Tàrrega
Es troba a Ponent, just al començament d'una petita serra prop del riu Ondara, on destaca el tossal de Sant Eloi, amb 420 msnm, on es troba un parc de prop de 20 d'hectàrees i una església romànica del segle xiii, la qual va ser reconstruïda. El clima és mediterrani amb certes influències del clima continental.
Limita al nord amb Puigverd d'Agramunt i Ossó de Sió, a l'est amb Els Plans de Sió, al sud-est amb Granyanella i Granyena de Segarra, al sud amb Verdú, a l'oest amb Vilagrassa, Anglesola i Barbens i al nord-oest amb Tornabous. Al seu terme municipal s'inclouen els antics municipis de Claravalls, La Figuerosa i El Talladell. Al seu torn Claravalls incloïa Santa Maria de Montmagastrell i La Figuerosa es trobava unit a Altet, que incloïa Conill i Riudovelles.
 |
| Edifici de la Caixa |
Tot passejant anem fins la plaça Major on trobem l'Església de Santa Maria de l'Alba.
L'Església de Santa Maria de l'Alba és una obra de Tàrrega (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès nacional, en la categoria de Monument Històric. Fou erigida entre 1672 i 1742, tot cenyint-se al disseny realitzat prèviament per l'arquitecte Josep de la Concepció, el qual fou altament influenciat pels corrents neoclàssics propis del context en què visqué.
 |
| Campanar |
Descripció
L'edifici de Santa Maria és d'una sola nau amb capelles
laterals intercomunicades, dins de la tipologia anomenada jesuítica
(derivada del Gesú de Vignola a Roma) que a Catalunya, però, era ja
usual des d'època gòtica.
La coberta-una volta de canó amb llunetes que arrenca d'un entaulament- recolza sobre pilastres gegants entre les quals s'obren els arcs de mig punt d'accés a les capelles laterals. Sobre els arcs, al llarg de la nau hi ha una tribuna. Una cúpula de mitja taronja amb nervis, sobre un tambor amb vuit finestres alternades amb parelles de pilastres, s'alça sobre el creuer, el projecte inicial concebia la cúpula sobre petxines.
 |
| Pica beneitera |
Al cos principal de l'edifici fet entre el 1672 i el 1696, hom li afegí
dues capelles-la dels Dolors (1704) i la del Roser (1724), que havien
estat projectades també per Fra Josep (mort ja el 1690). Allà trobem la
talla policromada de la Mare de Déu, del segle XVIII- XIX.
La façana si bé seguí la composició originària en tres cossos -que
corresponen a la nau central i a les capelles laterals, no es resolgué
segons el concepte de retaule setcentista sinó que s'acabà molt posteriorment, ja dins del segle xx, amb una portada del segle XVIII, atribuïda a Pere Costa.
Segons el projecte inicial de Fra Josep, el campanar, semblant al de
Vilanova i la Geltrú, havia de tenir un cos més. Sobre una base
quadrangular s'alça un doble cos de planta vuitavada acabat amb balustrada i pinacles.
A la porta lateral, el portal de Cervera, hi ha una fornícula amb la Mare de Déu de Cervera a dins, realitzada en pedra porosa. Va ser realitzada al segle XVII.
Els frescos de la nau central del temple són de Josep Minguell.
Història
L'església de Santa Maria de l'Alba, projectada per Fra Josep de la Concepció,
conegut com el Tracista, fou construïda de nova planta al mateix indret
de l'antiga església. Les traces originals, datades el 1672,
es conserven encara a l'arxiu municipal i permeten de veure que les
obres de Santa Maria de l'Alba seguien força fidelment les directrius de
Fra Josep.
Va ser el 14 de febrer de 1672 quan va esfondrar-se el campanar de l'església parroquial (d'estil romànic
i més petita), que va quedar greument afectada. En primera instància
s'acordà d'adobar immediatament la capella de les Santes Espines,
clausurar mitjançant pedra i calç un armari de la sagristia, apuntalar
el conjunt de l'edifici, tancar l'arcada restant davant de la rectoria,
tapar tots els buits susceptibles de causar danys majors i reforçar la
cantonada de l'església propera a l'escala del campanar, mentre es
debatia la resolució que calia empendre. La solució va ser edificar un
nou temple neogòtic, de dimensions considerables. L'encarregat de fer-la
va ser fra Josep de la Concepció, conegut amb el sobrenom el Tracista.
Vegeu també
 |
| Façana d'estil gòtic s XV. Casa Mateu, o Casa Sobies |
Una vegada hem fet gana ens adrecem al restaurant La Cava. Recomanable reserva prèvia, normalment omplen sempre i no és fàcil de trobar lloc. Val la pena, tot de proximitat i boníssim.
Avinguda Raval del Carme, 8
25300 Tàrrega, Lleida
25300 Tàrrega, Lleida
Telèfon: 973 31 13 80
Pàgina blog: https://lacavadetarrega.wordpress.com
Fecebook: https://www.facebook.com/lacava.detarrega
Fecebook: https://www.facebook.com/lacava.detarrega
Instagram: https://www.instagram.com/lacavadetarrega
Twitter: https://twitter.com/lacavadetarregaPilar d'Almenara
El Pilar d'Almenara és una muntanya de 459 metres situada al capdamunt de la serra d'Almenara, al poble d'Almenara Alta, pertanyent al municipi d'Agramunt, comarca de l'Urgell. Al cim, s'hi pot trobar una torre cristiana anomenada també Pilar d'Almenara i un vèrtex geodèsic (referència 263108001).
El castell d'Almenara, conegut popularment com el Pilar d'Almenara, és un castell documentat el 1139 que es dreça al Pilar d'Almenara, el punt més alt de la serra d'Almenara, a l'extrem meridional de l'altiplà que la corona, amb una gran panoràmica de l'Urgell i de tots els castells del seu entorn. La serra d'Almenara separa pel sud el riu Sió de les terres planes de l'Urgell. El topònim, d'origen àrab, significa torre de guaita. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
Descripció
Del castell en roman fonamentalment la torre mestra.
És de planta circular amb una alçària de 15 metres i 7 metres de
diàmetre en la base. Gruix de paret de 2,10 a la part inferior que
disminueix en guanyar alçada. L'aparell és de petits carreus
ben escairats. A l'exterior són visibles dues seqüències de forats a 3 i
7,5 m de terra usats per recolzar la bastida en el moment de construir.
La porta, a 6 m d'alçada al sud, presenta un arc de mig punt que es projecta en forma de volta de canó.
La torre té tres nivells, l'inferior, cec, cobert per una cúpula avui
molt derruïda, el segon, a nivell de la porta d'entrada, té una cúpula
semblant que fa de base al terra del tercer nivell fet de petites lloses
cobertes de calç.
El seguiment arqueològic va permetre recuperar detalls constructius,
fragments ceràmics i metal·lics i restes de fauna. Un fossar
semicircular aïllaria la fortalesa de la resta de l'altiplà on fou
construïda. La torre es data el darrer terç del segle XI.
- Sant Vicenç d'Almenara
Les ruïnes d'aquesta església romànica són a uns 300 m i a llevant de la
torre, en el mateix tossal. Se'n té una primera referència en la
concessió en feu del castell d'Almenara que feren el comte d'Urgell Ermengol III
i la seva muller Llúcia a Arnau Dalmau, el 1063. Es concedia a Arnau
Dalmau que tingués un clergue que pregués per l'ànima dels comtes i que
rebés la meitad del delme i de diverses primícies. El 1391 s'esmenta que el capellà d'Almenara havia de contribuir amb 19 sous a la dècima de la diòcesi d'Urgell.
A finals de l'edat mitjana es construí un temple nou a Almenara Alta i
Sant Salvador esdevindria una senzilla capella. Durant la Guerra Civil Espanyola, la majoria de carreus s'aprofitaren per a bastir nius d'ametralladores per les tropes republicanes.
Església de nau única capçada per un absis semicircular orientat a l'est
i cobert per una volta de quart d'esfera, desapareguda, que presenta la
part sud d'una finestra de doble esqueixada. Hi havia una coberta de volta de canó semicircular sostinguda per dos arcs torals,
avui dia esfondrada. Del sistema constructiu podem apercebre dues
parets de carreus ben escairats amb espai entremig farcit de pedretes
petites i irregulars ben ajustades amb argila. De la porta, que obre a
ponent, se'n veu l'interior de l'arc rebaixat. A fora hi havia un arc de mig punt adovellat que arrencava d'impostes.
A l'interior, els pilars són de secció rectangular. El més proper a la
porta és semicircular coronat per una mena de bloc pla i trapezoïdal,
com un capitell barroer.
A la part central del mur sud encara s'aprecien unes quantes mènsules
llises. També es perceben els buits regulars en la superfície dels murs
on es recolzaren les bastides. En època gòtica, s'obrí una capella al
sud que canvià la fisonomia exterior original. L'església és datada en
un moment avançat del segle XII o potser en la primera meitat del segle XIII.
Història
Edificació probable d'origen àrab, si bé va ser construïda damunt les ruïnes d'un poblat anterior tardoromà o visigòtic,
el qual probablement també tindria una torre de guaita. Sembla que en
un primer moment el castell d'Almenara fou subsidiari del d'Agramunt i,
com aquest, estigué sota el domini superior dels comtes d'Urgell que l'infeudaren a diversos castlans. El lloc és documentat per primera vegada l'any 1037 en la venda del castell d'Artesa per part del comte Ermengol II d'Urgell i la seva muller Belasqueta a Arnau Mir de Tost on, en les afrontacions, s'anomena la serra d'Almenara, segurament encara sota domini sarraí.
L'any 1061, Pere Miró de Pons, castlà majó d'Almenara pel comte
d'Urgell esmenta el castell en el seu testament. El 1063, el comte
d'Urgell Ermengol III
encomana el castell d'Almenara a Arnau Dalmau, castlà. El 1139, els
comtes d'Urgell Ermengol VI i Elvira donaren a Ramon Arnau i els seus
fills una torre que havien bastit dins el terme d'Almenara amb
l'obligació que hi bastís una fortalesa. La família Almenara és ben
documentada fins al segle XIV.
L'esmenta el castlà Pere de Puigverd l'any 1164 en el seu testament.
Ramon de Subirats, també castlà, el deixa a la seva filla Ermessenda
l'any 1167. A partir del segle xiii hi ha menys notícies; Pere el Gran el feu custodiar per Ramon de Gironella. L'any 1706, l'austriacista Carles de Fivaller, capità de la Coronela de Barcelona,
portava el títol de cavaller d'Almenara. Durant la guerra civil
espanyola de 1936-39, s'hi construí una xarxa de trinxeres aprofitant
part dels materials del castell i degut al valor estratègic del lloc.
Ubicat en la finca Mas de Muntada, és propietat actualment per herencia
de Josep Ball i Papiol. L'any 1987 es realitzà l'obra de restauració de
la torre segons el projecte de l'arquitecte Jaume Fresquet amb seguiment
arqueològic a càrrec de Joana Xandri del Servei d'Arqueologia de
l'Institut d'Estudis Il·lerdencs.
La Guàrdia d'Urgell –o simplement la Guàrdia– és un poble del municipi de Tornabous (Urgell), situat al peu de la serra d'Almenara, on s'inicia la plana. El nombre d'habitants no supera els 150.
 |
| Església de Sant Sebastià |
Les terres treballades, de regadiu, aprofitant el canal d'Urgell,
conreen el blat de moro i, en menor mesura, els fruiters. L'activitat
industrial del poble és tota relacionada amb l'agricultura i la
ramaderia.
La festa major se celebra durant el segon cap de setmana de juny.
Història
El segle XII
s'hi va bastir una torre de defensa de planta rectangular que encara
avui es conserva. El 1359 els jurats dels termes de la Guàrdia, Boldú,
la Fuliola i Montsuar tingueren algunes qüestions que hagué de
solucionar el síndic de Poblet. A mitjan s XIX es constituïa en municipi
independent.
A més de la Torre, destaquen també l'Església vella, del segle xvii,
i l'original església de Santa Maria de la Guàrdia, d'obra vista,
construïda a la dècada de 1960 i que depèn de la parròquia de Tornabous.
És una construcció romànica, de planta rectangular, d'uns 9 m d'alçada,
bastida directament sobre la roca i dividida a l'interior per tres pisos
o estances. La torre està relitzada amb carreus rectangulars ben
escairats, foça grossos, que es van estretint a mesura que guanya
alçada. El primer pis està format per una cambra coberta amb una volta
de canó de mig punt, des de la qual es pot accedir a la terrassa
superior. El pis inferior està cobert amb volta rebaixada. Del pis
superior no en resta cap element del terra ni del coronament dels murs.
La porta original, de 6 m d'alçada, està formada per un arc dovellat de
mig punt.
 |
| Torre de la Guàrdia de Déu |
La seva existència es remunta al segle XI,
ja que l'any 1063 s'esmenta com a "ipsa Guàrdia de Déu" entre les
afrontacions territorials del castell d'Almenara. És probable que
aquesta guàrdia fos subsidiària de la fortalesa d'Almenara. A la
descripció dels límits de la quadra de la Fuliola del 1080, apareix
també consignada la Guàrdia de Déu a l'est. En època postmedieval
l'edifici fou habilitat com a habitatge.
L'església de Sant Sebastià o Església Vella de la Guàrdia d'Urgell data
dels segles XIII-XVII, d'estil romànic i gòtic, actualment es troba en
desús. Construïda de nau única. A la façana s'hi troba una gran
portalada amb una arcada de mig punt, amb la dovella central gravada amb
la data de consagració de l'església: 1619. També s'hi troben una
petita fornícula sense cap imatge i una rosassa restaurada recentment.
La façana està coronada per un campanar d'espadanya. L'interior és una
nau amb volta de canó dividida en tres trams i pilastres de pedra
adossades al capitell; als costats hi ha dues capelles i una capella
fonda.
 |
| Església de Sant Sebastià |
Seguimfins a Bellcaire amb la inencií de comprar alguna melmelada, tomaques, sucs, ... productes de la zona i de qualitat. Us recomano la VeritFuit, membres de l’Associació catalana de comerç de proximitat, es troba a peu de carretera, fàcil de trobar (Clica aquí).
Bellcaire d'Urgell és un municipi situat a la comarca de la Noguera.
L'origen del nom de Bellcaire és objecte de dubte. Podria tenir un origen
islàmic, de l'àrab vulgar, Bu-l-khàir, derivat d'Abul-khair, segurament
un personatge rellevant vinculat amb la ciutat islàmica de Balaguer
però, com altres poblacions que tenen aquest nom, segurament prové d'un
«indret bé o bellament escollit»
 |
| Imatge de Viquipèdia |
Per altra banda, Bellcaire s'esmenta al segle xi
com a grafia aglutinada dels mots bell i caire, en el sentit de bella
obra. Probablement seria de procedència occitana i faria referència a la
pedra tallada que devia designar la torre primitiva. Urgell és
determinatiu de l'antic comtat d'Urgell.
Incorporat al comtat d'Urgell a la fi del segle XI, Ermengol VI va atorgar cartes de poblament al 1139 i al 1157; Ermengol VII el va donar (1183) al monestir de Bellpuig de les Avellanes. El 1220 es va vendre a Poblet. L'església parroquial de Santa Maria va ser molt de temps sufragània de Balaguer.
Instagram: https://www.instagram.com/veritfruit
Linyola
Linyola és una vila i municipi de la comarca del Pla d'Urgell.
Linyola és la població més septentrional de la comarca del Pla d'Urgell. Limita amb els termes de Bellvís i Vallfogona de Balaguer (per l'est), el Poal i el Palau d'Anglesola (al sud), Ivars d'Urgell i Penelles (per l'oest) i Bellcaire d'Urgell (al nord). La població està situada en un turó a 248 m sobre el nivell del mar i té un terme de 28,76 quilòmetres quadrats regat pel Canal d'Urgell (séquia Segona principal) i el Canal Auxiliar d'Urgell.
La via principal de comunicació de la vila és la carretera LP-3322 que prové de Mollerussa, travessa l'autovia A-2, passa per Linyola (pel centre o per la variant) i acaba a Bellcaire d'Urgell (comarca de la Noguera) on enllaça amb la C-53 que va des de Balaguer fins a Tàrrega. El municipi de Linyola és el segon nucli de població amb més habitants a la comarca del Pla d'Urgell, aproximadament uns 3000.
 |
| Cal Rotés |
Fills il·lustres
- Manuel Bergés i Arderiu (1910-1942), republicà, resistent i heroi de la Segona Guerra mundial. A París (França), el seu record és homenatjat oficialment.
- Josep Maria Fusté (1941-2023), exjugador del Futbol Club Barcelona.
- Bojan Krkić (1990), jugador del Montreal Impact de la MLS dels Estats Units. Anteriorment havia jugat al FC Barcelona, i a l'AS Roma.
- Robert Pérez Palou (1948) Artista
- Francesc Foguet i Boreu (1971) escriptor, crític teatral, 2 Premi Serra d' Or. Professor UAB.
M'agradaria destacar un dels personatges, en Manuel Bergés i Arderiu pel seu historial i perquè no caigui mai en l'oblit.
 |
| Manuel Bergés i Arderiu |
- Manuel Bergés i Arderiu (Linyola, Pla d'Urgell, 1910 - París, 1942) va ser un resistent comunista català, heroi de la Segona Guerra Mundial.
Va ser professor i membre dels Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) a continuació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Va combatre a l'exèrcit republicà espanyol i a continuació va entrar a
la resistència francesa després del cop d'estat de Franco.
El 27 de juny de 1942, la 3a Secció de la Direcció central de les informacions generals que seu a la Prefectura de policia de París, va llançar un cop de rosca contra una trentena de republicans espanyols comunistes; Manuel Bergés era a la llista sota el nom de "BERGER" ("pastor", en català). A dos quarts de sis del matí, va ser aturat al seu domicili, al número 23 del carrer Vicq-d'Azir, al 10è districte de París. El mateix dia, poc abans de les vuit del vespre, va ser declarat mort, oficialment per suïcidi.
 |
| Imatge de Viquipèdia |
El Consell de París va votar per unanimitat de tots els grups polítics l'aposició d'una placa en la seva memòria, al seu domicili, on va ser detingut, al carrer Vicq-d'Azir, al 10è districte, prop del Canal Saint-Martin.
- L'Espai Memorial Democràtic de Linyola
El 27 de març de 2011 s'inaugurà a Linyola, un Espai Memorial, en homenatge i record de totes les persones de Linyola que moriren durant la guerra civil (1936-1939).
El Memorial està situat al carrer Major,7 a les parets de pedra de la Font que hi ha situades davant de l'ajuntament.
L'actuació monumental, feta per l'Ajuntament de Linyola amb el suport del Memorial Democràtic, ha consistit en la instal·lació d'una escultura commemorativa, obra de l'artista Catherine Huaman, al carrer Major, davant de l'Ajuntament. També s'ha instal·lat una cartellera informativa on es contextualitza el període històric de la guerra civil i un mural on consten els noms dels setanta linyolencs morts durant la seva estada al front de guerra, a conseqüència dels bombardejos sobre la població civil i en camps de concentració i d'extermini durant la segona guerra mundial.
- 27 març 2011. Linyola inaugura, amb el suport del Memorial Democràtic, un monument a totes les víctimes de la guerra civil i del feixisme.
- Monument a les víctimes de la Guerra a Linyola.
Més coses ...
El nucli antic de la vila (zona d'interès històrico - artístic) on hi
ha la plaça porxada i l'Església de Santa Maria de Linyola, obra del mestre Bartomeu Roig entre els anys 1586 i 1600. Molt a prop hi ha la Casa de la Vila, un edifici de l'any 1556 obra del mestre Bernat Langor.
- Palau renaixentista (Casa de la Vila)
Edifici senyorial del segle XVI conegut erròniament com a palau dels Barons de Linyola,
i que des de 1902 és la Casa de la Vila. Va ser construït pel francès
Bernat Longor, per encàrrec del patrici local Joan Fornés, l'escut del
qual (amb un forn) es pot veure al portal adovellat de la casa, amb la
data de 1557. Sembla que originalment havia de ser un edifici exempt,tot
i que ara manca l'arcada lateral esquerra.
De la bella façana porticada, feta amb pedra picada, cal destacar-ne els
quatre finestrals renaixentistes emmarcats per pilastres i entaulaments
de tipus clàssic, amb capitells esculpits que Joan Yeguas relaciona amb
Can Pitxell d'Arbeca. Són vuit peces d'ordre compost : quatre "retrats"
que formen dues parelles -home amb barba i dona i home amb gorra i
dona-; dues màscares o monstres vegetals i dues cares a mig camí entre
retrat i màscara, amb volutes sortint de la boca, com a Arbeca.
Al pis més alt hi ha una galeria de petits arquets carpanells. En la
rehabilitació, feta a començament del segle XX, es va fer servir pedra
de l'antic cementiri i d'altres cases del poble. Va ser restaurat als
anys vuitanta.
Font: Pobles de Catalunya
- Santa Maria de Linyola
L'església de Santa Maria és d'una sola nau ampla, llarga i alta. Per
les seves característiques és única en aquest contorns, i disposa
d'altars laterals entre massissos contraforts que sustenten per una
banda l'arc de mig punt dels laterals i per l'altre els esvelts i
atrevits arcs gòtics de la volta. La façana és de factura molt senzilla:
porta d'accés amb arc de mig punt emmarcada per columnes adossades i
rematada per frontis troncat i decoració de tipus vegetal. A s'obra
d'ella també s'inscriu un òcul circular amb motllura de dents de serra.
L'església és coronada per un massís campanar octogonal i escapçat amb
quatre torricons espitllerats a la basa, tot donant-li l'aspecte de
fortí.
El frontis de l'església de Linyola obeeix a uns paràmetres estilístics
que el situen en l'estil Plateresc. A banda i banda de la porta hi ha
una columnes adossades que, descansant en una base composta per dues
motllures, fust estriat, collarí i capitell de factura coríntia. Damunt
d'aquest, en el fris, hi ha un relleu amb decoració figurativa (cares
d'angelets alats) i decoració vegetal. Al bell mig de l'arquitravat i
damunt la clau de volta que presenta un alt relleu amb forma de fulla
d'acant, hi ha un dels elements més importants de la portada: un medalló
el·líptic amb la representació de l'escut de Linyola (un feix de Lli).
Damunt el fris s'hi disposa l'astràgal que suporta un timpà escapçat i
amb volutes entremig de les que hi ha un seguit de motllures amb forma
de pedestal. En aquest espai hi devia haver una figura, actualment
desapareguda i que es creu que podria ser una representació de Crist, ja
que a sota se situa una cara aixafada i amb amplis bigotis que podria
ser una representació del mal vençut seguint una tipologia molt típica
del món medieval i que es podria aplicar en aquesta façana, que és molt
posterior, si tenim en compte que les figures que la decoren són
reaprofitades de la façana d'època gòtica.
 |
| Vestigis d'una església anterior |
Cal remarcar la decoració de l'intradós de l'arc de la porta, feta a
base de casetons que emmarquen decoració vegetal i figurativa (àngels
músics, cares d'animals, etc.).
Escultures del frontis de l'església. Figures amb elements d'alt relleu
(braç de l'àngel, cap de la figura de la dreta), treballats en un sol
bloc de pedra arenosa, material de fàcil erosió d'aquí que el seu estat
presenti un alt grau de desintegració. La figura de l'esquerra
representa un àngel agenollat. D'un dels seus braços n'ha desaparegut la
meitat però el que en queda, de l'espatlla al colze, ens indica que
devia estar mig alçat. L'altre el repenja, amb el puny tancat, damunt el
genoll. D'aquest figura cal destacar el tractament del rostre, els
cabells i els plecs del vestit cenyit a la cintura. Si bé la figura no
és de primera línia, demostra la cura de l'autor en els petits detalls.
De la figura de la dreta, poca cosa es pot dir degut al seu alt grau de
deteriorament, però presenta una figura femenina asseguda en una mena de
trona amb els braços damunt la falda, s'intueix un bon tractament de la
vestimenta, la qual es compon de túnica i mantell.
Tornem a Agramunt per abans de retirar cap a casa ..., una petita malesa.
 |
| http://www.xocolatajolonch.com |
-.-
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada