dilluns, 3 d’abril del 2023

Vic. La plaça Major, Sant Felip Neri, la Catedral de Sant Pere Apòstol..., el Temple romà.


Hem arribat a Vic després de dinar, hem visitat la Catedral de Sant Pere Apòstol, la seva cripta, el claustre impossible està en obres, hem gaudit dels murals d'en Josep M. Sert, de l'excel·lent retaule Major de la Catedral, obra de Pere Oller (s. XV), i a més a més hem tingut una bona xerrada amb la Sra. Pilar, una jove voluntària de 85 anys, molt trempada i eixerida que ens ha recomanat visitar la casa de Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat i un dels sants destacats de l'orde Trinitari, com que tinc una certa debilitat per l'orde trinitària, a bodes em convides, la casa, les dues capelles, etc. i la xerrada amb la germana Montserrat, tot un plaer.
 
Plaça Major

També hem descobert una petita capella barroca molt bonica, un grapat d'exvots ..., hem seguit per l'església de Sant Felip, un magnífic retaule barroc. Després l'església de la Mare de Déu dels Dolors, també un fantàstic retaule major, una noia, la Maria molt amablement ens ha convidat passar la reixa que estava tancada, i hem acabat a la sagristia amb un grup (escola cantorum) que eren allí assetjant cant gregorià ..., ens volien fer cantar, ho he desestimat, no fos cas que el pantà de Sau se sobreïxi.  Seguim i anem a parar al Temple romà ..., ha!, m'he deixat el pont romànic, també ben bonic i el barri dels adobers de pell i l'albergueria igual d'interessant.


La Plaça Major 
 
La Plaça Major o Mercadal de Vic és una plaça porxada monumental a la part més alta de la vila vella, o Dalt de Vic. 
 
Plaça Major de Vic
 

Té forma quadrada i és la més gran de la ciutat. Als quatre costats, hi ha una sèrie d'arcades que fa tota la volta de la plaça. Al mig hi ha un gran espai obert i sense pavimentar on se celebra fires, mercats i concerts. Al cantó sud-est trobem l'ajuntament, un edific gòtic amb campanar que data del 1388. Al cantó sud-oest trobem la Casa Comella, un palau modernista del segle XIX. És aquí que trobem l'entrada més gran a la plaça, el carrer de Jacint Verdaguer. Al cantó nord-est, hi ha una replaça amb una estàtua i un banc circular.

D'altres edificis d'interès a la plaça són: la Casa Costa, modernista del segle XX Construïda l'any 1906 pel mestre d'obres Josep Ylla, és un edifici de planta baixa i quatre pisos que destaca per les seves grans dimensions. Pren força la decoració qui ha a les obertures, finestres i balcons amb motius escultòrics que hi donen gran riquesa. Les composicions escultòriques dels balcons de Pere Puntí i Terra del primer pis, representen els quatre estaments socials de l'època: la pagesia, la noblesa, l'església i els menestrals. la Casa Tolosa, barroca (segle XVIII); la Casa Moixó barroca i renaixentista (segle XVI); la Casa Beuló, barroca i gòtica (segle XVI); i la Casa Cortina, modernista del XIX.


 
Sant Felip Neri
 
Sant Felip és un convent de l'Oratori de Sant Felip Neri d'estil barroc a la ciutat de Vic (Osona) protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.
 
La façana de l'església és completament plana i només queda ornamentada pels portal d'ingrés a l'església i a la residència. El portal de l'església queda reforçat per un bust de Sant Felip Neri; obra dels escultors Morató.
 
Sant Felip Neri

La façana de la residència al carrer és plana i es compon amb eixos verticals. La façana del jardí que és visible des del Carrer Corretgers, presenta una composició tradicional amb galeries porticades.
 
Els acabats de façana són arrebossats, marcant carreus a la cantonada. La nau de l'església es manifesta en façana per un frontó.
 
L'església és d'una nau, amb passadissos entre capelles i tribunes a sobre. El convent és de forma lineal en ala, seguint l'església i el carrer.
 

Història
 
L'any 1713 són fundats els felipons pel doctor Manuel Bojons.

A l'any 1714 s'estableix el casal de la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri.
 
L'any 1725 s'inaugurà l'església 
 
El 1835 es tancà el convent i l'església com tants d'altres de Vic.
 
El 1842 s'hi establiren les escoles al convent. En aquesta època el pare Bach inicià el restabliment de la congregació de l'Oratori a l'església de Sant Felip.
 
Fa pocs anys tornà al seu lloc el bust de Sant Felip Neri a la façana. 
 
 
 
L'Altar lateral de l’Oratori de Sant Felip Neri  
 
El primer altar lateral que es troba, a la dreta després de l’accés a l’església, és el de sant Miquel. La imatge que el presideix és una obra votiva feta per l’escultor Pere Puntí i Terra poc després de la Guerra Civil. Després de passar per diversos emplaçaments, fa uns anys que ocupa l’actual (vegeu l'apunt audiovisual)
 
 
Catedral de Sant Pere Apòstol

La catedral de Sant Pere Apòstol o catedral de Vic, enclavada al centre del recinte històric de la ciutat, és la seu de la diòcesi de Vic. Presenta una mescla d'estils que van des del romànic fins al neoclàssic. El campanar és romànic, el claustre i el retaule major són d'estil gòtic i la capella de Sant Bernat és barroca. De 1781 a 1803 la catedral va ser transformada i ampliada seguint l'estil neoclàssic. 
 

L'antic retaule de la catedral derruïda al segle XVIII per construir la nova es pot veure a la girola del temple actual. És una obra en alabastre de Pere Oller, un dels millors escultors gòtics catalans de la primera meitat del segle XV. Va ser executat entre 1420 i 1428 per encàrrec del canonge Bernat Despujol. 
 

 
Les portes del retaule es conserven al Museu Episcopal de Vic.
 
El retaule consta d'un eix central, dos carrers laterals a cada costat i la predel·la. A l'eix central hi ha la Mare de Déu entronitzada sota un dosser, amb els símbols de la reialesa. A sota hi ha la imatge de sant Pere, amb hàbits pontificals, beneint amb la mà dreta i sostenint la clau amb la mà esquerra. Al seu voltant, Sant Bernat de Claravall, Sant Pau, Sant Benet Abat i Sant Joan Baptista. La resta són escenes de la vida de la Verge i de sant Pere. 


Història
 
La primera catedral de Vic apareix documentada l'any 516. Durant el període d'invasió sarraïna (717-718), fou destruïda, i no se n'edificà cap altra fins a la repoblació del territori d'Osona pel comte Guifré I el Pelós (886) i la restauració del bisbat.  

Santa Maria la Rodona

Es discuteix quina va ser la primera església catedralícia de Vic, si Sant Pere Apòstol o bé Santa Maria la Rodona. Durant segles els bisbes celebraren la primera Missa de Nadal a Santa Maria i la tercera, a Sant Pere. La molt antiga església de santa Maria fou reconstruïda des dels fonaments pel canonge Guillem Bonfil el 1140, i fou consagrada quaranta anys més tard pel bisbe Pere de Redorta. Hom l'aterrà el 1787 per fer espai per a la nova catedral. Era a l'actual Plaça de la Catedral, davant la façana: al paviment s'hi pot veure el cercle que marca la seva localització, trobada arran d'unes recents excavacions que van deixar-ne els fonaments al descobert. 
 

La catedral d'Oliba
 
La catedral, de nau única, parets gruixudes i poques finestres, fou substituïda per la que edificà l'abat Oliba, bisbe de Vic entre 1018 i 1046, en estil romànic. Va ser consagrada l'any 1038 per l'arquebisbe Guifré de Narbona. Tenia una nau, amb transsepte de cinc absis i cimbori. El campanar, de 46 metres, estava separat de la nau. D'aquest edifici se'n conserven el campanar i la cripta, els capitells de la qual són del temple anterior. A més, al Museu Episcopal de Vic se'n conserven alguns relleus amb figures de la portalada romànica i capitells del claustre, de gran qualitat escultòrica. Diversos museus d'arreu del món també conserven relleus procedents de la catedral de Vic, com ara el Museu de Belles Arts de Lió (relleu amb la representació de tres profetes).  
 
 
L'any 2018 es va donar a conèixer la descoberta de l'antiga sala capitular de la catedral romànica, una gran nau de 30 metres de llargada coberta amb volta de canó.
 

Dos-cents anys més tard, Ramon d'Anglesola ja publicava una carta pastoral exhortant els fidels a contribuir per la reparació de l'edifici. El claustre data del segle XIV, en estil gòtic. Va ser inicial el 1318. També llavors es fa el retaule de l'altar major, acabat per Pere Oller en 1428. El 1401 el bisbe Diego de Heredia li afegí un transsepte, i el 1585 s'obrí la porta de Sant Joan.  
 

Ja al període barroc s'hi afegeixen algunes capelles al costat nord, com la de Sant Bernat. 
 
La catedral actual
 
Amb el temps, però, una reconstrucció completa fou cada vegada més necessària, i cap a finals del segle divuit hom enderrocà la catedral per fer-ne una de nova planta. La primera pedra del nou temple es posà el 24 de setembre del 1781, i es consagrà el 15 de setembre del 1803. El projecte és obra del vigatà Josep Moretó i Codina, en estil neoclàssic. Aquest és el present edifici. 
 

 
El 1891 va obrir les portes el Museu Episcopal de Vic, al davant de la seu, amb obres que pertanyien a la Catedral.  

Ja al segle XX, Josep Maria Sert va rebre l'encàrrec de decorar els murs i sostres de l'interior. Sert va acabar les pintures de totes les parets en 1930 i, el 1931 la catedral va ser declarada Monument Històric Artístic. Poc després, durant la Guerra civil espanyola, la catedral va ser cremada i part de l'edifici es va enfonsar. Restaurada, Josep Maria Sert va tornar a pintar els murs, ja que les pintures havien quedat totalment destruïdes. Aquesta nova versió dels olis va quedar inacabada degut a la defunció del pintor.
 
Edifici
 
És un edifici d'un estil neoclàssic sever i fred, excessivament acadèmic. Combina els estils dòric i toscà, amb una façana de pedra blanca enriquida amb una balustrada. La façana de la catedral data de la remodelació de 1803, d'estil neoclàssic. A la part superior presenta una sota una rosassa central, ornamentada amb arquivoltes romàniques aprofitades de l'antiga catedral, i flanquejada per dues finestres. Té tres entrades, corresponent a les tres naus; la central és la més ornamentada, amb pilastres i frontó, i l'escultura de Sant Pere, patró del temple. 
 

El campanar, al cantó de l'Evangeli (esquerre) és de mitjan segle XI, amb característiques del romànic llombard. De planta quadrada, manté la forma des dels fonaments a la part superior, a 46 metres d'alçada. Està dividit en sis pisos o cossos, separats per franges de pedra d'arcuacions llombardes entre les quals hi ha les finestres.  

En general, el projecte no és gaire reeixit: hi ha una evident desproporció entre els elements i l'ornamentació arquitectònica és pobre i rutinària, a més de contradir alguns principis de l'aplicació dels ordres clàssics. 
 

Interior 
 
L'interior consta de tres naus de la mateixa altura, separades per pilastres corínties (de dimensions clarament desproporcionades entre els fragments d'arquitrau i el conjunt de capitells i pilars), un transsepte poc pronunciat, una coberta de voltes semiesfèriques i una cúpula en el creuer, i absis poligonal. Les naus laterals tenen sèries de dues capelles sota cada tramada de voltes. 


Pintures de Sert

En la primera meitat del segle XX s'encarregà la decoració dels grans murs blancs al pintor català Josep Maria Sert, que hi va treballar entre 1926 i 1930, quan va donar-les per acabades i presentà el projecte per a les pintures de les voltes. Es tractava, com era habitual en ell, de grans teles pintades a l'oli i col·locades sobre els murs. L'incendi de l'any 1936, en l'inici de la Guerra Civil (1936-1939), destruí l'obra de Sert --se'n conserven molts documents gràfics-- i malmeté considerablement les voltes i la cúpula de la nau.


Just acabada la guerra s'iniciaren les obres de reparació de la Catedral, es descobrí de nou la cripta, i es construí el deambulatori. Josep Maria Sert dugué a terme una nova decoració, que és la que podem contemplar avui, entre 1939 i 1945, quan va morir, reinterpretant algunes de les antigues i fent-ne d'altres noves. En general, l'estil de la segona versió és menys colorista, de major austeritat i, potser, més solemne.


Com la primera versió, són enormes llenços fixats a les parets de la catedral. Amb l'estil característic de Sert, predominen les masses i figures voluminoses, de gran força, amb un gran contrast de clarobscurs. Gairebé monocroma, destaca en la pintura els colors daurat i les gammes de marró i ocre, amb tocs de vermell. El joc de volums i aquest tractament cromàtic fa sensació de profunditat. 


El programa iconogràfic respon a un cicle del misteri de la redempció (en la primera versió, se centrava en l'exaltació de Crist i l'Església). En el políptic de l'absis, que en ressegueix la planta poligonal, es veu la crucifixió del Senyor, entre les escenes del seu enterrament i de l'ascensió. Segueixen, en les parets del creuer, les quatre escenes del cicle relatiu a la pèrdua de la justícia original i a la caiguda d'Adam i Eva. Sobre els arcs de les capelles laterals es desenvolupen escenes del martiri dels apòstols i dels evangelistes. En el tríptic format pels murs dels peus de la catedral, es contraposen els temes que representen Jesús expulsant els mercaders del temple, i ell mateix sortint amb la creu a l'espatlla, flanquejant l'escena central que representa la condemna pronunciada per Pilat, que es renta les mans.


A les llunetes de la sobrecornisa, un cop mort Josep Maria Sert, el seu auxiliar Miquel Massot i Tetas reproduí els temes de les Benaurances que el seu mestre havia realitzat en la decoració destruïda per la crema del 1936. El 1947 el pintor Felip Vall guanyà el concurs per decorar les voltes de la catedral, que encara estaven pendents de decoració. El projecte no s'arribà a materialitzar per manca de finançament. D'aquest projecte se'n conserva una maqueta i diversos esbossos i dibuixos preparatoris.


Girola
 
Al mur de la girola s'hi conserva el retaule major primitiu d'alabastre, datat entre el 1420 i el 1427, obra de Pere Oller i dedicat a la Mare de Déu i Sant Pere. Va ser donat al principi del segle quinzè, per Bernard Despujol.


 

 
Al costat s'hi troba el sepulcre del fundador, el bisbe Oliba.  
 

Capelles

Al costat nord de la seu hi ha un seguit de capelles barroques, que són l'única part construïda d'un projecte de començament del segle XVII per a una nova catedral. El pla general va ser del tracista fra Josep de la Concepció (1679). 
 
En destaca la capella de Sant Bernat Calbó, sota el campanar, obra de l'arquitecte de Mataró Jaume Vendrell (1633). Sant Bernat Calbó havia estat bisbe de Vic entre 1233 i 1243 i va participar amb Jaume el Conqueridor en la conquesta de València; el seu cos reposa en una gran urna d'argent repussat, obra de l'orfebre Joan Matons elaborada entre 1700 i 1728.  

A la capella de la Mare de Déu de Montserrat es troba la tomba del bisbe Josep Torras i Bages i un Crist jacent de Josep Llimona. 
 

L'altar de Sant Miquel dels Sants

Al mur de la dreta de la nau de la catedral de Vic, tocant el mur que separa del claustre, hi ha l’altar dedicat a sant Miquel. El principal atractiu artístic és la pintura sobre tela de forma oval que fou present a Roma en la beatificació de 1779. L’autor és el pintor sevillà Francisco Preciado de la Vega que presenta l’elevació del beat cap a la glòria celestial.

 
Cripta
 
La cripta data de la catedral romànica consagrada el 1038. Els capitells encara són més antics, ja que es van aprofitar de l'antiga catedral preromànica.  

Claustre (actualment no visitable, està en obres)


Pel que fa al claustre primitiu, aquest es divideix en dos pisos, un inferior romànic del segle XII i un de superior gòtic del segle XIV edificat pels mestres Despuig, Lardenosa i Valls. De gran bellesa, presenta una singular galeria amb finestrals dobles, oberta cap a l'interior del claustre i cap enfora, a la ciutat. També conserva la porta gòtica que mena a la sala capitular.


El claustre de baix obre la sala capitular consagrada l'any 1360, de planta rectangular coberta per una volta octogonal amb un petit absis quadrat al fons. Al centre del claustre trobem la sepultura del filòsof català nascut a Vic Jaume Balmes, coronada per una estàtua realitzada l'any 1853 per Josep Bover, per al cementiri de la ciutat, i traslladada al claustre el 1865.


Per més informació a:  


 

 
Seguim ... fem casa  la Sra. Pilar i anem directes a la casa natalícia de Sant Miquel dels Sants


Sant Miquel dels Sants.


Casa natalícia 

Espai ‘miquelià’ per excel·lència. La família Argemir i Mitjà hi va residir des de 1573. Hi van néixer els seus vuit fills, entre els quals Miquel, el 19 de setembre de 1591. Hi ha dues capelles dedicades al sant, condicionades arran de la beatificació el 1779. A la planta baixa i a la primera planta. Aquesta darrera ocupa l’antiga cambra on va néixer el sant i conté pintures de Llucià Costa, realitzades el 1929, amb escenes de la seva vida. Una dependència fa les funcions de museu amb diferents peces i elements dedicades a sant Miquel. Des de fa més d’un segle en tenen cura les Germanes Serventes del Sagrat Cor (vegeu els tres apunts audiovisuals 1, 2 i 3).
 
 
Fornícula de la casa natalícia 

Forma part del conjunt però té una personalitat pròpia. Damunt l’accés a la capella de pla de carrer hi ha la notable fornícula que acull la imatge del sant. Aquesta, és una reproducció de l’original que es guarda a l’interior de la casa. El doble simbolisme de la part superior, en forma de petxina, fa referència a la resurrecció. A banda i banda, s’hi poden veure dos escrits que indiquen la importància de l’edifici i les indulgències atorgades per diversos bisbes si s’adreça una oració al sant.
 
 

D’altres relíquies, considerades no insignes o de segona classe, formen part del tresor de la casa on va néixer sant Miquel dels Sants. Es tracta del vestit amb el qual va ser batejat i la creu amb setanta-dues punxes que en senyal de suplici duia a l’espatlla. Igualment, encara s’hi conserva la pedra que feia servir de coixí.

Pedra que sant Miquel dels Sants feia servir de a coixí

Més info: 

Qui va ser Sant Miquel dels Sants?

Sant Miquel dels Sants, o de nom de naixement Miquel Argemir i Mitjà (Vic, 29 de setembre de 1591 - Valladolid, 10 d'abril de 1625), va ser un sacerdot i frare trinitari descalç de Vic. Venerat com a sant per l'Església Catòlica Romana, és el sant patró de Vic.  

Sant Miquel dels Sants

Biografia

Nascut com a Miquel Argemir i Mitjà el dia de Sant Miquel Arcàngel a Vic, al carrer de Sant Hipòlit (actualment carrer de Sant Miquel dels Sants; hi ha una capella al número 9, la casa on va néixer). Era fill d'Enric Argemir, conseller de la ciutat dos cops, i de Montserrat Margarida Mitjà, de profunda religiositat. Va fugir dues vegades de la ciutat per anar a retirar-se a fer vida eremítica, prenent el camí del Montseny; però en ambdues ocasions va ésser trobat pel seu pare i retornat a casa, on malgrat tot hi dormí amb una pedra com a coixí. Va escapar i arribar a Barcelona per ingressar en un convent de l'orde dels trinitaris calçats, on entrà com a novici en una data que balla entre el 1602 i el 1604 segons les fonts. Després de tres anys de noviciat feu els vots corresponents adoptant el nom de Miquel dels Sants, al monestir de San Lamberto a Saragossa, el 5 de setembre de 1607.


La trobada amb un trinitari descalç va fer-li palesa la major austeritat d'aquesta branca de l'orde i, amb el permís del seu superior, el 1608 va entrar a la congregació dels trinitaris descalços d'Oteiza (Navarra) i a Madrid com a novici. Prengué els vots a Alcalá de Henares. Va estudiar a Alcalá, Baeza (1611-1614, filosofia) i Salamanca (des de 1614, teologia). El 1615 va ser ordenat sacerdot a Faro (Portugal), però va exercir a Baeza. El 1622 el superior de l'orde el proposà com a superior del convent de Valladolid, que va governar. La freqüència dels seus episodis místics incontrolables (èxtasis, raptes, etc.) feia que no volgués mostrar-se gaire en públic. 
 
 
Durant la seva vida, Miquel dels Sants portà una vida de pregària i penitència, provocant admiració pel seu fervor. Devot de l'Eucaristia, se'n deia que experimentava èxtasis durant la consagració eucarística, per la qual cosa fou anomenat l'Extàtic. Els primers èxtasis es documenten quan és, poc després d'haver professat a l'orde descalç, als convents de La Solana (Ciudad Real) i Sevilla.  

A conseqüència d'una febre tifoide, va morir al convent trinitari de Valladolid la matinada 10 d'abril de 1625 als 33 anys, sent sebollit a l'església del convent trinitari de Valladolid. Quan el convent fou desamortitzat, l'església passà a ésser parròquia sota l'advocació de Sant Nicolau. Les seves restes hi continuen sent conservades. 
 

Va ser beatificat per Pius VI el 24 de maig de 1779 i canonitzat per Pius IX el 8 de juny de 1862. La seva festa és el 5 de juliol.  

Mn. Cinto Verdaguer li va dedicar uns Goigs que comencen així: Puix que al cel porteu corona, dels serafins del Senyor, Miquel, serafí d'Ausona, inflameu el nostre cor.
 
 
Entre tanta religiositat ens trobem també un projectes força interessant:

Tres-e-u galeria fotogràfica 
 
Una associació sense ànim de lucre per a la difusió  i promoció de la fotografia i + 

 
Hem pogut gaudir de l'exposició:  Obvi, de Sergi Escaño 

Què és obvi? Segons els diccionaris: “ Allò que és davant dels ulls, que es presenta de cara”. I hi afegeixen: “Que és fàcil d'entendre o de comprendre, evident”. 

Obra de Sergi Escaño. De la Web de Tres-e-u galeria fotogràfica

 
 
L'Església de l'Hospital 

Edifici religiós de planta de creu grega amb una cúpula i cimbori ortogonal cobert amb forma piramidal, el qual s'il·lumina a partir de finestres. La façana presenta un capcer lobulat, resseguit amb pedra vista i amb pinacles coronats per esfera, al centre i als laterals. La portalada, de tipus escultòric, és d'arc rebaixat, amb un escut al damunt que emmarca un baix relleu en forma de creu llatina. Tot ell es troba envoltat per formes de pedra que estan deteriorades i que acaben amb una mena de pinacles adossats que descansen damunt pilastres. Al mur de la façana s'hi obren dues finestres rectangulars als laterals i un òcul ortogonal, amb escaires arrodonits, damunt el portal.
 

Història
 
Aquesta església forma part del conjunt de l'Hospital de Santa Creu que fou fundat per Ramon Terrades el segle xiv. El conjunt està format per unes sales de gòtic tardà, la façana renaixentista i la farmàcia de l'arquitectura J.Mª Pericas. Està situada a la circumval·lació de les muralles de l'antic barri de St. Joan, a l'eixample barroc que dona fesomia a aquesta part de la ciutat als segle xvii i XVIII. Fou construïda per l'arquitecte Josep Morató i Sellés i es pot considerar estilísticament com un precedent de l'església de la Gleva a Masies de Voltregà, construïda per arquitectes de la mateixa família. L'estil barroc de transició neoclàssica.
 

Pont de Queralt

El Pont de Queralt, de Sant Francesc o de la Calla és una infraestructura romànica. Aquest pont sobre el riu Mèder és el més antic i el més notable dels ponts vigatans. Va construir-se avançat el segle xi i està situat enfront de l'antic portal de Queralt de les muralles de Vic, en el camí que seguia la via romana de Vic a Barcelona. Està format per quatre arcs de mig punt de diferents dimensions. Sobre pilars, amb tallamars adossats. Per tal d'alleugerir el pes de l'estructura, hi ha també tres arcs de mig punt oberts entre les arcades. Al llarg dels segles ha sofert múltiples restauracions, l'última de les quals va ser realitzada després de la voladura del final de la guerra civil de la part més propera a la muralla.


Barri de les Adoberies
 
L'antic barri de les Adoberies estava situat a l'extrem sud-est del nucli emmurallat de Vic, als dos marges del riu Mèder, del qual extreien l'aigua necessària per als treballs de la pell. La part que es conserva actualment del barri original està localitzada principalment al marge esquerre del riu, entre el pont de Queralt i el pont nou sobre el Mèder. Els edificis situats entre el carrer de les Adoberies i el riu Mèder formen una illa de cases aïllada, que limita per la banda del riu amb una resclosa i l'anomenat rec d'en Saborit, construït el 1710 per Fèlix Saborit, propietari del molí del mateix nom situat aigües avall. El marge dret del riu ha estat objecte d'una actuació de millora: s'ha consolidat el mur de contenció lateral i s'han estabilitzat els marges atalussats.
 
Al marge esquerre de del riu i més amunt del pont de Queralt s'hi conserva la resclosa.
 
El rec s'aprofitava per canalitzar l'aigua del riu i assolir el nivell adequat, el qual era controlat per una comporta que encara es conserva davant del número 6 del carrer de les Adoberies. En un carreu d'aquesta estructura hi ha la data de construcció i el nom del promotor. El rec és abandonat i cobert de vegetació i de terres que arrossega el riu, però encara s'hi poden veure carreu de pedra picada i pràcticament totes les passeres que des de les plantes baixes creuaven el riu a l'altra banda del qual, a l'esplanada, s'estenien les pells.

 
Es conserven també canals subterranis i mines per sota del carrer. El rec desapareix i torna a aparèixer molt desdibuixat.
 
El carrer de les Adoberies es va urbanitzar a mitjan segle xx, en què se'n va elevar el nivell, de manera que les plantes baixes dels edificis van quedar per sota del nivell del carrer; però sembla que no es van afectar els soterranis.
 
Un altre element que es conserva, per bé que molt deteriorat, la passera que creuava el rec pel pas sota l'edifici del carrer de les Adoberies número 18.
 
A l'altra banda del carrer Adoberies, els edificis dedicats al tractament de les pells van aparèixer inicialment com a ampliació dels edificis situats a la banda del riu, per a tractaments secundaris per als quals no es necessités una aportació constant d'aigua, i amb els quals es van establir comunicacions directes per sobre el carrer, mitjançant els passos elevats que es conserven avui. Tanmateix, l'edifici de la Tuta (carrer Adoberies, 13; i al final del passatge amb aquest nom) n'és una excepció, ja que disposa de diverses entrades d'aigua que es filtra del terreny superior, i conserva en la seva planta baixa diversos forns calciners i safaretjos de pedra per a tractar pells. Sembla que l'edifici situat al núm. 11, a la banda sud de la Tuta, aprofitava també aquesta aigua, ja que s'hi conserven estructures de pous i safareigs adossats a la mitgera sud de la Tuta.

Font: Viquipèdia
 

 
L'Albergueria

L'albergueria de Vic és un edifici que es dedicava a hospital de pobres i passavolants. La primera referència bibliogràfica coneguda data del 1604, però és possible que ja funcionés el segle x, pel que es veu al decret de restauració de la canònica vigatana del 957. Els resultats de campanyes d'excavació arqueològica realitzades entre els anys 1990 i 1994 van poder revelar fases d'ocupació durant l'època romana. A l'angle nord-oest de la sala romànica es localitzaren dos grans carreus d'època romana. De l'antiga albergueria se'n conserva una gran sala de planta rectangular coberta amb volta de canó.
 
Segons E. Junyent l'albergueria existia ja el 1064, però la notícia documental més completa és la de 1080, quan el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà donà a Guillem Ramon de Taradell una residència a prop del riu Mèder i de l'església de Sant Pere. Aquest alou l'havia de tenir el canonge hospitaler de Vic que regia l'albergueria, edifici amb funcions de residència clerical i hospitaler. En els segles xiv i xv fou residència de l'abat del monestir de l'Estany, personatge molt relacionat amb la canònica vigatana, ja que tenia cadirat de cor i s'encarregava de les celebracions litúrgiques en absència dels bisbes.


Església dels Dolors
 
L'Església dels Dolors és una església barroca de Vic (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.  
 

Descripció
 
Església d'època barroca que fou construïda a començaments del segle XVIII per l'arquitecte Josep Morató i Soler.
 
L'església, situada entre dos habitatges, consta d'una sola nau. La seva façana principal presenta diverses finestres i una roseta sobre la porta principal. Aquesta és allindada amb un gran frontó semicircular trencat, amb florons al centre, i una inscripció. A l'interior trobem un retaule barroc (reproduït fidelment després de la destrucció durant la Guerra Civil) i una imatge de la Mare de Déu dels Dolors que són obres de l'escultor Vicenç Real (1760). La decoració pictòrica de l'església fou realitzada pels germans Sala i Josep Gallés l'any 1887.
 
 
Història

L'església dels Dolors és la seu de la Congregació dels Dolors, que cada diumenge de Rams organitza, pels carrers del centre històric,la tradicional processó dels Dolors, coneguda com a processó dels armats pels carrers del centre històric.
 
Aquesta església conserva també l'orgue del segle xix. Durant la Gerra Civil foren malmesos els tubs, però se'n conservà el mecanisme i el moble. Recentment, s'ha restaurat del tot i torna a funcionar.
 

A l'església dels Dolors, s'hi conserven alguns retaules procedents d'altres esglésies.
 
Manifestador de l’església dels Dolors  
 
El manifestador, lloc on se situava el Santíssim Sagrament per a la seva veneració, de l’església dels Dolors conté –a la part frontal, una imatge de sant Miquel. Es tracta d’una obra pictòrica de mitjan dècada de 1950. La singularitat d’aquest manifestador és el mecanisme que permet fer aparèixer i desaparèixer la tapa frontal on, precisament, es troba la imatge del sant (vegeu l'apunt audiovisual). 
 

La Pietat de Vic

La Pietat. Església amb una gran nau, orientada de nord a sud, amb capelles laterals. La nau està dividida en sis trams i als peus, sota el rerecor, un arc quadripartit. La resta de la nau presenta capelles laterals i cada tram està marcat a la coberta amb arcs d'estuc. El presbiteri queda definit per un seguit de graons i a sobre l'altar, dedicat a Sant Sadurní. La capçalera presenta un cambril cobert per una cúpula, amb vuit divisions d'estuc. El campanar de planta quadrada flanqueja el presbiteri per la part de ponent i s'eleva per damunt del conjunt del temple formant una torre octogonal, i a la part superior s'hi obren vuit finestres d'arc de mig punt que està coronat per una balustrada, en la que s'inscriu l'esfera d'un rellotge. A la part est de la nau s'hi adossa una àmplia capella dedicada al Calvari i a la part oest una de més reduïda dedicada a Sant Llibori. El conjunt és cobert a dues vessants i presenta una façana principal al Sud i una altra de secundària a l'oest. La façana sud presenta un eix de simetria vertical i diferencia la nau central de les capelles laterals. La portalada conté una fornícula dedicada a la Pietat. La façana oest conté diverses obertures, l'antic Portal de Sant Sadurní i una portalada esculpida.
 

Es va començar a construir al 1664 posant la primera pedra a l'angle de la façana del Carrer de Sant Sadurní. El mestre d'obra era el vigatà Josep Morató, que treballava conjuntament amb Isidor Morató. A partir de 1685 hi van començar a participar els germans Josep i Joan Francesc Morató, que van treballar en la façana fins al 1869. Aquesta façana segueix un eix vertical de simetria marcant l'alçada de la nau per dues pilastres a partir del nivell de la coberta. A través d'una escalinata de nou graons s'accedeix a la portalada resolta com si fos una escultura. Flanquegen el portal dues parelles de columnes adossades al mur i assentades damunt un pedestal amb l'escut de la ciutat. Els capitells de les columnes són corínties amb un fris al damunt amb àngels i volutes esculpides. Al damunt hi ha una fornícula, també amb les mateixes decoracions, que conté la imatge de la Pietat, la qual està molt deteriorada. Sobre el portal esculpit, hi ha un òcul amb vitralls geomètrics i decoracions al voltant. A les franges laterals s'hi distribueixen finestres. El capcer s'acaba amb volutes i pinacles triangulars a les parts laterals i un frontó triangular trencat a la part central. La façana presenta la inscripció:"RO MA". Degut al mal estat de la conservació de la pedra, caldria consolidar el conjunt.
 
 
Amb informació de Viquipèdia

 
Temple romà de Vic
 
El temple romà de Vic és un temple romà situat a la població de Vic, Ausa en època romana. És una obra arquitectònica declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Es va construir a principis del segle II, a la part més alta del terreny aturonat al costat del riu Mèder, prop de la confluència amb el Gurri. Durant segles, va ser un edifici desconegut perquè estava envoltat i formava part del castell dels Montcada, construït a la fi del segle xi. Les seves parets formaven part del pati interior del castell i no va ser fins al 1882, en enderrocar l'antic edifici, que es va descobrir la seva existència. 
 

Descripció

El temple romà de Vic, obra dels segles I-II d.C., està situat a la part alta de la ciutat, al costat de l'església de la Pietat, i dins de l'àmbit de les ruïnes de l'antic castell dels Montcada.
 
La cel·la del temple mesura exteriorment 12'10 m x 10'10 m. El pòrtic octàstil i la cel·la són bastits sobre el podi del temple, al qual s'accedeix per una escalinata situada davant de la façana de llevant. Les columnes, a jutjar pels fragments originals que en resten, eren llises, amb la base jònica i el capitell corinti.  
 
Els murs de la cel·la són de grans carreus de pedra escairada a les cantonades. Els altres paraments són fets amb petits blocs de pedra. Tota la cel·la és coronada per un entaulament jònic, format per arquitrau, fris i cornisa, fets amb grans blocs de pedra.
 
 
Per sota de la cel·la, dins del cos del podi, hi ha una altra cambra, de les mateixes dimensions de la cel·la, que conté un pou, que podria datar d'època romana i que algun temps fou el pou del pati central del castell dels Montcada, època en què es feu el brocal actual. Aquesta cambra serví com a local del Centre Excursionista de Vic i com a magatzem.

Usos

Durant el segle II, després de la conquesta romana de la Hispània s'erigeix el temple romà, del qual es desconeix a quin déu fou dedicat (Júpiter, Juno o Minerva). L'edicte de Milà (313) feu perdre la resta d'ocupació pagana. Al segle viii, durant la presència sarraïna, l'edifici esdevingué caserna o fortalesa; Guifré el Pilós el convertí en part d'un castell (segle IX) i fou propietat i residència de la família dels Montcada a partir del segle xi, fent de residència del veguer (s. XV) i posteriorment presó i graner (s. XVI-s. XIX). Durant les desamortitzacions, el castell passà a propietat de l'estat i fou venut a subhasta pública a Miquel Sans i Jaume Casals. Durant les obres d'enderroc, el canonge Collell descobrí les restes del temple romà. 
 
 
Història
 
El temple pertanyia a la ciutat romana d'Ausa, que probablement fou fundada el segle I aC. No se sap del cert si anteriorment hi havia hagut un assentament ibèric.
 

El temple fou construït entre els darrers decennis del segle I dC i el primer quart del segle II, tal com semblen indicar les excavacions realitzades.
 
La seva existència fou totalment ignorada fins a l'any 1882, en què fou trobat en enderrocar-se l'antic castell dels Montcada, que fins aleshores havia estat utilitzat com a presó. Els tres murs de la cel·la conservats (el de llevant havia desaparegut) havien fet la funció de parets internes del castell.

Un grup de vigatans il·lustres, especialment Josep Serra i Campdelacreu, arxiver municipal, en adonar-se del valor del monument, adquiriren el solar i procediren ràpidament a la seva recuperació.
 

Es va refer la cel·la amb la seva coberta, es va fer de nou el mur de la façana, i d'acord amb l'únic capitell conservat a l'angle nord-est de l'obra i amb les mesures que proporcionava un fragment de fust de columna recuperat es va construir la columnata frontal. Finalment, l'any 1959, es va completar el frontó triangular que corona la columnata.
 
El monument es destina actualment a centre d'activitats culturals.
 
Gràcies a unes excavacions recents s'han pogut establir les dimensions del períbol o pati sagrat que envoltava el temple.

Recentment se n'ha restaurat la coberta.
 
Font: Viquipèdia 

Localització GoggleMaps
 

 
Au a dormir, demà més ...

-.-

a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada