09.10.2021 Avinyó, Sant Feliu de Terrassola, Santa Maria de l'Estany, Camprodon i San Joan de les Abadesses
10.10.2021 Mollò, Prats de Mollò, Beget, Oix, Castellfollit de la Roca, Sant Joan de les Abadesses
11.10.2021 Santa Cecilia de Molló, Espinavell, Sant Esteve de Llanars, Vilallonga de Ter, Setcases, La Roca
12.10.2021 Santa Maria de l'Estany
Avinyó és un municipi de la comarca del Bages. Engloba els pobles d'Horta d'Avinyó, Santa Eugènia de Relat i Avinyó.
Història
En l'època feudal el poble tenia un castell que donava unitat al terme i que al llarg dels anys va anar canviant de propietaris. L'any 1803 fou venut a la Casa Verdaguer. Avui d'aquest castell no en queda rastre però es té constància que es trobava a un centenar de metres de l'actual cementiri.
El 16 d'agost de 1714, evoca un record trist de l'escomesa que el poble lliurà contra les tropes franceses acabdillades per Felip d'Anjou. En l'alçament dels catalans contra les tropes de Felip V, el poble d'Avinyó va resistir heroicament en el pla on ara hi ha edificada la fàbrica de cal Morera. Després els francesos desfogaren el seu odi sobre la casa de la Vila i l'Església Parroquial.
L'any 1836 s'incorpora al municipi d'Avinyó, el municipi de Santa Eugènia de Relat, i l'any1846 el municipi de Santa Maria d'Horta.
L'Església Parroquial de Sant Joan d'Avinyó guarda algunes restes del seu origen romànic. Prop d'Avinyó hi tenim l'església de Santa Eugènia de Relat amb el seu campanar característic d'origen romànic del s. XI.
Sant Joan és una església romànica modificada a la vila d'Avinyó
protegida com a bé cultural d'interès local. De la part romànica
solament en resta part dels murs de la nau. A l'esquema romànic inicial
li foren afegides unes capelles laterals i la façana moderna. Per tal de
retornar-li la fisonomia romànica en el segle XX se li referen de nou
els tres absis que es van decorar amb un fris d'arcuacions llombardes i amb finestres de doble esqueixada. Tot l'interior de l'edifici fou enguixat en les successives modificacions dels segles XVII i XIX.
 |
| Sant Joan |
L'església és un edifici de tres naus (amb la porta actual orientada a ponent) separades per pilars rectangulars que sostenen les voltes de creueria. Tot l'interior és arrebossat. En un costat s'aixeca el campanar de forma quadrangular amb obertures d'arc de mig punt per les campanes.
Espai Matiners, Centre d'interpretació
En una de les sales de l'Espai Matiners hi descobrim el Combat d'Avinyó, un episodi destacat d'aquesta guerra que va enfrontar en aquest poble les partides revoltades i l'exèrcit liberal, el 16 de novembre de 1848. La desfeta liberal en aquesta escomesa va fer parlar i vessar tinta arreu d'Europa. A Rafael Tristany, li va suposar el títol de Comte d'Avinyó.
A la sala del costat, podrem veure i llegir l'exposició "Les Cròniques del combat d'Avinyó", durant el segle XIX, el principal mitjà de comunicació era la premsa, la qual en va fer ressò de què va passar a Avinyó el dia 16 de novembre de 1848. Si tens curiositat del que explicaven els diaris d'aquella època, ara tens l'oportunitat de llegir-los a l'Espai Matiners.
Així mateix, en una altra sala podrem conèixer què és la telegrafia òptica i com funcionava aquest curiós sistema de comunicació, que a Avinyó compta encara amb un testimoni únic encimbellat en un turó prop del poble: la Torre dels Soldats. A l'Espai Matiners en podem veure la maqueta i diverses instruccions dels seus usos.
Per més informació clica aquí, i Matiners.Cat
Avinyó i el Modernisme
Torre de Ca l'Abadal
Bibliografia: Ferrer i Alòs, Llorenç. Masies i cases senyorials del Bages. Manresa: Fundació Caixa de Manresa: Angle, 1996. (Patrimoni artístic de la Catalunya Central ; 4) ISBN 8488811209
Més informació sobre la Torre de Ca l'Abadal
Seguim per la C-25 i en uns 10 kms trobem un trencall a la dreta, la C-59 que ens porta a Santa Maria de l'Estany.
Ja que en venia de pas, bé, només era qüestió de sortir uns pocs kms
de la ruta i ja érem a Santa Maria de l'Estany. Retornar al monestir i
poder visitar el magnífic claustre sempre serà un plaer.
Abans però, fem una aturada per contemplar Sant Feliu de Terrassola,
encara que sigui des de la carretera, ja que està en una propietat privada.
Sant Feliu de Terrassola
Sant Feliu de Terrassola és una església romànica de Santa Maria d'Oló (Moianès).
Documentada des de l'any 927 i totalment restaurada el 1970, és un edifici de dues naus paral·leles separades per tres grans arcs sobre pilars dels quals arrenquen els arcs torals que reforcen la volta. Les dues naus estan rematades per dos absis semicirculars, orientats cap a llevant. En el segle XIII s'hi afegí una massissa torre campanar quadrada.
En la restauració del 1970 s'aprofitaren les pedres de la propera església de Sant Martí de Puig-ermengol, que s'havia enderrocat el 1959. Pràcticament tot el segon absis de Sant Feliu de Terrassola prové d'aquella església.
La seva planta presenta dues naus paral·leles, amb dos absis
semicirculars a llevant. La nau del cantó sud és més ampla i alta que
l'altra i es constitueix com a nau principal. L'absis que l'encapçala és
també el més gran i presenta una decoració a partir de tres series de
tres arcuacions cegues flanquejades per bandes llombardes; en cada tram
s'hi obren tres finestres de doble esqueixada. La decoració llombarda
també apareix en l'absis més petit. La capçalera que avui veiem no és
l'original; en el segle xviii el temple fou molt transformat i es canvià l'orientació d'aquest. El campanar és obra de finals del segle xii o principis del XIII. La nau principal és coberta amb encavallades de fusta i per una teulada a doble vessant, mentre que la secundària ho és amb volta de canó. Els absis són coberts amb volta de quart d'esfera. L'aparell és molt regular i els carreus es disposen en filades. L'estat de conservació és molt bo.
Pica baptismal de pedra arenosa amb forma semiesfèrica i amb la base
escapçada. La seva alçada externa total és de 73cm mentre que la interna
és de 48cm. El diàmetre extern és de 90cm i l'intern de 76cm. Tret
d'una estria acanalada a manera de corda, molt malmesa, que ressegueix
la part superior a uns 5cm dels extrems, hom no hi reconeix més elements
decoratius. Uns encaixos perforats en el gruix de la pedra devien
servir per sostenir la tapa avui desapareguda. Es recolza sobre una
peanya troncocònica de 20cm d'alçada amb un diàmetre de 30cm a la base i
40cm a la part superior.
Història
L'església es trobava dins l'antic terme del castell d'Oló al sector est del terme. És documentada a partir del 927 com a Sant Feliu in Centas. Cap al 1080, a l'església de S.Mª de l'Estany es fundà una canònica agustiniana i al 1086 Gondalgude i els seus parents donaren al monestir de l'Estany l'església de Sant Feliu. El temple romànic fou consagrat el 1093 i depengué de la canònica regular; al extingir-se aquesta passà a dependre de la secular de l'Estany, fins al 1775 que s'ordenà la seva desaparició, que es feu efectiva el 1809. A finals del segle xviii, cap al 1787, es va fer una profunda reforma arquitectònica a l'església. Entre 1974-77 l'edifici ha estat restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona i s'han aprofitat pedres de la capella de Sant Martí de Puig-ermengol. Actualment l'església es troba oberta al culte i com a parròquia de Terrassola.
La pica baptismal era originàriament d'una sola peça però arribà al segle XX molt malmesa, hi mancava un 30%, fou restaurada el 1984 restituint la forma original. No hi ha acord en la seva datació, se situa tant al segle XIII com en època preromànica.
Font: Viquipèdia
Santa Maria de l'Estany
Des dels darrers anys del segle xx, Santa Maria de l'Estany és una petita parròquia del bisbat de Vic adscrita al rector de Santa Maria de Moià, tot i que també rep el suport d'altres capellans de les parròquies de l'entorn. Pertanyen a aquesta parròquia les altres capelles del terme: la de Mas Colom, la del Molí del Grau, a més de la del cementiri. En les antigues dependències abacials hi ha el museu i l'arxiu. S'hi mostra un conjunt d'objectes, alguns pertanyents al monestir i d'altres que els veïns del poble hi han aportat. L'arxiu té documentació des del segle xi. L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany.
Edat mitjana
Fundat el 1080, l'església actual va ser consagrada el 1131, moment en què van ser fetes al monestir nombroses donacions, entre les quals destaca l'església de Santa Maria de Moià, amb tots els seus béns, drets i privilegis. Posteriorment, encara continuà rebent donacions que enriquiren el patrimoni i augmentaren el poder del monestir, com l'església de la Garriga o la pabordia de Castellterçol. El bisbe de Vic, en fer la cessió a l'Estany d'aquella pabordia, es va quedar amb l'església de Santa Maria de Moià, tot i que li va cedir, a canvi, les de Sant Quirze de Muntanyola, Sant Feliu de Rodors, Sant Pere de Ferrerons i Sant Fruitós de Castellterçol.
 |
| Mare de Déu de l'Estany del S. XIII (també coneguda com la Mare de Déu de la Llet) |
El 1332 Arnau d'Oló venia el terme d'Oló, amb els castells d'Oló i Aguiló, a Ot de Montcada, la vídua del qual, Sibil·la, el va vendre a Santa Maria de l'Estany a causa de deutes derivats del seu dot. Els dos castells i el terme estaven empenyorats, en aquell moment. Així, el castell d'Oló va passar a dependre del monestir de l'Estany el 1369. A partir d'aquell moment, el 1386 es va iniciar una sèrie de lluites entre els homes d'Oló i els de l'Estany per la redempció del castell, tot i que en un primer moment van veure de bons ulls el traspàs de propietat, ja que d'aquella manera es desfeien del domini dels Oló. Aviat se'n van desenganyar i reprengueren la lluita per l'alliberament, ara contra el poder eclesiàstic. En un primer moment, organitzaren un sindicat per recollir els 200.000 sous que havia costat la compra, per part del monestir de l'Estany, de castells i terme, però l'abat i els canonges de l'Estany no hi van accedir mai. La pretensió era passar a domini reial directe, situació molt més avantatjosa que l'existència d'un senyoriu, fos nobiliari o eclesial.
El patrimoni anà augmentant, i al segle xv el monestir de l'Estany tenia sota el seu domini les esglésies parroquials de Sant Pere dels Arquells i Sant Salvador de Rubinat (a la Segarra), Sant Jaume d'Olzinelles (en el terme de Sant Fruitós de Bages), Sant Fruitós de la Ginebreda i Sant Julià d'Úixols (en el terme de Castellterçol), Sant Feliu de Rodors, Sant Feliu de Terrassola, Sant Llorenç de Boada, Sant Iscle i Santa Victòria de Tolosa (a l'actual Castellar del Vallès), Santa Maria de Segur i Santa Maria de Caselles.
El conjunt fou restaurat en 1948-58 pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Jeroni Martorell, i en una nova campanya en els anys 1967-1970 pel mateix Servei, ara sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs. L'última intervenció ha anat a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (1981-1983).
Descripció
L'església de Santa Maria de l'Estany, amb el seu claustre, constitueix un important monument romànic, flanquejat per les antigues dependències de la comunitat de canonges, que actualment centren la població.
Originàriament, el claustre tenia dos pisos. El superior, amb una façana totalment llisa interrompuda només per dos finestrals per banda, fou suprimit en la restauració duta a terme els anys 1948-58, i novament refet, en un llenguatge arquitectònic totalment diferent, els anys 1981-83. Aquesta última intervenció comportà la construcció d'un polèmic voladís de grans dimensions, de formigó armat, bastit per protegir els capitells de les inclemències del temps.
Envolten el claustre les antigues dependències monàstiques, bastides entre els segles XIV i XVII, ara destinades a rectoria, biblioteca pública i museu.
A l'altar principal de l'església hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llet, gòtica, realitzada en alabastre policromat. Cal destacar en aquest claustre la figura de la Mare de Déu, una obra notable esculpida en un sol bloc d'alabastre. És la Mare de Déu de l'Estany o també coneguda per Mare de Déu de la Llet, invocada per les dones que no poden tenir fills i també per les que estan de part.
Sarcòfag de l'abat Jaume de Rocafort o de Rocabertí
Adossat a la paret de l'ala est del claustre, a una alçada de dos metres sobre el sòl. És d'estil gòtic
florit i porta una inscripció en caràcters gòtics. A cada costat de la
mateixa hi veiem dues representacions de l'escut de l'abat del monestir
anomenat Jaume, les despulles del qual guarda el sarcòfag. Presenta la
següent inscripció: al dia set de les Kalendes de Novembre (26
d'octubre) de l'any 1311 morí en Jaume, per la Gràcia de déu, abat de
l'Estany, qui enriquí aquesta església amb molts béns espirituals i
materials, l'ànima del qual pugui fruir dels celestials".
Sarcòfag de l'abat Berenguer de Vall
És el situat al mig dels tres adossats a l'ala Est del claustre, situat a
uns dos metres sobre el sòl. Presenta una inscripció de caràcters
gòtics entre dues imatges de l'escut de la casa de Vall: un lleó coronat
situat en posició rampant. El sepulcre és d'estil gòtic. La inscripció
diu: "als quatre Idus del Mes de Maig (el 12) de l'any 1316, morí el
senyor Barnat de Vall de grata memòria, abat d'aquesta església, l'ànima
del qual sigui col·locada en el celest soli".
Sarcòfag de Berenguer de Riudeperes
Situat a la banda dreta del grup de tres adossats a l'ala est del
claustre de l'Estany. Situat a dos metres d'alçada sobre el sòl. És
d'estil gòtic florit i entre la inscripció gòtica apareix l'escut de la
família dels nobles senyors del castell i terme de Riudeperes: tres
peres d'argent sobre camp d'or. La inscripció diu: a XVII de les
Kalendes de Novembre de l'any del Senyor 13... morí Berenguer, per la
gràcia de déu, abat d'aquesta església, qui feu construir de nou l'altar
de Sant Antoni; sacerdot perpetu; i fundà en el mateix dos aniversaris,
i enriquí molt la seva església així en l'espiritual com en el
temporal. Descansi en pau".
Sarcòfag dels Senyors de Peguera
Sepulcre que conté les despulles dels Senyors de Peguera amb una inscripció de trets gòtics i el corresponent escut de la família. És d'estil gòtic i està situat a uns dos metres d'alçada sobre el sòl. Presenta a la part superior una escultura jacent d'un soldat vestit amb cota de malla, amb l'espasa enmig del pit i un petit gos sota els peus. La factura de l'anomenada escultura és força acurada i ben resolta. Aquest sarcòfag guarda les despulles de Bernat, Ramon i Guillem de Peguera, cavallers i soldats. Presenta una inscripció que, traduïda diria: "en l'any 1335 han estat traslladats en aquest vas els venerables Ramon, Guillem i Bernat de Peguera nobles militars i altres de la seva parentela, els quals, amb llurs béns feren prosperar molt aquesta església. Bernat feu en la mateixa algunes fundacions. Les seves ànimes regnin en la glòria".
Més informació:
Monestir de Santa Maria de l'Estany
Monestir de Santa Maria de l'Estany a Monestirs.Cat
Ajuntament de l'Estany
Font: Viquipèdia
Tornem a la C-25, per anar a trobar la C-17. Per després agafar C-26, N-260 i C-38. És a dir, passem per la circumvalació d el Vic, pel mig de Ripoll, creuem Sant Joan de les Abadesses i Camprodon.
Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals. Té com a municipis veïns: Molló, al nord; Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses i la Vall de Bianya, al sud; Llanars i Ogassa, a l'oest, i Montagut i Oix, al sud-est. L'entitat de població principal és la vila de Camprodon, que es troba travessada pel riu Ter i pel seu afluent, el Ritort.
L'origen de la vila se situa en l'any 1118, quan Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va ostentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.
Des del segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila el 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la Guerra Civil catalana (1462-1472). Durant la Guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren el 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys. El 1794, en el context de la Guerra Gran, entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila.
La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872-1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.
Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins", en paraules de Bosch de la Trinxeria, experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià el costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la vila. Amb tot, la Guerra Civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.
En un altre ordre de les coses, Camprodon fou el lloc de naixement del compositor Isaac Albéniz i de l'escultor Joaquim Claret i Vallès.
Enllaços d'interés:
- Pàgina web de l'Ajuntament
- Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
- Pàgina de la Vall de Camprodon
Santa Maria de Camprodon
L'església de Santa Maria de Camprodon és l'església parroquial de Camprodon, al Ripollès. Està situada al centre, prop del monestir de Sant Pere.
Església parroquial, originalment depenent del monestir de Sant Pere. La plaça era el cementiri parroquial i els jardins i part del pati de les escoles, el del monestir. Gòtic. Substitueix l'original del segle xi de tipus romànic. Opus spicatum al campanar, segurament per imitació d'una paret o element original anterior, probablement romànic.
Cal destacar la capella dels Dolors (1710-1722) i altres elements escultòrics. Formant cos amb l'actual església hi ha una torre, que adquireix tot el caràcter d'obra de fortificació: el carruatge, l'escassetat d'obertures i els merlets, així com l'emplaçament, semblen denotar una pretèrita funció defensiva. De fet, la torre, de planta rectangular, en constituir avui un element més de l'església, no resta individuada.
Història
Els monjos de Sant Pere de Camprodon van fer construir una capella dedicada a Santa Maria, amb l'objectiu de fer-la servir de temple parroquial sota la dependència del monestir. Aquesta capella, començada potser el 1013, fou restaurada el 1096 i ha estat engrandida i modificada posteriorment en diverses ocasions. La parròquia es va fer independent del monestir el 1759. Guarda l'Arqueta de Sant Patllari i altres peces d'orfebreria, procedents de Sant Pere.
L'Arqueta de Sant Patllari
Es tracta d'un reliquiari destinat a guardar les restes d'aquest personatge, el patró de la vila.
El 1470 el monestir fou saquejat i l'arqueta traslladada a França, però va poder retornar el 1484.
