Sense presses, avui arranquem una mica tard, és diumenge. Passem pel Museu Goya per preguntar horaris, quedem en què hi anirem demà al matí.
Enfilem carretera i comencem la ruta. No gaire lluny tenim La Vaur, com diu la "guiri", res, aquí mateix.
La Vaur
La Vaur (en occità La Vaur [la ˈβaw]; en francès Lavaur [lavɔʀ]) és un municipi situat al departament del Tarn i a la regió d'Occitània. L'any 1999 tenia 8.537 habitants.
Història
A la primeria del segle XII, el bisbe càtar de Tolosa, en realitat, residia a La Vaur.
L'any 1181, es produeix el setge de La Vaur, abjuració del bisbe càtar de la regió de Tolosa.
A la primeria del segle XII, el bisbe càtar de Tolosa, en realitat, residia a La Vaur.
L'any 1181, es produeix el setge de La Vaur, abjuració del bisbe càtar de la regió de Tolosa.
La Vaur va ser assetjada per Simó de Montfort el 1211, durant la croada albigesa amb l'ajuda de la companyia blanca del bisbe Folquet de Tolosa. El setge durava massa i això va irritar a Simó i a la rendició no va tenir aturador. Va encendre la foguera més gran de tota la croada cremant-hi quatre-cents heretges. Tampoc va tenir pietat de la senyora del lloc, Dama Giralda, que la llençà a un pou i ordenà als croats de fer-hi punteria amb rocs. El seu germà Eimeric de Montreal i vuitanta cavallers van ser degollats.
L'any 1213, Pere I, procurà d'aconseguir del pontífex el cessament de la croada. Amb ambaixades a Roma i amb el seu desplaçament personal al concili de La Vaur, convocat per a decidir la qüestió de la croada, el rei esperava d'obtenir el seu objectiu. Però si aconseguí de convèncer Innocenci III —que per escrit desaprovà gairebé tot el que fins aleshores havien fet els croats—, els bisbes i arquebisbes occitans reunits a La Vaur malmeteren hàbilment els resultats de la diplomàcia catalana i persuadiren el papa que l'aturament de la croada seria un daltabaix general.
Guirauda de La Vaur tenia també un germà, Aimeric de Montreal. Aquest s'havia sotmès en un primer moment a Simó de Montfort després del setge de Carcassona, però va esdevenir dissident la tardor de 1209. Després del setge de Minerva el juliol de 1210, va lliurar els seus dominis i va retre homenatge al nou senyor de la regió. Tanmateix, va considerar que Montfort no li havia confiat suficients dominis per compensar la pèrdua de la seva terra ancestral i va tornar a canviar de bàndol. D'aquesta manera, a la primavera de 1211, el trobem dirigint contra Simó de Montfort la defensa de La Vaur, d'on Guirauda, la seva germana, n'era la senyora.
El 1892 es va fundar el comitè de la Unió de Dones de França (Creu Roja), després a partir de 1913 el comitè de la Societat de Socors per als ferits militars (Croix-Red).
Durant la Primera Guerra Mundial, els soldats ferits eren atesos a l'hospici o a l'escola superior de nois de la rue de la Mairie, transformada en un hospital voluntari i després complementari.
Crec que val la pena ampliar la informació sobre la Dama Giralda, un personatge prou interessant.
Guirauda de Laurac
Guirauda de La Vaur, també coneguda amb els noms de Guirauda de Laurac o més simplement Dama Guirauda, (? - La Vaur 3 de maig de 1211) va ser una noble del Llenguadoc i figura emblemàtica de la resistència occitana durant la Croada albigesa. Guirauda és un dels personatges més representatius de l'aristocràcia llenguadociana de principis del segle xiii.
Era filla de Blanca de Laurac i d'Hug Escafre (senyor de Laurac i Rocafort). La seva família vivia en un ambient favorable al catarisme, ja que la seva mare i la seva germana Mabila s'havien fet perfectes i tenien una casa de dones càtares a Laurac. Les seves altres germanes, Esclarmonda i Navarra, també eren perfectes.
Famós Jacquemart
Font Viquipèdia
Crec que val la pena ampliar la informació sobre la Dama Giralda, un personatge prou interessant.
Guirauda de Laurac
Guirauda de La Vaur, també coneguda amb els noms de Guirauda de Laurac o més simplement Dama Guirauda, (? - La Vaur 3 de maig de 1211) va ser una noble del Llenguadoc i figura emblemàtica de la resistència occitana durant la Croada albigesa. Guirauda és un dels personatges més representatius de l'aristocràcia llenguadociana de principis del segle xiii.
Era filla de Blanca de Laurac i d'Hug Escafre (senyor de Laurac i Rocafort). La seva família vivia en un ambient favorable al catarisme, ja que la seva mare i la seva germana Mabila s'havien fet perfectes i tenien una casa de dones càtares a Laurac. Les seves altres germanes, Esclarmonda i Navarra, també eren perfectes.
Guirauda de La Vaur tenia també un germà, Aimeric de Montreal. Aquest s'havia sotmès en un primer moment a Simó de Montfort després del setge de Carcassona, però va esdevenir dissident la tardor de 1209. Després del setge de Minerva el juliol de 1210, va lliurar els seus dominis i va retre homenatge al nou senyor de la regió. Tanmateix, va considerar que Montfort no li havia confiat suficients dominis per compensar la pèrdua de la seva terra ancestral i va tornar a canviar de bàndol. D'aquesta manera, a la primavera de 1211, el trobem dirigint contra Simó de Montfort la defensa de La Vaur, d'on Guirauda, la seva germana, n'era la senyora.
El setge de La Vaur
Després d'haver completat la submissió del vescomtat Trencavell, Simó de Montfort es va disposar a atacar el comtat de Tolosa. La campanya contra Tolosa va començar a finals de març de 1211 amb l'inici del setge a la vila La Vaur, que s'havia mostrat decidida a reisitir. En aquells moments Guirauda tenia La Vaur en nom dels seus fills, després de quedar vídua uns anys abans amb la mort del seu marit Guillem Pere.
Simó de Montfort va començar el setge amb pocs efectius. Esperava l'arribada d'uns 5000 homes d'un cos d'alemanys i frisons que era a Carcassona. Tanmateix van ser massacrats per una tropa del comte de Foix a Montjuèi quan es dirigien a La Vaur per a reforçar les tropes de Montfort i el cap militar de la croada no va poder comptar-hi. Aquesta feblesa va facilitar que els assetjats poguessin rebre reforços tant del comte Ramon VI de Tolosa, amb un grup de cavallers comandats pel seu senescal Ramon de Ricaud, com del germà de Guirauda, Aimeric de Montreal. Aimeric acabava de trencar el pacte que tenia amb els croats i havia entrat a la vila de La Vaur amb un cos de vuitanta cavallers faidits.
Les tropes de Montfort van bombardejar amb màquines d'artilleria la població fins que, després de durs combats, van aconseguir obrir finalment una bretxa a la muralla. Llavors els croats van llançar-se a l'interior de La Vaur que va caure ràpidament. Era el 3 de maig de 1211, el dia de la Santa Creu.
La mort de Guirauda
Simó de Montfort va ser intransigent amb aquells que havien organitzat la defensa de la ciutat, especialment amb Aimeric de Montreal, que havia traït varis cops la seva paraula, i els vuitanta cavallers faidits que l'havien acompanyat. Va decidir penjar-los a tots immediatament començant per Aimeric, però la forca va cedir al pes del cavaller. Llavors, per anar per feina, Montfort va ordenar que els degollessin. Per la seva banda, el senescal de Tolosa, Ramon de Ricaud, i els cavallers que l'acompanyaven van ser fets presoners.
 |
| Font: Viquipèdia |
Dama Guirauda va ser lliurada als soldats que van fer amb ella el que van voler. Finalment, la van lligar de mans, la van llançar dins d'un pou i hi van tirar pedres fins que va quedar colgada. Els cronistes de la croada tampoc van tenir pietat a l'hora de comentar el seu suplici, ja que la consideraven "Haeretica pessima", la pitjor dels heretges. Guirauda era una figura emblemàtica de la noblesa llenguadociana, no havia volgut lliurar els albigesos de la seva ciutat als croats de Montfort i ella mateixa era considerada una creient convençuda.
En aquesta línia difamatòria, el cronista francès Robert d'Auxerre l'acusa d'incest i d'estar embarassada del seu germà Aimeric i dels seus fills. Per la seva banda Pierre de Vaux-de-Cernay diu "(Simó de Montfort) va fer colgar de pedres la dama del castell, germana d'Aimeric i molt perversa herètica, que l'havien llançar a un pou". Només el poeta de la Cançó de la croada va censurar-ne el brutal assassinat:
La mort de Dama Guirauda ha estat condemnada posteriorment per autors contemporanis. Napoléon Peyrat en va forjar un mite primerenc el 1870, quan a la seva obra Histoire des Albigeois la considerava l'orgullosa madona de tots els proscrits i "màrtir de la pàtria romana", i el felibre Prospèr Estieu li va dedicar l'emotiu poema A Nostra Dama, dins l'obra La canson occitana publicada el 1908.
Sepultura
Segons explica Napoléon Peyrat, fins a dotze anys després de la mort de Guirauda no en van treure les restes de dins del pou. L'any 1997 va revifar l'interès per Dama Guirauda quan els arqueòlegs van trobar dos sarcòfags medievals a l'antiga casa dels cavallers de l'Hospital de l'ordre de Sant Joan de Jeusalem, al carrer de la Dalbada de Tolosa de Llenguadoc. Una de les sepultures es va estipular que podria acollir les restes de Guirauda de La Vaur, ja que era aparentment una tomba femenina i a un dels costats del sarcòfag hi havia gravat un escut amb una torre emmerlada, símbol dels senyors de Laurac. Aquesta teoria era plausible si a més tenim en compte que els hospitalers acceptaven de donar sepultura cristiana als nobles que tenien lligams amb l'heretgia.
El 20 d'abril de 1998 es van obrir els dos sarcòfags davant d'una gran expectació mediàtica, ja que l'altra tomba es creia que podia acollir el cos del comte de Tolosa Ramon VI, enterrat en lloc desconegut.
Tanmateix, dins la tomba on suposadament hi havia Dama Guirauda hi van aparèixer les restes mal conservades de quatre persones diferents, cap de les quals amb el perfil de la noble de La Vaur. El primer inhumat havia estat una adolescent ja gran (probablement la que surt representada a la tapa del sarcòfag al tractar-se de l'enterrament original); el segon inhumat havia estat un nen petit; molts anys després hi havien enterrat un home madur i, finalment, hi havien encabit el quart cos d'un altre home madur. La data d'aquestes inhumacions es va estipular entre els segles XIII i XIV per als tres primers cossos i el XVII per al quart.
Homenatges a Guirauda
Avui en dia el seu nom és habitual en alguns comerços de La Vaur. A més la ciutat li té dedicats un carrer i la mediateca municipal. Tot i així, l'homenatge més rellevant que li ha dedicat La Vaur a dama Guirauda és l'estela en el seu honor que va plantar a l'Esplanada del Plô el 1995. Aquest monument està situat al lloc aproximat on es creu que hi havia el pou on van llançar a Guirauda de La Vaur; el parc de l'Esplanada del Plô és el resultat de l'enderroc del castell el 1622 i la posterior reordenació de l'espai. Aquesta estela presenta la silueta d'un colom de la pau i té dues inscripcions (una en occità i l'altra en francès) que recorden la seva memòria i les llibertats perdudes amb la Croada albigesa. Les inscripcions diuen així:
Font Viquipèdia
La Catedral de La Vaur
La catedral [de] Sant Alain de La Vaur (en francès: Cathédrale Saint-Alain de Lavaur ) és una antiga església catedral francesa d'estil gòtic meridional que es troba a la petita ciutat de La Vaur en el departament de Tarn. Construïda entre 1255 i 1300, encara que després molt ampliada als segles XIV i XV, alberga un orgue Cavaillé-Coll, amb un bufet policromat del segle XVI, i conserva un magnífic altar romànic.
Té un imponent campanar octogonal realitzat en maó i una segona torre quadrada més petita que conté un jacquemart del segle XVI (una estàtua que copeja les hores amb un martell). A la part davantera es troba el jardí del Bisbat, on hi ha l'estàtua d'Emmanuel, comte de Las Cases, un dels companys de Napoleó a l'illa de Santa Elena.
Va ser primer priorat passant-se a ser seu del bisbat de Lavour el 1317, suprimit el 1790 la Revolució per ser integrada a la diòcesi de Montpeller (i des de 1822 dependent novament de l'arquidiòcesi d'Albi).
L'origen del sant Alain honrat a La Vaur segueix sent desconegut, no sent ni Alain Delaroche, ni el sant Alain honrat a Bretanya.
Té un imponent campanar octogonal realitzat en maó i una segona torre quadrada més petita que conté un jacquemart del segle XVI (una estàtua que copeja les hores amb un martell). A la part davantera es troba el jardí del Bisbat, on hi ha l'estàtua d'Emmanuel, comte de Las Cases, un dels companys de Napoleó a l'illa de Santa Elena.
Va ser primer priorat passant-se a ser seu del bisbat de Lavour el 1317, suprimit el 1790 la Revolució per ser integrada a la diòcesi de Montpeller (i des de 1822 dependent novament de l'arquidiòcesi d'Albi).
L'origen del sant Alain honrat a La Vaur segueix sent desconegut, no sent ni Alain Delaroche, ni el sant Alain honrat a Bretanya.
La fundació del priorat de Sant Alain està testificada per una carta de 5 d'agost de 1098, [en la qual Izarn de Lavaur, bisbe de Tolosa, va fer una donació als monjos benedictins de l'abadia de Saint-Pons-de-Thomières, sent encarregats ells de la (Saint-Elan) de La Vaur, en aquest llavors en ruïnes, el que provaria que el culte a La Vaur de sant Alain (Alan o Elan en occità ) era significativament anterior a aquesta data.
 |
| Portal romànic |
Entre 1099 i 1211 els benedictins de Saint-Pons van erigir una església romànica per al seu priorat de La Vaur, que va ser destruïda en la croada albigense durant el setge de 1211. L'església actual va ser reconstruïda a mitjan el segle XIII, començada al voltant del 1255 conservant de la huella. De pur estil gòtic meridional amb una gran nau de proporcions esveltes (de 23 m d'alçada per 13,60 m d'amplada), l'església del segle XIII comportava únicament cinc trams tancats als dos extrems per un mur recte.
