03.04.2023 Vic. La plaça Major, Sant Felip Neri, la Catedral de Sant Pere Apòstol..., el Temple romà.
04.04.2023 Sant Pere de Casserres, Tavèrnoles, Folgueroles, Vilanova de Sau, Taradell, Santa Eugènia de Berga.
05.04.2023 La Casa de la Ciutat, el Museu d'Art Medieval de Vic, Espinelves, Sant Sadurní d'Osormort, Folgueroles
05.04.2023 Especial: El MEV, Museu d'Art Medieval de Vic
Sortim amb intenció de fer ruta de romànic, però abans volem conèixer la plaça Major de Vic plena. Avui és dia de mercat, així que ho anem a comprovar ja que el Tomàs Molina sempre ensenya la plaça buida i sense ni una ànima.
Avui fem un petit tast de les deu rutes del romànic d’Osona, amb l'esperança de poder-les fer totes un un futur no molt llunyà.
Efectivament,
hi ha un ambientàs, i el que més ens ha sorprès, la ciutat és un
bullider d’activitat, comercial, cultural, gastronòmic, ...
Ruta ... agafem la C-153 després d'agafar Carretera de Vic a Olot enfilem a Sant Pere de Casserres per la BV-5213.
Ruta ... agafem la C-153 després d'agafar Carretera de Vic a Olot enfilem a Sant Pere de Casserres per la BV-5213.
Sant Pere de Casserres
Sant Pere de Casserres és un antic monestir benedictí situat a les Masies de Roda a la part interior interior d’un meandre engorjat i molt pronunciat del riu Ter, actualment mig envoltat pel pantà de Sau. Es va construir al llarg del segle XI. Actualment el monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s’interpreta la vida dels monjos a Casserres.
Sant Pere de Casserres és un antic monestir benedictí situat a les Masies de Roda a la part interior interior d’un meandre engorjat i molt pronunciat del riu Ter, actualment mig envoltat pel pantà de Sau. Es va construir al llarg del segle XI. Actualment el monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s’interpreta la vida dels monjos a Casserres.
El monestir de Sant Pere de Casserres, l'únic de l'orde benedictí a Osona, va ser erigit sota el patronatge de la família vescomtal osonenca. La promotora fou la vescomtessa Ermetruit, qui va rebre el domini alodial de Casserres del comte Ramon Borrell de Barcelona, amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere.
La vescomtessa Ermetruit en feu iniciar les obres el 1006 i, sota la vescomtessa Eugòncia i el seu fill Bermon I, s'hi aplegà la comunitat l'any 1012 amb l'abat Acfred i s'inicià la gran basílica actual, consagrada l'any 1050, amb l'abat Bofill al capdavant del monestir.
Llegenda El Cos Sant i el naixement de Sant Pere de Casserres
Una antiga llegenda relaciona un fet miraculós amb la ubicació i
fundació del monestir. Al si d'una família molt rica i poderosa de
Catalunya, vescomtes d'Osona i Cardona,
va néixer un infant que al cap de tres dies ja parlava com una persona
gran. Aquest nen (tot i que hi ha gent que afirma que era una nena) va
dir als seus pares que es moriria aviat i que un cop mort l'havien de
carregar a sobre una burra cega. Els va dir que no havien de
menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés i no li digués
res, ja començaria a caminar i, allà on s'aturés, havien de construir un
monestir què havia de ser en honor de Sant Pere.
I així ho varen fer. Un cop mort l'infant, el varen carregar a sobre la
burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges. La burra cega
començà a caminar i a caminar sense que ningú li digués res; la gent
l'anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres,
travessà torrents i rierols, passà per camps i planes. Segurament que
encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques
a mitja cinglera de Casserres. Després d'un llarg viatge, s'aturà a la
punta de la península que es formà quan el riu Ter
gira cap a Sau, i la burra es morí. Allí varen erigir el monestir de
Sant Pere i col·locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del
temple, dins d'una arqueta darrere l'altar. Al mateix temps s'hi varen
establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos del Sant
Nin, que s'ha conservat incorrupte fins a l'actualitat.
Fa gairebé trenta anys que el Cos Sant va desaparèixer del lloc on havia
estat sempre; algú el va agafar. Quan ja tothom es pensava que no
tornaria a aparèixer mai més, una nit de fa pocs anys, un capellà va
trucar al Pla de Roda informant-los que tenia el Cos Sant. Sembla que el
que l'havia robat el va tornar fruit d'un secret de confessió, poc
abans de la seva mort. L'estat actual de conservació de l'infant
momificat és força precari com a conseqüència dels condicionaments
climàtics a què fou exposat arran del robatori.
Vida religiosa
A partir del 1012 començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins al 1050 l'església monàstica no fou consagrada. Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat (1060), segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia. Aquest monestir va perdre la independència quan, el 1079, va ser unit al gran monestir de Cluny pels vescomtes d'Osona i Cardona, Ramon Folc I de Cardona i el seu germà Folc II de Cardona, per tal d'assegurar-hi la vida monàstica regular. Aleshores Sant Pere de Casserres es convertí en un priorat dependent d'aquest monestir i va esdevenir el centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya (1080), les quals estaven formades pels petits priorats de Sant Ponç de Corbera i Sant Pere de Clarà, entre altres.
A partir del 1012 començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins al 1050 l'església monàstica no fou consagrada. Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat (1060), segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia. Aquest monestir va perdre la independència quan, el 1079, va ser unit al gran monestir de Cluny pels vescomtes d'Osona i Cardona, Ramon Folc I de Cardona i el seu germà Folc II de Cardona, per tal d'assegurar-hi la vida monàstica regular. Aleshores Sant Pere de Casserres es convertí en un priorat dependent d'aquest monestir i va esdevenir el centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya (1080), les quals estaven formades pels petits priorats de Sant Ponç de Corbera i Sant Pere de Clarà, entre altres.
Més endavant, al segle XIII, la comunitat augmentà amb alguns preveres que volien viure sota la regla, i alguns donats, de vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze persones. Cal destacar a finals del segle XIV, la investidura, com a prior comendatari, de Pero de Luna, futur Benet XIII d'Avinyó el 1376.
Els bisbes de Vic, que en alguns moments intervingueren activament en la vida del monestir, foren de bon principi protectors decidits de Casserres. Però la pesta negra i els despoblaments dels segles xiv i xv redueix l'entrada de diners dels censos o rendes del monestir, marcant una forta davallada per al cenobi. L'endeutament era gran i l'estat material del monestir també era força lamentable. A finals del segle xv només hi havia dos monjos a Casserres.
L'any 1572 Ferran d'Aragó, arquebisbe de Saragossa i prior comanditari de Casserres renuncia al priorat i a Casserres; amb l'aprovació de Felip II, aquest priorat i tots els seus béns es van unir al col·legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja. Però aquest domini es va acabar amb l'expulsió dels Jesuïtes decretada pel rei Carles III el 1767.
El 1774 el monestir és venut a Pau Pla i Llafrenca, del mas Pla de Roda, per 6.407 lliures, 5 sous i 10 diners. A partir d'aquest punt s'acaba l'activitat religiosa a Casserres, tot i que el bisbe de Vic urgeix el 1780 la celebració de missa cada diumenge. Finalment el 1860, es deixa de celebrar missa i l'església es converteix en era i el monestir en habitatge dels masovers. El 1895, el bisbe Josep Morgades visita Casserres, fa netejar l'església i en reclama, sense èxit, la propietat.
Posteriorment va passar a mans de la família Arisa-Pallàs de Les Masies de Roda, que el va mantenir com a masoveria.
Arquitectura
El conjunt és d'estil romànic, tot i que ha anat tenint alguns canvis evolutius, especialment després dels terratrèmols del segle XV i amb l'abandonament de la vida religiosa i posterior ús per a feines del camp.
L'església, singularment més ampla que llarga, té tres naus separades per dos pilars en forma de creu. La nau central és la més alta. Les tres naus acaben en absis semicirculars que tenen tots els elements decoratius de l'època: Finestres cegues, frisos amb dents de serra. Per dins estaven decorats per pintures murals al fresc, algunes de les quals encara es conserven. El campanar és de torre molt baixa, ja que sol té dos pisos i segurament es va construir quan el conjunt estava acabat. Al costat de l'absis, a la zona exterior, es conserven unes tombes antropomòrfiques.
El claustre es va construir la segona meitat del segle XI i es conserven pocs elements; el pòdium, un pilar d'angle, dues columnes i alguns capitells que van ser trobats en algunes excavacions posteriors. Amb les restes s'ha pogut reconstruir i se sap que tenia uns porxos i una sola filera de columnes.
Fora del conjunt monàstic es troba un edifici de planta rectangular que era l'hospital.
Restauracions i evolució
Al segle XV pateix els efectes del terratrèmol de 1427 i cau la volta de la nau de tramuntana.
El 1464, Casserres es fortifica a causa de les guerres remences. El 1511 el prior comandatari Guillem Caçador mana fer algunes obres de consolidació i restauració al monestir i al claustre.
El 3 de juny de 1931, el monestir de Casserres és declarat Monument Històric Artístic amb categoria de Monument Nacional, i el 1934 es crea un Patronat de Sant Pere de Casserres, a instàncies de Ramon de Vilanova, comte de Vilanova, i de l'arquitecte Josep M. Pericàs, per vetllar i cuitar la conservació i la restauració del monestir. El bisbe de Vic n'és declarat president d'Honor.
Entre 1952-1962, l'arquitecte Camil Pallàs, de la família propietària, emprèn les primeres i més importants obres de consolidació: refà la volta de la nau de tramuntana de l'església, de la cuina i el refectori, del pis superior de l'hospici i de les cambres priorals.
L'any 1991 el va adquirir el Consell Comarcal d'Osona amb la finalitat de portar a terme, juntament amb la Generalitat de Catalunya, la restauració del conjunt del monestir durant els anys 1994 a 1998 a càrrec de l'arquitecte Joan-Albert Adell i Gisbert.
Actualment el monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos a Casserres mitjançant l'ordenació museogràfica que ens permet conèixer com es vivia en un monestir en el segle XI.
Amb informació de Viquipèdia
Dates Horaris
01/06 a 30/09 10.00 – 19.30 h
01/10 a 30/05 10.00 – 17.30 h
Visites guiades per encàrrec anticipat.
Tancat
Els dilluns no festius (*)
Els dies 25 i 26 de desembre i el dia 1 de gener.
(*) Si el dilluns és festiu, el monestir romandrà obert i es tancarà el dimarts.
Vacances
Del 6 al 31 de gener
Telèfons d’informació:
Altres webs:
 |
| El pantà de Sau vist des del Parador |
Tavèrnoles
Tavèrnoles és un municipi de la comarca d'Osona, format per les antigues parròquies de Sant Pere i Savassona. Fa la divisòria entre ambdues entitats la serra que va dels Munts, a Masgrau, al castell de Savassona i al turó de Sant Feliuet, des d'on baixa a tocar la punta d'una gran marrada del Ter, a la Passarella.
 |
| Interessant edifici |
El topònim està documentat al segle X com Tavernulas, provinent del llatí tabernulas, «petites tavernes» en referència a les parades en la via romana d'Ausa a Bàrcino coneguda com a Strata Francisca. En els fogatges dels segles xv i xvi consta Tavèrnoles en la vegueria de Vic. En els primers censos del segle xix es va registrar com Tabérnolas. El 1933 es va recuperar el nom tradicional, canvi anul·lat el 1939 durant el franquisme fins al 1983.
 |
| Sant Esteve de Tavèrnoles |
Sant Esteve de Tavèrnoles
Sant Esteve de Tavèrnoles és una església amb elements romànics i barrocs de Tavèrnoles inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L'església de Sant Esteve destaca en mig de la població de Tavèrnoles. És una construcció d'una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals i un absis semicircular amb tres finestres de doble esqueixada. En època barroca va ser ampliada amb capelles pel costat de tramuntana. El mur de migdia conserva la porta d'arc de mig punt
tapiada. Exteriorment presenta decoració de tipus llombard d'arcs amb
finestres cegues entre lesenes, a l'absis, que es prolonga al mur de
migdia sota un fris de dents de serra.
El portal de ponent és de forma rectangular però es troba emmarcat per
unes formes sinuoses. A sobre té un òcul
i el capcer és acabat de forma triangular. Damunt el portal hi ha la
següent inscripció: 1728 STEPHANUS VIDIT COELOS APERTOS VIDiT; E
INTROVIT HOMO CVCOL. A la nau, prop de l'absis, s'hi adossa un esvelt
campanar de torre de planta quadrada que sobresurt dos pisos de la nau i
conserva quatre finestres geminades, amb columna de capitell
mensuliforme, a cada pis i arquets, lesenes cantoneres i fris dents de
serra, decoracions típiques del romànic llombard. Corona el conjunt una
coberta piramidal.
Història
És una de les esglésies romàniques millor conservades de la comarca d'Osona.
Les altres dues làpides corresponen als habitants de les cases veïnes: els Cos i els Ruquet.Fou construïda pels vescomtes d'Osona cap el 1069 en un dels seus feus i fou reconeguda nou anys més tard pel bisbe de Vic al vescomte Ramon Folc, el qual, en morir en mans dels sarraïns l'any 1086 la lliurà junt amb l'església de Sant Pere a la canònica vigatana.
Com la majoria d'esglésies de la comarca en època barroca fou ampliada i
transformada, així, com indica la inscripció, vers el 1728 fou
sobre-aixecada, s'hi construïren capelles
laterals, una de les quals fou abolida durant la restauració i s'hi
obrí el portal de ponent. Malgrat tot encara es pot admirar la bellesa
romànica del temple.
La primera làpida funerària, pertany al sepulcre de Miquel Galles,
rector de la parròquia de Tavèrnoles, mort el 20 d'agost de 1839.
La segona correspon a Jacinto Verdaguer, que va morir l'any 1868. Es tracta segurament de Jacint Verdaguer i Ordeix, oncle i padrí del poeta de Folgueroles.
Folgueroles
Folgueroles és un municipi de la comarca d'Osona, lloc de naixement de mossèn Cinto Verdaguer. Edificis d'interès en són l'església romànica de Santa Maria i la Casa Museu Verdaguer.
El terme fou repoblat durant l'alta edat mitjana a l'entorn de l'església de Sta. Maria (documentada ja des del 967). El segle XV es constituí en una petita batllia i quadra autònoma. El nucli del poble es va formar a partir de la fi del segle XVI dins de la sagrera. Durant el segle XVIII es van crear els barris de la Ricardera i el carrer de la Font.
Fill il·lustre de Folgueroles és Mossèn Cinto Verdaguer (1845 – 1902), poeta i avantguardista del catalanisme. La seva presència es respira arreu del poble i del seu entorn a través de làpides amb fragments de poesies, monuments com el pedró, la casa-museu, el jardí del poeta situat a la Damunt, i els monòlits que marquen la ruta verdagueriana.
Personatges
Parets de vímet
Les primeres empremtes humanes daten del període calcolític o eneolític
(2100 – 1500 aC), també conegut com a edat de bronze inicial. Un notable
testimoni de la seva presència es troba al turó de Sant Jordi, on
s'ubica el dolmen de Puigseslloses, enterrament en sepulcre megalític.
No és en va que just al seu costat, l'any 1477 s'hi edifiqués la capella
de Sant Jordi, reformada i ampliada el 1833.
Del període protohistòric, s'han excavat les restes del poblat
fortificat del Casol de Puigcastellet, construïda i habitada pels
ausetans (poble ibèric) durant el segle iii aC situat en els primers turons que marquen el límit entre la Plana i les Guilleries
(sobre el Mas d'en Coll). La fortalesa està formada per un gran pany de
muralla de 64 metres de llargada i 3 d'amplada construïda en pedra
seca. A la part massissa s'hi adossa una torre quadrangular, en talús.
El terme fou repoblat durant l'alta edat mitjana a l'entorn de l'església de Sta. Maria (documentada ja des del 967). El segle XV es constituí en una petita batllia i quadra autònoma. El nucli del poble es va formar a partir de la fi del segle XVI dins de la sagrera. Durant el segle XVIII es van crear els barris de la Ricardera i el carrer de la Font.
Fill il·lustre de Folgueroles és Mossèn Cinto Verdaguer (1845 – 1902), poeta i avantguardista del catalanisme. La seva presència es respira arreu del poble i del seu entorn a través de làpides amb fragments de poesies, monuments com el pedró, la casa-museu, el jardí del poeta situat a la Damunt, i els monòlits que marquen la ruta verdagueriana.
L'activitat
principal dels seus habitants sempre ha estat relacionada
amb les tasques agrícoles. Durant l'edat moderna i fins al segle XIX,
aquesta estava complementada per indústria tèxtil, rural i domèstica (putting-out).
També destaca, per la seva importància i difusió, l'ofici de picapedrer
sorgit arran de les abundants pedreres de gres tou, material molt
apreciat en la construcció per la seva docilitat i emprat en bona part
dels edificis i escultures de la comarca.
Personatges
- Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874.
- Joan Farré i Oliver (1957), mestre cisteller.
- Joan Nani Roma Cararach (1972), pilot de motos i cotxes, guanyador del Ral·li Dakar en les dues categories (Motos el 2004 i Cotxes el 2014)
Més informació a Viquipèdia
Web oficial de l'Ajuntament de Folgueroles
Instagram de l'Ajuntament de Folgueroles
 |
| Santa Maria de Folgueroles |
Santa Maria de Folgueroles
L'església parroquial de Santa Maria es troba al centre de la població, a
la plaça Major de Folgueroles. El temple actual és de nau única capçada
per un absis semicircular. Originalment sembla que comptava amb tres absis, dos dels quals van ser enderrocats al segle XVII i substituïts per la sagristia i una capella
lateral. L'absis que ha perviscut presenta decoració d'arcuacions entre
lesenes i tres finestres de doble esqueixada, amb la particularitat que
la central se sobreposa a la lesena. Al mur de migjorn es conserva un
tram de les arcuacions que devien recórrer les dues naus. La nau és coberta amb volta de canó
i l'absis amb volta de quart d'esfera. Tot l'interior ha estat repicat
deixant la pedra vista i posant en relleu els elements romànics
originals (finestres cegades, portes, etc). Al segle xviii s'incorporà l'atri a la nau, afegit al segle xiii a ponent, i es dissenyà l'actual façana barroca coronada pel campanar d'espadanya. La portalada
original romànica de migjorn va ser traslladada a la façana de ponent
emmarcada en un cos sobresortint formant una espècie de templet. es
tracta d'una portalada d'arcs en degradació de mig punt amb arquivoltes sostingudes per dues columnes per banda amb capitells decorats amb motius vegetals i figuratius. En la reconstrucció es va invertir la ubicació interior i exterior dels capitells.
En el Museu Episcopal de Vic es conserven uns fragments de pintures murals d'estil gòtic incipient, que representen l'escena del Calvari. Estan datades a finals de segle XII.
A l'exterior, hi ha també un relleu inacabat de Manolo Hugué al timpà de l'arc paredat de l'atri del mur de migjorn, col·locat en commemoració del centenari del naixement de Jacint Verdaguer.
Història
Fou bastida a mitjans de segle XI (1060). Al segle XIII
s'hi afegí un atri que més tard s'ajuntà a la nau. En època barroca es
bastí la façana de ponent al mateix temps que s'aixecà la volta i el
campanar d'espadanya, d'unes dimensions poc freqüents. Fins a la guerra del 1936
gaudia d'uns sarcòfags d'estil gòtic adossats a la façana, sota uns
arcosolis. Durant aquesta guerra es va destruir també la portalada, ja
que l'església es va convertir en garatge. Anys més tard es va
reconstruir sense respectar la tipologia ni el color de la pedra de la
resta de l'edifici. Aquestes obres foren dirigides per C. Pallàs,
arquitecte de la Diputació. Es va perdre també el retaule
d'altar obrat vers 1735 per S. Pujol. Fins a l'any 1884, la part
davantera fou ocupada pel fossar que després passà a ocupar la part
esquerra i posterior de l'església, i ja al segle XX se suprimí del tot.
Font Viquipèdia
 |
| Sirena amb dues cues |
Santa Maria al Web oficial de l'Ajuntament de Folgueroles
Església de Santa Maria a Pobles de Catalunya
Església parroquial de Santa Maria a Catalunya Medieval
Vilanova de Sau
Vilanova de Sau és un municipi de la comarca d'Osona. Limita amb la comarca de la Selva. El Pantà de Sau i les Guilleries ocupen part del seu paisatge. Està situat a l'est del riu Ter. El Pantà de Sau, del municipi, porta molts turistes, ja que s'hi practiquen molts esports d'aigua.
Història
Sau fou una demarcació formada per cinc parròquies:Sant Romà de
Sau, Sant Pere de Castanyadell, Santa Maria de Vilanova, Sant Andreu
Bancells i Sant Martí de Querós, agrupades entorn del castell de Corneli o Conile, documentat al 917. Era una zona rural poc habitada que s'agrupava la voltant del riu Ter.
El nom de Sau passà als primers senyors, en Ramon Borrell de Sau al segle xii i aquesta línia s'extingí al segle XV que passà als Cabrera per enfeudament. També al segle XV apareix documentat el senyor de Savassona fins al darrer baró de Savassona, en J.F. Ferrer de Llupià (1764-1826).
Durant els segles XVII i XVIII la població augmentà, fins a les 167 famílies del 1782.
El nucli de Vilanova, a l'entorn de l'església, fou el que adquirí més
vitalitat i per això és el que constitueix la capital del terme
municipal. De mitjan segle XIX fins al 1930
es perdé geirebé la meitat de la població, només revifada durant
l'època de la construcció del pantà. Un cop acabat, el despoblament ha
estat progressiu i força important. El 1992 hi havia 309 hab., 210 a Vilanova de Sau, 75 a Sant Romà de Sau, 14 a Sant Pere de Castanyadell i 10 a Sant Andreu de Bancells.
El 1962 s'inaugurà el pantà i el poble de St. Romà
va desaparèixer sota les aigües. El poble, no obstant emeregeix de les
aigües en èpoques de sequera, destacant-ne el campanar i l'església i
les restes del cementiri. Vilanova de Sau, en canvi, va créixer i
l'antic poble rural ara combina la història amb la creació d'un centre
de serveis dedicats a l'oci i el turisme.
Santa Maria de Vilanova de Sau
Santa Maria de Vilanova de Sau
Santa Maria de Vilanova de Sau és una església d'origen romànic de Vilanova de Sau (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció
L'edifici és d'origen romànic,
modificat i reestructurat per un seguint d'intervencions al llarg del
temps. Entre les quals destaca els sobreaixecament del conjunt de la nau i l'absis a causa de l'ampliació de la nau lateral a la banda sud (dreta de l'església) i d'una capella al costat de tramuntana (banda esquerra).
La construcció original de la segona meitat del segle XI era d'una sola nau, coberta amb volta de canó seguit, orientada cap a l'est per un absis semicircular obert per un plec molt profund que fa la degradació.
Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada, l'única
que es conserva de l'obra original. L'exterior de l'absis ha estat
ornamentat amb tres bandes de set arcuacions cegues, separades per dues
lesenes que arriben fins a la base i que estan rematades per un petit fris
de dents de serra molt simple. Es pot veure com aquesta ornamentació
segueix per la façana lateral esquerra fins a la cantonada de la façana
principal.
A la façana principal s'endevina, en alguns llocs, el perfil originari
de dos vessants a un nivell més baix que s'entregaven al mur del
campanar. Aquest és de planta quadrada.
El
tipus d'aparell només s'observa a l'exterior, no té cap mena de
revestiment, consisteix en carreus rejuntats amb morter de calç.
L`aparell canvia en les parets sobrealçades són fetes de pedra irregular
i junt gairebé sec.
Història
L'església de Santa Maria de Sau està situada dins de l'antic terme del
castell de Cornil. Antigament ja fou església parroquial, funcions que
conserva actualment.
El terme del castell de Cornil i el lloc de Sau apareixen documentats
des de l'any 917. L'església de Santa Maria apareix documentada en una
llista de parròquies feta entre 1025 i 1050, on figura amb el nom de
Sant Maria de Vilanova amb la sufragània de Sant Andreu de Balcells. En
una llista anterior al 1154 consten com a sufragànies de Santa Maria les
esglésies de Sant Romà de Sau (actualment sota les aigües del pantà) i
Sant Pere de Castanyadell.
L'edifici antic fou substituït per un altre a finals del segle xi,
però no hi ha cap intervenció arqueològica que verifiqui l'existència
d'aquesta primera església. L'església actual ha sofert al llarg del
temps moltes modificacions. El segle xvi fou construïda una capella
a cada banda. Només es conserva la del Roser, que data de l'any 1589,
al costat esquerre. L'altra capella desaparegué l'any 1870 per donar
lloc a tres capelles en sèrie que donen la impressió d'una segona nau. El temple perdé també la portada romànica que va ser substituïda per un portal nou d'estil neoclàssic molt simple i un campanar a la façana principal. També es van modificar part de la teulada, l'absis
i la volta. Més tard es varen afegir també la rectoria al costat dret
de l'església i el cementiri a l'esquerra adossat a la capella del
roser.
Font: Viquipèdia
Taradell
Es troba al sector de llevant de la Plana de Vic, a la falda del Montseny. Limita al nord amb el municipi de Santa Eugènia de Berga, a l'est amb Sant Julià de Vilatorta i Viladrau, al sud amb Seva, i a l'oest amb Tona i Malla. El seu punt més alt és el puig de l'Enclusa
de 868 metres d'altura, tot i que l'altitud mitjana del municipi és de
623 metres i el punt més baix és de 499 metres, al curs del riu Gurri, al barri de Mont-rodon.
Situat a 6 quilòmetres de Vic,
en un petit altiplà als inicis del Montseny, està envoltat de boscos de
pinedes, alzinars i rouredes, i gaueix d'un clima més sec que el del
fons de la Plana. La seva privilegiada ubicació, l'ha fet un lloc
tradicional d'estiueig per la gent de Vic
que, de mica en mica, ha anat convertint les segones residències que hi
tenia en primeres residències, el que ha fet que la població del
municipi anés creixent en els darrers anys de manera força notable.
També gent d'altres indrets de Catalunya han vist en Taradell un lloc
ideal per a establir-hi la seva segona residència o casa d'estiueig. Hi
han fet estada, entre altres, els poetes Carles Riba, Clementina Arderiu i Joan Oliver.
 |
| Granja Armengol |
El municipi té tres nuclis de població clarament diferenciats: El barri de Mont-rodon, el barri de la Plana de la Madriguera i la vila de Taradell que presenta continuïtat urbana fins a les urbanitzacions de Goitallops al sud i de la Roca al nord.
Taradell compta amb un Institut d'Ensenyament Secundari i tres centres d'Educació infantil i de Primària: Les escola públiques Les Pinediques i El Gurri, així com el centre concertat de Sant Genís. L'antiga fàbrica de Can Costa i Font, va ser remodelada per a convertir-la en un centre cultural que compta amb la biblioteca Antoni Pladevall i Font, un teatre i sales polivalents, l'estatge d'entitats i de l'emissora Ràdio Taradell i sala d'exposicions, esdevenint el principal centre de l'activitat social i cultural del municipi.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Taradell
Can Madriguera (Taradell)
Can Madriguera és una obra neoclàssica de Taradell (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció:
Edifici de planta rectangular situat en la cantonada entre la plaça d'en Gili i el carrer de la Vila. Es tracta d'un immoble de grans dimensions de planta baixa, dos pisos i una coberta a tres aigües de teula àrab. La façana que dona al carrer de la Vila té quatre eixos de composició vertical. En la planta baixa s'intercalen finestres i portes de majors dimensions -quatre obertures en total-, totes d'estructura rectangular i emmarcades en pedra.
Descripció:
Edifici de planta rectangular situat en la cantonada entre la plaça d'en Gili i el carrer de la Vila. Es tracta d'un immoble de grans dimensions de planta baixa, dos pisos i una coberta a tres aigües de teula àrab. La façana que dona al carrer de la Vila té quatre eixos de composició vertical. En la planta baixa s'intercalen finestres i portes de majors dimensions -quatre obertures en total-, totes d'estructura rectangular i emmarcades en pedra.
Al primer pis hi ha una finestra amb un ampit motllurat i tres obertures que s'obren a balcons individuals, també motllurats i amb baranes de ferro forjat.
Totes quatre tenen persianes de llibret i el mateix emmarcament en
pedra. Al nivell superior hi ha quatre finestres de petites dimensions,
amb un emmarcament de pedra i un ampit motllurat amb certa volada.
La façana que dona a la plaça, és a dir, aquella orientada al sud, té tres eixos de composició vertical, amb l'eix central diferenciat, tot destacant per una gran finestra d'arc escarser en la planta baixa, un balcó individual al primer pis i una galeria horitzontal de tres pòrtics d'arc de mig punt al segon nivell. La resta d'eixos verticals estan formats per finestres -més grans en la planta baixa i més petites al nivell superior-, amb emmarcament de pedra i ampit motllurat amb volada.
La façana que dona a la plaça, és a dir, aquella orientada al sud, té tres eixos de composició vertical, amb l'eix central diferenciat, tot destacant per una gran finestra d'arc escarser en la planta baixa, un balcó individual al primer pis i una galeria horitzontal de tres pòrtics d'arc de mig punt al segon nivell. La resta d'eixos verticals estan formats per finestres -més grans en la planta baixa i més petites al nivell superior-, amb emmarcament de pedra i ampit motllurat amb volada.
Adossat a la façana orientada al sud hi ha un cos d'un sol pis utilitzat com a garatge, amb una coberta plana que fa de terrassa, delimitada per una balustrada de pedra decorada amb motius geomètrics.
La coberta de l'immoble té una pronunciada volada, la qual és sostinguda per cabirons.
El conjunt destaca pel seu parament, ja que està decorat amb esgrafiats amb motius geomètrics al sòcol, entre les obertures i el coronament i a les cantonades, com si es tracés de cadenes cantoneres. Cal destacar, per últim, un marc esgrafiat sobre un dels portals que dona al carrer de la Vila, on consta el nom “Can Madriguera”. Al costat, a més, hi ha un plafó on es pot llegir “EN AQUESTA CASA FEREN ESTADA ELS POETES CARLES RIBA I CLEMENTINA ARDERIU ELS ANYS 1937 I 1938. EL POBLE DE TARADELL HO RECORDA I ELS RET HOMENATGE”.
Can Taradell i Carles Riba
Casa Josep Pallàs de Taradell
Can Pallàs és una casa de Taradell (Barcelona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Edifici de línies modernistes construït el 1917. Al balcó hi ha la inscripció: "L'HOME RESOLT, FA EL QUE VOL"
Casa del carrer que està situada a la cantonada de la plaça i de la carretera de Vic i està orientada a llevant. Consta de planta baixa i dos pisos. A la cantonada de la plaça hi ha un portal amb llinda de pedra decorada amb una finestra amb volutes a sobre. Just a l'angle hi ha una finestra d'arc centenari, dividida en dues parts per un pilar i unes volutes ia sobre un cap de lleó. Damunt mateix hi ha un balcó de pedra amb el portal emmarcat amb esgrafiats i unes decoracions amb rajola vidrada. Sosté la teulada una columna de maó, el·líptica, amb una bola a sobre. Al
segon pis, al sector de la plaça, hi ha una terrassa amb baranes de
maó, sinuoses ia la cantonada del carrer s'obren unes galeries. Als dos pisos hi ha finestres decorades amb formes geomètriques. L'estat de conservació és bo.
Santa Eugènia de Berga
Santa Eugènia de Berga es troba al bell mig de la plana de Vic. L’explicació del nom Berga es deriva a l’etimologia d’origen ligur o cèltic que equival a altura o elevació del terreny. Pel lloc on es troba dins de la plana, el seu terme és bàsicament pla. Amb una extensió de 6,34km2, ampliats amb les 400 ha. segregades del municipi de Taradell, els desnivells li són donats pels 480 m. en el curs del riu Gurri i els 580 m. de la serra de Sant Marc i el serrat de Puigsacost, des d’on es divisa una panoràmica impressionant de tota la part nord de la plana de Vic, el massís del Montseny (Matagalls), les Guilleries, el Collsacabra i el Pirineu amb el Puigmal com a punt més alt.
L’església de Santa Eugènia de Berga
L’església és, sense cap mena de dubtes, l'edifici més important de Santa Eugènia de Berga. Bona prova d’això és que al seu entorn es creà el nucli urbà, format pels carrers Girona, del Pare Solà, Canigó, del Call, de Santa Eugènia, i per les places Major, Nova i Montseny.
Està documentada des del 917, però la primera vegada que Santa Eugènia es esmentada com a parròquia és l'any 976. Segurament, aleshores, ja deuria existir un edifici pre-romànic aixecat al segle X o amb anterioritat. Cap dels primers documents permet saber més dades de l'estructura del temple, que possiblement per la seva petitesa fou ampliat al segle XI.
En aquest segle, pels volts de l'any 1050, fou renovada l'església pel bisbe Oliba o pel seu successor el bisbe Guillem de Balsareny. Dada que coneixem per un capitell i una lipsanoteca o capseta de relíquies, segellada amb l'anell de Bernat Tallaferro, germà de l'abat Oliba. El pot de relíquies que es posà a l'altar major quan es consagrà l’edifici, es trobà l'agost de 1970.
En aquest segle, pels volts de l'any 1050, fou renovada l'església pel bisbe Oliba o pel seu successor el bisbe Guillem de Balsareny. Dada que coneixem per un capitell i una lipsanoteca o capseta de relíquies, segellada amb l'anell de Bernat Tallaferro, germà de l'abat Oliba. El pot de relíquies que es posà a l'altar major quan es consagrà l’edifici, es trobà l'agost de 1970.
L'any 1144 l'església fou cedida a la Seu de Vic i regida per un canonge. A partir d'aquest moment s'hi realitzaren importants obres de reforma: construcció d'un cimbori-campanar sobre la cúpula, un portal esculpit amb capitells i arcuacions, i una petita torre al cantó sud-est. Les millores es degueren considerar rellevants per procedir a una nova consagració. El setembre de l’any 1173, a petició del sacerdot Bernat de Llagostera, el bisbe de Vic Pere de Redorta, i el bisbe de Tortosa Ponç de Monells, consagraren l'església en honor de la Verge Maria, santa Eugènia, santa Cecília i sant Jaume. Els bisbes també confirmaren el dret de la parròquia a percebre delmes i primícies, amb totes les oblacions dels fidels i tots els predis tant conreats com erms que posseïa i que en endavant pogués rebre dels fidels, així com la propietat dels sagrers que tenia al seu voltant i eren de la seva jurisdicció.
L'església durant els segles XVII -XVIII patí diverses transformacions, consistents en la construcció d’altars i capelles. L'edifici, el 1664, s'amplià amb dues naus laterals obertes a cada costat de la nau romànica, mesura que comportà obrir unes arcades de pedra picada. Al segle XVIII d'acord amb el corrent artístic barroc que s'imposava arreu, l'església es modificà d’acord amb el nou estil. Algunes de les obres realitzades van ser enguixar l'interior i arranjar la teulada l'any 1712. Deu anys després s’emblanquinà i es varen construir les parets del fossar que s'estenia per la part posterior i una part del sector nord.
No obstant això, les obres més importants van produir-se en el període 1774-1782; es van obrir capelles laterals a la part de tramuntana i de migdia, es reformà el presbiteri i s’ornamentà el creuer amb elements barrocs. L'any 1780 es va emblanquinar la capella de sant Isidre, pintar el creuer i adobar les lloses del campanar. Dos anys desprès es realitzaren les motllures de les capelles i de la sagristia. Les obres d'ampliació de l'església també se succeïren durant el segle XIX, encara que amb menys assiduïtat. D'acord amb el llegat del canonge Ramon Fontanelles, santaeugenienc il·lustre, es construí la capella del Santíssim el 1878, en què s'hi traslladaren a posteriori les restes del propi canonge, i del missioner P. Andreu Solà.
Tot i les transformacions sofertes, no deixà de ser un dels millors
exemplars de l'art romànic de la comarca d'Osona. Bona prova d'això és
que el 3 de juny de 1931 fou declarat Monument Històric - artístic
Nacional.
El
Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació, a
partir de 1955 i fins el 1975, va dur a terme dues campanyes de
restauració de l'església a fi de recuperar la fisonomia que tenia amb
anterioritat al segle XVII. Les obres, sota la direcció de l'arquitecte
Camil Pallàs, consistiren en l’eliminació dels elements barrocs i de les
capelles laterals, a més de refer les façanes de tramuntana, de
migjorn, de ponent, l'absis de l’esquerra, i altres parts de l'edifici.
Mentre es realitzaren les millores es construí un edifici de planta
hexagonal, adossat a l'església, amb la finalitat que acollís
provisionalment les celebracions religioses. El 18 d'octubre de 1975 el
bisbe de Vic i fill d'aquesta parròquia, Dr. Ramon Masnou, i el
president de la Diputació de Barcelona Joan Antoni Samaranch,
inauguraren les millores, i el bisbe oficià la cerimònia de restauració
del culte.
L'església és actualment un Bé d'Interès Cultural, d'acord amb la
classificació i denominació decretada per la Llei del Patrimoni Històric
Espanyol 16/1985, i té el número 51-0438 en el Registre - inventari
estatal de Béns d'Interès Nacional.
Descripció
L’església
actual, doncs, és el resultat de les reformes arquitectòniques que ha
patit des del segle XI, fins el 1988, quan es netejà i consolidà el
campanar. La pedra nua, ben tractada, fa que sigui un edifici bonic.
Exteriorment és per la part de llevant per on mostra millor la seva
bellesa, amb els tres absis, el cimbori i el campanar, que dóna al
conjunt una verticalitat no gaire corrent entre les esglésies
romàniques.
La planta
De
creu llatina, esta composta d'una única nau, capçada a llevant per un
transsepte en què s'obren els tres absis; el central estava dedicat a
santa Eugènia, el de l'esquerra a santa Cecília i el de la dreta a sant
Jaume. Les bòvedes estan cobertes amb volta de canó, i a la intersecció
de la nau amb el transsepte s'aixeca, sobre quatre trompes, el cimbori.
La nau té vint-i-quatre metres de llargada i sis metres d'amplada en el
cos de la nau, i uns catorze metres a l'interior del transsepte. Les
alçàries són de vuit metres a la nau, i d'11'5 m. del centre del cimbori
al paviment. S’ha de destacar la diferència entre els paraments de
pedra dels murs de la nau, la façana, el cimbori i el campanar. Aquest
és de pedra ben tallada, amb les arcuacions de tonalitat vermellosa,
aspecte que dóna al conjunt una curiosa vistositat.
El cimbori i el campanar
A
la intersecció de la nau i el transsepte s'aixeca la cúpula o cimbori.
De planta octogonal, té exteriorment com a element decoratiu un fris de
finestres cegues, en què sobresurt l’ús de pedra vermella o d'esmolar.
Una de les particularitats de l'església és el campanar, que s'aixeca
des de l'interior del cimbori, punt fràgil arquitectònicament sinó fos
per les quatre trompes del cimbori i la funció de contrafort que
realitzen els absis laterals. El campanar, del qual cada cara o façana
fa 4'80 m de costat, el formen tres pisos o nivells, que es corresponen
amb tres tipus d'obertures: l'inferior conté dues finestres simples
d'arc de punt rodó. El segon nivell presenta dues finestres separades
per una simple columneta, mentre que en el tercer són visibles tres
obertures. La coberta és piramidal, feta de lloses i a quatre vents.
Com a curiositat assenyalar que el canonge Ramon Fontanelles, fill del mas Fontanelles, féu col·locar a la segona meitat del segle XIX, la campana grossa que hi ha actualment, i en no poder-la passar pels finestrals del campanar foradaren la volta del cimbori. Un cop realitzada l'obra es tapà el forat amb rajoles, tal i com es pot identificar actualment per la tonalitat més fosca del centre de la volta.
La façana
Fou realitzada amb el mateix tipus de pedra que el campanar. Està coronada per un pinacle triangular; a l’esquerra té un petit cos o torre, que conté al seu interior l'escala de cargol que permet l'accés al campanar a través del carener del teulat. Aquesta petita torre, que acaba amb una finestra doble i una coberta piramidal feta lloses, fou reformada pels volts del 1970 amb motiu de les obres de restauració. La resta de la façana és totalment llisa, llevat de la rosassa radial, oberta el segle XVIII, i de la portada.
La portada
És
un dels elements arquitectònics de més vàlua de l'església; segons
l'historiador Mn. Antoni Pladevall i Font és la portada més ben
conservada de la plana de Vic atès que de les de la catedral de Vic i
les esglésies de Vilalleons, Folgueroles, Sant Martí de Riuprimer o
Malla, només en queden algunes fragments.
Cronològicament pertany a la segona meitat del segle XII. La manera de concebre-la, la decoració dels capitells i les arquivoltes fan pensar que cal atribuir la seva autoria a l’escola escultòrica de Ripoll o de Vic. La decoració més important està en les arquivoltes i en els capitells de les quatre columnes. La temàtica representada en els capitells, d'esquerra a dreta, és prou variada; el primer esta format per dos pisos de fulles; les del nivell superior, són més allargades que les inferiors. Del segon capitell en destaquen les imatges d'uns personatges asseguts, amb trets facials propis dels simis. El tercer, situat a l'interior del costat dret, presenta dos nivells de fulles recargolades, una palmeta central i un rostre humà en relleu. La temàtica del quart capitell difereix dels anteriors per la representació d'animals; dos ocells situats cara a cara n’ocupen la part central.
El semi-cercle més exterior de la portada duu gravat a les dovelles la inscripció Ave Maria sin pecado concebida, llegenda molt difosa el segle XVIII, com ho evidèncien les llindes d’alguns habitatges de la població.
Els murs laterals
Les parets laterals presenten cadascuna dues finestres de punt rodó, les quals es varen reconstruir durant les obres de restauració dels anys cinquanta, donat que els murs s'havien perforat amb grans arcs per donar accés a les dues capelles que s'edificaren a cada banda a l’època barroca. Degut a aquest fet, els finestrals són una fidel reproducció dels romànics, i el mateix cal dir del fris d’arcs cecs i de la cornisa que corona els murs laterals de la nau. Tot es va refer en l'ultima etapa de restauració, en què s’imità la disposició i l’alternança entre la pedra roja i la grisosa, tret present a les cares exteriors del cimbori. Els braços del creuer, en canvi, es mantenen en la distribució i estructura originàries.
 |
| Rosassa |
Els absis
El Retaule de Sant Isidre
El retaule d'estil barroc, d'autor desconegut, està situat a l'interior de l'església parroquial, a l'espai lateral dret que dóna accés a la sagristia. Presenta quatre pisos integrats cadascun per tres compartiments; als laterals s'hi distribueixen vuit pintures, sis sobre fullola i dues -les inferiors- sobre fusta, les quals fan referència a la vida de sant Isidre i al món agrari. Presideix el retaule una imatge del sant, beneïda i inaugurada el 15 de maig de 1939, i en el nivell immediatament inferior n’hi ha una de la Puríssima. Ambdues foren realitzades a Olot.
En
quant a la seva datació, el retaule presenta tres dates. A la part
central apareix, en relleu daurat sota la imatge de la Puríssima, l’any
incomplet de 163., que correspon a l'any de la seva construcció. Sabem
que el 1634 ja existia l'altar de sant Isidre i que en la crònica de la
visita pastoral del bisbe Antoni Pasqual, feta el 12 d'agost de 1686,
també hi consta l'altar. Les altres dues dates, 1762 i 1888, pintades de
color groc sobre fons negre, estan partides en dos medallons, quedant
els dos primes números a la banda esquerra i els últims a la dreta del
cos central. L'any 1762 correspon al moment en què Nicolau Castellet
daurà el retaule per dos-centes cinquanta lliures. L'altra data, el
1888, podria fer esment a alguns treballs de millora o bé tenir algun
lligam amb la festa dels Tonis, que se celebrà per primera vegada aquest
any.
Les pintures sobre fullola foren realitzades, pel pintor vigatà Ramon Torrents i Riu els anys 1944-1945, en substitució de les fetes sobre tela a la dècada 1920-1930, i que foren malmeses durant la Guerra Civil. El pagament de les pintures de Torrents es va fer amb els recursos aportats, majoritàriament, pels administradors de la confraria de Sant Lluís i de les Filles de Maria. Les dues pintures inferiors, fetes sobre fusta, datarien dels segles XVII o XVIII.
Les pintures sobre fullola foren realitzades, pel pintor vigatà Ramon Torrents i Riu els anys 1944-1945, en substitució de les fetes sobre tela a la dècada 1920-1930, i que foren malmeses durant la Guerra Civil. El pagament de les pintures de Torrents es va fer amb els recursos aportats, majoritàriament, pels administradors de la confraria de Sant Lluís i de les Filles de Maria. Les dues pintures inferiors, fetes sobre fusta, datarien dels segles XVII o XVIII.
Descripció de les pintures: Al nivell superior, banda esquerra, hi ha
representat sant Isidre que ofereix gra a un nen, i a la dreta alimenta a
uns coloms amb granes de blat. Al pis central, part esquerra, apareix
el sant que resa mentre un àngel llaura la terra amb un parell de bous, i
a la dreta, veiem el sant que clava una agullada a terra i fa brollar
una font d’una roca. Als nivells inferiors hi ha pintats paisatges
rurals i eines utilitzades al camp..
La bona entesa entre el Servei de Béns Mobles (Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya), la parròquia i l'ajuntament possibilità, l’any 2000, la restauració del retaule.
La bona entesa entre el Servei de Béns Mobles (Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya), la parròquia i l'ajuntament possibilità, l’any 2000, la restauració del retaule.
Agustí Dalmau i Font
Historiador i arxiver
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada