Sort
Arribem a mitja tarda, i encara tenim temps de fer un passeig. Així que enfilem fins a Tavascan.
Lladrós
El poble està disposat en un coster a la dreta de la Noguera de Cardós i al nord-oest de la carretera L-504,
que passa ran de les cases més baixes i meridionals de Lladrós. Forma
tres o quatre carrers irregulars, a diferents nivells del poble, el qual
presenta almenys quatre accessos diferents des de la carretera.
L'església de Sant Pere és a la part central-oriental del poble, en un espai obert entre les cases del poble.
Sant Pere de Lladrós
Sant Pere de Lladrós és l'església parroquial. És una església del segle XVIII, situada en el centre del poble.
 |
| Sant Pere de Lladrós |
Església d'una sola nau, dividida en quatre trams i capelles
laterals, amb capçalera rectangular a l'est i porta que s'obre a la
façana oest, sota el pinyó de la coberta de llicorella a dues vessants.
Per damunt la porta hi ha un òcul.
Al costat de migdia de la façana s'aixeca el campanar, de forma
octogonal per sobre de l'alçada de la nau, rematat per un xapitell de
llicorella.
Tavascan
Tavascan és un poble del terme municipal de Lladorre, a la
comarca del Pallars Sobirà.
Està situat a la dreta del Riu de Lladorre i a l'esquerra del de Tavascan (tram superior de la Noguera de Cardós), justament a l'interfluvi dels dos rius. És en un coster, entre 1.106,9 i 1.154,5 metres d'altitud. És al capdamunt de la carretera L-504, que acaba en el poble (continua a través de pistes forestals). És el poble més al nord de tota la Vall de Cardós.
Hi destaca la Molina i l'església parroquial de Sant Bartomeu, a més del Complex hidroelèctric de l'alta vall de Cardós. Damunt del riu de Lladorre, justament abans que s'hi uneixi el de Tavascan, hi ha el Pont Vell de Tavascan, romànic, que uneix les cases de Tavascan de les dues riberes del riu.
Al nord del poble hi ha els antics nuclis de bordes, habitats temporalment, que constituïen autèntics nuclis de població de Graus, Ison, Noarre i Quanca.
Sant Bartomeu de Tavascan és l'església parroquial del poble de Tavascan. Està situada al centre del poble, al costat nord de l'antiga església de Sant Simó de Tavascan.
Està situat a la dreta del Riu de Lladorre i a l'esquerra del de Tavascan (tram superior de la Noguera de Cardós), justament a l'interfluvi dels dos rius. És en un coster, entre 1.106,9 i 1.154,5 metres d'altitud. És al capdamunt de la carretera L-504, que acaba en el poble (continua a través de pistes forestals). És el poble més al nord de tota la Vall de Cardós.
Hi destaca la Molina i l'església parroquial de Sant Bartomeu, a més del Complex hidroelèctric de l'alta vall de Cardós. Damunt del riu de Lladorre, justament abans que s'hi uneixi el de Tavascan, hi ha el Pont Vell de Tavascan, romànic, que uneix les cases de Tavascan de les dues riberes del riu.
Al nord del poble hi ha els antics nuclis de bordes, habitats temporalment, que constituïen autèntics nuclis de població de Graus, Ison, Noarre i Quanca.
Sant Bartomeu de Tavascan
 |
| Sant Bartomeu de Tavascan |
Església d'una sola nau i capçalera rectangular a l'est, flanquejada per capelles laterals. La nau és dividida en quatre trams amb volta d'arestes. A la façana occidental, sota el pinyó, s'obren la porta adovellada amb arc de mig punt i molt per damunt d'aquesta un òcul,
i els extrems dos pisos de petites finestres. Al costat nord de la
façana, s'aixeca la torre campanar que a partir del nivell de la coberta
de la nau, es transforma en vuitavat. Corona el campanar un agut
xapitell.
-.-
Camins de l'exili
Catalunya havia estat la destinació de milers de ciutadans espanyols, s’estima, segons les estadístiques més fiables, unes 1.000.000 persones haurien buscat refugi en terres catalanes durant la guerra civil. Però amb la imminent caiguda de Catalunya havent acabada la desastrosa batalla de l’Ebre, es va començar a mirar cap a França.
Camí cap a França
Els
camins que conduïen des de Catalunya fins a l’estat veí, que posà molt
poques ganes en acollir aquells que demanaven auxili, foren els passos
fronterers de Cervera de la Marenda, per la costa; el Pertús, a la
carretera de Girona a Perpinyà; el coll d’Ares, a la carretera de Ripoll
a Prats de Mollò, i a la Guingueta d’Ix, a la Cerdanya. Ho serien
durant tots els mesos d’èxode. Camins, a l’hivern, nevats, gairebé
impracticables, fet que agreujà la situació de la gent, famèlica,
malalta, cansada. Corrues de carruatges amb famílies senceres. una
imatge deplorable que escenificava un poble derrotat. Ometent qualsevol
normativa internacional en drets humans, l’aviació franquista continuà
assetjant les cues de població civil a base de bombardejos.
França, però, mantingué les fronteres tancades fins al 28 de gener, quan accedí a deixar entrar a l’estat francès dones i nens. Afortunadament la discriminació no durà gaires més dies i permeteren el pas als ferits i finalment als homes civils i militars. 200001 combatents republicans creuaren pel pas del Pertús el dia 5 de febrer2 i 500001 soldats el dia 62, i a partir del dia 92 a la tarda tots aquells que volguessin fugir ho haurien de fer de forma clandestina ja que l’Exèrcit feixista arribava en aquest punt, tot i que aquest punt no era l’únic controlat per les tropes franquistes, la zona dels Pirineus, definitivament, estava controlada per Franco.
Informació relacionada:
Les rutes de l'exili republicà a Catalunya
Informació relacionada:
Les rutes de l'exili republicà a Catalunya
Durant la II Guerra Mundial, milers de persones de cultura jueva van
arribar a Catalunya creuant les muntanyes pirinenques, fugint de la
barbàrie i l’horror nazis.
La Diputació de Lleida ofereix al visitant explicacions de les rutes d’evasió pel Pirineu de Lleida i un índex de rutes senyalitzades. L’explicació històrica es complementa amb mapes per a una millor ubicació dels topònims citats i amb fotografies il·lustratives del principals escenaris històrics. (Mapa en pdf en aquest enllaç).
Lladorre
Lladorre és un poble i municipi de la comarca del Pallars Sobirà, situat a la Vall de Cardós. El seu extens terme municipal ocupa tota la part septentrional de la Vall de Cardós, la capçalera de la Ribera de Cardós. És un dels pocs municipis pallaresos que no ha sofert modificacions al llarg dels segles XIX i XX, més enllà de la incorporació de Tavascan el 1847. En un primer moment, però, el cap de municipi fou Tavascan, que sempre ha estat el nucli més poblat, i no Lladorre. Així mateix, el nom del municipi era Tavascan.
Sant Martí de Lladorre
Sant Martí de Lladorre és l'església parroquial del poble de Lladorre, en el terme municipal del mateix nom, a la comarca del Pallars Sobirà. Està situada dins del nucli de població al bell mig dels dos veïnats que configuren aquest poble.
 |
| Sant Martí de Lladorre |
Església d'una sola nau, dividida en tres trams, amb capelles laterals i capçalera rectangular al nord. En la façana situada sota el pinyó de la coberta, a migdia, s'obre la porta d'arc de mig punt adovellada, i per damunt d'aquesta un òcul. Als extrems hi ha estretes espitlleres.
A l'oest de la façana s'aixeca la torre campanar amb un primer cos
quadret, que en la part superior es transforma en octogonal rematada per
un airós xapitell. En la base del campanar, en un petit bloc encastat a
la paret, es llegeix una data, el 1587.
Santa Eulàlia de Can Serra
Santa Eulàlia de Can Serra és la capella particular romànica de Can Serra, del poble de Lladorre, en el terme municipal del mateix nom, a la comarca del Pallars Sobirà. Està situada un quilòmetre a migdia de Lladorre, al sud-est de Casa Serra i al nord-est del Càmping Serra. És a l'esquerra de la Noguera Pallaresa.
Descripció
Petita capella de planta rectangular, amb presbiteri que té volta de canó i absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera, a l'est. En la façana oest s'aixeca una espadanya d'una sola obertura d'arc de mig punt, per sota de l'espadanya corre u fris amb "opus spicatum".
La porta s'obre en el lateral de migdia; i es tracta d'una portada amb
arc de mig punt, construïda per grosses i ben escairades dovelles de pedra granítica molt blanca, formant una arquivolta externa que descansa sobre impostes
decorades en la part inferior per semiesferes en alt relleu. A
l'entrada de l'església existeix el petit cementiri particular del
"manso", formant un recinte tancat, la porta del qual és de ferradura.
La capella forma part d'un antic "manso" d'època visigòtica del qual és la continuació de l'actual masia de Can Serra a la qual pertany l'església. En el segle xi fou reformada i s'hi afegí l'absis i la portada.
A sobre de l'altar ocupant tot el frontal de l'absis, trobem un retaule de Santa Eulàlia de Can Serra del segle XVII d'estil renaixentista.
El lloc de Serra, igual que els altres pobles de la Vall de Cardós,
figura en l'acta de consagració de l'església de Sant Martí de Cardós o
del Pui, del 1146, amb una contribució anual de mig modí de cereal,
segons el capbreu
de la cambreria del monestir de Gerri redactat vers l'any 1338, aquest
hi tenia un mas i terres. També la comarca de Susterris, segons el
capbreu del 1378, hi tenia possessions. La jurisdicció era dels comtes
de Pallars, i a partir del final del segle xv, passà als ducs de Cardona.
 |
| Fent amigues |
L'any 1314 Santa Eulàlia de Serra gaudia de la categoria d'església
parroquial per contra, en una relació d'esglésies i beneficis de
l'oficialat de Cardós, i no s'esmenta enlloc la rectoria de Santa
Eulàlia. En la visita pastoral del 1738, consta com a sufragània de
Lleret. En el plan parroquial ... del 1904, la capella particular de Santa Eulàlia fou segregada de Lleret i integrada a la parròquia de Lladorre.
Amb informació de Viquipèdia
 |
| El vigilant del ramat |
Ainet de Cardós
Ainet de Cardós és un poble del
terme municipal de Vall de Cardós, de la comarca del Pallars Sobirà.
Pertanyia fins al 1972 a l'antic terme d'Estaon.
L'antic terme d'Estaon. És a 3 kilòmetres al nord de Ribera de Cardós, al mig de la Vall de Cardós. Es troba a 960 metres d'altitud, a la vora dreta del riu Noguera de Cardós, en un lloc envoltat de muntanyes, com el Pui Tabaca, al nord-oest, o el Pui de Sant Martí, al sud-oest. A l'altra banda del riu, davant del poble, es dreça el Pui de la Solana. La Roca Isarna domina el poble pel costat nord-oest.
Ainet de Cardós té l'església de Santa Eugènia, sufragània de la de Sant Pere de Lladrós. A més, dalt d'un turó al sud-oest del poble, el Pui de Sant Martí, hi ha les restes de l'antiga església parroquial de Sant Martí del Pui, que encara funcionava com a tal el segle XIV. Tot fa suposar que aquesta era l'església de Sant Martí de Ribera l'Aigua, documentada fins al 1314. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques en el lloc han posat de manifest l'existència en aquell lloc d'un poblat fortificat, que en algun document és anomenat ciutat.
 |
| Fent maleses |
Hem de destacar la qualitat dels embotits i de les cants, tant la de vedella bruna del Pirineu, com la de corder i la de porc.
Us recomanem: Embotits Vall Cardós.
Cal Joanet és una explotació familiar dedicada a la ramaderia amb ramats de vaques de lelt de carn. L’any 1996 va sorgir la idea d’elaborar productes làctics amb la pròpia llet i van habilitar un obrador per cornençar a produir iogurts, el producte estrella. Més endavant van afegir el mató, els flams de vainilla, de café, les mousse, el formatge fresc i els pastissos.
Us recomanem: Embotits Vall Cardós.
C/ Tavascan s/n - 25571 Ainet de Cardós (Lleida)
Telf. 973 62 31 53 Fax. 973 62 31 53
Ah! i davant mateix
Cal Joanet d'Ainet de Cardós
Ah! i davant mateix
Cal Joanet d'Ainet de Cardós
Cal Joanet és una explotació familiar dedicada a la ramaderia amb ramats de vaques de lelt de carn. L’any 1996 va sorgir la idea d’elaborar productes làctics amb la pròpia llet i van habilitar un obrador per cornençar a produir iogurts, el producte estrella. Més endavant van afegir el mató, els flams de vainilla, de café, les mousse, el formatge fresc i els pastissos.
 |
| Iogurts i Mató Cal Joanet |
Al Pallars Sobirà són els únics que elaboren aquest tipus de productes amb llet de vaca. Els productes estan elaborats amb la llet fresca de les pròpies vaques que pasturen pels prats del costat de l’explotació familiar.
Santa Maria de Ribera de Cardós
Santa Maria de Ribera de Cardós és una església parroquial romànica de la vila de Ribera de Cardós, pertanyent al terme municipal de Vall de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà. Formava part de l'antic terme de Ribera de Cardós. Està situada en un pla a la dreta de la Noguera de Cardós,
a llevant de la vila de Ribera de Cardós, un xic separada del nucli de
població. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció
Santa Maria de Ribera de Cardós es troba als afores del nucli urbà,
davant d'una gran plaça centrada per una creu moderna, precedint el
cementiri que s'estén darrere la capçalera. Possiblement en origen era
de tres naus rematades a l'est per tres absis
semicirculars dels quals actualment només en resta el lateral nord,
decorat a l'exterior per arcuacions cegues que descansen sobre petites mènsules i il·luminat per una finestra de doble esqueixada. L'antic absis central fou substituït al segle xviii per una capçalera irregular. Actualment l'església presenta una nau flanquejada per capelles cobertes amb volta d'aresta.
La portada romànica d'arc de mig punt es troba als peus de la nau, a la
façana de ponent. Consta de tres arcs en degradació el més extern
marcat per una sanefa de dents de serra. Al capdamunt trobem tres arcs
cecs sota un fris d'escacats i una mica més amunt hi ha un rosetó
envoltat pels mateixos elements decoratius. Aquesta portada fou
descoberta no fa massa anys sota una gruixuda capa d'arrebossat.
En el mur de la façana es veuen traces de murs perpendiculars que
possiblement devien formar un atri. Al costat septentrional de
l'església s'aixeca un magnífic campanar romànic de quatre pisos. A
l'exterior els pisos són separats per arcuacions cegues i petits frisos
dentats i escacats, i al pis superior per un de més ample
d'entrecreuats. Als dos pisos inferiors s'obren espitlleres, al tercer
una finestra de mig punt i al quart una finestra geminada partida per
dobles columnes amb capitell, i una petita rosassa al mig dels dos arcs lleugerament apuntats. La construcció és coronada per uns merlets esglaonats que presenten espitlleres.
Història
El 839, l'acta de Consagració de la Seu d'Urgell menciona "Sancta Maria
Cardonensis" a favor de la qual tenen documentades deixes comtals en el
segle XII. L'actual fàbrica amb forta empremta mudèjar és dels segles XI i XII, objecte de nombroses modificacions en els segles posteriors i especialment en el curs del segle XVII. En el Diccionari Nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya, es diu que fou dels templers.
Ampliar informació:
12.10.2023 Sort, Tírvia, Ainet de Cardós, Ribera de Cardós, Esterri d'Àneu, Son, Sorpe, Borén, Isil, Alòs d'Isil, Escaló ...
13.10.2023 Sant Pere del Burgal, Llavorsí, Araós, Santa Maria de la Torre, Àreu, Sant Feliu de la Força d'Àreu, Alins, Sort
14.10.2023 Sant Llorenç d'Isavarre
12.10.2023 Sort, Tírvia, Ainet de Cardós, Ribera de Cardós, Esterri d'Àneu, Son, Sorpe, Borén, Isil, Alòs d'Isil, Escaló ...
13.10.2023 Sant Pere del Burgal, Llavorsí, Araós, Santa Maria de la Torre, Àreu, Sant Feliu de la Força d'Àreu, Alins, Sort
14.10.2023 Sant Llorenç d'Isavarre
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada