dijous, 29 de març de 2018

Gerri de la Sal, Buira, Sarroca de Bellera, Gerri de la Sal, Guàrdia de Noguera,...

26.03.2018 Almoster, Balaguer, Palau de Noguera, Tremp, Cellers, Terradets, ...
27.03.2018 Cellers, Tremo, Salàs de Pallars, Riverd, Sensui, Talarn, LLimiana, ...
28.03.2018 Tremp, Encus, Tremp, Conques, Covet, Isona, Abella de la Conca, ...
29.03.2018 Gerri de la Sal, Buira, Sarroca de Bellera, Gerri de la Sal, Guàrdia de Noguera,...
30.03.2018 Sort, Gerri de la Sal, Sort, Gerri, Figuerola, Orcau, Llordà, ...

Bon dia ...



Gerri de la Sal


Una vegada més visitem Santa Maria de Gerri, i trobem tencat.

Tronc salinitzat

Gerri de la Sal 

Gerri de la Sal és la vila que fa de cap del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. A més, és el nom del municipi aprovat el 1980 per la Generalitat de Catalunya.


Formava un municipi independent, creat el 1812, al qual el 1969 li foren agregats els termes municipals de Peramea, Baén i Montcortès de Pallars. Aleshores va adoptar l'artificiós nom oficial de Baix Pallars. L'antic terme incloïa també els pobles de Bresca i Enseu.


Està situada a la vall de la Noguera Pallaresa, en un petit eixamplament de la seva vall entre els congosts d'Arboló i Collegats. Hi abunden les pinedes i rouredes, enmig d'un paratge no tan rocós com el veí congost de Collegats, però que ja comença a anunciar la força de la roca vertical. Gerri de la Sal és a la dreta del riu esmentat, enmig de les saleres que han donat nom a la vila, i que temps enrere permeteren que fos una autèntica potència econòmica gràcies al comerç de la sal.
.

Historia

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico... a Gerri de la Sal (Gerri, simplement). S'hi llegeix que és una vila amb ajuntament i cap de l'abadiat del mateix nom. Està situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, al recer de dues elevades muntanyes i la combaten els vents del nord i de l'est. El clima, tot i temperat, és propens a apoplexies. Tenia en aquell moment 90 cases de construcció mitjana, Casa de la Vila i presó, a més de l'edifici més notable de la vila: el magatzem i administració de la sal que es fabricava en aquesta població. També hi havia escola, freqüentada per uns seixanta nens, i església parroquial, dedicada a Sant Fèlix màrtir, servida per un capellà ordinari. Aquesta església ocupava en aquell moment l'antiga abadia de monjos benedictins, dominada per la muntanya d'Enseu i la Roca del Monestir. Un pont de fusta i un passeig arbrat comunicaven el poble amb l'antic monestir. A poca distància de les portes de la vila hi havia la font d'aigua salada amb la qual s'alimentaven les salines, que produïen molta sal. Aquesta sal s'exportava fins i tot a França.



Les terres, en general pedregoses i muntanyoses no donaven gaire producció. Esmenta el territori de Pentina, al sud de la vila, totalment despoblat d'arbres, en aquell moment. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses, seda, cànem, ametlles, tota mena de fruites i, antigament, molta vinya, ja desapareguda en aquell moment, després dels intensos freds dels anys 1829 i 1830. S'hi criaven ovelles i mules, i hi havia caça de llebres, perdius i aus de pas, a més de pesca de truites, barbs i anguiles. La indústria existent era la derivada de l'agricultura i la cria de bestiar. Comptava amb 86 veïns (caps de casa) i 519 ànimes (habitants).
.

Més informació: Gerri de la Sal a Viquipèdia


Monestir de Santa Maria de Gerri


El monestir de Gerri te un origen força antic, en època visigòtica hi havia una església dedicada a sant Vicenç que els sarraïns haurien destruït. Més endavant s'hi va establir un monestir, del que es coneix la carta de fundació, datada el 807, on el prevere Espanell hi reuní una comunitat, el fundador va fer aportació de l’església i d’altres propietats, així com d’objectes litúrgics. Des del 839 la casa de Gerri va adoptar la Regla de Sant Benet.


La casa comtal de Pallars va esdevenir la principal protectora del monestir al que va fer beneficiari de donacions, però també va haver de patir les intervencions dels comtes sobre els afers i propietats monàstiques. De fet el centre monàstic gaudia d’immunitat des del 849, però això no el deslliurava de les intervencions comtals. El 966 va aconseguir del papa Joan XIII la subjecció directa a la Santa Seu, que teòricament el deslliurava de les intromissions episcopals.


Malgrat això, la casa comtal va aconseguir el 1096 deixar el monestir de Gerri sota la direcció de la gran abadia de Sant Victor de Marsella, aquesta dependència de l’abadia de la Provença es va exercir en major o menor grau, segons la situació de cada moment.


La situació econòmica era molt bona, pel que es va poder aixecar una nova església, la qual es va consagrar el 1149 amb presència de les autoritats eclesiàstiques i del comte Artau III. El 1190 Alfons el Cast el va posar sota la seva protecció. Aquesta prosperitat es va allargar en el temps fins que es va veure interrompuda en el darrer quart del segle XIII a causa de la inestabilitat política del comtat i el territori i monestir foren envaïts en diverses ocasions.


El segle XIV no va millorar les coses i fou víctima tant de la cobdícia dels senyors com de la pesta negra que va comportar la mort de l’abat i la dispersió de la comunitat. El nou abat es va oposar frontalment als comtes de Pallars i les diferències foren molt importants, sobretot pel que fa a termes jurisdiccionals; fins i tot l’abat de Gerri va arribar a excomunicar el comte Hug Roger. La situació no va millorar en els anys següents. El 1592 fou incorporat a la Congregació Claustral Tarraconense.


Ja més endavant, el monestir es va veure afectat per la Guerra de Successió, que el va posar prop de la ruïna material. Malgrat això i la reduïda comunitat que hi havia, el monestir va continuar mantenint els seus drets jurisdiccionals. No sembla que l’afectés particularment la Guerra del Francès, potser per la seva situació geogràfica. La desamortització i exclaustració de 1835 va significar el tancament definitiu del monestir, la pèrdua de les importants possessions que tenia al Pallars i la dispersió i pèrdua del valuós patrimoni mobiliari que encara conservava. L’església va patir més pèrdues a ran de la Guerra Civil de 1936, com ara la mateixa Mare de Déu de Gerri.
.
Monestir de Santa Maria de Gerri a Monestirs.Cat







Absis i absidiola

Arcs cecs i dents de serra a l'absis

Cementiri o fosar



Un paseig agradable caminar pels carrerons del poble, Sant Feliu de Gerri de la Sal.

Sant Feliu de Gerri de la Sal

Carrer de Sant Antoni




Museu d ela Sal

Santa Maria de Gerri

Ens comenten que ja que estem a Dijous Sant és provable que per la tarda hi hagi alguna cerimonia i tinguin obert, per tant tornarem.


Buira

Buira és un poble ribagorçà al municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Fins al 1972, però, formava part de l'antic terme de Benés, de la comarca de l'Alta Ribagorça. Segons Joan Coromines, «Buira» procedeix del mot grecollatí «boreas» (vent del nord), que ha quedat en llocs molt freds exposats als vents del nord.

Explotació ramadera de Can

És a 2,5 km al sud-est del seu antic municipi, i cap al centre del sector meridional d'aquell antic terme, prop del límit amb Sarroca de Bellera. Actualment, ja dins d'aquest terme municipal, és una mica al nord del centre geogràfic del terme municipal de Sarroca de Bellera.

És accessible des de Sarroca de Bellera seguint cap al nord-oest la carretera L-521, i, al cap d'1 quilòmetre, quan està a punt d'entroncar amb la N-260, surt cap al nord una pista rural asfaltada que mena a Xerallo, Castellgermà i les Esglésies. Abans d'entrar en aquest darrer poble, però, arrenca cap a llevant la pista rural en bon estat que mena a Buira en poc més d'1 quilòmetre i mig.

L'església de Buira, romànica, és dedicada a sant Corneli.

A finals del segle XIV, en documents de la baronia d'Erill consta el lloc de Buira, amb 1 foc. En el capbreu del 1393, com a contribuents al castlà de Buira, hi consten 9 declarants.

En el Fogatge del 1553 hi consten quatre focs, amb el nom del poble grafiat «Buyra» (uns 20 habitants). El 1787 hi constaven 12 habitants.


Buira és un dels pobles que formaren ajuntament el 1812, a partir dels preceptes emanats de la Constitució de Cadis, però la llei municipal aprovada el 1845 obligà a agregar-se a altres ajuntaments tots aquells pobles que no arribessin a 30 veïns (caps de família). El febrer del 1847 s'agregà al Batlliu de Sas.

Pascual Madoz va incloure Buyra en el seu Diccionario geográfico... del 1845. Hi diu que és en un turó dominat per la muntanya de Santa Coloma a llevant, i al nord pel turó on és Castellvell de Bellera. Té bona ventilació i clima saludable. El poble constava de 3 cases reunides i dues una mica distants: la Mola de Damunt i la granja de Magí de la Bastida. L'administració municipal anava a càrrec de l'alcalde, regidor únic. Una única font propera al poble l'abasteix d'aigua. El terreny hi era muntanyós, aspre, trencat i de mala qualitat, propi només per a ovelles i cabres. S'hi produïa blat, patates i pastures, que lloguen als forasters, ja que els de Buira no tenen ramats propis. Formaven el poble 5 veïns (caps de família) i 28 ànimes (habitants).

 El 1970 hi havia a Buira 10 habitants, que havien baixat a 6 el 1981. El 2005 es mantenen en 7.

Casa Masover (Buira)

Buira és un petit nucli urbà de la vall de Manyanet que temps enrere havia arribat a tenir fins a sis cases. Una d’aquestes era Casa Masover que va ser adquirida per la família Palau.

Galta de vedella Eco amb salsa de camagrocs

Tres genercions per a mantenir el poble i la vall vius

Al 1986 es va convertir en una Casa de pagès o Agroturisme, sent pioners en aquest tipus d’allotjaments al Pallars Jussà i sobretot apostant per les possibilitats de la humil i tranquil·la Vall. No obstant la família va continuar i continua lligada a la terra i al bestiar com a pal de paller i eix vertebrador de tota l’activitat.

A principis dels 90 es va inaugurar el Restaurant Casa Masover i al 2001 va concloure la construcció dels Apartaments Turístics. Al 2010 va inaugurar el Centre eqüestre Vall de Manyanet.

L’últim projecte de Casa Masover ha estat la creació de la marca Eco Carn CASA MASOVER que ofreix al consumidor la vedella bruna ecològica.

“Steak Tartare” de filet de vedella Eco de Casa Masover al calvados amb sorbet de poma verda

El Restaurant. Tradició i innovació als fogons

Al Restaurant Casa Masover trobareu una cuina tradicional complementada amb pincellades d’autor. Tenen com a pal de paller la cuina de la padrina però a la vegada l’han matitzat per tal de modernitzar-la i fer-la més atractiva a la vista i al paladar. Aprofiten les darreres tecnologies, com el buit, per a cuidar, mimar i treure el millor rendiment dels productes, per tal que ho gaudiu com mai.

Geltas de violeta, gintònic, regalèssia i cafè de Guatemala

Productes de temporada i de l'hort

A més a més, podreu tastar des de la vedella bruna dels Pirineus ecològica de la seva explotació, el xai xisquet i cabrit de l'oncle, els enciams, els tomàquets, les trumfes, cebes, pastanagues, carabassons, mongetes, gerds... tots plantats i collits al seu hort. I no ens oblidem dels embotits elaborats a casa amb la principal estrella, el xolís. Tot plegat elaborat sempre amb la més gran humilitat, buscant la perfecció, la tradicció i senzillesa a la vegada.

Casa Masover
25555 Buira, Lleida
973 66 17 00
casamasover.com
Localització: Clica AQUÍ

A Instagram 


Per vi, evidentment un de la zona, el Turritela Negre 2015


Turritela Negre 2015 
D.O. Costers de Segre

Varietat
: 100% Merlot
Vinya: El Vinyer de Nascala 650 metres d’alçada
Producció: 5.100 ampolles 
Elaboració: Verema manual en petites caixes de raïm de la pròpia finca.
Fermentació a temperatura controlada en dipòsits d’acer inoxidable i pigeage diari de les pells. Lleuger pas per bóta.
Descarregar fitxa tècnica

Nota de tast

Vibrant color robí. Nas complex per la criança en bóta on les notes torrades i les aromes especiades s’han combinat a la perfecció amb la fruita vermella. Elegant; l’alçada en què es conreen les vinyes aporten un punt d’acidesa que li dóna frescor i allarga el seu pas per boca.

Maridadge

Versàtil, pot maridar amb una àmplia varietat de productes, com poden ser, embotits, pernil i formatges, llegums, guisats, carns vermelles i rostits.

El Celler
El Vinyer, situat a Fígols de Tremp al Pallars Jussà, és una empresa de caràcter familiar que es dedica al cultiu de la vinya i a l’elaboració de vi. Abans que la fil·loxera arribes a Catalunya, el Pallars Jussà comptava amb unes 8.000 hectàrees de cultiu de vinya i era conegut com el celler dels Pirineus. El Vinyer ha recuperat una d’aquestes antigues zones de producció per plantar les seves vinyes. La finca s'ubica en una zona coneguda com 'els vinyers de Fígols' on, durant dècades, els veïns del poble hi van conrear vinya. Encara avui aquesta zona és coneguda pel seu antic nom.

Localització: Celler El Vinyer (Clica AQUÍ)

http://www.parlapallares.cat

Sant Corneli de Buira

Sant Corneli de Buira

L'església romànica de Sant Corneli de Buira, està situada en el lloc més alt del poble de Buira, damunt d'una roca.

No es tenen notícies documentals d'aquesta església, malgrat que, pel seu aparell constructiu, és obra del segle XII.
.
Guiri fent amistats, avui a base de xolis

L'edifici és d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La unió de l'absis amb la nau es resol amb un arc presbiteral. Tenia una porta original, ara paredada, a la faça meridional, als peus de la nau. L'arc que la corona és apuntat. La porta actual és a la façana de ponent, i està aixoplugada per un porxo que s'obre només pel costat sud. A prop de la porta hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en arc apuntat, cosa que fa veure l'acabament sota la influència gòtica d'aquesta església.

Sant Corneli de Buira

En general, l'aparell és irregular, rústec, propi d'una obra popular, rural. És molt tardana, possiblement del segle XIII. 

En èpoques posteriors, a més, es feren reformes importants: sobrealçat de la nau, construcció de capelles al nord i al sud, redecoració interior i construcció d'un cor, que modificaren substancialment l'obra medieval.

Font Viquipèdia


Les Esglésies

Les Esglésies, les Iglésies en la parla local, és un poble del municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Formava part del terme primitiu de Sarroca de Bellera des del 1847.

Està situat a més de tres quilòmetres en línia recta al nord-oest del seu cap de municipi. Per poder-hi accedir, des de Sarroca de Bellera cal seguir cap al nord-oest la carretera L-521, al cap d'un quilòmetre, quan està a punt d'entroncar amb la N-260, surt cap al nord una pista rural asfaltada que mena a Xerallo, Castellgermà i les Esglésies, on s'hi arriba al cap d'uns 3 quilòmetres.

El poble és actualment allargassat, amb l'extrem septentrional que s'enfila muntanya amunt. La part alta devia ser el nucli primigeni i s'hi conserven elements que fan pensar en un primitiu nucli clos encara que molt desvirtuats pel pas dels segles, sobretot a causa de l'extensió del poble cap al pla, a migdia. Les Esglésies té l'església parroquial dedicada a Sant Joan Baptista, sufragània de la parròquia de Perves.
.
Les Esglésies

Es diu que els fundadors de les esglésies foren dos germans procedents de Castellgermà, que el segle XVI construïren Casa Batlle, la més antiga del poble, en la qual hi ha des de 2009 una casa d'allotjament rural.

Iglesias fou un dels molts pobles pallaresos que el 1812 tingueren ajuntament propi, a ran del desplegament dels preceptes de la Constitució de Cadis, però que el perdé el 1847, ja que no arribava al mínim de 30 veïns (caps de família) que exigia la llei municipal del 1845. Així, el febrer del 1847 fou agregat a Sarroca de Bellera, juntament amb La Bastida de Bellera, i entre els tres pobles i la caseria de Vilella sumaren els 36 veïns requerits.

Fins al 1831, any d'extinció dels senyorius, les Esglésies pertangué als barons, després comtes, d'Erill.

El 1970 les Esglésies tenia encara 69 habitants, que havien baixat a 33 el 1981 i a 20 el 1993. El 2005 en tenia 22, només dos menys que el cap de municipi.


Serveis turístics

Les Esglésies és dels pobles pallaresos que té una oferta d'acolliment turistic prou ampla. El càmping Sol i fred, situat a la dreta del Flamisell, ran de riu; els apartaments turístics Apartaments Teulé i les cases d'allotjament rural Casa Batlle, Casa Gironí i Casa Teulé (aquesta darrera posseeix també els apartaments turístics.


Sarroca de Bellera

Sarroca de Bellera és un poble i municipi de la comarca del Pallars Jussà. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Manyanet. 


Està situat al límit entre el Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça; de fet, una part del terme actual de Sarroca de Bellera és de l'Alta Ribagorça: es tracta de l'antic terme municipal de Benés, unit a Sarroca de Bellera el 1972. És, per tant, com Tremp, un terme municipal realment a cavall entre aquestes dues comarques.
.

En la proposta derivada de l'informe popularment denominat Informe Roca, calia agrupar els termes municipals de Sarroca de Bellera i de Senterada en un municipi que, amb el nom de Sarroca i Senterada, tindria la capitalitat a Senterada per ser la població amb més habitants de totes dues. Això comportaria la desaparició com a enclavament de Larén. A més, es proposava incloure en aquest nou municipi el poble d'Erta, pertanyent al Pont de Suert. Finalment, es preveia una agrupació de municipis del de Sarroca i Senterada amb el de la Torre de Cabdella.

Sarroca de Bellera és al nord de la comarca del Pallars Jussà. Forma la meitat occidental de l'apèndix que es crea cap al nord en aquesta comarca (consulteu el mapa d'aquesta mateixa pàgina). És accessible des del quilòmetres 325 de la carretera N-260 (la de la Pobla de Segur al Pont de Suert, d'on arrenca cap al nord-oest la carretera L-521, que mena al poble en 1 quilòmetre. Sarroca de Bellera queda enlairada al nord de la carretera N-260, just al damunt del km. 326.
.

Nuclis de població

Els nuclis de població de l'actual terme de Sarroca de Bellera són els següents. Cadascun d'ells té el seu article propi:

El poble de Sarroca de Bellera
.

El poble de Sarroca de Bellera és damunt d'un penyal espadat a ran de riu, i està coronat per les poques restes que queden del castell de Sarroca de Bellera. A redós del castell, i estenent-se pel seu costat nord aprofitant una petita plana que hi ha en aquell sector, es va generar el poble actual, que conserva algunes traces del seu antic format de poble clos, amb les cases tancant el recinte murat i almenys un portal d'accés, al costat septentrional, al costat de l'església parroquial. Es conserva una part dels passos sota porxos del recinte del mercadal del poble.
.
A l'extrem oposat del castell, a l'entrada actual del poble, hi ha l'església parroquial de Sant Feliu de Sarroca de Bellera, que actualment depèn de la parròquia de la Pobleta de Bellveí. En aquesta església es conserva una imatge romànica de la Mare de Déu amb el Nen, que encara avui dia és objecte de culte. Va ser restaurada i estudiada exhaustivament vers 1985-90.

A llevant del poble, a uns 800 metres de distància, hi havia, a més, les restes de l'ermita de Sant Martí de Sarroca de Bellera, romànica.

Finalment, a la casa Tonet del Sabater hi una capella particular, dedicada a la Mare de Déu del Roser, o de Bellera.
Història

El 1381 consten 7 focs (uns 35 habitants) a Sarroca de Bellera, i pertanyia al bisbe de Lleida; juntament amb les cases de Vilella, consta amb 180 ànimes. El 1718 el terme de Sarroca de Bellera presentava 253 habitants, que havien passat a ser 297 el 1787. Seguint les pautes de creixement de tota la comarca, s'assoliren els 595 habitants el 1860.

Pascual Madoz, en el seu Diccionario geográfico... del 1845 parla extensament de Sarroca de Bellera.
.

Malgrat el seu aïllament geogràfic, a Sarroca de Bellera s'hi havia desenvolupat una certa indústria. Així, el 1860 disposava de tres molins fariners (el de Bellera, el del Castellà i el del Ferrer), i un de bataner (el Molí del Baró). Ara bé, el principal desenvolupament industrial no arribà fins al 1950, amb l'obertura de la fàbrica de ciment de Xerallo, a causa de la necessitat de ciment per a les obres hidràuliques de la Ribagorça.

Vers 1914, a Sarroca de Bellera hi havia 190 edificis amb 466 habitants, a tot el terme, dels quals 73 amb 163 eren al mateix poble de Sarroca de Bellera.

Amb Xerallo, el terme arriba als 909 habitants el 1960, però a ran del tancament de la fàbrica, el 1973, perdé població ràpidament: 535 habitants el 1970, 181 el 1975 (tot i que ja li havia estat afegit Benés) i 151 el 1981. Menys espectacular, la davallada ha anat continuant, fins a arribar als 136 del 2008.



Ramon Violant i Simorra (Fill il·lustre de Sarroca de Ballera)
.

Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 1903-Barcelona, 1956), etnògraf, un dels màxims coneixedors i divulgadors de la cultura popular i tradicional pallaresa i catalana.

Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 30 de novembre de 1903 - Barcelona, 23 de gener de 1956) fou un etnògraf català que centrà bona part dels seus estudis i contribucions en la regió dels Pirineus, alhora que destacà com a conservador de l'antic Museu d'Indústries i Arts Populars (actualment Museu Etnològic) de la ciutat de Barcelona.

L'any 1930 conegué la seva dona Caterina Ribera Turullols, filla d'uns mercers de Barcelona, i es van casar el 1931. Una malaltia el va eximir d'anar al front durant la Guerra Civil. En acabar aquesta però, havien perdut parcialment la casa en un bombardeig, i Ramon tenia la salud delicada. La familia de Caterina els va ajudar a muntar una merceria, amb la que anar sobrevivint la posguerra. Mentre, Ramon Violant entrà en relació amb Agustí Duran i Sanpere, director de l'Arxiu Històric de la Ciutat i Joan Amades, reputat etnòleg, amb els qui decidiren la creació de la secció Entogràfica al si del Museu d'Indústries i Arts Populars.

El 1952, Violant va caure greument malalt, i la seva dona va morir repentinament. Va caure en una profunda depressió de la que va provar de sortir-ne dedicant-se a les seves obres i a la seva feina al Museu. Mai però va acabar de recuperar-se ni de la malaltia ni de la mort de la seva esposa, i el 1956 va morir a Barcelona.
Font: Viquipèdia


Gerri de la Sal

Tercer intent, no hi ha manera, Santa Maria de Gerri de la Sal tancat, ho tornarem a provar demà com últim intent. De moment, aprofitem per fer una agradable passejada acompanyats per la remor del riu.

El Noguera Pallaresa al pas per Gerri de la Sal

El Gall fer



El Noguera Pallaresa al pas per Gerri de la Sal

El Noguera Pallaresa al pas per Gerri de la Sal

El Noguera Pallaresa al pas per Gerri de la Sal


Espadanya o cadireta

Santa Maria



El Noguera Pallaresa al pas per Gerri de la Sal

Guàrdia de Noguera

Les vistes des de Guàrdia de la Noguera són espetarrants, aquí podem veure la capçalera de la Col·legiata de Mur.

Col·legiata de Mur

Guàrdia de Noguera, o Guàrdia de Tremp, és la vila que fa de cap del municipi de Castell de Mur, del Pallars Jussà.

Tot i que al llarg de la història surt més documentat el topònim amb la referència “de Tremp”, el municipi de Castell de Mur aconseguí el canvi de denominació de la vila pel de Guàrdia de Noguera. Antigament aquesta vila ja era cap de l'antic terme de Guàrdia de Tremp, un dels dos que, juntament amb Mur formaren el 1972 el nou terme de Castell de Mur.

Castell de la Guàrdia de la Noguera

Sovint és anomenada també amb article: “la Guàrdia de Tremp”, “la Guàrdia de Noguera”, o fins i tot, simplement, “la Guàrdia”, però per la documentació consultada, sembla més convenient decantar-se per la forma del topònim sense l'article.

Està situada al sud i dessota del serrat coronat pel castell de Guàrdia, documentat l'any 958. Completa aquest antic terme el poble de Cellers i l'antiga quadra de l'Espona, de la qual roman avui dia la Casa de l'Espona.

Guàrdia de Noguera. Absis de l'església

La vila de Guàrdia de Noguera

La història de Guàrdia de Tremp, o de Noguera, ve marcada sobretot pel seu castell. La mateixa vila de Guàrdia nasqué com a poble castral a redós del castell, en el lloc on encara es dreça l'església de sant Feliu, primitiva parroquial del terme, de la qual depenia com a tinença la de Cellers.

Més endavant, ja a darreries de l'edat mitjana, el poble baixà a la plana, al lloc on es dreça la vila actual. Fou el moment en què adquirí el dret de fer mercat i fira, assolint així el títol de vila. Com que l'església annexa al castell degué mantenir encara algun temps la categoria parroquial, l'església nova construïda a la nova vila es dedicà a Santa Maria, quedant adscrita posteriorment a la Mare de Déu del Remei. Tot i que el conjunt de l'església és barroc, conserva alguns detalls de l'església primitiva de Santa Maria de Guàrdia de Tremp.

Mènsula o permòdol. Guàrdia de la Noguera

Com afirma l'historiador Jordi Bolòs,[4] Guàrdia de Tremp fou una vila nova planificada, cosa que justifica plenament el traçat quadriculat del seu nucli vell, i la linealitat dels seus carrers, que formen un conjunt ben organitzat i alhora li confereixen un aspecte de perfecta vila closa. L'originalitat del clos de la vila és que la planta del traçat urbà és rectangular, amb un carrer (actualment, Carrer Major) que la travessa longitudinalment, i tres carrers curts transversals, dos dels quals donaven pas també a portals, a la banda nord. El portal que hi hagué davant de la porta de l'església és l'únic desaparegut.

Formant part de la Vegueria de Pallars, en el cens de 1359 la Guàrdia declara 33 focs (uns 165 habitants). El 1553 n'hi consten 31 (155 persones). El 1718 hi són inscrites 300 persones, i el 1787, 640. El 1831, juntament amb Cellers, té 495 habitants. En aquell any, el senyoriu que s'hi atribueix és directament lligat a la corona. El poblament màxim s'assoleix el 1860, amb 738 habitants. Després, ja comença la davallada que perdura en els nostres dies: 638 el 1877, 517 el 1900, 419 el 1920, 464 -breu recuperació- el 1930, 405 el 1940, 355 el 1960, 250 el 1970, 236 el 1975 i 184 el 1981. En l'actualitat 2005 són ja només 103.

Clau. Guàrdia de la Noguera

La vila de Guàrdia apareix en el Diccionario geográfico... de Pascual Madoz, publicat el 1845. A l'article que hi té dedicat, es pot llegir que la vila és en el vessant d'un turó que s'eleva a la dreta de la Noguera Pallaresa; el clima és calorós a l'estiu, i propens a les afeccions gàstricobilioses. 128 cases de construcció regular formen el cos de la vila, distribuïdes en diversos carrers rectes i ben empedrats, amb dues places petites de mida irregular. Tenia Casa de la vila i escola de primeres lletres, a càrrec d'un mestre amb títol que és pagat proporcionalment també per Estorm, el Meüll, Moror i Mur. Tot i així, té uns 40 alumnes.

Guàrdia de Noguera tenia dins del seu terme el poble de Cellers (Sellés), la masia de Salvadó i diverses ermites, entre les quals esmenta la desapareguda de Sant Miquel de Cellers, i, finalment, el castell de Guàrdia, en ruïnes. El terme de la vila és, segons Madoz, muntanyós i secà, llevat de la zona a prop del riu, amb terres més planes, argiloses i calcàries. S'hi treballaven uns 1.500 jornals, dels quals 150 d'horta. Hi ha boscos, que subministren llenya al poble, prop de Cellers, als vessants del Montsec. Produeix blat, ordi, seda, blat i vi, tot i que ha de comprar blat i oli perquè no en produeix prou. Hi ha bestiar de tota mena, i s'hi cacen llebres, conills i perdius. També hi ha pesca: barbs, truites i anguiles. A més de la presència a la vila de diferents oficis artesans, hi ha també un molí fariner i un d'oli, tots dos al mateix edifici, i una fassina (fàbrica d'aiguardent). Hi ha 150 veïns (caps de família) i 630 ànimes (habitants). La Festa Major és el dia del Sant Nom de Maria, i el 20 de gener se celebra una altra festa, aquesta de caràcter votiu.


Vers 1900 consten a Guàrdia (anomenada simplement així en la Geografia general de Catalunya de Francesc Carreras i Candi) 156 edificis, amb 400 habitants. Cal dir que aquesta dada és de les poques que es refereixen exclusivament a la vila, sense sumar-hi Cellers ni el poblament dispers.

Diverses són les cases destacades de Guàrdia. Entre elles, però excel·leix Casa Roca, que disposa de capella pròpia, dedicada a la Puríssima Concepció. La vigília del 8 de desembre la capella romania oberta a tot el poble, i s'hi cantaven vespres. Després de la missa a l'església parroquial, el dia de la Puríssima, tots els feligresos anaven a Casa Roca, per tal de cantar una salve a la Mare de Déu. També a Casa Placito, o Casa Montsor, hi hagué capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser. Actualment només se'n conserven algunes ruïnes.

Aquestes cases, algunes d'elles veritables palaus, foren construïdes en un interval que va, aproximadament, del 1550 al 1750, època que, sens dubte, fou la més esplendorosa per a la vila de Guàrdia de Tremp.

Ja en el segle XX, la vila ha crescut una mica fora del recinte de l'antiga vila closa. Així, s'ha anat formant al nord el Raval de Baix, a banda i banda de l'antic Camí de Tremp, i a ponent el Raval de Dalt, seguint el Camí vell de Mur. Encara, al nord i a migdia hi ha una altra extensió de la vila, formada, sobretot per modernes granges agropecuàries (les del Moliner i del Pubill al nord, les del Meca i del Lluc al sud, per exemple) i eres (les de Mataró al nord-est, de la Carme al nord-oest i del Moliner de Placito al sud-est), a part de la Zona Esportiva Municipal.

En aquest article estan només esmentats els elements que pertanyen directament a la vila de Guàrdia de Noguera. La resta apareixen a l'article dedicat a l'antic terme de Guàrdia de Tremp.

Més informació a Viquipèdia



Castell de la Guàrdia de la Noguera

Castell de la Guàrdia de la Noguera

L’estructura arquitectònica del castell és molt simple i consta d’un perímetre murat, de planta en forma de nau, que disposa d’una única porta d’accés al sud. L’element principal el constitueix la magnífica torre rodona, exempta i emplaçada en el sector est del castell.

Dins de la xarxa de fortificacions que s’organitzà al Pallars vers el segle XI, la fortificació de Guàrdia complia la funció específica de proporcionar al castell de Mur el control visual de l’estret de Terradets.

Apareix documentada per primer cop l'any 1012.  Sabem que el castell va passar en feu a mans d'Arnau Mir de Tost, que el va deixar en testament a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars, l'any 1072.

Durant els segles XIII i XIV fou un feu reial en mans dels Mur. El 1381 es produí un important canvi de senyoriu: fou venut a Berenguer d'Abella, home de confiança de la cort barcelonina.  Va mantenir la condició reial fins al segle XIX.






Llimiana

La vila i municipi de Llimiana se situa al sud de la comarca del Pallars Jussà, entre el Montsec de Rúbies, la Conca de Tremp i la serra de Sant Gervàs.

Té un enclavament de 3,52 km², apartat de la resta del terme municipal, els Obacs de Llimiana, situat entre Gavet de la Conca i Isona i Conca Dellà (nord-est). És un dels pocs termes municipals pallaresos que no han sofert remodelacions als anys 70: ni s'ha agrupat a cap altre municipi, ni se li n'ha agregat cap.

Llimiana


-.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada