De bon matí enfilem la ruta cap a Tírvia amb la dèrie de comprar un bon pa.
 |
| A la imatge l'antic hotel Pessets de Sort |
Tírvia
Tírvia és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà.
Aquest municipi és el més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà, i és dels pocs que al llarg dels dos darrers segles no ha sofert cap agregació, ni se l'ha agregat a un altre terme municipal. Té un nucli important de població, la vila de Tírvia, i dues caseries amb molt poca població: la Bana i Terveu, que mai no van tenir ajuntament propi.
El 16 de Setembre de 1938 el poble de Tírvia va ser bombardejat per l’Exèrcit Franquista. La virulència del bombardeig va ser tal, que gairebé tot el poble va quedar en runes. En 1939, una vegada acabada la guerra, es va decretar l’adopció de Tírvia per part de l’Estat, això implicava que les obres de reconstrucció anirien a càrrec del govern franquista.
 |
| Estat Català. Tírvia. Fotògraf. Estanislau Pedrola i Rovira. Aliàs "Sandàlio". Milícies Pirinenques, any 1936. Refugi de Tírvia. El de baix a l'esquerra es Josep Cibiach Espinal d'Estat Català de Reus |
Milicians del Regiment Pirinenc n.1, format per membres d'Estat Català,
fotografiats en un descans al refugi de Tírvia (Pallars Sobirà), 1936.
Aquesta unitat obeïa exclusivament les ordres de la Generalitat de
Catalunya i estava especialitzada en accions a l'alta muntanya,
participant a la vessant pirinenca del front d'Aragó. Quan la
Generalitat perdé les competències en Defensa, el regiment es va
dissoldre -a contracor- en l'Exèrcit Popular de la República (1937), on
aixecaren sospites per la seva ideologia independentista.
Saber-ne més de Tírvia
El
que us voldria destacar de Tírvia és el pa del forn del poble, un pa
com el d'"antes", cruixent per fora, esponjós per dins, pa de debò, fet amb llenya, i que com diu el rètol de la porta: "El millor pa del Pallars Sobirà", ja us dic, si no és el millor, deu ser dels millors.
Ainet de Cardós
Ainet de Cardós és un poble del terme municipal de Vall de Cardós, de la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia fins al 1972 a l'antic terme d'Estaon.
És a 3 kilòmetres al nord de Ribera de Cardós, al mig de la Vall de Cardós. Es troba a 960 metres d'altitud, a la vora dreta del riu Noguera de Cardós, en un lloc envoltat de muntanyes, com el Pui Tabaca, al nord-oest, o el Pui de Sant Martí, al sud-oest. A l'altra banda del riu, davant del poble, es dreça el Pui de la Solana. La Roca Isarna domina el poble pel costat nord-oest.
Ainet de Cardós té l'església de Santa Eugènia, sufragània de la de Sant Pere de Lladrós. A més, dalt d'un turó al sud-oest del poble, el Pui de Sant Martí, hi ha les restes de l'antiga església parroquial de Sant Martí del Pui, que encara funcionava com a tal el segle xiv. Tot fa suposar que aquesta era l'església de Sant Martí de Ribera l'Aigua, documentada fins al 1314. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques en el lloc han posat de manifest l'existència en aquell lloc d'un poblat fortificat, que en algun document és anomenat ciutat.
Hi ha dos establiments que us voldria destacar i que els podeu trobar a peu de carretera: Embotits Vall Cardós i Cal Joanet - Iogurts d'Ainet. Cal destacar d'ambdós els productes de gran qualitat.
Escaló
Escaló és un poble del terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà.
Situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, la població d'Escaló domina un lloc clau a l'inici de la Vall d'Àneu, just a la boca de la vall del Riu d'Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s'obre la Vall d'Àneu, la porta d'accés a la qual era constituïda pel castell d'Escaló i el monestir de Sant Pere del Burgal.
Està situat a l'extrem meridional de la Vall d'Àneu, de la qual es considera l'entrada natural pel sud. És a la dreta i a prop de la Noguera Pallaresa, al peu de la carretera C-13, en el seu punt quilomètric 151.
El poble té l'església parroquial de Santa Maria, actualment sense rector propi, regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu. A cosa d'un quilòmetre al sud-est d'Escaló, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa, hi ha l'antic monestir benedictí de Sant Pere del Burgal. En el camí vell d'Espot es troba, a més, les restes d'una capella romànica, a més de la de Sant Llorenç, també en ruïnes.
Escaló domina l'entrada de la Vall d'Àneu. Aquesta situació estratègica, junt amb la sòlida estructura defensiva la convertiren en un lloc clau dels dominis dels comtes de Pallars a la vall. El castell d'Escaló, format per la vila closa i la torre d'Escaló, és esmentat documentalment el 1231. L'any 1298 la vila fou assetjada i finalment presa per les hosts d'Arnau d'Espanya, senyor gascó, fill de Roger de Comenges, que pretenia la successió del comtat de Pallars. L'any 1371, Pere el Cerimoniós ordenà al veguer de Lleida que signés la venda feta per Hug, comte de Pallars a Arnau Roger, dit el Bord de Pallars, (fill natural d'Arnau Roger II de Pallars), dels llocs d'Escaló i de Mont-ros entre d'altres. Escaló fou un dels darrers pobles a capitular davant les forces enemigues al comte Hug Roger III el juny de 1491. Ferran II en féu donació als Cardona els quals en detingueren la jurisdicció fins a final del segle XVII que, per matrimoni, passà als ducs de Medinaceli.
Església Santa Maria d'Escaló
Santa Maria d'Escaló, anteriorment Santa Helena, és l'església parroquial del poble d'Escaló, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertany al territori de l'antic terme d'Escaló.
Més informació:
- Escaló a Viquipèdia
- Escaló en el seu entorn, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya
- Santa Maria d'Escaló
- La Guingueta d'Àneu
València d'Aneu
València d'Àneu era un municipi de la comarca del Pallars Sobirà que va ser incorporat el 1970 al nou terme, creat en aquell moment, d'Alt Àneu, juntament amb els termes d'Isil, Son, Sorpe i la Mancomunitat dels Quatre Pobles. El municipi fou creat el 1812 a partir de les disposicions de la Constitució de Cadis i es mantingué independent fins a la seva incorporació a Alt Àneu.
L'antic municipi de València d'Àneu tenia una extensió de 10,26 km². Dels 217,76 que té ara el municipi complet, aquest antic municipi era el més petit dels que s'integraren en el terme actual d'Alt Àneu. Estava del tot envoltat per antics municipis que actualment estan integrats en el de Vall d'Àneu, llevat del costat de llevant, que limitava amb Esterri d'Àneu.
L'ajuntament de València d'Àneu fou creat el 1812, arran de les lleis promulgades a partir de la Constitució de Cadis
i la reforma de tot l'estat que s'emprengué, i fou suprimit el 1970,
amb la seva incorporació al nou municipi creat aquell any, Alt Àneu.
Comunicacions
Una sola carretera enllaça València d'Àneu amb l'exterior; es tracta de la C-28, i el seu antic traçat, actualment C-28z, carretera de Sort a Vielha pel Port de la Bonaigua. Aquesta carretera permet el pas cap a la Vall d'Aran, en direcció nord-oest, i cap a la resta del país cap al sud-est.
Amb mitjans de transport públic col·lectiu hi ha dues línies d'autobusos regulars passen, o arriben a prop, per València d'Àneu: Veure aquí.
Sant Andreu de València d'Àneu és l'església parroquial romànica del poble.
Per la seva arquitectura es considera la seva construcció al segle xii, ja que no es té cap documentació d'època medieval sobre l'església.
És un edifici d'una sola nau amb un absis
semicircular, coberta amb voltes d'aresta, amb capelles adossades als
costats nord i sud, un campanar de torre de tipologia pallaresa a
l'angle sud-est, i la porta a l'extrem sud-oest, aixoplugada per un
porxo. Fet de carreus de pedra granítica
sense polir, disposats amb gran ordre i correcció. És un edifici
concebut amb un ple domini de les fórmules expressives i constructives
del segle xii, o ja del segle xiii, estretament emparentada amb l'església de Sant Llorenç d'Isavarre i el moviment artístic, molt ornamental, que es fa palès en les reformes de les esglésies d'Isil.
Formatgeria Girola
A València d'Àneu hi podeu trobar la Formatgeria Girola, amb productes de gran qualitat, Formatgeria Girola elabora els seus formatges a partir de la llet de cabres pirinenques que tenen a la seva explotació i que s'alimenten de les pastures al voltant de València d'Àneu. Entre la seva oferta hi ha formatges madurats, com el Tarraquet o l'Atzur, i formatges tous.
Formatgeria Girola: Blog, Facebook, Instagram,
Esterri d'Aneu
Esterri d'Àneu és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà, situada al costat dret del riu Noguera Pallaresa, en el centre de la Vall d'Àneu.
Està situat en una ampla vall d'origen glacial, en el primer
eixamplament que troba la Noguera Pallaresa en deixar enrere la tancada
Vall d'Alós. La població es troba en una zona plana entre la Noguera
Pallaresa i el Riu de Son, als peus dels contraforts sud-occidentals del Faro. Esterri d'Àneu té el terme municipal més petit de la comarca i, en canvi, el segon més poblat, després del cap de comarca, Sort.
A més de l'església parroquial, la vila d'Esterri d'Àneu disposa d'altres esglésies, algunes en ruïnes: l'antiga església parroquial de Sant Vicenç vell, la capella del Sant Crist del cementiri de la població, Sant Pere vell de Casa Carrera, d'origen romànic, i la de Sant Roc, pràcticament desapareguda. La que és del tot desapareguda és la de Sant Jaume, canònica augustiniana successora de Santa Maria d'Àneu.
Web oficial de l'Ajuntament https://www.esterrianeu.cat
Anant en direccí a Senterada i abans de la Pobla de Segur passaem per Gerri de la Sal
Gerri de la Sal
Gerri de la Sal és la vila que fa de cap del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. A més, és el nom del municipi aprovat el 1980 per la Generalitat de Catalunya.
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico... a Gerri de la Sal (Gerri, simplement). S'hi llegeix que és una vila amb ajuntament i cap de l'abadiat del mateix nom. Està situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, al recer de dues elevades muntanyes i la combaten els vents del nord i de l'est. El clima, tot i temperat, és propens a apoplexies. Tenia en aquell moment 90 cases de construcció mitjana, Casa de la Vila i presó, a més de l'edifici més notable de la vila: el magatzem i administració de la sal que es fabricava en aquesta població. També hi havia escola, freqüentada per uns seixanta nens, i església parroquial, dedicada a Sant Fèlix màrtir, servida per un capellà ordinari. Aquesta església ocupava en aquell moment l'antiga abadia de monjos benedictins, dominada per la muntanya d'Enseu i la Roca del Monestir. Un pont de fusta i un passeig arbrat comunicaven el poble amb l'antic monestir. A poca distància de les portes de la vila hi havia la font d'aigua salada amb la qual s'alimentaven les salines, que produïen molta sal. Aquesta sal s'exportava fins i tot a França.
 |
| El Noguera |
Més informació: Gerri de la Sal a Viquipèdia
Diu que a la tercera va la vençuda, és la quarta, avui per fi ho hem assolit la fita, entrar al momenstir de Santa Maria!
 |
| Santa Maria de Gerri |
El monestir de Gerri te un origen força antic, en època visigòtica hi havia una església dedicada a sant Vicenç que els sarraïns haurien destruït. Més endavant s'hi va establir un monestir, del que es coneix la carta de fundació, datada el 807, on el prevere Espanell hi reuní una comunitat, el fundador va fer aportació de l’església i d’altres propietats, així com d’objectes litúrgics. Des del 839 la casa de Gerri va adoptar la Regla de Sant Benet.
 |
| Nau central |
La situació econòmica era molt bona, pel que es va poder aixecar una nova església, la qual es va consagrar el 1149 amb presència de les autoritats eclesiàstiques i del comte Artau III. El 1190 Alfons el Cast el va posar sota la seva protecció. Aquesta prosperitat es va allargar en el temps fins que es va veure interrompuda en el darrer quart del segle XIII a causa de la inestabilitat política del comtat i el territori i monestir foren envaïts en diverses ocasions.
