 |
| Tècnica mixta sobre tela 300 cm x 150 cm |
Escola d'Art i Disseny de Reus
Carrer del Vent - 43201 Reus
L'àmplia geografia del Misteri
De
tot cor, convida al passavolant a iniciar el seu pelegrinatge envers
l'àmbit del prohibit, tot endinsant-se en l'extensa geografia del misteri.
Abans d'entrar a la sala, hom es topa amb un signe ambigu, cor i interdicció a
la vegada, invitació perversa, que sedueix i commina a l'espectador a
l'aventura, mentre l'avisa del perill que comporta deixar enrere el conegut per
tal d'enfrontar-se a tot enigma. Un cop més enllà del llindar, no hi ha treva
possible. L'espectador s'endinsa en el terreny de la seducció. La seducció
segons Baudrillard, resideix en el moviment de transfiguració de les coses en
aparença pura. Es consuma com a mite, en el vertigen de les aparences, just
abans de verificar-se en el real. Precisament és a través de la seducció que
aquí es parla de la pèrdua de seducció del signe. Perquè la majoria dels signes
avui són signes sense fe, sense història, signes aterrits davant la idea de
significar. Signes que ens donen a llegir de forma exacerbada, que es
multipliquen i s'hipertrofien, precisament perquè ja no tenen sentit. Tot és
buit, sense res al darrere, perquè precisament a través de la histèria, de l'exagerada
passió barroca i de la utilització indiscriminada de la imatge publicitària,
s'ha manllevat del signe tot misteri se l'ha despullat de sentit. Aquest és el
vertigen, la fredor del buit, que se sent en primera instància davant de
l'obra. El rebuig dels iconoclastes no és una por envers les imatges, sinó una
por a descobrir que darrere les imatges no hi ha res.
Malgrat tot, l'espectador té l'opció de no quedar atrapat en l'aparença pura de
les imatges de cors que semblen reals. Més enllà del primer pas de
contemplació, hi ha la possibilitat d'extraviar-se en tota una geografia
configurada per diferents plans superposats que menen a significacions
diferents. En aquest punt, diversos conceptes contraposats esdevenen metàfores
que relacionen allò aparentment insociable, tot conferint no un sentit exacte,
sinó la possibilitat de trobar cadascú una possible resposta a través del seu
propi bagatge.
Entre totes les dualitats que s'estableixen -amor/odi, matèria/esperit,
vida/mort, masculí/femení...-, una és la visió publicitària del signe religiós,
que es mostra en les teles a manera d'estendards, contraposada a les capses
compactes transparents, que a manera de relicaris són el vessant introvertit
d'una mateixa història. L'espectador, en la seva intimitat, es veu doblement
agredit, de forma evolvent i explícita, per una banda; i de manera més subtil,
tot demanant la seva aproximació, per l'altra. El joc irònic que apareix en
algunes teles com en la que es llegeix una marca coneguda de refresc, no fa res
més que reforçar aquest sentit publicitari que embarcava el peregrí a l'edat
mitjana a la recerca del Misteri. Però les respostes possibles no s'assoleixen
a partir de la pura contemplació, tal com ja hem comentat, sinó que és en el
trajecte on resideix el sentit, el qual sorgeix de la cruïlla entre el bagatge
que ha menat el Pere Folch vers aquest resultat i el bagatge de l'espectador.
Aquí, en el terreny del què no pot ser dit perquè no té sentit, del que no es
diu, però malgrat tot circula, és on s'amaga el veritable misteri, és on
resideix tota significació.
Aquesta referència a l'edat mitjana no és casual. L'edat mitjana inventa tot de
coses amb les quals hem de comptar encara avui: els bancs i la lletra de canvi,
l'estructura de l'administració i de la política municipal, les lluites de
classes i la pobresa, la polèmica entre l'església i l'estat, la universitat,
el terrorisme místic, l'hospital i el bisbat, l'organització turística (si
substituïm Jerusalem o Sant Jaume de Compostel·la per les Maldives) i, fins i
tot, el concepte d'amor a Occident. Però, sobretot, l'edat mitjana és
l'estètica de la metafísica, del símbol, de l'al·legoria. Les coses són belles,
segons Plotí, precisament en la mesura que, símbols immediats, manifesten de
forma indubtablement perible, mòbil i imperfecta, la perfecció de I'U, de
l'intel·lecte, de l'Amor. Així doncs, les formes sensibles es converteixen en
formes de coneixement de la veritat última.
La iconografia d'on parteix la present obra, la noció de "Sagrat
Cor", sembla situar-se en el Barroc, com barroca és la revalorització de
la metàfora com a mitjà de coneixement, però els referents de l'autor, la seva
preocupació sobre la temàtica religiosa, el concepte de pelegrinatge, les fonts
literàries, la noció de vestigi sagrat, de relicari, etc., s'insereixen en el
més íntim de la cultura medieval.
A diferència de la nostra lliure propensió vers l'heretatge clàssic, que ens
commina a reconstruir l'antiguitat per ser motiu de contemplació, Umberto Eco
assenyala que la nostra necessària atenció vers l'heretatge medieval, es
manifesta apedaçant-ne els vestigis, utilitzant-los com a contenidor per
posar-hi alguna cosa que mai podrà ser radicalment diferent del que ja hi
havia. De la mateixa manera, De tot cor no és una mostra museïficable
de vestigis del passat, sinó l'apedaçament acurat de l'àmplia geografia del
Misteri, que commina l'espectador a reconstruir d'una manera viva part de la
seva història, perquè, tal com deia René Magritte, si hi ha algun sentiment
mancat de tot interès és el de la pura i simple contemplació.
Glòria Cot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada