Anem a pams: Santa Cecília de Torreblanca, Sant Pere de Ponts, Santa Maria del Castell de Cubells, Santa Maria d'Agramunt

Santa Cecília de Torreblanca, Sant Pere de Ponts, Santa Maria del Castell de Cubells, Santa Maria d'Agramunt...,

Avui hem tingut una visita molt especial, una persona a qui tenim una gran estima i que li apassiona la cultura, el patrimoni, la història, la gastronomia, i les coses senzilles. Per això hem considerat que aquesta sortida li agradaria i esperem que hagi sigut del seu gust. Us la compartim per si algun dia la voleu fer, segur que us agrada.

Santa Cecília de Torreblanca

Pugem per la C-14, fins a Artesa de Segre, després per L-512 en direcció a Pont d'Alentorn, una mica més amunt agafem direcció a Anya per la LV-5122 i a Torreblanca. Abans d'arribar a Torreblanca hi ha un trencall i a tres-cents metres deixen el vehicle. Ens endinsem pels sembrats sense deixar les roderes i procurant no malmetre cap espiga.

Tot és ufà, la vegetació alta i ple de flors, roelles, margarides, cards..., està preciós, es noten les últimes pluges que han sigut tot un regal per la terra i les collites del Segre Mitjà.

Ja hi som. Arribem a Santa Cecília de Torreblanca

Santa Cecília de Torreblanca, una capella romànica del municipi de Ponts (Noguera)

Es troba aïllada als afores (sud-oest) del nucli de Torreblanca, enmig de camps de conreu, a l'indret de l'Areny, envoltats per un ampli meandre del riu Segre. Considerada l'ermita de planta circular més petita de Catalunya.

Història

No es coneixen dades històriques sobre aquest temple singular. Tanmateix l'antiguitat del poblament d'aquest indret és inqüestionable, com demostren les troballes arqueològiques que s'han descobert al voltant de l'església.

A tota la zona meridional de l'església de Santa Cecília hom ha trobat, en els anivellaments que s'hi han fet per a les feines agrícoles, diversos fragments ceràmics, teules planes i materials petris, que poden ésser datats en una època romana tardana o, fins i tot, visigòtica, com, per exemple, algunes de les sivelles guardades al Museu del Montsec d'Artesa de Segre. Moltes d'aquestes restes poden ésser relacionades amb una necròpoli que hi degué haver en aquest indret. L'any 1983, hi poguérem veure dues sepultures de lloses, en un tall d'1 m d'alçada, en un punt situat a uns 30 m cap al sud-oest de la capella; així mateix, s'hi veien restes de murs orientats de nord a sud.

L'any 1976, a uns 100 m a llevant de l'edifici romànic, es localitzaren dos sarcòfags de pedra orientats d'oest a est, de coberta monolítica de dos vessants, que contenien dos individus en posició decúbit supí.

Arquitectura

És un edifici molt petit. Malgrat això i la senzillesa aparent, presenta nombrosos interrogants, que comencen en l'emplaçament mateix, en un lloc on hi havia una vil·la d'època romana i on es troben nombrosos fragments ceràmics i elements esculpits, els quals palesen una ocupació molt antiga de l'indret i l'existència d'unes probables estructures arquitectòniques més complexes que les que són visibles en l'actualitat. L'estructura respon a una planta circular, d'uns 6 m de diàmetre, i 3,25 m d'alçada del mur, coberta amb cúpula semiesfèrica, sense nau o absis diferencial. El cercle de la planta es deforma al costat de ponent, on forma un mur més rectilini en el qual s'obre la porta, resolta amb un arc de mig punt, encofrat amb taulons i de brancals rectes, sense galze per a les fulles de la porta, que tenen les pollegueres tallades en unes pedres encastades en la cara interna del mur. Aquest mur rectilini es produeix també en la part baixa de la cara externa del parament, on continua formant dos murs, actualment molt embardissats, d'1,60 m d'alçada, en angle recte i perfectament integrats en l'estructura dels paraments de l'església, que continuen per sobre d'aquests murs. No hi ha traces que aquests murs s'haguessin continuat més enllà de l'alçada actual. Fa l'efecte que aquests murs formaven part d'un primer projecte de l'església, que no s'arriba a concretar, la qual queda reduïda, doncs, a la petita rotonda conservada. L'edifici presenta tres finestres circulars, ben orientades, resoltes com a ulls de bou, de doble esqueixada i executats en pedra tosca, la qual cosa contrasta amb el parament de carreus, a penes escairats, disposats en filades uniformes i regulars, i embegut en el morter de calç de la resta de l'església.

Les façanes són totalment mancades d'ornamentació i no presenten cap caràcter que permeti establir una filiació o una datació, tret de l'aparell, que s'avé amb les fórmules constructives de l'arquitectura del segle xi, sense excloure una datació lleugerament posterior, o la possible reconstrucció d'algun edifici preexistent. El caràcter totalment concentrat de l'estructura de Santa Cecília fa evocar la propera església de Sant Bartomeu del Tossal, l'absis de la qual també constituïa, probablement, un edifici de planta concentrada.

Font: Viquipèdia

Hem sortit del sembrat pels de polen. Hem fet gana, i ja comça a ser hora de dinar, així que ens arribem a Ponts on farem parada i fonda.

Mol recomenable el restaurant Lo Ponts

Restaurant que ja fa uns anys que destaca per la seva cuina. Està inclosa a la Guia Michelin en l'apartat Big Gourmand, Sol Repsol, tambe esta afiliat al Slow Food. Cuina catalana molt ben elaborada, carta de vins molt extensa. Decoració amb pintures d'en Juanpere Massana. Cal telefonar si vols assegurar una taula.

Calaf, 6 – 25740 Ponts – (Lleida )

Contacte: 973460017

loponts@loponts.com

Amb la panxa plena, enfilem per la mateixa C-14 en direcció a la Seu d'Urgell, a poc més d'1 km un trencall a la dreta, un camí asfaltat ens porta directe a la Canònica de Sant Pere de Ponts.

Canònica de Sant Pere de Ponts

Sant Pere de Ponts és una canònica agustiana de l'art medieval català al municipi de Ponts, a la zona del Segre Mitjà, dins la comarca de la Noguera, damunt del turó del Tossal de les Forques, des d'on s'albira tota la població. L'abril de 1931 Sant Pere va ser declarat Monument Nacional de Catalunya per la Generalitat Republicana.

Història

Els primers documents que es troben que fan referència a Sant Pere de Ponts daten de l'any 1024, durant l'època del comte Ermengol II d'Urgell. El 1091 se li concedeixen els drets eclesiàstics. I, el 1098, es troba documentació dels canonges corresponents a la canònica.

El dret de canònica suposava que hi havia vida comunitària, menjador i dormitoris on els clergues ja tenien una reglamentació: un rector, un vicari, etc. De la mateixa època que la canònica de Ponts —és a dir, durant el segle XII— van ser creades moltes altres, encara que després tingueren una notòria baixada en el seu nivell de vitalitat. Són conegudes les de la Seu d'Urgell, Organyà, Cardona, Àger, Solsona, etc.

Al llarg del temps la canònica va ser centre cultural de Ponts, ensenyament, còpia de llibres, notaria, préstec de diners, etc. La seva subsistència es basava en els diners que rebia en concepte dels treballs esmentats, a més a més dels delmes de cereals, llanes, dret de mercats, almoines, funerals, etc.

En els anys posteriors pateix un període de decadència que durarà molts anys, a favor de l'església de Santa Maria del mateix poble. El 1839, durant el final de la Primera Guerra Carlina, l'edifici fou cremat i saquejat per les tropes absolutistes. Posteriorment fou restaurat.

Uns metres més enllà hi ha les ruïnes del castell de Ponts (segles XI-XII), amb una torre circular envoltada de dependències fortificades i de recintes defensius.

Restauració

El total abandonament en què havia quedat el temple de la seva destrucció el 1839 fou pal·liat pel decret de 3 d'abril de 1931 en ser declarat monument nacional. Malauradament els temps no van ajudar a la seva reconstrucció (Guerra Civil espanyola, etc.). Anys després un robatori i l'espoliació del temple van despertar la consciència dels pontsicans i tot plegat va culminar amb la creació de l'Associació d'Amics de Sant Pere. Aquest grup va iniciar les tasques de neteja i restauració. L'entitat té socis que col·laboren d'una forma desinteressada en l'esforç de mantenir el patrimoni cultural i, a més a més, des del 1976 organitza una trobada tradicional de germanor cada primer de maig.

Arquitectura

L'església de Sant Pere és de tipus romànic llombard. És d'una sola nau, a la part nord té tres absis culminats per un cimbori o torre de vuit cares amb dos estrats de finestres, que com totes són cegues de mig punt.

A la façana de ponent hi ha una porta amb arc de mig punt que dona accés a la canònica. La nau és coberta amb una volta de mig canó. El cor construït al peu de la nau és un element posterior afegit al temple, també s'observa una porta d'accés a l'edifici adjacen.

Al cementiri annex s'hi han descobert diverses mostres arqueològiques d'enterraments medievals (diverses làpides, esteles funeràries, un sarcòfag, un escut heràldic d'estil gòtic, entre d'altres).

Referències:

Font: Viquipèdia

Seguim.

Tornem per la per C-14, però a l'alçada d'Artesa agafem la C-26 en direcció Balaguer. Poc més d'un quart d'hora ens trobem Cubells, un petit poble amb tres esglésies romàniques. La que ens ocupa és la que té la portada més interessant, Santa Maria del Castell.

Santa Maria del Castell de Cubells

Santa Maria del Castell de Cubells és l'església del castell de Cubells al municipi homònim de la comarca de la Noguera.

Descripció

L'església de Santa Maria està situada al punt més alt de la vila, i és l'únic element conservat de l'antic castell de Cubells que ocupava l'espai on avui s'obre la plaça. Al costat de tramuntana s'hi aixecà un nou temple i l'església romànica actuava d'atri. Amb la restauració s'ha segregat. Bastida al segle XIII, és un exponent del darrer romànic de "l'escola de Lleida". L'edifici originari, de dimensions reduïdes, és d'una nau i absis semicircular, el qual és precedit per un eixamplament de la nau a manera de tímid transsepte. El parament extern és decorat per una cornisa sobre mènsules que corre per sota del ràfec de la teulada. La nau, coberta amb volta de canó apuntada, sobre arcs torals, fou allargada pel costat de ponent l'any 1748, amb la construcció d'un cor sobreposat i l'obertura d'un senzill portal.

Tret d'algun detall ornamental de l'interior, la decoració escultòrica es concentra a la magnífica portada romànica del mur de migdia. Emmarcada en un cos sobresortint, rematat per una cornisa amb mènsules figurades, és formada per sis arquivoltes en degradació, l'última de les quals forma guardapols. Les arquivoltes, que descansen sobre sis parells de columnes monolítiques, compten amb uns motius temàtics i ornamentals que formen part dels repertoris emprats pels tallers lleidatans fins entrat el segle xiii: dents de serra, puntes de diamant, arquets entrellaçats, etc., si bé en aquest cas es dona un predomini de l'entrellaçat, així com dels relleus baixos amb figuració. El fris continu, que subratlla la línia d'impostes i en el qual es perfilen una mena de capitells sobre dobles columnes, recull el joc ornamental entre temes figurats en relleu pla (amb ritmes reiterats i una certa simetria) i els esquemes vegetals estilitzats.

L'exterior de l'edifici evidencia les reformes i ampliacions fetes a mitjans de segle XVIII i XIX. De fet, l'antiga capella es va convertir en un atri de l'església nova, bastida al segle XIX perpendicularment a la nau romànica, fins que la restauració recent li ha retornat la seva autonomia i la seva funció original. La portada és oberta al costat sud de l'església, al mur de l'epístola corresponent al segon tram de la nau. La porta, de fusta, és d'influència mudèjar.

La portada està formada per sis grups d'arquivoltes i la darrera forma guardapols. El volum dels capitells és de forma conoide invertida i generatriu còncava. El material emprat és la pedra sorrenca, poc resistent a l'erosió, que s'ha mantingut fins ara gràcies a la profunditat de les arcades. La temàtica és relativament escassa, però molt rica en variants: ocells en variades actituds, figures humanes, la figura d'un lleó...

Molts dels temes zoomòrfics que es troben semblen arribar de l'art del teixit, i del treball del guix, del qual els àrabs del país eren excel·lents artistes. Es poden veure, per exemple, dues serps que omplen les dues cares del capitell, entrecreuant els cossos i caps a la part central superior i que semblen enfrontades en una lluita ferotge.

D'aquesta capella prové la imatge gòtica d'alabastre de la Verge de la Llet, actualment guardada a la parròquia de Sant Pere.

Notícies històriques

L'església fou bastida al segle XIII com a capella del castell. Ampliada per ponent el 1748, al segle xix esdevingué un simple atri de l'església nova, bastida perpendicularment a la nau romànica, i amb la qual comunicava per un portal tapiat en la recent restauració.

Font: Viquipèdia

Crist de Cubells. Últim quart del segle XII. 67 x 19 x 16 cm

De l'església de la Mare de Déu del castell de Cubells procedeix l'anomenat "Crist de Cubells". Una talla en fusta d'ametller policromada al tremp (la policromia actual és posterior) de l'últim quart del segle XII. De 67 x 19 x 16 cm. Avui dipositat al MNAC (Dipòsit del Ministeri de Cultura del Govern Espanyol, 1985)

Anem a buscar la C-26, ens dirigim a Montgai i per la LV-3025 fins Agramunt. Aprox uns 25 km

Agramunt

La vila d'Agramunt fou conquerida als sarraïns el 1070 per Ermengol IV, comte d'Urgell. La vila conegué un fort desenvolupament com a centre comercial a partir de la concessió d'una carta de poblament per Ermengol VII l'any 1163. Fou probablement aleshores van començar les obres de l'església de Santa Maria, que vers el 1236 ja era pràcticament acabada.

Santa Maria d'Agramunt

Santa Maria d'Agramunt, església romànica d'Agramunt a la comarca d'Urgel) declarada bé cultural d'interès nacional des del 1931.

Les portalades de la façana oest i nord constitueixen un magnífic exemple de l'escultura romànica catalana del segle XIII de l'escola lleidatana, amb influències tolosanes, mudèjars i altres elements d'origen anglonormand. Documentada des de la fi del segle XI, en el XII es va construir l'edifici actual, quan Ermengol VII va atorgar la carta de població a Agramunt. Des del 1953, una sèrie de restauracions han tornat a l'església la fesomia original, excepte la policromia.

Descripció

El temple de planta basilical té tres naus capçades per tres absis semicirculars, decorats exteriorment per sèries de dues arcuacions sobre lesenes. L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades. Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors.

S'accedeix al temple mitjançant dues portalades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent. La de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la decoració. Bastida a mitjan segle xiii, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per una ornamentació vegetal remarcable. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a l'esquerra amb l'Anunciació i a la dreta amb l'Adoració dels reis. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col·locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns a punt d'un més gran realisme.

La porta del costat nord, de concepció més senzilla, presenta també decoració de tipus geomètric, pròpia de l'escola lleidatana. Al costat esquerre de la façana s'aixeca el campanar, obra d'època gòtica que s'acabà probablement a finals del segle XIV.

La reixa de la Capella dels Socors: porta reixada que dona accés i clou la capella coneguda com la de la Mare de Déu dels Socors. És una reixa realitzada en forja. En la part més alta i central, hi ha la presència d'una gran corona envoltada per pinacles acabats en diverses punxes de ferro. Demostra ser una obra de molta habilitat per part de l'autor. La part inferior es divideix en tres cossos: dos laterals amb sis o set bases de ferro paral·leles i verticals, i una central més ampla, la qual es subdivideix en dos portes per accedir a la capella. En aquest tram hi ha dos registres horitzontals, un superior i un inferior, on s'hi veu la riquesa del treball de la forja amb la presència de volutes diferents entrellaçades i canelobres punteguts.

Dins la capella hi ha la imatge gòtica de la Verge dels Socors, de fusta policromada.

El campanar de l'església, és una torre prismàtica de planta quadrada, oberta per estretes espitlleres fins al darrer pis, on hi ha dues finestres a cada façana, rectangulars però incorporades al mur motllurat, amb traceries de factura gòtica. Té un cos baix que arriba fins al ràfec de l'església. Per sobre hi ha un petit cos, sense obertures amb les façanes en voladís en relació amb les del cos de baix. Un tercer cos i últim, suportat per una motllura, és el que conté les finestres. Les seves façanes, molt restaurades, presenten una decoració de traceria, que forma la base de l'alta coberta que corona el campanar. Està situat a l'angle nord-oest de la façana de l'església de Santa Maria.

Entre finals de l'any 1996 i la primavera de 1997 es van dur a terme obres de restauració a la façana nord i de l'lateral nord de la façana oest de l'església de Santa Maria de Agramunt (Urgell) sota la direcció de l'arquitecte Enric Solsona, promogudes per la Diputació de Lleida. l'església es va començar a construir durant la segona meitat de segle xii, possiblement a partir de l'any 1163, data en què es concedeix la carta de població per Ermengol VII, comte d'Urgell.

En aquesta actuació es van restaurar els dos arcosolis de la banda nord de la façana oest. El sarcòfag que ens ocupa (llis, de pedra sorrenca de color grisenc, sense heràldica ni epigrafia) es va treure de seu emplaçament. Acabades les obres i abans de restituir el sarcòfag al seu emplaçament original, Enric Solsona, arquitecte-director de les obres, va demanar al director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida l'autorització per a obrir-lo i comprovar-ne el contingut. Josep Gallart, arqueòleg territorial de Lleida, va autoritzar-lo l'abril de l'any 1997. S'hi van trobar dos esquelets semimomificados superposats, un femení en primer terme i un de masculí a el fons, encaixat en morter de calç. El que més va sorprendre va ser que els dos esquelets conservaven en bon estat les vestimentes mortuòries, sobretot el cos femení.

Així doncs, el 29 de juliol de 1997 es va dur a terme la intervenció directa sobre el sarcòfag, autoritzada per la Direcció General del Patrimoni Cultural i promoguda pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia. L'antropòleg Àlex Camí va dirigir l'actuació, amb la col·laboració de Josep Gallart, i la direcció de la recuperació dels teixits van anar a càrrec de Rosa M. Martín i Ros, amb la col·laboració de Carmen Lebrón, en aquell moment directora i restauradora del Museu Tèxtil i d'Indumentària de Barcelona. Es van documentar exhaustivament els dos enterraments i se'n van retirar els teixits dels dos cossos. La indumentària es va traslladar al museu Tèxtil, on es va fer un primer tractament de desinfecció. Més tard es van dipositar temporalment al Museu de Lleida i, passat un temps, des del Servei d'Arqueologia i Paleontologia es va encarregar el projecte de restauració al Centre de Restauració i Museu Tèxtil de Terrassa (CDMT) que va delegar aquesta tasca a Elisabet Cerdà, restauradora titular.

Porta nord

Altar major

Realitzat en pedra, d'uns dos metres de llargada per un d'alçada. És de planta rectangular i a la part superior presenta una decoració geomètrica a base d'arcs llombards. La llosa superior sobresurt uns deu centímetres. L'altar és molt auster i pesat. Fou reconstruït cap als anys 1950 quan ens restaurà el temple.

Piques

Joan Pons Farré escriu que abans de la guerra civil, l'església de Santa Maria d'Agramunt ja tenia cinc piques d'aigua, totes es conserven, però van ser mogudes de lloc quan es va restaurar l'església als anys 50 del segle XX.

Baptismal: Situada a la dreta de l'entrada, realitzada en pedra d'una sola peça, de forma circular i exterior gallonat. A un dels costats de la pica hi ha una marca en forma de creu. A l'interior d'aquest enorme recipient baptismal hi ha una segona pila, de reduïdes dimensions i sostinguda per un petit peu, en la qual es dipositava l'aigua beneïda.

Beneitera 1: De base quadrangular, trencada al costat dret i coronada per una anella. A sobre s'aixeca una columna tornejada a base de línies helicoïdals. La pica, amb la part inferior gallonada i la part superior un registre horitzontal decorat amb motius geomètrics seriats incisos flanquejant la data de construcció (1598). L'interior, de poca profunditat, és llis i al centre presenta un medalló vegetal dins una sanefa estelada.

Beneitera 2: Realitzada en pedra d'una sola peça. Molt robusta i austera. Té tres parts: el peu o base quadrangular i només decorat amb fines motllures incises al contorn. Li segueix un cos circular amb un diàmetre de gran amplada i absent de decoració. La pica és semiesfèrica, molt robusta i de gran amplada i profunditat. Presenta una gruixuda anella g¡radial que rodeja tota la cara exterior de la pica. En general té un aire molt pesat i auster que contrasta amb les altres piques del temple, que són molt més esveltes.

Beneitera 3: de peu quadrangular i llis, molt esvelta. El fust s'amplia a la part central i la decoració estriada és la típica de l'època. A la part mitjana inferior de la pica es troba una decoració a base de gallons allargats i units entre ells. A la part superior de la pica es veu un registre seriat amb decoració geomètrica i entremig la data de construcció, 1568. La part inferior és gallonada. A l'interior, de poca profunditat, hi ha una decoració en forma de venera, la qual acaba amb un medalló al centre de la pica que porta incís un motiu vegetal dins una estrella.

Beneitera 4: De base quadrada amb els extrems arrodonits. A sobre hi ha una columna de fust estriat amb un registre força deteriorat de motius florals. La pica, amb la part inferior gallonada i la superior amb un registre superior decorat amb motius geomètrics amb la data de 1687. A l'interior, de poca profunditat, hi ha la decoració en forma de petxina que es concentra en un medalló central decorat amb una creu incisa. Realitzada pel paleta Francesc Boixart, al qual es pagà 12 lliures i 10 sous, dos anys després de la construcció.

Imatge de la Mare de Déu del Castell

A l'Interior de l'església de Santa Maria hi podem trobar la imatge de de la Mare de Déu del Castell.

Realitzada, probablement, al segle XIV. Originalment presidia la capella del castell d'Agramunt, fins que al segle XVIII va ser dipositada a l'església de Santa Maria, on va ser fins a la Guerra Civil. Després se li va perdre el rastre, fins que l'any 2009, una veïna del poble la va localitzar a les sales de reserva del Museu Diocesà de Lleida. La representació de la Mare de Déu i del Nen és hieràtica, encara amb influències romàniques. La Verge té la mà dreta alçada, originalment sostenint l'orbe simbòlic -desaparegut- i el Nen a la falda, amb un llibre a la mà.

Mare de Déu del Castell. Autor desconegut.
Procedencia: castell d'Agramunt.
Fusta policromada. Segona meitat del segle XIV

Font: Viquipèdia

Refugi antiaeri

Sota l'església hi ha un refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola que fou recuperat durant les obres de restauració del temple de l'any 2005. El refugi segueix la nau central i el creuer del temple, amb una galeria llarga de 34 metres i una transversal de 28,4 m. Inclou una mostra permanent sobre la vida quotidiana de la població abans de la guerra i els bombardejos que va patir la població entre l'abril del 1938 i el gener del 1939.