.
 |
| Possible cenotafi del bisbe Ot d'Urgell |
 |
| Campanes |
El segle XIV no va millorar les coses i fou víctima tant de la cobdícia dels senyors com de la pesta negra que va comportar la mort de l’abat i la dispersió de la comunitat. El nou abat es va oposar frontalment als comtes de Pallars i les diferències foren molt importants, sobretot pel que fa a termes jurisdiccionals; fins i tot l’abat de Gerri va arribar a excomunicar el comte Hug Roger. La situació no va millorar en els anys següents. El 1592 fou incorporat a la Congregació Claustral Tarraconense.
 |
| Capçalera |
.
Capdella
Cabdella (oficialment a tort Capdella) és un poble de la Vall Fosca, pertanyent al municipi de la Torre de Cabdella. També forma part de l'entitat municipal descentralitzada d'Espui. Està situat a 1.422 metres d'altitud, al fons de la Vall Fosca, en la qual és el nucli de població agrupat més septentrional. És un dels pobles integrants, des del 1847, del municipi de la Torre de Cabdella.
 |
| Sant Vicenç de Cabdella |
Sant Vicenç de Cabdella
Sant Vicenç de Capdella és església parroquial, romànica, del poble de Cabdella, en el terme municipal de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Està situada damunt d'una roca, a la part més alta del poble.
Descripció
L'església
de Sant Vicenç de Capdella està situada sobre una roca a la part més
elevada del poble. És d'una sola nau, amb volta de canó, absis
semicircular orientat a llevant que té una finestra de mig punt de doble
esqueixada i arcuacions llombardes molt planes de doble relleu, de
pedra tosca (diferent de la resta de la pedra), que recorden les
esglésies de la Vall d'Aran i la Vall de Boí. La nau és coberta amb
voltes d'aresta entre arcs torals i l'absis és amb volta de quart
d'esfera. A l'interior s'han descobert restes de pintura mural romànica.
L'accés de la façana de ponent presenta una portalada de dos arcs de
mig punt en degradació. El campanar de torre de planta quadrada, una
capella i la sagristia són afegits posteriors.
Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva una lipsanoteca romànica procedent també d'aquesta església.
 |
| Interior de l'església de Sant Vicenç de Capdella. Imatge Catalonia Sacra |
Història
El primer esment del lloc i de l'església de Capdella el trobem en l'acta de consagració del monestir de Santa Maria de Senterada que és de l'any 1042. Es troba un nou esment l'any 1131 quan el prevere de Capdella dona a Santa Maria de la Seu el delme d'una masia de la seva propietat. Al 1314 Sant Vicenç apareix com a església parroquial de l'ardiaconat de Tremp. L'any 1790, en la relació de Francisco de Zamora, es diu que l'església era en bon estat. L'any 1904, formava part de l'arxiprestat de Gerri de la Sal. Actualment depèn de l'església parroquial de Mont-ros.
La Torre de Cabdella
La Torre de Cabdella és un poble i municipi de la comarca del Pallars Jussà. Tanmateix, per la seva situació geogràfica, sovint se l'associava amb el Pallars Sobirà. Per exemple, havia pertangut al partit judicial de Sort, que actualment està integrat en el de Tremp.
Hi ha algunes discrepàncies a l'entorn del nom del poble (i del municipi). Si bé el topònim aprovat oficialment, i recomanat per la totalitat de filòlegs especialistes en toponímia, és Cabdella, amb b, una part dels habitants de la Vall Fosca, entre ells els que integren el mateix ajuntament, prefereixen escriure Capdella, amb p. L'argumentació per a defensar aquesta darrera grafia està basada en el costum i en la tradició, tota ella del segle xx, però. Els arguments que defensen la forma reconeguda oficialment és a l'article dedicat al poble de Cabdella. Es tracta, doncs, d'un petit conflicte entre la ciència lingüística i part del sentiment local, que no es posen d'acord. L'ajuntament utilitza exclusivament la forma escrita amb p.
Se situa a la Vall Fosca, a la meitat oriental de l'extrem nord de la comarca. Presenta un relleu muntanyós amb cims que superen els 2.800 metres tot a l'entorn d'una vall central, la del riu Flamisell. Comprèn els circs glaciars de Filià i de l'estany Gento, que formen la capçalera on s'origina el riu esmentat.
Actualment inclou l'entitat municipal descentralitzada d'Espui. En un origen, es tractava de tres municipis diferents que foren units el 1970: Mont-ros, la Pobleta de Bellveí i la Torre de Cabdella. En ser aquest darrer el més poblat, esdevingué el cap del nou municipi, que conservà el nom de l'antic municipi de la Torre de Cabdella.
En la proposta derivada de l'informe popularment denominat Informe Roca, es preveia que el municipi de la Torre de Cabdella no patís cap mena de reestructuració. Això sí, es creava una agrupació de municipis de Sarroca i Senterada amb la Torre de Cabdella.
Formen l'actual terme municipal de la Torre de Cabdella els pobles següents, agrupats segons el seu antic terme municipal:
- Mont-ros: la Plana de Mont-ros, Beranui, Gramenet de Beranui, Molinos, Mont-ros, Paüls de Flamisell i Pobellà
- la Pobleta de Bellveí: la Pobleta de Bellveí, Antist, Castell-estaó, Envall, Estavill i els despoblats antics de Bellveí, Puiforniu i Serraspina
- La Torre de Cabdella: la Torre de Cabdella, Aiguabella, Astell, Cabdella, Espui, Aguiró i Obeix, a més de la Central de Cabdella.
Central de Cabdella
La Central de Cabdella és un conjunt d'edificis al voltant d'una central hidroelèctrica de la Vall Fosca, pertanyent al municipi de la Torre de Capdella, i al mateix temps és un petit nucli de població per als seus empleats que, amb el pas del temps, s'ha consolidat com un poble més del terme, i dels més habitats.
Està situada al nord del terme municipal, a peu de carretera. Té a prop i al nord el poble de Capdella (únic que està més amunt que la central). Dista 1,5 km. de Capdella i 5,5 de la Torre de Capdella. En el poblat de la Central de Capdella hi ha l'església, moderna, de la Mare de Déu de Montserrat. Al nord-oest de la caseria, en lloc encara per acabar de determinar, hi ha les ruïnes de l'església de Sant Miquel d'Estaiposi. En una part de les instal·lacions de la Central hi ha el Museu Hidroelèctric de Capdella, pertanyent al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, recentment obert a la visita pública.
El nucli de població de la Central de Capdella, esdevingut un poble més del municipi, arribà a ser el més poblat, amb 138 habitants el 1970 i el 132 el 1994. El 2005 era el quart, amb 54. La seva població és, fonamentalment, la relacionada amb el funcionament de la central, però s'hi han anat establint altres pobladors fent tasques complementàries, com un petit hotel.
 |
| En els darrers anys Endesa ha tallat l’electricitat al veïnat que no acceptava les noves condicions de pagament | Jordi Delgado |
Central hidroelèctrica de Cabdella
La
Central hidroelèctrica de Capdella és una central hidroelèctrica
situada al nord de la comarca del Pallars Jussà, concretament al poble
de Central de Capdella, terme municipal de la Torre de Capdella. Fou
posada en marxa el 1914, essent la primera central hidroelèctrica
catalana de grans dimensions que entrà en funcionament, juntament amb la
de Seròs. A data d'avui (2019) encara continua operativa. És una
central hidroelèctrica de derivació d'aigües de llacs represats, doncs
aprofita l'aigua de 28 llacs de la capçalera de la vall del Flamisell,
situats entre els 2.000 i els 2.500 metres d'altitud, recollint-la
mitjançant un sistema de túnels i galeries perquè tota la conca lacustre
actuï com un gran embassament natural. L'aigua es concentra a l'estany
Gento, d'on es condueix a la cambra d'aigües del Cap de la Serra i des
de la qual baixa per dues canonades forçades cap a les turbines de la
central hidroelèctrica aprofitant el gran salt de 836 m de desnivell. Un
cop l'aigua ha passat per les turbines de la central, una part torna al
riu i l'altra es condueix a un canal de 8 quilòmetres que la du fins a
la cambra d'aigua que alimenta la central hidroelèctrica de Molinos.
En
els anys de la seva construcció fou considerada una instal·lació
pionera a Europa per la dificultat i magnitud de les obres. Fou
construïda per l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya a partir d'unes concessions d'aprofitament hidràulic del riu Flamisell obtingudes per Emili Riu i Periquet
i va entrar en servei en dues fases; els quatre primers grups ho feren
escalonadament entre el gener i el març de 1914, i el gener de 1917 ho
feu el cinquè grup.
El 1985 s'automatitzaren 3 dels 5 grups de la central, i a partir d'aquest moment deixà d'haver-hi treballadors.
Més informació: AQUÍ
Adjunto l'enllaç a un article de La Directa que fa referència a aquesta central i els conflictes que tenen els pobladors amb l'empresa explotadora de les concessions:
El preu de posar llum a la Vall Fosca
El veïnat dels pobles del Pallars Jussà, on es produeix energia hidroelèctrica, s'enfronta a la totpoderosa Endesa per a fer prevaldre uns drets històrics que daten de 1927. Denuncien factures abusives i talls de subministrament que els han comportat grans pèrdues econòmiques. Més
Sant Martí de Ballmoll
Sant Martí de Ballmoll, o de la Torre de Cabdella és una església romànica situada en el terme municipal de la Torre de Cabdella a la comarca del Pallars Jussà, dins del seu terme original.
Font: Viquipèdia
Les Esglésies
Les Esglésies, les Iglésies en la parla local, és un poble del municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Formava part del terme primitiu de Sarroca de Bellera des del 1847.
 |
| Sant Llàtzer |
Més informació AQUÍ
Buira
Buira és un poble ribagorçà al municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Fins al 1972, però, formava part de l'antic terme de Benés, de la comarca de l'Alta Ribagorça. Segons Joan Coromines, «Buira» procedeix del mot grecollatí «boreas» (vent del nord), que ha quedat en llocs molt freds exposats als vents del nord.
És
a 2,5 km al sud-est del seu antic municipi, i cap al centre del sector
meridional d'aquell antic terme, prop del límit amb Sarroca de Bellera.
Actualment, ja dins d'aquest terme municipal, és una mica al nord del
centre geogràfic del terme municipal de Sarroca de Bellera.
Història
A finals del segle xiv, en documents de la baronia d'Erill consta el lloc de Buira, amb 1 foc. En el capbreu del 1393, com a contribuents al castlà de Buira, hi consten 9 declarants.
En el Fogatge del 1553 hi consten quatre focs, amb el nom del poble grafiat «Buyra» (uns 20 habitants). El 1787 hi constaven 12 habitants.
Buira és un dels pobles que formaren ajuntament el 1812, a partir dels preceptes emanats de la Constitució de Cadis, però la llei municipal aprovada el 1845 obligà a agregar-se a altres ajuntaments tots aquells pobles que no arribessin a 30 veïns (caps de família). El febrer del 1847 s'agregà al Batlliu de Sas.
 |
| Sant Corneli |
El 1970 hi havia a Buira 10 habitants, que havien baixat a 6 el 1981. El 2005 es mantenen en 7.
L'església de Buira, romànica, és dedicada a Sant Corneli.
No es tenen notícies documentals d'aquesta església, malgrat que, pel seu aparell constructiu, és obra del segle XII.
L'edifici és d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La unió de l'absis amb la nau es resol amb un arc presbiteral. Tenia una porta original, ara paredada, a la faça meridional, als peus de la nau. L'arc que la corona és apuntat. La porta actual és a la façana de ponent, i està aixoplugada per un porxo que s'obre només pel costat sud. A prop de la porta hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en arc apuntat, cosa que fa veure l'acabament sota la influència gòtica d'aquesta església.
En general, l'aparell és irregular, rústec, propi d'una obra popular, rural. És molt tardana, possiblement del segle XIII.
En èpoques posteriors, a més, es feren reformes importants: sobrealçat de la nau, construcció de capelles al nord i al sud, redecoració interior i construcció d'un cor, que modificaren substancialment l'obra medieval.Serveis turístics
Buira és un dels pobles pallaresos que té una certa oferta turística. Es tracta dels Apartaments Turístics i de la Casa d'allotjament rural Casa Masover, amb restaurant obert al públic en general. Les dues ofertes depenen de la mateixa empresa, que té pàgina web: https://casamasover.com
 |
| Ou d'oca trufat amb fetge d'ànec i trumfes del tros. Un dels plats del Restaurant Casa Masover |
Restaurant Casa Masover, Casa rural, Apartaments, Centre d’Equitació Vall de Manyanet, Explotació agrària, Botiga online.
-.-
-.-
bons reportatges com sempre
ResponEliminaGràcies, Jobo. Tu sempre el més fidel seguidor.
ResponEliminaUna abraçada