La transformació del priorat en bisbat de Lavaur el 1317 va suposar que l'església va adquirir la condició de catedral, preludi de les ampliacions de l'edifici que continuaran fins al començament del segle XVI per iniciativa de diversos bisbes.
Així al segle XIV es va procedir a la construcció de capelles entre els contraforts (una de les primeres disposicions d'aquest tipus adoptades al Llenguadoc). A mitjan el segle XV es va construir la capella que actualment és utilitzada com a sagristia, sota el patrocini de Sant Martial, i en 1480, contigua a l'oest de la mateixa, els canonges van establir una sala capitular dedicada a Sant Gauthier. Pintures al fresc pintades el 1730 adornen les parets, relatant episodis de la història de Lavaur. Van desaparèixer en gran part a causa de la humitat.
La iniciativa del bisbe Jean Vigier
Especialment a l'últim quart del segle XV, i per iniciativa del bisbe Jean Vigier (1469-1497), es van emprendre grans treballs que donaran a la catedral el seu aspecte actual. A partir de la construcció d'un nou palau episcopal adjacent a la catedral pel nord (que va ser destruït a principis del segle XIX) va començar a construir-se l'imponent campanar occidental de tres terrasses, amb una alçada de 42 m (sobreelevat amb una fletxa destruïda el 1540).
La iniciativa del bisbe Jean Vigier
Especialment a l'últim quart del segle XV, i per iniciativa del bisbe Jean Vigier (1469-1497), es van emprendre grans treballs que donaran a la catedral el seu aspecte actual. A partir de la construcció d'un nou palau episcopal adjacent a la catedral pel nord (que va ser destruït a principis del segle XIX) va començar a construir-se l'imponent campanar occidental de tres terrasses, amb una alçada de 42 m (sobreelevat amb una fletxa destruïda el 1540).
La connexió amb la resta de l'església mitjançant una crugia addicional va transformar la nau en un recinte de gran amplitud. La curiosa corona tallada en flors de lis al capdamunt de la torre recorda que es va completar sota l'episcopat següent al d' Hèctor de Borbó (1497-1500). Encara a finals del segle XV, es va adjuntar una capella al sud de l'antiga portada romànica, ben conservada, amb rics capitells evocadors de la infància de Crist. Una nova entrada lateral, decorada amb pinacles i rematada per l'escut del bisbe, es va dur a terme tot seguit, al costat sud del tram de connexió.
 |
| Guiri posant llum a la foscor |
Portal gòtic flamíger del segle XVI
L'obra gairebé completada, però molt nua internament, pràcticament sense escultures, s'ornamentarà a principis del segle XV amb un magnífic portal en gòtic flamíger amb mainell; al porxo-campanar —un conjunt finament cisellat— s'afegiran més tard les dues capelles del costat sud amb voltes molt adornades (lleures i tercelets ), en què una té un nínxol molt decorat enquadrant actualment lluna bella Pietat de fusta pintada i daurada al segle XVII.
Una bella reixa (desapareguda al segle XVIII) enriquia el cor. I un bonic orgue completava el conjunt amb un bufet d'alta factura renaixentista a causa d'escultor tolosà Nicolas Bachelier (instrument refet el 1889 per Aristide Cavaillé-Coll, 1811-1899). Cal afegir, de la mateixa època, un sarcòfag a la dreta del santuari amb decoració renaixentista, tomba del bisbe de Lavaur Georges de Selve .
Primer mecanisme de campana (1523) i establiment del Jacquemart (1604)
El primer mecanisme i la campana que sona el «famós» Jacquemart daten de 1523. Tot i que sembla que l'autòmat (actualment, de tercera generació) no es durà a terme fins al 1604. La llegenda vol que el primer Jacquemart va ser construït per un pres condemnat a tocar les campanes cada hora per assenyalar la seva presència, que va assenyalar la seva presència, escapar.
També és destacable el notable altar romànic del segle xi amb rics motius iconogràfics disposat al centre del cor. La catedral també disposa d'un bell mobiliari, com el faristol de ferro forjat i coure repujat, fos per Bernard Ortet , del segle XVIII i classificat, una taula (a l'esquerra del cor) de la Crucifixió de l'escola de Josep de Ribera (1591-1652), les taules que l'adornen del segle XIX.
Primer mecanisme de campana (1523) i establiment del Jacquemart (1604)
El primer mecanisme i la campana que sona el «famós» Jacquemart daten de 1523. Tot i que sembla que l'autòmat (actualment, de tercera generació) no es durà a terme fins al 1604. La llegenda vol que el primer Jacquemart va ser construït per un pres condemnat a tocar les campanes cada hora per assenyalar la seva presència, que va assenyalar la seva presència, escapar.
 |
| El Jacquemart |
L'església de Sant Francesc de La Vaur
Les fortificacions del castrum de Lavaur van ser desmantellades després del 1211. Això va provocar un augment de la població. La ciutat es va expandir cap a l'oest al llarg de la carretera de Tolosa, rue du Barry, ara Grand-Rue, que tenia una vocació comercial.
 |
| Església de Sant Francesc |
Una comunitat franciscana s'hi va establir abans del 1235 amb un monestir i una església per iniciativa del vescomte de Lautrec, senyor d'Ambres, Sicard VI de Lautrec, que va ser enterrat a l'església. E. de Lecger havia proposat a Le Tarn chrétienne la data de 1226 per a la fundació del monestir franciscà de La Vaur, però sense proves. Entre els documents sobre el convent, trobem una donació de 25 lliures torneses de Sicard d'Alaman, el 1279. El 1334, el capítol de la catedral i els Cordeliers van discutir sobre qüestions d'enterraments.
El nomenament d'Archambaud de Lautrec com a bisbe de La Vaur, del 1348 al 1357, devia permetre la finalització del primer estat del complex conventual. El 1368, un concili es va reunir a l'església, no a la catedral, que aleshores estava en construcció. El 1413, Finemonde des Près, vídua del vescomte de Montclar, va fer un testament amb una donació de 10 lliures a l'església. El 1434, Étienne Belli, germà del bisbe Jean Belli, va fer una donació de 2 lliures per a reparacions al convent.
L'església està orientada de nord a sud. El cor de l'església de Sant Francesc i dues crugies de la nau daten del segle XIII, l'absis del segle XIV i la nau del segle XV. L'església va ser consagrada el 1350 i després de nou el 1350. 27 de juny de 1512 pel bisbe Jean Colomby, bisbe de Troyes, essent Pierre de Rosergues bisbe de Lavaur.
El convent va ser destruït pels protestants.
L'església va quedar desocupada durant la Revolució. Va servir com a magatzem de farratge entre el 1790 i el 1800.
L'església va ser restaurada al culte el 1801. Es va construir una galeria sobre l'entrada el 1848. Les importants reformes de l'església van començar el 1849 amb l'arribada del pare Rayssac.
Clica aquí per més informació
Le Pays de Cocagne
El terme també podria derivar de *coque*, *cocagne* o *coquaigne*, que designava una bola de fulles aixafades i compactades a mà pels conreadors d'una planta anomenada *pastel*, i que es produïa a les regions del Lauragais i l'Albigeois des del segle XV fins al XVII. La seva zona de cultiu es trobava al triangle Albi - Carcassona - Tolosa.
D'aquesta planta s'extreia un tint blau, d'aquí el color anomenat "blau pastel" o "blau cocagne". La cocagne es deixava assecar i es venia als fabricants de tints a un preu tan alt que tota la indústria del pastel es va enriquir molt. L'expressió "pays de Cocagne" podria evocar la riquesa d'aquesta regió. La paraula *cocagne* en si mateixa prové del provençal *coca *, "coque" o "pastel".
Per més informació: Le Pays de Cocagne
L'església va quedar desocupada durant la Revolució. Va servir com a magatzem de farratge entre el 1790 i el 1800.
Clica aquí per més informació
Le Pays de Cocagne
El terme també podria derivar de *coque*, *cocagne* o *coquaigne*, que designava una bola de fulles aixafades i compactades a mà pels conreadors d'una planta anomenada *pastel*, i que es produïa a les regions del Lauragais i l'Albigeois des del segle XV fins al XVII. La seva zona de cultiu es trobava al triangle Albi - Carcassona - Tolosa.
 |
| La cocagne |
D'aquesta planta s'extreia un tint blau, d'aquí el color anomenat "blau pastel" o "blau cocagne". La cocagne es deixava assecar i es venia als fabricants de tints a un preu tan alt que tota la indústria del pastel es va enriquir molt. L'expressió "pays de Cocagne" podria evocar la riquesa d'aquesta regió. La paraula *cocagne* en si mateixa prové del provençal *coca *, "coque" o "pastel".
 |
| Fa gana |
 |
| Hôtel de ville |
L'ajuntament (l'Hôtel de ville). Després d'estar ubicat a l'edifici del Collège des Doctrinaires –de l'any IV de la República, avui el Lycée Las Cases– i a l'Hôtel de Clauzade-Mazieux (construït a finals del segle XVIII), entre 1838 i 2011, l'ajuntament es va instal·lar a l'antic palau de justícia el 2011, en una continuïtat històrica i patrimonial. Aquest trasllat va permetre satisfer les necessitats dels vauréens, millorant la qualitat del servei i millorant l'accessibilitat.
Seguim...,
Sant Anatol (Saint-Anatole)
Girocens (en francès Giroussens) situat al departament del Tarn i a la regió d'Occitània. Està situat a la vall de l'Agout entre La Vaur, Graulhet i Sant Somplesi.
Església de Sant Anatol
La primitiva construcció és dels segles XII, XIII
Datació de les campanyes de construcció secundàries: 1899: aixecament del campanar
El campanar té 3 campanes (una del 1810 fosa a Gaillac per Teisseyre, una del 1831 i la tercera del 1913 (en memòria d'una missió encomanada pel pare Grégoire).
L'església va ser completament restaurada el 1990.
Església de Sant Anatol
La primitiva construcció és dels segles XII, XIII
Datació de les campanyes de construcció secundàries: 1899: aixecament del campanar
El campanar té 3 campanes (una del 1810 fosa a Gaillac per Teisseyre, una del 1831 i la tercera del 1913 (en memòria d'una missió encomanada pel pare Grégoire).
Al segle XII, es diu que els monjos cistercencs de l'abadia de Candeil (Tarn) van posar els primers fonaments d'aquesta agrupació religiosa. L'arc gòtic construït sobre els fonaments del campanar inclou una volta de maons que data del segle XIII.
Inicialment un vicariat perpetu dependent de l'abadia de Candeil, trobem esmentada l'església de Saint-Anatole (Saint-Anatoly), com a annex de Saint-Salvy de Giroussens (des del 1185), a Albia Christiania, VII (1899).
Abans de la Revolució, Sant Anatol formava part del grup de capelles marianes de Giroussens. Després de la Revolució, l'església es va convertir en el punt central de diverses vicàries que es van unir per formar una parròquia (Saint Pierre de Jussens, Notre Dame de Sept Fages).
L'oder (arbre remarcable) situat davant de l'església, símbol de la vida amb les seves fulles perennes, va ser, segons la tradició, portat de Terra Santa pels croats fa més de 700 anys.
 |
| 1922: construcció del Monument als Caiguts. |
Galhac
Galhac (en francès Gaillac). És un centre productor de vi des de l'època dels romans i durant l'edat mitjana el vi era transportat des del port fluvial que hi havia en aquesta localitat.
 |
| Maison des vins Galhac |
La localitat la coneixem d'altres vegades, axí que anem directes a l'Abadia de Saint-Michel de Galhac (fa uns anys que continua tancada per restauració) ...visita obligada a la Maison des vins Galhac. Fem algun tastet i carreguem de bon vi.
 |
| Maison des vins Galhac |
L'Illa d'Albigés
L'Illa d'Albigés (en francès Lisle-sur-Tarn) és un municipi francès, de la regió de Migdia-Pirineus i del departament del Tarn.
 |
Una capa de maons i una capa de còdols..., |
És un poble fortificat a la ruta de peregrinació a Santiago de Compostel·la. Vassall dels comtes de Tolosa. Durant la croada albigesa, el nord del Tarn, resta fidel al comte de Tolosa Raymond VI i VII Raymond, és arrassada pels croats de Simó de Montfort. El Tractat Meaux-París que va posar fi als combats a 1229, s'ordena desmantellar les muralles.
El Comte de Tolosa, Ramon VII, volgué crear une vila que remplaçaria el castell de Montagut, que els crosats havien ordenat de enderrocar.
Al centre de la vila de l'Illa d'Albigésens trobam la plaça porticada Paul Saissac, digne d'una bona pasejada i gaudir de les construccions de maons i encavallades. Entre aquestes arcades, al número 13 hi ha una establiment, entrem i ... oh! sorpresa, el museu de la xocolata.
Al centre de la vila de l'Illa d'Albigésens trobam la plaça porticada Paul Saissac, digne d'una bona pasejada i gaudir de les construccions de maons i encavallades. Entre aquestes arcades, al número 13 hi ha una establiment, entrem i ... oh! sorpresa, el museu de la xocolata.
 |
| Musée Art du chocolat 13 Place Paul Saissac 81310 Lisle-sur-Tar |
Localització del Musée Art du chocolat Lisle-sur-Tarn:
Antic pas del camí de Sant Jaume-
http://oc.wikipedia.org/
L'Albi
Albi és una ciutat del departament del Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. Amb 51.199 habitants, és cap de la comarca de l'Albigès. Els seus habitants es diuen en català albigesos (albigès o albigesa en singular, albigeses en plural femení; en occità albigés -esa, en francès Albigeois -oise).
La ciutat episcopal, situada al centre històric d'Albi, al voltant de la catedral, fou proclamada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2010.
- Catedral de Santa Cecília d'Albi
Fundació
La comunitat canonical de Santa Cecília d’Albi hauria existit al voltant del bisbat d’aquesta ciutat des de ben antic, molt possiblement a finals del segle VI. Però el primer esment de la comunitat com a tal no es troba fins a començament del segle X, cap el 920, en una donació feta al seu favor.
Esplendor 
A partir del 1072 el capítol catedralici fou reformat i s’establí una regla més estricta. Cap el 1100 adoptaren els usos i costums que en aquell moment es desenvolupaven a la canònica de Sant Ruf d’Avinyó. Al segle XII va tenir lloc un greu enfrontament entre el bisbe i els canonges pel control del bisbat, que va acabar el 1135 amb l’excomunicació del bisbe i amb l’obtenció del dret de triar el bisbe per part de la comunitat canonical. En aquesta mateixa època el bisbe d’Albi obtingué el dret de govern sobre la propera col·legiata de Sant Salvi. De fet aquestes dues canòniques es repartien el poder sobre totes les esglésies de la ciutat, que hi depenien.
Fou una època d’esplendor per a les dues comunitats que eren rivals i es succeïren episodis d’enfrontament, com el va tenir lloc durant l’enterrament del bisbe Guillem Peire (1230) que va enfrontar físicament els canonges de Santa Cecília i Sant Salvi durant la cerimònia, fet que es va haver de solucionar amb un arbitratge, que va deixar finalment les despulles del bisbe a la catedral.
Secularització
El 1268 els canonges sol·licitaren al papa Climent IV la secularització de la col·legiata, que va passar per una profunda decadència. Incapaços d’elegir un nou bisbe, fou el papa qui va triar Bernat de Castanet com a nou bisbe (1282), perdent així els canonges una de les seves prerrogatives. Aquest bisbe va iniciar la construcció d’una nova catedral i rellançar la idea de secularitzar la col·legiata, que s’aconseguí definitivament el 1297, quan el capítol fou novament reorganitzat.
L'edifici
La catedral actual és la successora de dues anteriors, romàniques, ara pràcticament desaparegudes. Aquesta construcció fou iniciada a l’època de Bernat de Castanet (1282) i acabada el 1480. Es tracta d’un grandiós edifici d’obra vista, de nau única envoltada de capelles entre els contraforts, sense transsepte, dominat per un poderós campanar. El portal del sud és precedit per un majestuós baldaquí de pedra,conjunt que es va aixecar a la primera meitat del segle XVI.
La catedral actual és la successora de dues anteriors, romàniques, ara pràcticament desaparegudes. Aquesta construcció fou iniciada a l’època de Bernat de Castanet (1282) i acabada el 1480. Es tracta d’un grandiós edifici d’obra vista, de nau única envoltada de capelles entre els contraforts, sense transsepte, dominat per un poderós campanar. El portal del sud és precedit per un majestuós baldaquí de pedra,conjunt que es va aixecar a la primera meitat del segle XVI.
L’interior
Sota l’orgue es troba una grandiós mural que representa el Judici Final, una important obra d’autors desconeguts i cronològicament situada a finals del segle XV, entre el 1495 i 1500. Un magnífic rerecor, que ara ha perdut les seves imatges, divideix l’església, d’aquestes separacions, molt comunes antigament, poques es conserven en l’actualitat. Aquest cor es va fer entre el 1477 i 1484, un tancament separa l’altar major i el cadirat del cor de l’església pròpiament dita, deixant un espai a manera de deambulatori entre els murs d’aquesta i el cor. El conjunt es troba en un estat de conservació envejable. Interiorment la catedral fou decorada amb murals força variats, del segle XVI.
Font: Monestrirs.Cat
Sota l’orgue es troba una grandiós mural que representa el Judici Final, una important obra d’autors desconeguts i cronològicament situada a finals del segle XV, entre el 1495 i 1500. Un magnífic rerecor, que ara ha perdut les seves imatges, divideix l’església, d’aquestes separacions, molt comunes antigament, poques es conserven en l’actualitat. Aquest cor es va fer entre el 1477 i 1484, un tancament separa l’altar major i el cadirat del cor de l’església pròpiament dita, deixant un espai a manera de deambulatori entre els murs d’aquesta i el cor. El conjunt es troba en un estat de conservació envejable. Interiorment la catedral fou decorada amb murals força variats, del segle XVI.
Font: Monestrirs.Cat
Albi i el catarisme
Durant els segles XII i XIII, Albi va acollir les doctrines càtares, i la ciutat es va convertir en un centre d'aquesta doctrina acollint un bisbat càtar. És per això que sovint són anomenats albigesos. El catarisme, jutjat herètic per l'Església catòlica, va ser violentament reprimit en el moment de la croada contra els Albigesos (vegeu croada albigesa).
El 1247 el vescomte va renunciar a Albi en favor del rei de França i el 1258 el rei d'Aragó hi va renunciar pel tractat de Corbeil. Els bisbes d'Albi foren reconeguts com a senyors de la ciutat.
A la ciutat va néixer el gran pintor Henri Toulouse-Lautrec.
http://
Museu de Toulouse Lautrec
Durant els segles XII i XIII, Albi va acollir les doctrines càtares, i la ciutat es va convertir en un centre d'aquesta doctrina acollint un bisbat càtar. És per això que sovint són anomenats albigesos. El catarisme, jutjat herètic per l'Església catòlica, va ser violentament reprimit en el moment de la croada contra els Albigesos (vegeu croada albigesa).
A la ciutat va néixer el gran pintor Henri Toulouse-Lautrec.
http://
Museu de Toulouse Lautrec
Avui no hi hem entrat per manca de temps, però crec que mereix una petita referència. Aquí deixo l'enllaç de la visita de l'any passat, val molt la pena. Museu de Toulouse Lautrec a Anem a pams.
El museu de Toulouse Lautrec està situat a l'antic palau episcopal d'Albí, anomenat Palau de la Berbie. Edificat al segle XIII, és el marc inesperat de l'obra del pintor albigès, Henri de Toulouse-Lautrec. Més de 1000 obres, entre les quals els 31 cèlebres cartells, són conservades al si d'aquesta impressionant fortalesa. Aquest fons constitueix la més important col·lecció pública al món consagrada a Toulouse-Lautrec.
Des dels seus quadres de joventut fins als que va fer pel món de l'espectacle, del teatre i del cafè, el museu Toulouse-Lautrec permet seguir l'evolució d'aquest atípic artista. De fet s'hi representa una mostra de la seva abundant producció de cada etapa.
Nascut a Albí el 1864, Toulouse-Lautrec és un dels pintors francesos més populars, tant pel seu talent com per la seva personalitat. A la seva mort el 1901, una bona part de la seva obra es troba al seu taller. La seva mare la Comtessa Adèle de Céleyran llega aquest conjunt excepcional a la Ciutat d'Albí el 1922.
El museu de Toulouse Lautrec està situat a l'antic palau episcopal d'Albí, anomenat Palau de la Berbie. Edificat al segle XIII, és el marc inesperat de l'obra del pintor albigès, Henri de Toulouse-Lautrec. Més de 1000 obres, entre les quals els 31 cèlebres cartells, són conservades al si d'aquesta impressionant fortalesa. Aquest fons constitueix la més important col·lecció pública al món consagrada a Toulouse-Lautrec.
 |
| Saló de la Rue des Moulins. Henri de Toulouse-Lautrec 1952 Oli sobre llenç 111,5 cm × 132,5 cm |
Nascut a Albí el 1864, Toulouse-Lautrec és un dels pintors francesos més populars, tant pel seu talent com per la seva personalitat. A la seva mort el 1901, una bona part de la seva obra es troba al seu taller. La seva mare la Comtessa Adèle de Céleyran llega aquest conjunt excepcional a la Ciutat d'Albí el 1922.
L'any 2002 comencen una gran obra de reestructuració del museu, per tal de permetre la restauració del Palau de la Berbie.
També podeu trobar altres museus interessants com el Museu Lapérouse, oficial de la marina francesa que capdavantejà una expedició que féu la volta al món.
O l'Ostal Reyniès-Hôtel Reyniès, també anomenada "maison des Viguiers".
També podeu trobar altres museus interessants com el Museu Lapérouse, oficial de la marina francesa que capdavantejà una expedició que féu la volta al món.
O l'Ostal Reyniès-Hôtel Reyniès, també anomenada "maison des Viguiers".
Ampliar informació: http://ca.wikipedia.org/
Més imatges
Castres
Tornem a Castres. Per acabar la jornada, decidim fer un tomet per la tranquil·la ciutat diumenge a la tarda.
-.-
Ruta:
-.-
Ruta:
-.-
01.08.2025 Almoster, Coll de Nargó, Ur, Foix
02.08.2025 Foix, El Pujols, Nostra Senyora de Vals, Mirapeis, Castellnou d'Arri, Revel, Castres, Lautrec
03.08.2025 La Vaur, Gaillac, Illa d'Albigés, Albi, Castres
04.08.2025 Castres, Soal, Masamet, Hautpoul
03.08.2025 La Vaur, Gaillac, Illa d'Albigés, Albi, Castres
04.08.2025 Castres, Soal, Masamet, Hautpoul
05.08.2025 Castres, Ferrières, Bèlmont de Rance, Sant Africa, Ròcafòrt, Millau
06.08.2025 Millau, La Cavalariá, Senta Aulària de Larzac, Lo Vialar del Pasdejòus, Sent Joan d'Alcàs e Sent Paul de las Fonts i l’Abadia de Abadia de Silvanés
07.08.2025 Millau, Espaliu, Laguiola, Lasbinal, Aubrac, Sent Ginièis d'Òlt
08.08.2025 Millau, Sant Africa, Combrets, Sant Felitz de Lauragués, Foix, Tarascon d'Arièja
09.08.2025 Tarascon d'Arièja a casa
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada