En calma, havent descansat a gust emprenem l'activitat.
Arribem a Montalban, anem a a la recerca d'aparcament. Uns xicots molt amables en avisen que marxen i en cedeixen la buscada i preuada plaça d'aparcament, fem just. Comença a ploure a bots i barrals. Amb la falta que fa a casa i aquí en van sobrats.
Aparquem just al parquing de sota de l'antic palau episcopal, on avui hi ha el museu Ingres. El museu està dedicat al pintor Jean-Auguste-Dominique Ingres, nascut a Montalban. També inclou obres d'altres artistes francesos com Antoine Bourdelle.
Museu Ingres Bourdelle
Durant la Guerra dels Ciutadans Anys, Montalban estava sota el domini dels anglesos. Eduard Plantagenet, príncep de Gal·les, va decidir construir un castell. Anomenat el Príncep Negre, ja el seu número a la part baixa del castell (palau) que es va construir: el saló del Príncep Negre.
 |
| Portrait de Madame Gonse (1852), huile sur toile, 73 × 62 cm |
Durant la Guerra dels Ciutadans Anys, Montalban estava sota el domini dels anglesos. Eduard Plantagenet, príncep de Gal·les, va decidir construir un castell. Anomenat el Príncep Negre, ja el seu número a la part baixa del castell (palau) que es va construir: el saló del Príncep Negre.
 |
| Museu Ingres Bourdelle |
Durant les guerres de religió, la ciutat va tenir un dels nuclis dels hugonotes, que va reconstruir les fortificacions de la ciutat. Després de la presa de la ciutat per les tropes de Richelieu, les fortificacions van ser enderrocades i el castell destruït. El lloc es converteix en un solar buit. Poc després, el bisbe Pierre de Bertier va decidir construir un palau episcopal clàssic sobre les ruïnes de l'antic castell del Príncep Negre. L'edifici va ser adquirit en la seva forma definitiva amb la part baixa de la sala medieval de Príncep Negre i la part superior del palau d'estil clàssic, tot en fusta, el material únic disponible en abundància a la ciutat de Montauban. La construcció del palau episcopal es va erigir a juntament amb la construcció de la nova catedral i pretenia restaurar el catolicisme permanent en aquesta antiga ciutat protestant.
Després de la Revolució i la desamortització del palau episcopal per part dels revolucionaris, va ser utilitzat com a edifici, i més tard, a finals del segle XIX, que va ser destinat a museu. A partir d'aquí, l'any 1851, Ingres, de setanta-un anys, va lliurar a la ciutat una part de les seves col·leccions, còpies, obres d'alumnes, gerros grecs. La Sala Ingres es va inaugurar l'any 1854. La mort d'Ingres l'any 1867 va suposar un enriquiment excepcional format pel fons de l'estudi del mestre, que inclou diversos quilòmetres de dibuixos.
El palau episcopal va ser classificat com a monument històric per decret de l'11 de març de 1910. Des de la Segona Guerra Mundial, un gran nombre d'obres van deixar el Louvre per ser-hi amagades. Així doncs, el Museu d'Ingres va servir d'amagatall Mona Lisa i gran nombre d'obres del Louvre entre 1939 i 1945.
Una profunda reorganització, realitzada de 1951 a 1958, va fer del Museu Ingres una institució moderna basada en les concepcions de l'època, i la dotació d'inventaris fins llavors inexistents.
Jean Auguste Dominique Ingres
Jean Auguste Dominique Ingres (Montalban, Tarn i Garona, 29 d'agost de 1780 - París, 14 de gener de 1867) va ser un pintor francès d'estètica neoclàssica. Tot i que es considerava a si mateix un pintor de temes històrics, en la tradició de Nicolas Poussin i Jacques-Louis David, són els retrats que va realitzar al final de la seua carrera, ja foren dibuixats o pintats, els que han assentat la seua fama i el que es considera el seu llegat fonamental.
Joventut
Ingres va nàixer a Montalban. Primogènit de set fills (cinc dels quals van arribar a l'edat adulta) de Jean-Marie-Joseph Ingres (1755-1814) i la seua esposa Anne Moulet (1758-1817). Son pare va ser un artista polifacètic, pintor de miniatures, escultor, mestre picapedrer i músic afeccionat; sa mare era la filla gairebé analfabeta d'un artesà fabricant de perruques. Ben aviat, el pare va encoratjar i instruir el jove Ingres en el conreu del dibuix i la música, i el seu primer dibuix conegut, un estudi sobre un antic relleu de pedra, va ser realitzat l'any 1789. Des de l'any 1786 va assistir a l'escola local, Ecole des Frères de l'Education Chrétienne, però la seua formació va ser interrompuda a causa dels disturbis de la Revolució Francesa i el subsegüent tancament de l'escola el 1791. La deficiència de la seua educació formal va romandre com un llast en la seua personalitat, esdevenint una font d'inseguretat.
 |
| Autorretrat. Jean Auguste Dominique Ingres |
París
Havent guanyat el primer premi de dibuix de l'Acadèmia, l'agost de 1797 va viatjar a París per a estudiar amb Jacques-Louis David, el pintor més destacat de França durant el període revolucionari, en l'estudi del qual va romandre durant quatre anys. Ingres va seguir l'exemple neoclàssic de David, però segons aquest últim mostrava "una tendència vers l'exageració en els seus estudis". Va ser admès al Departament de Pintura de l'École des Beaux-Arts l'octubre de 1799, i va guanyar, després d'haver quedat en segon lloc l'any 1800, el Grand Prix de Rome (1801) amb el quadre Ambaixadors d'Agamèmnon en la tenda d'Aquil·les. El seu viatge a Roma, no obstant, va ser posposat fins a l'any 1806, quan el govern va superar certes dificultats financeres i va lliurar-ne els fons.
Treballant a París junt amb altres estudiants de David en un estudi proporcionat per l'Estat, va fer el seu debut en el Saló de París l'any 1802 amb un Retrat d'una dona (actualment se'n desconeix la identitat). L'any següent va rebre el prestigiós encàrrec, junt amb altres quatre artistes (Jean-Baptiste Greuze, Robert Lefévre, Charles Meynier, i Marie-Guilhemine Benoist) de pintar uns grans retrats de Napoleó Bonaparte com a Primer Cònsol. Aquests quadres van ser distribuïts per les prefectures de Lieja, Anvers, Dunkerque, Brussel·les i Gant, ciutats cedides recentment a França arran del Tractat de Lunéville (1801).
L'estiu de 1806 Ingres va començar una relació amb Marie-Anne-Julie Forestier, pintora i música, abans d'anar-se'n a Roma al setembre. Tot i que hauria desitjat romandre un poc més de temps a París, per a poder assistir a l'obertura del Saló d'aquell any, en el qual presentava diverses obres, va haver de deixar França uns dies abans de la inauguració. Al saló, les seues obres—Autoretrat, retrats de la família Rivière i Napoleó I en el seu tron imperial—van produir una desagradable impressió en el públic, no només deguda al seu estil sinó també per les implicacions de l'ús de la imatgeria carolíngia en el retrat de Napoleó. David va rebre un judici sever i la crítica es va mostrar unànimement hostil. Chaussard (Le Pausanias Français, 1806) va condemnar l'estil d'Ingres titllant-lo de gòtic, i va preguntar:
Com, amb el seu gran talent, un dibuix tan perfecte, una atenció al detall tan acurada, ha pogut el senyor Ingres fer un quadre tan dolent? La resposta és que volia fer quelcom singular, quelcom extraordinari... La intenció del senyor Ingres no ha estat cap altra que fer retrocedir l'art quatre segles, portar-nos a la nostra infantesa, reviscolar l'estil de Jan van Eyck.
 |
| Madeleine Ingres, el seu nom de soltera Madeleine Chapelle, va ser la primera esposa de Jean Auguste-Dominique Ingres. Obra de Jean-Pierre Cortot (Paris, 1787 - 1843) aprox 1815, Marbre |
Els aspectes que més van amoïnar Chaussard i altres crítics van ser les
estranyes discordances de color, la recerca d'un relleu escultòric, la
freda precisió del contorn i l'estil arcaic plenament conscient. La
historiadora de l'art Marjorie Cohn ha escrit: "En aquell temps, la
història de l'art i la investigació erudita era una branca nova. Els
artistes i els crítics lluitaven en els seus intents d'identificar,
interpretar i explotar tot allò que començaven a percebre com avanços
estilístics històrics." El Louvre, farcit d'obres procedents dels recents botins de guerra de Napoleó a Bèlgica, Països Baixos i Itàlia, va proporcionar als artistes francesos del Segle XIX
una oportunitat sense precedents per a estudiar, comparar i copiar
obres d'art de l'antiguitat i representatives de la història completa de
la pintura europea.
Des de l'inici de la seua carrera, Ingres es va sentir colpit per l'art
antic, adoptant l'estil històric apropiat al tema, i fent que els
crítics s'hi enfrontaren pel seu "retorn" al passat.
Només arribar a Roma, Ingres va llegir amb creixent indignació els
retalls de premsa que els seus amics li enviaven des de París, i que
contenien les crítiques despietadament negatives vers les seues obres.
En cartes al que havia de ser el sogre va expressar el seu menyspreu
vers els crítics: "Així que el Saló és l'escenari de la meua dissort;...
Els pocavergonyes han esperat fins que hi acudisca per a assassinar la
meua reputació... Mai no m'havia sentit tan dissortat". Va proposar-se
no exposar mai més al Saló, i el seu refús a tornar a París va portar al
trencament del seu compromís matrimonial.
Quan anys després se li va preguntar a Julie Forestier la raó per la
qual s'havia mantingut soltera tot la vida, va respondre, "Quan una dona
té l'honor d'haver estar compromesa amb el senyor Ingres, no pot
casar-se."
Roma
Instal·lat en un estudi en terrenys de la Vil·la Medici, Ingres va continuar els seus estudis, tal com estava estipulat per haver guanyat el Prix, enviant les seues obres a intervals regulars cap a París, perquè els seus progressos pogueren ser jutjats. Així, en el seu enviament de 1808, Ingres va trametre Èdip i l'Esfinx i la Banyista de Valpinçon (ambdós actualment al Louvre), esperant poder demostrar la seua mestria en el nu masculí i femení, però hi van ser pobrament rebuts. Posteriorment, Ingres pintaria variacions sobre ambdues obres; un altre nu començat l'any 1807, la Venus Anadyomene, va romandre inacabat durant dècades, fins que va ser completat i exhibit l'any 1855.
Instal·lat en un estudi en terrenys de la Vil·la Medici, Ingres va continuar els seus estudis, tal com estava estipulat per haver guanyat el Prix, enviant les seues obres a intervals regulars cap a París, perquè els seus progressos pogueren ser jutjats. Així, en el seu enviament de 1808, Ingres va trametre Èdip i l'Esfinx i la Banyista de Valpinçon (ambdós actualment al Louvre), esperant poder demostrar la seua mestria en el nu masculí i femení, però hi van ser pobrament rebuts. Posteriorment, Ingres pintaria variacions sobre ambdues obres; un altre nu començat l'any 1807, la Venus Anadyomene, va romandre inacabat durant dècades, fins que va ser completat i exhibit l'any 1855.
 |
La font (La Source) Pintura de Jean Auguste Dominique Ingres |
Va produir nombrosos retrats durant aquest període: Madame Duvauçay, François-Marius Granet, Edme-François-Joseph Bochet, Madame Panckoucke, i el de Madame la Comtesse de Tournon, mare del prefecte del departament del Tíber.
L'any 1810 va concloure la pensió d'Ingres a la Vil·la Medici, però va
decidir quedar-se a Roma i buscar el mecenatge del govern d'ocupació
francès.
El 1811 va concloure el seu exercici final del pensionat, l'enorme Júpiter i Tetis (Museu Granet,
Ais de Provença), que de nou va rebre severes crítiques a París. Aquest
quadre va ser l'epítom del tema i escala amb els quals Ingres havia
determinat bastir la seua reputació, però tal com Philip Conisbee ha
assenyalat, "malgrat tots els grans ideals que mil vegades li havien
estat repetits a Ingres a les acadèmies de Tolosa de Llenguadoc, París i
Roma, els encàrrecs d'aquest tipus d'obres eren l'excepció a la regla,
perquè en realitat hi havia ben poca demanda de pintura històrica de
gran escala, fins i tot en la ciutat de Rafael i Miquel Àngel."
Els col·leccionistes d'art s'estimaven més "alegres i agradables
mitologies, escenes recognoscibles de la vida quotidiana, paisatges,
natures mortes o retrats d'homes i dones de la seua classe social.
Aquesta preferència va persistir durant el segle xix,
i els artistes amb orientació acadèmica esperaven i desitjaven el
mecenatge de l'Estat o l'Església per a satisfer les seues elevades
ambicions."
Ingres estava irritat: el públic es mostrava indiferent, i els seus companys, que s'adherien a un classicisme estricte, el consideraven un renegat. Només Eugène Delacroix i altres deixebles de Pierre-Narcisse Guérin—els líders del moviment romàntic vers el qual Ingres va mostrar sempre la seua aversió més profunda—semblen haver reconegut els seus mèrits. Fent front a perspectives professionals incertes, l'any 1813 Ingres es va casar amb una jove, Madeleine Chapelle, que li havia estat recomanada pels amics d'ella a Roma. Després d'un festeig portat a terme per correspondència, se li va declarar sense conèixer-la personalment, i ella va acceptar-hi. El matrimoni va ser feliç i Madame Ingres va desenvolupar una gran fe en el seu marit que els va permetre combatre amb coratge i paciència les dificultats de la seua vida en comú.
Ingres estava irritat: el públic es mostrava indiferent, i els seus companys, que s'adherien a un classicisme estricte, el consideraven un renegat. Només Eugène Delacroix i altres deixebles de Pierre-Narcisse Guérin—els líders del moviment romàntic vers el qual Ingres va mostrar sempre la seua aversió més profunda—semblen haver reconegut els seus mèrits. Fent front a perspectives professionals incertes, l'any 1813 Ingres es va casar amb una jove, Madeleine Chapelle, que li havia estat recomanada pels amics d'ella a Roma. Després d'un festeig portat a terme per correspondència, se li va declarar sense conèixer-la personalment, i ella va acceptar-hi. El matrimoni va ser feliç i Madame Ingres va desenvolupar una gran fe en el seu marit que els va permetre combatre amb coratge i paciència les dificultats de la seua vida en comú.
 |
| Tête de Boileau. Jean-Auguste-Dominique Ingres |
Va continuar patint les indignes crítiques satíriques, així Don Pedro de Toledo besant l'espasa d'Enric IV, Rafael i la Fornarina (Fogg Art Museum, Universitat Harvard), diversos retrats i l'Interior de la Capella Sixtina van enfrontar-se a unànimes crítiques hostils en el Saló de París de 1814.
Li arribaven pocs encàrrecs; el governador francès de Roma li va demanar Virgili llegint l'Eneida (1812) per a la seua residència, i que pintara dues obres colossals—La victòria de Ròmul sobre Acró (1812) i El somni d'Ossian (1813)—per a Monte Cavallo, una antiga residència papal que s'estava sotmetent a reformes en esdevenir el palau romà de Napoleó. Ingres va viatjar a Nàpols la primavera de 1814 per a pintar a la Reina Carolina Murat, i la família Murat va encarregar-li altres retrats addicionals així com obres més petites: El compromís de Rafael, la Gran odalisca, i Paolo i Francesca. Mai no va rebre cap pagament per aquestes obres, i a més, a causa de l'esfondrament del règim de Murat l'any 1815; amb la caiguda de la dinastia napoleònica, va trobar-se a Roma sense mecenatge.
Durant aquest període, el més difícil de la seua carrera, va haver de
dedicar-se a fer petits retrats, a l'oli o dibuixats, per a poder
sobreviure. Fonamentalment va treballar per als nombrosos turistes
anglesos que visitaven la Roma de postguerra. Per a un artista que
aspirava a la fama com a pintor de temes històrics, això semblava un
treball degradant, i quan els viatgers picaven a la seua porta i
preguntaven, "És ací on viu l'home que fa petits retrats?", ell responia
amb irritació, "No, l'home que viu ací és pintor!"
Malgrat tot, els retrats dibuixats que va fer amb profusió durant
aquest període són d'una gran qualitat i encara avui es troben entre les
seues obres més admirades.
 |
| Un bon sistema per poder gaudir de la col·lecció de dibuixos |
Explotant el tema de les obres històriques amb escala més reduïda, va pintar l'any 1815 Aretino i l'enviat de Carles V així com Aretino i Tintoretto,
una pintura anecdòtica el tema de la qual, un pintor apuntant amb una
pistola al seu crític, va haver de satisfer especialment a l'atacat
Ingres. L'any 1817 va pintar Enric IV jugant amb els seus fills i l'any següent la Mort de Leonardo. L'any 1817 el Comte de Blacas, que era l'ambaixador de França davant la Santa Seu, va fer a Ingres la primera comanda oficial des de 1814, el quadre Crist lliurant les claus a Pere.
Acabat l'any 1820, aquesta imponent obra va ser ben rebuda a Roma, però
per a disgust de l'artista les autoritats eclesiàstiques es van negar
al trasllat a París perquè fos exhibida.
Entre 1816 i 1817 va rebre altre encàrrec de la família del celebrat Fernando Álvarez de Toledo, Duc d'Alba, perquè pintara el duc rebent honors del Papa per la seua repressió de la Reforma Protestant. Malgrat la seua distància del tema i la seua antipatia vers el protagonista del quadre, a qui es va referir com "aquest home horrible", va fer esbossos per al projecte que revelen el seu intent de concloure l'encàrrec malgrat el seu disgust. Finalment va abandonar la tasca i va apuntar en el seu diari, "J'etais forcé par la necessité de peindre un pareil tableau; Dieu a voulu qu'il reste en ebauche." ("Vaig veure'm forçat per la necessitat de pintar un quadre com aquest; Déu ha volgut que quede en un esbós.")
Les obres que va enviar al Saló de 1819 van ser La gran odalisca, Felip V i el mariscal de Berwick, i Roger alliberant Angèlica, que van ser atacades novament per "gòtiques".
Florència
Ingres i la seua muller van traslladar-se a Florència l'any 1820 persuadits per l'escultor florentí Bartolini, un vell amic dels anys de París, qui esperava que Ingres poguera millorar la seua situació material, però Ingres, com havia fet abans, va haver de recórrer als dibuixos per a turistes per a poder sobreviure. La seua amistat amb Bartolini, l'èxit mundial del qual en aquells anys contrastava amb la pobresa d'Ingres, prompte va deteriorar-se, i Ingres va trobar nous benefactors. L'any 1821 va concloure una obra encarregada per un amic de la infantesa, Monsieur de Pastoret, l'Entrada de Carles V a París; Pastoret també va encarregar-li un retrat d'ell mateix i una obra religiosa (Mare de Déu amb vel blau). Tanmateix, la major empresa d'aquest període va ser la comanda rebuda a l'agost de 1820 amb l'ajut de Pastoret, per a pintar el Vot de Lluís XIII per a la Catedral de Montalban. Reconeixent-hi l'oportunitat per a establir-se definitivament com a pintor de temes històrics, va emprar quatre llargs anys a completar el gran llenç, i el va portar personalment a París l'octubre de 1824.
Entre 1816 i 1817 va rebre altre encàrrec de la família del celebrat Fernando Álvarez de Toledo, Duc d'Alba, perquè pintara el duc rebent honors del Papa per la seua repressió de la Reforma Protestant. Malgrat la seua distància del tema i la seua antipatia vers el protagonista del quadre, a qui es va referir com "aquest home horrible", va fer esbossos per al projecte que revelen el seu intent de concloure l'encàrrec malgrat el seu disgust. Finalment va abandonar la tasca i va apuntar en el seu diari, "J'etais forcé par la necessité de peindre un pareil tableau; Dieu a voulu qu'il reste en ebauche." ("Vaig veure'm forçat per la necessitat de pintar un quadre com aquest; Déu ha volgut que quede en un esbós.")
Les obres que va enviar al Saló de 1819 van ser La gran odalisca, Felip V i el mariscal de Berwick, i Roger alliberant Angèlica, que van ser atacades novament per "gòtiques".
Ingres i la seua muller van traslladar-se a Florència l'any 1820 persuadits per l'escultor florentí Bartolini, un vell amic dels anys de París, qui esperava que Ingres poguera millorar la seua situació material, però Ingres, com havia fet abans, va haver de recórrer als dibuixos per a turistes per a poder sobreviure. La seua amistat amb Bartolini, l'èxit mundial del qual en aquells anys contrastava amb la pobresa d'Ingres, prompte va deteriorar-se, i Ingres va trobar nous benefactors. L'any 1821 va concloure una obra encarregada per un amic de la infantesa, Monsieur de Pastoret, l'Entrada de Carles V a París; Pastoret també va encarregar-li un retrat d'ell mateix i una obra religiosa (Mare de Déu amb vel blau). Tanmateix, la major empresa d'aquest període va ser la comanda rebuda a l'agost de 1820 amb l'ajut de Pastoret, per a pintar el Vot de Lluís XIII per a la Catedral de Montalban. Reconeixent-hi l'oportunitat per a establir-se definitivament com a pintor de temes històrics, va emprar quatre llargs anys a completar el gran llenç, i el va portar personalment a París l'octubre de 1824.
Retorn triomfal a París i retir a Roma
El Vot de Lluís XIII, exhibit en el Saló de 1824, va suposar finalment un èxit de crítica. Concebut en un estil rafaelesc relativament lliure dels arcaismes que tant se li havien retret en el passat, va ser admirat fins i tot pels més estrictes davidians. Ingres va veure com se l'aclamava arreu de França; el gener de 1825 li va ser atorgada la creu de la Legió d'Honor, i al juny de 1825 va ser elegit membre de l'Institut. La seua fama va créixer l'any 1826 amb la publicació, per la litografia de Sudre, de La gran odalisca, obra que, havent estat condemnada per artistes i crítics l'any 1819, ara va esdevenir tremendament popular.
El Vot de Lluís XIII, exhibit en el Saló de 1824, va suposar finalment un èxit de crítica. Concebut en un estil rafaelesc relativament lliure dels arcaismes que tant se li havien retret en el passat, va ser admirat fins i tot pels més estrictes davidians. Ingres va veure com se l'aclamava arreu de França; el gener de 1825 li va ser atorgada la creu de la Legió d'Honor, i al juny de 1825 va ser elegit membre de l'Institut. La seua fama va créixer l'any 1826 amb la publicació, per la litografia de Sudre, de La gran odalisca, obra que, havent estat condemnada per artistes i crítics l'any 1819, ara va esdevenir tremendament popular.
Una comissió del govern va sol·licitar la monumental Apoteosi d'Homer,
que Ingres, ple d'entusiasme, va acabar en el termini d'un any. Des de
1826 a 1834 l'estudi d'Ingres va ser invadit pels clients, i el pintor
va ser reconegut com un vertader chef d'école que ensenyava amb
autoritat i saviesa mentre treballava de valent. Els crítics van
començar a considerar Ingres com l'exponent principal del classicisme,
front a l'escola romàntica
—un rol que a ell li agradava. Els quadres, principalment retrats, que
va enviar al Saló els anys 1827 i 1833 van ser ben rebuts. El retrat de Louis-François Bertin
(1832) va suposar un particular èxit entre el públic, que trobava
fascinant el seu realisme, tot i que alguns crítics van trobar vulgar el
seu naturalisme i apagat el seu colorit.
Però el sensible artista va ser especialment atacat pel seu ambiciós llenç sobre el Martiri de Sant Simforià (catedral d'Autun), exposat en el Saló de 1834. Ressentit i disgustat, Ingres va decidir no treballar mai més per al públic, i il·lusionat es va proposar com a director de l'École de France a Roma, en substitució d'Horace Vernet, com una manera de deixar París. Malgrat que el temps invertit en tràmits administratius durant aquell temps a Roma va disminuir el seu ritme de producció, va executar Antíoc i Estratònice (comanda de Lluís-Felip, duc d'Orleans), Retrat de Luigi Cherubini, i l'Odalisca amb esclau, entre altres obres.
París, 1841-1867
L'Estratònice, exhibida al Palais Royal durant uns quants dies després de la seua arribada a França, va produir una impressió tan favorable que, en el seu retorn a París l'any 1841, Ingres va ser rebut amb tota la deferència que ell pensava que li era deguda. Una de les seues primeres obres executades després del seu retorn va ser un retrat del duc d'Orleans, la mort del qual en un accident de circulació poques setmanes després de la conclusió del quadre va posar de dol la nació, i va provocar que es demanaren còpies addicionals de l'obra.
Poc després, Ingres va començar a executar les decoracions del gran vestíbul del Chateau de Dampierre. Aquestes pintures, l'Edat d'Or i l'Edat de Ferro, havien estat començades amb una gran il·lusió que va anar esvanint-se fins que Ingres, enfonsat per la pèrdua de la seua muller el 27 de juliol de 1849, va abandonar tota esperança de poder-les acabar i finalment va cancel·lar-ne el contracte amb el duc de Luynes. Una obra menor, Júpiter i Antíope, data del 1851; el juliol d'aquest any va anunciar la donació d'una de les seues obres a la seua ciutat natal, Montalban, i a l'octubre va dimitir com a professor de l'École des Beaux-Arts.
