Anís Infernal. El pitjor del món

Anís Infernal

 

"Anís Infernal, produït a lleida, Té un lloc destacat en la història de les Marques. Pels seus anuncis dels anys vint, com el del gran cartellista Lonetto Capiello, d'un vermell intens, diabòlic, amb un dimoni satisfet de la seva maldat".

I per la broma dels seus eslògans: "Anís Infernal. El peor del mundo", "No es tónico ni digestivo ni reconstituyente", "Fabricado con los perores vinos del Priorato", "No está premiado en ninguna exposición". Por tanto: "Es muy malo. No bebas".


L'anís més infernal de tots

Lleida pot presumir d’haver tingut una beguda de fama mundial que es va publicitar fins i tot a la Torre Eiffel. L’empresari Miguel Serra va inventar la contrapublicitat per arribar a l’èxit total.

Font: Diari El Segre

El 1885, quan els executius publicitaris d’ara eren una utopia i el magnificat brainstorming (pluja d’idees) no figurava en cap manual de cap agència, un visionari empresari lleidatà, Miguel Serra, va tenir una brillantíssima idea per als seus aiguardents que confeccionava en un antic molí d’oli i un magatzem d’ametlles a la Bordeta. Si tota la competència elogiava la bondat dels seus productes, ell va pensar que per obrir mercat l’ideal seria anunciar el contrari. I així va nàixer la contrapublicitat del seu producte estrella, l’Anís Infernal, en els seus vessants dolç i sec, amb botella de vidre, d’allò més treballada, i amb etiquetes en roig amb la figura d’un dimoni, de color roig, envoltat de flames i amb la botella a la mà. Amb els anys, grans dissenyadors com Enric Crous posarien el seu segell a les etiquetes.

Però la clau van ser els seus inequívocs missatges: “El pitjor del món”, “elaborat amb els pitjors vins del Priorat”, “altament no és recomanable”, “ataca seriosament la salut: no és digestiu i danya el fetge”, “injuriat per tots els especialistes del món”. Però la cosa va agradar. Des de la Bordeta es venia a l’Argentina, l’Uruguai, Veneçuela, Cuba i a França, on no només va superar la injuriada absenta, sinó que va arribar a publicitar-se a la Torre Eiffel mateixa, en els anys vint, després de la Gran Guerra.

De fet, a mig món, si no demanaves una copa, o dos, de l’Anís Infernal és que no eres ningú ni estaves a l’última. La marca va passar, després de la desaparició de Serra, per diferents mans: un rumbós empresari d’Artesa de Segre (amb trist final a la Guerra Civil); els germans Vidal, que van traslladar la fàbrica a l’avinguda de les Garrigues als anys cinquanta; Ricard Costa, que va afegir la venda a granel als seus licors, i als actuals propietaris, que encara la tenen registrada a Manresa, tot i que la seua popularitat, que no el seu record, és ja inexistent.

 
Més Informació:

• Un eslògan publicitari curiós 
• Anís Infernal, de cada dia és més dolent

 

L’anís Infernal i Balaguer, incident mortal! 

Font: Blog La reguereta

La història de què us parlo avui es per mi un espècie de mosaic fet amb peces diverses i un d’aquests components és la memòria del meu pare. En xerrades de la meva infantesa, ell m’explicava una història apassionant, la de l’”Anís Infernal” i la fi del seu propietari.

“Anís Infernal: el peor del mundo” era l’eslògan amb que la marca es promocionava. Era una espècie de marketing xocant, que li va proporcionar una gran anomenada, no sols a Espanya si no també a diversos països de llatinoamèrica.

Qui més ha parlat d’aquest cas és Vidal Vidal, D’Arbeca, en el seu llibre “Salvatge Oest” d’editorial Planeta. En el darrer capítol del llibre explica Vidal que en algunes publicacions satíriques de Lleida s’anunciava l’anisat com a “fabricat ab los vins més dolents del Priorat i comarca”. L’anís va néixer en un magatzem del barri de la Bordeta, a Lleida cap a l’any 1888 de la mà de Miquel Serra. La gosadia d’aquest emprenedor va fer que fins i tot un anunci d’aquest licor es pengés en forma de pancarta lluminosa de la Torre Eiffel a París.

Els anuncis es completaven amb imatges encarregades també a pintors moderns, que donaven al producte una imatge nova i trencadora. Jo el recordo perquè fins als anys 1970 del segle passat en arribar a Lleida per tren es podia veure un cartell immens del que havia estat l’anís més conegut de la contrada.

I ja posats a parlar en clau personal, aquesta història me la va explicar el meu pare, que va morir quan jo tenia només 14 anys. Ell amb altres paraules indicava l’efecte xocant que el marketing d’impacte tenia en els consumidors: l’èxit de l’infernal era fenomenal, sembla.

Tot plegat es complicava amb la història de la fi de l’últim propietari de l’empresa de licors. Sembla, tal com em va referir mon pare, que la societat envasadora de l’anís havia passat de mans dels seus propietaris històrics a un creditor que va traslladar la planta a Artesa de Segre. L’home, tal com em va referir el meu pare hauria estat molt partidari de la gresca, de forma que en produir-se el cop d’Estat de 1936 i el desordre consegüent hauria protagonitzat un incident tràgic per a ell.

El meu pare va ser mobilitzat amb la lleva del biberó, cap a 1938 i l’incident es va produir molt abans. Ell em va explicar que un dia anant pel carrer va veure un grup de persones amb aire força festiu. Al centre del grup es veia una persona vestida de capellà, que el va cridar. L’home duia un plec amb bitllets als dits i amb una cerimoniosa aparatositat va fer agenollar al meu pare i li va donar, a mode de sagrada forma, un bitllet de cinc pessetes. La imatge va ser inesborrable!

Detenció

Però, el més greu de tot és que a través d’un oncle que durant un temps de la guerra civil va treballar per l’ajuntament a casa vam saber que aquell ric empresari anticlerical va ser detingut gairebé immediatament i que d’acord amb la situació del moment, un grup armat arribat de fora l’hauria matat, sense cap judici.

 

El rumor que al voltant del cas va arribar al meu pare és que el propietari de l’Infernal hauria anat a Balaguer a una casa de barrets disfressat de capellà, tal com refereix Vidal. El que no recull l’escriptor d’Arbeca és que l’acusació que es va fer córrer per la ciutat per justificar l’execució va ser que abans l’empresari hauria mort al capellà de qui va prendre la sotana i el barret de teula. Tot plegat sembla que va ser una espècie de castic, no sé si diví a aquella dèria de culte bàquic o dimonial.

En tot cas agrairia si algú té alguna peça més del puzle d’aquesta història que me’n informés. Una història que segur que en un altre lloc hauria donat per fer una pel·lícula.

La reguereta

 

 

Anis Infernal, el peor del mundo. Taula del cafè de Salàs de Pallar

 -.-