Avui toca dia intens. Sortim aviat per la C14 fins a Artesa de Segre, allí agafem la L-512 en direcció a Pont d'Alentorn, seguim cap el Coll de Comiols, una mica més avall en direcció a Isona un trencall a mà esquerra, ben indicat i un parell de kms més arribem a Santa Maria de Covet.
Santa Maria de Covet
10.30 h - Santa Maria de Covet és una església romànica del segle xii situada al poble de Covet, al municipi d'Isona i Conca Dellà (abans de 1970 al terme d'Isona). L'església formà part del Priorat de Covet, canònica agustiniana depenent d'Àger, fruit del trasllat des de Sant Sadurní del Castell de Llordà, en no poder mantenir-s'hi, per qüestions de senyoriu, una comunitat canonical.
Santa Maria de Covet
10.30 h - Santa Maria de Covet és una església romànica del segle xii situada al poble de Covet, al municipi d'Isona i Conca Dellà (abans de 1970 al terme d'Isona). L'església formà part del Priorat de Covet, canònica agustiniana depenent d'Àger, fruit del trasllat des de Sant Sadurní del Castell de Llordà, en no poder mantenir-s'hi, per qüestions de senyoriu, una comunitat canonical.
 |
| Santa Maria de Covet |
Història
D'aquesta església, la tradició popular diu que hi procedeix la imatge del Sant Crist de Conques, talla gòtica cremada el 1936 durant els avalots de la guerra civil espanyola i venerada a l'església de Sant Miquel de Conques, on hi ha ara una imatge reproduïda.
L'església de Covet és coneguda des del 1107, data en què figura com a beneficiària d'una donació. Paral·lelament, hom sap que a l'església del proper castell de Llordà hi havia una comunitat de canonges, vinculada a la col·legiata de Sant Pere d'Àger. Aquella comunitat es va traslladar al voltant de l'any 1092 a Covet, moment en què s'hauria començat a aixecar l'església actual, desvinculant-se d'Àger i quedant sota la tutela del bisbe d'Urgell. No sabem quan va extingir-se, però el 1315 ja havia desaparegut, quedant com a simple parròquia.
L'edifici de l'església de Santa Maria de Covet fou declarat Monument Nacional per Reial Ordre de l'11 de gener del 1921. El 13 de juliol de 1986 es constituí l'Associació d'amics de Covet per tal de recuperar, mantenir i potenciar el patrimoni cultural del lloc, per bé que roman sense activitat. El 1981 la Generalitat de Catalunya en restaurà les cobertes. D'aquest temple en procedeix una talla de la Mare de Déu, romànica, que es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Des del 2015 se celebra un aplec al mes de maig per tal de potenciar i donar a conèixer aquest indret.
Arquitectura
És un edifici d'una concepció tipològica molt senzilla i comuna en tot el panorama de l'arquitectura catalana del segle XII, amb planta de creu llatina –d'una nau amb transsepte- i tres absis mirant a llevant. Tots tres tenen una finestra de doble esqueixada i són decorats al seu interior, i el central també a l'exterior. La nau de l'església és coberta per una volta de canó apuntada, dividida en tres trams per dos arcs torals que es recolzen sobre columnes adossades amb capitells esculpits. Al mur interior de la paret nord s'obren dues portetes que donen accés al campanar i a l'exterior respectivament, essent aquesta darrera porta coneguda popularment com "la porta de les dones". Al mur del costat sud hi ha una columna adossada que correspondria a un tercer arc toral però que mor al nivell de les impostes.
Oberta parcialment en el gruix del mur de ponent, just sobre la portalada i darrere de la rosassa, hi ha una galeria interior força original. Està formada per quatre arcs de mig punt damunt columnes que sostenen cinc capitells dignes d'admiració pel seu volum i exuberància. Hom pot accedir a aquesta galeria per les dues escales de cargol construïdes als flancs que sobresurten de la façana. La gran rosassa de la façana s'obre amb formes lobulades i columnetes radials. Els vitralls són posteriors a l'any 1939.
Portalada
La portalada igual que tantes altres obres romàniques, ha estat organitzada com un sortint rectangular en el conjunt de la façana. Culmina en una teulada protectora que és sostinguda per vuit grans permòdols. La porta pròpiament dita té una bona esqueixada.
Arquivoltes
Es compon de quatre arquivoltes en degradació, que descansen sobre dues columnes amb capitell a cada banda, i d'un timpà que es recolza sobre mènsules. Tant les arquivoltes com els capitells, les mènsules i el timpà presenten una ornamentació figurativa, vegetal i geomètrica. La factura del timpà no és gaire reeixida, però la de la resta dels elements té un acabat extremament minuciós i detallista.
Els artistes que esculpiren Covet tenien influències de l'escola tolosana, entre d'altres. S'hi pot veure representat tot un programa iconogràfic i teològic de les diferents creences de l'època, algunes d'elles no gaire properes a l'ortodòxia catòlica. La interpretació cal fer-la de fora cap a endins, transmetent la idea que, com més al centre, som més a prop de Déu.
- L'arquivolta externa representa "el pecat" amb un recull de comportaments o pràctiques considerades pecaminoses; amb una imatge central d'Adam i Eva després del pecat original, continua amb dovelles esculpides al·lusives a l'astrologia, representada per un Gèmini, el diable, acròbates, homes desesperats que s'estiren els cabells i músics.
- La següent arquivolta conté "els profetes i l'anunci de la salvació"; es pot veure a l'esquerra la Mare de Déu amb l'Infant acompanyats d'un profeta, probablement Isaïes, un home flanquejat per dos lleons, un àngel i un home amb dos colomins.
- A les altres arquivoltes hi ha esculpits "àngels i evangelistes, l'arribada de la redempció"; un lleó alat símbol de Sant Marc i un àngel matant un drac, possiblement sant Miquel.
- El centre del timpà l'ocupa una Maiestas Domini entronitzada dins una màndorla que sostenen un serafí i un querubí, als costats hi ha un home que porta un llibre, sant Mateu, i una àliga, sant Joan.
Capitells
Tampoc en els capitells no és fàcil trobar similituds amb d'altres obres catalanes. Començant d'esquerra a dreta trobem, en primer lloc, un dubtós Samsó que lluita amb un lleó. L'ésser humà obre la gola de la fera amb les mans i gira el cap mirant endavant. Els dos relleus, molt acusats, es destaquen sobre un fons de caulicles superiors. El tipus de lleó és molt característic: potes febles però altes, acabades en unes urpes molt marcades. Un cos relativament petit i un rostre gros i un xic groller. És el mateix que trobarem, amb una crinera més petita, en un altre capitell. Vist d'aquesta manera, no és pas comú en l'àmbit català.
El capitell que segueix és més interessant. Enmig d'unes fulles en una forma del tipus corinti surten dues figures humanes que estenen els braços en una posició que segueix la curvatura de les fulles, mentre que les mans, tallades delicadament, es mostren obertes. En l'origen llunyà d'aquesta composició hi hauria un capitell de la galeria de tramuntana de la tribuna de la nau de Sant Serni de Tolosa, entre els més tardans de l'església, i que ha estat classificat com de prop del 1118. Es tracta d'un capitell de fulles carnoses amb un dibuix característic en els cantons, el qual apareix secament estilitzat en l'exemplar de Covet. Del centre emergeix entre les fulles un personatge de tot cos. Els seus braços s'obren simètricament i agafen les potes d'un felí que és devorat mentrestant per un cap d'animal gegantí.
El tercer capitell, que té un mateix esquema que els altres quant a l'element central alt sortint i als caulicles dels angles, presenta dos lleons enfrontats. No té res de particular, llevat de les proximitats estilístiques abans esmentades. Aquests cossos d'animal, amb potes desmesuradament altes i primes sobre les quals recolza un cos —relativament petit— com també la forma de les peülles, ens posen en contacte amb Leyre.
El tercer capitell, que té un mateix esquema que els altres quant a l'element central alt sortint i als caulicles dels angles, presenta dos lleons enfrontats. No té res de particular, llevat de les proximitats estilístiques abans esmentades. Aquests cossos d'animal, amb potes desmesuradament altes i primes sobre les quals recolza un cos —relativament petit— com també la forma de les peülles, ens posen en contacte amb Leyre.
El darrer capitell és el més ric iconogràficament. A l'angle central, un arc lleugerament apuntat recolza damunt unes fines columnetes
que aixopluguen un personatge possiblement assegut, si hom té en compte
la posició del cos i una línia horitzontal que hi ha als dos angles. No
podem pas assegurar si es tracta d'un ésser masculí o femení, tot i que
sembla més probable el primer. Tampoc no es distingeix amb claredat si
portava nimbe. Al costat de l'arc
i del personatge hi ha quatre figures masculines més, de les quals les
dels extrems, de cos sencer, creuen llurs cames en aquesta forma dansant
i inversemblant, usual al Llenguadoc, sobretot des de la construcció de la portada de Moissac, bé que també freqüent a la península Ibèrica
des d'unes dates força primerenques. Una actitud semblant adopta la
figura masculina del grup del salmer de mà esquerra, el mal suposat sant
Josep i probable profeta. Un i altre han perdut l'elegant esveltesa
dels profetes de Moissac i Souillac o dels deixebles d'Emaús i Jesucrist de Silos. S'acosten a les figuretes de sants o profetes de la llinda del timpà de Sant Bertran de Comenge,
igualment petites, que en algunes ocasions insinuen els mateixos passos
de dansa. En algun cas el mantell es mou a conseqüència del gest
dinàmic, tot traçant un grafisme que no és llunyà, bé que és més fi, del
de les figures de Covet i fins i tot d'algunes teles mogudes en figures
de l'arquivolta externa.
Tot aquest conjunt és un dels exemplars cabdals del Pallars Jussà i un conjunt escultòric singularíssim a tot Catalunya. Tot i no disposar d'acta de consagració de l'església, ha estat datada entre 1150 i 1160. Hom creu que fou construïda damunt d'anteriors construccions visigòtiques, ampliant una petita esglesiola rural (la zona de l'absis sud).
 |
| Modillons de l'absis |
Tot aquest conjunt és un dels exemplars cabdals del Pallars Jussà i un conjunt escultòric singularíssim a tot Catalunya. Tot i no disposar d'acta de consagració de l'església, ha estat datada entre 1150 i 1160. Hom creu que fou construïda damunt d'anteriors construccions visigòtiques, ampliant una petita esglesiola rural (la zona de l'absis sud).
 |
| Absis |
S'ha especulat que la torre del campanar fora una antiga construcció de guaita, possiblement tardoromana, tot i que més aviat sembla una construcció posterior adossada a la nau principal. Les portes de l'església són les originals, així com la forja.
 |
| Modillons |
Imatge de la Mare de Déu
La imatge de la Mare de Déu de Covet és una talla policromada amb el dors buidat parcialment, datada al segle XII- XIII i de fusta d'àlber. És una Mare de Déu amb Nen; Santa Maria es troba asseguda al tron decorat amb dibuixos geomètrics sobre fons blau. Porta una magrana
a la mà dreta i amb l'esquerra suporta el Nen damunt del seu genoll.
Duu una túnica i mantell amb vel blanc guarnit amb ratlles, fulles
blanques i està coronada. Descansa els peus damunt d'un doble sòcol. El
Nen, coronat també, beneeix amb la mà dreta i porta un llibre a
l'esquerra. El daurat de les corones fou renovat modernament. Hi manca
la part inferior dels costats del tron. Aquesta imatge formà part d'un
grup d'escultures que, potser, sortiren plegades d'un mateix taller i
que –d'un aspecte més rústic- són conservades al Museu Diocesà de Lleida.
Es tracta d'una imatge feta en fusta d'àlber o similar (fusta de coloració blanquinosa i de textura tova; genèricament l'anomenen àlber o alba). La talla està pintada al tremp
i les seves dimensions són 83 × 31 × 24 cm. Té el dors buidat i manquen
parts fragmentàries del seient de la Verge, que és del tipus banc-cofre
amb decoració pictòrica formada per motius geomètrics disposats en tres
bandes paral·leles. La coloració del fons del tron és blava i la dels
sis motius representats, dos per cada banda, blanca i vermellosa; cada
banda ornamental és separada de l'altra per tres línies horitzontals,
una de vermellosa al mig i dues de blanques que la compartimenten.
La Verge sosté el seu Fill damunt el genoll esquerre. Porta
túnica i mantell tancat en escot rodó que prefigura una casulla més que
un mantell pròpiament; ambdós induments tenen la mateixa coloració
marronosa. Sota la corona daurada (amb policromia que suposem renovada) i
amb motius incisos, porta un vel blanc ornat per franges vermelles que
compartimenten altres motius formats per línies corbes. Duu a la mà
dreta una bola i descansa els peus damunt un sòcol ornat amb motius
quadrilobats, separats entre ells per dues línies; tot és fet en color
negre damunt un fons ataronjat. Sota aquest sòcol n'hi ha un altre de
color taronja, decorat per una retícula romboïdal de línies marrons.
El Nen porta igualment túnica i mantell, però executats de manera
tan barroera que resulta difícil fer-ne una descripció més completa.
També duu corona amb policromia (rectificada) de tonalitat daurada. Va
descalç i disposa el braç en alt mostrant la mà dreta en actitud de
beneir; amb la mà esquerra agafa un llibre (sembla que ofereix el llibre
en comptes d'agafar-lo) tancat i en sentit transversal.
La talla romànica original de la marededéu es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona. El 26 d'agost de 1989
l'Associació d'amics de Covet lliurà a la parròquia de Covet una
rèplica de la imatge de la Mare i el Nen, per al seu dipòsit dins de
l'església.
 |
| Foto: ADR Catalunya-Andorra |
El 2017, per iniciativa del Centre d’Estudis d’Isona i Conca
Dellà, es van reposar a l'absis lateral esquerra les imatges (s.XX) que
es van retirar amb motiu de la restauració de l'interior del temple als
anys 80 del s.XX.
Font Viquipèdia
Informació relacionada:
Castell de Llordà
12.00 h - El Castell de Llordà és situat al municipi d'Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà i formava part de l'antic terme d'Isona. Està situat un quilòmetre al nord-est del poble de Llordà, i a la mateixa carena on es troba el poble, però més enlairat. Està situat en un lloc estratègic, com es pot comprovar des de gairebé qualsevol punt de la comarca: el castell de Llordà és sempre present en el paisatge. Tanmateix, els anys d'abandonament feren que tot l'espai del castell anés quedant amagat per un bosc d'alzines, a més de ser el seu conjunt un munt de ruïnes. Això en dificultava enormement la visita i, encara més, l'estudi. Els darrers vint anys han vist de primer la neteja de l'espai del castell, i després la seva excavació i reconstrucció, fins a arribar al moment actual, en què torna a ser visitable. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.
Història
Fou construït entre el segle XI i el XII i esdevingué la residència d'Arnau Mir de Tost, mà dreta del Comte d'Urgell, encarregat de la conquesta del Pallars Jussà, de la seva repoblació i del seu posterior domini. Se'n tenen notícies ja des del 973 (Castrum Lordano), i des del 949 com a lloc, però fins al 1033 no hi ha constància certa i fiable del castell.
 |
| Sant Sadurní de Llordà, amb el castell al fons Fotografia de Lluis M. Vidal, publicada a Geografia General de Catalunya. Lleyda (1908-18) |
La importància d'aquest castell al llarg dels segles és constant. Fou donat pels comtes d'Urgell Ermengol II i la seva muller Constança a Arnau Mir de Tost i la seva muller, Arsenda,
a canvi de 2.000 sous. Arnau Mir de Tost fou l'encarregat de la
conquesta i repoblament del Pallars Jussà als sarraïns, i hi establí el
centre neuràlgic dels seus dominis. El feia servir com a residència, i
per això una part del que s'ha conservat és el palau senyorial.
Arnau Mir de Tost el va fer aixecar com un castell capaç d'hostatjar una guarnició important, així com una població civil, en part depenent i lligada amb la militar, amb el seu bestiar. D'aquest fet prové que encara avui dia les restes del castell de Llordà siguin imponents i extenses. A causa de la seua funció i de les seues característiques, es diferencia dels castells del segle XI, i s'assembla més a les fortificacions fetes en dates posteriors.
El castell de Llordà passà, per testament, a la filla d'Arnau Mir de Tost, la comtessa Valença, muller de Ramon V de Pallars Jussà. En els anys successius, diversos conflictes jurisdiccionals (el més important, amb l'abat d'Àger) feren anar a parar el senyoriu de Llordà al bisbe d'Urgell. El 1093, el bisbe Guillem Arnau de Montferrer llegà en testament el castell al seu germà Pere Arnau. El 1128 consta com a senyor de Llordà Bernat d'Alp, i el 1201 era empenyorat pel comte d'Urgell, Ermengol, al vescomte Guerau de Cabrera, però aviat tornà a mans de l'església, i el capítol de canonges de la Seu d'Urgell en mantingué la possessió fins a principis del segle XIX.
Fou abandonat del tot a ran de les desamortitzacions del segle XIX,
i al llarg dels darrers dos-cents anys anà caient fins a convertir-se
en un esquelet de castell, que, tanmateix, era visible i punt de
referència des de bona part de la comarca. Havia estat declarat monument històric artístic
el 1980, però fins al 1997 no se n'emprengué l'excavació prèvia a la
restauració. El 2008 s'ha acabat la tercera fase de la intervenció en el
castell de Llordà, i només queda la quarta, que afectarà l'església de
Sant Sadurní.
Descripció
És un dels millors exemples d'arquitectura residencial del segle XI
conservats a Catalunya i presenta elements innovadors respecte a la
tradicional arquitectura militar de frontera.
Constava de tres recintes successius, al capdamunt del qual hi havia el
palau senyorial. El recinte extern no era complet, ja que a llevant i a
ponent hi ha forts pendents, quasi cingles, que el fan inexpugnable per
aquests dos costats. El costat nord no té defenses importants, ja que és
una part del recinte segon i tercer. Sí, en canvi, el meridional, que
enllaça, tot i que amb un pendent important, amb el poble de Llordà i, a
través seu, amb la plana de la Conca Dellà. Aquest primer recinte
inclou l'església de Sant Sadurní,
les dependències de l'antiga col·legiata, i un ample espai que és on
degué ser el primer poble de Llordà -a més de la guarnició militar del
castell- abans que baixés 168 metres més avall, al seu emplaçament
actual. L'església i una part de la col·legiata i del mur exterior és
tot el que queda d'aquest recinte extern.
Més amunt i al nord-est, hi ha el doble recint superior, que està tancat per murs que ressegueixen el cingle a llevant i ponent, i barren el pas per la carena al sud i al nord. Aquest recite té una forma triangular, que és la forma marcada pel mateix espai natural on es dreça. Només accessible pel costat de ponent, on devia haver-hi el portal d'accés des del recinte jussà. Es conserva bona part de la torre que separava els recintes primer i segon, situada al nord-oest del primer i al sud-oest del segon.
La part superior és ocupada per l'antiga residència senyorial, que ella mateixa marca una separació amb el recinte anterior, formant així el tercer clos, i deixant un estret pas al costat nord-oest per tal d'accedir-hi. És l'edifici més espectacular, juntament amb l'església, i el més ben conservat, malgrat que la destrucció també hi va arribar. Amb la reconstrucció recent, han quedat netejats els munts de runes que hi havia, refets els panys de parets i sostres caiguts i consolidades les parts que estaven dempeus, de manera que actualment forma un conjunt de gran bellesa i valor històric. Les visites organitzades, a més, permeten fer-hi un recorregut molt interessant i intel·ligible. Es fan entre els mesos de juliol i setembre.
La part superior és ocupada per l'antiga residència senyorial, que ella mateixa marca una separació amb el recinte anterior, formant així el tercer clos, i deixant un estret pas al costat nord-oest per tal d'accedir-hi. És l'edifici més espectacular, juntament amb l'església, i el més ben conservat, malgrat que la destrucció també hi va arribar. Amb la reconstrucció recent, han quedat netejats els munts de runes que hi havia, refets els panys de parets i sostres caiguts i consolidades les parts que estaven dempeus, de manera que actualment forma un conjunt de gran bellesa i valor històric. Les visites organitzades, a més, permeten fer-hi un recorregut molt interessant i intel·ligible. Es fan entre els mesos de juliol i setembre.
Aquest recinte superior presenta un edifici de caràcter residencial, amb tres sales superposades, i algunes dependències més, entre les quals destaca la cuina. La planta baixa presenta tres naus paral·leles, cobertes amb volta de canó de bella factura, que devien contenir dependències auxiliars, com, per exemple, el celler. El superior acollia la sala gran del castell. Presenta tres finestres geminades (dues d'elles refetes seguint el model de la que havia quedat). Encara quedava al damunt seu un segon pis que acollia les cambres dels principals habitants del lloc, que s'obren a l'exterior (només al sud) a través d'unes finestres romàniques de doble esqueixada.
L'aparell és de darreries del segle XI, però presenta opus spicatum en la part interna d'alguns murs.
Font: Viquipèdia
Aquesta canònica ha tingut dues seus: Sant Sadurní de Llordà i Santa Maria de Covet. La primera era l'església del castell de Llordà del que es tenen notícies des de l’any el 961, poc després, l’any 973, aquella església dedicada a Sant Sadurní figura com una de les que el comte Borrell II de Barcelona i Urgell va donar a Sant Serni de Tavèrnoles. Tot i que el document esmentat ha estat considerat una falsificació del segle XII, és cert que el monestir de Tavèrnoles tenia possessions en aquella època a Isona.
L’any 1033 el castell de Llordà i segurament l’església de Sant Sadurní eren propietat dels comtes d’Urgell, en aquella data, Ermengol i Constança d’Urgell van vendre el castell a Arnau Mir de Tost i aquest degué posar l’església sota el domini de Sant Pere d’Àger, el 1040 es va consagrar l’església, segurament una nova construcció. El traspàs de l’església a Àger va donar peu a diferències entre aquella canònica i el bisbat d’Urgell, que va recuperar el domini fins que l’any 1092 el papa va retornar l’església a Àger.
Paral·lelament, s’hauria fundat una canònica en aquest lloc, que estaria en funcionament, almenys, des de l’any 1062. Davant el conflicte entre Àger i el bisbat d’Urgell, els canonges van defensar la seva vinculació amb el bisbat, el que va motivar que el 1092 es traslladessin a la propera església de Santa Maria de Covet i evitar la dependència d’Àger. L’arribada dels canonges a Covet va comportar la reconstrucció d’aquella església per adaptar-la a les seves necessitats. La permanència de la comunitat fou de curta durada, el 1315 el lloc ja consta com a simple parròquia.
L’església de Sant Sadurní, a tocar del castell de Llordà, es conserva parcialment, inicialment era una construcció de planta basilical amb tres naus i tres absis de la que només hi ha vestigis de la nau meridional. Cal datar aquesta construcció durant el segle onze, probablement l’edifici que es va consagrar el 1040. Als peus de la nau sud encara es poden veure les importants restes d’un campanar d’època posterior a la resta. A causa de l’estat de ruïna, no es poden identificar altres construccions o dependències que segurament havia de tenir.
Amb informació de Monestirs.Cat
14.00 h – Dinar al restaurant Modern (Pl. del Portal, 5 – Isona)
Sant Pere Màrtir de Sant Romà d'Abella
16.00 h Sant Pere Màrtir de Sant Romà d'Abella és una església romànica del poble i antic terme de Sant Romà d'Abella, des del 1870 en el d'Isona i Conca Dellà. Centra un petit raval anomenat les Cases de Sant Pere.
 |
| Sant Pere Màrtir de Sant Romà d'Abella |
Descripció
Sant Pere Màrtir és al centre del raval situat al sud-est de la població
de Sant Romà d'Abella. L'església és de planta d'una sola nau amb absis semicircular, lleugerament ultrapassat. La volta de canó seguit, l'arc presbiteral i la volta de quart d'esfera de l'absis que arrenquen d'una cornisa bisellada, són ultra-semicirculars. A l'exterior, l'absis presenta una finestra central de doble esqueixada i un fris al ràfec
de pedres ben tallades formant una decoració de triangles, similar a la
que hi ha al campanar de Sant Esteve d'Abella de la Conca.
La porta adovellada s'obre a la façana de ponent on també hi trobem el campanar d'espadanya de dues obertures.
El tipus d'aparell ens indica que és una construcció iniciada al segle XI i acabada amb l'execució de l'absis i la volta de la nau al segle XII. L'exterior és molt senzill, tot i que l'edifici en si és majestuós, i només cal destacar el fris en triangles que recorre la part superior de l'absis. Hi destaca l'espadanya de dos ulls, de belles proporcions, restituït en la reconstrucció que rehabilità fa uns anys tot l'edifici. Aquesta església era l'escenari d'una processó anual de tota la parròquia, el dia del sant patró (29 d'abril, antigament).
El tipus d'aparell ens indica que és una construcció iniciada al segle XI i acabada amb l'execució de l'absis i la volta de la nau al segle XII. L'exterior és molt senzill, tot i que l'edifici en si és majestuós, i només cal destacar el fris en triangles que recorre la part superior de l'absis. Hi destaca l'espadanya de dos ulls, de belles proporcions, restituït en la reconstrucció que rehabilità fa uns anys tot l'edifici. Aquesta església era l'escenari d'una processó anual de tota la parròquia, el dia del sant patró (29 d'abril, antigament).
Exvots de Sant Pere Màrtir de Sant Romà d'Abella
Font: Viquipèdia
Sant Andreu de Biscarri
15.30 h - Sant Andreu de Biscarri és una església romànica del poble de Biscarri, pertanyent a l'antic municipi de Benavent de la Conca i a l'actual d'Isona i Conca Dellà. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Font: Viquipèdia
Sant Andreu de Biscarri
15.30 h - Sant Andreu de Biscarri és una església romànica del poble de Biscarri, pertanyent a l'antic municipi de Benavent de la Conca i a l'actual d'Isona i Conca Dellà. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
 |
| Sant Andreu de Biscarri |
Història
Documentada des del segle XI (1068),
en el testament d'Arsenda, muller d'Arnau Mir de Tost, continua
apareixent en documents diversos al llarg de la història. Havia tingut
categoria parroquial, però des de fa bastants anys és regida pel rector
d'Isona, com la resta de parròquies dels termes d'Isona i Conca Dellà i Abella de la Conca.
És d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb un arc toral aproximadament a la meitat de la nau. La meitat occidental de la nau és lleugerament apuntada, mentre que l'oriental és rodona. La capçalera està formada per l'absis central, semicircular, precedit per un arc presbiteral força ampli, a banda i banda del qual es troben dues fornícules també semicirculars. Dos absis més completen la capçalera, però són clarament posteriors. Semicircular el de migdia, rectangular el septentrional, que sembla més l'arrencada d'un absis desaparegut o no acabat de construir que no pas un absis sencer.
 |
| El campanar |
Certes discontinuïtats en els murs de l'església, l'inici d'un arc
former extern, restes de parets i altres detalls fan pensar en diverses
reformes, i en l'antiga existència en el seu entorn d'altres
construccions. Com que tot aquest sector és on hi hagué el primitiu
poble de Biscarri, caldria unes prospeccions arqueològiques a fons per
tal de treure a la llum el que s'intueix que pot haver-hi en aquest
lloc.
Descripció
L'església de Sant Andreu actualment està aïllada al costat del clos del cementiri en l'espai que ocupava la població antiga de Biscarri, avui abandonada, situada al nord del nucli actual. És una construcció romànica força modificada d'una nau capçada per un absis de semicircular precedit per un ampli arc presbiteral que presenta una fornícula a banda i banda també semicircular. La nau és coberta amb volta de canó amb un arc toral central que separa el tram de perfil apuntat del costat de ponent, del de mig punt, del costat de llevant. En una modificació posterior, als dos costats de la nau es van obrir dos absis formant una mena transsepte irregular. El braç de migdia és de planta semicircular i el de tramuntana rectangular. Manté l'accés per una portalada oberta al mur de migdia. A l'exterior destaca l'absis principal amb una ornamentació llombarda, formada per grups de dues arcades cegues separades per lesenes, i una finestra central de doble esqueixada. L'antic campanar d'espadanya de la façana de ponent ha estat transformat en una torre en època molt recent.
Font Viquipèdia
Content i satisfet, després de compartir una jornada fantàstica amb els Amigos del Románico, persones agradables i acollidores amb qui compartim l'interès pel romànic i a qui agraïm molt aquesta oportunitat. Les visites les hem fet de la mà de la Dra. Francesca Español que sempre és un plaer escoltar-la.
La jornada organitzada per l'AdR Catalunya-Andorra / Amigos del Románico
Informació relacionada:
- Santa Maria de Covet (I)
- Santa Maria de Covet (II) (Visita amb la Dra Imma Lorés)
-.-
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada