Sortim d'Almoster en direcció a Barberà de la Conca. Per això enfilem per la T-3231 cap a la La Selva del Camp per agafar la per C-14 (passarem per Alcover) a Montblanc, prenem la C-14d i T-230 ... TV-2244 i la T-224. A Vallfogona la T-241. Per L-243, L-214, i la LV-2143 a l'Ametlla de Segarra i Gramuntell, i per la LV-2142 a Granyena. Recorregut invers per la tornada.
Sia hi aneu per primavera trobareu uns paissatges espatarrants, colors verds dels sembrats de cereals i groc intens de la colza (Brassica napus). De fet la tardor ens ofereis tot una gama d'ocres i vermells mentre que l'estiu predominen els daurats i terres roges. És a dir, qualsevol época val la pena i està preciós.
Passem per ... Montblanc, Roquefort, Conesa ... i fem la priemra parada a Savallà del Comtat.
Conesa és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà.
 |
| Conesa. Portal de Sant Antoni |
L'existència de Conesa està documentada per primer cop amb la Carta de Poblament de 1043 per la que el comte Ramon Berenguer I atorga un territori a Bernat Seniofred amb la condició de construir-hi un castell de defensa.
Església parroquial de Santa Maria – Conesa
.
Damunt la portalada principal es conserva un bell timpà gòtic (s. XIV) que representa la Mare de Déu asseguda amb l'Infant als braços, esculturada a la mateixa clau, envoltada de dos àngels situats damunt suports esculturats amb sengles rostres del mestre d'obres i de l'escultor.
Més informació a Catalunya Medieval
Més informació de Conesa a Wikipèdia
Més informació de Conesa a Anem a Pams
Savallà del Comtat
 |
| Savallà del Comtat |
Municipi de la comarca de la Conca de Barberà. Està ubicat a la part
septentrional de la comarca, en un terreny molt accidentat, a la zona
de contacte amb els altiplans segarrencs.
Savallà és una vila
sorgida en començar el mil·lenni. situat en un enclavament estratègic,
als vessant d'un tossal coronat pel castell dels comtes de Savallà, avui
força deteriorat. L'edifici fou bastit a la fi del segle XV i durant el
XVI, tal com ho palesen els seus finestrals de gòtic florit i
renaixentistes. Era la residència habitual dels Boixadors, comtes de
Savallà, fins al segle XVII. De la nissaga Boixadors cal destacar la
figura de Josep Antoni de Boixadors Pacs i de Pinós.
L'església és d'estil barroc i dedicada a Sant Pere. Està ubicada damunt d'una romànica.
 |
| Castell de Savallà del Comtat residencia dels Boixadors comtes de Savallà |
Joan Antoni de Boixadors Pacs i de Pinós, conegut també com Joan Antoni de Pacs (Badalona, 1672 - San Pier d'Arena, Gènova, 1745), militar, polític, erudit i músic.
Cinquè comte de Savallà, setè comte de Peralada,
cinquè marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de
Boixadors i de Rocabertí i Teresa de Pinós. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música al monestir de Montserrat i compongué
algunes peces musicals, de les quals es conserven dos misereres a quatre
veus (1687).
Com a capità de la Coronela de Barcelona defensà la
ciutat durant el setge de Barcelona de la guerra dels Nou Anys que va
establir el Duc de Vendôme el 1697. Va participar en la fundació de
l'Acadèmia dels Desconfiats, sent elegit el seu president. Amb la mort
de Carles II de Castella va abraçar la causa de l'Arxiduc Carles en la
Guerra de Successió Espanyola, participant en la defensa de Barcelona el
1706, el mateix any va ser nomenat governador de Mallorca eliminant
el domini borbònic de l'illa, mantenint-se en el càrrec fins al 1709.
Abandonà el càrrec el 1709, i, de bell nou a Barcelona, fou director de
la capella de música del Palau Reial. El 1711 acompanyà l’arxiduc
Carles a Viena i des d’allà, per encàrrec dels consellers de Barcelona,
portà a terme, sense èxit, gestions diplomàtiques per tal que les tropes
imperials no evacuessin Catalunya. Fou cavaller director de la capella
imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i
porta-segells del Consell Suprem de Flandes (1729-1740). A la mort de
l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.
Es va casar tres
vegades, la primera el 1699 amb Dionísia Sureda de Sant Martí i
Safortesa, amb qui va tenir dotze fills, amb Xaviera von Berg, i amb
María Francisca Pérez. Els seus fills foren Maria Teresa de Boixadors i
Sureda de Sant Martì, Maria Gracia, Carles, Bernat Antoni, Joana,
Francesc, Tomàs, Josep, Maria Antònia, Joan Tomàs, Joan Francesc i
Josepa.
Savallà del Comtat >> a Wikipedia
Joan Antoni de Boixadors Pacs i de Pinós >> a Wikipedia
Acadèmia dels Desconfiats >> a Wikipedia
Vallfogona de Riucorb
Vallfogona
de Riucorb és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà, situat
prop del riu Corb i al límit amb la comarca d'Urgell. Anteriorment
anomenat Vallfogona de Lorda o de Corbell o de Comalats, o de Riucorp.
Els seus boscos són de pi i roure. Encara que té terra de regadiu,
predomina l'agricultura de secà principalment d'oliveres. La seva
economia també creix a causa de les aigües mineromedicinals que posseeix, explotades en un balneari.
És un poble que encara conserva el seu caràcter medieval, fou repoblada pels comtes de Queralt. Es conserva les ruïnes del castell del temps dels templers de 1190. Més tard, el 1312 va passar als hospitalers. Hi ha restes d'un antic Priorat benedictí de Sant Pere dels Bigats del segle XIII, i un museu d'art, el Museu Pinet.
L'església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb és una església gòtica amb elements romànics de Santa Maria, on va treballar l'escultor Jordi de Déu pel Retaule de la Concepció.
Un dels personatges més famosos de la població va ser Francesc García i Torres, el rector de Vallfogona, ordenat sacerdot a Vic l'any 1605, autor poètic d'estil humorístic, tenia relació amb poetes de l'època com Lope de Vega i amb el bandoler Rocaguinarda, al qual li va dedicar un sonet El millor pillard del cristianisme.
Font: https://ca.wikipedia.org/
Si us agafa gana...
L'Hostal del Rector
Avda. Riucorb, 13, Vallfogona de Riucorb, Catalunya
Telèfon: 977 88 11 34
 |
| L'Hostal del Rector |
Més informació de Vallfogona de Riucorb
Informació relacionada:
Pàgina web de l'Ajuntament
Balneari de Vallfogona de Riucorb
L'Ametlla de Segarra
 |
| L'Ametlla de Segarra |
 |
| La Segarra |
El lloc de l’Ametlla (Montoliu de Segarra) fou lliurat el 1077 pels comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Ecard Miró qui hauria aixecat o restaurat aquest castell i també la desapareguda Torre del Planell, origen del castell i comanda de Vallfogona de Riucorb. El 1215 els successors d’Ecard Miró van donar aquest castell a l’orde de l’Hospital i va passar a dependre de la comanda de Cervera. Va pertànyer als hospitalers fins el segle XIX.
De l'Ametlla de Segarra Molt recomanable el Comalats Reserva
Color cirera intens. En nas presenta un aroma elevat on predominen
les confitures, acompanyades en segon pla d'unes subtils notes minerals.
En boca ens sedueix amb la seva expressió. Amb un cos carnós i una
textura completa i elegant gràcies a uns tanins madurs i de qualitat.
Gràcies a una acidesa equilibrada i a l'alcohol integrat tenim una
agradable persistència final.- Varietat: Cabernet Sauvignon
- Procedència del raïm: Vinyes pròpies
- Graduació: 14,5% vol.
- Criança: 1 any en bota de roure
- Producció: 8.000 ampolles
- Celler Comalats: http://www.comalats.com
 |
| Gramuntell |
Gramuntell, antigament coneguda com a Agramuntell és una entitat de població del municipi de Ribera d'Ondara, a la comarca de la Segarra.
El 2006 tenia 21 habitants. Està situat sobre un turó (617 m.
d'altitud) al sud-oest del terme municipal de Ribera d'Ondara (Segarra),
a la dreta del torrent de Vilagrasseta. Era de la jurisdicció del
monestir de Santes Creus. Havia format part de l’antic terme de Sant
Pere dels Arquells.
 |
| Gramuntell |
Granyena (Granyena de Segarra)
El castell es troba documentat des del 1054, quan Ramon Berenguer I (comte
de Barcelona) va donar el lloc de Granyena per la seva repoblació. El 1130 Ramon Berenguer III va donar aquest castell l'orde
del Temple, que hi van establir un punt de defensa de caire estrictament militar. Tot i que la comunitat hi residí molt aviat, la comanda de Granyena no fou creada fins el 1189. En extingir-se l'orde templera, el lloc va passar als hospitalers que el mantingueren fins fins a la desamortització del segle XIX.
Un document de l'any 1637 descriu el castell amb les seves torres, una d'elles rodona, muralles i fossat, i una entrada de punt rodó que potser es correspon a la que encara podem veure dempeus. Hi havia una presó i una capella dedicada a sant Miquel, entre d'altres estances.
Actualment és un munt de runes, amb diverses construccions encara no esfondrades, alguna de els quals pot correspondre a les modificacions que s'hi van fer al segle XIX, quan es va convertir una part en habitatge i l'altra en cementiri. Destaca especialment una nau coberta amb volta de canó.
Guàrdia Lada
El 1026 figura esmentat el topònim de Guardiam Grossam que hom pensa que es tracta de l’actual Guàrdia Lada (Montoliu de Segarra), però no és fins mitjan de segle que es documenta amb seguretat. Aquest castell pertanyia el 1076 al comte de Barcelona Ramon Berenguer I i els seus feudataris foren els Cervera. Ja al segle XIII el lloc pertanyia a Guillem de la Guàrdia Lada i la seva esposa Marquesa, del llinatge dels Cervera. El 1239 Marquesa va quedar vídua i va professar com a monja hospitalera, ingressant a la comanda de Cervera on arribà a ser comanadora, també va lliurar a aquell orde el castell de la Guàrdia Lada el que fou motiu de desavinences familiars fins que una sentència va confirmar aquella donació (1261). Els hospitalers hi van mantenir castlans i la seva propietat fins el segle XIX. Consta que el 1660 només es mantenien les muralles.
Albió
.
 |
| Granyena de Segarra |
Un document de l'any 1637 descriu el castell amb les seves torres, una d'elles rodona, muralles i fossat, i una entrada de punt rodó que potser es correspon a la que encara podem veure dempeus. Hi havia una presó i una capella dedicada a sant Miquel, entre d'altres estances.
Actualment és un munt de runes, amb diverses construccions encara no esfondrades, alguna de els quals pot correspondre a les modificacions que s'hi van fer al segle XIX, quan es va convertir una part en habitatge i l'altra en cementiri. Destaca especialment una nau coberta amb volta de canó.
Guàrdia Lada
 |
| L'Ametlla de Segarra |
Albió
.
 |
| Afegeix la llegenda |
Albió és un nucli de població ubicat a l'extrem més occidental del terme de Llorac, a la Conca de Barberà. La població es formà a redós del castell d'Albió, situat en un petit tossal i del qual encara resten els fonaments. Sota el tossal es troba el molí, construcció del segle XIII (descrit més amunt).L'església de Sant Gil d'Albió és un edifici romànic de transició al gòtic, amb planta de creu llatina i dues capelles adossades.
Si passeu per l'Albió no deixeu de tastar els seus formatges artesans, Sant Gil de l'Albió http://formatgessantgil.cat
Diu la seva web: "Les suaus ondulacions deixen veure tots els colors del verd. Els camps a banda i banda de la carretera semblen coberts d’una vànova que canvia de color segons l’estació: verd intens a la primavera, daurat al juny, terra acabada de llaurar a l’estiu i blanc gebre a l’hivern. El paisatge és rústic i la seva simplicitat li dona un encant de pau tan embolcallador que sembla que hagis fugit molt llunt de tot".
Benvinguts a Albió, un paratge inoblidable amb uns formatge únics
Formatges Sant Gil d'Albió
c/Castell s/n 43427 ALBIÓ (LLORAC)
TARRAGONA Tel: +34 977881421
Fax: +34 977881565
info@santgilalbio.com
 |
| Formatge Sant Gil de l'Albió |
El molí fariner de l’Albió (s. XIII), al costat del riu Corb. (Conca de Barberà)
 |
| El molí fariner de l’Albió (s. XIII) |
Molí fariner construït al segle XIII, propietat de l'orde del Temple.
Està documenta des de l'any 1238. Conserva excepcionalment la seva
estructura medieval, amb les sèquies, la bassa i el cacau. L'edifici
sembla una torre fortificada, amb un matacà al pis superior. El
soterrani, on hi havia el rodet, i la planta baixa o sala de moles,
estan cobertes amb volta de canó apuntada. Adossada al molí hi ha una
casa, més baixa, d'època posterior. Actualment, tot i que l'estructura
es manté en bon estat, l'edifici es troba en complet abandó, malmès i
envaït per la vegetació.Localització https://goo.gl/maps/hPWVEphFQyS2
Esquema d'un molí fariner (segon J.Bolòs i J.Nuet, Els molins fariners a Catalunya).
El
recorregut del gra comença a la gronça (1), l'embut (2) el porta a
l'ull de la mola, on cau entremig de la mola priora o alta (3) i de la
mola fixa (4). Un cop el gra és molt surt pel farinal (5) i cau a la
farinera o farnera (6). L'aigua de la bassa o del pou surt a pressió, al
càrcol, per una canal (9) i cau damunt del rodet o turbina (8),
fent que volti, moviment que l'arbre o eix (7) cominuca a la mola priora
(3). L'aigua s'escola pel sól del càrcol cap a l'exterior.
Molí localització https://goo.gl/maps/pVzLxW2mTbJ2
Molí localització https://goo.gl/maps/pVzLxW2mTbJ2
Més informació de l'Albió a Wikipèdia
_._
_._
_._
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada