Santa Cecilia de Molló, Espinavell, Sant Esteve de Llanars, Vilallonga de Ter, Setcases, La Roca

09.10.2021 Avinyó, Sant Feliu de Terrassola, Santa Maria de l'Estany, Camprodon i San Joan de les Abadesses
10.10.2021 Mollò, Prats de Mollò, Beget, Oix, Castellfollit de la Roca, Sant Joan de les Abadesses
11.10.2021 Santa Cecilia de Molló, Espinavell, Sant Esteve de Llanars, Vilallonga de Ter, Setcases, La Roca
12.10.2021 Santa Maria de l'Estany

Tornem a Molló, em de gust poder visitar Santa Cecília amb llum del sol, ja que el dia anterior era núvol i crec que lluirà més. I efectivament, no m'ha decebut gens.

Molló

Molló és un municipi situat al nord-est de la comarca del Ripollès, a la demarcació de Girona. Per la seva configuració física, el municipi forma part de l'anomenada Vall de Camprodon, a la capçalera del riu Ritort, afluent del Ter. El terme limita al nord amb el municipi de Prats de Molló i la Presta (Vallespir, França), a l'est i al sud amb el municipi de Camprodon, i a ponent amb els termes de Llanars i Setcases. El municipi té una extensió de 43 Km² i està format per nou entitats de població. 

Santa Cecília de Molló

El nucli de Molló té una forma urbana de tipus radial, amb centre a la Plaça Major del poble, i amb carrers adaptats a la topografia. Així cap a migjorn s'ha configurat el carrer de Sant Sebastià, a ponent, el de la Font Vella, a llevant, el de l'Església, i a tramuntana el de la Guardiola, que posteriorment es bifurca, donant sortida al carrer de Setcases. Posteriorment, s'ha configurat la zona d'eixample (dècada dels 80) amb l'obertura dels carrers Mossèn Joan Giramé i Solà Morales.

Dins del nucli cal destacar com a llocs d'interès: l'església romànica de Santa Cecília, la capella votiva de Sant Sebastià, l'edifici de l'Ajuntament, el safareig i font de la Font Vella, i les façanes de les cases de la Plaça Major (amb un aire modernista auster i empobrit, d'àmbit rural; i protegides pel Catàleg de Façanes d'Interés i Protecció Especial).

Font: Viquipèdia i Pàgina web de l'Ajuntament de Molló

Sant Sebastià de Molló

Sant Sebastià 

Sant Sebastià és una església parroquial que se situa al nucli de Molló. Va ser construïda l'època modern i és inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'any 2014, sobre una pedra ja existint al davant de l'església, va afegir-se una estela a la memòria del mossèn Josep Riera i Justó mort el mateix any a l'edat de 82 anys (1932-2014), que va ésser rector de Molló durant més de 40 anys.

A l'entrada del poble es troba Sant Sebastià, una petita capella amb coberta a dues aigües i un petit campanar de torre. La porta d'entrada és d'arc de mig punt adovellada, a un costat es veu una finestra rectangular amb reixa i a la part superior un ull de bou. L'absis està cobert amb volta d'aresta.

Aquesta església va ser erigida a Sant Sebastià per haver salvat Molló de la pesta que va assolar Europa a l'Edat Mitjana. Es conserven els Goigs de Sant Sebastià de Molló, i avui dia, encara se celebra una missa-novena durant 9 dies abans de la festivitat del Sant (20 de gener) on la gent del poble els canta. 

Santa Cecília de Molló

Santa Cecília de Molló

Santa Cecília és una església parroquial que se situa al nucli de Molló. Va ser construïda durant els segles XI i XII. L’església de Santa Cecília de Molló, per les dimensions de la nau, l’altura i esveltesa del campanar i la posició privilegiada a la vall del riu Ritort, representa una fita en el paisatge, que es pot reconèixer des de la majoria de punts del seu entorn. Ajuden a aquesta gran visibilitat l’accidentada topografia i la predominança d’espai verd lliure a l’entorn immediat de l’església.

Descripció

L'església de Santa Cecília de Molló, situada al sector NE de la població, és una notable mostra del romànic pirinenc. És una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt desenvolupat, més estret que l'amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l'exterior. A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient creuer, que es manifesten a l'exterior amb un mur més sortint que la nau. Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l'absis en té una d'allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes. A l'interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i l'absis acaba a l'exterior amb un fris sostingut per mènsules.

A l'extrem ponentí del mur de la part meridional, s'obre la portada, severa i elegant, que fou dissenyada formant un conjunt un xic sobresortint del mur i que s'acaba en un fris esculpit i petites mènsules –que representen els set pecats capitals– sobre dents de serra, tot sota un petit ràfec en terrat o guardapols. La porta és accessible per sis graons, i és formada per arquivoltes llises en degradació. El timpà també és llis. La porta té unes ferramentes de tipus romànic, còpia de les primitives que es van perdre, però conserva l'antic forrellat que figura una serp. Destaca l'esvelta torre campanar, adossada al mur N, que té la base del segle xi fins a l'altura de la teulada de l'església actual, i quatre pisos superiors del segle xii, que resulten una mica petits de mides en comparació amb el volum considerable de l'església, cosa que n'accentua l'esveltesa. Fou restaurat el 1952 i se li llevà l'acabament emmerletat que li era impropi. Té un joc de lesenes i arcuacions llombardes i un fris dentat que marquen els diferents pisos, i dues finestres rodones bessones o ulls de bou sota la teulada.

Notícies històriques

La parròquia de Molló o "Mollione" surt documentada l'any 936. Pertanyia inicialment a la diòcesi de Girona i era de domini comtal. Ja entrat el segle xi es va començar a aixecar un nou campanar, la base del qual fou aprofitada en construir l'església actual, avançat el segle xii. L'any 1141, el monestir de Ripoll que ja tenia dominis en el lloc, va obtenir la possessió total del terme, i a partir del 1144 la possessió de la parròquia i dels seus drets per cessió del bisbe de Girona. Aquesta possessió fou confirmada al monestir de Santa maria de Ripoll per una butlla del papa Alexandre III, del 1167. Pocs anys després es devia començar la construcció de l'església actual. Des del 1952, ha estat objecte d'obres de neteja exterior, i se li han construït uns murs de contenció als sectors meridional i de llevant.

El juliol de 2021 el govern va delimitar un "entorn de protecció" al voltant de l'església, considerant que ''aquest suposa el millor instrument per garantir la pervivència dels múltiples valors culturals, en les millors condicions possibles, d’aquest monument''. L'objectiu és evitar que l’alteració d’aquest entorn, entès com l’espai que dona suport ambiental al bé, pugui afectar els valors, la contemplació o l’estudi del monument històric.

La delimitació de l’entorn de protecció també afecta el subsòl del monument, per la qual cosa s’ha determinat que caldrà controlar les intervencions que s'hi produeixin tant des de la vessant arqueològica, amb relació a possibles troballes relacionades amb el bé, com des de la vessant documental, per la informació històrica que puguin aportar.

Font: Viquipèdia

Espinavell

El poble d’Espinavell (47 h el 2005) es troba aigua amunt del Ritort, a 1 225 m d’altitud, a l’esquerra del riu, al sector septentrional del terme. Les cases es troben esglaonades en un pendent aspre, entre el Ritort i el torrent de Coll Pregon. S'hi accedeix per una carretera des de la C-38 que va de Molló al coll d’Ares.

L’església de la Mare de Déu de les Neus, sufragània de la de Molló, presideix el grup de cases, que no arriben a formar un carrer. És un edifici de la fi del segle XVII, amb un notable campanar acabat en unes obertures poc usuals. S'han renovat cases i ha esdevingut un petit centre. La festa major petita se celebra el 24 de juny, per Sant Joan, i la festa major es fa per la Mare de Déu de les Neus, el 5 d’agost

La Retirada i Avel·lí Artís-Gener (Tísner)

Tal com explica en el segon volum del llibre "Viure i veure" n'Avel·lí Artís-Gener, els 247 homes que quedaven de la 60a Divisió van passar per Espinavell i creuear Coll Pregon en direcció a Prats de Molló, sent així els últims en travessar la ratlla.

DOCUMENTAL SOBRE LA FOTOGRAFIA DE LA RETIRADA DE 1939

"Els comunicats, les informacions divulgades per Franco, afirmen taxativament que el dia deu de febrer de 1939 Catalunya havia quedat definitivament ocupada. Això no és veritat i puc provar la meva asseveració amb la premsa coetània dels Pirineus Orientals. Els diaris del dia 12 de febrer anuncien que al Coll Pregon hi ha a punt de passar a França el grup dels darrers combatents republicans que s'han oposat amb les armes als militars pràcticament victoriosos. I en les notes de darrera hora del dia 14, comuniquen que han travessat la frontera pel coll Pregon els 247 homes de la 60 Divisió, la darrera que surt de Catalunya."

Font: Viquipèdia

Veure:
Camí de l'Exili Molló - Espinavell - Coll Pregon - La Presta
Refugi Els Estudis d'Espinavell. Camí de la Retirada
Espinavell-La Presta, Camins de la Retirada

 

Mare de Déu de les Neus d’Espinavell

Mare de Déu de les Neus d’Espinavell és una obra del poble d'Espinavell, al municipi de Molló (Ripollès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Descripció

Es tracta d'una església amb planta de creu llatina, amb capelles laterals i absis semicircular en la part central de la nau. Hi ha un arc en el que descansen els cabirons de la teulada, formada per bigues de fusta i teules àrabs, de tipologia a dues vessants.

Té adossat un campanar quadrat amb grans obertures per les campanes i teulada a quatre vessants. Hi queden restes d'una esfera de rellotge, la maquinària del qual ha desaparegut. La façana és arrebossada i sobre la part dreta hi ha una meridiana solar.

L'interior ha estat molt transformat recentment per una dissortada restauració.

Història

L'església es va construir en acabar-se el segle XVII en un estil molt rústic i popular, si bé l'interior va ésser decorat amb falses voltes de maó, tot arrebossat i potser decorat. De tot això no queda res degut a una recent restauració feta per l'arquitecte Joan Maria de Ribot. Igualment passa en les dues capelles laterals, avui dia desaparegudes, que s'han convertit en dos espais dins de l'església sense cap funció.

Font: Viquipèdia

Tria de mulats

La Tria de Mulats d'Espinavell és una fira ramadera d'arrel tradicional que se celebra a Espinavell cada any, el dia 13 d'octubre. Aquest nucli, del municipi de Molló, acull en aquesta data, diada de Sant Eduard, una fira de bestiar equí, d'enorme importància per tota la Vall de Camprodon i la comarca del Ripollès. Els orígens de la fira són incerts, ja que en un principi era només una trobada entre els ramaders de Molló i els compradors, que negociaven amb els anteriors a fi de comprar-los el bestiar.  

Més informació: Tria de Mulats d'Espinavell, Dimecres, 13 d'octubre de 2021. Fira ramadera d'arrel tradicional

Per si de cas us agafa gana, Can Jordi és un petit establiment al bell mig d’Espinavell. Un lloc senzill on podreu trobar vins, queviures i un petit restaurant on podreu desgutar una excelent cuina. Recomenable!

Can Jordi

Llanars

Llanars és un municipi de la comarca del Ripollès, centrat per un petit sector de la vall del Ter a l'aiguabarreig amb la Ribera de Faitús. S'allarga entre Camprodon i Vilallonga.

Al nord arriba fins al puig Sistra (1.988 m alt), límit ja amb Setcases i Molló, on neix la Ribera de Faitús, afluent per l'esquerra del Ter, flanquejat per la serra de Faitús a ponent i la de la Fembra Morta a llevant. Al sud s'allarga fins a la Serra Cavallera, als vessants septentrionals de la qual es forma la riera d'Espinauga afluent per la dreta del Ter. L'església parroquial és l'església romànica de Sant Esteve de Llanars. 

Sant Esteve de Llanars

Història

El lloc és esmentat ja el 1027 (Lanars o Landaris als segles XI i XII) i sembla derivat del de l'antiga vall landarense, nom genèric de la vall de Camprodon. El 1130 Ramon Berenguer III donà al monestir de Ripoll els delmes i altres drets senyorials del terme. Però el domini ripollès no feu variar l'alt domini del terme, que continuà essent reial, i la seva jurisdicció era exercida pel veguer de Camprodon.

El duc de Noailles i militar francès hi va establir el seu quarter general el 1689, quan va assetjar i prendre Camprodon.Per decret del 16 de juny 1965 cedí 0,36 km² a Camprodon, que formaven part del nucli urbà de la vila de Camprodon, al sector del passeig de Maristany). Encara ara es pot veure l'antic senyal divisori en el mur de l'antiga fàbrica de galetes Birba.

Sant Esteve de Llanars

Sant Esteve de Llanars és una església del municipi de Llanars (Ripollès). L'església de Sant Esteve és situada al centre del poble, a la plaça de l'Om. La primera referència escrita de l'església de Sant Esteve és del 10 de novembre de 1168, data en què fou consagrada pel bisbe de Girona, Guillem de Peratallada. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció

Es tracta d'un edifici d'estil romànic que data del segle XII. Té una nau única amb dues capelles d'època posterior que li donen forma de planta de creu llatina. La coberta és una volta d'arc apuntat rebaixat amb dos arcs torals i l'absis semicircular descentrat és situat al costat nord-est de la nau. Hi ha dues finestres a cada costat de l'església i tres a l'absis. El cos sud on se situa el baptisteri està cobert amb cúpula circular amb un llanternó a la part central. La capella del costat nord està coberta amb cúpula semicircular. Posteriorment al costat sud, en l'angle que forma el creuer s'hi afegeix un cos de planta quadrada destinat a sagristia, que distorsiona el plant de creu llatina. 

La portada principal és d'arc de mig punt adovellat amb dues arquivoltes suportades per quatre columnetes amb capitells decorats i el timpà és llis. Els dos capitells més exteriors es troben molt deteriorats. Pel que fa a l'aparell presenta diferències que corresponen a les diferents etapes constructives. Els murs de la nau central són de carreus de pedra. L'asimetria de la nau es posa de manifest en l'aparell de les façanes sud respecte de la nord. En el primer cas, està fet amb carreus petits, ben escairats i sense polir, mentre que l'altre està fet a base de carreus de major dimensió, ben escairats i polits. Els murs de migdia i llevant presenten ornamentació de tipus llombard: ràfec amb dos frisos, un de dent de serra i l'altre de mènsules llises, mentre que el mur nord és llis llevat d'un senzilla cornisa. El campanar, situat a sobre de la façana principal, és de planta quadrada amb coberta piramidal. Originàriament era un campanar d'espadanya de dos ulls.

El frontal de Sant Esteve

A l'interior hi ha el frontal d'altar de fusta policromada original dedicat a Sant Esteve; és l'únic exemplar que es conserva "in situ" a la comarca. El frontal de Sant Esteve és una de les joies patrimonials de Llanars. Aquesta obra d’art del segle XII presideix l’església de Sant Esteve des de la seva consagració per part de Guillem de Peratallada, bisbe de Girona, el 10 de novembre de 1168.

Frontal d'altar de fusta policromada de l'església de Sant Esteve de Llanars.
Destaca el Maiestas Domini i escena de lapidació. 105 x 165 cm

Aquesta obra data de la segona meitat del segle XII, època en què tenia vigència el moviment artístic del neobizantisme, que proposava el retorn a la rigidesa en contraposició amb una certa humanització dels personatges. Tot i això, al frontal s’observa l’intent per aconseguir la mobilitat i el volum dels cossos representants, i presenta més connexions, pel que fa a l’estil, amb les pintures del Rosselló i la Cerdanya que no pas amb les obres atribuïdes al taller de Ripoll.

Maiestas Domini. Fragemnt del frontal

Una de les seves peculiaritats és el fons estucat, amb unes diferències cromàtiques que ajuden, amb el traç de les línies, a crear una sensació de volums en els plecs del vestits. A més, la roba és molt treballada i decorada.

En la part central del frontal, es pot observar un Maiestas Domini que beneeix amb la seva mà dreta, mentre que amb l’esquerra sosté un llibre. L’envolten els quatre sím- bols del Tetramorf (àngel o home, lleó, bou i àliga, que representen els quatre evangelistes). En la part superior esquerra es troba a Sant Esteve ordenat com a diaca per quatre apòstols. En la imatge inferior, apareix el sant lapidat, mentre observa l’escena Saül, qui després serà Sant Pau, ja que la tradició diu que ell aguantava els vestits dels saigs encarregats de llençar les pedres.

A la banda dreta, en la part superior, veiem a Gamaliel i el seu fill Abibas que va ser l'encarregat d'enterrar el cos de Sant Esteve. Quatre-cents anys després de la mort del sant, Gamaliel s'apareix al pare Llucià i li indica on està sepultat el sant. L'autor ha pintat a Gamaliel tocant amb una vara a Llucià, que està estirat en un llit, per remarcar la veracitat d'aquesta aparició. En l'escena inferior dreta, veiem al bisbe Joan de Jerusalem i al pare Llucià amb el cos desenterrat de Sant Esteve.

Interior de Sant Esteve

Font: Viquipèdia i Artemedieval.net

Vilallonga de Ter

Vilallonga de Ter és un poble i municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon i és travessat pel riu Ter. Entre els diversos nuclis de població que l'integren hi ha Tregurà de Dalt i Tregurà de Baix.

Església de Sant Martí de Vilallonga

El lloc de Vilallonga és conegut des del 1011, i l'església de Sant Martí des del 1183. Al seu terme tenien propietats el monestir de Ripoll i el de Camprodon, però el domini senyorial era de la família Catllar o Descatllar, senyors del castell del Catllar, que s'aixecava en un penyal a la dreta del Ter, inaccessible per tres dels seus costats i envoltat en part pel Ter, prop del límit entre els termes de Vilallonga i Setcases.

Existia almenys des d'abans del 1070 (castell de Castlario), i donà origen al llinatge Descatllar, que, a més de dominar tot el terme de Vilallonga amb els seus agregats (llevat de Tregurà), foren senyors de Rocabruna (Garrotxa), i més tard del castell de Besora i altres dominis.

En foren membres destacats Damià Descatllar, que lluità aferrissadament a favor del retorn dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la Corona d'Aragó a partir del 1472, i LLuís Descatllar, governador del castell de Llívia, com molts dels seus antecessors, que fou acusat d'haver cedit el castell als francesos a l'inici de la Guerra dels Segadors. La branca principal d'aquesta família s'extingí el 1789; del castell no hi ha restes visibles.

Fins a la publicació del Reial Decret de 27 de juny de 1916 el municipi es deia simplement Vilallonga.

Font: Viquipèdia

La casualitat féu que coincidíssim amb el Mercat de la Trumfa de 2021

Setcases

Setcases és un municipi de la comarca del Ripollès. És la capçalera del riu Ter. 

El nom de Setcases està documentat des de l'any 965, en unes donacions fetes pel comte Sunifred de Besalú al monestir de Sant Pere de Camprodon.

L'església conserva un retaule barroc dedicat a Sant Miquel, que és l'únic de tota la vall de Camprodon que es va salvar de ser cremat durant la guerra civil, 1936-39, gràcies a l’heroica intervenció del darrer alcalde republicà, Jaume Pujol i Molas, de la casa de cal Roig.

Actualment és un centre turístic notable, tant per l'excursionisme —Ulldeter— com per l'esquí —amb l'estació de Vallter—, cosa que l'ha fet créixer molt més enllà del nombre de cases que suggereix el nom del poble.

Església de Sant Miquel de Setcases

Tot i ser del segle XII, va ser refeta al XV. A l'interior trobem un altar barroc del 1754 consagrat al sant, situat al presbiteri. Es va salvar de la crema del 1936 a la comarca. D'aquesta església prové també una casulla del segle XVIII.

Tot i tenir els orígens al segle XII, aquesta església va ser refeta al segle XV i no conserva cap element anterior. Posteriorment, un incendi el 1729 obligà a reparar-ne les voltes i la teulada, i una darrera restauració deixà la pedra vista.

Dels orígens conserva el fonament de l'absis, mitja finestra d'espitllera simple del mur de l'oest i l'inici del mur del sud. Entre els esperons hi ha capelles laterals, algunes de tancades. Té adossat un campanar de torre i a la façana, sobre el portal, hi ha una imatge de sant Miquel.

A l'interior trobarem un altar barroc del 1754 consagrat al sant, situat al presbiteri i que presideix el conjunt del temple. Fou un dels pocs que es va salvar de la crema del 1936 a la comarca. D'aquesta església prové també una casulla del segle XVIII, actualment conservada al Museu Diocesà de Girona.

Actualment és tancada i només se'n pot visitar l'exterior. S'hi fan concerts dins el Festival de Música de la Vall de Camprodón. 

Font Viquipèdia i Catalunya.Com

 

Seguim ...

La Roca (Vilallonga de Ter)

El poble de la Roca de Pelancà, situat a la dreta del Ter, es troba a la solana d'un gran penyal que cau a plom d'amunt el riu, a l'indret de la seva confluència amb la riera d'Abella. És una entitat de població del municipi ripollès de Vilallonga de Ter. Antigament tenia unes 25 famílies. El 2006 tenia 34 habitants. 

 
Sobre el penyal hi ha algunes escasses restes de l'antiga fortalesa de Pelancà, esmentada des del segle xiii, que pertangué als Milany(1244), als So (segles XIV-XVII) i als Descatllar (des del 1621), que ja havien tingut abans drets senyorials. 

Està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional. Situat a 1.040 m d'altitud. Adossada al penyal hi ha l'església o capella, romànica de la Mare de Déu de la Pietat, molt reformada. En el poble també es conserva la casa on visqué i és enterrat el pintor Joan Ponç (Barcelona, 1928 – Sant Pau (Alps Marítims), 1984), membre del grup Dau al Set.

La història del poble està ja documentada el 1061, quan hom n'esmenta la capella de la Pietat. Dos-cents anys més tard (1244), el senyor de Milany dispensà el poble de càrregues per aturar-ne el deshabitament. El 1275, l'infant Jaume assetjà el poble. En la guerra dels remences, el rei Joan II establí en el castell de la Roca el cap de la capitania per les bones qualitats defensives que reunia. 

Fa la festa major el primer diumenge de setembre.

 

De tornada fem una petita pausa per gaudir d'una preciosa posta de sol al Passeig Maristany (Camprodon)

El Passeig Maristany és una via del municipi de Camprodon concebut per Francesc Carles Maristany i Garriga l'any 1923, juntament amb l'arquitecte Bernardí Martorell i el contractista Francesc Suriñach. Va ser el resultat de la urbanització d'una part dels terrenys de can Aulí, una masia que Maristany havia comprat per construir una residència familiar. El passeig va esdevenir el bressol d'una zona de noves construccions amb cases projectades per arquitectes com Duran i Reynals, Coderch, Mitjans, Sagnier, etc.

En secció transversal es desenvolupa en una part central per a vianants, herbosa, d'uns 20 metres d'ample, vorejat d'arbres, una calçada a banda i banda del passeig d'uns set metres d'ample, i voreres exteriors de quatre metres d'ample, amb una banda empedrada i arbres. Cal destacar els faigs alternats discretament de plàtans falsos i castanyers d'índies.

Seguim ...

-.-