Foix, Els Pujols, Nostra Senyora de Vals, Mirapeis, Castellnou d'Arri, Revel, Castres, Làutrec

Avui fem la ruta Foix, Els Pujols, Nostra Senyora de Vals, Castellnou d'Arri, Revel, Castres, Lautrec.

Tot i que per anar de Foix a Castres podríem anar per autovies i autopistes, com que no tenim pressa, preferim agafar carreteres secundàries, coneixem força bé la zona i sabem que passem per poblacions que valen molt la pena de visitar.

Foix

Sortim de Foix a mig matí, al camí de Castres

Els Pujòls

Les Pujòls (en francès Les Pujols) és un municipi situat al departament de l'Arieja i a la regió d'Occitània. Històricament i culturalment, el municipi forma part de la regió de l'Aguanaguès o plana de l'Arieja, de vegades anomenada la baixa Arieja o els contraforts de l'Arieja.

Més informació: https://fr.wikipedia.org/wiki/Les_Pujols

Església de Saint-Blaise des Pujols

L'església de Saint-Blaise des Pujols es troba al municipi de Pujols. Està catalogada com a monument històric per la seva façana amb un campanar en forma de pinta i el seu portal.

L'església va ser construïda el 1296 i després el 1355 abans de patir adaptacions i renovacions posteriors, sobretot al segle XIX. La seva història ha estat descrita de manera de vegades contradictòria, com ho demostra la síntesi produïda per Christine Belcikowski.

És una església d'una sola nau amb contraforts reformada en estil gòtic amb un campanar de paret (o d'espadanya) rectilini coronat en pinta i equipat amb quatre arcs oberts. Les quatre campanes estan protegides a la base de palissada.

El portal protegit, en un costat de l'edifici, amb tres arquivoltes en arc ogival, és de gres vermell. Hi llegim aquesta inscripció: Renaud IV de Pons, gendre del duc de Lévis (1296-1335) cosa que sembla estranya tenint en compte l'atribució del títol de duc infundada en les seves dates.

Font: Viquipèdia

Nostra Senyora de Vals

 
Vals és una població i comuna de la regió de Migdia-Pirineus, departament d'Arieja, al districte de Pàmiers i cantó de Mirapeis (Mirepoix). És un poble pintoresc d'uns 70 habitants situat a la riba del Herç. Conegut principalment per l'església rupestre del segle XII de Nostra-Senyora de Vals.

Església de Nostra Senyora de Vals

Els seus orígens es remunten a un antic oppidum celtíber 

Església de Nostra Senyora de Vals / Notre-Dame de Vals

Església de Nostra Senyora de Vals

L’església de Notre-Dame de Vals és una església semi-rupestral de tres nivells, coneguda pels frescos romànics que conté, de gran interès històric i artístic. L'església es classifica com a monuments històrics el 19 de novembre de 1910 mentre que la creu de pedra fora de l'església es classifica el 2 de març de 1959.

L'edifici està situat al camí del Piemont dels Pirineus, una de les rutes secundàries més importants del pelegrinatge a Santiago de Compostel·la.

Una església semi-rupestre amb una llarga història.

Nau inferior, a la roca, estesa per un absis rectangular que alberga frescos romànics.
La nau inferior, pertanyent a un probable edifici preromànic, és la part més antiga.

L'església de Vals és semi-rupestre, el que significa que està parcialment construïda a la roca (conglomerat de Palassou), almenys per la seva part inferior. És una disposició de les grans juntes naturals de la roca (i no de les falles com s’ha escrit sovint), utilitzant la principal com a entrada. Hi ha moltes hipòtesis sobre aquesta unió i els refugis rocosos veïns. S'ha avançat una activitat de culte molt antiga que es remunta a l'Antiguitat, a partir del descobriment de petites ceràmiques de parets primes que sovint es troben als llocs de culte.

El que ara estem segurs és que hi havia una ciutat assentada en aquest lloc des del segle XV aC (es van descobrir fragments ceràmics de milers de protos , els més nombrosos pertanyents a la frontissa entre la final del bronze i la primera edat del ferro). Una enquesta realitzada el 2008 va revelar un lloc d’enterrament col·lectiu des de finals del període neolític. Alguns dels objectes gal-romans i merovingis períodes són presents, el que confirma la durabilitat de l'ocupació. Va ser especialment a la baixa edat mitjana, al voltant de l’església romànica, que el lloc va experimentar la seva major ocupació amb el desenvolupament d’un gran cementiri i un hàbitat parcialment fortificat. A principis del segle XIV  l'església es va incorporar a una casa fortificada construïda pel baró Lapenne. 

Els fonaments de la part posterior de l'església data a a l'almenys el segle X (cap de el període carolingi).

L’església apareix als textos el 1104 quan el rector de Vals, Annibal Grasseries, esdevé un dels canonges habituals de l’església de Sant Volusià a Foix . El 1224 , el papa Honori III confirma els drets de l'abadia de Foix sobre l'església de Santa Maria de Vals. Però el 2 d'abril de 1445, una butlla del papa Eugeni IV va reunir l'església de Vals amb la mense de la catedral de Pamiers.

El 1887, la marquesa de Portes va aixecar l’edifici.

El 1952 , el pare J.-M. Durand va descobrir frescos romànics sota diverses capes de calç. A partir del 1956, sota la supervisió de Sylvain Stym-Popper, arquitecte en cap de monuments històrics, els frescos van ser completament desenterrats i parcialment restaurats. Al mateix temps, s’estan duent a terme obres importants a diferents parts de l’edifici.

Un edifici de tres plantes

L’edifici té la particularitat de construir-se en tres nivells: 

• Una nau inferior, a la roca, estesa per un absis rectangular que alberga frescos romànics. La nau inferior, pertanyent a un probable edifici preromànic, és la part més antiga. No obstant això, hi ha dues làpides del segle XVIII: el de la comtessa Lascaris Ventimiglia i la seva mare, que vivia a Vals en una casa fortificada encara visibles, a prop de l'església. Una altra llosa funerària és la de l’abadé Durand, inventor dels frescos el 1952 i que va iniciar la investigació arqueològica al voltant de l’edifici. L'absis, al seu torn, quan es produeix el segle XI  i va ser volta al segle XII.
  

• Una nau superior, modificat diverses vegades, sobretot durant el segle XIX, quan es va aixecar. El 1887 s'hi van instal·lar vitralls que portaven els braços del marquesat de Portes.
  

• Una capella alta del segle XII dedicada a Sant Miquel coronat per una torre d'alta masmorra del segle XIV. La creu penjada a la torre, catalogada el 1959, és una creu discoidal de l’antic cementiri medieval.

Els dos nivells superiors tenen una vista de l’altar situada al primer nivell.

Els frescos

Els absis conserves frescos romànics primer trerç del segle XII. Els colors utilitzats són matisos bàsics: blanc, vermell, groc, negre que es poden declinar en diferents tons, corresponents respectivament a la llima, l’hematita, l’ocre i el negre de fum. 

Alguns rars testimonis de color blau han suggerit la hipòtesi d'un treball d'acabat al tremp d'un guix sec, potser amb una azurita. Descoberts per Abbé Durand el 1952 sota diverses capes de guix, van ser netejats i consolidats el 1956 sota la supervisió de Sylvain Stym-Popper, arquitecte en cap de monuments històrics. La seva darrera restauració es va dur a terme de manera exemplar del 2006 al 2008 per Jean-Marc Stouffs.

Aquests frescos (pigments diluïts amb aigua i dipositats a la superfície d’un guix fresc), d’una qualitat excepcional, estan vinculats a un art de Catalunya, tal com indica la fesomia dels personatges i diversos detalls iconogràfics. Influïts per les pintures del taller del mestre de Pedret, però d’un estil més lineal que les de la catedral de Saint-Lizier (Arieja) i de Catalunya, són de gran interès per a la història de l’art del romànic.

Hi trobem representats en cadascun dels tres trams dels episodis de la vida de Crist:

• L’ Anunciació i el Naixement: un àngel designa la Mare de Déu, rebuda per l’ arcàngel Gabriel . Maria també està pintada estesa sota una manta ricament decorada. Aquesta representació, que la mostra just després del part, és poc freqüent. Té lloc a sobre del bany del Nen: Crist és sostingut per dues dones auréoles. Aquesta escena és característica de l'art bizantí.

• El període evangèlic: hi havia representades setze figures, els dotze apòstols havien conegut Crist i potser alguns deixebles de la primera o d'altres figures sagrades, com els profetes. Entre els apòstols reconeixibles que queden, de vegades identificats per inscripcions, es pot citar: Andreu, Pere, Felip, Maties, Pau i potser Bartomeu.

• La Parusia: Crist en Majestat, envoltat d’una mandorla, s’acompanya dels símbols dels quatre evangelistes, arcàngels advocats, un querubí i un serafí. La representació dels advocats dels arcàngels (quatre) és excepcional; és l’únic conegut fins ara a França i només es troba a Catalunya i Llombardia. Es denominen tres arcàngels: Gabriel, Miquel i Pantasaron. La representació d’aquest darrer arcàngel és l’única coneguda fins avui en tot el món romà.

Originalment, l’Epifania també es representava a la paret del llit. Després de perforar una finestra al segle XIV i el XV, l'Adoració dels Mags va ser gairebé completament destruïda: surt el rostre de la Verge, una estrella i el cap de Baltassar cobert per una tapa.

L'Anunciació

Nativitat de Jesús

Escena del bany infantil

Crist en Majestat

Evangelistes: sant Mateu i sant Lluc, advocats dels arcàngels:
sant Pantasaron i Miquel, i querubí

Sant Felip i l'apòstol veí suposadament Sant Bartomeu

Sant Andreu i Sant Pere

Detall. Sant Andreu i Sant Pere

Sant Marc i Sant Joan

* L’associació Les Amis de Vals, creada el 1959, treballa per preservar i promocionar el patrimoni de Vals. Els seus butlletins presenten informació rellevant sobre el poble i la seva història.

Església de Nostra Senyora de Vals al blog Anem a pams

-.-

Mirapeis

Miralpeix (en occità Mirapeis i en francès i oficial Mirepoix) és un municipi francès del departament de l'Arieja a la regió d'Occitània, concretament està situat a la part nord-est del departament.

Història

El 1209 es va convertir en una de les més importants ciutats de la zona, en ser-li atorgada la carta de costums i privilegis. Durant els segles XII-XIII s'hi va concentrar el major nombre de cases de Perfectes a la zona, emparades pel senyor de la regió, Pierre-Roger de Mirepoix, càtar que va rebre el consolament:

Mirepoix és el centre de l'heretgia: tots els cavallers que participen de la vida de la vila són càtars, començant pel seu senyor, Peire Roger

Centre destacat del catarisme, durant la Croada albigesa la vila fou assetjada pels croats i presa, el 1209 per Simó de Montfort que la sotmeté al poder francès i la va donar a un dels seus lloctinents Guiu de Levis que fou mariscal de Mirapeis. 

Reconquerida de nou pels senyors occitans de la regió amb ajuda de Raimon Roger de Foix en 1223 i retornada així al fill de Peire Roger, Pierre-Roger de Mirepoix, va passar a ser Feu reial francès en 1229 a causa del Tractat de Meaux.

En 1289 una sobtada crescuda del riu Herç a conseqüència del trencament de les preses que contenien al llac de Puivert, va produir la inundació de la ciutat quedant gairebé totalment destruïda. Va ser reconstruïda a l'altre costat del riu, en una terrassa natural, per iniciativa de Guiu de Levis però que va portar a terme el seu fill. La senyoria la va tenir la família Levis. El 1317 el papa Joan XXII la va convertir en seu d'un bisbat que va existir fins al 1790. El primer bisbe Raymond Atton d'Auterive va prendre possessió el 1318. El 1362 fou atacada per una partida de bandolers que hi van calar foc i la van destruir en part però fou reconstruïda. 

Llocs d'interès:

Entre els elements turístics cal destacar l'antiga catedral de Sant Maurici, la plaça porticada i el palau episcopal. 

• Place des Couverts (Plaça dels porxos), nom popular de la Plaça Géneral Leclerc, amb porxos i cases d'entramat de fusta

• La Casa dels Cònsols del segle XV En 1274, segle XIII, Guy de Lévis va atorgar el dret a triar cònsols entre els habitants de la ciutat. L'any 1500, als cònsols se'ls dóna el dret de construir el seu propi edifici, que feia de tribunal, de sala de consell i presó. Destaca la biga de fusta de 12 metres de longitud i de més de 60 cm de gruix que sustenta el porxo i les 104 escultures tallades de fusta a l'edifici.
  

• La Porte d'Aval. Porta de l'antiga muralla que delimitava la ciutat, conservada en perfecte estat, construïda el 1372.
• Catedral de Sant Maurici (Monument històric de França des de 1907). Construcció iniciada el 6 de maig de 1298 per encàrrec de Jean de Lévis i que es va perllongar durant sis segles més, fins al XIX, amb la peculiaritat d'introducció de diferents materials com el maó al costat del granit inicial. En 1317 el papa Joan XXII va fer de Mirepoix la seu d'una nova diòcesi, que va ser suprimida en 1801 i el seu territori, desmembrat entre les diòcesis de Tolosa i Carcassona. L'any 1860, l'única nau de la catedral, ampliada 3,30 m fins als 21,40 metres, la converteix l'edifici religiós gòtic més ample del Llenguadoc. El bisbe Philippe de Lévis va fer construir l'agulla gòtica del campanar, acabada el 1506.
• L'òrgan construït el 1891 per Link de Giengen, a Brenz (Alemanya).

Al fons la Casa dels Cònsols

• El pont. De 206 metres de longitud i 7 arcs, obra de l'arquitecte Jean-Rodolphe Perronet , iniciat en 1776, les obres del qual més conegudes són el pont de la Concòrdia a París i el pont de Nantes.

• Als voltants de la ciutat es troba:
  • El castell de Terride. És l'antic castell de Mirepoix, la primera menció del qual es remunta a 960, i va adoptar el nom actual al segle  xvi arran del matrimoni entre Jean de Lévis i Catherine-Ursule de Lomagne, que va aportar com a dot la baronia de Terride. Va ser pres en 1209 pel creuat francès Simón de Montfort que ho va donar al també creuat Guy de Lévis juntament amb la ciutat de Mirepoix.

La Casa dels Cònsols

Aquesta casa amb entramat de fusta del segle XV, situada a la plaça principal de Mirepoix, envoltada de passatges coberts coneguts pel seu impacte visual, va servir antigament com a palau de justícia, residència consular, presó i ara és un hotel. És particularment notable per les seves 104 escultures (modillons) que adornen els extrems de les bigues (bigues perpendiculars a la façana) i els pilars de suport. Aquesta doble filera d'escultures, variades i de vegades estranyes, però ben conservades, representa rostres, animals i escenes de la vida quotidiana.

 

La sala central

Aquest mercat cobert data del segle XIX; és d'estil Baltard, anomenat així en honor a l'arquitecte Victor Baltard. Substitueix l'antic mercat cobert de fusta que albergava mesures de gra. Un lloc emblemàtic de Mirepoix, el mercat cobert, inaugurat el 1885, acull els mercats de dilluns i dijous, així com nombrosos esdeveniments.

Plaça Mariscal Leclerc i els seus espais coberts

Catalogades com a monument històric, les famoses "cobertes" de Mirepoix daten del segle XV. La plaça ha conservat la seva arquitectura original al llarg dels segles. Amb 140 metres de llargada, són les més llargues de totes les bastides del sud de França. Sostingudes per pilars de fusta, les zones cobertes alberguen nombroses botigues, cafès i restaurants on els habitants de Mirapiqué i els visitants els agrada seure. Per sobre de les zones cobertes, es poden admirar les boniques façanes de les cases amb entramat de fusta. Cada zona coberta té un nom: a l'oest, les zones cobertes de Sant Antoni; a l'est, Servant ; al nord, els Grands couverts; davant, les zones cobertes de Midy Oriental i Occidental. Els Petits couverts es troben fora de la plaça principal.

Catedral de Sant Maurici de Mirapeis

Havia estat la seu de l'antiga diòcesi de Mirapeis, suprimida el 1790.

Absis poligonal de la catedral

Història de la construcció

Fundació

La dedicació a Sant Maurici prové de la primera església, construïda aleshores a la riba dreta del riu Èrç. El 22 de setembre de 1209, dia de Sant Maurici, els exèrcits de Simó de Montfort van prendre la ciutat i van posar l'església llavors sota el patrocini del sant. Tanmateix aquesta església ja no existeix, ja que va quedar arrasada per la riuada del 16 de juny de 1289, que va fer que la ciutat es traslladés al marge esquerre del riu.

Joan I de Levis-Mirapeis va col·Locar la primera pedra de la catedral que veiem avui el 6 de maig de 1298 (data en què es va col·locar la pedra de la dedicatòria). La seva construcció va durar sis segles, amb interrupcions.

L'església es converteix en catedral, comencen les obres

Va ser el 26 de setembre de 1317, amb la butlla Salvator noster, que el nou elegit papa Joan XXII va fer de Mirapeis seu d'un nou bisbat; l'església esdevé catedral. Però hi havia una manca de finançament per ampliar l'edifici. Els diferents bisbes van intentar fer-se'n càrrec, però mai van arribar a acabar l'obra (hi van tenir molt a veure la Guerra dels Cent Anys, una epidèmia de pesta l'any 1361 i, sobretot, l'incendi de Mirapeis pels routiers de Joan Petit l'any 1363). Jaume Fornièr, el futur Benet XII, va encarregar els plànols d'ampliació a Pere Poisson (futur arquitecte del Palau dels Papes d'Avinyó) però va ser nomenat cardenal abans que les obres es poguessin dur realment a terme.

No va ser fins al segle XVI amb el bisbe Felip de Lévis (nomenat l'any 1497) que finalment es va completar una part important de obra: va fer enderrocar les cases adossades a la catedral, netejant així l'edifici, ampliant-lo, embellint-lo i, sobretot, fent-hi construir el campanar. L'agulla punxeguda de 8 costats, la creu terminal de la qual arriba a 60 metres d'alçada, és la més alta del departament. Dos pisos quadrats sostinguts per contraforts estan rematats per dos pisos octogonals il·luminats per finestres de reixa ogival. Aquest campanar, acabat l'any 1506, acull 16 campanes, inclosa una de dues tones. També és d'aquesta època que data la porta renaixentista, desmuntada en el seu moment i retrobada l'any 1952, i el porxo d'entrada.

La teulada es va haver de reparar l'any 1732 i es va refer la pavimentació de la nau.

Lent abandonament

Després de Felip de Lévis, els bisbes van deixar de viure al lloc. Només Pere de Donnaud va fer transformar l'interior de la catedral. Bona part del mobiliari va anar desapareixent progressivament, per un cert abandonament accentuat pels saquejos de la Revolució i la supressió del bisbat de Mirapeis el 1790. Els bancs del temple es van vendre i van desaparèixer nombrosos elements artistics com ara els vitralls del segle xv, les làpides dels bisbes, l'altar de marbre vermell donat pel bisbe Pere de Donaud (1587) -(1630) o les estàtues de pedra del segle XVI.

La restauració d'Eugène Viollet-le-Duc

Prosper Mérimée i Eugène Viollet-le-Duc van restaurar l'edifici els anys 1858 i 1859. Aquest últim trobava que l'edifici estava descentralitzat i asimètric, molt heterogeni, i en mal estat. Viollet-le-Duc hi va construir el arcbotants de pedra i la volta. L'any 1860, la seva nau havia quedat ampliada en 3,30 m, portant-la a tenir 21,60 m i converetint-la en la nau única més ampla de l'estil arquitectònic del gòtic llenguadocià. Aquesta restauració (de fet una reconstrucció en la seva major part) va tenir i té els seus detractors. Viollet le Duc -aplicant els seus principis- elimina, afegeix, amplia, reinterpreta, tot i que permet que aquesta catedral, mai acabada i modificada en èpoques molt diferents, adquireixi una certa unitat d'estil.

Descripció

Nau

L'església està construïda en pedra sorrenca local. Té una sola nau, flanquejada per capelles entre els contraforts, seguint la planta de les esglésies tolosanes. Aquesta nau, rematada per arcs ogivals, és la més ampla entre les esglésies occitanes, ja que supera, amb els seus 21,60 metres, la de Sant Vicenç de Carcassona que mesura 20,26 metres. Només la Catedral de Girona, arriba als 22 metres en una sola nau.

L'interior inclou 5 trams. Els 2 primers estan ocupats pel Porxo que s'obre al nord, cap a la ciutat, i pels baixos del Campanar. Les 2 capelles següents estan il·luminades per finestres estretes i llargues. El 4t tramp s'hauria d'haver previst per rebre un transsepte, està ocupada per 2 plantes d'habitacions, les superiors s'obren a la nau, mentre que la part inferior, cega, compromet l'equilibri de l'edifici. El vast cor poligonal és del segle xiii i inclou 5 capelles radiants. Les figures de les claus de volta indiquen els antics termes de les 13 capelles, l'atribució de les quals, a part de la de Sant Maurici, ha estat modificada. Cal destacar especialment la de Sant Galderic, molt seguit a la diòcesi i fins al Rosselló, i la de Santa Àgata, amb el seu petit terra de laberint en rajoles vidriades. Damunt del porxo, observem la galeria personal de Felip de Lévis. Els pilars rodons del cor i les 2 primeres capelles amb les seves bases característiques estan més ben fets que els de la nau.

L'orgue construït el 1891 per Link de Giengen, a Brenz (Alemanya)

Les claus de volta de les capelles laterals s'atribueixen al mestre de Rius, un escultor molt important i de gran qualitat, la major part de l'obra del qual coneguda avui es conserva al Museu dels Augustins de Tolosa.

Rosassa

Campanar

El 1506, el bisbe Felip de Lévis va erigir la punta del campanar que va fer famosa la catedral de Mirapeis. Aquest campanar està format per 2 plantes quadrades subjectades a les cantonades per contraforts sobre els quals s'aixequen 2 plantes octogonals il·luminades a cada costat per finestres de mainell. Per sobre de l'últim octògon, la fletxa molt afilada, per tal de compensar l'absència de tambor i amb 8 cares, fa enfilar la creu terminal fina als 60 metres. Les seves vores estan adornades amb ganxos que suavitzen les línies.

El Laberint

Situat a la Catedral de Sant Maurici.  Entre 1520-1525 i 1537, Philippe de Lévis va fer instal·lar un laberint a la catedral de Mirepoix, idèntic al de la prebost de Tolosa, però decorat al centre amb un nou motiu. Va morir el mateix any que aquesta instal·lació.

Laberint de la catedral

Font: Viquipèdia i web oficial de l'ajuntament

El palau episcopal 

El palau episcopal va ser construït pel bisbe de Mirepoix, Philippe de Lévis, elegit bisbe de Mirepoix el 19 de desembre de 1493.

Palau episcopal

Més informació:

https://mairie-mirepoix.fr

Compartint el dinar

Castellnou d'Arri

Castellnou d'Arri (en occità Castèlnòu d'Arri i localment Castèlnau d'Arri, en francès i oficialment Castelnaudary) és un municipi del departament de l'Aude a la regió d'Occitània. 

Castellnou d'Arri pertany a l'antiga província del Lauraguès, bressol del catarisme. La ciutat és coneguda pel seu caçolet, del qual és la capital mundial i pel seu Gran Embassament, important port sobre el Canal del Migdia.

Castellnou d'Arri, capital de Lauragais

Castelnaudary, veritable centre neuràlgic del nostre territori, està situat geogràficament al centre de Lauragais, a la vora del Canal du Midi. Veritable pedra angular que s'obre a tot el territori, la ciutat està reforçada per un ric passat: la croada contra els càtars, la Guerra dels Cent Anys i després la Fronda han deixat rastres indelebles. Seguiu les empremtes deixades per la història i descobriu la Col·legiata de Saint-Michel, la Capella de Notre-Dame-de-Pitié, el molí de Cugarel i les mansions privades.

Castelnaudary, capital mundial del caçolet (cassoulet)

Castelnaudary és una de les destinacions principals per als epicuris.

Per descomptat, hi podeu tastar el cassoulet autèntic, l'únic, però també podeu delectar el vostre paladar en general.  

Perquè el Lauragais és també el graner de blat del Llenguadoc, una identitat paisatgística modelada al llarg dels segles. No menys de 32 molins es trobaven a Castelnaudary al segle XVII. D'aquesta terra fèrtil emergeixen blat, blat de moro i, per descomptat, la famosa mongeta lingot de Castelnaudary , per anomenar-ne només alguns exemples. Terra de ramaderia, aquí cultiven sobretot els valors del bon viure i la convivència per oferir una paleta de sabors que no us deixaran sense un somriure als llavis.

El Caçolet

L'origen del cassoulet es remunta a tants temps enrere que és objecte de llegendes, una de les quals data del segle XVI.

Durant la Guerra dels Cent Anys, durant el setge de Castelnou d'Arri pels anglesos, per evitar la fam, els habitants haurien reunit els seus aliments per alimentar els soldats. Aquests aliments no haurien estat altres que cansalada, mongetes, salsitxes i altres carns, tot cuit a foc lent en un bol gran. Al llarg dels segles, el cassoulet ha evolucionat com qualsevol gran plat de la gastronomia francesa.

No va ser fins al segle XIV que el cassoulet va començar a coure's a foc lent en la famosa cassola , elaborada precisament a Issel i la seva terra virtuosa. La recepta del caçolet actual data del segle XVI amb la famosa mongeta lingot , portada de Sud-amèrica per Cristòfor Colom el 1530, que va substituir la mongeta blanca. Caterina de Mèdici, aleshores comtessa de Lauragais el 1553, va imposar el cultiu de la mongeta lingot, que es va estendre per tot el sud-oest per la seva facilitat de cultiu gràcies a les condicions de Lauragais. El plat "cassoulet" designaria aquest plat llegendari del segle XVIII.

Com és costum, hem parat a proveir una mica de carburant.
Aquest any hem anat a Maison Rivière

La primera fàbrica de caçolet va obrir a Castellnou d'Arri el 1836 sota la marca "La Renown" creada per la Maison Bouissou. La recepta oficial del caçolet data del 1909 i ha perdurat durant molts anys... fins que encara triomfa avui dia.

Per tant, l'origen del caçolet no està clar, però una cosa és segura: va néixer a Lauragais-Audois!

Aquí podeu trobar la recepte i els passos per fer un bon caçolet

On menjar un bon cassoulet?

Més informació:

Viquipèdia

Castellnou d'Arri, al ritme del Canal du Midi

Castellnou d'Arri ha cultivat un art de viure molt específic, des de la inauguració del Canal du Midi el 1681, que va tenir lloc aquí mateix, al Grand Bassin. 

Aquí podeu trobar molta nformació sobre el Canal del Migdia

Revel

Revèl és un municipi francès del department de l'Alta Garona, a la regió Occitània. Està situat a 50 km a l'est Tolosa, entre la comarca del Lauraguès i la Muntanya Negra i té l'origen urbà en una bastida medieval. En aquest municipi s'hi troba el llac de Saint-Ferréol, que alimenta el Canal del Migdia.

El mercat cobert de Revel

El mercat cobert es troba al centre de la ciutat de Revel, a la plaça Philippe-VI-de-Valois, i està envoltat de zones cobertes.

El mercat va ser construït a la dècada de 1342 per Felip VI de Valois. Va ser reconstruït a principis de 1825 per l'arquitecte Urbain Vitry.

A la mateixa plaça del mercat, Patissier Chocolatier Lopez Antoine 
Les galetetes de la casa, amb gust a violeta són boníssimes!

https://fr.wikipedia.org/wiki/Revel_(Haute-Garonne)

Castres

Arribem a Castres, assentem el camp base en un bonic apartament al centre de la ciutat i com que és aviat decidim anar fins a Lautrec. Coincideix el dia de la festa de l'all de Belltall amb la festa de l'all de Lautrec, i ja que aquest any no podem anar a Belltal, anem a Lautrec per compensar-ho.

Làutrec 

Al cor del Pays de Cocagne, Làutrec, una ciutat medieval, us acull en l'autèntic entorn d'un dels "Pobles Més Bells de França" i un dels "Llocs Extraordinaris del Gust". Antic vescomtat, és el bressol de la família Toulouse Lautrec, de la qual el pintor de cartells és l'il·lustre descendent.

El molí de Lautrec

Lautrec és un municipi del departament del Tarn, a la regió d'Occitània.Històricament i culturalment, el municipi es troba al Castrais, un territori principalment agrícola, entre la riba dreta de l' Agout al sud i el seu afluent, el Dadou, al nord.

Zona rural, també deu la seva fama a la producció certificada d'all rosa de Lautrec, la celebració del qual, el primer divendres d'agost, és una cita imprescindible en el calendari de les festes de Lautrécois.

També podeu participar en els nombrosos esdeveniments: Festival del Pa i del Tast, Festival de l'All Rosa, Festival dels Esclops i dels Oficis Vells, Pinzells de Cocagne, OutiLautrec...

L'avi amb els seus esclops tradicionals,
mostrant a la mainada com es toca l'acordió

Història

El lloc de Lautrec estava ocupat per una tribu celta, els "Cambolectri Atlantici", i després pels romans. Més tard, es diu que Carlemany es va aturar a Lautrec i va posar els fonaments de la primitiva església de Saint-Rémy, que ja no existeix, i es troba prop de la font que porta el seu nom, a prop de l'actual safareig de Saint-Rémy.

Fundat cap al 940, el vescomtat de Lautrec ocupava, entre el Dadou i l'Agout, la part central del país albiges. El primer vescomte de Lautrec va ser Sicard, fill de Bernard, també vescomte d'Albigeois, que va dividir les seves terres entre els seus dos fills. Molt ràpidament, les riques terres de Lautrécois van despertar la cobdícia de les grans famílies de la cavalleria local, a la qual el rei de França, Felip IV el Bell, es va unir el 1306, per part. El vescomtat es va convertir en un mosaic, un trencaclosques de senyorius i poders enredats, a les mans dels descendents d'Isarn de Lautrec o dels comtes de Foix.

La ciutat medieval de Lautrec, que antigament tenia una població de fins a 4.500 habitants, està situada contra un vast altiplà calcari. Amb les seves teulades de teules vermelles en fileres estretes al voltant del turó de La Salette, Lautrec domina la plana de Castrais. Aquesta posició geogràfica era una ubicació defensiva ideal. Cap a l'any 1000, es van començar les obres de fortificació del turó de Montlausain, que domina la ciutat. Els vescomtes hi van construir el seu "  castrum". Estava envoltat per una doble muralla fortificada, perforada per vuit portes. Lautrec no és, com Cordes o Réalmont, una ciutat bastida  del segle XIII amb un traçat geomètric. La ciutat és més antiga. Mirant cap al sol ixent, el poble, amb els seus carrers estrets, s'aferra al vessant del turó sota la fortalesa del vescomte. La comunitat s'amaga darrere de les seves muralles i fossats. Del recinte fortificat només en queda una petita part avui dia, inclosa la Porta de la Caussade. El mateix nom del districte de la Bretxa ja diu prou que Lautrec no sempre va ser la pacífica capital cantonal que va esdevenir. 

Va patir les grans guerres de l'Antic Règim, com la croada contra els albigesos o càtars, on el vescomtat va passar al costat dels croats i del comte de Tolosa, la Guerra dels Cent Anys, i particularment les guerres de religió, ja que Lautrec era un feu catòlic just al costat del gran veí de Castres, que era protestant. Finalment, la Revolució Francesa tampoc va perdonar aquest territori, que tenia molts convents com el dels franciscans o el dels benedictins que van ser expulsats.

Col·legiata de Saint-Rémy de Lautrec

Construïda el 1394, l'església de la Mare de Déu de la Pau (l'edifici més antic de Lautrec), declarat Monument Històric, es va convertir en la col·legiata de Saint-Rémy després de la instal·lació d'un capítol de canonges, és a dir, un col·legi de clergues. 

La Collégiale Saint-Rémy de Lautrec

Coronada per un campanar cobert per una agulla quadrada, compta amb nombroses pintures trampantojo i un bell retaule restaurat. Oberta cada dia, aquesta construcció acull un bonic mobiliari inscrit també com a Monument Històric, igual que el faristol esculpit. Posseeix un altar de marbre de Caunes Minervois, la seva obra més preada, i un baldaquí de tretze metres d'alçada en fusta daurada. Cal veure igualment l'orgue Puget, restaurat recentment.

Festa de l’all rosa de Làutrec

Aquest poble és famós fa segles per ser la terra de l’all rosa. La història conta que a l’Edat Mitjana, un venedor ambulant sense diners va pagar amb cabeces d’all rosa a l’amo de l’hostal on pernoctava. Aquest hostaler les va sembrar al seu hort i els hi va agradar tant aquella terra que amb el temps l’all rosa de Lautrec esdevingué el més preuat de tots els alls. Des de 1966 ostenta el “Label Rouge”, que reconeix la seva qualitat superior i el 1996 obtingué el IGP -Indicació geogràfica protegida- que garanteix l’afecció d’un producte a la seva terra. Cada any es comercialitzen entre 600 i 800 tones d’all rosa de Lautrec. Plantat a l’hivern, aprofita plenament aquella terra argilo-calcària i el clima continental de la regió li és totalment adient. A diferència dels seus cosins blanc o violat, l’all rosa és un “all amb bastó”: la tija de flors és rígida i cal tallar-la per a què creixi el bulb. Es tracta d’una feina manual realitzada tres setmanes abans de la collita a principi de juliol efectuada planta per planta. Les plantacions arrencades es deixen 24 hores damunt del terreny abans de confeccionar rams d’un kilogram que es posaran a eixugar durant tres setmanes davall assecadors coberts exposats al vent. Durant l’estiu les arrels dels bulbs secs seran afaitades i cada cabeça serà delicadament desproveïda de les seves pells  fins que aparegui el color rosa natural. Aleshores es faran els manats –manouilles– que com que no poden lligar-se entrunyellats car la tija és rígida, es fermaran amb un cordill vermell -naturalment tot fet de forma manual. Això fa que sigui un producte que es conserva durant mesos i el que explica que la seva comercialització pugui durar fins a final de maig de l’any següent.

L’all rosa cuit, cru o picat, té un gust dolç que dona un caràcter extraordinari als plats. El que el fa especial és la cocció  “en chemise” (sencer i amb pell) que fa tornar la cabeça sencera fonedissa dins la boca i amb un toc caramel·litzat. 

Per més informació: https://www.ailrosedelautrec.com

Cada primer divendres del mes d’agost de cada any  i durant dos dies,  es celebra al poble “la festa de l’all rosa de Lautrec” amb moltes activitats relacionades amb l’entorn de l’all: mercat, concursos, degustacions, jocs, etc. Un festival d’aromes i sabors apetitoses capaços de satisfer els gourmets més exigents.

Més sobre l'All rosa de Lautrec

Fonts:

Web oficial de La Mairie i Viquipèdia

El Pays de Cocagne

El Pays de Cocagne es troba al sud-oest de Tarn, al cor d' Occitània i al triangle Tolosa-Albi-Carcassona.

Establert en la forma administrativa de Pol d'Equilibri Territorial i Rural (PETR) des del juliol de 2015, està format per 75 pobles agrupats en 3 comunitats de municipis: 

• La Comunitat de Comunes de Tarn-Agout  (21 comunes / 30.603 habitants)
• La comunitat de comuns de Lautrécois-Pays d'Agout  (28 municipis / 14.644 habitants)
• La Comunitat de Comunes de Sor i Agout  (26 comunes / 23.744 habitants) amb un territori total de 1.022 km² i 69.024 habitants (font: INSEE població gener 2024).

Fulletó de presentació del PETR del Pays de Cocagne

https://www.lepaysdecocagne.fr

Tornem a Castres, sopar i dormir, avui ha estat una jornada una mica dura. Demà més

Ruta:

-.-

01.08.2025 Almoster, Coll de Nargó, Ur, Foix

02.08.2025 Foix, El Pujols, Nostra Senyora de Vals, Mirapeis, Castellnou d'Arri, Revel, Castres, Lautrec 
03.08.2025 La Vaur, Gaillac, Gaillac, Illa d'Albigés, Albi, Castres
04.08.2025 Castres, Soal, Masamet, Hautpoul 

05.08.2025 Castres, Ferrières, Bèlmont de Rance, Sant Africa, Ròcafòrt, Millau

06.08.2025 Millau, La Cavalariá, Senta Aulària de Larzac, Lo Vialar del Pasdejòus, Sent Joan d'Alcàs e Sent Paul de las Fonts i l’Abadia de Abadia de Silvanés

07.08.2025 Millau, Espaliu, Laguiola, Lasbinal, Aubrac, Sent Ginièis d'Òlt

08.08.2025 Millau, Sant Africa, Combrets, Sant Felitz de Lauragués, Foix, Tarascon d'Arièja

09.08.2025 Tarascon d'Arièja a casa

-.-