca. Es tracta de Ginestar, derivat del mot comú català ginesta. Ara bé, el veïnatge amb altres topònims acabats en -arre, -erri, -orre, etcètera, ha fet que passés de Ginestar a Ginestarre.
El poble de Ginestarre
Situat en un lloc costerut, hi ha uns 25 metres de diferència d'altitud entre les cases més baixes i les més altes del poble. És al final de la carretera veïnal que hi mena, a la part occidental del poble hi ha un ample aparcament per tal d'evitar d'entrar en vehicle dins del nucli urbà. Està format bàsicament per tres carrers que conflueixen en el centre, on forma una mica de plaça. L'església de Santa Maria és a la part més baixa, a l'extrem sud-oest.
Santa Maria de Ginestarre
Santa Maria de Ginestarre és l'església romànica del poble de Ginestarre.
Té la categoria de sufragània de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós. Es troba a l'extrem meridional del poble, en el seu punt més baix. La població de Ginestarre apareix documentada per primer cop el 1069, en una donació que també esmenta la seva església de Santa Maria, i és present en nombrosos documents dels segles posteriors. Inicialment fou sufragània de Sant Julià d'Arròs, més tard passà a dependre de la parroquial d'Esterri de Cardós, més tard passà a ser administrada des de Llavorsí, i des dels darrers anys del segle XX ho és des de la parròquia de Rialb.
És un temple d'una sola nau, amb l'habitual absis semicircular a
llevant. En èpoques posteriors al romànic hi foren afegides dues
capelles a banda i banda de la part de capçalera de la nau, formant un
petit creuer, i una sagristia al costat meridional de l'absis. L'absis
presenta una cobertura amb una volta de quart d'esfera, i la nau, amb
coberta de fusta. La porta s'obre a migdia, actualment sota un porxo més
modern que la part principal de l'església. A l'angle nord-oest, a més,
hi ha un petit campanar de torre. A l'interior, a l'extrem oposat al
presbiteri hi ha un cor de fusta.
Després de l'arrencada de les pintures murals romàniques, l'església fou arrebossada de color blanc; en l'actualitat la humitat ha malmès notablement aquest arrebossat. El temple posseïa unes notables pintures murals, actualment conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, un frontal d'altar, actualment al Metropolitan Museum of Art, de Nova York, dues piques de pedra romàniques (una de beneitera i una altra de baptismal) i una imatge de la Mare de Déu, que es troba en el Museu Diocesà d'Urgell.
Les pintures murals de Santa Maria de Ginestarre
 |
| Absis de Santa Maria de Ginestarre al MNAC |
El frontal d'altar
Conservat al Metropolitan Museum of Art de Nova York, és un frontal d'altar molt similar al de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós. Bastant perjudicat pel pas del temps, és un frontal d'altar romànic tardà, de ben entrat el segle XIII. Presenta la Mare de Déu amb l'Infant en majestat, dins d'una màndorla
subjectada per quatre àngels, presenta quatre grups de dues figures
cadascun, dos a cada banda de la màndorla. Aquestes figures, no prou ben
identificades, algunes d'elles, són imatges de sants o apòstols.
 |
| Frontal d'altar de Ginestarre MMOA de Nova York. |
Té unes dimensions de 106 x 146 cm., i és de fusta decorada amb estuc.
Vegeu el frontal d'altar de Ginestarre dipositat al MMOA de Nova York.
La Mare de Déu
La Mare de Déu de Ginestarre és una talla romànica de fusta policromada conservada en el Museu Diocesà d'Urgell, a la Seu d'Urgell.
Es troba en molt bon estat. La seva mida és d'1,07 metres d'alçada,
cosa que fa que sigui de les marededéus més grosses que existeixen. La
imatge de la Mare de Déu és coronada i coberta, cap, espatlles i part
del braç dret, per un vel blau enribetat per un galó d'or. Sosté en la
mà dreta, palmell amunt i puntes del dit també enlaire, una petita bola
del món. El Nen és assegut a la falda de la Mare, damunt del genoll
esquerre. És en actitud de beneir amb la dreta, i va vestit amb una
túnica verdosa, damunt de la qual duu un mantell vermell.
_-_Museu_Diocesa%CC%80_d'Urgell.JPG) |
| Font: Wikimedia |
_-_Museu_Dioces%C3%A0_d%27Urgell.JPG){kind=link}
Museu Diocesà d'Urgell, imatge de la Mare de Déu de Ginestarre
Esterri de Cardós
Esterri de Cardós és un poble i municipi de la comarca del Pallars Sobirà. El terme municipal d'Esterri de Cardós és dels pocs que al llarg del segle XX no ha sofert modificacions. El 1847 sí que sofrí l'agregació dels antics ajuntaments d'Arrós i de Ginestarre.
Està situat al nord-est de la comarca, en el centre de la Vall de Cardós, però no en la vall principal, la de la Noguera de Cardós, sinó en la seva principal vall subsidiària que s'obre cap a llevant, a la dreta del Torrent d'Esterri. És en un contrafort occidental de la Serra de Costuix.
Esterri de Cardós té l'església parroquial romànica de Sant Pau i Sant Pere, situada a l'extrem nord-oest del nucli de població, a més de la capella particular de Sant Antoni de Pàdua de Casa Castellar.
Breu història del municipi
El municipi d'Esterri de Cardós el conformen els pobles d'Esterri, Arrós, Ginestarre i Benante. La primera menció d'aquests pobles és a l'acta de consagració de l'església de Sant Martí de Cardós del 1146 on els homes havien de proporcionar anualment un modi de cereal a la nova església. L'any 1278 els homes d'Arrós, Esterri i Ginestarre presentaven sagrament i homenatge al rei Pere el Gran. Durant l'època medieval tota aquesta àrea va estar sotmesa a la influència dels Comtes de Pallars, fins a 1488 quan el rei Ferran II dóna el Pallars al comte de Cardona Joan Ramon Folch I. Elevant d'aquesta manera la categoria del Pallars a Marquesat. Aquest Marquesat estava organitzat administrativament en sis quarters. L'actual municipi d'Esterri de Cardós formava part del Quarter de Cardós.
Al Fogatge (impost que les corts generals establien a raó d'una quantitat per foc o casa habitada) de 1553 es compten 17 focs a tota la vall. A la descripció del Marquesat que fa Onofre Timbau el 1628 hi ha 60 veïns. Al cens de Floridablanca de 1787, hi ha 289 h. Al segle XIX, en 1857 es comptaven un total de 314 h. essent el seu màxim poblacional. En 1920 baixa a 245 h. Aquesta pèrdua de població continua en 1960 amb 121 h., el 1996 a 80 h., el 2001 a 77 h fins als 69 actuals. Aquesta pèrdua de població des de la segona meitat del XIX ve motivada primer per la crisi del model d'agricultura de subsistència i en segon lloc per les conseqüències econòmiques que va tenir per a molts pobles i ajuntaments la desamortització civil de Madoz de 1855, juntament amb les males collites a causa d'una climatologia adversa durant els anys 1887 i 1897. Aquest procés emigratori continuarà al segle XX, especialment a la dècada del seixanta a causa de la industrialització accelerada de l'àrea metropolitana barcelonesa en contraposició a les escasses possibilitats que oferia la vida rural en l'alta muntanya.
Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós
Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós és l'església parroquial romànica del poble d'Esterri de Cardós.
Conjunt
L'església està documentada, tot i que no gaires vegades, des del 1146,
però per l'aparell i les característiques sobretot de l'absis es pot
assegurar que és anterior a aquest esment. En inscripcions a les pedres
de la mateixa església es llegeixen les dates de les modificacions
d'època moderna: 1638, 1720 i 1726, i fins i tot el nom d'un dels
rectors que hi intervingueren: Jaume Leset.
És una petita església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis
semicircular amb les característiques arcades cegues agrupades en grups
entre lesenes (3-5-3 és la disposició dels tres grups d'arcuacions),
dins de la tradició del romànic llombard. La nau és molt llarga, més del
que és habitual, i està coberta amb una volta de canó, tot i que la
gruixària dels murs fa pensar que originalment era coberta amb fusta. La
porta principal és a la façana de migdia, però al mur de ponent es pot
apreciar, tapiada, una altra porta, possiblement de l'obra original. Té
un senzill campanar d'espadanya. És una obra romànica, però modificada
en època moderna.
Té, a l'extrem sud-occidental, un campanar de base quadrada, possiblement procedent d'una antiga torre de defensa. A la part de llevant de la nau, formant creuer, hi foren afegides dues capelles; en l'actualitat la nord és desapareguda, i la sud, reconvertida en sagristia.
Aquesta església, malgrat les seus dimensions, força reduïdes, tenia un
interessant grup de pintures murals, l'originals de les quals són
actualment en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (núm. MNAC 15970), a més d'un frontal d'altar (núm. MNAC 15889).
Pintures murals de Sant Pere d'Esterri de Cardós
 |
| Absis d'Esterri de Cardós. Segona meitat del segle XII. |
L'advocació original de l'església era de Sant Pere; l'afegitó de Sant Pau és bastant moderna. El conjunt de pintures conservat al MNAC fa 4,91 x 4,45 x 2,04, i és molt semblant a la de les esglésies properes de Santa Eulàlia d'Estaon i Sant Pere de Sorpe. Al centre de l'absis apareix Jesucrist en majestat (Maiestas Domini) dins de la màndorla, envoltada pel tetramorf (els símbols del quatre evangelistes) i els arcàngels Gabriel i Miquel, Gabriel amb la inscripció POSTVLACIVS i Miquel amb la de PETICIVS, suposadament, ja que està esborrada. En un registre inferior hi ha les imatges dels dotze apòstols, de les quals es conserven les corresponents a Pau, Joan, Bartomeu, Tomàs i Bernabé, a més d'un cap nimbat al costat nord de la finestra central, que sembla correspondre a la Mare de Déu. Aquest conjunt de pintures sembla correspondre a la primera part del segle XII.
Frontal d'altar
En no gaire bon estat, aquest frontal d'altar estigué molt anys catalogat com a procedent de Santa Maria de Ginestarre, a causa de la seva similitud amb el que, procedent de Ginestarre, es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.
 |
| Frontal d'altar d'Esterri de Cardós. 1225. 108 x 161 x 20 cm. Taller de la Seu d'Urgell del 1200 |
El que es troba a Barcelona, al MNAC, té la part baixa molt afectada, amb part de les pintures perdudes. Presenta Crist en majestat, dins d'una aurèola i assegut en un tron, fet de carreus i coixins dibuixats. Com altres majestats, beneeix amb la mà dreta i sosté un llibre a l'esquerra. L'envolten els símbols dels quatre evangelistes. Fora de l'aurèola, i en grups de tres (sis a cada banda) hi ha els dotze evangelistes. La datació abraça un temps força ample: del segle XII o primera meitat del XIII.
Font: Viquipèdia
Trívia
Tírvia és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà.
Està situat al nord-est de la comarca, enlairat damunt del punt on es troben la Vall Ferrera, la Vall de Cardós i la Coma de Burg, o de Farrera. Aquest punt és el de tres vies, que dona nom a la vila i al terme.
Aquest municipi és el més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà, i és dels pocs que al llarg dels dos darrers segles no ha sofert cap agregació, ni se l'ha agregat a un altre terme municipal. Té un nucli important de població, la vila de Tírvia, i dues caseries amb molt poca població: la Bana i Terveu, que mai no van tenir ajuntament propi.
Antigament, Tírvia havia tingut també la caseria o poble de Forques, a prop de l'ermita de la Mare de Déu del Roser, al nord del terme municipal. L'església parroquial està dedicada a Sant Feliu i, a més, hi ha les restes de la capella de Sant Joan Baptista, la nova capella de la mateixa advocació, la de la Mare de Déu de la Pietat, al cementiri, i l'esmentada de la Mare de Déu del Roser.
Saber-ne més de Tírvia
El
que us voldria destacar de Tírvia és el pa del forn del poble, un pa
com el d'"antes", cruixent per fora, esponjós per dins, pa de debò, fet amb llenya, i que com diu el rètol de la porta: "El millor pa del Pallars Sobirà", ja us dic, si no és el millor, deu ser dels millors.
-.-
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada