 |
| Mainada jugant a la font de la plaça Nationale de Montalban |
Canillo
Canillo, antigament Canílleu, és una parròquia d'Andorra, la primera en l'ordre tradicional i la més extensa de les set amb 110 km². El nucli principal de la parròquia és el nucli de Canillo, que dona nom a la parròquia i on està situat el comú de Canillo. Es troba a 1.526 m d'altitud.
La parròquia també és un centre d'esports d'hivern amb el Palau de Gel d'Andorra, la seu de la Federació Andorrana d'Esports de Gel, i les instal·lacions de l'estació d'esquí de Soldeu - el Tarter.
Canillo, antigament Canílleu, és una parròquia d'Andorra, la primera en l'ordre tradicional i la més extensa de les set amb 110 km². El nucli principal de la parròquia és el nucli de Canillo, que dona nom a la parròquia i on està situat el comú de Canillo. Es troba a 1.526 m d'altitud.
La parròquia també és un centre d'esports d'hivern amb el Palau de Gel d'Andorra, la seu de la Federació Andorrana d'Esports de Gel, i les instal·lacions de l'estació d'esquí de Soldeu - el Tarter.
 |
| Canillo |
Història
Amb la parròquia d'Encamp es va disputar el dit Terreny de Concòrdia, un sector d'explotació comuna de 15,6 km², i a la fi aquest terreny se'l va quedar la parròquia d'Encamp. Amb el Sabartès es va disputar la solana d'Andorra, un terreny tradicional de pasturatge reclamat pels pobles occitans de l'Hospitalet i de Merenç. Una sentència del Consell Superior de Perpinyà del 1776, ratificada pel Consell Reial de Tolosa de Llenguadoc el 1835, va reconèixer el dret a favor de Canillo.
Canillo és considerada el centre religiós d'Andorra amb el santuari de la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'Andorra, l'església romànica de Sant Joan de Caselles,
la més ben conservada, i l'església parroquial de Sant Serni que
destaca per la torre alta i massissa i una talla gòtica del Sant Crist
del segle XIV.
Sant Joan de Caselles
L'edifici té també dos porxos, un al cantó del campanar i des d'aquest fins al mur dels peus de la nau. El segon és comunicat amb el primer per una porta.
Seguim
Sortim d'Andorra
Enfilem direcció al Pas de la Casa, Hospitalet, Tarascó, i amunt en direcció a Foix, però abans d'arribar-hi trenquen a la dreta a la carretera de L'Avelhanet i per aquesta ruta fem cap a Miapeix, Castellnou d'Arri (considerada la capitale du cassoulet) on fem parada per comprar alguna cassolet i seguim. Ens saltem Revel, val molt la pena de fer-hi una parada, i per descomptat visitar el mercat de la vila (aquí una petita mostra d'alguna visita anterior). Per fi!, després de donar força tombs per culpa del Mapps, arribem a Galhac.
Galhac
Sant Joan de Caselles
Ja que hi som hem volgut aprofitar i fer una visita a Sant Joan de Caselles que sempre ve de gust.
Sant Joan de Caselles és una església romànica situada a la parròquia de Canillo, a Andorra. És a tocar de la carretera que porta d'Andorra la Vella al Pas de la Casa, a la sortida del nucli urbà de Canillo.
Història
Tot i que l'església és força més antiga, no se'n troben les primeres notícies documentals fins a l'any 1312, quan hom l'esmenta com a depenent de Sant Miquel de Prats, església situada també a la mateixa parròquia de Canillo. El lloc de Caselles és esmentat molt abans, el 1162.
Edifici
És un dels edificis cabdals de l'art romànic andorrà.
La seva planta és trapezoïdal, amb un únic absis al nord, a la part més
estreta de la nau. Aquest absis exteriorment és llis i únicament
presenta una petita finestra de mig punt. Interiorment és cobert per una
volta de quart d'esfera. Està separat de la nau per una reixa.
El campanar es troba separat de la nau, i és aquest un cas excepcional
en el romànic andorrà. És un bell exemplar romànic, de planta quadrada,
potser la part més característica de l'edifici. La part inferior és cega
i més amunt hi ha tres pisos de finestres: el primer amb tres obertures
de mig punt, en tres dels cantons. El segon nivell d'obertures és
format per quatre obertures, tres de geminades; el tercer nivell és
similar a aquest. És rematat per una coberta a quatre aigües.
L'edifici té també dos porxos, un al cantó del campanar i des d'aquest fins al mur dels peus de la nau. El segon és comunicat amb el primer per una porta.
La data de la seva construcció és incerta, potser de mitjan segle XII o, molt probablement, anterior.
Mobiliari
L'església guarda restes importants d'una majestat d'estuc,
descoberta en la campanya de restauració de 1963. Això va permetre
localitzar el lloc de la seva ubicació originària, en un dels murs de la
nau, i destapar la decoració mural que envoltava l'escultura: a la part
superior el sol i la lluna, i a l'inferior Esteve i Longí, el primer
amb una galleda i una canya i el segon amb una llança. Aquestes pintures
descriuen el passatge evangèlic del calvari: Stephanon, que dona beure a
Jesús, el centurió Longinus, que li clava la llança al cor, i la lluna i
el sol mig tapat, que ens recorden que la terra es cobrí de tenebres en
expirar Jesús.
A l'absis, encara es troba el retaule gòtic atribuït a un tal mestre de
Canillo, dedicat a sant Joan Evangelista, del 1525. El retaule té cinc
carrers, el central ocupat per una imatge també antiga del sant titular
de l'església i els quatre laterals amb escenes de la vida de sant Joan
Evangelista. A la predel·la es veuen escenes de la Passió.
Finalment, cal destacar una reixa de ferro forjat i la decoració, d'època romànica, pintada en els llistons que dissimulen les juntes de la fustamenta de la coberta.
El Cris Majestat
Majestat estuc es una combinació entre dues tècniques i dos tipus de
materials differents. El crist està situat damunt un mural, marcat per
diferents ornaments. Un dels materials que es va utilitzar per crear el
crist es l'estuc, d'aquí el nom sa majestat estuc. Aquest material és
dur pero a la vegada molt delicat, es trenca fàcilment lo que fa que
sigui dificil treballa amb aquests. L'estuc es una barrejar entre guix molt fi, aigua i cola animal.
S'utilitzaven fulles de pi perquè el material tingues mes consistencia
tot i fer-lo més groller. Tot i que el material té moltes
característiques semblans les tecnhiques son totalment differents.
Trobem dues tècniques. La primera, l'emmotllament, es realitzaria
gràcies a un motlle i l’ho que vindria a ser l'estuc. La técnica
consistiría a agafa un motlle, amb la forma ja modelada, i introduir
l'estuc dins del motlle i espera que sequi. L’altre tecnica seria el
modelatge. Consistiria en modelar directament la forma que volem
aconseguir. Malaudarament no es clar amb quina de les dues tècniques van
crear El Crist l'estuc. Sa majestat l'estuc que trobem avui en dia a
sant joan de caselles està molt mutilat pero això no ens impedeix de
poder-lo analitzar amb detall.
Podem observa, al fragment dels
turmells, una túnica llarga anomenda manicat on es creu que el color
era un gris rosat, actualment poc visible. A l’alçada de l'espatllat es
pot observa un plecs que simulen el frunzit de la roba. De les mans
només ens queda una part dels dits de la mà esquerra i un fragment de
canell dret. El cap s’encona a un nimbe circular que sobresurt. Les
fraccions de la cara son dures pero al mateix temps amb expressivitat.
Sa de saber que el desgast de la figura fa que no puguem concreta
exactament com era però ho podem deduir segons les marques que per sort
es veuen encara avui dia.
Font: Viquipèdia
Seguim
Sortim d'Andorra
Enfilem direcció al Pas de la Casa, Hospitalet, Tarascó, i amunt en direcció a Foix, però abans d'arribar-hi trenquen a la dreta a la carretera de L'Avelhanet i per aquesta ruta fem cap a Miapeix, Castellnou d'Arri (considerada la capitale du cassoulet) on fem parada per comprar alguna cassolet i seguim. Ens saltem Revel, val molt la pena de fer-hi una parada, i per descomptat visitar el mercat de la vila (aquí una petita mostra d'alguna visita anterior). Per fi!, després de donar força tombs per culpa del Mapps, arribem a Galhac.
Galhac
Galhac (occità) o Gaillac (francès) és un municipi francès al departament del Tarn a la regió d'Occitània, situat a 50km de Tolosa i a 20 d'Albi, a la riba del riu Tarn. És cap de cantó i té 11.073 habitants (cens 1999) en un territori de 50,93 km². El codi postal és 81600.
 |
| Abadia de Saint-Michel de Galhac |
Economia
És un centre productor de vi des de l'època dels romans i durant l'edat
mitjana el vi era transportat des del port fluvial que hi havia en
aquesta localitat.
Abadia de Saint-Michel de Galhac
L'existència del monestir dedicat a sant Miquel, està documentada des
de l'any 966. L'any 972, Frotari, bisbe d'Albi va consagrar un altar de
l'església, moment en què es van atorgar al monestir certs béns i
rendes, alhora que s'esmentava que la casa era seguidora de la regla de
Sant Benet. El 1079, Guillem IV, comte de Tolosa, va intervenir en els
afers de la casa que patia ingerències dels poders laics, posant-la sota
la dependència de l'abadia de La Chaise-Dieu (Alt Loira), fundada feia poc i en plena expansió.
L’arribada de monjos de La Chaise-Dieu va contribuir al desenvolupament
espiritual i material de la casa i es van crea diversos priorats que hi
depenien, com ara el de Lescure.
A iniciativa de la mateixa comunitat, el 1534 l’abadia fou
secularitzada, la comunitat de monjos fou substituïda per canonges, que
hi van mantenir el culte. Poc després, el 1570, Galhac va patir els
efectes de les guerres de Religió, quan els protestants van malmetre la
col·legiata, que va resultar saquejada i en ruïna. Hi ha constància que
el 1703 l’església i les dependències de la casa s’havien restaurat.
Després de la Revolució, ja al segle XIX, es van efectuar altres obres
de restauració.
Avui a la mateixa abadia hi podem trobar: Vins de Gaillac
 |
| Clicar sobre la imatge |
Un espai on podreu degustar i comprar els vins dels productors de la zona. Val molt la pena. La relació qualitat i preu és molt bona.
Un vi des de fa temps… de l'antiguitat la vinya de Gaillac va ser explotada de manera precoç. Tanmateix, es va haver d'esperar fins a l'edat mitjana perquè la cultura de la vinya es desenvolupés, especialment sota l'impuls dels monjos. Un esplendor ràpidament trastocat per les Guerres de Religió, i després, la fil·loxera. I novament, els homes d'aquesta terra van haver de tornar a aixecar-se. Avui dia, joves viticultors amb gran ambició porten ben alt els colors... i les aromes d'aquesta vinya.
Un vi des de fa temps… de l'antiguitat la vinya de Gaillac va ser explotada de manera precoç. Tanmateix, es va haver d'esperar fins a l'edat mitjana perquè la cultura de la vinya es desenvolupés, especialment sota l'impuls dels monjos. Un esplendor ràpidament trastocat per les Guerres de Religió, i després, la fil·loxera. I novament, els homes d'aquesta terra van haver de tornar a aixecar-se. Avui dia, joves viticultors amb gran ambició porten ben alt els colors... i les aromes d'aquesta vinya.
La vinya de Gaillac està plena de colors i de sabors. Des
del negre estructurat a les aromes afruitades del blanc, passant per la
delicadesa del rosat o fins i tot, la frescor de l'escumós... Els
maridatges no decebran cap epicuri. Les diferents DOC que completen el nom dels vins de Gaillac us ajudaran a la vostra selecció. I si encara teniu dubtes, els cellerers us rebran amb els braços oberts per passar un agradable moment durant una degustació.
L'etiqueta «Vignobles & Découvertes», compromís de qualitat
Fa més de 700 anys que va néixer la marca del gall per diferenciar els vins de Gaillac, sens dubte la marca vinícola més antiga del món. Tot i això, l'etiqueta turística «Vignobles & Découvertes» ha aconseguit revelar el millor de la vinya francesa. A Gaillac, identifiqueu aquest logotip verd i blanc en els viticultors, els restauradors o fins i tot els prestataris d'activitats: és la garantia d'una recepció de qualitat i d'una experiència enoturística exitosa.
Els números de la vinya de Gaillac:
> 6800 hectàrees
> 300 explotacions
> Uns 38 milions d'ampolles 16% de la vinya amb agricultura ecològica
> 300 explotacions
> Uns 38 milions d'ampolles 16% de la vinya amb agricultura ecològica
 |
| El riu Tarn al pas per Galhac |
Més informació:
Albiàs
Albiàs és un municipi del departament de Tarn i Garona a la regió d'Occitània, al districte de Montauban i Cantó de Negrapelissa.
Moulin d'Albiàs
La seva història es remunta al 1770
El molí d'Albiàs o molí de Bias és un antic molí industrial fariner situat a Albiàs, a Tarn-et-Garonne, França, al riu Avairon, afluent de Tarn. Va ser construït íntegrament amb maó vermell des de l'any 1770. Molí fariner de 1781 a 1910, es va transformar i modernitzar en un molí industrial fariner l'any 1910 i 1931 per esdevenir un edifici residencial l'any 1950.
Emplacement
El molí està situat a 3 quilòmetres de la població de Montauban, al número 118 de la route des rives de l'Aveyron en el territori de la comuna d'Albiàs, a la riba esquerra de l'Aveyron, al districte nord-oest del poble. Està construït directament al riu aigües avall del poble d'Albiàs.
 |
| Pont sobre el riu Avairon afluent de Tarn al pas per la comuna d'Albiàs |
Arquitectura
El molí d'Albiàs està construït amb maons vermells. S'escapava del recobriment dels maons amb un guix lleuger, una pràctica habitual al segle XIX quan es camuflà aquest material perquè encara es considerava poc noble.
L'edifici massís, de planta rectangular, de maons vermells cuits, té cinc nivells. La base està travessada per 9 arcs de mig punt per on circulava l'aigua que en aquell moment impulsava les turbines. L'elevació o façana sud, disposada en onze vans, denota una autèntica recerca de la simetria. Els tres vans situats al centre i als extrems de l'edifici, i que formen un lleuger ressalt, estan perforats amb finestres d'arc de mig punt. Entre els vans formats per obertures de parterres, aquesta vegada trobem finestres d'arcs esglaons també anomenades arcs convexos o arcs rebaixats. Les bandes que delimiten els nivells marquen la façana horitzontalment. L'acurat tractament decoratiu del coronament (fris, cornisa, balustrada) de l'avantcorps central destaca la inscripció “B Merly et Cie”. Encara és visible la sortida de la torreta coberta amb una coberta de pavelló que originàriament limitava l'edifici al sud-est. La torre original ha donat pas a una torre quadrada travessada per un òcul a sobre de la qual hi ha inscrita la data de la campanya principal d'obra: 1910.
 |
| El molí d'Albiàs |
Història
El molí d'Albiàs pertany a l'onada de construccions o reconstruccions que van viure les valls baixes de l'Aveyron i el Tarn durant la segona meitat del segle XVIII. Va ser construït al mateix temps que el pont de la carretera d'Albiàs. L'autorització per construir un molí d'aigua al poble d'Albiàs va ser emesa el 8 d'agost de 1770 pel rei Lluís XV. És el seu arquitecte, Alexis Bergis, qui elaborarà els plànols del molí. Un cop acabat el molí i equipat amb 8 parells de moles, va començar a moldre el 4 de novembre de 1781.
Aleshores és capaç de produir 100 quintals per dia. La molt fèrtil vall de l'Aveyron ofereix cereals de qualitat que permeten produir una farina blanca superior anomenada minot. Aquest s'exportarà per mar a través de Bordeus cap a les Antilles, Amèrica i Còrsega. La presència del nou pont de la carretera, i posteriorment l'obertura de la línia de ferrocarril París-Tolosa el 1893, van ser un actiu considerable per al comerç de la farina.
El molí d'Albiàs pertany a l'onada de construccions o reconstruccions que van viure les valls baixes de l'Aveyron i el Tarn durant la segona meitat del segle XVIII. Va ser construït al mateix temps que el pont de la carretera d'Albiàs. L'autorització per construir un molí d'aigua al poble d'Albiàs va ser emesa el 8 d'agost de 1770 pel rei Lluís XV. És el seu arquitecte, Alexis Bergis, qui elaborarà els plànols del molí. Un cop acabat el molí i equipat amb 8 parells de moles, va començar a moldre el 4 de novembre de 1781.
Aleshores és capaç de produir 100 quintals per dia. La molt fèrtil vall de l'Aveyron ofereix cereals de qualitat que permeten produir una farina blanca superior anomenada minot. Aquest s'exportarà per mar a través de Bordeus cap a les Antilles, Amèrica i Còrsega. La presència del nou pont de la carretera, i posteriorment l'obertura de la línia de ferrocarril París-Tolosa el 1893, van ser un actiu considerable per al comerç de la farina.
En
l'arrendament i la concessió que data de 1783, el senyor de
Nègrepelisse, Jacques de Bergeret, va cedir el seu privilegi als dos
germans Portal així com a Alexis Bergis, arquitecte del rei per a tota
la generalitat de Montauban. Aquest
arquitecte no és altre que l'autor del molí de Montauban construït
l'any 1764. Aquest molí de Montalban anomenat “La Palisse” amb 17
parells de moles va produir el doble que l'Albiàs. Durant la Revolució Francesa de 1789, l'extracte de l'arrendament del molí d'Albiàs esmenta sempre vuit parells de moles. Uns vint anys més tard, l'any 1809, el molí es va equipar amb un parell de moles addicionals. Els
germans Portal i Alexis Bergis encara són propietaris del molí d'aigua
que amb el temps es va dotar d'una quadra i d'una casa d'habitatges
esmentada en el plànol del Registre de la Propietat napoleònica amb les
parcel·les 62 i 64.
L'equipament
dels molins d'aigua a França es va millorar al llarg del segle XIX i
principis del segle XX, mitjançant la modernització de les diferents
màquines de neteja, trituració i tamisat. El
molí d'Albiàs no s'escaparà d'això i experimentarà el seu ple
desenvolupament a principis del segle XX, quan el seu propietari
"Boussac i companyia" de Tolosa el va fer transformar en un molí
industrial de farina, l'any 1910, per l'enginyer de ponts i camins,
Senyor Merly. Aleshores l'edifici va ser molt ampliat amb un afegit de dues plantes. Gustave Eiffel,
especialista en marcs metàl·lics, va presentar múltiples patents entre
1867 i 1893 en el context de la construcció d'edificis industrials. La
seva tecnologia es va utilitzar durant l'ampliació del molí d'Albiàs
l'any 1910. La modernització dels seus equips de fresat es va encarregar
a l'empresa alemanya Amme, Giesecke et Konegen (AGK). Diversos
documents iconogràfics d'aquesta època presumeixen que el Moulin
d'Albiàs s'hauria convertit en un "model de molí fariner" equipat amb
Cilindres i Plansichters de la marca alemanya.
 |
| Apartament espaiós i còmode |
Aquesta modernització de 1910 comportarà un augment molt important de la productivitat. Això augmentarà de simple a triple, arribant als 300 quintals per dia, o 30.000 quilos per dia. Com a resultat, el molí d'Albiàs es convertirà en un dels grans molins fariners de Tarn-et-Garonne així com de la vall de l'Aveyron. Actualment, encara es conserva la inscripció “B Merly et Cie” a la projecció central a nivell del coronament així com la data de 1910 a la torre sobre l'òcul. A partir de mitjans del segle XX, els molins d'aigua van ser suplantats progressivament per l'arribada de l'electricitat i els motors elèctrics. L'activitat del molí gairebé ha desaparegut. Alguns no són més que ruïnes, d'altres, com el molí d'Albiàs, s'han convertit en cases o edificis d'habitatges. La central hidroelèctrica situada entre el molí i el riu Aveyron està en funcionament des de 1950 i produeix electricitat per a la revenda a Enedis.
Inundació de 1930
Les riuades del març de 1930 a la conca del Tarn van afectar el molí d'Albiàs.
Avui el Molí d'Albiàs és un aparthotel, un complex d'apartaments còmode i tranquil
Per reserves: https://www.moulindalbias.fr
Les riuades del març de 1930 a la conca del Tarn van afectar el molí d'Albiàs.
Avui el Molí d'Albiàs és un aparthotel, un complex d'apartaments còmode i tranquil
Per reserves: https://www.moulindalbias.fr
 |
| En vermell la marca fins on va arribar la crescuda del riu a les inundacions de 1930 |
Descarreguem equipatge i encara aprofitem per donar un tomb per Montalban. Ciutat agradable i plena de patrimoni, galeries d'art..., a banda del Museu Ingres que visitarem demà.
Montalban
Montalban
Montalban (en occità: Montalban; en francès: Montauban) és un municipi d'Occitània (Estat francès), capital del departament de Tarn i Garona, a la regió d'Occitània. Està situada a la regió occitana de Guiena.
Situada a la zona de contacte entre el Baix Carcí i l'extrem occidental del Llenguadoc, s'emplaça a la confluència dels rius Tarn i Tescon.
Economia
És un centre comercial i administratiu, mercat d'una comarca agrícola i ramadera, que estén la seva influència a tot el departament, malgrat la proximitat de Tolosa de Llenguadoc, 50 km al sud. Té indústria d'equipament elèctric i aeronàutic i productes alimentaris.
És un centre comercial i administratiu, mercat d'una comarca agrícola i ramadera, que estén la seva influència a tot el departament, malgrat la proximitat de Tolosa de Llenguadoc, 50 km al sud. Té indústria d'equipament elèctric i aeronàutic i productes alimentaris.
 |
| Ancien collège o Ancien Collège des Jésuites |
Curiositats
Cal esmentar, entre els monuments, el pont de rajola sobre el Tarn i l'església de Sant Jaume (ambdós del segle xiv); la catedral, d'estil clàssic francès, fou construïda entre la fi del segle XVII i el començament del segle xviii. El museu Ingres, instal·lat a l'antic bisbat, edifici del 1658, conté una col·lecció molt completa d'obres de Jean Auguste Dominique Ingres, col·lecció començada per ell mateix amb la donació que feu a la seva ciutat natal, el 1851.
 |
| Al fons, el Museu Igres |
A partir del 1939 va allotjar, al mas veí anomenat la Maison Bleue, un grup nombrós de refugiats catalans, entre els quals hi havia *Marcel·lí Perelló i la seva família.
*Marcel·lí Perelló i Domingo
*Marcel·lí Perelló i Domingo
La Plaça Nacional
La Place Nationale és una plaça situada a la localitat de Montauban a França. Vestigi de l'antiga fortalesa medieval i reconstruïda al segle XVII després de dos incendis, es considera el cor del centre de la ciutat.
Montauban, Mons Albanus (Mont Blanc), es va fundar l'any 1144. La primera menció d'un lloc emporxat a Montauban data de 1170. Un text de 1450 testimonia que aquests coberts formaven una doble fila de porxos. Aquesta plaça reprèn, doncs, les característiques de les places que es poden trobar a les bastides del sud-oest amplificant els emporxats. La plaça devia estar envoltada de cases de fusta com es pot veure a la Place des Cutlery de Mirapeis (Mirepoix) o a Lisle-sur-Tarn amb la casa consular.
La plaça tenia diverses funcions: - lloc d'expressió de la vida de la comuna amb la casa consular i plataforma des de la qual es proclamaven les normes de vida municipal, - lloc d'intercanvis comercials. Cadascuna de les porxades portava un nom que recordava les mercaderies intercanviades: la coberta nord és la coberta de Blat, la del sud, la coberta dels Teixidors, a l'est la coberta de Fruites, a l'oest la coberta de Sabots. La casa consular albergava els pesos i mesures que podien servir de referència si calia - el lloc on s'administrava la justícia. La picota estava davant de la coberta de ponent. Va ser substituïda l'any 1792 per una creu de fusta.
 |
| Place Nationale |
EL 12 de novembre de 1614, el costat sud i part de l'est van ser arrasats per un incendi que s'iniciar a la botiga de Mariet Viguery. Es fan diverses parades entre el 17 i 20 de novembre de 1614 es van imposar noves normes de construcció. Els cònsols van demanar substituir la fusta per maó. Davant l'extensió dels danys amb quaranta cases o famílies afectades, els cònsols van demanar “algunes gratificacions al rei” per ajudar a la reconstrucció. Lluís XIII va concedir 16.000 lliures que es van agafar durant vuit anys de les mides recollides a la ciutat.
L'arquitecte Pierre Levesville arriba a Montauban amarç de 1615 a petició dels cònsols de la ciutat. La reconstrucció de la part sud en cases de maó es va acabar l'any 1621. Per fer-ho, l'arquitecte va reurbanitzar els solars per donar més regularitat a les façanes. És probable que la decoració amb pilastres ja existia abans, arrebossades a les façanes de les cases de fusta, perquè les pilastres d'ordre toscà es citen en una descripció de 1564.
L'arquitecte Pierre Levesville arriba a Montauban amarç de 1615 a petició dels cònsols de la ciutat. La reconstrucció de la part sud en cases de maó es va acabar l'any 1621. Per fer-ho, l'arquitecte va reurbanitzar els solars per donar més regularitat a les façanes. És probable que la decoració amb pilastres ja existia abans, arrebossades a les façanes de les cases de fusta, perquè les pilastres d'ordre toscà es citen en una descripció de 1564.
Les deliberacions consulars mostren que al primer quart del segle XVII, els cònsols es van preocupar principalment de les fortificacions de la ciutat fins al setge de Montauban, el 1621. El rei no va aconseguir prendre la ciutat defensada per Henri II de Rohan. La ciutat es va rendir al rei el 1629. Els catòlics van tornar a la ciutat. El 1632 es va establir un consolat de mig partit i el 1635 es va crear una oficina.
EL 15 de juny de 1649, un segon incendi va destruir les parts nord i est de les cobertes. Una vintena de cases van ser destruïdes. Els cònsols, recolzats pel bisbe, van demanar ajuda a la Corona. Reben 40.000 lliures. Els cònsols decideixen que aquesta suma es dediqui a la «reconstrucció i restauració de cases cremades». La municipalitat va encarregar a l'arquitecte tolosà Claude Pacot de completar la reconstrucció respectant les façanes ja construïdes per Levesville, però aquest va morir al cap d' un any. Els problemes de la Fronda retardaran la reconstrucció que no s'inicia realment fins a 1656, data en què els cònsols criden l'arquitecte del rei al Languedoc, Bernard Campmartin per a consulta. Proposa, d'acord amb una petició dels propietaris, aixecar un pis les golfes. Aquesta disposició va ser adoptada gradualment per tots els propietaris.
La casa consular situada a la plaça va ser enderrocada l'any 1702. La plaça va prendre oficialment el nom de Place Royale l'any següent.
EL 15 de juny de 1649, un segon incendi va destruir les parts nord i est de les cobertes. Una vintena de cases van ser destruïdes. Els cònsols, recolzats pel bisbe, van demanar ajuda a la Corona. Reben 40.000 lliures. Els cònsols decideixen que aquesta suma es dediqui a la «reconstrucció i restauració de cases cremades». La municipalitat va encarregar a l'arquitecte tolosà Claude Pacot de completar la reconstrucció respectant les façanes ja construïdes per Levesville, però aquest va morir al cap d' un any. Els problemes de la Fronda retardaran la reconstrucció que no s'inicia realment fins a 1656, data en què els cònsols criden l'arquitecte del rei al Languedoc, Bernard Campmartin per a consulta. Proposa, d'acord amb una petició dels propietaris, aixecar un pis les golfes. Aquesta disposició va ser adoptada gradualment per tots els propietaris.
Cap al 1650, les famílies
catòliques eren més nombroses que les protestants. Els cònsols voldran
fer de la Grande Place un lloc reial. EL16 de febrer de 1657, els
cònsols van decidir col·locar una estàtua eqüestre del rei Lluís XIV a l'entrada nord-oest de la plaça, però no es va realitzar.
Al
voltant de l'any 1700 s'inicià una darrera campanya de reconstrucció.
Els edificis que no havien estat destruïts pels incendis foren
enderrocats i reconstruïts seguint el mateix pla que els altres a
petició de l'intendent Legendre de Lormoy.
La casa consular situada a la plaça va ser enderrocada l'any 1702. La plaça va prendre oficialment el nom de Place Royale l'any següent.
En
una cita de17 de juliol de 1705, s'indica: “Totes les parets seran
revestides adequadament amb morter de calç i sorra i tots els maons
vists de les portes, finestres, cornises i cordons s'envermelliran amb
ocre vermell i les juntes es dibuixaran amb el pinzell ”. La plaça es
va acabar l'any 1713.
Per a la visita de Napoleó I a Montauban el 1808, es van netejar i blanquejar les façanes amb l'afegit d'un rellotge de sol.
Els arcs que voregen la plaça i el terreny van ser classificats com a monuments històrics els anys 1910 i 1939.
L'any 1775 es van instal·lar fanals d'oli per a il·luminació coberta .
Per a la visita de Napoleó I a Montauban el 1808, es van netejar i blanquejar les façanes amb l'afegit d'un rellotge de sol.
Els arcs que voregen la plaça i el terreny van ser classificats com a monuments històrics els anys 1910 i 1939.
L'última restauració data dels anys 2020-2022.
Aquesta església té els seus orígens des de la fundació de Montauban. La seva presència està testificada el 1147 per una donació feta pel cavaller Pierre de Penne a l'abadia de Saint-Théodard: tres cases ubicades "prop de l'església de Saint Jacques".
Iglesia Saint-Jacques
Aquesta església té els seus orígens des de la fundació de Montauban. La seva presència està testificada el 1147 per una donació feta pel cavaller Pierre de Penne a l'abadia de Saint-Théodard: tres cases ubicades "prop de l'església de Saint Jacques".
De la primera església, no queden evidències, sent reconstruïda al segle següent per les grans famílies montalbaneses, en expiació de les seves simpaties pels càtars.
Un monument exemplar de l'arquitectura gòtica meridional té una gran nau única voltada sobre nervis transversals, finestres estretes, un absis poligonal i un campanar estil Tolosa.
Un monument exemplar de l'arquitectura gòtica meridional té una gran nau única voltada sobre nervis transversals, finestres estretes, un absis poligonal i un campanar estil Tolosa.
Transformada en torre de guaita (campanar), taller de fabricació de salnitre (nau) i fort (cor) durant les Guerres de Religió, l'església de Saint-Jacques encara té petjades de bales de canó del setge de 1621.
Després de la Reconquesta catòlica (1629), Richelieu va ordenar la reconstrucció idèntica de l'església.
Època catedralícia (1629-1739), al segle XVIII va ser condicionada amb nous portals laterals i una galeria. La seva façana va rebre al segle XIX una decoració neoromànica, mentre que la nau i el cor van ser adornats amb decoracions murals.
Horari: A l'estiu, de dilluns a diumenge, de 9 a 19 h. A l'hivern, de dilluns a diumenge de 9 a 18 h (serveis religiosos els diumenges a les 10:15 i 18 h).
Amb informació de: l'Oficina de Turisme de Montauban
Amb informació de: l'Oficina de Turisme de Montauban
Hem descobert que en una població de poc més de 60.000 habitants, a banda del Museu Ingres, disposen d'una bona quantitat de galeries d'art. Aquí en deixo una tria:
 |
| Art27galerie |
La Catedral
La Catedral de La nostra Senyora de l'Assumpció o simplement Catedral de Montauban.
És la seu del Bisbat de Montauban, creat el 1317, abolit pel Concordat de 1801 i traslladat a l'Arxidiòcesi de Tolosa, i restaurat el 1822. La catedral de Montauban es va tornar protestant des del principi de les guerres de la religió fins a que el catolicisme va tornar a Montauban el 1629.
 |
| Catedral de La nostra Senyora de l'Assumpció |
La construcció d'una nova església, l'actual edifici, es va acordar després de la revocació de l'Edicte de Nantes el 1685. La pedra angular de la nova catedral va ser establerta el 1692 i l'església va ser consagrada el 1739. Inicialment, l'arquitecte François d' Orbay va supervisar les obres. Quan va morir el 1697, va ser succeït per Jules Hardouin-Mansart i Robert de Cotte.
Des del 25 de novembre de 2020, la catedral va quedar temporalment tancada al públic per la descoberta de fissures i l'augment d'esquerdes.
Des del 25 de novembre de 2020, la catedral va quedar temporalment tancada al públic per la descoberta de fissures i l'augment d'esquerdes.
 |
| Napoleó i la seva ombra |
S'ha fet fosc i estem cansats. Tornem al Moulin d'Albiàs, a dormir. Demà més.
 |
| Moulin d'Albiàs |
Rutes:
- 12.08.2024 Canillo, Foix, Tolosa, Albi, Moulin d'Albiàs, Montalban
- 13.08.2024 Museu Ingres, Moissac, Autvilar
- 14.08.2024 Negrapelissa, Museu Tolouse Lautrec, Palau Barbie, Santa Cecília d'Albi, Sant Salvi, Galhac, Rabastens
- 15.08.2024 Albias, Cauçada, Varaire, Maison de pierre sèche, Promilhanas, Marcièl, Abbaye de Loc Dieu, Rodés
- 16.08.2024 Boason, Espaliu, La Guiòla, Brasseria d'Olt, Santa Eulàlia d'Olt i sant Come d'Olt
- 17.08.2024 Vilafranca de Roergue, La Bastida de l'Avesque, Sauvatèrra de Roergue, Bèlcastèl
- 18.08.2024 Museu Fenaille, Café Bras, Musée Soulages, Concas, Hôtel Bastide Rodés
- 19.08.2024 L'Albi, Castres, Carcassona, Limós, Alet, Arcas, Prada
- 20.08.2024 Prada, Vic i a casa
-.-
-.-
Pere molt boniques les fotos del nens, de profesional, a Canillo hi vaig ser fa un any a veure el pot tibetà de 600 mts. i també gràcies pels trucadors de Montauban. Salut i a seguir visitant aquests llocs tan fantàstics.
ResponEliminaGràcies Jobove. Continuarem visitant llocs fantàstics i coses fantàstiques i les continuarem compartint.
ResponEliminaSalut!
PD. Tinc algun trucador més. Te'l faré arribar.