diumenge, 3 d’octubre del 2021

Prada, Taurinyà, Sant Miquel Cuixà, Codalet, Rià i Cirac, Cornellà, Vernet

Monestir de Sant Miquel Cuixà

Baixem a Prada, avui és dimarts hi ha mercat, i de pas aprofitem que l'església és obreta per visitar-la.


Església parroquial de Sant Pere de Prada

Sant Pere de Prada és l'església parroquial catòlica de la vila de Prada. És un monument declarat dins del patrimoni francès.

Està situada al bell mig del nucli primitiu, la cellera, de la vila de Prada.

D'origen romànic, com ho testifica el campanar i algunes restes de la nau i de l'absis, l'església va ser reconstruïda als segles XVII-XVIII.

Història

La vila de Prada és documentada des de l'any 843, quan Carles el Calb la donà a Sunifred I d'Urgell i de Cerdanya. Abans de cinc anys després el comte la donava a l'abadia de Santa Maria de la Grassa. El 865, però, aquesta donació entrà en litigi, atès que va ser impugnada pel comte Salomó, successor de Sunifred. En un judici celebrat al Castell de Sant Esteve de Pomers, es va donar la raó als arguments adduïts per l'abat de la Grassa, que va presentar la carta de donació, que incloïa la vila de Prada, el lloc de Mata i totes les esglésies dels seus termes. El 878, però, els fills de Sunifred I, Sesenanda, Sunifred, Guifré, Radulf i Miró, complementaven la donació incloent-hi un alou que era dels seus pares, també a Prada, que incloïa l'església de Sant Salvador.

Les esglésies esmentades dins de l'alou de Prada donat a la Grassa eren les de Sant Pere, Sant Salvador, Sant Joan, Sant Gervasi i Sant Cels. La major part són desaparegudes, algunes d'ells des de molt antic, perquè ja no tornen a ser documentades, com les dues darreres, però d'altres, com Sant Salvador i Sant Joan apareixen almenys fins al segle XIII. La pertinença a la Grassa va continuar fins a l'amy 1588.

A principis de l'Edat Moderna, l'augment de la població va fer que l'edifici arribé a ser massa petit, i el 1605 el bisbe d'Elna va determinar la ubicació de la nova església. El treball va començar el 1606 (data de la primera pedra) i va acabar al voltant del 1749 (pedra datada del transsepte nord), amb una construcció de tradició gòtica.

La façana occidental està decorada amb una sèrie d'arcs provinents del claustre de la propera abadia de Sant Miquel de Cuixà.

L'edifici es va classificar com a monument històric l'any 1948.


Descripció

L'edifici romànic

Romanen dempeus alguns dels elements del temple romànic del segle XII de Sant Pere de Prada. A la façana meridional hi ha el campanar romànic, del segle xii, d'uns 30 metres d'alçada. La torre es divideix en cinc nivells separats per arcades i lesenes. Només els tres últims nivells estan dotats de finestres geminades; els dos nivells inferiors suporten el pes de la torre sense obertures. La part més alta és un afegitó modern, com ho mostra la diferència en l'obra, molt més rudimentària, respecte de les pedres acuradament afegides[3] de l'època del romànic. A més, el mur meridional entre la façana occidental i el campanar encara conserva dues obertures semicirculars romàniques, una de les quals està obstruïda.


Els finestrals romànics del tercer i quart nivell del campanar són geminats, amb els arcs recolzats en parells de columnes. Els capitells presenten una decoració senzilla, quasi esquemàtica, ja que només s'hi insinuen unes fulles grosses, en alguns casos, amb unes volutes també poc definides; són senzillament bisellats als angles. Són diferents les finestres, també geminades, del cinquè nivell. En aquest cas no hi ha columnes cilíndriques amb capitells, sinó una columna grossa de planta quadrada a cada costat, amb un capitell corresponent a aquesta mida grossa, que en els costats de migdia i de llevant presenten unes fulles lanceolades grosses en els angles i unes altres al centre de cada cara, i en el de ponent, un registre inferior llis amb una faixa horitzontal al centre i un de superior fet de grans fulles llises.

L'edifici de tradició gòtica

L'edifici del segle XVII va ser construïda seguint la tradició de l'estil gòtic. És de dimensions imponents: 43 metres de llarg per 13 metres d'ample i 17 metres d'alçada, cobert amb voltes de creueria de traça gòtica. El segle XVIII fou encara engrandida amb dues capelles a mode de transsepte.


Mobiliari

L'església conserva mobiliari barroc, incloent l'imponent retaule de Sant Pere de l'altar major, del segle xvii (Classificat MH), considerat un dels més grans de França. Es deu a l'escultor català Josep Sunyer i Raurell; es va completar l'any 1699. També hi ha un orgue de tribuna construït el 1818 pels germans Honoré i Antoine Grinda (Classificat MH).

Vegeu també:

Llista de monuments del Conflent
Ajuntament de Prada. «L'església de Sant Pere de Prada i el seu tresor». (francès)

Font: Viquipèdia


Taurinyà

Taurinyà ([tuɾi'ɲa], estàndard [təwɾi'ɲa], en francès Taurinya, sense accent) és una comuna de la comarca del Conflent.

Carrer d el'Oratori

Etimologia

Explica Joan Coromines que Taurinyà prové del llatí Taurinius, amb el sufix de pertinença -anum. El nom Taurinius està atestat en inscripcions llatines. En el fet que manté el diftong au, enlloc de l'habitual reducció a o en català, hi incidiria una influència occitana, que manté el diftong, davant de l'evolució del català, que el simplifica. En tractar-se d'un topònim derivat d'un antropònim, es tractaria d'un vilatge que té els seus orígens en la colonització romana del territori.


El poble de Taurinyà

El poble de Taurinyà es troba en una petita elevació a l'esquerra de la Lliterà, molt a prop de l'extrem nord del seu terme comunal, que s'allargassà muntanya amunt pel Massís del Canigó cap al sud-est. El nucli antic era una petita agrupació de cases que tenia l'església parroquial de Sant Fruitós de Taurinyà i el seu cementiri en el seu extrem sud-est i les cases repartides al llarg del camí que resseguia la carena que separa la Lliterà (a llevant) del Còrrec de Vall Panera (a ponent). Era, per tant, un poble allargassat, que no formava, com és el cas d'altres pobles dels entorns, un nucli tancat o una cellera.


Més endavant es va formar un altre petit nucli més al nord-oest, al voltant del Carrer Nou, a l'extrem nord del qual hi ha l'Escola i la Casa del Comú, actualment tots dos en el mateix edifici, atès que l'edifici municipal ocupa l'antiga escola de nens, mentre que l'escola actual és a l'antiga escola de nenes. Més modernament, des del darrer terç del segle XX, Taurinyà s'ha estès al llarg de tot el costat oest del poble vell, en forma de cases unifamiliars envoltades de jardins i horts, en la zona més planera d'un terme comunal de per si orogràficament molt accidentat.


Història

El lloc de Taurinyà està documentat des de l'any 846 (Taurinianum), depenia majoritàriament de Sant Andreu d'Eixalada, monestir des del qual es va fundar Sant Germà de Cuixà, antecedent immediat de Sant Miquel de Cuixà. Al llarg de l'Edat Mitjana aquest domini es va confirmar diverses vegades.

Pàgina web de la comuna de Taurinyà
Font: Viquipèdia


Sant Fruitós de Taurinyà

Sant Fruitós de Taurinyà és l'església parroquial, originalment preromànica i romànica, del poble i comuna de Taurinyà, a la comarca del Conflent.

Està situada a l'extrem sud-est del nucli vell de Taurinyà, a la cruïlla dels carrers de l'Església i dels Baus.

Història

És mencionada per primera vegada l'any 937 en una carta signada per Lluís d'Ultramar, on confirma les possessions de l'abadia de Cuixà.

Sant Fruitós de Taurinyà

Característiques

L'església parroquial ha experimentat nombroses transformacions en el transcurs dels segles. Es conserven alguns vestigis romànics i preromànics al costat nord de l'església. Té un campanar de finals del segle xii que fa 18 m d'alçària, amb finestres simples o geminades, decorades amb motius vegetals o zoomorfs, entre els quals hi ha un cap de bou, fruit de l'etimologia popular del nom del poble.

Font: Viquipèdia

Sant Miquel Cuixà

Sant Miquel de Cuixà (Saint-Michel de Cuxa) és una abadia benedictina del terme comunal de Codalet, de la comarca del Conflent.

És situada al peu del Canigó, a la vall del riu de Lliterà, o Ribera de Taurinyà, a la meitat meridional del terme de Codalet. 


Història

Va ser fundat per l'arxipreste Protasi l'any 878. Va ser amb els abats Garí i Oliba quan va esdevenir un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya en temps feudals. És el monument més interessant de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial.

Mare de Déu del Pessebre


Fundació i primers temps

L'abadia de Cuixà deu el seu origen a l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, avui desapareguda, fundada cap al 840 i situada al capdamunt de la vall de la Tet, dins de l'actual terme comunal de Nyer.

A la tardor del 878, any de la incorporació del Rosselló i el Vallespir als territoris governats per Miró el Vell, una forta crescuda del riu Tet va destruir el monestir (situat prop de la llera del riu) i va obligar els monjos a refugiar-se als voltants. L'aiguat s'emportà l'església, alguns monjos i la documentació. La comunitat va ser transferida a Cuixà, en un petit cenobi dedicat a sant Germà i propietat del pare Protasi. En crear-se el nou monestir, Protasi en va ser nomenat abat el 879.

La cripta circular dita de la Nativitat o del Pessebre

El 29 de juny del 879, Protasi i Miró el Vell van signar l'acta de la fundació del nou monestir, en què Cuixà ampliava el seu patrimoni amb l'aportat pel monestir d'Eixalada. El nou monestir, Sant Germà de Cuixà, incloïa un total de trenta-cinc monjos i Protasi com a primer abat. El seu successor fou Gondefred I, en temps del qual l'abadia era sota la protecció de Miró II, si bé el poc que se sap del seu govern el mostra com un home poc inclinat a ocupar-se de monestirs.


En el seu nou emplaçament, l'abadia va continuar beneficiant-se de la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, territori que estava sota el domini de la família de Guifré el Pilós, comte de Barcelona, el 870. La consagració de la nova església tingué lloc el 953, pel bisbe d'Elna Riculf II i en presència de l'abat Gondefred II, la comtessa Ava, els seus fills Sunifred i Oliba i molts clergues i monjos.


Pels volts del 940, per iniciativa del comte Sunifred, primogènit de Miró II, es va construir una nova església dedicada a Sant Miquel. S'aixecà al sector oest de la de Sant Germà i, a partir d'aquest moment, el monestir és conegut com a SantMiquel i Sant Germà de Cuixà. Tres anys després, el comte Sunifred i l'abat Ponç iniciaven la reconstrucció de l'església de Sant Miquel, que fou acabada pels comtes Oliba Cabreta i Miró, germans de Sunifred.


Durant tot el segle x, les possessions de Cuixà van créixer considerablement, tant pel que fa a terres i dominis com a esglésies que en depenien. D'aquesta manera, si per una banda els dominis llunyans adquirits estenien la resplendor espiritual de l'abadia, les seves possessions del Conflent, la Cerdanya i el Rosselló li asseguraven la puixança territorial indispensable per a un progrés continuat. L'extensió i la varietat de terrenys li proporcionaven un veritable equilibri econòmic: pastures, boscos, conreus alimentaris, vinyes, molins, explotacions salines i segurament mines de ferro. A mitjan segle x disposava ja d'un extens patrimoni alodial, amb més d'una vintena d'esglésies parroquials, des del comtat de Tolosa al d'Osona, del qual ofereixen un inventari detallat les butlles d'Agapit II (950) i Joan XIII (968) i els preceptes dels reis francs Lluís d'Ultramar (952) i Lotari (958). Per mitjà d'aquests instruments, li eren confirmats tots els béns adquirits fins aleshores i obtenia ensems el doble privilegi d'exempció —el primer concedit a un monestir català— i d'immunitat.


El 956, es reconstrueix l'edifici per fer-lo més sumptuós; l'altar major és consagrat el 30 de setembre del 974 per Garí, monjo procedent de Cluny i que estava al capdavant de cinc abadies meridionals, i que fou un dels abats més importants del cenobi. El mateix any van adquirir els alous al Rasès, al comtat d'aquest nom. Havia estat un col·laborador destacat dels abats Aimard i Maiol a Sant Pere de Cluny i, probablement, degué introduir a Cuixà la reforma cluniacenca. Aquesta vinculació amb l'abat Garí, implicat en la gran política de l'època, va propiciar el retir, a Cuixà, del dux de Venècia, Pere Orsèol, que va abdicar el 978 i va morir a l'abadia en olor de santedat el 987. El cenobi també va acollir Romuald de Ravenna, futur fundador de l'orde camaldulenc i sant.


Apogeu

El 1008, Oliba, tercer fill del comte Oliba Cabreta, és triat abat de Ripoll i de Cuixà, i el 1017 serà nomenat bisbe de Vic i posteriorment fundà Montserrat. L'activitat constructora d'Oliba fou encara més important que la del seu predecessor. Afegí a la façana posterior del temple de Garí dos corredors i tres absidioles, de manera que formessin una mena de deambulatori entorn del presbiteri, i aixecà damunt l'altar major un cimbori, adornat amb les figures de l'anyell i dels evangelistes, sostingut per quatre columnes de marbre rosa i els corresponents capitells de marbre blanc. Edificà, a més, la cripta circular dita de la Nativitat o del Pessebre, amb un pilar central molt gros, on es venerava la imatge romànica de la Mare de Déu del Pessebre, i també la capella sobreposada de la Trinitat i els dos campanars llombards, a l'extrem dels braços del creuer de la basílica, de quaranta metres d'alçada, dels quals solament es conserva actualment el del costat sud. Oliba va viatjar a Roma i va proclamar la Treva de Déu a la diòcesi d'Elna el 1026. Va morir a Cuixà el 1046.


L'existència d'un escriptori, bressol de la historiografia catalana, dóna, d'altra banda, testimoni de l'alt nivell cultural assolit pel monestir d'aquella època. Hi foren redactats uns annals continuats poc temps després del 985 a Ripoll (Cronicó Rivipul·lense I), l'opuscle sobre Cuixà del monjo Garcies (1040-1046), la vida de Pere Orsèol (cap a la fi del segle ix) i la versió primitiva dels Gesta comitum Barchinonensium (1162-1184). Possiblement, hi fou també composa la famosa Cançó de Santa Fe, en llengua romànica, vers el 1060.


El comte Guillem de Cerdanya va unir Cuixà a l'abadia de Sant Víctor de Marsella (1091), i no va recobrar la independència fins a la segona meitat del segle xii, quan es convertí en un monestir de tipus feudal, amb extensos dominis senyorials i àmplies atribucions civils i eclesiàstiques, atorgades als seus abats, esdevinguts comendataris des del 1473.


L'apogeu de riquesa i de potència del monestir tingué lloc a la primera meitat del segle xii, quan es van construir un imponent claustre de marbre rosat, amb una extensa decoració escultòrica, i el cor alt occidental o tribuna, també de marbre esculpit, per iniciativa de l'abat Gregori (1120 - 1146), que va ser nomenat arquebisbe de Tarragona el 1136. A la segona meitat del segle, començà un període de decadència espiritual i material només compensat, en part, durant el govern de l'abat Gausbert de Castellnou, que restablí el bon ordre a Cuixà i obtingué privilegis de Jaume I.


Els períodes següents de l'edat mitjana no són pròspers per a Cuixà i no es renoven els edificis de l'abadia. No obstant això, la riquesa de l'abadia és evident, amb un domini territorial realment important i una jurisdicció "quasi episcopal" sobre una quinzena de parròquies repartides entre les diòcesis d'Elna i d'Urgell.


Decadència

Durant els segles XIV i XV, el monestir va ser regit per abats comendataris que no residien a Cuixà, i entrà en un llarg camí decadent, com altres centres religiosos del país. La reforma institucional i econòmica que va viure l'abadia el segle xvi va propiciar un canvi decisiu en l'aspecte arquitectònic. D'una comunitat monàstica es va passar a una mena de capítol, en què els diferents oficis claustrals (prior, infermer, sagristà major, cellerer, etc.) tenien residència i rendes pròpies. És probable que la necessitat d'adequar espais privats per a cadascun d'aquells dignataris alterés l'estructura medieval de l'abadia. A més, l'església es transformà afegint-hi capelles laterals, en detriment de les existents a la nau, que es construïren amb volta catalana de maó. L'habitatge del sagristà major s'edifica a la capella de la Trinitat que, el segle XV, segons alguns indicis arqueològics, estava en condicions ruïnoses, a punt d'esfondrar-se.


Després d'haver format part de la província benedictina de Narbona, en virtut de la butlla Summi Magistri dignatio de Benet XII (1336), Climent VIII l'agregà a la Congregació Claustral Tarraconense (1592), a la qual va pertànyer fins a la seva extinció, l'any 1793.


Després de la Revolució

La vida monàstica, encara que en precari, continuà fins a la Revolució francesa. L'abadia desaparegué: els seus edificis foren venuts i s'hi instal·laren naus industrials i agrícoles. El campanar nord s'esfondrà l'hivern del 1829. Al llarg d'aquest segle, els edificis del voltant de l'església es van anar malmetent a poc a poc; el claustre fou venut, capitell a capitell, el mateix que la font, als antiquaris i als amants del col·leccionisme. El 1908, no en quedaven més que dotze columnes.


El 1913, un escultor estatunidenc, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaçà fins al Conflent i adquirí moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Aquestes adquisicions van donar origen a la reconstrucció del claustre al museu The Cloisters de Nova York. No obstant això, Barnard no va poder comprar les peces que adornaven l'edifici dels banys de Prada, ja que van comportar la mobilització del poble per tal de conservar-les: "les havien comprat ells i pertanyien a França". Aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre el 1955.


El 1919, Ferran Trullès va comprar l'abadia i hi va reallotjar els cistercencs de Fontfreda, que havien abandonat l'estat francès a l'època de les lleis sobre les congregacions. Els cistercencs s'hi van instal·lar i van ser substituïts, el 1965 i a petició d'ells, per una reduïda comunitat benedictina procedent de Montserrat. A la dècada del 1920, l'abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. El 1938, les obres foren dirigides per l'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir de Catalunya durant la Guerra Civil. Es descobrí en aquesta etapa la cripta del Pessebre. El 1952, sota les construccions de l'habitatge del sagristà major, es descobrí i reconstruí l'església de la Trinitat. El 1954, Pau Casals, en aquesta església que encara no tenia sostre, inaugurà el Festival de Música Clàssica de Prada. El monestir es va cobrir el 1957. El 1969, fou recuperada l'ara de marbre, romànica, de l'altar major, conservada en una casa de Vinçà.


Arquitectura

L'actual conjunt monàstic és el resultat de tres moments constructius: el temple consagrat el 974, les reformes i noves construccions de l'abat Oliba durant la primera meitat del segle xi, i el claustre que correspon a l'època de l'abat Gregori.


L'església

L'església primitiva ha rebut moltes modificacions al llarg dels segles. Va ser proveïda d'una volta de creueria el segle xiv; es transformà el XVI i fou saquejada el 1793. Actualment, es presenta com una església de tres naus, amb un transsepte que sobresurt, una capçalera principal rectangular i quatre absidioles de planta semicircular.



Al transsepte, a les finestres i als arcs que connecten la nau central amb les laterals, es conserven diversos arcs de ferradura que corresponen a la construcció preromànica. També en tenen, a l'exterior, les dues grans finestres de la capçalera, una petita finestra al cim de la façana oest i la de l'extrem oest del mur sud.


En l'abadiat d'Oliba, es va dur a terme la construcció de nous edificis superposats: la cripta del Pessebre i el santuari de la Trinitat, del qual només resten els fonaments. Totes les modificacions i afegitons procurats per aquest abat tenien una intenció principalment simbòlica, com és el fet que, un cop acabat el santuari de la Trinitat, el conjunt abacial tenia dotze portes, com la Jerusalem mítica. Al mateix temps, es va construir un deambulatori rectangular que envoltava la capçalera. Més tard, s'aixecaren un metre les naus laterals per tal d'il·luminar la nau amb tres finestres de doble esqueixada i arc de mig punt.


La part més ben conservada del conjunt d'obres realitzades per Oliba és la cripta del Pessebre. Es troba al sector oest de l'església preromànica i fou dedicada a la Nativitat, amb motiu de les relíquies del Pessebre portades de Roma per l'abat Garí. La componen dues naus laterals que perllonguen, a un nivell més baix, les naus laterals de l'església i que es comuniquen entre si per dues naus transversals.


Totes les naus són cobertes amb volta de canó de mig punt, separades per arcs torals sostinguts per pilars cruciformes. La nau lateral nord comunica amb el santuari central per una porta amb llinda i arc de descàrrega. Aquest santuari és de planta gairebé circular, amb un pilar central massís i cilíndric fet de maçoneria. Hi ha una porta baixa que comunica amb una galeria i dues finestres d'esqueixada simple i estreta. La intenció simbòlica de la cripta és evident, potser a imitació de la cripta de Santa Maria Major, a Roma, on es conservaven les relíquies del Pessebre vingudes de Bizanci el segle XII.


També es deu a l'abat Oliba la construcció de dos campanars de planta quadrada, un a cada costat del transsepte. El que s'alçava al costat nord es va ensorrar l'any 1839. El del braç sud del transsepte es manté en tota la seva alçada i constitueix un bell exemplar de torre romànica de tipus llombard. Consta de quatre pisos que s'alcen sobre un gran basament atalussat tardà, fet per reforçar-lo i evitar que s'esfondrés. Les obertures es reparteixen al llarg dels quatre nivells: el primer pis i el segon tenen dues finestres senzilles d'arc de mig punt a cada cara; al tercer i al quart, també a cada façana, hi ha una parella de finestres geminades d'arc de mig punt, separades per una columna amb capitell llis i, finalment, per sobre de les finestres del darrer pis s'obren uns petits ulls de bou.


Les façanes presenten la clàssica decoració llombarda que consisteix en una lesena central entre lesenes cantoneres, i frisos d'arcuacions, en dos grups de tres arcs cecs, que emmarquen les finestres, al primer i al segon pis, i en dues sèries de quatre a la part superior de la torre, per sobre dels ulls de bou, que inclouen en un sol registre els dos pisos de finestres geminades. Completa la decoració un doble fris de dents de serra que ressegueix la part superior de les arcuacions del primer pis. Uns merlets, obra de reparacions posteriors, coronen aquesta imponent torre campanar.


L'ara de l'altar major, consagrat l'any 974, que restà durant molts anys transformada en balcó d'una casa de Vínçà, va ser reintegrada al monestir el 1974. És de marbre de Carrara. Segons la descripció que en féu el monjo Garsies, al segle xi, era sostinguda per quatre columnes hexagonals de marbre blanc, malauradament desapareguda. També es conserva una peça de marbre esculpida en baix relleu dedicada a Gregori el Gran, en què apareix dret, recolzat sobre un bàcul i sostenint, amb la mà esquerra, un llibre. Un fragment de pintura mural, d'estil purament romànic, decora l'intradós d'una finestra de l'absis central.


El claustre

El claustre es va començar a construir durant el segle XII i és completament romànic. Es construeix amb forma de quadrilàter irregular amb els seus quatre costats diferents, 29,4 metres el nord, 37,4 metres l'est, 27,2 metres el sud i 37,8 metres l'oest. És un dels més grans de la zona. Els capitells i les columnes són de marbre rosa i estan decorats amb motius de decoració vegetal i animal, hi abunden els lleons de totes les classes.


Totalment destruït i dispersats els seus capitells a partir del 1796, el que es veu avui és una reconstrucció del 1954 amb els elements que es van poder recuperar. La resta de capitells són al museu The Cloisters de Nova York. Els ornaments, més simbòlics que narratius, sorprenen per la presència de motius d'inspiració oriental.


El claustre conté un total de 35 capitells, dels quals 27 són originaris del claustre construït el segle XII, mentre que els vuit restants van pertànyer a la tribuna interior de l'església, i recol·locats en la seva reconstrucció moderna. Si s'observa amb deteniment, es pot distingir la diferent factura dels uns i els altres. Per començar, podem comprovar que els primers (originals del claustre) són una mica més grans que els segons (pertanyents a la tribuna), la tècnica utilitzada en els primers no és el trepanat, com sí que ho és en els segons. La temàtica d'aquests primers capitells també és més senzilla en la seva elaboració; apareixen temes vegetals i animals que es repeteixen contínuament, lleons desproporcionats, àguiles i fulles de palma que omplen les cares dels capitells. Si bé cal dir que els primers són anteriors als segons, aquests últims han estat elaborats segons els primers, ja que repeteixen els mateixos temes i detalls. El segon taller que va realitzar la tribuna va prendre com a exemple moltes de les representacions del primer taller que va realitzar els capitells del claustre, i que després va aplicar en altres llocs com Serrabona o Elna.


Criptes

Entre el 1030 i 1035 es van construir diversos cossos a ponent de l’església. Per una banda la capella del Pessebre, de planta circular, amb un absis i un gran pilar rodó al mig. Aquesta capella té unes altres als costats, dedicades als arcàngels Rafael i Gabriel. A llevant, i encara al subsòl, es troba una construcció transversal, de tres naus des d’on es pot accedir al claustre. Sobre la capella del Pessebclaustere i separada de l’església per un atri es trobava la capella de la Trinitat, de la que només es conserva la seva base.


Cultura

L'Associació Cultural de Cuixà, integrada pels amics de l'abadia, organitza unes jornades anuals d'estudi sobre la història de l'art romànic als Països Catalans, com també concerts, i recull en una publicació especial (Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa) els treballs i les conclusions dels participants.


Una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya

El monestir de Sant Miquel de Cuixà ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya.  De les catorze propostes de meravella de l'àrea dels Pirineus, les més votades han estat Sant Miquel de Cuixà, amb el 34% dels vots i les esglésies romàniques de la Vall de Boí, amb un 31%. Les altres dotze propostes eren l'antiga abadia de Santa Maria de Gerri de la Sal, la basílica de Santa Maria de Talló de Bellver de Cerdanya, la catedral de la Seu d'Urgell, el Claustre i Santa Tomba d'Arles, el Crist de Sant Vicenç de la Llaguna, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, l'església de Sant Joan d'Isil, l'església de Santa Maria d'Arties, l'església Santa Maria de Covet, la farmàcia Esteve de Llívia, el monestir de Sant Martí del Canigó i el Museu d'Art Modern de Ceret.


Patrimoni de Cuixà

Cuixà (el lot patrimonial que posseïa la casa de Cuixà en el moment de quedar definitivament constituïda l'any 879, i que era el producte de la suma dels béns acumulats al monestir d'Eixalada i dels que havia reunit particularment Protasi).


Aquest lot resta sensiblement invariat per més de mig segle; només l'any 885 s'hi afegí la donació comtal de la parròquia de Sant Pere dels Forcats i la ratificació de l'alou de Campllong (ap. 62). Després, fos per descurança en la direcció de la casa, fos per desviació i desinterès per part del patronatge que corresponia al comte Miró el Jove, cessen gairebé en absolut les noves aportacions. I no es reprenen fins al 941 amb la donació comtal, de la mare Ava de Cerdanya i els fills Sunifred II de Cerdanya, Guifré, Oliba Cabreta i Miró, d'un alou a Fullà (ap. 66), donació especialment dedicada a la nova esglesiola de Sant Miquel bastida tocant a la vella de Sant Germà. Aquest és el punt de partença de la gran etapa d'expandiment que, en bona part, per no dir generalment, és obra personal del comte Sunifred. Perquè cal fer una discriminació en el patrimoni entre els que són petites propietats disperses, sovint camps o vinyes isolades, o tot al més masos de tinença reduïda, i les grans unitats que comporten grossos pellancs de muntanya amb els boscos i pasturatges pertinents. Aquelles s'obtenen mitjançant compres i donacions privades i sols per agregació i amb molt d'esforç i temps s'arriba, i encara poques vegades, a integrar-les en unitats de relativa importància. Les grans possessions muntanyenques, les que fan taca damunt un mapa, tenen orígens fiscals, més o menys remots, com a terres silvestres i ermes, i en general romanien encara a mitjan segle x en mans dels comtes, o dels seus al·legats.


El comte Sunifred podia disposar d'immenses extensions de muntanya en els seus dominis del Conflent, de la Fenolleda, del Capcir i de la Cerdanya, i de fet en disposà copiosament a favor de la seva estimada casa de Cuixà. Arrodonint l'alou de Cuixà amb tota la vall superior del Lliterà (I); completant l'alou de Llec (II); cedint probablement l'alou de Vallmanya (III); donant l'alou de la Llagona (XIV); llegant en testament els dels Angles i Matamala (XV), el d'Orús (XVIII) i el de Tavèrnoles i Sornià (XXVI); i fent donació de l'alta vall de la Bolzana (XXV).


Quan no és el comte personalment el qui dóna aquelles grans possessions muntanyenques són familiars seus o bé els seus vescomtes. De la comtessa mare Ava, procedeix la vall de Balaguer (XI), del vescomte Bernat l'alou de Sautó (XII), segurament de derivació vescomtal és Vallestàvia (IV). Ignorem la procedència de la vall de Tarerac (V) i de l'alou d'Arbussols (VI), però és molt probable que en els seus orígens trobaríem també una pertinença fiscal.


La immobilitat de les propietats de muntanya que permeté de traspassar-ne del fisc al monestir tan extenses porcions, no es dóna pas, en canvi, a les terres planes, molt més aptes per al cultiu intens. Per la seva potencial riquesa, que exigeix altrament l'aplicació continuada de l'esforç humà, tendeixen a un canvi molt major de mans i a una forçada disgregació Quan, per circumstàncies de concessions antigues, s'ha conservat algun lot de relativa importància reunit, ja no és el comte qui pot cedir-lo, sinó un particular; per exemple el cas de l'alou de Rigolissa (XVI), donació de la muller Adelilda. El mateix comte Sunifred, quan vol donar l'alou de Catllar (VII), cal que primer l'adquireixi per canvi del monestir de la Grassa. I en general, a la plana, totes les donacions ho són de propietats fraccionades i, tot al més, d'unitats relativament reduïdes. El comte Sunifred no pot cedir a Arrià sinó les restes d'un patrimoni esqueixat, i a Sirac només les porcions que hi ha anat comprant (VIII). A Perecalç i Ortolanes, dóna un alou que sembla molt important, però que és terriblement seccionat, producte d'un esforç particular d'agregació, esforç que no ha pas fet el comte, puix que el posseeix per compra (XXX).


Totes les altres possessions de Cuixà no són sinó un espargiment de petites unitats distribuïdes pel mateix Conflent, per les veïnes comarques del Rosselló i la Cerdanya, algunes fins a les més llunyanes de Rasés, Berga, Besalú i Osona, provinents d'altres tantes compres o donacions privades.


Un segon aspecte a assenyalar en el patrimoni de Cuixà en començar el darrer terç del segle x, és la possessió d'uns drets fiscals. El comte Sunifred no tan sols es despullà a favor del monestir d'importants porcions del seu domini territorial, sinó que començà a desintegrar també el capítol dels drets tributaris que nodrien la hisenda comtal, iniciant així el procés complicat de la decadència d'aquesta hisenda.


Quan llega testamentàriament l'alou dels Angles, hi afegeix ipso mercato (ap. 92), és a dir, com precisa la butlla posterior de Sergi IV, el teloneu d'aquest mercat. El rendiment d'aquest teloneu devia ser important donada l'excepcionalment bona situació del mercat en l'encreuament de les comarques de la Cerdanya, el Capcir i el Conflent. Quan dota la nova església de Sant Germà el 953 (ap. 77), entre altres béns, hi cedeix tertiam partem de cera qui mihi advenit de pascuarium de valle Confluente; és clar que el pasquari es devia pagar, no tan sols en cera, sinó amb molta mena d'altres productes; però, de tota manera, la concessió significava una dentada en els drets fiscals, amb la consegüent probabilitat d'una pretensió intervencionista per part del monestir en el control de la seva recaptació.


El tercer i darrer aspecte a considerar en l'evolució expansiva del patrimoni de Cuixà és el fet que fa referència a l'acreixement d'esglésies sota la regència del monestir. És un aspecte fonamental i bàsic, puix que no cal pensar que l'esforç de la casa en l'engrandiment dels seus recursos materials fos alimentat únicament per una ambició mundana de benestar i poder, ni que el comte Sunifred, ni els altres nombrosos donants de totes categories, es desprenguessin de llurs béns per càlcul ni per pura fatxenderia. Una raó espiritual profunda movia els uns i els altres, i aquesta raó era el millor servei de Déu.


Hi havia una part de sa egoisme en els donants que pretenien adquirir mèrits per la salvació de les seves ànimes, però en el fons hi havia la convicció i la voluntat de fomentar i participar en una obra espiritual col·lectiva destinada a facilitar l'adoctrinament religiós del poble, l'expansió del culte i la pràctica de les virtuts cristianes. Res més adient a aquest fins que fortificar la institució monacal que estava destinada a servir-los, procurant-li la major potència econòmica per a portar a efecte el seu destí.


La traducció pràctica, tangible per a nosaltres a través de l'eixuta informació documental, d'aquell objectiu fonamental, és l'al·ludit acreixement de temples, altres tants centres d'expansió religiosa i de cura d'ànimes.


En el moment de deixar constituït el nou monestir de Cuixà, l'any 879, l'església d'Eixalada havia estat destruïda per la inundació i no tornarà ja a reedificar-se; de l'antic monestir, quedaven les petites cel·les de Sant Pere d'Eroles i de Sant Joan, l'església de Sant Vicenç de Campllong donada pel comte Miró el Vell i la de Sant Tomàs de Balaguer, fundada segurament pels mateixos monjos d'Eixalada; Protasi hi aportava ara la de Sant Germà de Cuixà que ell hi havia fundat i la de Sant Salvador de Llec que li havia estat donada. En rigor, doncs, el monestir, prescindint de l'església pròpia i de les petites cel·les, atenia la cura de tres esglésies de caràcter parroquial.


A la mort del comte Sunifred, en canvi, Cuixà regeix fins a vint-i-dues parròquies. Si en restem les tres antigues, anteriors al 879, i la de Sant Pere dels Forcats, que li fou donada pels comtes el 885, les altres divuit les obtingué per cessió o per fundació pròpia en el període de regiment del comte Sunifred, paralel·lament a la gran expansió econòmica de la casa.


Cal distingir, entre aquestes divuit, dues sèries de diferent caràcter. Unes eren parròquies ja existents, de caràcter i fundació privades, que llurs patrons traspassaven al monestir, ja sia junt amb el predi que servien, ja isolades, amb el fi que fos més ben atès el servei religiós a què estaven destinades. El comte Sunifred donà les de Santa Creu, Sant Llorenç i Sant Miquel en la vall de Bolzana quan cedí la vall (XXV); llegà la de Sant Miquel de Sornià junt amb aquest alou (XXVI); lliurà el 942 la de Sant Vicenç de la Llagona, també junt amb el pertinent alou (XIV). El comte Sunyer de Barcelona llegà la de Sant Climent d'Espunyola, en el comtat de Berga (XXXII). Un tal Bernat donà, el 948, la de Sant Andreu de Catllar (VII). Encara és probable que fos donació del comte Sunifred la de Sant Vicenç de Vallmanya, tot i que la cessió poc posterior dels delmes, primícies i oblacions, per part del bisbe d'Elna, fa sospitar si originàriament no era una parròquia diocesana (III).


La segona sèrie és integrada per parròquies de nova fundació, bastides pels monjos a fi d'atendre les necessitats espirituals de comarques mal servides. Unes vegades, es tracta de dotar d'església parroquial un alou extens obtingut pel monestir i que no té església pròpia; així, les de Santa Maria de Riquer (VII) i de Sant Maurici de Sautó (XII) al Conflent, les de Sant Jaume de Rigolissa (XVI) i Santa Cecília de Bolvir (XVII) a la Cerdanya. Altres vegades, és simplement la funció de millorar-ne el servei; així, les de Santa Eugènia de Saga (XX), Sant Tomàs de Ventaiola (XXI) i Sant Salvador d'Espona (XXIII), totes tres a la Cerdanya. Aquesta sèrie és la més típicament significativa de l'obra social de propulsió religiosa empresa pels monjos de Cuixà.


Resten encara tres parròquies: les de Sant Fructuós de Taurinyà, de Sant Martí de Clarà i de Sant Feliu de Codalet, que no se sap del cert en quina de les dues sèries classificar. Les dues primeres consten com a pròpies de Cuixà en el precepte del 952; la tercera és una mica posterior; fa l'efecte que sols l'última fou de fundació monacal.


Font: 

Més informació:


Codalet

Codalet (IPA: [kuðəˈlɛt], igualment en francès) és una comuna de la comarca del Conflent, a la (Catalunya del Nord). En el terme es troba el monestir de Sant Miquel de Cuixà. t (IPA: [kuðəˈlɛt], igualment en francès) és una comuna de la comarca del Conflent, a la (Catalunya del Nord). En el terme es troba el monestir de Sant Miquel de Cuixà.
 
A Codalet es troba l'antic terme de la Vall de Sant Miquel, que pertanyia al monestir de Sant Miquel de Cuixà. 


La dita fa Les gallines de Codalet se'n van a pondre a Prada.

Codalet va néixer a partir d'una cellera, a l'entorn de l'església parroquial de Sant Feliu. La cellera tenia una planta aproximadament quadrada. La muralla i una torre del seu tancament meridional és la part actualment conservada.

El nucli històric de Codalet va sofrir, ja en èpoques medieval i moderna, un creixement a partir de la creació fora de la cellera dels barris del Carrer Major, el Fort i la Ruta de Sant Miquel, en direcció a la carretera general (lloc per on passava antigament la Via Conflentana (o Confluentana).


Posteriorment, la bona situació de Codalet ha provocat que de fet sigui una zona d'eixamplament de Prada. Per això s'hi han generat modernament les urbanitzacions del Camí de Badaloc, el Camí de l'Horta, Lliterà, el Rec del Molí i Sant Joan. Cal destacar que algunes de les cases del mateix poble són dins del veí terme de Prada.

Història

Codalet ha pertanyut, des de l'Edat Mitjana, a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà. De primer, fou Protasi qui havia adquirit, vers l'any 850, la meitat del territori. L'altra meitat fou afegida al cap d'una vintena d'anys gràcies a un precepte de Carles el Calb. Així, el territori de Codalet romangué en mans del monestir de Cuixà fins a la fi de l'Antic Règim.

Pàgina web de la Comuna de Codalet

Font: Viquipèdia


Rià i Cirac

Rià i Cirac (IPA: [riˈajsi'ɾak], oficialment en francès Ria-Sirach) és una comuna nord-catalana de la comarca del Conflent.

Sant Climent de Cirac

La llegenda assegura que hi va néixer el fundador de la nissaga dels comtes reis catalanoaragonesos, atès que el pare de Guifré el Pilós, Sunifred I, hi tenia el seu comtat i el seu castell, que va ser derruït el 1672 per ordre del rei Lluís XIV de França.

Marbre rosat del Canigó

La comuna està formada pels pobles de Rià (abans Arrià) i Cirac (abans Sirac), units dins de la mateixa comuna des del 1822. També hi ha el poblet de Llúgols, pertanyent a l'antic terme de Rià.

El poble de Rià és a l'esquerra de la Tet i a la dreta del Callan. El seu nucli antic, anomenat la Lliça, és a l'extrem sud-oriental del coster on s'inicia la carena que separa les dues valls d'aquests rius. Al capdamunt del poble hi ha les escasses runes del Castell de Rià, destruït el 1672.

Sant Vicenç de Rià

L'església parroquial de Sant Vicenç de Rià no és a la Lliça, sinó uns 200 metres a llevant del poble, en un lloc a l'entorn del qual s'ha anat formant la moderna extensió del poble de Rià. Encara més a l'est hi ha l'actual cementiri de Rià, i, encara més cap a llevant, el barri modern del Mas d'Avall. A l'extrem nord del poble, a prop de la carretera de Conat i a l'esquerra del Callan, a l'extrem de llevant del Pont de Sant Sebastià, hi ha la capella de Sant Sebastià.

Monument a Josep Puig i Cadalach


Llocs i monuments:


Cornellà de Conflent

Cornellà de Conflent ([kurnə'ʎaðəkuɱ'flen], en francès, Corneilla-de-Conflent) és un poble, cap de la comuna del mateix nom, de la comarca del Conflent.


Està situat en una plana entre la Ribera de Fillols i el Sant Vicenç, lleugerament aturonat i presidit per l'actual església parroquial i antic priorat de canonges augustinians de Santa Maria de Cornellà de Conflent, bell exemplar del romànic dels segles XI i XII. La façana occidental del temple s'obre a una gran plaça presidida per un gran om, que fou el 1792 l'arbre de la llibertat. En el seu entorn hi ha vestigis dels edificis del priorat, així com dels dos claustres que hi va haver.


Actualment repartir entre tres propietats particulars diferents, hi ha també en el poble el Palau comtal de Cerdanya, o Castell de Cornellà de Conflent, del qual es conserven restes importants, com panys de muralla sencers i la capella de Santa Maria, també romànica. És quasi del tot desapareguda, en canvi, la de Sant Jaume de Camarola, que distava un centenar de passes del castell.


Història

Edat Antiga

Pel seu topònim, Cornellà de Conflent devia ser un predi romà habitat per un colon membre de la família Cornèlia, o client seu, com és el cas dels altres Cornellà existents.

Edat mitjana

Documentat com a Cornelianum l'any 901, molt aviat és un domini directe dels comtes de Cerdanya, senyors del Conflent, els quals hi edificaren un palau, que fou la seva residència principal, almenys des del segle IX. Actualment encara existent, és el Castell de Cornellà de Conflent. A més, l'any 1094 el comte Guillem Ramon manava en el seu testament que es construís una canònica augustiniana, per a la qual cosa llegà l'església parroquial de Santa Maria de Cornellà de Conflent, entre altres coses. Fou el seu fill Guillem Jordà qui, dos anys més tard i just abans de marxar cap a la Primera Croada, fundà el priorat, que va posar sota la seva tutela personal, i dels seus descendents. El priorat anà augmentant amb el pas del temps la seva riquesa i el seu poder.


Edat Moderna

A partir del segle XV el priorat començà a ser regit priors comendataris, amb la qual cosa va anar decaient progressivament. El 1632 depenien d'aquest priorat les senyories de Censà i Bell-lloc, al Conflent, i d'Eina i Sedret, a l'Alta Cerdanya, i d'altres càrrecs monacals també tenien possessions i senyories: el cambrer percebia impostos de la meitat del territori de Fillols i tenia un alou a Vilanova de Capcir, el sagristà era senyor de Seners i tenia terres a Estoer i Finestret, etc. Totes aquestes possessions i privilegis es mantingueren fins a la fi de l'Antic Règim.

Més informació:
Pàgina web de l'Ajuntament de Cornellà de Conflent



 

Santa Maria de Cornellà de Conflent

Santa Maria de Cornellà de Conflent és una església romànica situada al nucli de la població de Cornellà de Conflent, a la comarca del Conflent, a la Catalunya del Nord.

El conjunt correspon a dues etapes constructives, una del segle XI i l'altra del segle XII. Fou un antic monestir agustinià, convertit ara en església parroquial. Està situada a prop de l'extrem nord-est de la població, davant i al nord del Palau de Cornellà de Conflent, al capdamunt del carrer del Canigó i al capdavall del carrer d'Amunt (els dos carrers són la mateixa carretera D - 47, la carretera de Fillols, Taurinyà, Codalet i Prada, en el seu pas pel poble).


Història

El primer esment de l'església és del 1018, moment en què els testimonis del testament sacramental de la comtessa Guisla de Cerdanya prestaven jurament a l'altar de Santa Maria de l'església de Cornellà. El 1025 Berenguer, bisbe d'Elna, permutà la parròquia de Cornellà amb Guifre II, comte de Cerdanya, per la de Sant Martí d'Escaró. A partir d'aquell moment la parròquia de Cornellà resta en mans deis comtes de Cerdanya.


El comte Guifré el Vell va fer d'aquesta vila la capital d'estiu dels comtes de Cerdanya. L'any 1094, va morir el comte Guillem Ramon. En el seu testament deixava la petició de la construcció d'una canònica, que el seu fill Guillem Jordà va fundar el 4 de març del 1097; hi va instituir una comunitat de canonges regulars de l'Orde de Sant Agustí, i el deixava sota protecció dels seus successors. L'any 1167 la comunitat constava de vuit membres.


Fins al segle XIV, el priorat va acumular nombrosos drets senyorials, com ara la mensa de Santa Eulàlia de Fullà o les viles i els castells d'Eina i de Censà. El 1356, el rei Pere III cedí al prior l'antic palau comtal per tal que els canonges, que fins aleshores havien viscut al voltant del claustre nord, hi residissin, cosa que no va succeir fins al 1390.


El segle XIV l'església fou fortificada i proveïda al llarg dels murs d'una ronda amb merlets piramidals. El priorat no deixà de créixer en importància i prosperitat fins que fou regit per abats comendataris, al començament del segle xv. El 1592 va ser secularitzada, fet que es mantingué fins a les exclaustracions durant la Revolució Francesa de l'any 1789. A partir de llavors, el monestir sofrí nombroses remodelacions que desfiguraren l'antiga abadia. L'església va ser considerada monument històric el 1840, i fou objecte de restauracions.

Edifici


Es tracta d'un edifici romànic dels segles xi i xii, de tres naus amb transsepte i una capçalera amb cinc absis, el central més gran que la resta.

De l'església del segle xi que s'ha conservat destaquen trossos de mur on s'obren dues portes d'arc de mig punt i sobretot el campanar d'estil llombard, que s'alça a l'angle sud-oest. Té tres pisos, cadascun amb un fris d'arcuacions entre lesenes cantoneres, i un primer nivell de basament. El primer pis mostra, a cada façana, una simple espitllera; el segon té unes finestres de doble esqueixada, separades per un pilar de maçoneria; i el tercer presenta unes grans arcades molt amples.


Al segle XII correspon la coberta, la volta de mig punt de la nau central i les de quart de volta de les laterals. També correspon a aquesta etapa la façana occidental, el transsepte i el conjunt de la capçalera. L'absis central s'il·lumina amb tres finestres d'arc de mig punt i doble esqueixada. Els arcs de les finestres tenen tors esculpits d'entrellaços o motllurats en espirals, amb quatre columnes i capitells de marbre tant a l'exterior com a l'interior. Una arquivolta de dents de serra ressegueix, a l'exterior, la corba de les finestres i continua a manera de faixa al voltant de l'absis, a la part superior del qual hi ha un fris d'arcuacions llombardes i un fris de dents de serra.


En el seu interior es conserva un retaule de Jaume Cascalls de l'any 1345, realitzat per encàrrec de l'abat Berenguer d'Atzat. Es poden veure també en el seu interior tres imatges de marededéus de talla de fusta, una d'elles procedent del monestir de sant Miquel de Cuixà.


Hi destaca la portalada de cinc arquivoltes amb columnes i capitells esculpits amb els temes del romànic, palmes i lleons. Al timpà de marbre està representada la Mare de Déu en majestat dintre d'una màndorla, flanquejada per dos àngels amb una inscripció en versos llatins:


"Heredes vite, Dominam laudare venite, per quam vita datur, mundus per eam reparatur".
Santa Maria de Cornellà de Conflent a la pàgina web de Monestirs.Cat

Font: Viquipèdia



Vernet

Vernet ([bɘɾ'nɛt], en francèsVernet-les-Bains o Barnette-les-Bains) és una comuna de la comarca del Conflent.



El terme comunal de Vernet, de 167.600 hectàrees d'extensió, és situat en els contraforts septentrionals del Massís del Canigó, just al sud-est del centre de la comarca del Conflent. Comprèn gairebé tota la vall del Cadí, afluent de la Tet, també anomenat Riu Major, i tota la vall del seu afluent de capçalera, el Sant Vicenç. El poble de Vernet és a la zona menys muntanyosa del terme, en el seu extrem nord-oest. La resta del terme, aproximadament les altres tres quartes parts, són la vall esmentada del Cadí i les altes carenes que emmarquen les dues valls esmentades.

Amagat treu el nas sant Martí del Canigó

El punt més elevat del terme és el Canigó (2.784 m), el cim del qual comparteix amb Taurinyà, situat a l'extrem sud-est del terme comunal. Entre les altes muntanyes que formen els límits del terme cap esmentar el Pic Jofre (2.362), el Quazemí (2.422), etc. El poble de Vernet és a 850 m alt.


El poble de Vernet

Situat majoritàriament a la dreta del Cadí, el poble vell de Vernet ha vist com les modernes ampliacions del poble s'han estès sobretot davant seu, a l'esquerra del riu. El poble vell és al cim d'un turó dominat pel Castell de Vernet i l'església parroquial de Sant Sadurní, antigament capella de Santa Maria del castell.

Sant Sadurní de Vernet, o Santa Maria de Vernet, o del Puig

Com s'explica a l'apartat d'Història Contemporània, Vernet cresqué molt el segle XIX a l'entorn de l'activitat dels balnearis i altres establiments associats.

Història

Edat mitjana
Castell

Vernetum (lloc plantat de verns, força abundants a la llera del Cadí i del Sant Vicenç) és documentat des del 863. Era propietat dels comtes de Cerdanya, però entre 1005 i 1007 el comte Guifré II de Cerdanya i la comtessa Guisla en donaren la possessió al monestir acabat de fundar de Sant Martí del Canigó, que en posseí la senyoria fins a la fi de l'Antic Règim. El terme aleshores comprenia el poble de Castell de Vernet, o, simplement, Castell, on hi havia el Castell Vell de Vernet, cosa que va motivar el nom del poble. Els esments del castell anteriors al segle XII fan referència a aquest castell vell. HI ha documentat en el terme un molí draper (1.110) i una farga (1.504).



Edat Moderna

La història més recent de Vernet està lligada molt especialment a l'explotació de les fonts termals alcalines. Conegudes des d'antic, l'abat de Sant Martí del Canigó Pèire Poderós féu construir just a principis del segle XVIII un hospital militar amb uns edificis annexos.


Edat Contemporània

Víctimes d'un incendi uns anys després, i secularitzat el monestir després de la Revolució Francesa, el 1788 el doctor Pere Barrera, de Perpinyà, reconstruí aquests edificis. El 1832 es creaven a la dreta del riu les Termes Mercader prop d'unes fonts d'aigües sulfuroses, i el 1834 foren dos antics comandants de la guarnició de Vilafranca de Conflent els qui adquiriren els edificis de l'antic hospital militar, a l'esquerra del Cadí, i hi crearen el que seria popularment conegut com les Termes dels Comandants. D'aleshores, i fins a la Primera Guerra Mundial, els establiments termals de Vernet adquiriren renom internacional, i foren moltes personalitats internacionals destacades les qui hi feren estades. És en aquesta etapa que es construïren hotels, el casino i nombroses vil·les. Vernet era conegut arreu com a centre curatiu de mals de gola i malalties reumàtiques. Després de la guerra del 1914-1918 Vernet experimentà una forta decadència, agreujada pels aiguats del 1940, i s'hi començà a posar remei després de la Segona Guerra Mundial, amb una forta activitat de restauració tant d'edificis com de l'activitat entorn de les termes de Vernet.

Personatges lligats a la comuna


-.-

Font: Viquipedia

Més: https://www.turisme-canigo.cat
-.-

-.-
a

1 comentari:

  1. Jobove - Reus4/10/21 6:49

    per poc no coincidim, hi vaig estar aquest setembre amb la colla de caminar i vam pujar a Sant Martí de Canigó, també vam visitar Sant Miquel de Cuixà, salut company

    ResponElimina