 |
| Convent de Sant Francesc de Montblanc |
Montblanc acollia, el 25 a 27, d'agost de 2023 un curs de cultura
medieval de la societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, Amics
de l'Art Romànic. Aquesta associació cultural programa, any rere any,
entre els mesos d’octubre i maig, cicles de conferències, visites als
monuments d'arreu de Catalunya i també congressos. Alhora edita
'Lambard. Estudis d'art medieval', una publicació periòdica que és única
dins del panorama científic català pel que fa a l’estudi de l’art dels
segles del romànic i del gòtic, i en la qual s'han donat i es donen a
conèixer importants novetats sobre el patrimoni monumental de casa
nostra.
 |
| Sr. Josep M. Vila Carabasa |
L'activitat que es va endegar l'estiu de 2022 a Montblanc, en aquell cas tenint la figura de Sant Jordi
com a epicentre, s’interroga amb rigor i amenitat sobre temes
relacionats amb la historia i la cultura dels segles XII-XV. Les
conferències de 2023 van tindre com a horitzó els artífexs que van viure
i treballar a Montblanc i a la Conca de Barberà durant els segles XIV i
XV, i el perfil i biografia d’alguns prohoms rellevants que van
promoure la seva activitat artística. Tot això, tenint present la
condició àulica del Montblanc medieval i el que tal fet comportava:
estades del membres de la família reial i dels seus seguicis, reunions
de corts etc. Moltes de les empreses que van impulsar-se aleshores,
singularment les arquitectòniques, segueixen in situ.
De la mà dels especialistes convidats al curs, l’acadèmic i ex-director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, Dr. Josep M. Sans Travé, el president d’AAR, Dr. Joan Valero Molina, i els professors de les universitats Rovira i Virgili (Dra. Maria Bonet Donato), de Barcelona (Dra. Francesca Español i Dr. Valentí Gual) i l’Autònoma de Bellaterra (Sr. Josep M. Carabasa), ultra l’historiador local, Jaume Felip Sánchez, es recuperà la veu d’aquest brillant passat, la peripècia dels artistes que van habitar-lo i els assistents vam poder gaudir de les creacions que ens han pervingut.
Programa detallat del curs d’estiu 2023: D’art i d’argent: Montblanc, paisatge artístic d’una vila reial (Segles XIV i XV)
D’art i d’argent. Montblanc, paisatge artístic d’una vila reial (segles XIV i XV)
De la mà dels especialistes convidats al curs, l’acadèmic i exdirector de l’Arxiu Nacional de Catalunya, Dr. Josep M. Sans Travé; el president d’AAR, Dr. Joan Valero Molina; la professora de la URV, Dra. Maria Bonet Donato, la professora de la UB, Dra. Francesca Español; el professor de la UB, Dr. Valentí Gual Vilà; el professor de la UAB, Sr. Josep M. Vila Carabasa; i l’historiador local, Sr. Jaume Felip Sánchez,
recuperarem la veu d’aquest brillant passat, la peripècia dels artistes
que van habitar-lo, i gaudirem de les creacions que ens han pervingut.
En aquesta edició, les conferències tinien com a horitzó els artífexs que van viure i treballar a Montblanc i a la Conca de Barberà durant els segles XIV i XV, i el perfil i biografia d’alguns prohoms rellevants que van promoure la seva activitat artística. Tot això, tenint present la condició àulica del Montblanc medieval i el que tal fet comportava: estades dels membres de la família reial i dels seus seguicis, reunions de corts, etc.). Moltes de les empreses que van impulsar-se aleshores, singularment les arquitectòniques, segueixen in situ. Les d’art moble, també, si bé algunes van emigrar i se serven en museus i col·leccions nacionals i internacionals (Metropolitan Museum de Nova York, Museus de San Francisco i de Victoria a Austràlia, etc.).
L’associació cultural Amics de l’Art Romànic programa, any rere any, entre els mesos d’octubre i maig, cicles de conferències, visites als monuments d’arreu de Catalunya i també congressos. Alhora edita Lambard. Estudis d’art medieval, una publicació periòdica que és única dins del panorama científic català pel que fa a l’estudi de l’art dels segles del romànic i del gòtic, i en la qual s’han donat i es donen a conèixer importants novetats sobre el patrimoni monumental de casa nostra.
Font: Revista Cultura i Paisatge
En aquesta edició, les conferències tinien com a horitzó els artífexs que van viure i treballar a Montblanc i a la Conca de Barberà durant els segles XIV i XV, i el perfil i biografia d’alguns prohoms rellevants que van promoure la seva activitat artística. Tot això, tenint present la condició àulica del Montblanc medieval i el que tal fet comportava: estades dels membres de la família reial i dels seus seguicis, reunions de corts, etc.). Moltes de les empreses que van impulsar-se aleshores, singularment les arquitectòniques, segueixen in situ. Les d’art moble, també, si bé algunes van emigrar i se serven en museus i col·leccions nacionals i internacionals (Metropolitan Museum de Nova York, Museus de San Francisco i de Victoria a Austràlia, etc.).
 |
| Dr. Joan Valero Molina |
L’associació cultural Amics de l’Art Romànic programa, any rere any, entre els mesos d’octubre i maig, cicles de conferències, visites als monuments d’arreu de Catalunya i també congressos. Alhora edita Lambard. Estudis d’art medieval, una publicació periòdica que és única dins del panorama científic català pel que fa a l’estudi de l’art dels segles del romànic i del gòtic, i en la qual s’han donat i es donen a conèixer importants novetats sobre el patrimoni monumental de casa nostra.
 |
| Dra. Francesca Español |
Veure també:
A banda de que les ponències van ser molt interessants, vam poder gaudir del luxe de fer una visita a Santa Coloma de Queralt de la mà de la Dra. Francesca Español i el Dr. Joan Valero Molina.
Santa Coloma de Queralt
Santa Coloma de Queralt
Vam començar primer per l'església de Santa Maria, l'edifici i
després posant la mirada sobre el retaule de sant Llorenç, qui en Joan Valero
ens feu una molt bona presentació.
Santa Maria de Santa Coloma de Queralt
Es tracta d'una església d'una sola nau amb presbiteri poligonal i capelles obertes entre els contraforts, de planta rectangular les de la capçalera, quadrades la resta. La volta de creueria s'estructura en tres trams. Pel que fa a les obertures, cal indicar que són poc visibles des de l'exterior. L'edifici està completament integrat en l'espai urbà i les cases del poble van bastir-se a tocar del presbiteri. Davant el presbiteri hi reposen les restes del bisbe Josep Ninot. La parroquial també custodia les relíquies de santa Coloma, provinents de Saint-Denis-les Sèns, que van arribar a la Vila el 8 de desembre de 1409. A les capelles obertes a la façana sud es realitzaren reformes tardanament.
Es tracta d'una església d'una sola nau amb presbiteri poligonal i capelles obertes entre els contraforts, de planta rectangular les de la capçalera, quadrades la resta. La volta de creueria s'estructura en tres trams. Pel que fa a les obertures, cal indicar que són poc visibles des de l'exterior. L'edifici està completament integrat en l'espai urbà i les cases del poble van bastir-se a tocar del presbiteri. Davant el presbiteri hi reposen les restes del bisbe Josep Ninot. La parroquial també custodia les relíquies de santa Coloma, provinents de Saint-Denis-les Sèns, que van arribar a la Vila el 8 de desembre de 1409. A les capelles obertes a la façana sud es realitzaren reformes tardanament.
Portalada
La portalada d'accés a l'església originària s'obre a la façana nord atès que el mur sud s'integra en el recinte emmurallat. Segons el doctor Eduard Junyent, data de 1577. És formada per arquivoltes apuntades i brancals amb motllures. Els brancals acaben en un capitell corregut per banda sobre els quals reposa la llinda. Malgrat presentar fortes mutilacions - possiblement degudes a la construcció d'un cancell exterior- s'hi poden apreciar motius decoratius vegetals i fantàstics (caps humans i de monstres). Més a l'exterior, entre una peanya i un dosser que les cobria, hi havia les imatges de sant Pere i sant Pau. L'angle interior de la porta d'entrada, sota la llinda, és decorat amb dos caps, un masculí i l'altre femení, que la tradició popular ha atribuït a la representació dels senyors de Santa Coloma, tot i ser un motiu decoratiu freqüent tant en l'art gòtic com en el romànic.
La portalada d'accés a l'església originària s'obre a la façana nord atès que el mur sud s'integra en el recinte emmurallat. Segons el doctor Eduard Junyent, data de 1577. És formada per arquivoltes apuntades i brancals amb motllures. Els brancals acaben en un capitell corregut per banda sobre els quals reposa la llinda. Malgrat presentar fortes mutilacions - possiblement degudes a la construcció d'un cancell exterior- s'hi poden apreciar motius decoratius vegetals i fantàstics (caps humans i de monstres). Més a l'exterior, entre una peanya i un dosser que les cobria, hi havia les imatges de sant Pere i sant Pau. L'angle interior de la porta d'entrada, sota la llinda, és decorat amb dos caps, un masculí i l'altre femení, que la tradició popular ha atribuït a la representació dels senyors de Santa Coloma, tot i ser un motiu decoratiu freqüent tant en l'art gòtic com en el romànic.
Sobre la llinda va ser instal·lada una imatge de Santa Coloma,
obra de Guillem Ginebrer, que possiblement procedeix de l'antic retaule
major. De pedra negra, mesura aproximadament 130 cm d'alçada, i està
compresa dins l'espai que forma l'ogiva de l'arc. Està resolta amb gran naturalisme, sobretot en la indumentària de plecs
complexos. Amb la mà esquerra sosté el llibre i amb la dreta aguantava
la palma, avui desapareguda. La santa porta corona i el cabell recollit
amb dues trenes que reposen sobre la capa. El mateix bloc de pedra en el
que s'esculpí la figura, presenta un podi, d'estructura octogonal,
decorat amb elements vegetals estilitzats.
 |
| La Dra. Francesca Español i el Dr. Joan Valero Molina |
Torre campanar
La construcció és de base, tot i que la paret nord és bastida sobre una sòlida arcada que s'obre vers l'interior de l'església. El material constructiu emprat a la totalitat de l'edifici és la pedra. Tallada regularment apareix col·locada en el mur a la manera "isodoma". És una estructura quadrangular de deu metres de costat, que s'eixampla lleugerament a la base, i 40 metres fins a la balustrada superior. En el quart tram hi ha l'accés a les campanes, que són situades en dobles finestrals gòtics, acabats amb decoració tardana. La plataforma superior, que dona accés a les campanes del rellotge, és rematada en els quatre extrems per quatre gàrgoles en diagonal que representen quatre animals.
La construcció és de base, tot i que la paret nord és bastida sobre una sòlida arcada que s'obre vers l'interior de l'església. El material constructiu emprat a la totalitat de l'edifici és la pedra. Tallada regularment apareix col·locada en el mur a la manera "isodoma". És una estructura quadrangular de deu metres de costat, que s'eixampla lleugerament a la base, i 40 metres fins a la balustrada superior. En el quart tram hi ha l'accés a les campanes, que són situades en dobles finestrals gòtics, acabats amb decoració tardana. La plataforma superior, que dona accés a les campanes del rellotge, és rematada en els quatre extrems per quatre gàrgoles en diagonal que representen quatre animals.
 |
| Campanar i podem veure el comunidor a dalt a la coberta |
La torre campanar va ser construïda adossada al darrer tram de la nau va iniciar-se a finals del segle XVI
i no s'acabà fins a 1649, responsabilitzant-se'n des de 1622 el mestre
de cases de Santa Coloma Magí Pijoan. El 1791, el mestre de cases colomí
Joan Torroella va ser contractat per canviar els quatre capitells dels
arcs de volta del campanar, refer la campana amb barres de ferro, i
tornar a enllosar per tal que l'aigua no penetrés tan fàcilment. També
havia de fer quatre envans de guix i pedra en finestrals assenyalats per
l'Ajuntament.
A la coberta podem veure un interessant comunidor de construcció gòtica.
* Què és un Comunidor ? És una petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, situada prop de l’església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
* Comunir: Conjurar el mal temps amb oracions o exorcismes.
A la coberta podem veure un interessant comunidor de construcció gòtica.
* Què és un Comunidor ? És una petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, situada prop de l’església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
* Comunir: Conjurar el mal temps amb oracions o exorcismes.
Ja sabem prou que l’origen del nom del poble prové de la devoció a santa Coloma que tenia el rei Lluís el Pietós. Aquesta devoció va ser ben assumida i estimada pel poble. Això explica el gran fervor i entusiasme amb que els colomins van rebre les relíquies de la nostra santa el 8 de novembre de 1409. Va ser el rector Pere de Bosch qui les va portar de Sens (França) que és on es venera i custodia el cos de santa Coloma, verge i màrtir. La diada d’aquest fet es recorda com a molt solemne tal i com ho veiem bellament representat en la rosassa de la nostra església parroquial. Aquell dia va predicar sant Vicenç Ferrer. Sembla ser que ho va fer en la plaça que encara avui conserva el seu nom. El fet que la Vil·la hagi conservat el record de l’arribada de les relíquies celebrant, any rere any, aquesta festa el 8 de novembre demostra la devoció i alegria amb que es van rebre les relíquies. Així s’ha fet cada any exceptuant els anys penosos de la Guerra Civil. Precisament, com explica la Maria Rosa Boladeras Calaf, el seu pare va portar junt amb Mn. Jaume Padró les relíquies que havien estat endutes a Tarragona. Això va ser el dia de la Festa Major de 1939 ara fa just 70 anys. Aquest dia es va fer una gran i solemne processó des de l’entrada del poble fins la parròquia.
Descarrega't la història del relicari en format pdf clicant a la icona:
Història
L'església parroquial primitiva del lloc va ser romànica. L'any 1167, en el testament de Pere de Queralt hi ha una menció expressa a la consagració d'aquest edifici que aleshores encara no s'havia dut a terme. L'indret que apareix mencionat per primer cop el 987 com a afrontació, va assolir al llarg dels segles XIII-XIV un gran desenvolupament. Els Queralt, senyors del lloc, no van ser aliens a aquest fet. El primer edifici devia esdevenir insuficient i la burgesia instal·lada a Santa Coloma va promoure la nova fàbrica. Les obres s'iniciaren pels volts del 1330 i amb més o menys vicissituds van allargar-se fins al segle XVII. L'empresa era ambiciosa i els documents en són testimoni atès que durant períodes molt precisos les obres es van interrompre.
A finals del segle XVI i la primera meitat del segle XVII,
la construcció de temple i les construccions adjacents avancen
considerablement: inauguració de la portalada renaixentista (1577),
adquisició d'una casa annexa per construir-hi la capella de la Puríssima
Sang (1624),
finalització de la cobertura (1631), reconstrucció del portal de Santa
Maria (1635), remat del campanar (1649), i en el terreny escultòric,
construcció de quatre retaules (1627-37): del Santíssim Sagrament, de
Sant Roc, del Roser i el retaule major, obra de Josep Tramulles i el seu germà Llàtzer.
L'església
ha patit dos incendis. El primer va produir-se accidentalment
el 27 de desembre de 1731, durant l'assaig d'una representació sobre
santa Coloma, provocant la crema de l'altar major dels germans
Tramulles, cinc altres altars, l'orgue, la volta del presbiteri, i les
vidrieres que havia construït el mestre vitraller Coli de Moraya el
1411. Arran d'aquest incendi, s'encomanà un nou retaule major a Pere
Costa (1744), que no s'arribà a construir per manca de diners. A finals
del segle xix, el rector Anton Sarral i el prevere Joan Segura
impulsen la restauració de la parroquial, consistent en "repicar tot lo
interior per fer desaparèixer la cals que embrutabe la pedra, restaurar
després les pedres que’l temps havia gastat y finalment obrir de nou
los finestrals posanthi vidrieras de colors".
El segon incendi, provocat, va suposar la destrucció de l'altar de Santa Coloma que havia construït el 1901 l'escultor barceloní Miquel Castellanos (24 de juliol de 1936). La imatge de la portalada fou trobada en treure una portalada barroca (any 1939) que hi havia davant la portalada gòtica de l'església parroquial de Santa Coloma de Queralt.
Font: Viquipèdia
Retaule de Sant Llorenç
El retaule de Sant Llorenç és la peça escultòrica més notable de l'església parroquial de Santa Coloma de Queralt. El retaule és obra de Jordi de Déu, un esclau grec deixeble de Jaume Cascalls. El 1362, Pere Ferrer i la seva esposa Elicsendis varen sol·licitar autorització per edificar un altar, petició que els fou concedida. Però no fou fins al 5 de novembre de 1386 que Elicsendis, ja vídua, encarregava la construcció de l'altar i el retaule.
És una obra d'alabastre, probablement de Sarral, de 2,10 m d'ample per
2,60 d'alçada. És format per un cos central ocupat per la imatge del
sant, situat sota un dosell. A la part inferior hi ha una predel·la amb
motius de la Passió i alguns apòstols i un fris amb decoració vegetal. A
banda i banda de la imatge, els cossos laterals mostren algunes de les
escenes de la vida del sant, que són rematades al nivell superior amb
dos compartiments cimals triangulars en els quals hi és representada
l'escena de l'Anunciació. Als entrecarrers verticals, imatges de sants i
l'emblema heràldic de la família Ferrer (una ferradura). Tots els
elements són rematats a la part superior amb pinacles i florons, que li
confereixen una línia d'horitzontalitat i simetria. D'altra banda, són
evidents les restes de policromia.
La disposició del retaule és la següent: al centre, presideix la imatge de sant Llorenç, vestit amb rics ornaments de diaca. Porta els atributs de la seva vida i martiri: amb la mà dreta sosté el llibre de l'Evangeli, propi de la funció diaconal, i amb l'esquerra, les graelles en les quals, segons la Llegenda àurea de Iacopo da Varazze, va ser rostit a foc lent. La imatge és coberta amb un alt dosell i els peus reposen en una peanya que és a la vegada la part central de la predel·la.
A banda i banda de la imatge central del sant, quatre escenes relatives a la seva vida i martiri: al carrer esquerre, l'escena superior mostra la curació d'uns cecs i la inferior la distribució de béns als pobres. Al carrer de la dreta, l'escena superior fa referència a la flagel·lació de sant Llorenç i la inferior a la curació d'una vídua que patia mals de cap constants. Les figures es troben distribuïdes en dos relleus: els personatges principals de cada escena són esculpits en alt relleu i els secundaris en baix relleu.
 |
| Retaule de Sant Llorenç |
Cal remarcar la correcta distribució de l'espai i la naturalitat de les
escenes, en les quals els personatges formen grups amb proporció i
moviment, tot i que, en alguns casos (flagel·lació del sant) la posició
del cos és forçada. Cal observar també que la indumentària dels
personatges (començant per la mateixa de sant Llorenç) és contemporània
de l'autor (segle XIV). Ens dona així una mostra de les formes de vestir
de les diverses classes socials de l'època: burgesos, dones, pobres...
La predel·la és forma poligonal, presidida al centre per la figura de Crist com imago pietatis,
és a dir, mostrant les ferides de la Passió. Als costats, les figures
de la Verge i Sant Joan. Les dues ales, a partir del centre, es
distribueixen en quatre fornícules trilobulades per banda: a la de
l'esquerra hi ha, en primer lloc, un àngel amb alguns instruments de la
Passió (la creu i tres claus) i els apòstols sant Jaume, sant Bartomeu i
sant Pau; a la dreta, també un àngel (amb la llança i els assots) i
sant Joan Baptista, sant Andreu i Sant Pere. La predel·la és separada de
les escenes de la vida del sant per un fris format per cercles amb
quadrifòlies rematades al centre per una flor.
 |
| Sant Llorenç |
Cadascun dels carrers és coronat per un cimall triangular. Tots dos,
però, formen una sola escena: l'Anunciació. A l'esquerra hi ha l'àngel,
genoll en terra, amb les ales recollides i desenrotllant el pergamí amb
el missatge diví; a la dreta, Maria agenollada i coberta amb una llarga
túnica, conserva encara a la mà el llibre d'oracions que, segons la
tradició, recitava en presentar-se l'àngel. Al seu davant, un gerro amb
lliri, símbol de la puresa, que serà més tard el leit motif de la majoria de representacions de l'Anunciació durant el primer Renaixement.
Finalment, en els entrecarrers i emmarcant les escenes, hi ha vuit figures de sants, que no tenen cap relació directa amb sant Llorenç i que devien respondre a la devoció particular dels qui encarregaren els retaules: sant Pau, sant Bartomeu, sant Jaume, sant Cadascuna és situada sobre l'escut de la família Ferrer.
Finalment, en els entrecarrers i emmarcant les escenes, hi ha vuit figures de sants, que no tenen cap relació directa amb sant Llorenç i que devien respondre a la devoció particular dels qui encarregaren els retaules: sant Pau, sant Bartomeu, sant Jaume, sant Cadascuna és situada sobre l'escut de la família Ferrer.
 |
| Retaule de Sant Llorenç |
Esquerra: Carrer exterior
1) A dalt, sant Bernat, fundador del Cister. Porta bàcul d'abat, hàbit cistercenc i el llibre de la Regla.
2) A baix, sant no identificat a causa de la mutilació de la imatge. Porta una vara o bàcul i un llibre i va vestit amb la cogulla. Per correspondència amb la imatge anterior, podria tractar-se de sant Benet.
1) A dalt, sant Bernat, fundador del Cister. Porta bàcul d'abat, hàbit cistercenc i el llibre de la Regla.
2) A baix, sant no identificat a causa de la mutilació de la imatge. Porta una vara o bàcul i un llibre i va vestit amb la cogulla. Per correspondència amb la imatge anterior, podria tractar-se de sant Benet.
Carrer interior:
3) A dalt, santa desconeguda. Porta una palma, corona i llibre. Alguns l'han identificada amb santa Agnès, però sense donar-ne més referències.
4) A baix, santa Clara, abadessa. Va vestida amb l'hàbit franciscà. Porta bàcul i llibre.
Dreta: Carrer interior
5) A dalt, santa Llúcia. Du una safata amb els ulls, palma i corona.
6) A baix, santa desconeguda: palma, corona i llibre.
Carrer exterior:
7) A dalt, sant Esteve, primer diaca, o sant Vicenç; porta un llibre i la palma del martiri; vestit de diada com sant Llorenç; cabell també com el sant.
8) A baix, sant Francesc (creu i llibre; hàbit i franciscà; sense barba)
Font: Viquipèdia
Més informació:
Retaule de Sant Llorenç de Santa Coloma de Queralt. Per Damià Amorós Albareda.
Seguim ... ens desplacem fins a Santa Maria de Bell-lloc, es a la vora del poble, accecible en vehicle o a peu, una passejada de deu minuts, tot pla.
Santa Maria de Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt)
Portalada de Santa Maria de Bell-lloc
La portalada de Santa Maria de Bell-lloc és una obra artística del romànic tardà, amb algun element del primer gòtic, que dona accés al santuari de Santa Maria de Bell-lloc. El conjunt del monument, ubicat a Santa Coloma de Queralt, va ser declarat bé cultural d’interès nacional.
La portalada de Santa Maria de Bell-lloc és una obra artística del romànic tardà, amb algun element del primer gòtic, que dona accés al santuari de Santa Maria de Bell-lloc. El conjunt del monument, ubicat a Santa Coloma de Queralt, va ser declarat bé cultural d’interès nacional.
Carlos Cid Priego considera que la portalada va ser construïda aproximadament entre 1230 i 1250, afirmació que secunda Emma Liaño, elaborada amb arenisca de color siena per un mínim de tres artistes. Els comitents de l’obra van ser membres de la família Queralt: Arnau de Timor i més probablement el seu fill Pere II de Queralt.
Està conformada pel timpà i dotze columnes, que culminen amb sis arquivoltes, sobre les quals la portalada és coronada per un arc exterior compost per vint-i-un roleus. Tant l’arquivolta inferior com les columnes interiors estan decorades amb motius vegetals, geomètrics i heràldics.
Adscrita per la historiografia de l’art a l’Escola Lleidatana, la
portalada de Santa Maria de Bell-lloc també té influències de l’Escola
de Tarragona (timpà i capitells). Aquesta riquesa d’influències porta
Liaño a afirmar que la portalada demostra el contacte entre ambdós
corrents artístics.
Fins a 1835, quan en van ser exclaustrats, Santa Maria de Bell-lloc va pertànyer a l'orde mercedari, esdevenint el panteó familiar de la família Queralt.
Durant la guerra civil va ser tapiada per evitar desperfectes. El 1918 se'n va fer una còpia de guix actualment desapareguda, i el 1947 Pere Claver Sebastià en va fer una maqueta de fusta. Actualment el relleu es troba en un estat de descomposició avançat.
Contingut
La proliferació de la iconografia mariana a la Catalunya Nova va molt lligada als seguidors del Temple de Salomó. També és el cas de Santa Coloma de Queralt. En el moment de la construcció de la portalada, Santa Maria de Bell-lloc estava habitada per una comunitat de donats protegits per l'orde templer. En la portalada de Santa Maria de Bell-lloc, la Mare de Déu és representada com la via d’accés a l’Edèn. Segons Carles Sánchez, el conjunt escultòric mostra la caiguda i retorn de les persones al paradís: “La humanitat caiguda per la cobdícia d’Eva és redimida per Maria, salvadora dels homes gràcies a la seva maternitat divina”.
Brancals:
Els brancals de la portalada tracten escenes relacionades amb el rei d’Herodes.
Fins a 1835, quan en van ser exclaustrats, Santa Maria de Bell-lloc va pertànyer a l'orde mercedari, esdevenint el panteó familiar de la família Queralt.
Durant la guerra civil va ser tapiada per evitar desperfectes. El 1918 se'n va fer una còpia de guix actualment desapareguda, i el 1947 Pere Claver Sebastià en va fer una maqueta de fusta. Actualment el relleu es troba en un estat de descomposició avançat.
Contingut
La proliferació de la iconografia mariana a la Catalunya Nova va molt lligada als seguidors del Temple de Salomó. També és el cas de Santa Coloma de Queralt. En el moment de la construcció de la portalada, Santa Maria de Bell-lloc estava habitada per una comunitat de donats protegits per l'orde templer. En la portalada de Santa Maria de Bell-lloc, la Mare de Déu és representada com la via d’accés a l’Edèn. Segons Carles Sánchez, el conjunt escultòric mostra la caiguda i retorn de les persones al paradís: “La humanitat caiguda per la cobdícia d’Eva és redimida per Maria, salvadora dels homes gràcies a la seva maternitat divina”.
Aquesta dicotomia queda plasmada en el contrast entre la
simbologia de l’arc exterior, que fa referències a les conseqüències del
Pecat original, i la present en l’arquivolta que rodeja el timpà,
dominada per motius solars, artesanals i vegetals.
Timpà i Brancals
Timpà:
La part central del timpà està presidida per una imatge
majestàtica de la Verge Maria amb Jesús a la falda, i Sant Josep
acompanyant-la. S’hi poden observar dues escenes bíbliques:
Franja esquerra: Adoració i lliurament de les ofrenes dels Reis d’Orient a Jesús.
Franja dreta: Anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria revelant-li que havia estat escollida com a Mare de Déu.
Segons Emma Liaño, el disseny original del timpà contemplava una tercera escena, la de l’Anunciació als Pastors del naixement del Jesús, tal com apareix a la façana occidental de la catedral de Tarragona.
Franja esquerra: Adoració i lliurament de les ofrenes dels Reis d’Orient a Jesús.
Franja dreta: Anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria revelant-li que havia estat escollida com a Mare de Déu.
Segons Emma Liaño, el disseny original del timpà contemplava una tercera escena, la de l’Anunciació als Pastors del naixement del Jesús, tal com apareix a la façana occidental de la catedral de Tarragona.
Brancals:
 |
| Visita que el rei Herodes rep dels reis d'Orient |
Brancal esquerre: Visita que el rei Herodes rep dels reis
d'Orient. Situat en l’extrem de la composició, un àngel demana als savis
que abandonin la reunió.
 |
| La fugida a Egipte |
Brancal dret: Els artistes van reflectir-hi la fugida a Egipte de
Jesús, Josep i Maria, després que un àngel els hi anunciés la intenció
d’Herodes de matar tots els nens de Judea.
Columnes
Les columnes interiors estan decorades amb sis cubs, cadascun d’ells té dues representacions, en les cares exterior i interior:
Columnes
Les columnes interiors estan decorades amb sis cubs, cadascun d’ells té dues representacions, en les cares exterior i interior:
Columna esquerra (cubs interiors):
- Imatge d’un cérvol
- Au que ataca un quadrúpede
- Home lluitant contra un lleó
- Motiu solar-vegetal
- Arbre de la vida
- Segell de Salomó (símbol de l'orde del Temple)
Columna esquerra (cubs exteriors):
- Fulla de figuera
- Motiu floral
- Àguila
- Au sobre una branca (possiblement un colom, simbologia de Santa Coloma)
- Motiu floral
- Fulla de figuera
Columna dreta (cubs exteriors):
Part dreta:
Arquivolta
Envoltant el timpà, l’arquivolta inferior està decorada amb onze daus, confeccionats amb relleus interiors i exteriors:
L’arc exterior està conformat per vint-i-un roleus, perfilats per una cinta ondulant, que en els extrems crea la forma d’un 8. Per un error de càlcul en l’espai, els artistes es van veure obligats a afegir motius florals a la franja inferior dreta per completar el semicercle. Els roleus, inspirats en teixits orientals, mostren les següents imatges (d’esquerra a dreta):
El sepulcre de Pere de Queralt d'Anglesola i Francesca de Castellnou és una obra dels escultors Esteban de Buegos, Pere Aguilar i Pere Ciroll, encomanada per Dalmau de Queralt i de Rocabertí, per ser ubicada al santuari de Santa Maria de Bell-lloc de Santa Coloma de Queralt. Es tracta d’una obra funerària esculpida per les quatre cares, seguint el model dels sepulcres reials de Santes Creus.
La dama reposa també el cap en un coixí, igualment decorat amb motius vegetals i heràldics i en actitud de dormir. Portar els cabells molt ben pentinats i recollits per una còfia o diadema, com correspon a una persona noble. La còfia és decorada amb pinyes i perles. El vestit és molt senzill: una túnica que es completa amb un mantell. Tots dos reprodueixen motius geomètrics que corresponen a brodats del vestit. Porta un llarg rosari que li cau sobre el pit i un collaret decorat com la diadema. Els peus reposen sobre el cos d’un gos, símbol de la fidelitat, que porta un collar als cascavells.
- Motiu floral
- Lleó rampant i coronat
- Passamaneria
- Quadrícula de cistelleria
- Motiu floral
- Quadrícula de cistelleria
Columna dreta (cubs interiors):
- Llaços de cistelleria
- Armes dels Anglesola
- Agnus Dei
- Estilització radial
- Estilització de l’Hom
Capitells
Cid Priego identifica les següents imatges en els capitells de la portalada:
Part esquerra:
Cid Priego identifica les següents imatges en els capitells de la portalada:
Part esquerra:
- Lleó rampant lluitant contra un home
- Tres tipologies de fulles
- Motius geomètrics entrellaçats
- Forma troncocònica d’origen bizantí
- Monjo resant sota un arc
- Presa de possessió de l’hàbit templer
- Home atacat per un monstre amb cara semihumana i cos d’au
- Os obès sobre una cadira (representació de la“gula”)
- Quadrúpede amb potes d’au de presa, ales de griu, cua estranya i pic enorme
Part dreta:
- Home lluitant contra un lleó
- Dos homes disputant-se un objecte
- Fulles planes i disseny de cistelleria
- Cistelleria simple
- Retícula amb flors de llis
- Arbre sagrat
- Fulles grosses, d’arbre indeterminat
Arquivolta
Envoltant el timpà, l’arquivolta inferior està decorada amb onze daus, confeccionats amb relleus interiors i exteriors:
- Dau 1: Exterior: Estilització floral / Interior: Flor de lis
- Dau 2, 3, i 4: Exterior: Passamaneria / Interior: Motiu floral
- Dau 5: Exterior: Motiu floral / Interior: Motiu floral
- Dau 6: Exterior: Palmeta d’estil orientalitzant / Interior: Passamaneria
- Dau 7: Exterior: Cercles entrellaçats, simbologia solar. / Interior: Lleó, símbol heràldic dels Queralt
- Dau 8: Exterior: Tema de cistelleria / Interior: Variant del tema solar
- Dau 9: Exterior: Variant del tema solar / Interior: Tema de cistelleria
- Dau 10: Exterior: Tema floral de cistelleria / Interior: Estilització de l’Hom
- Dau 11: Exterior: Tema solar-floral / Interior: Estilització de l’Hom
L’arc exterior està conformat per vint-i-un roleus, perfilats per una cinta ondulant, que en els extrems crea la forma d’un 8. Per un error de càlcul en l’espai, els artistes es van veure obligats a afegir motius florals a la franja inferior dreta per completar el semicercle. Els roleus, inspirats en teixits orientals, mostren les següents imatges (d’esquerra a dreta):
- Dos felins rampants donant-se l’esquena
- Home mossegat per dos monstres amb cos d’au i cua de rèptil
- Lleó coronat i rampant
- Fulla de figuera
- Vell barbut en posició frontal, representació de Janus bifront
- Flor formada per una composta i petites flors de llis radials
- Adam i Eva menjant la fruita prohibida
- Un felí clavant les seves urpes a un cérvol
- Fulla de figuera
- Arquer en actitud de disparar
- Fulla de figuera
- Aus entrellaçades, potser lluitant
- Tema floral
- Fulla de figuera
- Lluita d’un home (Samsó) contra un felí
- Dos animals rampants
- Aus sobre l’arbre sagrat de la vida
- Cérvol
- Escena festiva amb una dona i dos homes
- Arbre i dos paons
- Paó amb cua de rèptil. Possible al·lusió a sigurd
L’arc queda emmarcat per dues sanefes: una superior, amb forma
d’entrellaçat, que fa de guardapols, i sota les imatges, una línia amb
puntes de diamant.
Font: Viquipèdia
Després el paler de visitar per dins Santa Maria de Bell-lloc, fent la Dra Español èmfasi en el fantàstic sepulcre de Pere V de Queralt i Alamanda de Rocabert el qual la Dra. Español n'és una gran coneixedora per haver-lo estudiat en profunditat.
Font: Viquipèdia
Després el paler de visitar per dins Santa Maria de Bell-lloc, fent la Dra Español èmfasi en el fantàstic sepulcre de Pere V de Queralt i Alamanda de Rocabert el qual la Dra. Español n'és una gran coneixedora per haver-lo estudiat en profunditat.
 |
| Dra. Francesca Español |
Sepulcre de Pere de Queralt i Francesca de Castellnou
El sepulcre de Pere de Queralt d'Anglesola i Francesca de Castellnou és una obra dels escultors Esteban de Buegos, Pere Aguilar i Pere Ciroll, encomanada per Dalmau de Queralt i de Rocabertí, per ser ubicada al santuari de Santa Maria de Bell-lloc de Santa Coloma de Queralt. Es tracta d’una obra funerària esculpida per les quatre cares, seguint el model dels sepulcres reials de Santes Creus.
El cavaller va vestit amb una armadura completa. Reposa el cap en un
coixí, bellament treballat i amb l'escut dels Queralt als extrems. Va
cobert amb la malla i el casc. Amb les mans agafa l'espasa, que té una
decoració solar al puny i és enfundada en una rica beina. Portal al coll
un medalló en forma de creu, del qual se’n desconeix el significat. Els
seus peus descansen sobre el cos d’un lleó que devora un senglar.
La dama reposa també el cap en un coixí, igualment decorat amb motius vegetals i heràldics i en actitud de dormir. Portar els cabells molt ben pentinats i recollits per una còfia o diadema, com correspon a una persona noble. La còfia és decorada amb pinyes i perles. El vestit és molt senzill: una túnica que es completa amb un mantell. Tots dos reprodueixen motius geomètrics que corresponen a brodats del vestit. Porta un llarg rosari que li cau sobre el pit i un collaret decorat com la diadema. Els peus reposen sobre el cos d’un gos, símbol de la fidelitat, que porta un collar als cascavells.
Els relleus de la part baixa
Als peus de la dama, hi ha quatre escenes:
- Una dona cobreix la seva cara en senyal de dol. És assistida per dos personatges masculins, amb actitud també adolorida.
- Tres dones amb cara de dol cobreixen el seu rostre amb llargs vels.
- Una dona acompanyada per dos homes, tots en actituds d’aflicció.
- Escena de desesperació: quatre dones, una de les quals gairebé ajaguda a terra, potser en desmai, és assistida per una altra que intentar ajudar-la a aixecar-se. Al darrere, una noia jove, sense vel, s’estira els cabells en senyal de desolació.
Als peus del cavall, també hi ha quatre escenes:
- Tres homes vestits de dol
- Altres tres homes en actitud de dol. Un d’ells s’estira els cabells en senyal de gran dolor
- Dos homes adults acompanyen un jove sense barba.
- També tres homes en actitud afligida. Un d’ells acosta la seva mà a la cara, en una acció molt pròpia per expressar el seu dolor.
Al relleu dels peus, un cavaller amb armadura completa munta un cavall engalanat per a les grans solemnitats. Porta l'escut invertit en senyal de dol i arrossega per terra l'estendard amb l'emblema dels Queralt.
Al relleu del cap, l'escena mostra un cavaller que cau del seu cavall, mentre un altre intenta evitar-ho subjectant-li un peu. Un tercer personatge observa l'escena, i esgarrifat, s’estira la barba.
La cerimònia de "córrer les armes":
La cerimònia de córrer les armes en honor de la reialesa
La cerimònia de córrer les armes era un dels actes protocol·laris que
tenia lloc en esdevenir-se la mort d’algun dels reis de la corona
catalanoaragonesa i dels seus primogènits, almenys des del temps de
Jaume I el Conqueridor, en la població on havia succeït l’òbit del
monarca o del seu hereu el dia abans de les exèquies, i en el lloc en
què rebia sepultura, quan arribava el cadàver, i, posteriorment, quan es
procedia a soterrar-lo.
 |
| La cerimònia de "córrer les armes". Al relleu dels peus, un cavaller amb armadura completa munta un cavall engalanat per a les grans solemnitats. Porta l'escut invertit en senyal de dol i arrossega per terra l'estendard amb l'emblema dels Queralt. |
En
rebre unes despulles règies al monestir de Poblet, per exemple, mentre
es cantaven les vespres de difunts a l’església s’iniciava el córrer les
armes, primer en l’ala del claustre pròxima al refetor, en direcció al
Portal Reial, i, després, en el cor dels conversos. Amb posterioritat, i
un cop efectuat el solemne ofici religiós del dia de l’enterrament, la
cerimònia de córrer les armes es repetia a l’església i a la plaça major
del cenobi.
El
de Joan II (1479) va ser un dels enterraments reials més esplèndids i
més grandiosos dels quals es té notícies. La cerimònia de córrer les
armes en honor seu, segons la crònica que se’n fa en el Llibre de les
solemnitats de Barcelona, va tenir lloc a Barcelona: Llegir més
El "córrer les armes". Francesca Español
L'estudi
analitza un ritual dels funerals hispans medievals consagrat als
membres de l'estament militar (des del cavaller al rei) que les fonts,
anomenen córrer les armes osolemnitat de descoament de cavaills o bé “esquerdament d'escuts” i “arrossegament de banderes ” segons es tracti dels territoris orientals o del regne de Castella i Lleó. Suposa la pervivència d'una celebració romana, el funus imperatorum, que protagonitzaven els membres de l'ordre eqüestre a la mort del seu màxim cabdill. Com a Roma, la celebració va tenir el seu reflex iconogràfic durant els segles del gòtic en àmbit peninsular. Seguir llegint
 |
| La cerimònia de "córrer les armes". Al relleu del cap, l'escena mostra un cavaller que cau del seu cavall, mentre un altre intenta evitar-ho subjectant-li un peu. Un tercer personatge observa l'escena, i esgarrifat, s’estira la barba. |
Fast funerari i estament militar. El «córrer les armes» i les seves fonts documentals, literàries i figuratives. Francesca Español
El
‘córrer les armes’ només es feia per a membres de l’estament militar.
Era habitual que es fes en funerals nobiliaris i reials. En aquest
ritual, els cavallers que hi participaven es tiraven dels cavalls, els
cavalls anaven ricament guarnits i amb les cues tallades, els cavallers
duien l’escut de cap per avall... A la Corona d’Aragó, el ritual de
‘córrer les armes’ només es feia quan el cos del rei era present; no es
feia, en canvi, quan se celebrava un aniversari o quan en funerals
d’estat en altres ciutats del regne). L’origen del ritual del ‘córrer
les armes’ és una celebració ben documentada que es feia a l’Imperi Romà
i que es restringia a l’orde eqüestre. Es va fer fins al segle XVI.
Els sepulcres són un bon testimoni iconogràfic d’aquest ritual. La
iconografia —esculpida o pintada— que es tria per il·lustrar les cares
visibles d’un sarcòfag pot incloure l’heràldica del difunt, motius
religiosos o motius profans. En aquest últim cas, sol haver-hi una gran
presència de la cerimònia de les exèquies. Per exemple, en el sepulcre
de l’infant Felip, a Villalcázar de Sirga, hi ha esculpit tot el seguici
funerari estirant-se els cabells, tocant botzines... i el cavaller amb
l’escut ravassat; el sepulcre de la família dels Montcada, a Lleida,
incorpora un cavaller dalt d’un cavall que arrossega el penó o escut (el
sepulcre fou inciativa d’Ot de Montcada, que va dexiar escrit com havia
de ser el sepulcre i que volia que li fessin el ‘córrer les armes’) ;
el sepulcre de Dalmau de Queralt, a Santa Coloma), que data de
1368-1370, inclou relleus al voltant del sarcòfag amb plorants, i un
cavaller que arrossega el penó (a un lateral), i un cavaller que es
llença del cavall (en l’altre lateral); el sepulcre de Ferran
d’Antequera, a Poblet, també representa el ‘córrer les armes’. No hi ha
gaires miniatures que representin cerimònies religioses.
 |
| Relleu atribuït a Pere Oller pertanyent al sepulcre de Fernando d'Antequera (1416). L'escena representa una celebració funerari-cavalleresca documentada a la Corona d'Aragó almenys des del segle XIII i que s'anomenava "córrer els armes". |
Les fonts del segle XV (sobretot barcelonines) són molt riques en
descriure els passos d’un funeral reial a la Corona d’Aragó (no en
tenim, en canvi, de nobiliaris). El cos del rei se sotmetia a una
momificació sumària per mantenir-lo els dies que passaven entre la mort i
la inhumació, necessaris perquè tothom arribés a la cerimònia. El cos
era traslladat en un lloc d’honor al Palau, amb espai suficient per
acollir tots els convidats, i on representants dels ordes religiosos
celebraven misses. Allà mateix se celebrava la cerimònia prèvia a
l’ofici religiós a la catedral. Es feia un recorregut per la ciutat, i a
les places s’hi feia la cerimònia. En definitiva, el ‘córrer les armes’
era com una cerimònia teatral, tot estava establert i els convidats hi
participaven. Un dels funerals del qual se’n conserven més testimonis és
el de Joan II, l’últim rei enterrat a Poblet: el descriu Gabriel Turell
a l’Arbre d’honor. Altres fonts expliquen el ritual del
‘córrer les armes’, que es feia tant al carrer com en un lloc tancat:
Pere Miquel Carbonell, El llibre de les solemnitats o el Llibre de les jornades de Jaume Safont. Llegir més.
Ampliar informació:
El 30 d'abril de l'any 1369, el rei Pere el Cerimoniós escrivia des de Tortosa a Dalmau pregant-lo que permetés el trasllat a Poblet d'un mestre que aquell tenia ocupat en unes obres. Al monarca li calia la presència de l'artista al monestir cistercenc per acabar d'una vegada la seva sepultura.' La notícia havia passat gairebé desapercebuda malgrat esmentar aquesta circumstància en tots aquells estudis que fins avui s'han referit a les vicissituds de la construcció dels sepulcres reals. L'escultor, anomenat Esteve, era només un nom, i no es podia determinar, ni tan sols precisar, el caràcter de la seva intervenció a les escasses restes conservades d'aquell projecte ambiciós. L'obra dels mestres Jaume Cascalls, Aloi de Montbray, Pere de Guines, Jordi de Deu... s'ha analitzat en gran mesura a partir de la seva intervenció real o hipotètica als sumptuosos monuments funeraris, però la relació del mestre Esteban amb aquest projecte era un mer factor anecdòtic, una notícia més a l'hora de fixar-ne el procés constructiu. Seguir llegint
Més informació:
Més informació:
Ruta:
-.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada