09.12.2023 La Pietat, Sant Lleïr de Casavella, Sant Pere de Graudescales, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i concert orgue Sant llorenç de Morunys
Sortim de Sant Llorenç de Morunys, en direcció de La Pedra i la Coma...
Sortim de Sant Llorenç de Morunys, en direcció de La Pedra i la Coma...
Primera parada, a un minut i poc més de Sant Llorenç, l'església de Santa Creu d'Ollers a peu de carretera.
Santa Creu d'Ollers
La Santa Creu d'Ollers (o també la Santa Creu dels Ollers, com és denominada a la contrada) és una ermita romànica del segle XI o XII de Vilamantells (municipi de Guixers) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Santa Creu d'Ollers
La Santa Creu d'Ollers (o també la Santa Creu dels Ollers, com és denominada a la contrada) és una ermita romànica del segle XI o XII de Vilamantells (municipi de Guixers) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L'ermita està closa en un recinte de paret de pedra de poca alçada (en alguns punts no sobrepassa els 30 cm.). Aquest clos, a més de l'ermita, inclou un altre clos més petit que segurament havia fet la funció de cementiri per bé que actualment no s'hi observa cap mena de sepultura i la font de la Santa Creu d'Ollers.
L'ermita (14,8 x 5,80 m.) és d'una sola nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular. Aquesta única nau és coberta per una teulada a dues aigües amb teules.
L'ermita (14,8 x 5,80 m.) és d'una sola nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular. Aquesta única nau és coberta per una teulada a dues aigües amb teules.
El parament de les parets està fet amb pedres de diferents mides col·locades en filades i escairades a cops de maceta.
L'absis està bastit damunt un basament
de pedra format per una triple graonada semicircular que l'envolta i
que no fou visible fins a les reformes de 1950. La part exterior està
decorada amb 5 faixes llombardes que baixen fins a la part superior del basament. Entre faixa i faixa hi ha dos arcs cecs de mig punt
excepte en la part central de l'absis en la qual només n'hi ha un.
També s'hi poden observar alguns forats de bastida. Està coronat per una
cornisa absidal feta amb pedres rectangulars i cobert per una teulada
semicònica de lloses que no arriba al nivell de la teulada de la nau.
El frontis és coronat per un campanar d'espadanya, amb dues finestres cobertes amb arc de mig punt adovellat. La finestra de la dreta té campana
mentre que la de l'esquerra és buida. La portalada d'accés a l'ermita
s'obre al centre del frontis i és d'arc de mig punt adovellat i decorat
amb un arc, també de mig punt, fet amb pedres rectangulars. La porta, de
doble fulla, és de fusta sense ferrar.
Finestres: Una al centre de l'absis, de dues esqueixades i d'arc de mig
punt adovellat, una altra de característiques iguals que l'anterior però
de més alçada a la façana sud i una tercera finestra damunt la porta
del frontis també de doble esqueixada i d'arc de mig punt tot i que no
pas adovellat com les dues anteriors sinó monolític.
L'interior és cobert amb una volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per tres arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs laterals. L'arc preabsidial és de mig punt. L'absis és cobert per una volta de quart de cercle.
En un document datat el 14 d'octubre de l'any 1084 els comtes d'Urgell, Ermengol III de Barbastre i la seva esposa Adeled (Adelaida de Besalú) van fer donació al monestir de Sant Llorenç de l'església de Santa Creu de la "Villa de Ollerios".
Font: Viquipèdia
Font: Viquipèdia
La Coma i la Pedra és un municipi de la comarca del Solsonès, amb capital a la Coma. El terme municipal s'estén per la part nord de la Vall de Lord, més concretament, per les capçaleres de les valls del Cardener i del Mosoll. També és el municipi de la comarca del Solsonès situat més al nord limitant amb municipis de l'Alt Urgell (N) i el Berguedà (NE).
El primer nucli del terme municipal del qual es té constància documental
és el de La Pedra. La primera citació documentada és de la segona
meitat del segle IX i fa referència a la consagració de l'església parroquial d'aquest nucli duta a terme pel bisbe d'Urgell, Guisad I (857-872).
Òbviament, quan es construïa una església parroquial era perquè en
aquell lloc ja hi havia habitatges en nombre suficient per a tenir-hi un
lloc de culte. A l'Acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell duta a terme el 839 s'hi cita la parròquia d'illa Petra. En un document de l'any 962 es fa referència al castell de la Pedra. La citació textual és: in pago Lordense in locum vocitatum Castro de Petra Fulgenti. El lloc pertanyia a la batllia Sant Llorenç de Morunys la qual va formar part, successivament, de la jurisdicció del vescomtat, comtat i ducat de Cardona.
La Pedra
La Pedra és una de les tres entitats de població del municipi de La Coma i la Pedra (Solsonès). Es troba a la banda oriental del municipi.
La Pedra
La Pedra és una de les tres entitats de població del municipi de La Coma i la Pedra (Solsonès). Es troba a la banda oriental del municipi.
Sant Serni de la Pedra és l'església parroquial de la Pedra, al municipi de la Coma i la Pedra (Solsonès), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Església romànica molt modificada d'una sola nau, coberta amb volta de canó amb un transsepte marcat i orientada a llevant. Conserva part dels murs originals així com la porta adovellada d'arc de mig punt.
Església romànica molt modificada d'una sola nau, coberta amb volta de canó amb un transsepte marcat i orientada a llevant. Conserva part dels murs originals així com la porta adovellada d'arc de mig punt.
La construcció fou sobrealçada i es va afegir una cambra rectangular que fa de sagristia, coberta amb una teulada a dos vessants més baixa que la de l'església, també coberta a doble vessant. Entre el campanar i l'absis alt, encara es veu una paret amb aparell romànic i amb una finestra d'arc de mig punt monolític. El campanar és una torre massissa quadrada, adossada al mur del costat de l'evangeli i molt deformada i amb una finestra de doble esqueixada.
L'església de Sant Serni de la Pedra s'esmenta en l'acta de consagració de l'església de Santa Maria de la Seu d'Urgell (839 ?). La primera consagració data del segle X,
concretament de l'any 962 pel bisbe Guisard II. Aquesta església havia
estat ja consagrada, però degut a la profanació de què fou objecte pels
homes del lloc, fou consagrada de nou i confirmats els seus béns
posseïts des de seixanta anys enrere. El bisbe Sant Ermengol la va cedir en el seu testament de l'any 1035 a Santa Maria d'Urgell.
L'any 1057 fou de nou consagrada pel bisbe Guillem Guifré de la Seu.
El monestir de Sant Llorenç de Morunys tenia possessions dins la parròquia de la Pedra. L'any 1196 l'abat de Tavèrnoles
estableix a dos habitants de la Pedra en els masos que Sant Llorenç té
en dita parroquial: l'un sota el castell, al lloc del Solà i l'altre al
camí que va als molins del monestir.
Font: Viquipèdia
Font: Viquipèdia
La Coma (la Coma i la Pedra)
La Coma és una de les tres entitats de població del municipi de La Coma i la Pedra, a la comarca catalana del Solsonès. Aquesta entitat és el cap del municipi.
Tradicionalment s'ha considerat que el territori del municipi adscrit a la Coma era el que quedava a l'oest de la Ribereta del Pujol i el torrent de la Borda i al nord de la rasa del Voluntari. Dins d'aquest territori s'hi troba enclavada la tercera entitat de població del municipi: La urbanització de Port del Comte.
Sant Quirze i Santa Julita de la Coma
Sant Quirze i Santa Julita de la Coma és l'església parroquial del nucli de la Coma, al municipi de la Coma i la Pedra (Solsonès), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Església d'una sola nau, coberta amb volta de canó rebaixada i amb capelles laterals, a manera d'arcosoli d'arc de mig punt. L'església està orientada a llevant, no té absis i la porta d'accés és al mur de ponent. A migdia i adossada a l'església, fou bastida la rectoria.
La porta conserva l'original de l'època romànica (porta de ferramenta)
que és d'arc de mig punt. Sobre la porta fou construït un gran òcul. El campanar, de planta quadrada s'alça al NE de l'església i està cobert a quatre vessants. L'església conserva un retaule poc interessant de fusta del segle XIX o principis del segle XX.
La porta de ferramenta, d'estil romànic del segle XII.
Consta de dues fulles o batents que s'obre endins i que trenca el
portal d'entrada a l'església, al mur de ponent. A l'edat mitjana el
ferro fou utilitzat com a element de protecció, sobre la fusta de les
portes. En moments de més tranquil·litat, evolucionà des de les formes
més austeres i senzilles, cap a elements decoratius, en aquest cas molt
simples.
Al mur de tramuntana es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser, barroca, possiblement del segle XVIII.
De la primera església romànica de la Coma, tan sols es conserva la porta de ferramenta. El lloc està poc documentat i l'església actual sembla una construcció del segle XVIII i modificada al segle XIX.
La fabricació de la porta de ferramenta, fou possible, ja que a l'època medieval i concretament a les valls pirinenques, la manufactura del ferro oferí a les fargues locals la creació de nombrosos ornaments i reforços per a portes romàniques. Segurament el ferro de la porta de la primera església romànica de la Coma, procedia de la farga veïna de la Gafa, que fins al segle xviii, encara obtenia el mineral de ferro de la serra del Port del Comte.
Port del Comte
El Port del Comte és un massís del Prepirineu català, situat a cavall de les comarques del Solsonès i l'Alt Urgell. Fa també de divisòria d'aigües entre les conques del Cardener i el Segre. Son pic més alt és el Pedró dels Quatre Batlles, de 2.383 m. Al vessant nord del massís hi ha implantada una estació d'esquí alpí homònima.
Els materials, d'època triàsica i cretàcia, són generalment calcaris i molt durs, on només algunes capes margoses han estat clarament erosionades en els sectors triàsics.
Refugi de Coll de Port
El Refugi de Coll de Port és un edifici amb més de 50 anys d’història. En els seus orígens es va construir com a edifici de serveis per a la estació d’esquí nòrdic de Tuixent ja que el domini esquiable començava en una cota inferior a l’actual.
El Refugi de Coll de Port és un edifici amb més de 50 anys d’història. En els seus orígens es va construir com a edifici de serveis per a la estació d’esquí nòrdic de Tuixent ja que el domini esquiable començava en una cota inferior a l’actual.
D’aquesta manera, l’edifici oferia la venda de forfaits, el lloguer de material, l’escola d’esquí, el servei de bar i l’allotjament en habitacions tipus mansarda amb lliteres i banys compartits.
Amb el trasllat de la estació i la construcció de les instal·lacions de servei actuals a peu de pistes, el refugi de Coll de Port va mantenir només els serveis de restauració i allotjament. Després de diverses modificacions, l’any 2019 es va realitzar una reforma integral de la part superior de l’edifici optant per suprimir les habitacions compartides. En el seu lloc s’han construït 4 habitacions amb capacitats diverses que incorporen bany propi i que s’han equipat per oferir un major nivell de confort.
Per més informació cliqueu aquí
Per més informació cliqueu aquí
Tuixent
Tuixent és una població situada al vessant meridional de la Serra del Cadí, a la comarca de l'Alt Urgell. Fou municipi independent fins a l'any 1973, quan es va unir amb el terme de Josa de Cadí. Actualment, és el cap municipal de Josa i Tuixent. El 2018 la seva població era de 116 habitants.
El poble de Tuixent se situa a la confluència dels rius de Mola i de Josa, on s'uneixen formant el riu de la Vansa que dona nom a tota la vall que comença aquí.
El poble de Tuixent se situa a la confluència dels rius de Mola i de Josa, on s'uneixen formant el riu de la Vansa que dona nom a tota la vall que comença aquí.
Està limitat, al nord, per la Serralada del Cadí i al sud per la serra del Verd i el serrat de la Sella. A l'oest hi ha la muntanya de l'Arp, on es troben les pistes d'esquí nòrdic de Tuixent - la Vansa.
Etimologia
Edat mitjana
Apareix esmentat l'any 839 en l'acta de consagració de l'església de Santa Maria de la Seu d'Urgell. Hi ha documentada l'existència d'un castell, del qual no en queda cap vestigi.
Segle XIX
El segle XIX va ser una època convulsa, marcada per nombrosos fets d'armes i Tuixent no en va ser una excepció. Així, el 3 de gener de 1823, en el marc de la guerra de la Regència d'Urgell, a les acaballes del Trienni Liberal, uns 400 homes sota el comandament del capitost absolutista Jep dels Estanys van saquejar el poble, tot causant sis morts i una quarantena de ferits. Seguidament, se'n van endur tots els homes al poble de Sant Llorenç de Morunys. Com a represàlia, el capità general Espoz y Mina va ordenar incendiar Sant Llorenç, permetent la fugida d'aquests homes. El març del mateix any, el capitost absolutista Pau Miralles va incendiar el poble de Tuixent. Les hostilitats van seguir fins al juny del mateix any, amb l'arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
A la mort de Ferran VII i amb l'esclat de la Primera Guerra Carlina
van tornar els aixecaments armats. El 19 d'agost de 1835, uns sis mil
carlins comandats per Climent Sobrevies “Muchacho”, Josep Galceran
“Galceran de Prats” i Manuel Caunas es van presentar a Tuixent per
rendir-la en favor de la causa carlina. Després de 5 dies de setge i
davant la resistència dels tuixentins, el 24 d'agost iniciaren l'atac,
incendiant algunes cases extramurs. Amb l'arribada d'uns 600 homes dels
pobles veïns (Gósol, Puigcerdà, Bellver, Prullans, Montellà i la Seu) i
després de dues setmanes de lluites, els assetjadors es van retirar a
Sant Llorenç.
El segle XIX
també va estar marcat per canvis demogràfics notables. Si a principis
de segle la població era de prop de 200 habitants, l'any 1857 s'assoleix
el màxim històric de 847 habitants.
A partir d'aquesta data es produeix el fenomen contrari i la població
decreix, causada per la migració de molts cap a zones industrialitzades o
cap a Amèrica, especialment cap a l'Argentina.
Segle XX
L'any 1973 es va unir amb el municipi de Josa de Cadí.
Economia
Es tracta d'una població tradicionalment dedicada al sector primari, amb explotació de boscos i bestiar. Actualment, si bé encara hi ha activitat ramadera, l'activitat econòmica està molt enfocada en el sector terciari, sobretot el turisme, restauració, cases de pagès i l'estació d'esquí nòrdic.
Patrimoni arquitectònic i artístic
Sant Esteve de Tuixén
L'edifici religiós d'origen romànic, que data del segle XI, és d'una nau
coberta amb volta de canó i capelles laterals. Només conserva una part
de la volta de canó de l'edifici romànic original. La porta s'obre a la
façana oest en arc de mig punt. El campanar,
situat sobre l'entrada, és de planta quadrada i presenta un sol nivell
de finestres a la part alta. Antigament estava acabat en punxa, però
aquesta va desaparèixer a causa de l'incendi provocat per l'impacte d'un
llamp que va caure a principis del segle XX.
L'edifici ha sofert diverses transformacions, especialment durant el segle XIX. L'interior de l'església conserva una talla romànica policromada d'una Marededéu que data de finals del segle XII.
L'emplaçament de la vila de Tuixén, encarada a la serralada del Cadí,
constitueix "per se" un encastellament. La torre -campanar de l'església
campanar presenta un caient de solidesa que arribat el cas, podia
servir de lloc de refugi o defensa.
Història
Tuixent és esmentat a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell del 839. En una donació atorgada l'any 1083 es parla del portum de vila de Tuxen. També és esmentada la localitat amb el nom de Tossen, en la butlla d'Urbà II pro Urgellensis ecclesia de l'any 1099. La confirmació de Tuixén a favor de l'església d'Urgell fou feta per Ermengol II l'any 1028.
L'església va ser consagrada l'any 1442 pel bisbe Arnau Roger de Pallars.
L'any 1831 el senyoriu corresponia al Capítol de la Catedral de la Seu d'Urgell.
Es pot apreciar que al llarg dels segles el capítol urgellenc fou ací
prioritari, quant al domini. "Tuxen, del Capitol" reunia 45 focs, segons
el fogatjament del 1358. Al fogatjament del 1365-1370 es fa al·lusió al
castell:
« Castell de Tuxén, del capítol d'Urgell, XXIII fochs » — Fogatjament de 1365-1370
El 2007 s'inicià la fase de restauració de la imatge de la Verge,
juntament amb un retaule de Sant Sebastià que data de l'any 1577. Com a
conseqüència, es rehabilità el teulat i l'interior de l'església,
bastant malmesos pel pas del temps. Les obres acabaren a principis de
l'any següent.
Font: Viquipèdia
 |
| Com que avui és la Fira de la Vall han sortit de festa la Sofia i en Miquel |
Museu de les Trementinaires
Article principal: Museu de les Trementinaires
El museu de les Trementinaires, inaugurat l'any 1998 i situat a la planta baixa de l'ajuntament, explica l'ofici de les trementinaires. Aquesta activitat, practicada durant el segle xix
i principis del XX per un nombre important de les dones del poble i
d'altres poblacions veïnes, consistia en la recol·lecció de plantes,
l'elaboració de remeis i la seva comercialització a gran part del
territori català.
 |
| La Sofia i en Miquel al museu de les Trementinaires |
El Jardí Botànic de les Trementinaires, vinculat al museu, està situat a
l'entrada del poble i recull una àmplia varietat de les espècies
autòctones de la vall amb propietats aromàtiques i medicinals,
utilitzades en aquest ofici per a elaborar els diferents ungüents i
remeis. Algunes d'aquestes espècies són presents també al Jardí Botànic
Urbà de les Trementinaires, que està format per un conjunt de mostres
situades al llarg del poble.
Festes i esdeveniments
El darrer cap de setmana de maig se celebra la Festa i Fira de les
Trementinaires, en la qual hi tenen lloc diversos actes de divulgació en
els diferents pobles de la vall i una fira de productes artesans a
Tuixent.
El 25 de juliol, per Sant Jaume, se celebra un aplec a l'ermita de Sant Jaume, situada a 3 km del poble, seguint la carretera C-563 en direcció Josa i Gósol, es troba l'ermita romànica de Sant Jaume, del segle XI o XII.
La Festa Major se celebra el segon cap de setmana de setembre. Antigament, la Festa Major se celebrava per la mare de Déu del Roser (7 d'octubre) i, per tradició, encara ara se celebra la festa petita o segona Festa Major.
 |
| Dinar popular a la Fira de la Vall |
A principis de desembre, generalment pel pont de la Puríssima (8 de desembre),
se celebra la Fira d'artesania de la Vall, en la qual artesans locals i
també d'arreu de la comarca i d'altres llocs del país venen els seus
productes.
Fira de la Vall a Tuixent
Tuixent recupera la seva Fira de la Vall, a la Vall de la Vansa, Josa i Tuixén. La podràs visitar entre les 10 del matí i les 6 de la tarda. Les parades oferiran una àmplia varietat de productes artesans i de proximitat. Productes dels artesans de la comarca: formatgers, herbolaris, escultors, confiters i sastres.
Sant Jaume de Tuixent
Sant Jaume de Tuixent és una ermita romànica situada a uns 3 quilòmetres del poble de Tuixent, a l'Alt Urgell, seguint la carretera C-563 en direcció a Josa de Cadí i Gósol.
 |
| Sant Jaume de Tuixent |
És un edifici d'una nau amb absis semicircular situat a llevant. La porta està situada a la façana de ponent. L'edifici s'il·lumina per una finestra situada a la façana de migdia.
 |
| Sant Jaume de Tuixent |
Josa de Cadí
Josa de Cadí és un poble situat a la cara sud de la Serra del Cadí. Està constituït com a entitat municipal descentralitzada del municipi de Josa i Tuixén, dins la comarca de l'Alt Urgell des de (1973).
El poble de Josa de Cadí (1.431 m) és situat damunt un petit turó
arrodonit a la dreta del riu de Josa, entre aquest i el torrent de
Jovell, que hi desguassa. Controla la pista de Gósol i Tuixén,
en un lloc especialment estratègic, entre els vessants de la serra de
Cadí i els de Cadinell. Al cim del turonet s'eleva un penyal rocós,
anomenat el castell, amb restes d'antigues construccions. Hi ha l'església parroquial de Santa Maria i Sant Bernabé, que fou bastida o reedificada, segons Madoz,
el 1846. És un edifici rectangular, amb absis carrat, d'una nau i dues
altres naus menors que conformen com un seguit de petites capelles
laterals. Al sud-oest, al costat de l'absis, al punt més elevat del
penyal, s'eleva el campanar, de torre. Al voltant hi ha la caseria.
Sobre el poble, als vessants inferiors de Cadinell hi ha l'antiga
església parroquial, avui capella, del fossar de Santa Maria, romànica, d'una nau amb un absis llis, sense arcuacions. Celebra la seva festa major el primer diumenge de setembre.
 |
| Josa de Cadí |
Aigua amunt del poble de Josa, sota la coma de Cerneres, hi ha l'antic veïnat, avui despoblat, de Cerneda o Cerneres, on hi ha restes de l'antiga església sufragània de Santa Maria de la Llosa, amb la coberta esfondrada i els murs mig caiguts.
El 1860 es documenten a Josa un seguit de masos dels quals avui són rònecs. S'anomenaven: la
Guingueta, masies de l'Agustina, del a Cerilla, del Carolenal, del
Cuera, del Maricurtal, del Masover de Riera, del Pagès, del Roig i del Soler.
 |
| Josa de Cadí |
Història
El lloc de Josa apareix mencionat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell amb la forma Jau-sa. Segons Joan Coromines,
que segueix en això Meyer-Lübke fidelment, aquest nom deriva del basc
jaus o jausi, que significa "caure" i, per extensió, "vessant",
"pendent".
El 1107 és datat un conveni entre un tal Ermengol Josbert, que diu que era germà del comte Guillem II de Cerdanya (i que segons Miret i Sans potser era un fill il·legítim del comte Ramon), i Galceran de Pinós i el seu fill Galceran. Acordaven que el primer donava als segons la potestat dels castells de Josa, d'Ossera i de Sant Romà,
que tenia pel comte Guillem el seu germà. Els senyors de Pinós donaren
en canvi l'honor que Bernat Berenguer tenia per ells i el castell de Gósol i el feu del dit castell.
 |
| Espantabruixes |
El lloc de Josa, doncs, pervingué als Pinós, i formà part de la baronia
de Pinós, posseïda per aquest llinatge primer, al segle XVIII pels ducs
d'Alba de Tormes
i, més tard, i fins a l'extinció de l'Antic Règim, per llurs successors
en el ducat. Els barons de Pinós, senyors de Josa de Cadí, sembla que
hi tenien com a castlans els Josa, llinatge documentat des de mitjan segle xiii. En fou un personatge notable Guillem Ramon de Josa,
que participà en la guerra civil d'Urgell com a valedor del comte Alvar
(sembla que també es veié involucrat en l'heretgia càtara) i,
posteriorment, al costat dels comtes de Foix, s'oposà a la política de Jaume I i participà en la revolta nobiliària de Balaguer el 1280 (Setge de Balaguer (1280)).
 |
| Santa Maria i Sant Bernabé de Josa |
En dues ocasions va intervenir en el conveni dels pariatges entre els bisbe d'Urgell i el comte de Foix i, lleial servidor del rei després de la derrota de Balaguer, acompanyà Pere el Gran a Bordeus en el famós desafiament; en la invasió de Felip III de França defensà aferrissadament la ciutat de Girona. a partir del 1307 és documentat coma senyor de Josa, sota el domini superior dels barons de Pinós, el noble Maimó de Josa. El 1354 l'honor de Josa la tenia com a procurador dels Pinós un tal Domingo Oromir.
L'any 1973 es va unir l'antic municipi de Josa de Cadí amb el de Tuixent.
Festes
La Festa Major se celebra el primer cap de setmana de setembre.
També s'hi celebra la festa dels Càtars el primer diumenge d'agost, on es fa una fira amb un munt d'activitats i un dinar.
Font: Viquipèdia
 |
| Seguim els caminet i ens porta a la Formatgeria Serrat Gros. Fàcil d'arribar-hi, clicar aquí |
Santa Maria de Josa
Santa Maria de Josa és l'antiga parròquia del poble de Josa de Cadí, municipi de Josa i Tuixén (Alt Urgell).
 |
| Santa Maria de Josa |
Es troba als afores, a 1 km de la població, al costat del cementiri. La construcció és d'una nau força llarga coberta amb volta de canó amb dos arcs doblers que, a l'exterior, són apuntalats al mur de migdia per dos contraforts atalussats. La capçalera la forma un absis semicircular amb finestra central i un contrafort. Al mur de migdia s'obre la portalada d'un arc en gradació i una finestra d'espitllera. Al mur de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada i el campanar senzill d'espadanya d'una sola obertura.
Gòsol
Gósol és un municipi de la comarca del Berguedà, Catalunya, pertanyent a la província de Lleida i al partit judicial de Solsona. La vila forma part Pertany del Parc Natural del Cadí-Moixeró i està situat al seu vessant sud, a l’oest del massís del Pedraforca.
Gósol és un municipi situat al nord-oest de la comarca del Berguedà, a tocar de l'Alt Urgell i pertany a la província de Lleida. Gósol està format per diverses entitats: l'antic terme de Castellfraumir, Bonner, Moripol i Vilacireres, despoblats i Sorribes que es troba a un parell de quilòmetres de Gósol. És la porta d'entrada a la muntanya màgica del Pedraforca i està envoltat per la Serra del Cadí, que s'alça sobre el Coll de Josa i pertany al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Gósol és un municipi situat al nord-oest de la comarca del Berguedà, a tocar de l'Alt Urgell i pertany a la província de Lleida. Gósol està format per diverses entitats: l'antic terme de Castellfraumir, Bonner, Moripol i Vilacireres, despoblats i Sorribes que es troba a un parell de quilòmetres de Gósol. És la porta d'entrada a la muntanya màgica del Pedraforca i està envoltat per la Serra del Cadí, que s'alça sobre el Coll de Josa i pertany al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
 |
| Gósol |
Gósol compta amb un ampli patrimoni cultural entre el què hem de destacar l'entorn del Castell entre els quals hi ha una part del recinte que encara es manté emmurallat, algunes cases i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol. I és en els elements religiosos on hi trobem un gruix més important de construccions: l'ermita del Roser, la de Santa Margarida, l'església de Sant Francesc de Sorribes, entre altres.
En el Museu Municipal de Gósol hi ha una sala dedicada a Pablo Picasso. L'any 1906 l'artista es va instal·lar a la fonda Cal Tampanada, que era propietat de Josep Fontdevila. A Gósol, Picasso va experimentar una transformació; i durant aquest període va canviar de paleta, de traç i de ritme compositiu. Els seus models van ser Fernande Olivier (la seva parella d'aleshores), la vila, la gent de la zona, les vaques i els cavalls.
En el Museu Municipal de Gósol hi ha una sala dedicada a Pablo Picasso. L'any 1906 l'artista es va instal·lar a la fonda Cal Tampanada, que era propietat de Josep Fontdevila. A Gósol, Picasso va experimentar una transformació; i durant aquest període va canviar de paleta, de traç i de ritme compositiu. Els seus models van ser Fernande Olivier (la seva parella d'aleshores), la vila, la gent de la zona, les vaques i els cavalls.
 |
| El Pedraforca |
El paratge natural de Gósol és increïble i en són una mostra ben clara,
no només el Pedraforca, que és un dels emblemes de la població sinó
també la Serra d'Ensija, el Pont Cabradís o la Font Terrers.
També és destacable la Festa Major de Gósol que se celebra el 15 d'agost i durant la qual es fa el Ball de Cosses, que només es balla en aquestes dates.
Més informació:
Web Ajuntament de Gósol, Viquipèdia, Anem a pams
També és destacable la Festa Major de Gósol que se celebra el 15 d'agost i durant la qual es fa el Ball de Cosses, que només es balla en aquestes dates.
Més informació:
Web Ajuntament de Gósol, Viquipèdia, Anem a pams
Sant Llorenç de Morunys
Església parroquial de Sant Llorenç de Morunys
Monestir de Sant Llorenç de Morunys, monestir benedictí, és l'església parroquial de la població de Sant Llorenç de Morunys en la comarca del Solsonès declarada bé cultural d'interès nacional.
L'església és de planta basilical, de tres naus separades per pilars cruciformes, i cobertes amb volta de canó sobre arcs torals
la central, i amb voltes d'aresta
les laterals, més baixes. El seu aspecte actual és fruit de la
restauració, no gaire reeixida, feta als anys 1960-63, i que suprimí la
decoració barroca de guix. Al creuer s'aixeca un cimbori romànic, de
planta octogonal sobre petxines, decorat interiorment amb pintures
barroques. Dels tres absis originals, el de la dreta fou suprimit al
segle xviii per a fer-hi la capella
de la Mare de Déu dels Colls, mentre que els altres dos es troben
embeguts en una construcció veïna. L'absis major, amb decoració
llombarda a l'exterior, queda mig amagat entre les construccions de les
cases de la vila. És de planta semicircular i presenta tres finestres
d'arc de mig punt dovellades i les típiques bandes llombardes i
arcuacions cegues. Conserva, en molt mal estat, unes pintures del segle xiii. Sota el paviment s'han trobat restes de l'antiga cripta, que es veu a l'exterior amb tres finestres baixes. El campanar
és de planta quadrada (6,38 m) i 27 m d'alçada i uns murs de 60 cm de
gruix. Consta de 108 esglaons que porten al recinte de les campanes
il·luminades per finestres d'arcs de mig punt. Una finestra tapiada
porta la data de 1570, quan el campanar fou aixecat pel mestre Robert
als peus de l'església, fora del recinte murallat. L'any 1569
s'encarregà la nova campana grossa, anomenada dels Colls. L'any 1596
s'arreglava encara la teulada del campanar i la façana nord.
El portal d'entrada s'obre al mur de tramuntana i correspon a la porta que donava al cementiri de Sant Llorenç que al segle xvi
ja fou traslladat fora els murs de la muralla de la vila. És un elegant
exemplar, format per un arc de mig punt dovellat i rematat per una cornisa. L'acompanyen, en la degradació lleugera de la porta dues arquivoltes molt fines sostingudes per fines columnes i una cornisa que ressegueix els capitells formant una imposta. Sobre la porta fou oberta posteriorment una petita fornícula on es col·locà la imatge de Sant Llorenç.
 |
| Retaule major de Sant Lloren |
L'element més notable del conjunt és, però, el retaule barroc de la Mare de Déu dels Colls, obra de l'escultor Josep Pujol i Juhí
(1773-84). El retaule, trobem a l’absis de la dreta i cobreix tot l'àmbit de la capella, és
profusament decorat. La imatge de la Verge bruna (una còpia que
pràcticament només conserva el cap de l'original, destruïda el 1938) i
la de Sant Llorenç centren la composició, carregada d'imatges i de
representacions d'una gran riquesa iconogràfica. Hom l'ha considerat una
de les obres més paradigmàtiques de l'art barroc català, encara que
cronològicament se situï en un període tardà, en què predominava ja el neoclàssic.
La tradició de Sant Llorenç diu que aquesta imatge de la Mare de Déu dels Colls fou trobada en temps del cenobi benedictí a l’ombra de la qual va néixer la vila
La tradició de Sant Llorenç diu que aquesta imatge de la Mare de Déu dels Colls fou trobada en temps del cenobi benedictí a l’ombra de la qual va néixer la vila
 |
| Capella de la Mare de Déu dels Colls |
Tot el meravellós conjunt escultòric d’aquesta capella és obra de
l’escultor de Folgueroles Josep Pujol. El preu estipulat per
construir-lo fou de 2.500 lliures i el temps invertit en l’execució fou
de deu anys. La devoció del poble es desborda en la capella dels Colls,
la qual expressa la força de l’art barroc català del darrer període.
Cal destacar, també, les pintures murals de l’absis, la mitja taronja del qual conté pintures del s. XIX. A la capella dels Apòstols, construïda a mitjan s. XVI per Jeroni Sanxo, s’hi conserva el retaule gòtic dedicat a la Pentecostès i sant Joan Evangelista, tot i que és conegut com el retaule del sant Esperit pel benefici al qual estava adscrit.
Cal destacar, també, les pintures murals de l’absis, la mitja taronja del qual conté pintures del s. XIX. A la capella dels Apòstols, construïda a mitjan s. XVI per Jeroni Sanxo, s’hi conserva el retaule gòtic dedicat a la Pentecostès i sant Joan Evangelista, tot i que és conegut com el retaule del sant Esperit pel benefici al qual estava adscrit.
En alguna ocasió se l’ha confós amb l’antic retaule major, obrat per Lluís Borrassà el 1419. La hipòtesi més versemblant, però, el relaciona amb el taller del pintor Pere Serra, autor del retaule del sant Esperit de la seu de Manresa. Cal destacar, igualment, el magnífic retaule de sant Joan Baptista i sant Miquel Arcàngel, ubicat a l’absis del costat de l’evangeli, on antigament hi havia la capella del Roser. És una obra que els experts atribueixen als pintors Jaume Cirera i Bernat Despuig”. I a l’altar major l’obra, avui fragmentada com a conseqüència de la Guerra Civil, de Joan Francesc Morató, datada el 1713.
Retaule de l’Esperit Sant (s. XIV), de Pere Serra
Consta de tres carrers i una predel·la. Al carrer central hi ha la representació de la Pentecosta, com a tema central. A sobre, Sant Joan Evangelista a Patmos. Al carrer de l’esquerra: Casament de la Mare de Déu; Anunciació; Bateig de Jesús. Al carrer de la dreta: Prova de la beguda emmetzinada; Martiri a Porta Latina; Resurrecció de Drusiana.
Retaule de Sant Miquel i Sant Joan Baptista (s. XV), obra atribuïda a Jaume Cirera
El retaule de sant Miquel i Sant Joan Baptista va desaparèixer durant la Guerra Civil i l’any 1996 va ser tornat al bisbat de Solsona. El mateix any comença la restauració i, el 1998, en acabar-la, és col·locat a l’església de Sant Llorenç de Morunys.
Retaule de tres carrers amb predel·la. Al carrer central hi ha la taula amb els sants titulars. A sobre, un Calvari. El carrer de l’esquerra és dedicat a Sant Miquel i té els següents compartiments: Caiguda dels àngels rebels; Miracle del Mont Gargano; Sant Miquel pesant les ànimes. Al carrer de la dreta i de dalt a baix: Naixement del Baptista; Baptisme de Jesús; Banquet d’Herodes, amb la degollació de sant Joan. A la predel·la, i d'esquerra a dreta: Sant Pere, Santa Eulàlia, la Dolorosa, Crist mort, Sant Joan Baptista, Santa Caterina d’Alexandria i Sant Pau.
L'Orgue de l'església és renaixentista, amb modificacions barroques. Fou reformat també l'any 1830-1833 i a la Guerra Civil quedà molt malmès.
Claustre de Sant Llorenç de Morunys
Claustre de Sant Llorenç de Morunys
El claustre, adossat al SE de l'església, fou edificat en els darrers anys del segle XV o primers del XVI, probablement sobre un claustre anterior. De planta trapezoïdal, té dues galeries d'arcs rodons que descansen sobre columnes de fust llis.
Està
situat al costat de l’església i s’hi accedeix pel seu interior i també
pel carrer del costat. Aquest claustre data del segle XVI. Possiblement
va ser construït damunt d’un claustre anterior, amb una columnata que
només es conserva en dues de les quatre bandes i en bastant mal estat.
En el centre del claustre hi ha un gran teix de tres branques que
significa la Santíssima Trinitat. Les habitacions que envolten el
claustre en un principi van ser utilitzades com a tallers dels operaris
que construïren la capella dels Colls.
La rectoria,
antiga casa del priorat, és també una construcció dels segles XV-XVI,
adossada al claustre. Conserva encara motllures de portes i un teginat
de guix d'època renaixentista.
Història
L'antic monestir de Sant Llorenç de Morunys fou fundat per una petita comunitat de monjos documentada ja a principis del segle x. Afavorit per diverses donacions dels comtes d'Urgell en el darrer terç d'aquell segle, el 1019 fou unit pel bisbe Ermengol i la comtessa Ermessenda al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles,
perquè hi introduís la regla benedictina. Des d'aleshores continuà com a
priorat dependent de Tavèrnoles, tot i que el 1078, quan es trobava en
plena decadència, fou unit al monestir de Tresponts i, l'any següent,
juntament amb Tresponts, al de Ripoll. Tanmateix, el 1084 Tavèrnoles reeixí a recuperar el priorat, que conservà fins a la seva extinció.
El 1297 el vescomte de Cardona,
Ramon Folc, amb l'aprovació del prior de Morunys i de l'abat de
Tavèrnoles, feu edificar i fortificar a redós del monestir una vila
franca, que aviat adquirí prosperitat gràcies a la fabricació de draps
de llana, dits "piteus". Al llarg de tot el segle XVI
es feren obres de millora al monestir, fins que el 1592 fou
secularitzat. L'església, que ja era parròquia del poble, restà com a
col·legiata. De les antigues edificacions monàstiques, conserva, a més
de l'església romànica, aixecada a la primera meitat del segle xi, el claustre i la casa del priorat, d'època posterior.
Entre els anys 1994 i 1997 es dugueren a terme obres de restauració que afectaren el claustre i el campanar.
 |
| La família Piqué o Piquer, drapers i comerciants del Drap Piteu |
-.-
com sempre, és com si hi haguessis anat, felicitats pel reportatge
ResponEliminaJobo, i tant que hi he anat, hi ha tant ... però hi tornaria ara mateix. Tot un pler.
EliminaGràcies!
em refereixo als que et llegim, ha ha, salut company
Elimina