09.12.2023 La
Pietat, Sant Lleïr de Casavella, Sant Pere de Graudescales, Museu
Diocesà i Comarcal de Solsona i concert orgue Sant llorenç de Morunys
Gràcies a les indicacions de la Sra. Montse de turisme de Sant Llorenç de Morunys, a primera hora del matí hem pogut visitar la capella de la Pietat i el seu magnífic retaule.
Mare de Déu de la Pietat (Sant Llorenç de Morunys)
Gràcies a les indicacions de la Sra. Montse de turisme de Sant Llorenç de Morunys, a primera hora del matí hem pogut visitar la capella de la Pietat i el seu magnífic retaule.
Mare de Déu de la Pietat (Sant Llorenç de Morunys)
És una capella aixecada al seu moment fora muralles de la vila de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès).
 |
| Retaule de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys |
De reduïdes dimensions, consta d'una sola nau amb dos trams a més d'un porxo. Els quatre ambients de l'interior estan coberts amb volta de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Exceptuant els nervis de pedra, tot el parament està enguixat.
Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables
modificacions. A mitjan segle passat, el porxo fou tapiat i, així, el
seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau. La il·luminació
de tot l'espai procedeix d'un òcul en el mur que avui tanca l'antic porxo, i d'una petita finestra a la capella lateral. La façana, i amb ella l'espadanya, és una restauració del 1909, feta tal com es pensava que era l'original. També la teulada ha estat reformada, afegint teules damunt la coberta de pedra, excepte a la part corresponent al porxo.
 |
| Retaule de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys |
Retaule
El que té més interès és, sense cap mena de dubte, el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d'un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Als carrers laterals, l'Anunciació, la Visitació, la Dormició de la Verge i la Coronació. Els temes superiors es completen a la predel·la amb el Naixement, l'Epifania, la Resurrecció de Crist, l'Ascensió i la Pentecosta. Francesc Solives utilitzà aquí models característics del gòtic flamenquitzant, propers a l'art d'Huguet i de Pedro García de Benavarre. La primera notícia documental de la capella de la Pietat fa referència al contracte d'un retaule el 1480 entre la família Piquer de Sant Llorenç de Morunys i el pintor de Banyoles Francesc Solives. D'aquesta dada cal deduir que la construcció de la capella és anterior, probablement del darrer terç del segle xv. Fou el matrimoni Joan Piquer (1433-1505) i Margarida Rovira, personatges que s'identifiquen amb els representats en el retaule, els qui feren construir la capella com a lloc de devoció privada.
El que té més interès és, sense cap mena de dubte, el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d'un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Als carrers laterals, l'Anunciació, la Visitació, la Dormició de la Verge i la Coronació. Els temes superiors es completen a la predel·la amb el Naixement, l'Epifania, la Resurrecció de Crist, l'Ascensió i la Pentecosta. Francesc Solives utilitzà aquí models característics del gòtic flamenquitzant, propers a l'art d'Huguet i de Pedro García de Benavarre. La primera notícia documental de la capella de la Pietat fa referència al contracte d'un retaule el 1480 entre la família Piquer de Sant Llorenç de Morunys i el pintor de Banyoles Francesc Solives. D'aquesta dada cal deduir que la construcció de la capella és anterior, probablement del darrer terç del segle xv. Fou el matrimoni Joan Piquer (1433-1505) i Margarida Rovira, personatges que s'identifiquen amb els representats en el retaule, els qui feren construir la capella com a lloc de devoció privada.
Font Viqupèdia
 |
| Fragment del Retaule de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys. L'anunciació |
Localització:
La capella es troba al mateix poble de Sant
Llorenç de Morunys, a la carretera de Berga, a tocar de l’Oficina de
Turisme de la Vall de Lord. https://maps.app.goo.gl/gxzTGdvHo3792UsU8
 |
| La Pietat de Sant Llorenç de Morunys |
*Aquesta capella s’obre al públic alguns dies concrets, consulteu l’apartat Agenda o consultar-ho a l'Oficina de turisme de la Vall de Lord
Telèfon: 628 09 20 42
25282 St. Llorenç de Morunys info@lavalldelord.com
25282 St. Llorenç de Morunys info@lavalldelord.com
 |
| Capella de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys |
Informació relacionada:
Seguim.
Seguint indicacions de l'Esteve Roig Campama, company administrador a Faceboock de la pàgina Romànic a l'Objectiu hem pogut gaudir de l'interior de l'església de Sant Lleïr i la de Sant Pere de Graudescales. Des d'aquí el meu agraïment.
Seguint indicacions de l'Esteve Roig Campama, company administrador a Faceboock de la pàgina Romànic a l'Objectiu hem pogut gaudir de l'interior de l'església de Sant Lleïr i la de Sant Pere de Graudescales. Des d'aquí el meu agraïment.
Sant Lleïr de Casabella
Sant Lleïr de Casabella (escrit també Casavella) o, simplement, Sant Lleïr, és una ermita romànica dels segles XI-XIII de La Pedra (municipi de la Coma i la Pedra), a la Vall de Lord (Solsonès). Està situada a 987 m. d'altitud a la falda del vessant nord del turó de Sant Lleïr, entre el torrent de la Barata (a l'est) i el Cardener (a l'oest). Sota mateix de l'ermita (a uns escassos 30 m. cap a la banda de llevant s'hi aixeca la masia de Cal Calat i 230 m. cap al nord-oest, a l'altre costat d'unes feixes que davallen cap al Cardener i actualment dedicades a prats, la masia de Casabella.
Sant Lleïr de Casabella (escrit també Casavella) o, simplement, Sant Lleïr, és una ermita romànica dels segles XI-XIII de La Pedra (municipi de la Coma i la Pedra), a la Vall de Lord (Solsonès). Està situada a 987 m. d'altitud a la falda del vessant nord del turó de Sant Lleïr, entre el torrent de la Barata (a l'est) i el Cardener (a l'oest). Sota mateix de l'ermita (a uns escassos 30 m. cap a la banda de llevant s'hi aixeca la masia de Cal Calat i 230 m. cap al nord-oest, a l'altre costat d'unes feixes que davallen cap al Cardener i actualment dedicades a prats, la masia de Casabella.
L'ermita consta de l'església pròpiament dita, un porxo i un cementiri.
El cementiri és al nord del recinte i és clos per un mur de pedra sense
cap porta ni cap altra mena d'obertura d'accés. El terra és cobert
d'herba, hi creixen dos roures jovencells i no s'hi aprecia cap
sepultura.
Arquitectura
El porxo, amb coberta de teules i inclinació cap al nord, s'obre cap al cementiri mitjançant tres arcs apuntats amb grans dovelles. Aquests arcs es pot dir que arrenquen del terra, ja que els pilars
que els suporten són pràcticament inexistents. A la banda est del porxo
hi ha una porta que s'obre a l'exterior i que és l'únic accés al
recinte. A la paret oest hi ha una finestra d'arc de mig punt esculpit
en una única pedra. Al terra del porxo i sota d'aquesta finestra hi ha
una làpida d'un sepulcre amb la següent inscripció: VAS DEL RND. IOAN BELLA RECTOR DE LA COMA MORT LO ANY 1679.
L'església, orientada a l'est, fa 5,60 x 10 m. i és d'una sola nau amb un absis quadrat i dues capelles laterals. Tant la nau com l'absis són coberts amb volta de canó. El parament és de pedres escairades a cop de maceta i disposades en fileres. Suportat directament per la façana oest hi ha un campanar d'espadanya amb dos ulls d'arc de mig punt adovellats i sense cap campana.
Portalada
La portalada és l'element més destacable de l'edifici. És a la façana
nord, sota el porxo. Té un arc de mig punt format per vuit grans
dovelles. Cada un dels dos pilars que el suporten està format per sis carreus. El carreu superiorde cada pilar, d'una alçada força superior als altres cinc, té una imposta formada per una pedra trapezoïdal amb bisell i està ornamentat per unes escultures.
Grup escultòric de la dreta
El grup escultòric del carreu de la dreta consta de tres personatges que se'ns presenten aixoplugats sota la imposta i drets damunt una mena de postada o lleixa. Les tres figures són de mides similars.
El grup escultòric del carreu de la dreta consta de tres personatges que se'ns presenten aixoplugats sota la imposta i drets damunt una mena de postada o lleixa. Les tres figures són de mides similars.
La del mig apareix vestida de sacerdot amb roba talar i capa pluvial. Té
el braç dret alçat amb la mà no se sap ben bé si en posició de beneir o
d'agafar-se la capa mentre que la mà esquerra li reposa sobre la
cintura. De sota la roba talar en surten els paus calçats amb sabates
acabades en punta i es cobreix amb una caputxa.
Les dues figures que el flanquegen porten una túnica curta fins a sota el genoll cenyida a la cintura amb un cinturó força ample i gruixut. Se li veuen una part de les cames tot i que no pas esculpides amb prou detall per a saber amb què les duen cobertes. Més que no pas amb mitges sembla que vagin calçats amb botes fins als genolls i també acabades en punta. Ambdós personatges duen també una mena de caputxa similar a la del capellà però, a diferència d'aquest, no duen capa.
Les dues figures que el flanquegen porten una túnica curta fins a sota el genoll cenyida a la cintura amb un cinturó força ample i gruixut. Se li veuen una part de les cames tot i que no pas esculpides amb prou detall per a saber amb què les duen cobertes. Més que no pas amb mitges sembla que vagin calçats amb botes fins als genolls i també acabades en punta. Ambdós personatges duen també una mena de caputxa similar a la del capellà però, a diferència d'aquest, no duen capa.
El personatge de la dreta sosté, amb la mà dreta, un utensili format per
un pal amb el qual sembla una mena de plomall al seu extrem i que bé
podria representar un aspersori d'aigua beneita mentre que la mà
esquerra reposa sobre el seu pit.
La figura de l'esquerra sosté una mena de petit cistelló amb la mà dreta
per bé que si el que porta el seu company és un aspersori, el que duu
aquest segon personatge podria ser molt bé el calderet de l'aigua
beneita. La mà dreta també és sobre el seu pit tot i que més que en
actitud de repòs sembla sostenir amb ella un objecte allargat i pla
talment com una mena de capseta.
Grup escultòric de l'esquerra
El grup escultòric del carreu de l'esquerra està integrat per quatre figures: dos homes (a ambdós costats), un Agnus Dei i una serp (ambdós al centre del grup amb la serp dessota l'Agnus Dei per bé que sense entrar en contacte).
El personatge de la dreta del grup sosté per l'empunyadura un objecte
llarg i punxegut que li penja davant la falda de la túnica. Tant a com a s'interpreta que aquest objecte és una espasa.
El personatge de l'esquerra del grup també sosté (amb les dues mans i a
l'alçada del pit) un altre objecte allargassat (si fa no fa com la
suposada espasa tot i que no tan gruixut) que en el seu extrem superior
acaba amb un parell d'ales similars a un llibre obert i que a
s'apunta que podria ser una clau. Aquest personatge de l'esquerra del
grup està dempeus damunt d'una petita lleixa, detall que possiblement
també presentava l'altre personatge, tot i que ara no es pot apreciar a
causa de la ja esmentada fragmentació que presenten les seves
extremitats inferiors.
La serp, ubicada de perfil, té el cap contactant amb la cama dreta del
personatge que porta l'espasa i presenta el terç posterior del seu cos
doblegat damunt del segon terç. A es considera que està mossegant la cama del cavaller armat mentre que a s'interpreta que aquest s'hi enfronta amb la seva espasa.
L'Agnus Dei, també ubicat de perfil com la serp de sota, té el cap girat
i mira el cavaller armat amb espasa. No se li distingeixen les dues
extremitats anteriors però si les posteriors. Damunt el llom i fent la
impressió que està situada darrere del seu cos, en sorgeix una creu
lleugerament inclinada cap a la dreta.
Elements escultòrics a l'intradós
A banda i banda de l'intradós de l'entrada i als mateixos carreus on hi
ha esculpits els grups escultòrics descrits hi han dos cercles de la
mateixa mida situats l'un damunt de l'altre. Al cercle superior hi ha
una flor de sis pètals i al cercle inferior un card que representa el
senyal heràldic dels Cardona.
De Viquipèdia
Tal com he dit, amb les indicacions de l'Esteve Roig vam passar a recollir les claus de
Sant Pere.
 |
| Aquí ella amb les claus a la mà. Un clàssic, com sempre fent amics, aquesta vegada de talla gran. |
Sant Pere de Graudescales
Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la petita Valldora a la falda oriental dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d'Aigua d'Ora, solitària enmig d'un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins. És una obra del terme municipal de Navès (Solsonès) declarada bé cultural d'interès nacional.
L'edifici actual és fruit en bona part de la radical restauració de què fou objecte en els anys 1956-58, a càrrec de les Diputacions de Barcelona i de Lleida. És un temple de planta de creu llatina, d'una nau i tres absis, el central més gran, i els altres dos oberts als braços del transsepte. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori vuitavat sobre petxines. L'ornamentació es redueix a un fris d'arcuacions cegues que recorre els absis.
L'església de l'antic monestir de Sant Pere de Graudescales (o
d'Escales) es troba a la vall de l'aigua d'Ora, vora els cingles de
Busa. Els seus orígens remunten al segle x, en què el clergue Mangulf hi bastí una església, que fou consagrada el 913 pel bisbe d'Urgell
Mantigís. El 960 el bisbe Guisad disposà la fundació d'un monestir
benedictí a sant Pere d'Escales, però de fet hi continuà una comunitat
de canonges. Tot i que a la segona meitat del segle xii s'hi construí una nova església, l'actual, la comunitat canonical només perdurà fins al segle XIII. El 1270 passà a parròquia, i després de llargs segles d'abandó i ruïna, el 1900 hi fou suprimit el culte.
El 1903 mossèn Pere Pujol publicà el document del segle XII conegut com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales, un dels primers documents complets en llengua catalana.
Arquitectura
L'església
actual es troba al cantó de llevant del conjunt i es conserva
en bon estat. Es tracta d'un edifici d'una nau, capçada per un
transepte, en el qual hi ha tres absis semicirculars, oberts per un
simple plec, elevat del central, on es forma un petit presbiteri,
delimitat per un arc, i el plec que obre l'absis. La nau i els braços
del transepte són coberts amb volta de canó, i en la seva intersecció hi
ha una cúpula
sobre trompes que es projecta exteriorment en un cimbori octogonal. Les
proporcions de la nau fan que la planta de l'edifici s'acosti a la de
creu grega. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços
del transsepte hi ha les corresponents absidioles.
Té tres portals. Al tester meridional del transepte hi ha oberta una
porta de petites dimensions, que devia constituir el principal accés
exterior, mentre que a la façana de ponent, hi ha una altra porta, més
gran, molt reconstruïda, la qual comunica amb el recinte monàstic. Una
tercera porta, al braç de tramuntana del transepte, devia comunicar amb
el cementiri. L'aparell de l'església és format per carreus
simplement desbastats i escairats, molt irregulars. Els paraments són
nus d'ornamentació, llevat dels semicirculars absidials, on apareix un
tipus continu d'arcuacions llombardes.
 |
| La creu invertida, clara referència a la crucifixió de Sant Pere |
L'edifici ha estat considerat a vegades una obra pròpia de l'arquitectura llombarda del segle XI. Tanmateix alguns detalls de la seva construcció fan pensar més aviat en una obra rural, construïda ja al segle XII.
Aquest conjunt té l'interès excepcional d'il·lustrar un monestir rural
alt medieval bastant pobre, amb una estructura arquitectònica força
diferent dels conjunts monàstics claustrals.
La cúpula, que exteriorment forma un cimbori
vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les
trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc
que sobresurt de la teulada.
Història
La primitiva església de Sant Pere fou erigida pels voltants de l'any
913 pel prevere Magnulf, que la dotà amb terres i béns per tal que
esdevingués un monestir benedictí. Aquesta fou consagrada pel bisbe
d'Urgell Nantigis, el 3 de desembre del mateix any.
La manca de documentació no permet conèixer amb exactitud què succeí a
Sant Pere de Graudescales. Tanmateix, hom té notícia que l'any 960 el
prevere Francemir es presentà a la Seu d'Urgell, o Castellciutat, per
tal de demanar al bisbe Guisad i a altres assistents a una assemblea,
que designessin un abat per a Sant Pere de Graudescales, per tal que hi
ensenyés la Regla de Sant Benet abat i la santa disciplina.
A petició del bisbe i de l'assemblea, Francemir proposà com a candidat
Belló, prevere i canonge del lloc, el qual fou elegit i proclamat com a
abat de Sant Pere. El 6 de novembre fou redactada l'escriptura de
l'elecció i en ella el bisbe dotà el monestir amb l'església veïna de
Sant Mamet. Francemir li donà les cases que tenia a la Corriu i
l'església de Santa Eulàlia, una vinya,
molins, una casa a Tentellatge, un lot de llibres de la Bíblia i
litúrgics, bestiar i parament per a la casa. El monestir continuà la
seva existència almenys un parell de segles.
Avançat el segle XI
hom començà la construcció de l'església actual, la qual s'acabà el
segle següent. Sembla, però, que la comunitat va decaure al final del
segle XII i potser a causa d'una revolta. Les edificacions de l'entorn del monestir foren novament reedificades, però ja entrat el segle XIII
no hi ha constància de vida monacal en aquest lloc. Segons que es
desprèn de les visites arxiprestals dels anys 1312 a 1319, sembla que hi
residien un o dos preveres i alguns servents.
Al segle XV
ja només hi ha constància del funcionament de Sant Pere d'Escales i de
Graudescales com a parròquia, funció que tingué fins al període situat
entre els anys 1593 i 1624, que fou creat i estructurat el nou bisbat de Solsona. La parròquia fou traslladada aleshores a Sant Cristòfol de Busa.
L'església de Sant Pere tingué culte fins a la desamortització. L'antiga
església prioral fou abandonada i quedà en estat ruïnós, fins que entre
el 1962 i el 1967 s'hi emprengué una campanya d'excavacions i la
restauració de l'església, duta a terme per l'arquitecte Camil Pallàs.
Del que fou el conjunt monàstic de Sant Pere de Graudescales avui només
resta visible l'església. Quant a la totalitat del cenobi és ben
coneguda gràcies a les excavacions arqueològiques dutes a terme per
Alberto del Castillo entre els anys 1962-1967.
Font: Viquipèdia
Des des Sant Llorenç de Morunys agafem la carretera LV-4241 direcció
Berga; seguim per aquesta carretera fins a agafar una pista forestal a
mà dreta senyalitzant Sant Pere de Graudescales. Seguim per aquesta
pista fins a un nou encreuament, on trobem el Molí del Vancell, i seguim
a mà esquerra. Continuem per aquesta pista fins arribar a l’ermita de
Sant Pere de Graudescales.
 |
| Al bell mig del camí bloquejats per un tsunami de vaques pasturadores |
*En aquest punt només es pot arribar en cotxe alt o 4×4. Val a dir
que jo ho vaig fer la ruta amb un cotxe baix i no hi va haver cap
problema, el camí estava molt ben arreglat. Això sí, molt lent, a poc a
poc i sense córrer, gaudint del paisatge. L'altra solució és anar-hi per
la C-26 (i la per C-462 i LV-4241) des de Solsona.
 |
| L'amic descansant |
Visites guiades: www.solsonaexperience.com
Solsona
Fem una petita visita (obligada) a la Catedral per contemplar a la imatge de mare de Déu del Claustre, una de les millors peces del romànic que he conegut.
 |
| Imatge de la mare de Déu del Claustre |
A la dreta del temple hi ha la capella del Claustre, on en el seu cambril es venera la imatge de la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat. És una talla de pedra de finals del segle xii, considerada una de les escultures més importants del romànic català. Fou feta pel mestre Gilabert de Tolosa,
un dels més importants de l'època. La imatge mesura 105 cm d'alçada.
Està asseguda en un tron, amb l'Infant a la falda, i sota els peus estan
representats dos monstres. La imatge és de pedra i els anys l'han
ennegrit.
Al segle xiii, amb l'arribada dels albigesos,
tement per la integritat de la imatge, la van amagar dins el pou del
claustre que estaven acabant de construir. Hi ha una llegenda del nen
caigut al pou que va ser salvat per la Mare de Déu que sembla tenir
fonament històric.
 |
| Imatge de la mare de Déu del Claustre |
Durant la guerra civil del 1936,
les imatges religioses tornaren a perillar, i en aquesta ocasió va ser
amagada a la caixa d'escala del campanar pels campaners Porredon i Augé,
i més tard la volgueren evacuar a França,
però quedà amagada en el garatge del palau episcopal de Vic. Acabada la
guerra la imatge va haver de ser restaurada, car la figura de l'Infant
havia sofert algunes destrosses; la restauració la feu Enric Monjo i Garriga.
En la decoració de la capella i del cambril hi intervingueren els pintors Miquel Farré i Albagés (1949-1952) i Josep Obiols.
 |
| Mare de Déu del Claustre |
Avui la festa en honor de la Patrona, "la festa del Claustre" (Festa
Major de la ciutat, 7, 8, 9 de setembre) presenta un dels esquemes
tradicionals més antics i, alhora, valuosos del Principat, destacant,
per damunt de tot, el seu extraordinari patrimoni folklòric; aquest està
regit per un estricte protocol firmat per les tres entitats gestores de
la festa (la confraria del Claustre, l'agrupació de geganters de la
ciutat de Solsona i l'ajuntament de la ciutat) que pretén protegir i
marcar les pautes de la festa.
De pas, aprofitem per contemplar l'altar barroc de la Mercè de la Catedral de Solsona.
De pas, aprofitem per contemplar l'altar barroc de la Mercè de la Catedral de Solsona.
A l’esquerra del transsepte es troba la capella de la parròquia, amb un
altar barroc dedicat a la Mare de Deu de la Mercè. És obra de Carles Moretó i Brugaroles, qui va residir i morir a la ciutat de Solsona l’any
1783. A la comarca destaquen altres obres seves, entre les quals
sobresurt la finalització del magne retaule del Miracle a Riner.
 |
| Altar de la Mare de Deu de la Mercè |
Al primer pis es situa el Sagrari. Al segon pis, al carrer central, hi
ha una imatge dempeus de la Mare de Déu de la Mercè, amb el Nen al braç
esquerre. Ambdós porten dos escapularis, un amb l’escut dels mercedaris i
l’altre amb la imatge de la Mercè; els escapularis són senyals
d’afiliació a un ordre religiós o una forma d’assegurar la protecció, en
aquest cas, de la Mare de Déu i de no morir en pecat mortal i anar al
paradís.
De la vestimenta de la Mare, bellament policromada, destaca al pit, l’escut de l’ordre mercedària, amb la corona reial a la part superior, concessió del rei Jaume I, una creu de plata sobre fons de gules (vermell en heràldica) que és l’emblema de Jesús i or amb quatre pals de gules, escut de la Corona d’Aragó. L’escut de la Mercè es col·loca sobre el pit dels que s’han obligat a exercir Caritat en grau gairebé d’heroïcitat, segons un mandat diví.
De la vestimenta de la Mare, bellament policromada, destaca al pit, l’escut de l’ordre mercedària, amb la corona reial a la part superior, concessió del rei Jaume I, una creu de plata sobre fons de gules (vermell en heràldica) que és l’emblema de Jesús i or amb quatre pals de gules, escut de la Corona d’Aragó. L’escut de la Mercè es col·loca sobre el pit dels que s’han obligat a exercir Caritat en grau gairebé d’heroïcitat, segons un mandat diví.
La imatge de la Mere de Déu està flanquejada dins del cambril, per un
religiós vestint l’hàbit blanc dels mercedaris amb l’escut de la Mercè
també al pit, acompanyat de la palma del martiri i una roda dentada; a
l’altra banda apareix una altra imatge de difícil determinació.
A la dreta de la Mare de Déu apareix Sant Ramon Nonat amb la palma del
martiri tot esgrimint una custodia, amb roquet i la manteleta de color
púrpura de cardenal i, a l’esquerra, el missioner jesuïta, Sant Francesc
Xavier, en aquest cas amb sotana i hàbit de la congregació i portant
una creu amb la ma dreta i una vieira a l’esquerra.
El retaule està culminat per un colom, símbol de l’Esperit Sant, sota
dos cors; el primer representa el Sagrat Cor de Jesús i apareix
acompanyat d’una corona d’espines i una creu al damunt tot simbolitzant
l’amor i el dolor de Jesús pels homes; i el segon amb cor travessat un
punyalet que simbolitza el dolor de la Mare de Déu per la mort del seu
Fil. Al capdamunt altra vegada l’escut de l’Ordre de la Mercè.
Conta la tradició que la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218 al mercader Pere Nolasc se li va aparèixer la Verge demanant-li que fundés una orde que es dediqués a la redempció dels captius. Juntament amb Ramon de Penyafort, creà l’Orde de Nostra Senyora de la Mercè el 10 d’agost de 1218, amb el consentiment de Jaume I d’Aragó.
Conta la tradició que la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218 al mercader Pere Nolasc se li va aparèixer la Verge demanant-li que fundés una orde que es dediqués a la redempció dels captius. Juntament amb Ramon de Penyafort, creà l’Orde de Nostra Senyora de la Mercè el 10 d’agost de 1218, amb el consentiment de Jaume I d’Aragó.
Els mercedaris pronuncien quatre vots: pobresa, castedat, obediència i
estar disposats a lliurar-se com ostatges si no obtenien els diners
necessaris per al rescat d’un captiu.
El retaule fou policromat per Antoni Bordons (1710?-1779), pintor
solsoní que entre d’altres obres també va daurar i policromar el retaule
del Miracle, treballant colze a colze amb Carles Moretó.
Als laterals destaquen dos confessionaris absolutament excepcionals. En
el primer apareixen les cites de la Biblia: “Pater, peccavi in caelum,
et coram te” (Pare he pecat en contra del cel i en presència teva ) i “Surgam, et ibo ad Patrem meum” (M’aixecaré i aniré cap al meu Pare ). En el segon, sota la denominació de Penitencier: “Tibi soli peccavi, et malum coram te feci” (T’he pecat sol i he fet mal en presència teva ) i “Convertisti plandum meum in gaudium” (Has convertit el meu plany en la meva alegria
). Aquest segon espai estava destinat canonge penitencier que s’ocupava
d’administrar el Sagrament de la Penitència per alguns pecats,
l’absolució dels quals li estava reservada.
 |
| Rosassa de la catedral |
Fonts: Festacatalunya
Més informació:
Ja que hi som, visitem el Museu de Solsona (diocesà i comarcal). Després de l'última intervenció a l'accés al museu convida a entrar.
Museu de Solsona
Col·leccions
El recorregut és cronològic i abasta des de la prehistòria fins a l’època contemporània, on s’exhibeixen diverses col·leccions de patrimoni historicoartístic pluridisciplinàries procedents de les comarques que integren el Bisbat de Solsona.
Comença amb les sales dedicades a la prehistòria / protohistòria, i al món antic i segueix amb les sales d'art romànic, gòtic, renaixement i barroc. Durant l'itinerari es poden veure, també, alguns espais i dependències de la catedral i de l'antiga canònica.
Prehistòria i Protohistòria
El Museu de Solsona guarda un dels fons d'arqueologia més importants del país.
Les
col·leccions de prehistòria i protohistòria del Museu provenen de les
excavacions realitzades a principis del segle XX pel seu director en
aquell moment, Mn. Joan Serra i Vilaró.
Els
objectes de prehistòria abasten els períodes del neolític, del
calcolític i de l’edat del bronze fins a l’edat del ferro i provenen
majoritàriament d’aixovars de jaciments funeraris.
Els materials del període protohistòric són fruit de les excavacions dutes a terme als poblats ibèrics i iberoromans d’Anseresa i Castellvell (Olius, el Solsonès) i Sant Miquel de Sorba (Montmajor, el Berguedà).
El neolític (5000 aC – 2800 aC) és el període en què es va començar a practicar l’agricultura, la ramaderia, la producció de ceràmica a mà i l’elaboració d’eines de pedra polida, tot i que es continuava pescant, caçant i recol·lectant. Aquests humans habitaven en coves i balmes i també en petits poblats de cabanes a l’aire lliure.
Elaboraven les eines amb pedra, fusta i os; en són un exemple les falçs, destrals, puntes de fletxa, ganivets i molins manuals. Es guarnien amb braçalets, collarets, arracades i penjolls fets de petxina, os, ullals de senglar, caragols o diferents tipus de pedra. Comerciaven amb altres pobles intercanviant matèries primeres (sílex, cal·laïta, petxines, etc.) i productes elaborats (ceràmica, ornaments, etc.).
El neolític (Prehistòria)
El neolític (5000 aC – 2800 aC) és el període en què es va començar a practicar l’agricultura, la ramaderia, la producció de ceràmica a mà i l’elaboració d’eines de pedra polida, tot i que es continuava pescant, caçant i recol·lectant. Aquests humans habitaven en coves i balmes i també en petits poblats de cabanes a l’aire lliure.
Elaboraven les eines amb pedra, fusta i os; en són un exemple les falçs, destrals, puntes de fletxa, ganivets i molins manuals. Es guarnien amb braçalets, collarets, arracades i penjolls fets de petxina, os, ullals de senglar, caragols o diferents tipus de pedra. Comerciaven amb altres pobles intercanviant matèries primeres (sílex, cal·laïta, petxines, etc.) i productes elaborats (ceràmica, ornaments, etc.).
Enterraven
els seus difunts en caixes o cistes, sovint agrupades formant un
cementiri o necròpolis. El cadàver es col·locava engalanat amb els seus
ornaments personals i acompanyat d’eines i estris de la vida quotidiana
(l’aixovar). A cada tomba s’hi feien enterraments successius d’un o dos
individus a la vegada.
Durant
la visita al museu, la majoria de materials d’època neolítica que
trobareu provenen de jaciments de tipus funerari. En són alguns exemples
la necròpolis d’El Llor (Castellar de la Ribera), les cistes del
cementiri de Solsona (Solsona), d’Altaracs (Olius) o de Cal Rajolí
(Llobera).
En el període calcolític (2800 aC – 2200 aC) es comença a utilitzar els metalls (aram, or, plata i plom) i a fabricar un tipus de ceràmica anomenat campaniforme, per la seva forma de campana invertida. S’observa un perfeccionament en l’elaboració de les eines de treball ja conegudes al neolític i es comencen a fabricar puntes de fletxa, punyals, agulles i altres objectes amb aram, que es treballava en fred.
Els seus habitants vivien en petits poblats i puntualment en coves i balmes. Es va intensificar la pràctica de l’agricultura i la ramaderia i la utilització dels seus derivats (pa, cervesa, formatge, etc.).
Es continuava enterrant els morts en caixes de lloses, més grans, construïdes sobre el nivell de terra i cobertes amb un munt de pedres o túmul: els dòlmens. Algunes d’aquestes tombes van incorporar un corredor per on s’accedia al sepulcre. Eren tombes col·lectives on es feien enterraments de forma successiva en el temps. En aquest període també es troben enterraments col·lectius en balmes, avencs o petites coves. El difunt continuava sent enterrat amb les seves eines i estris de la vida quotidiana (l’aixovar).
Després del calcolític es va iniciar el període del bronze (2200 aC – 700 aC), en el qual es va descobrir la metal·lúrgia d’aquest metall (aliatge d’aram i estany).
El contacte amb els pobles procedents del centre d’Europa provocà també un canvi en les pràctiques funeràries, amb la introducció d’un nou ritual: la incineració. Els difunts eren cremats, sovint amb la seva indumentària, i les restes que en quedaven es posaven dins d’una urna que s’enterrava en una fossa, dins de la qual també es dipositaven els aixovars, i finalment es cobria amb un túmul de pedres.
Els ibers també incineraven els seus difunts i enterraven les urnes
agrupades en zones properes als poblats. Els difunts s’acompanyaven amb
alguns elements d’orfebreria molt elaborats.
Al Museu, contràriament al que passava en èpoques anteriors, pràcticament no es conserven materials procedents de jaciments de tipus funerari. En canvi, hi ha nombrosos exemples de materials procedents de poblats ibèrics: Anseresa, Castellvell i Sant Esteve d’Olius (Olius), el Molí d’Espígol (Tornabous) o Sant Miquel de Sorba (Montmajor).
L’edat moderna és el període històric comprès entre el segle XV i el segle XVIII. Els estils artístics d’aquest període són el Renaixement i el barroc.
Més informació, clica AQUÍ
Per acabar el dia, un regal, un concret d'orgue a Sant Llorenç de Morunys a l'Església Parroquial a càrrec de Berenguer Montserrat, dins del cicle del XXV Festival d'Orgues de Ponent i el Pirineu 2023.
Per avui ja n'hi ha prou, sopar i a dormir
Calcolític (Prehistòria)
En el període calcolític (2800 aC – 2200 aC) es comença a utilitzar els metalls (aram, or, plata i plom) i a fabricar un tipus de ceràmica anomenat campaniforme, per la seva forma de campana invertida. S’observa un perfeccionament en l’elaboració de les eines de treball ja conegudes al neolític i es comencen a fabricar puntes de fletxa, punyals, agulles i altres objectes amb aram, que es treballava en fred.
Els seus habitants vivien en petits poblats i puntualment en coves i balmes. Es va intensificar la pràctica de l’agricultura i la ramaderia i la utilització dels seus derivats (pa, cervesa, formatge, etc.).
Es continuava enterrant els morts en caixes de lloses, més grans, construïdes sobre el nivell de terra i cobertes amb un munt de pedres o túmul: els dòlmens. Algunes d’aquestes tombes van incorporar un corredor per on s’accedia al sepulcre. Eren tombes col·lectives on es feien enterraments de forma successiva en el temps. En aquest període també es troben enterraments col·lectius en balmes, avencs o petites coves. El difunt continuava sent enterrat amb les seves eines i estris de la vida quotidiana (l’aixovar).
La majoria de materials calcolítics exposats al museu també provenen de jaciments arqueològics de tipus funerari. Molts d’ells són dels megàlits excavats per Mn. Serra Vilaró, a principis del segle XX, i que es troben publicats al seu llibre La civilització megalítica a Catalunya, com per exemple el Dolmen de Llanera, o bé de balmes sepulcrals, excavades també per Serra i publicades a El vas campaniforme, com per exemple la balma d’Aigües Vives.
Edat del bronze (Prehistòria)
Després del calcolític es va iniciar el període del bronze (2200 aC – 700 aC), en el qual es va descobrir la metal·lúrgia d’aquest metall (aliatge d’aram i estany).
L’home vivia preferentment en poblats de cabanes, adoptant ja un cert urbanisme. L’agricultura, la ramaderia, la caça, la pesca i la recol·lecció continuaven sent la base de l’economia, però ja s’observava una divisió del treball.
La majoria d’eines es fabricaven amb bronze, però perdurava la utilització d’eines elaborades amb pedra i os. La indumentària es complementava amb ornaments de bronze, a la vegada que perduraven els ornaments ja coneguts i se’n fabricaven amb nous materials (dentalium, ambre, vidre, etc.).
Les pràctiques funeràries són pràcticament una continuació de les del calcolític. La diferència més remarcable la trobem en alguns elements constitutius dels aixovars: ceràmica de vasos carenats amb apèndix de botó a la nansa, eines i ornaments de bronze i altres ornaments fets d’ambre i de vidre.
La majoria d’eines es fabricaven amb bronze, però perdurava la utilització d’eines elaborades amb pedra i os. La indumentària es complementava amb ornaments de bronze, a la vegada que perduraven els ornaments ja coneguts i se’n fabricaven amb nous materials (dentalium, ambre, vidre, etc.).
Les pràctiques funeràries són pràcticament una continuació de les del calcolític. La diferència més remarcable la trobem en alguns elements constitutius dels aixovars: ceràmica de vasos carenats amb apèndix de botó a la nansa, eines i ornaments de bronze i altres ornaments fets d’ambre i de vidre.
Edat del ferro (Prehistòria)
L’edat
del ferro (segle VIII-VI aC) és l’època en la qual es començà a fer ús
del mineral de ferro per elaborar tota mena d’eines i utensilis. Les
societats cada vegada esdevenen més complexes i el contacte amb grups de
població forans accelerà tot aquest procés. A casa nostra, tant el
contacte amb pobles de l’altra banda dels Pirineus com, més tard, amb
pobles mediterranis, com ara els fenicis, portà grans canvis.
La ramaderia es diversificà i l’agricultura experimentà un fort
desenvolupament que li permeté començar a tenir un excedent
comercialitzable. Amb tot, aquells petits poblats anaren prenent cada
vegada una forma més urbana i organitzada, fruit d’una nova manera de
viure que tot just començava.
El contacte amb els pobles procedents del centre d’Europa provocà també un canvi en les pràctiques funeràries, amb la introducció d’un nou ritual: la incineració. Els difunts eren cremats, sovint amb la seva indumentària, i les restes que en quedaven es posaven dins d’una urna que s’enterrava en una fossa, dins de la qual també es dipositaven els aixovars, i finalment es cobria amb un túmul de pedres.
Món ibèric (Protohistòria)
El món ibèric (segles VII-II aC) es caracteritza per ser l’etapa en la
qual s’introduïren elements tan importants com l’escriptura, la moneda o
la ceràmica a torn. Tots ells foren fruit del contacte amb altres
pobles com ara els fenicis i els grecs.
Ibers és el nom que algunes fonts clàssiques donaren als pobles que
habitaven la costa oriental de la península Ibèrica. Segons la zona on
habitaven, rebien noms diferents, i en el cas de casa nostra
s’anomenaven lacetans. Vivien en nuclis emmurallats situats en turons i
continuaven practicant la ramaderia i l’agricultura, cada vegada amb més
intensitat i creant gran quantitat d’excedents que emmagatzemaven en
sitges. Complementaven aquestes activitats econòmiques tradicionals amb
el comerç i treballaven els metalls ja coneguts (coure, bronze i ferro)
per elaborar eines, utensilis, armes i objectes d’ornament.
Al Museu, contràriament al que passava en èpoques anteriors, pràcticament no es conserven materials procedents de jaciments de tipus funerari. En canvi, hi ha nombrosos exemples de materials procedents de poblats ibèrics: Anseresa, Castellvell i Sant Esteve d’Olius (Olius), el Molí d’Espígol (Tornabous) o Sant Miquel de Sorba (Montmajor).
El Museu al territori (Prehistòria / Protohistòria)
Món romà (Món antic)
La major part dels objectes del món antic provenen del jaciment romà de
Cal Sotaterra (Solsona) i del taller ceràmic del Pla d’Abella (Navès, el
Solsonès). De Cal Sotaterra s’exposen objectes de ceràmica i de vidre,
petits objectes d’os i metall i d’ornament personal. Del taller d’Abella
es mostra una interessant selecció de motlles i recipients ceràmics, de
la tècnica anomenada terra sigillata. També s’exposen,
provinents d’altres jaciments, fragments de decoració pictòrica mural,
una àmfora vinària importada d’Itàlia, ares funeràries i una làpida
sepulcral.
Edat mitjana
Amb aquest terme es fa referència a un llarg període de la història
d’Europa d’uns mil anys comprès entre el segle V i el segle XV. L’edat
mitjana s’acostuma a dividir en dos grans períodes, l’alta edat mitjana i
la baixa edat mitjana.
L’alta edat mitjana comprèn el període que va del segle V fins al segle X. La baixa edat mitjana comprèn els segles XI al XV.
Preromànic (Alta edat mitjana)
El Museu de Solsona custodia una petita mostra d'obres que realitzades entre els segles V i X corresponents al preromànic.
En aquest període l'estètica no es defineix per uns trets
característics en concret, sinó per pertànyer a un període històric
previ a la manifestació artística de l'art romànic.
 |
| Orant. Pintura al fresc 135 x 122,5 x 5 cm. Final S. X – inici S. XI Procedència: Església de Sant Quirze de Pedret, Cercs (el Berguedà) |
Les obres més conegudes procedeixen de l'església berguedana de Sant Quirze de Pedret,
dues de les quals són pintures murals, conegudes com L'orant i El
cavaller, un important testimoni de la pintura mural conservada a
Catalunya.
Romànic (Alta edat mitjana)
Es tracta de la secció més extensa del Museu, i aplega un conjunt
d'objectes identitaris, tant de l'antic monestir de Santa Maria de
Solsona com de les petites esglésies que formen la diòcesi. La majoria
d'aquests elements procedeixen de les comarques del Solsonès i del
Berguedà.
 |
| Timpà. 268 x 189 x 35 cm- Mitjans S. XII Procedència: Catedral de Santa Maria, Solsona (el Solsonès) |
Les obres que integren el fons d'art romànic del Museu responen,
majoritàriament, a una temàtica religiosa i d'ús litúrgic, que ens
apropa a comprendre la vida i les creences en l'edat mitjana al Solsonès
i a les comarques veïnes. Gran part dels objectes conservats són
elements estructurals que ens permeten aproximar-nos a les construccions
arquitectòniques que comprenia l'antiga canònica de Santa Maria de Solsona,
així com a les esglésies de l'actual diòcesi. Un conjunt important
d'aquests objectes, molts dels quals fragmentaris, és un clar testimoni
del magnífic claustre romànic de Santa Maria, destruït a mitjan segle XVIII
per construir-hi l'actual. L'estil de tots aquests objectes, pel que fa
a la cisellada i el modelatge de les seves figures treballades en alt
relleu, s'atribueix al taller del mestre tolosà Gilabert, i és
excepcional en l'arquitectura del romànic català.
Capitell romànic. Atribuït al taller de Gilabert de Tolosa. Entre 1161 i 1195
Procedència: Claustre? de la canònica de Santa Maria, Solsona (el Solsonès)
Procedència: Claustre? de la canònica de Santa Maria, Solsona (el Solsonès)
Entre els seus objectes religiosos, hi ha les lipsanoteques de Sant Quinti de Montclar i la de Sant Martí de Joval, datada del segle XI. Esmentar així mateix el calze de Sant Salvador de La Vedella.
Té escultures en pedra com la columna historiada i diversos capitells del claustre de la catedral romànica de Solsona. Destaca així mateix un capitell procedent de Sant Pere de Madrona amb la inscripció "Mirvs me fecit".
 |
| Capitell 48 x 45 x 31 cm. Final S. XII – inici S. XIII Procedència: Sant Pere de Madrona, Pinell (el Solsonès) |
Pel que fa a l'escultura en fusta, les talles representen marededeus policromades dels segles xii i xiii que adopten el característic model marià de sedes sapientiae.
Quant a la pintura mural, destaquem sobretot la procedent de l'església berguedana de Sant Quirze de Pedret,
conjunt pictòric de l'absis central, l'arc triomfal i fragments de la
part superior de la nau central, amb representacions de l'Apocalipsi.
Aquest conjunt és considerat un dels màxims exponents conservats de
pintura mural romànica a Catalunya. Destaquen també les pintures murals
de l'església de Sant Vicenç de Rus. descobertes als anys vuitanta del segle XX.
 |
| Apòstols (Fragment de mural) de l'absis Mitjan S. XII Procedència: Església de Sant Vicenç de Rus, Castellar de n’Hug (el Berguedà) |
Com a testimoni de pintura sobre fusta, s'exposen els dos laterals d'altar de l'església de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà).
Aquestes dues taules inclouen en la iconografia els cicles narratius de
l'encarnació i la redempció. El frontal corresponent a aquests laterals
es conserva i s'exposa al Museu Episcopal de Vic.
 |
| Taules laterals d’altar. Final S. XII. Església de Sant Andreu, Sagàs (el Berguedà) |
Gòtic (Baixa edat mitjana)
A les sales d'art gòtic hi sobresurten diverses peces de primer ordreː
Pel que fa a la pintura mural es presenten dos clars testimonis d'aquest
estil. Un primer fa referència al judici final i procedeix de
l'arcosoli funerari del presbiteri de l'església de Sant Pau de Casserres atribuïdes al Mestre de Lluçà.
Se situa a la primeria del gòtic lineal i és un dels millors exponents
de pintura mural d'estil 1200 de Catalunya. El segon exemple, ja a
finals d'aquest període lineal, correspon a les pintures murals que
ocupaven la capella dedicada a sant Esteve de l'església de Sant Miquel de Cardona; la seva representació iconogràfica exposa un calvari i escenes centrades en la vida del sant.
 |
| Marededeu amb l’Infant. Escultura de fusta policromada. Segle XV |
En referència a la pintura sobre fusta es poden ressaltar obres de Lluís Borrassà, (un Calvari) Pere Vall, Pere Serra o Joan de Rua, destacant una taula amb la representació iconogràfica del Sant Sopar atribuït a Jaume Ferrer i procedent de l'església de Santa Linya.
Per la manera com es manifesten els elements iconogràfics que
constitueixen aquesta temàtica, l'obra és concebuda com un dels
exemplars més singulars de Catalunya. Un altre exemplar que cal esmentar
és el fragment del retaule procedent de l'església de Sant Jaume de Frontanyà, com un dels primers testimonis de retaules situats damunt i darrere de l'altar.
 |
| Retaule del Sant Sopar. Atribuït a Pere Teixidor Pintura al tremp sobre fusta 115 x 327 x 8,5 cm. 1435-1445 Procedència: església de Santa Constança de Linya, Navès (el Solsonès)? |
Quant a l'escultura en pedra, el gran nombre d'objectes són elements
arquitectònics procedents de construccions solsonines i del seu entorn,
com per exemple bases, fusts de columnes, capitells, claus de volta,
gàrgoles, entre altres. Destaquem la bellesa del sepulcre d'Hug de
Copons procedent de l'església de Sant Julià del Llor i atribuït a Pere Moragues, com també l'ossera del mercader Bartomeu de Llobera, mort el 1401.
 |
| Marededeu amb l’Infant i àngels ceroferaris. Segon quart S. XIV Procedència: capella de Santa Maria de Sa Vila, parròquia de Ceuró, Castellar de la Ribera (el Solsonès) |
Entre els objectes d'arts sumptuàries destaca la imatge de la mare de
Déu de vori procedent de la Capella de Sta. Maria de Sa Vila, Parròquia
de Ceuró, Castellar de la Ribera (el Solsonès) o la làmpada tipus Arnolfini, molt semblant a la que apareix al quadre de Jan Van Eyck El Matrimoni Arnolfini.
El Museu al territori (Edat mitjana / Visites recomanades al territori)
- Església romànica de Santa Maria de Sorba (Bergadà)
- Església romànica de Sant Quirze de Pedret (Bergadà)
- Església de Sant Jaume de Fontanyà (Bergadà)
- Sant Esteve d'Olius
- Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona (Bages)
- Església de Sant Cugat del Racó (Bages)
- Marededeu del Claustre (Catedral de Solsona)
- Claustre de la Catedral de Solsona
- Església de Sant de Sant Miquel de Cardona (Bages)
- Santa Maria de Cervera (Segarra)
- Catedral de Solsona
 |
| Sarcòfag d’Hug de Copons. Pere Moragues (atribuït). Vers 1360 Procedència: església de Sant Julià del Llor, Torrefeta i Florejacs (la Segarra) |
Edat Moderna
L’edat moderna és el període històric comprès entre el segle XV i el segle XVIII. Els estils artístics d’aquest període són el Renaixement i el barroc.
 |
| Davallament. Taller de Damià Forment (atribuït). 1532-1535 Escultura d’alabastre policromat. Procedència: Anglesola (l’Urgell) |
Del segle XVI destaquen quatre fragments de retaule, corresponents a dos retaules diferents del mateix autor —el Mestre de la Dormició de Solsona—, una icona de Creta, creus processionals i bustos reliquiari.
Barroc (Edat Moderna)
Del segle XVII sobresurt el retaule de Sant Martí de Riner, l’armari de farmàcia policromat i el morter procedents de la farmàcia Pallarès de Solsona i també altres elements de temàtica religiosa i profana (vidre, ceràmica, fragments de retaule…). Quant al segle XVIII, es mostren objectes de mobiliari, ceràmica, vidre i pintures a l’oli sobre tela.
 |
| Retaule de la Marededeu del Roser. Atribuït a Pedro Fernández 1625-1640 - Església de Sant Martí, Riner (el Solsonès) |
El Museu al territori
Edat Contemporània
 |
| Cementiri d'Olius |
Al costat de l’església hi ha un cementiri modernista dissenyat el 1916
per l’arquitecte Bernardí Martorell, deixeble de Gaudí. Les seves
influències es deixen veure de manera evident en elements com l’agulla
amb la creu superior. El cementiri s’inscriu en el seu entorn amb una
planta irregular adaptada al terreny i aprofita els recursos naturals,
com ara les pedres per fer-ne espais sepulcrals. El recinte mostra una
dicotomia simbòlica entre les roques caigudes, símbol de la mort, i les
alzines símbol de la vida. La seva originalitat i la seva conservació
fan d’aquest cementiri un exemple únic a Catalunya.
 |
| Cementiri d'Olius |
Més informació, clica AQUÍ
 |
| Cementiri d'Olius |
Telèfon 973 48 21 01
Correu electrònic: museu@museusolsona.cat
Correu electrònic: museu@museusolsona.cat
Hivern: del 15 de desembre al 15 de març. De dimecres a dissabte d’11.00 a 17.00 h. Diumenges i festius (excepte dilluns) d’11.00 a 14.00 h.
Estiu: del 16 de març al 14 de desembre. De dimecres a dissabte* d’11.00 a 18.30 h. Diumenges i festius (excepte dilluns) d’11.00 a 14.00 h.
*Juliol i agost obert també els dimarts. Veure tots els horaris
*Juliol i agost obert també els dimarts. Veure tots els horaris
Web oficial https://museusolsona.cat
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona a visitmuseum.gencat.cat (visites virtuals i audioguia)
Sant Llorenç de Morunys
Per acabar el dia, un regal, un concret d'orgue a Sant Llorenç de Morunys a l'Església Parroquial a càrrec de Berenguer Montserrat, dins del cicle del XXV Festival d'Orgues de Ponent i el Pirineu 2023.
 |
| Altar de l'església de Sant llorenç |
 |
| Orgue de Sant Llorenç |
Per avui ja n'hi ha prou, sopar i a dormir
-.-
-.-
com sempre molt ben documentat i bones fotos, felicitats
ResponEliminaMoltes gràcies, Jobo. Fem el que podem amb el poc temps que disposem. ;)
Elimina