L'any següent, als setanta-un anys, Ingres es va casar amb Delphine
Ramel, de quaranta-tres anys, una parenta del seu amic Marcotte
d'Argenteuil. Aquest matrimoni va demostrar ser un èxit com el primer i,
en la dècada següent, Ingres va concloure algunes obres significatives.
La major empresa va ser l'Apoteosi de Napoleó I, pintada l'any 1853 per al sostre del vestíbul de l'Hotel de Ville, París i destruïda pel foc arran dels disturbis provocats per la Comuna de París de 1871. El retrat de la Princesa Albert de Broglie també va ser conclòs l'any 1853, Joana d'Arc (en bona part obra dels seus ajudants) l'any 1854, i el 1855
Ingres va consentir en rescindir l'acord, més o menys estricte des de
l'any 1834 amb l'Exposició Internacional, pel qual es reservava una sala
per a les seues obres.
Napoléon Joseph Charles Paul Bonaparte, president del jurat, va proposar una recompensa excepcional per al pintor, i va obtenir de l'emperador Napoleó III el nomenament d'Ingres com a gran oficial de la Legió d'Honor.
Però el sensible artista va ser especialment atacat pel seu ambiciós llenç sobre el Martiri de Sant Simforià (catedral d'Autun), exposat en el Saló de 1834. Ressentit i disgustat, Ingres va decidir no treballar mai més per al públic, i il·lusionat es va proposar com a director de l'École de France a Roma, en substitució d'Horace Vernet, com una manera de deixar París. Malgrat que el temps invertit en tràmits administratius durant aquell temps a Roma va disminuir el seu ritme de producció, va executar Antíoc i Estratònice (comanda de Lluís-Felip, duc d'Orleans), Retrat de Luigi Cherubini, i l'Odalisca amb esclau, entre altres obres.
París, 1841-1867
L'Estratònice, exhibida al Palais Royal durant uns quants dies després de la seua arribada a França, va produir una impressió tan favorable que, en el seu retorn a París l'any 1841, Ingres va ser rebut amb tota la deferència que ell pensava que li era deguda. Una de les seues primeres obres executades després del seu retorn va ser un retrat del duc d'Orleans, la mort del qual en un accident de circulació poques setmanes després de la conclusió del quadre va posar de dol la nació, i va provocar que es demanaren còpies addicionals de l'obra.
Poc després, Ingres va començar a executar les decoracions del gran vestíbul del Chateau de Dampierre. Aquestes pintures, l'Edat d'Or i l'Edat de Ferro, havien estat començades amb una gran il·lusió que va anar esvanint-se fins que Ingres, enfonsat per la pèrdua de la seua muller el 27 de juliol de 1849, va abandonar tota esperança de poder-les acabar i finalment va cancel·lar-ne el contracte amb el duc de Luynes. Una obra menor, Júpiter i Antíope, data del 1851; el juliol d'aquest any va anunciar la donació d'una de les seues obres a la seua ciutat natal, Montalban, i a l'octubre va dimitir com a professor de l'École des Beaux-Arts.
 |
| Villa Médicis |
Napoléon Joseph Charles Paul Bonaparte, president del jurat, va proposar una recompensa excepcional per al pintor, i va obtenir de l'emperador Napoleó III el nomenament d'Ingres com a gran oficial de la Legió d'Honor.
Amb renovada confiança, Ingres va emprendre i va completar una de les seues obres més encisadores, La Primavera, una figura de la qual ja havia pintat el tors l'any 1823; i que va ser presentada a Londres, junt amb altres obres, l'any 1862. L'admiració vers la seua obra va anar en augment i se li va atorgar el títol de senador pel govern imperial.
Després de concloure La Primavera, Ingres va produir obres de gènere històric, com les dues versions de Lluís XIV i Molière, (1857 i 1860), així com diverses obres religioses en les quals va reprendre la figura de la Mare de Déu que apareix a El vot de Lluís XIII: La Mare de Déu de l'Adopció de 1858 (pintada sota comanda de Mademoiselle Roland-Gosselin) va ser seguida per La Mare de Déu coronada (pintada per a Madame la Baronne de Larinthie) i Mare de Déu amb l'Infant. El 1859 va realitzar repeticions de La Mare de Déu de l'hòstia, i el 1862 va concloure Crist i els doctors, una obra encarregada alguns anys abans per la reina Maria Amèlia per a la capella de Bizy.
Els darrers quadres importants d'aquest període és Marie-Clothilde-Inés de Foucauld, Madame Moitessier, Asseguda (1856), Autoretrat a l'edat de setanta-nou anys i Madame J.-A.-D. Ingres, nascuda Delphine Ramel, ambdós conclosos l'any 1859. El bany turc, fet en format rectangular l'any 1859, va ser revisat l'any 1860, esdevenint un tondo. Ingres el va firmar i el va datar l'any 1862, tot i que va fer-ne revisions addicionals l'any 1863.
Va morir de pneumònia el 14 de gener de 1867 a l'edat de vuitanta-sis anys, havent conservat les seues facultats fins a la seua mort. Està soterrat al Cementiri del Père-Lachaise de París. El contingut del seu estudi, incloent-hi grans pintures, al voltant de 4000 dibuixos i el seu violí, van ser donats pel pintor al museu de la ciutat de Montalban, actualment conegut com a Musée Ingres.
Estil
L'estil d'Ingres es va formar en els primers anys de la seua carrera i no va evolucionar gaire. Els seus primers dibuixos, com el Retrat d'un home (3 de juliol de 1797, actualment en el Louvre) ja mostren una suavitat del contorn i un control extraordinari de l'ombrejat fet amb línies paral·leles per a modelar les formes. Des del principi, les seues pintures es caracteritzen per una fermesa del contorn que reflecteix la seua convicció que "el dibuix és l'honestedat de l'art", i que "el dibuix constitueix més de tres quarts i mig de la pintura."
Detestava les pinzellades visibles i no utilitzava els efectes
d'alteració del color o de la llum dels que tant depenia l'escola romàntica;
s'estimava més l'ús de colors fixos lleugerament modelats en la seua
lluminositat per mitjos tons. "Ce que l'on sait," solia repetir, "il
faut le savoir l'épée à la main" ("Allò que se sap, cal saber-ho espasa
en mà"). D'aquesta manera, Ingres es va deixar a si mateix sense els
recursos per a produir la necessària unitat d'efecte quan s'enfrontava a
composicions amb moltes figures, com ara l'Apoteosi d'Homer i el Martiri de Sant Simforià.
Entre les obres històriques i mitològiques d'Ingres les més
satisfactòries són habitualment les que contenen una o dues figures. A Èdip, Odalisca i La primavera, subjectes que només mostren la consciència de la bellesa física, es troba el millor Ingres. La Primavera,
tot i estar datada el 1856, va ser pintada l'any 1821, excepte el cap i
les extremitats; els qui van conèixer l'obra en el seu estat inacabat
van declarar que els afegits, necessaris per a fusionar l'antic amb allò
nou, no tenien el vigor i la precisió d'execució que van distingir
l'original execució del tors.
A Roger alliberant Angèlica, la figura femenina mostra les més refinades característiques de la tècnica d'Ingres, mentre que la figura de Roger volant al rescat sobre el seu hipogrif dona la nota discordant, ja que per a Ingres sempre fou difícil pintar el moviment i el drama. Segons ha manifestat Sanford Schwartz, les "pintures històriques, mitològiques i religioses requereixen enormes quantitats d'energia i treball, però, si no són capaces de transmetre un sentit de tensió interna, esdevenen drames de costums... Els rostres, en les pintures històriques solen ser els dels models esperant que acabe la sessió. Quan s'expressa una emoció, aquesta irràdia de manera estrident, o bé eixuta."
Després de concloure La Primavera, Ingres va produir obres de gènere històric, com les dues versions de Lluís XIV i Molière, (1857 i 1860), així com diverses obres religioses en les quals va reprendre la figura de la Mare de Déu que apareix a El vot de Lluís XIII: La Mare de Déu de l'Adopció de 1858 (pintada sota comanda de Mademoiselle Roland-Gosselin) va ser seguida per La Mare de Déu coronada (pintada per a Madame la Baronne de Larinthie) i Mare de Déu amb l'Infant. El 1859 va realitzar repeticions de La Mare de Déu de l'hòstia, i el 1862 va concloure Crist i els doctors, una obra encarregada alguns anys abans per la reina Maria Amèlia per a la capella de Bizy.
Els darrers quadres importants d'aquest període és Marie-Clothilde-Inés de Foucauld, Madame Moitessier, Asseguda (1856), Autoretrat a l'edat de setanta-nou anys i Madame J.-A.-D. Ingres, nascuda Delphine Ramel, ambdós conclosos l'any 1859. El bany turc, fet en format rectangular l'any 1859, va ser revisat l'any 1860, esdevenint un tondo. Ingres el va firmar i el va datar l'any 1862, tot i que va fer-ne revisions addicionals l'any 1863.
Va morir de pneumònia el 14 de gener de 1867 a l'edat de vuitanta-sis anys, havent conservat les seues facultats fins a la seua mort. Està soterrat al Cementiri del Père-Lachaise de París. El contingut del seu estudi, incloent-hi grans pintures, al voltant de 4000 dibuixos i el seu violí, van ser donats pel pintor al museu de la ciutat de Montalban, actualment conegut com a Musée Ingres.
Estil
L'estil d'Ingres es va formar en els primers anys de la seua carrera i no va evolucionar gaire. Els seus primers dibuixos, com el Retrat d'un home (3 de juliol de 1797, actualment en el Louvre) ja mostren una suavitat del contorn i un control extraordinari de l'ombrejat fet amb línies paral·leles per a modelar les formes. Des del principi, les seues pintures es caracteritzen per una fermesa del contorn que reflecteix la seua convicció que "el dibuix és l'honestedat de l'art", i que "el dibuix constitueix més de tres quarts i mig de la pintura."
 |
| La gran odalisca. Jean-Auguste-Dominique Ingres |
A Roger alliberant Angèlica, la figura femenina mostra les més refinades característiques de la tècnica d'Ingres, mentre que la figura de Roger volant al rescat sobre el seu hipogrif dona la nota discordant, ja que per a Ingres sempre fou difícil pintar el moviment i el drama. Segons ha manifestat Sanford Schwartz, les "pintures històriques, mitològiques i religioses requereixen enormes quantitats d'energia i treball, però, si no són capaces de transmetre un sentit de tensió interna, esdevenen drames de costums... Els rostres, en les pintures històriques solen ser els dels models esperant que acabe la sessió. Quan s'expressa una emoció, aquesta irràdia de manera estrident, o bé eixuta."
Quan es va fer la retrospectiva d'Ingres a l'Exposició Universal de
1855, va sorgir un consens que considerava els seus retrats com les
seues obres mestres.
La seua consistent alta qualitat contradiu la queixa d'Ingres a
propòsit que les comandes de retrats li robaven temps per a dedicar-se a
la pintura de tema històric. El més famós dels retrats d'Ingres és el
del periodista Louis-François Bertin, que ràpidament va esdevenir un símbol del creixent poder econòmic i polític de la burgesia. Els seues retrats de dones oscil·len entre el càlid i sensual retrat de Madame de Senonnes (1814), el realista de Mademoiselle Jeanne Gonin (1821), el junesc de Marie-Clothilde-Inés de Foucauld, Madame Moitessier (retratada dempeus i asseguda, 1851 i 1856), i l'extàtic de Joséphine-Eléonore-Marie-Pauline de Galard de Brassac de Béarn, Princesse de Broglie (1853).
 |
| La petite baigneuse |
Els seus retrats a dibuix, dels quals se'n conserven al voltant de 450, es troben entre les seues obres més admirades avui dia. Tot i que un gran nombre d'aquests data dels seus difícils anys a Itàlia, va continuar fent retrats a dibuix dels seus amics tota la seua vida. Agnes Mongan ha escrit sobre els retrats a dibuix:
Els dibuixos fets per a preparar les pintures, com els diversos estudis de nus per a preparar El martiri de Sant Simforià i L'edat d'or, són més variats en mida i tractament que els dibuixos de retrats. També va dibuixar un cert nombre de paisatges mentre estava a Roma, però a excepció del petit tondo Casino de Rafael (dos altres tondos són d'atribució qüestionable), no va pintar paisatges.
Influència
Ingres va ser considerat un bon mestre i era estimat pels seus deixebles. El més conegut dels seus pupils va ser Théodore Chassériau, que va estudiar amb ell des de l'any 1830, quan era un precoç infant d'onze anys, fins al tancament de l'estudi del mestre l'any 1834, arran del seu retorn a Roma. Ingres considerava Chassériau el seu vertader deixeble, i va declarar: "Veniu, cavallers, veniu i vegeu, aquest noi serà el Napoleó de la pintura." Tanmateix, quan Chassériau va visitar Ingres a Roma l'any 1840, ja començava a deixar-se influir pel corrent romàntic de Delacroix, el que va portar a Ingres a renegar d'ell com a deixeble favorit, tot i que mai no en va parlar desfavorablement. Cap altre artista dels que van estudiar amb Ingres va reeixir a establir un fort estil personal; entre els més notables, però, cal destacar Jean-Hippolyte Flandrin, Henri Lehmann i Eugène Emmanuel Amaury-Duval.
La influència d'Ingres sobre les posteriors generacions de pintors ha estat considerable. El més significatiu dels seus hereus va ser Degas, el mestre del qual, Louis Lamothe, va ser un deixeble menor d'Ingres. En el segle xx, Picasso i Matisse s'hi troben entre els qui van reconèixer un deute amb el gran classicista. Barnett Newman ha proposat Ingres com a pare de l'expressionisme abstracte, explicant: "Aquest home va ser un pintor abstracte ...Mirava al llenç més sovint que al model. Kline, de Kooning—cap de nosaltres hauria existit sense ell."
Abans de la seua partida cap a Roma a la tardor de 1806, les característiques comunes del seu estil de dibuix ja estaven establertes, el delicat però ferm contorn, les definides però discretes distorsions de la forma, la gairebé misteriosa capacitat de representar al personatge de manera precisa i vívida.
Els materials favorits també estaven ja determinats: el llapis de grafit ben esmolat en punta sobre paper blanc i fi. Tan familars són per a nosaltres els materials utilitzats com la manera en què hem oblidat com d'extraordinaris es consideraven a l'època.... La manera de dibuixar d'Ingres era tan nova com el segle. Immediatament hi va ser reconegut com a expert i admirable. Si les seues pintures van ser criticades per gòtiques, els seus dibuixos mai no van rebre crítiques desfavorables.
Els materials favorits també estaven ja determinats: el llapis de grafit ben esmolat en punta sobre paper blanc i fi. Tan familars són per a nosaltres els materials utilitzats com la manera en què hem oblidat com d'extraordinaris es consideraven a l'època.... La manera de dibuixar d'Ingres era tan nova com el segle. Immediatament hi va ser reconegut com a expert i admirable. Si les seues pintures van ser criticades per gòtiques, els seus dibuixos mai no van rebre crítiques desfavorables.
Els dibuixos fets per a preparar les pintures, com els diversos estudis de nus per a preparar El martiri de Sant Simforià i L'edat d'or, són més variats en mida i tractament que els dibuixos de retrats. També va dibuixar un cert nombre de paisatges mentre estava a Roma, però a excepció del petit tondo Casino de Rafael (dos altres tondos són d'atribució qüestionable), no va pintar paisatges.
Influència
Ingres va ser considerat un bon mestre i era estimat pels seus deixebles. El més conegut dels seus pupils va ser Théodore Chassériau, que va estudiar amb ell des de l'any 1830, quan era un precoç infant d'onze anys, fins al tancament de l'estudi del mestre l'any 1834, arran del seu retorn a Roma. Ingres considerava Chassériau el seu vertader deixeble, i va declarar: "Veniu, cavallers, veniu i vegeu, aquest noi serà el Napoleó de la pintura." Tanmateix, quan Chassériau va visitar Ingres a Roma l'any 1840, ja començava a deixar-se influir pel corrent romàntic de Delacroix, el que va portar a Ingres a renegar d'ell com a deixeble favorit, tot i que mai no en va parlar desfavorablement. Cap altre artista dels que van estudiar amb Ingres va reeixir a establir un fort estil personal; entre els més notables, però, cal destacar Jean-Hippolyte Flandrin, Henri Lehmann i Eugène Emmanuel Amaury-Duval.
La influència d'Ingres sobre les posteriors generacions de pintors ha estat considerable. El més significatiu dels seus hereus va ser Degas, el mestre del qual, Louis Lamothe, va ser un deixeble menor d'Ingres. En el segle xx, Picasso i Matisse s'hi troben entre els qui van reconèixer un deute amb el gran classicista. Barnett Newman ha proposat Ingres com a pare de l'expressionisme abstracte, explicant: "Aquest home va ser un pintor abstracte ...Mirava al llenç més sovint que al model. Kline, de Kooning—cap de nosaltres hauria existit sense ell."
 |
| Jean Auguste Dominique Ingres, Júpiter i Antíope |
Curiositats
- L'expressió francesa, "violon d'Ingres", és un col·loquialisme que significa una afecció, i es refereix al temps que l'artista passava tocant el violí per a relaxar-se del seu treball amb la pintura. El pintor i fotògraf nord-americà Man Ray va usar aquesta expressió com a títol d'una de les seues més famoses fotografies: un retrat de la cantant francesa Alice Prin, que es feia anomenar Kiki.
- Dos dels quadres d'Ingres apareixen al joc d'ordinador Myst. En un d'ells, el rostre de Napoleó ha estat reemplaçat pel de Sirrus.
- El "Paper Ingres" és un terme que els fabricants de paper usen per a designar un tipus de paper usat pels artistes, i que té una textura pronunciada de línies paral·leles. En realitat Ingres va utilitzar rarament aquest tipus de paper, i s'estimava més un paper de superfície més llisa.
Font: Viquipèdia
Web oficial del Museu Ingres et Bourdelle
La casualitat fa que ens trobem l'exposició temporal:
Ingres et Delacroix. Objets d'artiste
De l'11 de juliol al 10 de novembre de 2024
El Museu Ingres Bourdelle i el Museu Nacional Eugène-Delacroix organitzen una exposició conjunta titulada “Ingres i Delacroix. Objectes d'artista".
Presentat fins al 10 de juny al museu nacional Eugène-Delacroix de París, amb motiu de la seva reobertura, s'instal·larà en una versió enriquida d'una cinquantena d'obres al museu Ingres Bourdelle de Montauban, de l'11 de juliol al 10 de novembre. En total, es descobriran 173 obres.
Ingres i Delacroix potser simbolitzen, un moment emblemàtic de la història de l'art de la primera meitat del segle XIX: la batalla entre el neoclassicisme i el romanticisme.
 |
| Delacroix - Bacchante endormie |
Avui, els dos establiments que porten el nom d'aquests dos grans artistes, el museu nacional Eugène-Delacroix de París i el museu Ingres Bourdelle de Montauban, reexaminen aquesta confrontació des d'un angle original: el dels seus objectes d'artista coneguts i quotidianes, útils per a la seva creació o simples testimonis dels seus gustos personals.
L'exposició “Ingres i Delacroix. Objectes d'artista” explora amb detall el món dels dos pintors. Els objectes íntims que els van pertànyer (objectes de decoració o records de viatge) units als objectes de creació (paletas, pinzells, caixes de pintura i mobles, etc.) es comparen amb vistes de tallers o fins i tot quadres representatius del seu art i retrats diversos dels dos homes, imatges cerimonials escenificades per glorificar-los o caricatures que il·lustren el seu enfrontament.
Tots aquests objectes ens parlen d'una altra manera dels dos artistes, mostrant les seves diferències però també conduint a connexions inesperades. El seu violí ha passat a la posteritat, però menys sabem que a Ingres li agradava envoltar-se de motlles d'antiguitats o gerros grecs i tenia un autèntic culte a Rafael. Delacroix havia guardat objectes que portaven del seu viatge al Marroc i també li encantaven les "baratijas" d'animals. Si aquests objectes ens porten a qüestionar els vincles entre la vida dels artistes i la seva obra, també ens permeten endinsar-nos en la intimitat i el procés creatiu de dos dels més grans pintors del segle XIX a França.
L'exposició en imatges
En contrast amb el perfeccionisme neoclàssic d'Ingres, el seu principal rival, Delacroix va inspirar-se en l'art de Rubens i els pintors del Renaixement venecià, amb un èmfasi en el color i el moviment més que en la claredat del contorn i la forma acuradament modelada. Els continguts dramàtics i romàntics van caracteritzar els temes centrals de la seva maduresa, i el van portar no als models clàssics de l'art grec i romà, sinó a viatjar pel nord d'Àfrica, a la recerca de l'exòtisme. Amic i hereu espiritual de Théodore Géricault, Delacroix també es va inspirar en Lord Byron, amb qui va compartir una forta identificació amb les "forces del sublim".
Tanmateix, Delacroix no estava donat ni al sentimentalisme ni a la grandilocució, i el seu romanticisme era el d'un individualista. En paraules de Baudelaire, "Delacroix estava apassionadament enamorat de la passió, però fredament decidit a expressar la passió de la manera més clara possible". Juntament amb Ingres, Delacroix és considerat un dels últims mestres antics de la pintura i és un dels pocs que mai van ser fotografiats.
L'exposició “Ingres i Delacroix. Objectes d'artista” explora amb detall el món dels dos pintors. Els objectes íntims que els van pertànyer (objectes de decoració o records de viatge) units als objectes de creació (paletas, pinzells, caixes de pintura i mobles, etc.) es comparen amb vistes de tallers o fins i tot quadres representatius del seu art i retrats diversos dels dos homes, imatges cerimonials escenificades per glorificar-los o caricatures que il·lustren el seu enfrontament.
Tots aquests objectes ens parlen d'una altra manera dels dos artistes, mostrant les seves diferències però també conduint a connexions inesperades. El seu violí ha passat a la posteritat, però menys sabem que a Ingres li agradava envoltar-se de motlles d'antiguitats o gerros grecs i tenia un autèntic culte a Rafael. Delacroix havia guardat objectes que portaven del seu viatge al Marroc i també li encantaven les "baratijas" d'animals. Si aquests objectes ens porten a qüestionar els vincles entre la vida dels artistes i la seva obra, també ens permeten endinsar-nos en la intimitat i el procés creatiu de dos dels més grans pintors del segle XIX a França.
L'exposició en imatges
Descobriu l'exposició des de diferents vessants:
- un vídeo de presentació de l'exposició de Claire Bessède, (museu nacional Eugène-Delacroix), i Florence Viguier-Dutheil (museu Ingres Bourdelle -Montauban)
- la visita virtual de l'exposició presentada al museu Ingres Bourdelle.
- la conferència de presentació el 22 de març de 2024 per Claire Bessède (museu nacional Eugène-Delacroix) i Florence Viguier-Dutheil (museu Ingres Bourdelle -Montauban) a l'Auditori Michel Laclotte de París
- la visita virtual de l'exposició presentada al museu Ingres Bourdelle.
- la conferència de presentació el 22 de març de 2024 per Claire Bessède (museu nacional Eugène-Delacroix) i Florence Viguier-Dutheil (museu Ingres Bourdelle -Montauban) a l'Auditori Michel Laclotte de París
Eugène Delacroix
Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix (Charenton-Saint-Maurice, França, 26 d'abril de 1798 - París, 13 d'agost de 1863) fou un pintor francès, considerat el líder de l'escola romàntica francesa.
Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix (Charenton-Saint-Maurice, França, 26 d'abril de 1798 - París, 13 d'agost de 1863) fou un pintor francès, considerat el líder de l'escola romàntica francesa.
En contrast amb el perfeccionisme neoclàssic d'Ingres, el seu principal rival, Delacroix va inspirar-se en l'art de Rubens i els pintors del Renaixement venecià, amb un èmfasi en el color i el moviment més que en la claredat del contorn i la forma acuradament modelada. Els continguts dramàtics i romàntics van caracteritzar els temes centrals de la seva maduresa, i el van portar no als models clàssics de l'art grec i romà, sinó a viatjar pel nord d'Àfrica, a la recerca de l'exòtisme. Amic i hereu espiritual de Théodore Géricault, Delacroix també es va inspirar en Lord Byron, amb qui va compartir una forta identificació amb les "forces del sublim".
Tanmateix, Delacroix no estava donat ni al sentimentalisme ni a la grandilocució, i el seu romanticisme era el d'un individualista. En paraules de Baudelaire, "Delacroix estava apassionadament enamorat de la passió, però fredament decidit a expressar la passió de la manera més clara possible". Juntament amb Ingres, Delacroix és considerat un dels últims mestres antics de la pintura i és un dels pocs que mai van ser fotografiats.
 |
| Calçat marroquí. Eugène Delacroix |
Com a pintor i muralista, l'ús per part de Delacroix de pinzellades
expressives i el seu estudi dels efectes òptics del color van donar
forma profunda a l'obra dels impressionistes, mentre que la seva passió per l'exòtic va inspirar els artistes del moviment simbolista. Un excel·lent litògraf, Delacroix va il·lustrar diverses obres de William Shakespeare, l'autor escocès Walter Scott i l'autor alemany Johann Wolfgang von Goethe.
Biografia
Segons nombrosos historiadors, Delacroix podria haver estat fill biològic del polític Charles Maurice de Talleyrand-Périgord. Pel que sembla, el seu pare "oficial" havia quedat estèril a causa d'una malaltia. De tota manera, Eugène va ser registrat com a fill de Charles Delacroix, polític de professió, i de Victorie Oeben, qui pertanyia a una família d'artesans i dibuixants. Va ser el més emblemàtic pintor del moviment romàntic aparegut en el primer terç del segle XIX, la influència del qual es va estendre fins als impressionistes. Etiquetat inicialment com a neoclàssic, encara que oposat totalment a Ingres, ambdós foren criticats en els diferents Salons en els quals exposaven.
A partir de l'exposició de 1855 Delacroix es va convertir en una figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a "renovar" la pintura. A la seva defunció, els artistes contemporanis seus li van rendir sentits homenatges, especialment Gustave Courbet.
Obra
Autèntic geni, va deixar nombroses obres que tenien molt a veure amb l'actualitat de la seva època (Les matances de Quios o La Llibertat guiant el poble). També va destacar com a pintor religiós, malgrat les seves contínues declaracions d'ateisme. Les seves obres manifesten un gran mestratge en la utilització del color. Als 18 anys va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts, en l'estudi de P. Guérin, on Théodore Géricault i el Baró Gros van ser els seus mestres. Visitava sovint el Louvre, estudiant i copiant els grans pintors que admirava, Rubens, Velázquez, Rembrandt, Paolo Veronese, i es va debatre entre la tradició i el classicisme i el desig de trobar, després de les aparences, la realitat.
Joventut
El pintor paisatgista Bonington li va ensenyar a pintar la natura. Raymond Soulier el va iniciar en l'aquarel·la. El 1827 exposa La mort de Sardanàpal, un quadre on fa gala d'una de les seves més esplèndides combinacions del color, ple de daurats i vermells. Amb un traçat ple de vigor, després d'un esbós al tremp va fer una sèrie d'estudis parcials al pastel i, després, al natural. El quadre va ser venut el 1847 a M. Wilson, que l'instal·la en el seu castell de Brie, cosa que va provocar un greu deteriorament del quadre, i va requerir una difícil restauració.
L'artista freqüenta els salons literaris, on coneix Stendhal, Mérimée, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Baudelaire. Melòman apassionat, es relaciona amb Paganini, Frédéric Chopin, Franz Liszt i Franz Schubert, entre d'altres; Delacroix prefereix l'amistat de músics, escriptors (George Sand) i poetes a la dels pintors de la seva època.
El 1822, Delacroix exposa, per primera vegada, Dante i Virgili als inferns, una obra plena de força, d'una composició ambiciosa i colors molt treballats: la llum llisca sobre les musculatures inflades, un incendi consumeix una ciutat (en segon pla), les capes onegen al vent. La fantasia, el macabre i l'erotisme s'entremesclen. Dos anys més tard pinta Les matances de Quios, una obra enèrgica i amb un colorit molt més viu. Ambdós quadres concretitzen la seva ambivalència interior que es debat entre el romanticisme i el classicisme, entre disseny i color, polèmica interna que l'acompanyarà durant tota la seva vida.
El 1825, Delacroix se'n va a Anglaterra, on passarà tres mesos estudiant els pintors anglesos, de manera especial John Constable, el principal paisatgista europeu de l'època. Tracta de desvelar la tècnica i l'ús dels colors, analitzant els efectes psíquics que aquests provoquen.
El 1827 va crear una sèrie inspirada en la novel·la Faust de Goethe, a qui va dedicar una litografia. La portada d'aquesta sèrie guarda similituds (segurament no casuals) amb Els Capritxos de Goya.
Viatge a Andalusia i Nord d'Àfrica
El 1832 fa un llarg viatge a Andalusia, el Marroc i Algèria, on descobreix l'enlluernadora llum i el color dels seus paisatges, la gent, la sensualitat i el misteri, sensacions intenses que es reflectiran en tota la seva obra posterior. Es coneixen molt bé els detalls d'aquest viatge gràcies al diari de l'artista, a les cartes adreçades als amics i a l'àlbum de croquis que va elaborar. Aquests documents fan possible seguir la crònica de l'artista de manera gairebé diària, passejant per la ciutat o el camp, participant en festes i activitats a les ciutats de Tànger, Fes, Meknès, Orà i Alger. Delacroix queda enlluernat en arribar a Tànger. Aquest viatge al Marroc produeix una transformació innegable en la seva obra. Està convençut que a Àfrica del Nord es pot contemplar com eren les antigues civilitzacions, i estableix comparacions amb la Grècia i la Roma clàssiques.
Encàrrecs oficials i darrers anys
Quan torna del Marroc rep encàrrecs oficials per a decorar i pintar diversos edificis públics: el Saló del rei del palau de Borbó, el palau de Luxemburg, la Galeria d'Apol·lo del Louvre… El seu quadre més popular La Llibertat guiant el poble, també conegut com La barricada (1831), li va valer la Creu de la Legió d'Honor.
A partir de l'exposició de 1855 Delacroix es va convertir en una figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a "renovar" la pintura. A la seva defunció, els artistes contemporanis seus li van rendir sentits homenatges, especialment Gustave Courbet.
El 1857 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts. Algunes de les seves obres més il·lustres es troben al Museu del Louvre. L'obra de Delacroix inspirarà un gran nombre de pintors, per exemple Vincent Van Gogh. A part de la seva producció pictòrica, va deixar una estimable producció gràfica, principalment litografies.
En el seu Diari exposa els seus pensaments i idees sobre l'art i
els artistes, compara les seves pròpies obres anteriors i posteriors,
les analitza i dissecciona, i expressa les seves opinions sobre l'art,
la política i la vida. Aquest diari constitueix una interessant font
d'informació sobre la seva vida i la seva època.
Delacroix va morir el 13 d'agost de 1863 a París.
Font: Viquipèdia
Biografia
Segons nombrosos historiadors, Delacroix podria haver estat fill biològic del polític Charles Maurice de Talleyrand-Périgord. Pel que sembla, el seu pare "oficial" havia quedat estèril a causa d'una malaltia. De tota manera, Eugène va ser registrat com a fill de Charles Delacroix, polític de professió, i de Victorie Oeben, qui pertanyia a una família d'artesans i dibuixants. Va ser el més emblemàtic pintor del moviment romàntic aparegut en el primer terç del segle XIX, la influència del qual es va estendre fins als impressionistes. Etiquetat inicialment com a neoclàssic, encara que oposat totalment a Ingres, ambdós foren criticats en els diferents Salons en els quals exposaven.
A partir de l'exposició de 1855 Delacroix es va convertir en una figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a "renovar" la pintura. A la seva defunció, els artistes contemporanis seus li van rendir sentits homenatges, especialment Gustave Courbet.
Obra
Autèntic geni, va deixar nombroses obres que tenien molt a veure amb l'actualitat de la seva època (Les matances de Quios o La Llibertat guiant el poble). També va destacar com a pintor religiós, malgrat les seves contínues declaracions d'ateisme. Les seves obres manifesten un gran mestratge en la utilització del color. Als 18 anys va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts, en l'estudi de P. Guérin, on Théodore Géricault i el Baró Gros van ser els seus mestres. Visitava sovint el Louvre, estudiant i copiant els grans pintors que admirava, Rubens, Velázquez, Rembrandt, Paolo Veronese, i es va debatre entre la tradició i el classicisme i el desig de trobar, després de les aparences, la realitat.
Joventut
El pintor paisatgista Bonington li va ensenyar a pintar la natura. Raymond Soulier el va iniciar en l'aquarel·la. El 1827 exposa La mort de Sardanàpal, un quadre on fa gala d'una de les seves més esplèndides combinacions del color, ple de daurats i vermells. Amb un traçat ple de vigor, després d'un esbós al tremp va fer una sèrie d'estudis parcials al pastel i, després, al natural. El quadre va ser venut el 1847 a M. Wilson, que l'instal·la en el seu castell de Brie, cosa que va provocar un greu deteriorament del quadre, i va requerir una difícil restauració.
L'artista freqüenta els salons literaris, on coneix Stendhal, Mérimée, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Baudelaire. Melòman apassionat, es relaciona amb Paganini, Frédéric Chopin, Franz Liszt i Franz Schubert, entre d'altres; Delacroix prefereix l'amistat de músics, escriptors (George Sand) i poetes a la dels pintors de la seva època.
El 1822, Delacroix exposa, per primera vegada, Dante i Virgili als inferns, una obra plena de força, d'una composició ambiciosa i colors molt treballats: la llum llisca sobre les musculatures inflades, un incendi consumeix una ciutat (en segon pla), les capes onegen al vent. La fantasia, el macabre i l'erotisme s'entremesclen. Dos anys més tard pinta Les matances de Quios, una obra enèrgica i amb un colorit molt més viu. Ambdós quadres concretitzen la seva ambivalència interior que es debat entre el romanticisme i el classicisme, entre disseny i color, polèmica interna que l'acompanyarà durant tota la seva vida.
El 1825, Delacroix se'n va a Anglaterra, on passarà tres mesos estudiant els pintors anglesos, de manera especial John Constable, el principal paisatgista europeu de l'època. Tracta de desvelar la tècnica i l'ús dels colors, analitzant els efectes psíquics que aquests provoquen.
El 1827 va crear una sèrie inspirada en la novel·la Faust de Goethe, a qui va dedicar una litografia. La portada d'aquesta sèrie guarda similituds (segurament no casuals) amb Els Capritxos de Goya.
Viatge a Andalusia i Nord d'Àfrica
El 1832 fa un llarg viatge a Andalusia, el Marroc i Algèria, on descobreix l'enlluernadora llum i el color dels seus paisatges, la gent, la sensualitat i el misteri, sensacions intenses que es reflectiran en tota la seva obra posterior. Es coneixen molt bé els detalls d'aquest viatge gràcies al diari de l'artista, a les cartes adreçades als amics i a l'àlbum de croquis que va elaborar. Aquests documents fan possible seguir la crònica de l'artista de manera gairebé diària, passejant per la ciutat o el camp, participant en festes i activitats a les ciutats de Tànger, Fes, Meknès, Orà i Alger. Delacroix queda enlluernat en arribar a Tànger. Aquest viatge al Marroc produeix una transformació innegable en la seva obra. Està convençut que a Àfrica del Nord es pot contemplar com eren les antigues civilitzacions, i estableix comparacions amb la Grècia i la Roma clàssiques.
 |
| La mort de Sardanàpal. Eugène Delacroix |
Imagina estimat amic, el que suposa contemplar les postes de sol, veure persones que s'assemblen a antics cònsols, Catons i Bruts, passejant pels carrers, arreglant les seves sandàlies, als quals ni tan sols falta l'aire desdenyós que deuen tenir els amos del món.
— Carta a Pierret 29 d'abril de 1832.
Encàrrecs oficials i darrers anys
Quan torna del Marroc rep encàrrecs oficials per a decorar i pintar diversos edificis públics: el Saló del rei del palau de Borbó, el palau de Luxemburg, la Galeria d'Apol·lo del Louvre… El seu quadre més popular La Llibertat guiant el poble, també conegut com La barricada (1831), li va valer la Creu de la Legió d'Honor.
A partir de l'exposició de 1855 Delacroix es va convertir en una figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a "renovar" la pintura. A la seva defunció, els artistes contemporanis seus li van rendir sentits homenatges, especialment Gustave Courbet.
El 1857 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts. Algunes de les seves obres més il·lustres es troben al Museu del Louvre. L'obra de Delacroix inspirarà un gran nombre de pintors, per exemple Vincent Van Gogh. A part de la seva producció pictòrica, va deixar una estimable producció gràfica, principalment litografies.
 |
| Maria Magdalena en el desert. Eugène Delacroix (1845) |
Delacroix va morir el 13 d'agost de 1863 a París.
Font: Viquipèdia
No podem oblidar que el museu Ingres també porta el nom d'Antoine Bourdelle. Us faig cinc cèntims de qui va ser aquest artista.
Antoine Bordelles
Émile Antoine Bordelles, més conegut com a Antoine Bourdelle (Montauban, 30 d'octubre del 1861 - Le Vésinet-Yvelines, 1 d'octubre del 1929), va ser un escultor francès, un dels més destacats de la Belle Époque i al mateix temps antecedent de l'escultura monumental del segle XX.
 |
| Primera victòria d'Hannibal (1885) |
Biografia
Nascut Émile Antoine Bordelles a Montauban del departament de Tarn i Garona, el cognom patern va ser mal escrit en la seva partida de naixença, Bourdelles en comptes de Bordelles perquè la o occitana sona [o] a manera semblant del dígraf francès ou.
 |
| Hèrcules l'arquer (1909) en primer terme |
Va concloure als 13 anys l'escola primària, i gairebé immediatament després entrà a treballar com a gravador de fusta al taller d'ebenisteria del seu pare. Va aprendre dibuix gràcies al seu convilatà Ingres. Bourdelle va estudiar a l'escola de Belles Arts de Tolosa, després, el 1884 va anar a residir a París, on va ingressar a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts on va tenir per mestres Falguière i Dalou. Entre 1896-1904 va continuar els estudis tenint com mestre a Rodin, de qui n'heretà el que es diu una línia experimental, encara que l'estil de Bourdelle té certs trets romanticistes que atenuen l'"expressionisme" de Rodin. Com Rodin, entre altres trets, va posseir cert gust per la monumentalitat, no obstant això Bourdelle va evolucionar cap a una plasticitat més esquemàtica inspirada en les escultures gregues arcaiques i en menor mesura en les gòtiques, en tal sentit és que dona un pas més cap a les avantguardes del segle XX que Rodin. Encara que com Rodin hagué de dividir la seva obra en la "alimentària" (és a dir la qual li permetia obtenir diners) i la netament artística, la primera es manté en l'academicisme amb elements neoclàssics, la segona és menys estereotipada i -com s'ha indicat- més pròxima a les avantguardes del segle xx, en ambdós casos va donar especial importància a la interacció entre l'escultura i el paisatge on qual està immersa.
 |
| Beethoven. Bourdelle, Emile-Antoine |
El 1924 va ser guardonat amb la Legió d'Honor. Actualment el Museu Bourdelle es troba al 18 de la rue (carrer) "Antoine Bourdelle" de París, on tingué el taller de 1884 a 1929. Part de les seves obres s'exposen al Museu Ingres de la seva ciutat natal.
 |
| Cléopatre Sévastos de Bourdelle, alumna i posteriorment la seva segona esposa. |
Entre les seves escultures es destaquen el Monument als caiguts en la Guerra francoprussiana (obra de voltants del 1870), Hèrcules arquer (1909) (al Museu Bourdelle de París), El naixement de Venus al Teatre de Marsella, la Mort del centaure, la sèrie de relleus per al Teatre dels Champs Élysées (1912), nombrosos busts (de Beethoven, Rodin, Anatole France, etc.), una monumental Verge amb el Nen i, emplaçades a la ciutat argentina de Buenos Aires, les valuoses escultures de L'últim centaure i del Monument ecuestre a Carlos María d'Alvear, a aquest conjunt s'afegix el disseny del gegantesc monument-cementiri per als milers de morts en el combat Vieil Armand durant la Primera Guerra Mundial.
 |
| Bust de Marcelle Coquard als quinze anys. Bourdelle, Emile-Antoine |
Informació de Viquipèdia
 |
| Bust d'Emile Pouvillon. Bourdelle, Emile-Antoine |
Com gairebé tots els museus, a banda de mostrar bona part de la seva col·lecció, també també acostumen a fer exposicions temporals i en aquest cas de l'artista Jean-Michel Othoniel.
Obres mestres
La col·lecció del musu disposat també de l'apartat d'obres mestres.
Obres mestres
La col·lecció del musu disposat també de l'apartat d'obres mestres.
 |
| Théodore Gericault (Rouen, 1791 - París, 1824). Étude de dos (d'après le modèle Joseph) pour « Le Radeau de la Médus », vers 1818-1819. Oli i carbó sobre tela |
Trobeu una selecció d'obres clau del museu Ingres Bourdelle. Al
costat de les obres dels dos artistes montalbanesos hi ha els antics
mestres: Poussin, Fragonard, però també els grans noms del segle XIX,
com Delacroix o Géricault.
 |
| Jean-Auguste Bard (1812 - 1862). La Bénédiction "Urbi et orbi" 1840. Oloi sobre tela |
Pintures antigues
Construïdes durant el segle XIX, les col·leccions de pintures antigues ofereixen un recorregut complet per les escoles europees: Itàlia, França, Espanya i les Escoles del Nord. Pintures del segle XIX El museu també aplega una col·lecció de pintures dels alumnes d'Ingres, i presenta una visió general de la pintura francesa del segle XIX.
Objectes d'art
Les col·leccions d'objectes d'art del museu il·lustren tant l'originalitat de la producció regional, la de les nombroses fàbriques de terrissa instal·lades a Tarn-et-Garonne, com la història del gust marcada per la moda des d'Orient fins a finals del segle XIX: el museu ofereix els seus visitants un viatge del Japó a Pèrsia passant per Turquia.
Construïdes durant el segle XIX, les col·leccions de pintures antigues ofereixen un recorregut complet per les escoles europees: Itàlia, França, Espanya i les Escoles del Nord. Pintures del segle XIX El museu també aplega una col·lecció de pintures dels alumnes d'Ingres, i presenta una visió general de la pintura francesa del segle XIX.
 |
| Sant Jeroni llegint. Josep Ribera (Xàtiva, 1591 – Nàpols, 1652) |
 |
| Josep de Ribera (Xàtiva, 1591 – Nàpols, 1652) |
Les col·leccions d'objectes d'art del museu il·lustren tant l'originalitat de la producció regional, la de les nombroses fàbriques de terrissa instal·lades a Tarn-et-Garonne, com la història del gust marcada per la moda des d'Orient fins a finals del segle XIX: el museu ofereix els seus visitants un viatge del Japó a Pèrsia passant per Turquia.
Objectes arqueòlics
Procedents d'un jaciment de la Societat Arqueològica de Tarn-et-Garonne, les col·leccions arqueològiques constitueixen una de les col·leccions principals del museu. Aporten valuoses proves de l'herència de Tarn-et-Garonne, reunides per a les col·leccions lapidàries de la sala del Príncep Negre i per als mobles gallo-romans i merovingis de la sala Chandos.
Procedents d'un jaciment de la Societat Arqueològica de Tarn-et-Garonne, les col·leccions arqueològiques constitueixen una de les col·leccions principals del museu. Aporten valuoses proves de l'herència de Tarn-et-Garonne, reunides per a les col·leccions lapidàries de la sala del Príncep Negre i per als mobles gallo-romans i merovingis de la sala Chandos.
 |
| Terra enrajolat |
 |
| Mosaic Galo -romà, segle IV dc |
El paper de la dona al museu també hi és represenatat, i amb una mirada crítica
 |
| Est-ce que les femmes doivent être nues pour entrer au Metropolitain Museum Guerrila Grils. Date de création (1989-2009) |
 |
| Venus Anadyomène (1992). Pol Bury. Museu Ingres |
 |
| La Grande Odalisque (2007). Stéphane Lallemand |
Exposició temporal: Othoniel. Sur les Ruines du Prince Noir
De l'11 de juliol de 2024 al 5 de gener de 2025
El museu Ingres Bourdelle acull cada any instal·lacions d'artistes contemporanis. El 2024, és el torn de Jean-Michel Othoniel, després de Miguel Chevalier el 2019, Georges Rousse el 2021, Speedy Graphito el 2022 i Anne i Patrick Poirier el 2023, de fer-se càrrec del recinte amb una exposició única.
L'artista: Jean-Michel Othoniel
Nascut el 1964 a Saint-Étienne, França, Jean-Michel Othoniel ha inventat, des de finals dels anys vuitanta, un univers amb múltiples contorns. Les seves obres es troben en els museus, fundacions i col·leccions privades d'art contemporani més importants del món.
Les
seves obres avui prenen una dimensió arquitectònica i es troben
fàcilment amb jardins o llocs històrics a través d'encàrrecs públics o
privats arreu del món. Afavorint
materials amb propietats poètiques i sensibles, Jean-Michel Othoniel va
començar creant obres en cera o sofre a principis dels anys noranta que
van ser presentades l'any 1992 per Jan Hoet a la Documenta de Kassel.
L'any
següent, la introducció del vidre va suposar un autèntic punt
d'inflexió en la seva obra. Col·laborant amb els millors artesans de
Murano, va explorar les propietats d'aquest material que es va convertir
en la seva signatura. La delicadesa del vidre i la subtilesa dels seus
colors formen part del vast projecte de l'artista: poetitzar i tornar a
encantar el món.
Font: Othoniel. Sur les Ruines du Prince Noir
Dossier de presse expositions 2024
Després d'una bona visita, sense presses ..., el diluvi ja ha amainat, per tant posem rumb a Moissac per tal d'acabar d'aprofitar la jornada. Anem directe a visitar una geada més l'abadia de Sant Pere de Moissac.
Moissac
Dossier de presse expositions 2024
Abans de marxar, cal fer esment a un altre dels artistes de la ciutat, l'Armand Cambon.
Armand Cambon
Armand Cambon és un pintor i conservador de museus francès nascut el dia22 de febrer de 1819a Montauban i va morir14 de gener de 1885a la mateixa ciutat.
Ejecutor del testament d' Ingres , va organitzar la presentació de les seves obres al museu Ingres de Montauban.
Armand Cambon
Armand Cambon és un pintor i conservador de museus francès nascut el dia22 de febrer de 1819a Montauban i va morir14 de gener de 1885a la mateixa ciutat.
Ejecutor del testament d' Ingres , va organitzar la presentació de les seves obres al museu Ingres de Montauban.
 |
| "Galel"(1864) par Armand Cambon |
Armand Cambon és un cosí llunyà del pintor Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867).
El seu pare, que era notari, va acceptar que fes classes de pintura però va insistir que també estudiés dret. L'any 1842, després d'obtenir la llicenciatura en dret, va marxar a París amb el seu pare, es va presentar al taller d'Ingres i va demanar que fos el seu alumne.
Armand Cambon era un amic fidel d' Ingres . Va tenir un paper molt important en la decisió del mestre de llegar objectes d'art i alguns quadres a la seva ciutat natal. En efecte, si Armand Cambon va fer nombrosos viatges entre Montauban i París, Ingres només va tornar una vegada a Montauban, per una breu estada d'uns deu dies, per instal·lar Le Vœu de Louis XIII, pintat per a la catedral.
El seu pare, que era notari, va acceptar que fes classes de pintura però va insistir que també estudiés dret. L'any 1842, després d'obtenir la llicenciatura en dret, va marxar a París amb el seu pare, es va presentar al taller d'Ingres i va demanar que fos el seu alumne.
Armand Cambon era un amic fidel d' Ingres . Va tenir un paper molt important en la decisió del mestre de llegar objectes d'art i alguns quadres a la seva ciutat natal. En efecte, si Armand Cambon va fer nombrosos viatges entre Montauban i París, Ingres només va tornar una vegada a Montauban, per una breu estada d'uns deu dies, per instal·lar Le Vœu de Louis XIII, pintat per a la catedral.
 |
| Armand Cambon : Femme nue couchée (1850) |
A partir de 1854, Armand Cambon es va dedicar a l'organització del primer museu Ingres , del qual va ser el primer director. Aquest que aleshores només consta d'una sala del palau episcopal
. Quan Ingres va morir, va ser nomenat el seu marmessor. Armand Cambon
s'encarrega d'inventariar i classificar els objectes i dibuixos que
componen les col·leccions del Museu Ingres, avui Museu Ingres-Bourdelle.
El museu conserva una col·lecció de pintures d'Armand Cambon llegades l'any 1916 pel seu germà, Gustave Cambon, en una sala dedicada a ell.
Després d'una bona visita, sense presses ..., el diluvi ja ha amainat, per tant posem rumb a Moissac per tal d'acabar d'aprofitar la jornada. Anem directe a visitar una geada més l'abadia de Sant Pere de Moissac.
Moissac
Sant Pere de Moissac
L'abadia de Sant Pere de Moissac (en occità: Abadiá de Sant Pèire de Moissac, en francès: Abbaye de Saint-Pierre de Moissac) és un conjunt arquitectònic religiós occità on hi destaquen les seves extraordinàries escultures romàniques. L'abadia, fundada al segle VII a l'Aquitània a prop del límit del Carcí, va estar lligada el 1047 a la poderosa abadia de Cluny i esdevingué, d'ençà el segle XII, el centre monàstic més eminent del sud-oest del Regne de França. Si l'abadia i el claustre ofereixen un exemple destacable de barreja dels estils romànic i gòtic, és el timpà de la portada sud el que constitueix la veritable obra mestra de Moissac.
Executat al segle XII, il·lustra la visió de sant Joan de l'Apocalipsi en una profusió de detalls expressius.
L'abadia de Sant Pere de Moissac (en occità: Abadiá de Sant Pèire de Moissac, en francès: Abbaye de Saint-Pierre de Moissac) és un conjunt arquitectònic religiós occità on hi destaquen les seves extraordinàries escultures romàniques. L'abadia, fundada al segle VII a l'Aquitània a prop del límit del Carcí, va estar lligada el 1047 a la poderosa abadia de Cluny i esdevingué, d'ençà el segle XII, el centre monàstic més eminent del sud-oest del Regne de França. Si l'abadia i el claustre ofereixen un exemple destacable de barreja dels estils romànic i gòtic, és el timpà de la portada sud el que constitueix la veritable obra mestra de Moissac.
Executat al segle XII, il·lustra la visió de sant Joan de l'Apocalipsi en una profusió de detalls expressius.
 |
| Timpà de la portada sud |
Construït entre el 1110 i 1130,
presenta en el seu centre un Crist en majestat amb els peus descansant
sobre un mar de cristall. Aquesta figura, correntment utilitzada per a
la decoració dels timpans romànics, està envoltada dels símbols dels
quatre evangelistes (Marc, Mateu, Lluc i Joan), mentre que els
vint-i-quatre vells de l'Apocalipsi es troben en la part baixa i sobre
els costats de l'escena.
El hieratisme dels personatges, el caràcter irreal de certes postures i del tractament dels recoberts, la manca de llibertat de les figures respecte al quadre són trets característics de l'escultura romànica. La delicadesa dels relleus i la dimensió pictòrica de certs detalls accentuen l'encant i la dimensió espiritual del conjunt, veritable obra mestra de l'art romànic. La llinda i les arquivoltes són adornades amb motius vegetals. La llinda sembla un vestigi romà emprat de nou.
L'entrefinestra monòlit és adornada d'animals entrellaçats, tres parelles de lleons i lleones entrecreuades, col·locades sobre un fons vegetal, se superposen sobre la cara aparent de l'entrefinestra; les cares laterals representen sant Pau i el profeta Isaïes. Els dos apòstols sant Pere i sant Pau són probablement una al·lusió a la relació de Moissac amb l'abadia de Cluny, sota la protecció d'ambdós.
Els costats del porxo també són esculpits. Els relleus de la dreta ensenyen, sobre tres registres: l'Anunciació i la Visitació, l'Adoració dels Mags i la Presentació al Temple, la Fugida d'Egipte i la Caiguda dels ídols. El costat oposat il·lustra la paràbola del pobre Llàtzer i del ric malvat, consagrat als suplicis infernals reservats als luxuriosos i avars, que figura en la part inferior.
Claustre
Una inscripció permet datar el claustre molt precisament: 1100. Amb unes dimensions de 31 m per 27 m, està constituït per quatre galeries tallades de les quals les arcades recauen sobre una sèrie de columnes de marbre. La carcassa de fusta del cobert descansa sobre un mur nu. Conté 116 columnes diferents amb una alternança de columnes senzilles i dobles que suporten les arcades de les seves quatre galeries.
El hieratisme dels personatges, el caràcter irreal de certes postures i del tractament dels recoberts, la manca de llibertat de les figures respecte al quadre són trets característics de l'escultura romànica. La delicadesa dels relleus i la dimensió pictòrica de certs detalls accentuen l'encant i la dimensió espiritual del conjunt, veritable obra mestra de l'art romànic. La llinda i les arquivoltes són adornades amb motius vegetals. La llinda sembla un vestigi romà emprat de nou.
L'entrefinestra monòlit és adornada d'animals entrellaçats, tres parelles de lleons i lleones entrecreuades, col·locades sobre un fons vegetal, se superposen sobre la cara aparent de l'entrefinestra; les cares laterals representen sant Pau i el profeta Isaïes. Els dos apòstols sant Pere i sant Pau són probablement una al·lusió a la relació de Moissac amb l'abadia de Cluny, sota la protecció d'ambdós.
Els costats del porxo també són esculpits. Els relleus de la dreta ensenyen, sobre tres registres: l'Anunciació i la Visitació, l'Adoració dels Mags i la Presentació al Temple, la Fugida d'Egipte i la Caiguda dels ídols. El costat oposat il·lustra la paràbola del pobre Llàtzer i del ric malvat, consagrat als suplicis infernals reservats als luxuriosos i avars, que figura en la part inferior.
Una inscripció permet datar el claustre molt precisament: 1100. Amb unes dimensions de 31 m per 27 m, està constituït per quatre galeries tallades de les quals les arcades recauen sobre una sèrie de columnes de marbre. La carcassa de fusta del cobert descansa sobre un mur nu. Conté 116 columnes diferents amb una alternança de columnes senzilles i dobles que suporten les arcades de les seves quatre galeries.
Els seus capitells
historiats, esculpits sobre quatre cares, veritables obres mestres de
l'escultura romànica, que il·lustren temes del Gènesi, infantesa de
Crist, miracles de sant Benet, temes florals o estilitzats, de personatges o d'animals, etc., són entre els més bonics del sud de França.
Les arcades són interrompudes en els angles i en el centre per pilars
quadrats en maó revestits de plaques de marbre esculpides. Vuit d'ells,
als pilars d'angle, representen apòstols. Vuit dels dotze apòstols,
identificats per inscripcions, són esculpits de dos en dos a cadascun
dels quatre angles: Pere i Pau al sud-est, Jaume i Joan al nord-est,
Felip i Andreu al nord-oest, Bartomeu i Mateu al sud-oest. Un novè
apòstol, Simó, està representat sobre el pilar central de la galeria
occidental, costat oest. Potser anteriorment es trobava, amb els altres
tres apòstols avui desapareguts, sobre els pilars d'un pòrtic que va
emmarcar fins al segle XVIII
una bonica font a l'angle nord-oest del pati. Un altre en representa
Durand de Bredons, primer abat clunisenc de Moissac (1048–1072).
A l'angle sud-oest, una escala condueix a la sala alta, després a la teulada des d'on es descobreix una bonica vista, sobre la ciutat i més enllà sobre la vall del Tarn i els vessants del Moissaguès, sobre el claustre mateix.
L’església
Abans de l’església actual i en aquest lloc s’haurien aixecat altres temples: un primer d’època merovíngia i un de posterior, carolingi, dels que no en resta pràcticament res. El 1063 es va consagrar la que seria la tercera església, amb algunes restes en la part baixa dels murs. La que es conserva és bàsicament la que es va aixecar durant el segle XV, amb modificacions i restauracions posteriors.
La inscripció que corre a la base dóna el nom dels dos donants representats en miniatura al peu del grup central: Jean i Gaussen de la Garrigue cònsols de Moissac entre 1473 i 1489.
El Sarcòfag
El Sarcòfag, fabricat amb marbre del Pirineus durant l'alta edat mtjana (segle IV). Està reaprofitat per acollir les despulles de l'Abad Raymond de Montpezat mort el 1245.
L'orgue
L'església abacial de Moissac té la sort de tenir un instrument del famós constructor d'òrgans Aristide Cavaillé-Coll, que ha sobreviscut intacte.
El campanar
Als peus de l’església es troba el campanar, aixecat sobre un nàrtex de planta quadrada i amb un pis superior, molt probablement del segle XII. Més amunt es troba una part construïda amb totxo, del segles XV i XVII. Ha estat modificat i restaurat.
Museu Moissac
El Museu Moissac es va anar formant progressivament a partir de la col·lecció lapidària embrionària de la Société du Cloître l'any 1830. El 1929 i després el 1937 la col·lecció es va enriquir amb diverses obres de la col·lecció del pare Belbèze, prior del monestir des Carmes de Rennes, que havia adquirit el Hôtellerie Sainte-Foy. El Museu d'Arts i Tradicions Populars va obrir les portes oficialment l'any 1951 i després prendria el nom de la seva conservadora, natural del país: Marguerite Vidal. L'any 2013 les col·leccions etnogràfiques es van posar en reserva amb finalitats de conservació.
Museització:
A l'angle sud-oest, una escala condueix a la sala alta, després a la teulada des d'on es descobreix una bonica vista, sobre la ciutat i més enllà sobre la vall del Tarn i els vessants del Moissaguès, sobre el claustre mateix.
L’església
Abans de l’església actual i en aquest lloc s’haurien aixecat altres temples: un primer d’època merovíngia i un de posterior, carolingi, dels que no en resta pràcticament res. El 1063 es va consagrar la que seria la tercera església, amb algunes restes en la part baixa dels murs. La que es conserva és bàsicament la que es va aixecar durant el segle XV, amb modificacions i restauracions posteriors.
 |
| Interior de l'església |
Marededéu de la Misericordia
Maria, la Mare de Jesús, sosté de genolls el seu Fill mort que acaba de baixar de la Creu. És assistida per sant Joan, apòstol i evangelista, i santa Maria Magdalena amb els cabells llargs trenats.
 |
| Marededéu de la Misericordia. Pedra policromada (1476) |
La inscripció que corre a la base dóna el nom dels dos donants representats en miniatura al peu del grup central: Jean i Gaussen de la Garrigue cònsols de Moissac entre 1473 i 1489.
 |
| Crist romànic de moissac |
 |
| Enterrament de Crist (segle XV, restaurat). |
 |
| Pietat del s. XV |
El Sarcòfag, fabricat amb marbre del Pirineus durant l'alta edat mtjana (segle IV). Està reaprofitat per acollir les despulles de l'Abad Raymond de Montpezat mort el 1245.
 |
| Sarcòfag. Segle IV |
L'església abacial de Moissac té la sort de tenir un instrument del famós constructor d'òrgans Aristide Cavaillé-Coll, que ha sobreviscut intacte.
Als peus de l’església es troba el campanar, aixecat sobre un nàrtex de planta quadrada i amb un pis superior, molt probablement del segle XII. Més amunt es troba una part construïda amb totxo, del segles XV i XVII. Ha estat modificat i restaurat.
El Museu Moissac es va anar formant progressivament a partir de la col·lecció lapidària embrionària de la Société du Cloître l'any 1830. El 1929 i després el 1937 la col·lecció es va enriquir amb diverses obres de la col·lecció del pare Belbèze, prior del monestir des Carmes de Rennes, que havia adquirit el Hôtellerie Sainte-Foy. El Museu d'Arts i Tradicions Populars va obrir les portes oficialment l'any 1951 i després prendria el nom de la seva conservadora, natural del país: Marguerite Vidal. L'any 2013 les col·leccions etnogràfiques es van posar en reserva amb finalitats de conservació.
- La col·lecció lapidària
reuneix obres vinculades a la construcció del claustre de l'Abadia de
Saint-Pierre l'any 1100. Presentades a les capelles que donen al
claustre, permeten entendre l'evolució de l'escultura romànica a Moissac a partir de finals del segle XI al segle XIII
- Exposició de catifes de fang: A l'Edat Mitjana, la decoració es va desenvolupar a les parets i voltes dels edificis en pintura, als vitralls, l'escultura adornava l'arquitectura... L'abadia de Moissac n'és un testimoni notable. A través d'aquesta exposició us convidem a descobrir un altre aspecte d'aquesta decoració, el que els monjos trepitjaven sota els seus peus. Al segle XIII , els sòls eren coberts de terracota, acolorits i decorats a tot el regne i Moissac ocupava un lloc privilegiat en aquesta producció. Els paviments del segle XIII han desaparegut però els coneixem a través de la documentació i la recerca arqueològica, especialment la del 2013 que va descobrir la catifa d'argila de la capella de Notre-Dame de Lembolary. A més del lloc de Moissac dins d'aquesta tècnica decorativa, aquesta exposició tractarà sobre els processos de producció i els artesans que la van difondre per la Garona.
Més informació:
La novel·la de "El nom de la Rosa" i el pòrtic de Moissac
A la novel·la “El Nom de la Rosa” (1.989) Umberto Eco s'inspira en diverses portades romàniques per descriure la de l'abadia benedictina on transcorren els fets i mostrar-nos la impressió, el temor i el respecte que causen les seves escultures en el jove novici Adso. La seva lectura ens serveix per imaginar-nos què sentiria qualsevol home piadós de l'època. S'extracten aquí les parts que es corresponen amb el portal de Moissac:
Primer dia, Sexta, On Adso admira la portada de l'església i Guillermo retroba Ubertino da Casale"
Al segon i tercer paràgraf es realitza la descripció de l'estructura arquitectònica i ambiental del timpà.
“Davant l'entrada, que, a primera vista, semblava un sol gran arc, destacaven dues columnes rectes i polides de les quals naixien dos ampits, per sobre dels quals, a través d'una multitud d'arcs, la mirada penetrava, com a el cor d'un abisme, a la portada pròpiament dita, que s'entreveia entre l'ombra, dominada per un gran timpà, flanquejat, alhora, per dos peus rectes, i, al centre, una pilastra esculpida que dividia l'entrada a dues obertures, defensades per portes de roure amb reforços metàl·lics. En aquell moment del dia el sol queia gairebé a pic sobre el sostre, i la llum donava de biaix a la façana, sense il·luminar el timpà. De manera que, després de passar entre les dues columnes, ens vam trobar de cop sota la cúpula gairebé selvàtica dels arcs que naixien de la seqüència de columnes menors que reforçaven de forma escalonada els ampits. Quan per fi els ulls es van habituar a la penombra, el mut discurs de la pedra historiada, accessible, com a tal, de manera immediata a la vista ia la fantasia de qualsevol (perquè pictura est laicorum literatura), em va enlluernar de cop submergint-me en una visió que encara avui la meva llengua amb prou feines aconsegueix expressar.”
Al quart paràgraf es descriu la figura i composició del Maiestas Domini:
“Vaig veure un tron col·locat al mig del cel, i sobre el tron un assegut. El rostre del Assegut era sever i impassible, els ulls, molt oberts, llançaven raigs sobre una humanitat la vida terrenal de la qual ja havia acabat, els cabells i la barba queien majestuosos sobre el rostre i el pit, com les aigües d'un riu, formant reguerons tots del mateix cabal i dividits en dues parts simètriques. Al cap duia una corona coberta d'esmalts i pedres precioses, la túnica imperial, de color porpra i ornada amb puntes i brodats que formaven una rica filigrana d'or i plata, baixava en àmplies volutes fins als genolls. Allí recolzava la mà esquerra, que sostenia un llibre segellat, mentre que la dreta s'elevava en gest no sé si de benedicció o d'amenaça. Il·luminava la cara la tremenda bellesa d'un nimbe cruciforme i florit, i al voltant del tron i sobre el cap del Assegut vaig veure brillar un arc de Sant Martí de maragda. Davant del tron, als peus del Assegut, fluïa un mar de vidre, i al voltant del Assegut, al voltant del tron i per sobre del tron vaig veure quatre animals terribles. Terribles per a mi que els mirava en èxtasi, però dòcils i agradables per a l'Assegut, la lloança dels quals cantaven sense descans.”
Al quart i cinquè paràgraf veiem la descripció dels éssers que envolten Déu:
“En realitat, no dic que tots fossin terribles, perquè l'home que a la meva esquerra (a la dreta de l'Assegut) sostenia un llibre em va semblar ple de gràcia i de bellesa. En canvi, em va semblar horrible l'àliga que, per la banda oposada, obria el seu bec, plomes eriçades disposades en forma de loriga, urpes poderoses i grans ales desplegades. I als peus del Assegut, sota aquelles figures, dues més, un toro i un lleó, aferrant entre els seus cascos i urpes sengles llibres, els cossos tornats cap a fora i els caps feia el tron, lloms i colls recargolats en una mena de ímpetu ferotge, flancs palpitants, teses les potes com de bèstia que agonitza, goles molt obertes, cues enroscades, retorçades com a serps, que acabaven en llengües de foc. Els dos alats, els dos coronats amb nimbes, malgrat la seva aparença espantosa no eren criatures de l'infern, sinó del cel, i si semblaven tremends era perquè rugien en adoració del Venidor que jutjaria morts i vius. Al voltant del tron, a banda i banda dels quatre animals i als peus de l'assegut, com vistos en transparència sota les aigües del mar de vidre, omplint gairebé tot l'espai visible, disposats segons l'estructura triangular del timpà, primer set més set, després tres més tres i després dos més dos, hi havia vint-i-quatre ancians al costat del tron, asseguts en vint-i-quatre trons menors, vestits amb blanques túniques i coronats d'or. Uns sostenien llaüts; altres, copes amb perfums; però només un tocava, mentre els altres, en èxtasi, dirigien les cares cap al Assegut, la lloança del qual cantaven, els braços i el tors tornats també com en els animals, per poder veure tots al Assegut, encara que no en actitud animalesca, sinó detinguts en moviments de dansa extàtica (...) de manera que, fos quina fos la seva posició, les pupil·les, sense respectar la llei que imposava la postura dels cossos, convergissin en el mateix punt d'esplendent fulgor.”
“(...) Què representaven i quin missatge simbòlic comunicaven aquelles tres parelles de lleons entrellaçats en forma de creu disposada transversalment, rampants i arquejats, les urpes posteriors afirmades a terra i les anteriors recolzades al llom del company, les cabelleres embullades, els flocs que es retorçaven com a serps, les boques obertes, amenaçadores, rugents, units al cos mateix de la pilastra per una massa, o entrellaçament dens, de circells? (...)
(...) vaig veure una femella luxuriosa, nua i descarnada, rosegada per gripaus immunds, xuclada per serps, que copulava amb un sàtir de ventre inflat i cames d'aixeta cobertes de pèls eriçats i una gola obscena que vociferava la seva pròpia condemnació, i vaig veure un avar, rígid amb la rigidesa de la mort, estès en un llit sumptuosament ornat de columnes, ja presa impotent d'una cohort de dimonis, un dels quals l'arrencava de la boca agonitzant l'ànima en forma de nen (que, ¡ ai!, ja mai naixeria a la vida eterna)”.
Pomavic
Pomavic (en francès Pommevic) és un municipi francès, situat al departament de Tarn i Garona.
L'església de Saint-Denis, és força interessant, sobretot pel que fa a l'absis i absidioles.
L'església de Saint-Denis, és força interessant, sobretot pel que fa a l'absis i absidioles.
Priorat de Saint-Denis de Pommevic
L'església de Pommevic (Pomavic) pertanyia a un priorat benedictí depenent de l'abadia de Moissac. L'any 1052, es va signar la donació parcial d'aquesta església, que en aquell moment ja existia, i el 1135 es va efectuar la donació de la resta i dels béns i drets que tenia. Més endavant, Moissac hi va establir un priorat. Es coneix una visita pastoral efectuada l'any 1305 per l'arquebisbe de Bordeus, Bertrand de Got, que feia poc que havia estat designat papa, amb el nom de Climent V. L'església original era de nau única, va quedar molt malmesa durant la guerra dels Cent Anys, després es va restaurar i al segle XVI s'hi va afegir una segona nau. Conserva capitells de la primera època, de confecció tosca.
Autvilar
Auvilar [ovilaʁ] és un municipi situat al departament de Tarn i Garona i a la regió d'Occitània. Històricament i culturalment, la comuna es troba a Lomagne, un antic districte de la província de Gascunya amb el títol de vescomtat.
 |
| Torre del Rellotge |
La ciutat d'Auvillar està situada sobre la Garona, entre les ciutats d'Agen i Montauban , sobre un éperó rocós que domina el riu. Limita amb el departament del Gers.
La vista s'estén des de les portes de la Nova Aquitània fins a les costes del Carcí (Quercy) . Al final de la llarga plana, un pont penjant creua la Garona entre Espalais i el port d'Auvillar.
Història
Coneguda per primera vegada com a ciutat gallo-romana (Alta Villa), Auvillar era un oppidum situat sobre un esperó rocós. Va ser víctima de nombroses invasions, especialment la dels normands, fins al segle XI. La primera citació del seu nom, parlant d'un tal Aimeric d'Auvillar, en llatí Aimerici de Alt Vilar, testimoni el 1104 d'un acte de restitució d'un honor per Vivien (o Vezian) de Lomagne a l'abadia de Moissac.
Al segle XII, la vila esdevé la capital d'un vescomtat unit al vescomtat de Lomagne, aleshores propietat dels comtes d'Armagnac als segles XIV i XV abans de convertir-se, al segle XVI, en un reducte dels reis de Navarra. Auvillar va ser adscrit a la corona de França en l'adhesió d'Enric IV el 1589. La seva ubicació com a bastió va sotmetre la ciutat a tots els conflictes que van assolar la regió, des de la croada contra els Albigesos, la Guerra dels Cent Anys, les guerres de religió després la Lliga.
Des del segle XVII fins al XIX, Auvillar deu la seva prosperitat a dues indústries, la de la terrissa , una fàbrica de la qual estava situada en un lloc anomenat Lance, i la confecció de plomes d'oca utilitzades en cal·ligrafia, així com el transport fluvial. Al començament del segle XIX, el trànsit de vaixells arribava a 3.000 vaixells per any.
Durant la Segona Guerra Mundial, dins del sector amagatall Auvilard de l'organització jueva clandestina Réseau Sixième - EIF dirigida pel doctor Sigismond Hirsch
(presumiblement cobert per la gendarmeria d'Auvillar) que distribuïa
nens jueus entre granges i convents de la regió, les monges instal·lades
per Mons. Pierre-Marie Théas
al convent d'Auvillar, sota la direcció de la seva superiora Mare Marie
Placide, va acollir els refugiats i en particular una quarantena de
nens jueus. Anne-Marie i Antoinette de Caunes (germana Didier i germana Claire) van rebre la medalla «Justos entre les nacions» per aquest motiu.
 |
| Saint-Pierre d'Auvillar |
Església de Saint-Pierre d'Auvillar
Les restes més antigues del cristianisme a Auvillar daten del segle XII amb l'església i una inscripció funerària.
L' església romànica del segle XII consta d'una nau flanquejada per naus laterals acabades a l'absis central i dues absidioles laterals orientades. No se sap si aquesta església tenia transsepte.
El Mercat d'Auvillar
Únic al sud-oest, el mercat circular situat al cor del poble va ser reconstruït al segle XIX.
 |
| Mercat del gra. Construcció circular de principis del segle XIX |
I una mica cansats, decidim retirar a sopar (una amanida, formatget de Rocamadur i truita de patates) i decansar. Demà més.
Rutes:
 |
| Amanida, formatget de Rocamadur i truita de patates |
Rutes:
- 12.08.2024 Canillo, Foix, Tolosa, Albi, Moulin d'Albiàs, Montalban
- 13.08.2024 Museu Ingres, Moissac, Autvilar
- 14.08.2024 Negrapelissa, Museu Tolouse Lautrec, Palau Barbie, Santa Cecília d'Albi, Sant Salvi, Galhac, Rabastens
- 15.08.2024 Albias, Cauçada, Varaire, Maison de pierre sèche, Promilhanas, Marcièl, Abbaye de Loc Dieu, Rodés
- 16.08.2024 Boason, Espaliu, La Guiòla, Brasseria d'Olt, Santa Eulàlia d'Olt i sant Come d'Olt
- 17.08.2024 Vilafranca de Roergue, La Bastida de l'Avesque, Sauvatèrra de Roergue, Bèlcastèl
- 18.08.2024 Museu Fenaille, Café Bras, Musée Soulages, Concas, Hôtel Bastide Rodés
- 19.08.2024 L'Albi, Castres, Carcassona, Limós, Alet, Arcas, Prada
- 20.08.2024 Prada, Vic i a casa
-.-
Debieu xalar molt en aquest museu, artístes molt coneguts. A Moissac hi vaig ser farà uns anys. Bon reportatge com sempre, salut companys !
ResponEliminaDoncs, sí, Jobo. Vam xalar molt i no ho he pogut posar tot, no hi cabria. Moissac també ha passat quelcom semblant, si he de posar els capitells el post petarà (hi ha un enllaç que porta a un post d'una visita anterior en què n'hi ha uns quants de documentats).
EliminaEn aquesta sortida vam poder visitar-ne d'altres de museus, totalment restaurats i recentment remodelats, un vas ser aquest, el Museu Ingres Bourdelle, el Museu de Toulouse Lautrec (Albi), el Museu Fenaille (a Rodez) o el Musée Soulages (també a Rodez).
Poblacions com Rodez amb 24.207 habitants, tres museus espectaculars. Albi amb 49.714 habitants. Montalban amb 61.919 habitants, tots ells tenen unes instal·lacions culturals envejables, respecte i estima pel patrimoni, quina gran diferència d'aquella ciutat que coneixem de 108.479 habitants que no té un museu digne, ni uns polítics que creguin amb el patrimoni, amb la cultura i menys amb l'aparador.
Gràcies pel teu comentari.
Salut!