Sant Pere de Camprodon
L’origen d’aquest monestir cal situar-lo en una antiga església que estava dedicada a sant Pere que s’havia consagrat el novembre de 904, moment en que fou dotada amb diversos drets i propietats. A mitjan del segle X, el comte Guifré II de Besalú va prendre la decisió de fundar un monestir en el lloc d’aquella església, que prèviament havia pres en possessió. Per aquesta fundació, el comte va obtenir del rei Lluís IV de França (936-954) un precepte pel qual es confirmaven les propietats de l’església, alhora que es va establir que el nou cenobi seguís la Regla de Sant Benet.
En el moment de la separació de Moissac, la situació de Camprodon no era gens envejable: havia patit uns terratrèmols el 1428 que havien fet destrosses als edificis i que no s'havien pogut reparar. El 1470 fou saquejat pels francesos, que s'emportaren l'arqueta de sant Patllari, que seria retornada més endavant i que encara es conserva a l'església de Santa Maria. La vida comunitària era també molt relaxada, amb monjos que fins i tot residien fora del monestir. El 1592 li foren units els monestirs de Santa Maria de Ridaura i Sant Joan les Fonts, també en plena decadència. Aquell mateix any va passar a formar part de la Congregació Claustral Tarraconense.
Església
L'església, erigida a mitjan segle xii, és un edifici de línies austeres amb influències de l'art cistercenc. Té planta de creu llatina, amb cinc absis quadrats, el més gran dels quals té la mateixa amplada de la nau, i els dos de cada costat oberts als braços del transsepte. La volta que cobreix la nau és apuntada, reforçada per arcs torals. Sobre el creuer s'aixeca una cúpula revestida exteriorment d'una llanterna octogonal, que fa de base al campanar de torre, de dos pisos.
L'església posseïa un claustre, no conservat, però que devia ser del segle XII, a jutjar per alguns capitells que n'han quedat.
Font: Monestirs.Cat i Viquipèdia
Passeig Maristany
El Passeig Maristany és una via del municipi de Camprodon concebut per Francesc Carles Maristany i Garriga l'any 1923, juntament amb l'arquitecte Bernardí Martorell i el contractista Francesc Suriñach. Va ser el resultat de la urbanització d'una part dels terrenys de can Aulí, una masia que Maristany havia comprat per construir una residència familiar. El passeig va esdevenir el bressol d'una zona de noves construccions amb cases projectades per arquitectes com Duran i Reynals, Coderch, Mitjans, Sagnier, etc.
En secció transversal es desenvolupa en una part central per a vianants, herbosa, d'uns 20 metres d'ample, vorejat d'arbres, una calçada a banda i banda del passeig d'uns set metres d'ample, i voreres exteriors de quatre metres d'ample, amb una banda empedrada i arbres. Cal destacar els faigs alternats discretament de plàtans falsos i castanyers d'índies.
Altres edificis i llocs d'interés:
Hospital geriàtric, Can Roig, Antiga fàbrica de galetes Birba, Pont nou, Casa Marquès, ...
San Joan de les Abadesses
Sant Joan de les Abadesses és una vila i municipi de Catalunya situat al sud-est de la comarca del Ripollès. Té una extensió de 53,7 km² i se situa en un entorn de vall prepirinenca a la llera del riu Ter. Compta amb un important patrimoni medieval vinculat al Monestir de Sant Joan de les Abadesses, a partir del qual s'originà la població que en prengué el nom.
Monestir de Sant Joan de les Abadesses
El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll és un antic monestir al nucli de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès). Fundat el 887, fins a l'any 945 va ser l'únic monestir femení de Catalunya.
L'abadia benedictina femenina
Aquesta tasca es va portar a terme de manera anàloga a la fundació del monestir masculí de Santa Maria de Ripoll i per impulsar la colonització d’aquestes terres, ja ocupades. Amb aquesta finalitat va aportar una església dedicada a Sant Joan, que ja existia l’any 880, quan el mateix Guifré la va lliurar al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquell any de 887 es va consagrar la renovada i ampliada església del monestir, en l’acta es relacionen els importants béns posats a l'abast del nou monestir. Sembla que l'abadessa Emma va prendre el càrrec el 898, un cop havia mort el comte, a l'edat de catorze anys.
La darrera abadessa fou Ingilberga (994-1017) filla natural del comte de Cerdanya Oliba Cabreta, que posà fi al monestir de benedictines al ser expulsada, juntament amb la resta de la comunitat, a ran d'unes greus acusacions promogudes pel seu germanastre Bernat Tallaferro i que feien referència a la seva conducta moral. Probablement el comte de Besalú Bernat Tallaferro pretenia apoderar-se dels béns del monestir per portar endavant el seu projecte de creació d’un bisbat a Besalú. Sigui com sigui, el 1017 el monestir va quedar extingit i la comunitat es va veure obligada a dispersar-se.
Canònica aquisgranenca
Fou llavors que s'instaurà una comunitat de canonges aquisgranesos sota tutela del comtat de Besalú que s'aprofità de les riqueses de la casa de Sant Joan. Amb això va començar un període d'inestabilitat fomentada des de Ripoll, en aquell moment unit al monestir de Sant Víctor de Marsella, que pretenia imposar una comunitat benedictina com a continuadora de l'anterior. Aquestes pretensions van topar amb l'oposició de la comunitat canonical, sota la protecció del bisbe d'Osona. Aquests fets van acabar el 1083, amb l'expulsió per les armes dels canonges, que es van veure obligats a buscar la protecció a Vic.
Canònica agustiniana
Els monjos marsellesos ocuparen ràpidament el monestir, però finalment les autoritats eclesiàstiques van retornar el mateix any la casa als canonges expulsats amb la diferència de quedar sotmesos a la regla reformada augustiniana en lloc de l'aquisgranesa.
Comunitat benedictina doble
El 1098 foren expulsats altre cop els canonges i s'hi traslladà una comunitat de monges procedents de Santa Perpètua de Brunyola (Var) i és a partir d'aquest moment quan va començar a anomenar-se Sant Joan de les Abadesses, en lloc de Sant Joan de Ripoll, nom amb que era coneguda fins llavors. Realment es tractava d'una comunitat doble: per una part les monges i per altra els clergues benedictins que la servien.
Canònica agustiniana (restaurada)
Aquest estat de les coses es va mantenir fins el 1114, quan el monestir fou restituït als canonges agustinians que s’havien mantingut units però fora del monestir, les dues comunitats benedictines que l'ocupaven es van veure obligades a abandonar-lo. El papa Pasqual II va emetre aquell mateix any una butlla amb el vistiplau de la nova situació i sotmetent la casa a la Santa Seu. Aquesta comunitat és la que es va establir d'una manera definitiva al lloc inaugurant un nou període de molta vitalitat. El 1150 es va consagrar una nova església, l’actual. A partir del 1484 el monestir va passar a estar dirigit per abats comendataris, el que agreujà la decadència que s'havia començat a detectar anteriorment. El 1581 la comunitat va desaparèixer de fet i el 1592 la canònica es va secularitzar. El lloc va continuar regit per un arxipreste, fins que el 1856 es va traslladar a l'església del monestir la parròquia de la vila.
Arquitectura
L'església del Monestir de Sant Joan, concebuda com un edifici de tres naus, amb transsepte, i una àmplia capçalera amb absis, girola i capelles radials, segueix una estructura usual a França i especialment de les anomenades esglésies de peregrinació. El pla, però, no es dugué a terme i l'església té únicament una nau molt curta, de manera que a la pràctica esdevé un edifici de creu grega. Els absis són decorats interna i externament per arcuacions i columnetes formant una estructura de dos pisos. El terratrèmol de 1428 afectà la capçalera, que ja no fou reconstruïda a la manera original. Actualment, tres capelles radials s'obren al gran absis central, mentre que un petit absis s'obre a cada braç del creuer.
Un senzill claustre d'estil gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes arcades de l'anterior claustre romànic completen el conjunt. Entre l'església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del Santíssim), d'època barroca, amb cúpula i elements decoratius del tallista Josep Moretó, l'obra del qual (1710) fou continuada pel seu germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas.
Destaca sobre tot el conjunt escultòric que presideix l'absis major, anomenat el Davallament, tallat el 1250 i considerat com una de les mostres més destacades del romànic català. Aquest conjunt escultòric es coneix també amb el nom de Santíssim Misteri, ja que el 1426 es van trobar unes restes incorruptes a l'interior d'un reliquiari amagat en el cap de Crist. També cal assenyalar la tomba de Miró de Tagamanent, mort a Sant Joan el 12 de setembre de 1161 i al que es va venerar com beat en el monestir. Aquest sepulcre gòtic, del 1345, es restaurà el 1950. És obra d'un taller d'escultors especialitzat en la talla de l'alabastre que va tenir la seva base a Sant Joan de les Abadesses al segle xiv. Al mateix taller s'atribueixen altres obres conservades a l'església del monestir com el retaule de Santa Maria la Blanca, presidit per la imatge de la Mare de Déu (1343) i el reconstruït retaule de Sant Agustí.
 |
| Santa Maria la Blanca |
La façana de la capella dels Dolors que dona al passeig del Comte Guifré, és arrebossada amb esgrafiats. Aquests conformen diferents sanefes, una més ampla que està situada sota el teulat, alternant amb les finestres rodones; a sota una d'estreta i després alternant amb les finestres grosses els dibuixos dels esgrafiats ocupen molta superfície i sota de cada finestra hi ha un motiu d'estil diferent a tota la resta. A sota es torna a repetir la sanefa més estreta i després a tota la resta de la paret fins aproximadament un metre de terra hi ha un esgrafiat uniforme. Aquestes esgrafiats presentaven un mal estat de conservació i van ser restaurants el 2014.
Finalment, també es conserva l'antic Palau de l'Abadia, del segle XV. Ja al segle XX la important restauració de l'església, iniciada per Puig i Cadafalch i completada el 1948-63 per R. Duran i Reynals, sota els auspicis de Jaume Espona, ha retornat a l'edifici el caràcter primitiu que tenia després de la restauració del 1428. Entre els anys 1992 i 2000 s'han restaurat la totalitat de les cobertes i s'ha consolidat l'estructura del claustre. La capella dels Dolors, construcció barroca del segle xviii, va ser totalment refeta els anys cinquanta sota la direcció de l'arquitecte R. Duran i Reynals, gràcies al mecenatge de Jaume Espona i Brunet. Fou inaugurada l'últim diumenge d'agost de 1955. Els esgrafiats són l'únic element de la capella que ha sofert una greu degradació i no s'ha vist cap preocupació per minorar-la o solucionar-la.
La col·lecció del museu
situat al mateix edifici, a l'antiga rectoria, consta d'escultures,
pintures, teixits i orfebreria que il·lustren la història del monestir i
la vila.
El rellotge n'és un element destacat. Per bé que no se'n coneix amb
exactitud la data en què es posà en funcionament aquest aparell, es creu
que va ser construït al segle XVI, o a les darreries del s. XV, ja que en el Necrologi de Sant Joan, hi ha la següent notícia: "Iste Iohannes de Peralta fecit fieri orlogium quod est supra tectum ecclesie, in parte...". Sabem, doncs, el nom de l'abat que el feu fabricar Joan de Peralta,
el qual també fou bisbe de Vic. És destacable el fet que aquest
artefacte estigui encara en ple ús. Hom hi dona corda diàriament, i toca
amb admirable precisió les hores. A part d'una petita soldadura que
calgué fer en una de les peces, la resta és original.
El rellotge és mecànic i està muntat sobre una estructura en forma de
cub de ferro. El seu mecanisme està format exclusivament per peces de
ferro, bàsicament rodes dentades de diverses mides. Dues llargues cordes
sostenen els pesos (també de ferro) que ajuden al seu funcionament. A
la part superior i en un angle, s'hi pot veure un seient semblant al de
les bicicletes, lloc on s'asseu l'encarregat de donar-li corda (operació
que cal fer diàriament), i que es fa tot pedalant.
Existeix una matraca de fusta que consta d'un total de nou martells repartits entre tres espais. El seu funcionament es fa mitjançant una corda la qual a través d'una corriola articula la roda on es troben els martells de fusta, que al desnivellar-se piquen al damunt de les taules de fusta també tot provocant el soroll. La seva ubicació sota la teulada del campanar a l'aire lliure i el seu desús han provocat un avançat deteriorament. Concretament manca un dels martells.
La matraca
és un element singular. Encara que aquest tipus d'artefactes tinguin el
seu origen a l'acabament de l'Edat Mitjana, el que podem veure avui dia
al campanar del monestir, data del període posterior a la Guerra Civil,
ja que l'original va ser destruït. Actualment s'utilitza el Divendres Sant i el Dissabte Sant, tot seguint la vella tradició, de tal manera que la matraca forma part del folklore.
La làpida sepulcral, sembla que fou feta quan l'abat Berenguer Arnau va
morir, l'any 1137. L'abat, era de la família dels senyores d'Ogassa,
i ensems ardiaca de l'església de Girona. Sostingué amb coratge el
restabliment de la canònica en la recuperació del monestir amb
l'aprovació pontifícia i amb la protecció del comte de Barcelona.
Recuperà el patrimoni de la casa i impulsà a una comunitat florent.
Després de renunciar a la dignitat abacial el 1131, visqué com a simple
canonge fins a la seva mort, ocorreguda el 21 d'octubre del 1137.
La làpida sepulcral de l'abat Berenguer Arnau, està esculpida i posada a
la paret frontal del pòrtic de Sant Mateu, antic claustre que fou
destruït l'any 1620. Està emmarcada per dues llindes de pedra i una
tercera amb uns ornaments al voltant, que envolten l'escenificació del
mort jacent. En aquest cas representa l'abat Berenguer Arnau damunt d'un
llit i voltat per dotze persones que podrien significar els dotze
apòstols.
Davallament de Sant Joan de les Abadesses
El Davallament de Sant Joan de les Abadesses, també conegut com el Santíssim Misteri, és un grup escultòric del segle XIII que representa el Davallament de la Creu.
Es data l'any 1251, quan va ser consagrat mitjançant la col·locació d'unes relíquies al cap i a les espatlles de la imatge de Crist. El seu promotor va ser un laic anomenat Dolcet. També hi va participar un canonge del monestir anomenat Ripoll Tarascó.
La denominació de Santíssim Misteri es va difondre a partir de 1426 quan
es va trobar una Hòstia incorrupta entre les relíquies amagades a
l'interior del cap de Jesús. A partir d'aleshores va gaudir d'una gran
devoció popular.
Al segle xvii
es van fer diverses reformes a la capella on es trobava, principalment
la construcció d'un retaule barroc (destruït durant la Guerra Civil).
Més important va ser l'actuació duta a terme al segle xviii, amb la construcció d'un cambril a càrrec de Josep Morató i Soler. Aquest cambril va desaparèixer arran de les reconstruccions del segle xx,
que comportaren la realització d'un nou absis seguint l'estil romànic
del conjunt. Només en resta la decoració de guix de la cúpula,
traslladada a la capella dels Dolors, on es pot veure actualment.
Va resultar malmès arran de la Guerra Civil. La figura del bon lladre (Dimes) va quedar destruïda i va ser feta de nou l'any 1952 per l'escultor Pere Jou basant-se en fotografies de l'original.
Descripció i iconografia
És remarcable el fet que sigui l'únic dels grups escultòrics romànics del Davallament de la Creu que s'ha conservat in situ, cosa que s'explica, en bona part, per haver gaudit d'una gran i ininterrompuda devoció.
El conjunt consta de set figures i representa el Davallament de la Creu,
és a dir, com Jesús va ser desclavat de la creu per a ser enterrat, un
cop mort. La figura central representa Jesús a la creu. El seu braç dret
ja ha estat desclavat. A la front de Jesús s'hi pot veure una petita
tapa que era la del reliquiari on es va trobar la Hòstia incorrupta
l'any 1426. A l'espatlla de Jesús hi havia una altra cavitat que també
va servir com a reliquier.
Als costats de Jesús, disposats a baixar-lo de la creu, es troben Nicodem i Josep d'Arimatea. Als costats d'aquests hi ha Maria, la mare de Jesús, amb els braços estesos, i Joan Evangelista, amb un llibre que l'identifica.
Tanquen la composició les figures dels dos lladres que van ser crucificats juntament amb Jesús, Dimes
(el bon lladre, a la dreta de Jesús) i Gestas. La figura de Dimes és
una rèplica de l'original, que es va perdre arran de la Guerra Civil.
La presència de Dimes i Gestes en aquest tipus de representacions
escultòriques no és gaire habitual i sembla una particularitat dels
davallaments romànics catalans, ja que també es troben al Davallament d'Erill la Vall.
El Davallament de Sant Joan de les Abadesses és probablement el més tardà entre els davallaments romànics catalans. El seu estil és diferent que el de la resta de grups del davallament coneguts a Catalunya, denotant un tractament més naturalista de les figures que permet considerar-lo entre els exponents de la fase de transició entre romànic i gòtic. És, en qualsevol cas, un dels més destacats exemples d'escultura medieval en fusta tallada i de la representació escultòrica del davallament de la creu.
Font: Viquipèdia
Fonts: Monestirs.Cat i Viquipèdia
- El monestir al web de l'ajuntament de Sant Joan de les Abadesses - Descripció molt breu.
- Pàgina web del Monestir de Sant Joan de les Abadesses - Pàgina web oficial.
Església de Sant Pol
Durant l'època barroca fou àmpliament reformada. L'actual estat sense les parets laterals i l'edificació romànica visible la converteix en un original conjunt pedagògic, ja que permet entendre el procés de construcció de les esglésies de l'època. Des del 1997 acull el monument a la Sardana, obra de l'escultor santjoaní Francesc Fajula.
L'església es troba al costat de la Pl. Anselm Clavé, urbanitzada cap al 1920 per Jeroni Martorell, durant l'expansió de la vila. La font que ornamenta la plaça és obra de Josep Camps i està coronada per una estàtua que representa probablement el Comte Arnau..
Pont Vell
El primer pont de la vila sobre el riu Ter data del 1138, era d'estil romànic i amb un sol arc. Fou malmès pel fort terratrèmol que va sacsejar la vila el 1428 i va ser reedificat en estil gòtic, amb una arcada molt esvelta que el converteix en el pont gòtic amb més llum de la península. Durant la retirada republicana al final de la Guerra Civil espanyola va ser dinamitat i el 1976 es va reconstruir amb la gran volta gòtica i les arcades romàniques.
Font: Web de l'Ajuntament (turisme)
Demà més ...
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada