09.10.2021 Avinyó, Sant Feliu de Terrassola, Santa Maria de l'Estany, Camprodon i San Joan de les Abadesses
10.10.2021 Mollò, Prats de Mollò, Beget, Oix, Castellfollit de la Roca, Sant Joan de les Abadesses
11.10.2021 Santa Cecilia de Molló, Espinavell, Sant Esteve de Llanars, Vilallonga de Ter, Setcases, La Roca
12.10.2021 Santa Maria de l'Estany
Molló
Molló és un municipi situat al nord-est de la comarca del Ripollès, a la demarcació de Girona. Per la seva configuració física, el municipi forma part de l'anomenada Vall de Camprodon, a la capçalera del riu Ritort, afluent del Ter. El terme limita al nord amb el municipi de Prats de Molló i la Presta (Vallespir, França), a l'est i al sud amb el municipi de Camprodon, i a ponent amb els termes de Llanars i Setcases. El municipi té una extensió de 43 Km² i està format per nou entitats de població.
 |
| Molló |
Dins del nucli cal destacar com a llocs d'interès: l'església romànica de Santa Cecília, la capella votiva de Sant Sebastià, l'edifici de l'Ajuntament, el safareig i font de la Font Vella, i les façanes de les cases de la Plaça Major (amb un aire modernista auster i empobrit, d'àmbit rural; i protegides pel Catàleg de Façanes d'Interés i Protecció Especial).
Font: Viquipèdia i Pàgina web de l'Ajuntament de Molló
Sant Sebastià
Sant Sebastià és una església parroquial que se situa al nucli de Molló. Va ser construïda l'època modern i és inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L'any 2014, sobre una pedra ja existint al davant de l'església, va
afegir-se una estela a la memòria del mossèn Josep Riera i Justó mort el
mateix any a l'edat de 82 anys (1932-2014), que va ésser rector de
Molló durant més de 40 anys.
 |
| Sant Sebastià |
Aquesta
església va ser erigida a Sant Sebastià per haver salvat Molló de la
pesta que va assolar Europa a l'Edat Mitjana. Es conserven els Goigs de
Sant Sebastià de Molló,
i avui dia, encara se celebra una missa-novena durant 9 dies abans de
la festivitat del Sant (20 de gener) on la gent del poble els canta.
Santa Cecília de Molló
Descripció
L'església de Santa Cecília de Molló, situada al sector NE de la població, és una notable mostra del romànic pirinenc. És una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt desenvolupat, més estret que l'amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l'exterior. A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient creuer, que es manifesten a l'exterior amb un mur més sortint que la nau. Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l'absis en té una d'allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes. A l'interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i l'absis acaba a l'exterior amb un fris sostingut per mènsules.
A l'extrem ponentí del mur de la part meridional, s'obre la portada, severa i elegant, que fou dissenyada formant un conjunt un xic sobresortint del mur i que s'acaba en un fris esculpit i petites mènsules –que representen els set pecats capitals– sobre dents de serra, tot sota un petit ràfec en terrat o guardapols. La porta és accessible per sis graons, i és formada per arquivoltes llises en degradació. El timpà també és llis. La porta té unes ferramentes de tipus romànic, còpia de les primitives que es van perdre, però conserva l'antic forrellat que figura una serp. Destaca l'esvelta torre campanar, adossada al mur N, que té la base del segle xi fins a l'altura de la teulada de l'església actual, i quatre pisos superiors del segle xii, que resulten una mica petits de mides en comparació amb el volum considerable de l'església, cosa que n'accentua l'esveltesa. Fou restaurat el 1952 i se li llevà l'acabament emmerletat que li era impropi. Té un joc de lesenes i arcuacions llombardes i un fris dentat que marquen els diferents pisos, i dues finestres rodones bessones o ulls de bou sota la teulada.
Notícies històriques
La parròquia de Molló o "Mollione" surt documentada l'any 936. Pertanyia inicialment a la diòcesi de Girona i era de domini comtal. Ja entrat el segle xi es va començar a aixecar un nou campanar, la base del qual fou aprofitada en construir l'església actual, avançat el segle xii. L'any 1141, el monestir de Ripoll que ja tenia dominis en el lloc, va obtenir la possessió total del terme, i a partir del 1144 la possessió de la parròquia i dels seus drets per cessió del bisbe de Girona. Aquesta possessió fou confirmada al monestir de Santa maria de Ripoll per una butlla del papa Alexandre III, del 1167. Pocs anys després es devia començar la construcció de l'església actual. Des del 1952, ha estat objecte d'obres de neteja exterior, i se li han construït uns murs de contenció als sectors meridional i de llevant.
 |
| Santa Cecília de Molló |
Font: Viquipèdia
Coll d'Ares
El coll d'Ares és un coll de muntanya dels Pirineus que uneix les comarques del Ripollès i el Vallespir, entre els termes municipal de Molló i comunal de Prats de Molló i la Presta.
 |
| Monument homenatge a l'exili republicà. Foto: Bertrand Grondin (font: Internet) |
Serveix de pas transfronterer, alhora que separa les valls del Ter i del Tec. En aquest punt hi havia hagut una duana (ara és una ampla esplanada des d'on hi ha magnífiques vistes sobre les dues valls esmentades). S'hi troben les carreteres C38 i D115.
El coll d'Ares és objectiu de diverses rutes de senderisme per aquest sector dels Pirineus.
 |
| Barranc avall del coll d'Ares s'amunteguen, destruïts, els vehicles militars de l'Exèrcit Popular de la República durant la retirada l'any 1939 (© Col·lecció André Alis) |
L'exili republicà del 1939
El coll d'Ares va ser un dels diversos passos transpirinencs per on van passar, seguint el camí de la Retirada,
els qui s'exiliaren el gener i febrer del 1939 fugint de l'avenç de les
tropes feixistes del general Franco i de la imminent repressió,
persecució i execució de persones compromeses amb la legalitat
republicana que el cop d'estat del general esmentat estava duent a terme
en els territoris que ja dominava. Per això, en el coll d'Ares hi ha un
monument commemoratiu de l'exili dels republicans. Passa per aquest
coll la branca principal del camí de la Retirada del coll d'Ares, promogut com a ruta de senderisme per l'Ajuntament de Molló.
 |
| Èxode de civils i soldats pel coll d'Ares el febrer de 1939 (© Creative Commons) |
Informació relacionada:
Mor 'el nen' de la simbòlica i colpidora foto de l'exili del 1939
El Camí de la Retirada del Coll d’Ares. Per Txema Castiella
"Caminem
amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que
deixem darrere nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances,
jo havia recorregut aquell mateix indret amb una colla d’amics; era una
de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç
[...]. Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i
tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens
morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç, que desfà
Catalunya i amb ella la nostra vida.”
Pere Calders
 |
| Amadeo García, el nen' de la simbòlica i colpidora foto de l'exili del 1939 passant el Coll d'Ares |
Retirada de Catalunya el 1939 al Ripollès / i 21
—Dóna tu les ordres, tinent coronel.
Puix que ja no restava ningú més, entre nosaltres, amb aquella graduació. La resta que també l'hauria guanyada jeia per aquells esquerps verals pirinencs. I vaig dir amb una veu trencada —que fins aleshores mai no havia sentit eixir de mi— unes absurdes ordres militars, que disposaven l'arrenglerament en filera índia d'aquells dos-cents quaranta-sis homes depauperats —amb mi sumaven dos-cents quaranta-set— i els feien caminar cap al pas entre les dues banderes.
Dos-cents quaranta-set homes, resta de cinquanta Companyies, o dotze Batallons, o tres Brigades Mixtes, o una Divisió d'Infanteria de xoc, que vam entrar en terra oficialment francesa, per l'aiguavés pirinenc de cara al nord on mai no toca el sol, cobert de neu gelada. A les cinc de la matinada del dia catorze de febrer de 1939 els gendarmes que ens esperaven ja ens havien desarmat i fets formar a la carretera de la Presta. Més
Els 100.000 exiliats republicans de coll d'Ares
Camí de la Retirada de Molló (Ripollès) a Prats de Molló (Vallespir) per Coll d'Ares
Prats de Molló i la Presta
Prats de Molló i la Presta oficialment en francès, Prats-de-Mollo-la-Preste) és una comuna de la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord.
 |
| Racó dedicat al cantautor català Lluis Llach |
La Presta
La vila de Prats de Molló
Situada gairebé al centre del terme comunal, una mica la seu sud-est, Prats de Molló havia estat sempre una vila important del Comtat de Besalú, però amb la seva annexió a França a ran del Tractat dels Pirineus,
adquirí una gran importància estratègica, i l'antiga vila medieval, en
part encara reconeixible en el seu extrem sud-oriental, el més proper
al Tec, es va veure fortificada i engrandida cap al nord i l'oest amb
les muralles dreçades el segle XVII per Vauban en substitució de les antigues muralles medievals, del segle xiv, en part abatudes durant la Revolta dels angelets de la terra l'any 1670. Al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX hi hagué sempre una forta guarnició militar, tant a la vila com en el Fort de la Guàrdia.
Tradicionalment, la vila es dividia en Vila Alta, o d'Amunt i Vila Baixa, o d'Avall. La Vila d'Amunt és a l'entorn de l'església parroquial de Santa Justa i Santa Rufina, l'antiga casa del gremi de paraires, mal anomenada Casa del Rei d'Aragó (la vertadera casa reial desaparegué al segle XIX; era a la placeta del Rei).
El Fort de la Guàrdia
Situat
molt a prop (325 metres de distància i 100 de desnivell), al nord-est i
per damunt de la vila, el vell Castell de la Guàrdia fou totalment
refet per Sébastien Le Prestre de Vauban el segle xvii, conservant només la torre de guaita del segle xiii, integrada en els edificis centrals del fort. Servia de defensa alhora de la vila i del proper Coll d'Ares, a més de controlar el pas per la vall del Tec. En els diversos conflictes armats entre els reis francès i espanyol
al llarg de tota l'edat moderna, aquest fort, que disposava de capella i
d'hospital militar, adquirí una gran importància estratègica.
 |
| Fort de la Guàrdia |
El poble de la Presta
Situat 5 quilòmetres a ponent de la vila de Prats de Molló, la Presta és el darrer poble, pròpiament dit, aigües amunt del Tec.
És situat en un pla una mica enlairat damunt de la llera del Tec, a
llevant de l'estació termal dels Banys de la Presta. El petit poble
s'organitza a l'entorn de l'església de Sant Isidre, als peus del Puig de Cagallops. El lloc està documentat des del segle XIII amb un doble nom: mansum Johannis Presta (1264) i villarium de Ces Ayllades. Aquest darrer nom desaparegué definitivament el segle xviii per deixar pas al de la Presta.
Més informació: a Viquipèdia
- Plana de l'ajuntament
- Informació del municipi
- El terme de Prats de Molló i la Presta en els mapes topogràfics de l'IGN
- Blogspot particular sobre Prats de Molló i la Presta
Termalisme: https://www.pratsdemollolapreste.com/thermalisme
Beget
Beget és un poble de l'Alta Garrotxa, amb municipi propi fins a l'any 1969, en què fou agregat al terme municipal de Camprodon (Ripollès). Situat a la capçalera del riu de Llierca,
les seves cases de pedra s'agrupen al voltant de la riera de Beget.
Avui dia és un poble turístic i de segones residències. L'antic municipi
de Beget, a l'extrem NW de la comarca de la Garrotxa, fou incorporat el
1969 al municipi de Camprodon, de la comarca del Ripollès.
El poblament, en bona part disseminat, se centra en el nucli de Beget i
en masies disperses al voltant de les antigues parròquies rurals de
Rocabruna, Bestracó i Salarsa.
Descripció
Les cases de Beget estan, en general, assentades sobre la roca, amb parets de maçoneria de pedra i morter de calç i fang als edificis més antics, i amb morter d'aglomerat hidràulic els refets el segle xix, les façanes dels quals eren arrebossades i pintades d'ocre, blanc i beix. La majoria de brancals i llindes de portes i finestres són de fusta o pedra picada. Les teulades de teula àrab; i les portes i les finestres de fusta, amb finestrons interiors.
Església de Sant Cristòfol de Beget
Sant Cristòfol de Beget és una església d'estil romànic català situada al poble de Beget, del municipi de Camprodon (Ripollès). Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.
Romànic, el temple de Beget és un edifici d'una sola nau, amb arcs torals, i absis semicircular. És coberta per volta de canó apuntada, que arrenca d'una cornisa que ressegueix els murs. A banda i banda de la nau, al tram més proper al presbiteri, s'obren sengles petites capelles que sobresurten una mica a l'exterior. En aquest primer tram, les voltes i els arcs torals són decorats amb pintures de Vayreda (1890) que volen imitar les pintures romàniques. La porta d'accés, a migjorn, és formada per cinc arquivoltes en degradació, que es recolzen sobre dues columnes per banda, les exteriors amb el fust llis, i les interiors amb estries (una de les columnes té les estries helicoidals). Les columnes estan coronades per sengles capitells força erosionats, representant una fauna mitològica. El timpà és llis i el fris rectangular. L'absis, a llevant, és decorat exteriorment per un fris en dents de serra, sota el qual hi ha un seguit d'arcuacions cegues de tradició llombarda que descansen sobre mènsules. Centra l'absis una finestra amb doble arc en degradació, el més exterior sostingut per un parell de columnes a cada costat. Està fet de carreus ben tallats i la coberta és de teules.
Per bé que Beget depèn administrativament del municipi de Camprodon (Ripollès), forma part geogràficament de l'Alta Garrotxa. S'hi arriba per una petita carretera d'uns catorze km, que surt a uns dos km de la carretera de Camprodon a Molló. L'església de Beget, dedicada a Sant Cristòfol, és un exemple força elaborat d'arquitectura romànica rural, construïda en la seva major part a finals del segle xii o ja a inicis del segle xiii. La primera notícia documental referent al temple de Beget la torbem en el testament del comte-bisbe Miró, atorgat l'any 979, en cedir el monestir de Sant Pere de Camprodon un alou a la vall de Beget. Posteriorment, surt repetides vegades en la documentació, sempre, però, com a una possessió del bisbat de Girona.
Se sap que l'any 1013, el monestir de Sant Pere de Camprodon comprà
l'alou de Beget i hi edificà una església. Que el 1160, l'església de
Beget fou donada a Girona per Arnau de Llers i que el 1168 és citada ja
com a parròquia. Els altars barrocs que encara s'hi conserven foren pagats pel rector Genís Pagès i de Pol, fill d'Ultramort, a l'Empordà, que fou rector de Beget a finals del segle xviii
per espai de més de quaranta-cinc anys. Se sap que el 1787 foren refets
el presbiteri i l'altar major. Potser d'aquell moment són també els
retaules laterals, encastats en obertures de mig punt practicades als
murs romànics. Les pintures de tradició romànica de l'arc triomfal i de
la nau són obra del famós pintor olotí Joaquim Vayreda i Vila, treball executat a finals del segle xix, cobrant la quantitat de mil tres-centes una pessetes amb vint-i-cinc cèntims.
Font: Viquipèdia
La Majestat de Beget
La Majestat de Beget és una talla romànica policromada d'un Crist Majestat d'uns dos metres d'alçada del segle xii, que es troba a l'interior de l'Església de Sant Cristòfol de Beget, al poble de Beget.
És considerada una de les obres cabdals de l'escultura romànica
catalana. Aquesta obra va ser mostrada fora del seu emplaçament per
primera vegada l'any 1961 en una exposició efectuada a Barcelona i Santiago de Compostela. Amb motiu del 75è aniversari del Museu Nacional d'Art de Catalunya
va ser altra vegada exposada. Es va aprofitar l'ocasió per restaurar la
peça. L'interior de l'església no va patir destrosses durant la guerra
civil espanyola el 1936, ja que els veïns ho varen impedir.
Ubicació
La imatge de la Majestat es troba presidint el retaule barroc de l'any 1682, col·locat al presbiteri de l'església de Sant Cristòfor de la població de Beget agregada al municipi de Camprodon des de l'any 1969 i pertanyent al bisbat de Girona. L'església està datada del segle xii i depenia del monestir de Sant Pere de Camprodon d'ordre d'orde benedictí. Durant el tercer quart del segle XVIII
es van fer alteracions a l'església amb la reforma del presbiteri i del
retaule barroc, on es va col·locar la Majestat presidint la seva part
central, damunt una taula amb pintura del segle xvii,
lloc on es pot accedir mitjançant dues portes situades als laterals del
retaule i una doble escala que condueix el cambril del santcrist. El
1936 a causa de la guerra civil espanyola i davant el perill d'incendi de l'església, la imatge va ser traslladada per a la seva protecció primer a Barcelona i després, junt amb altres obres artístiques a Darnius. Finalment l'actitud dels veïns del poble va evitar l'incendi i possible saqueig interior de l'església de Sant Cristòfor. La imatge va ser retornada a l'església l'any 1940.
 |
| La imatge de la Majestat presidint el retaule barroc de l'any 1682 |
Característiques
- Mida imatge: 207 x 196 cm
- Mida creu: 217 x 198 cm
La talla de la imatge està realitzada en fusta de noguera policromada amb pintura al tremp i relleus en guix daurat] a la seva vestidura. Les característiques que presenta són les que es troben a la majoria de les imatges del tipus Christus Triumphans -que simbolitza «la victòria de Crist sobre la mort, vestit i presentat de forma solemne»-, a la zona catalana pirinenca oriental a grans trets entre la Cerdanya, Empordà, Osona i Berguedà així com l'àrea del Rosselló d'on procedeix la Majestat de la Trinitat de Bellpuig.
La túnica està tractada amb plecs tubulars com els que s'observen a la Majestat Batlló,
coincideix amb aquesta escultura el tractament de la talla del cap amb
els ulls oberts, detalls dels cabells, barba, nas llarg i bigoti. Els
braços i el cap estan realitzats en blocs de fusta separada com a era
habitual en aquestes obres. Els peus també són peces soltes, que en
aquest cas, no són els originals. La policromia ha estat restaurada en
diverses ocasions segons demostren les anàlisis efectuades dels pigments
utilitzats. En algun moment aquesta imatge va presentar-se amb corona,
tal com s'aprecia en gravats de goigs en el seu honor, o potser només s'utilitzava en algunes celebracions litúrgiques especials.
Datació
La tipologia o model d'imatges d'aquestes característiques a Catalunya s'han relacionat amb exemplars italians com el Volto Santo de la catedral de Lucca, imatge el culte de la qual està datat des de finals del segle xi, o amb el de la Santa Croce del Corvo a Bocca di Magra en el centre d'Itàlia. L'al·lusió de Vultus amb idea de la cara, aquest terme està documentat en majestats pròximes a les de Beget, com a la Majestat d'Organyà, i una altra a un Vultus pertanyent a l'església Sant Vicenç d'Estamariu als anys 1063 i 1092, «ad imso vultu vel ad majestatem Domini da Starmariz».
Vegeu també:
Font: Viquipèdia
Oix
Oix és un nucli de població del municipi garrotxí de Montagut i Oix situat al marge esquerre de la riera d'Oix, a 413 m d'altitud. Havia estat independent fins a l'any 1972, que va ser annexat al municipi de Montagut. L'any 2009 tenia 102 habitants, amb un alt percentatge de població disseminada. Els seus habitants s'anomenen oixencs i oixenques. Celebra la festa major el cap de setmana més proper al 10 d'agost, Sant Llorenç patró d'Oix. També es fa l' aplec a la ermita de Sant Miquel d'Hortmoier (15 d'agost), ermita de Sant Andreu de Bestracà (30 de novembre) i ermita de Santa Bàrbara de Pruneres (primer dissabte de desembre).
L'antic municipi d'Oix, que s'estenia per les altes valls de la riera de Llierca comprenia els llocs i antigues parròquies de Sant Miquel de Pera, Sant Miquel d'Hortmoier, Mitjà, Monars (citat el 1064, el temple té un absis preromànic), Santa Bàrbara de Pruneres (amb un santuari ja esmentat el 1328), Talaixà (del 872, sufragània de la parròquia d'Oix el 1614), Riu, els santuaris de les Agulles i d'Escales i l'antic monestir de Sant Aniol d'Aguja.
Fony: Viquipèdia
Sant Llorenç d'Oix
L'església parroquial del poble d'Oix s'emplaça a l'extrem sud de la població amb la façana nord formant mitgera amb altres edificacions. És una construcció romànica, existent ja al segle x, que va ser modificada en èpoques posteriors per necessitats d'ordre defensiu. D'una sola nau amb volta de canó apuntada, té un absis semicircular a llevant que fou sobrealçat. Presenta fris de dents de serra trencat per mènsules ornamentades, cornisa i finestra central amb dos arcs en degradació. A migjorn hi ha una cornisa, dues finestres i la porta d'entrada, restituïda en la restauració. Presenta diversos arcs en degradació i llinda. A migdia, també trobem quatre cartel·les alineades que en temps passats havien sostingut una galilea romànica. El campanar d'espadanya de doble obertura, ara convertit en una torre, s'assenta sobre la façana oest.
La porta de fusta clavetejada amb forrellat decorat amb motius geomètrics i amb forma de cap de drac no és la pròpia sinó que pertanyia a l'església de Santa Maria de Castellar de la Muntanya.
La pica baptismal conservada a l'interior del temple, és d'època romànica. Té forma d'olla, i presenta unes característiques senzilles sense cap tipus d'ornamentació. Les seves mides són; 100 cm de diàmetre, 125 cm d'alçada total i 105 d'alçada sense la base.
L'escut d'armes de la noble família de Barutell, es conserva a l'interior del temple. La família, en el decurs del segle xv, va deixar el castell de Bestrecà i es traslladà al poble d'Oix. L'escut fou descobert per Miquel Oliva i Prat, en ocasió dels treballs portats a terme a l'església de Sant Andreu de Bestrecà l'any 1957.
L'escut presenta una barra en diagonal, damunt la qual hi ha un gos amb la cua dreta i collar al coll. Tot està envoltat per elements vegetals estilitzats i un casc.
La notícia documental més antiga que tenim és de l'any 937 esmentant el
temple com el de "Sancti Laurentii de Evo". La toponímia passà a
convertir-se posteriorment en "Evol" (1017), "Uxo" (1213) i "Uxio"
(1362).
L'origen de la porta, cal cercar-lo al poble de Castellar de la Muntanya, al municipi de la Vall de Bianya. Fins a l'any 1977 la porta era situada a la façana oest, sota el campanar. Amb motiu de les obres de restauració, es va obrir de nou la porta romànica de la façana de migdia.
Font: Viquipèdia
Castellfollit de la Roca
Castellfollit de la Roca és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les comarques gironines. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És un dels municipis més petits de Catalunya, amb menys d'un quilòmetre quadrat. El terme comprèn el nucli urbà, un alzinar de 35 ha. i unes 30 ha. de terres de secà.
La cinglera és la superposició de dues colades de lava: la primera, amb 217.000 anys d'antiguitat, prové de Batet de la Serra (Olot) i està formada per lloses. La segona té uns 192.000 anys d'antiguitat i prové dels volcans de Begudà (Sant Joan les Fonts).
L'antiga vila, que estava envoltada de murs, va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-1428.
L'any 1462, durant la Guerra Civil Catalana, va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat. El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el marquès de Mortara.
L'any 1691, els francesos van enderrocar el castell. El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, prop del poble, a la serra del Toix entre Castellfollit i Oix, va tenir lloc, la batalla del Toix, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas.
Web oficial de l'Ajuntament de Castellfollit de la Roca
S'acaba el dia, tornem a Sant Joan de les Abadesses. Demà més
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada