dissabte, 5 d’agost de 2017

Belltall, Guimerà, Vallfogona de Riucorb, Albió, L'Ametlla de Segarra, ...

Avui de visita i a provisionar-nos d'alls per tot l'any. El millors alls de món mundial i més enllà, els alls de Belltall!!!
 
Belltall


IX Festa de l'all de Belltall

Plaça Escoles

Programa d’actes

A les 10 del matí
Esmorzar popular amb productes de proximitat de  les nostres comarques i pa  torrat amb all de Belltall.

A 2/4 de 12 del matí
Actuació de CASTELLGRALLA Grallers ESMUTACS (Castellvell del Camp)

A les 12 del migdia
Xerrada MATOLL: El procés  d’elaboració  de la cervesa artesana.


Alls de Belltall

En acabar Se servirà una copa de cava.

Organitza:

Associació de veins i amics de Belltall
(www.belltall.net)

Agrupació de productors d'All de Belltall
(www.alldebelltall.cat)

Establiments  col·laboradors:


Guiri amb un forn d'alls

L'all de Belltall

L'all de Belltall és una varietat no certificada d'all pròpia de Belltall i Passanant. Té una forma arrodonida, plana per la part de sota i és més petit que els alls convencionals. La cabeça és blanca i al mig genera dues cabeces més petites. De grill vermell, la seva textura és fina i el seu gust és coent, saborós però sense fortor. Presenta una llarga conservació. La venda de l'all de Belltall es fa en botigues i mercats de les zones productores i als seus voltants, com ara Tàrrega.

A Belltall els alls han estat un conreu tradicional des de fa 300 anys, però a començament de la dècada de 1980 la competència exercida per la producció d’alls d’altres indrets de la Península va fer retrocedir aquest conreu. A partir de l'any 2008 es celebra cada agost la festa de l'all de Belltall, i el 2011 es crea l'Agrupació de productors d'all de Belltall per assegurar que aquesta varietat d'all no es perdi.


http://alldebelltall.cat/

No seré pas jo qui s'atreveixi a parlar de les propietats "miraculoses" de l'all, així que he fet un recull d'enllaços on podreu ampliar la informació d'aquest Geòfit bulbós (Allium sativum).


"L’all és un dels condiments aromatitzats més utilitzats a la cuina mediterrània. Descobrim que a part d’afegir un toc molt saborós als plats també té efectes medicinals notables". Montse Reus (Dietista amb perspectiva evolutiva. Especialista en patologies autoimmunes) @montsereus1


L'all per Montse Reus
L’all, un aliment curatiu que va directe al cor.  Per Joan Callarissa
Les propietats medicinals de l'all. Per dietetica Bo de bo
All (Allium sativum) Plantes remeieres catalanes i de l’àvia. Per Jaume Pardo
L’all, un aliment miraculós?. Per la Revista Sentir

Parades a la Plaça Escoles/Carrer de la Font
Èxit de vendes en la IX Festa de l'All de Belltall

Tres generacions. Carrer de la Font


No tot són alls, també podeu trobar altres productes de proximitat, artesanals, i de qualitat. Formatges per exemple, o mostasses do la Conca, o crevesa artesanal, mel, ous ecològics ...


seguim ....


Guimerà

Guimerà és una vila i municipi de la comarca de l'Urgell. També es coneix Guimerà com 'El nou de Copes', ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres.

Guimerà

Nucli antic: Guimerà és en el seu conjunt una extraordinària mostra d'urbanisme i arquitectura medieval. És característic la presència d'arcs, coberts, cases pont, porxos i una variada mostra d'elements com portalades, finestres i balcons. També cal destacar la conservació de bona part del seu recinte emmurallat i dels seus portals. Tot aquest conjunt d'elements arquitectònics i urbanístics van determinar la declaració de Guimerà, l'any 1975, com a Conjunt Històric i Artístic i la catalogació, l'any 1993 com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
 

Més informació: Guimerà


Vallfogona de Riucorb

Vallfogona de Riucorb és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà, situat prop del riu Corb i al límit amb la comarca d'Urgell. Anteriorment anomenat Vallfogona de Lorda o de Corbell o de Comalats, o de Riucorp.


Els seus boscos són de pi i roure. Encara que té terra de regadiu, predomina l'agricultura de secà principalment d'oliveres. La seva economia també creix a causa de les aigües mineromedicinals que posseeix, explotades en un balneari.


Meandres del riu Corb al seu pas per Vallfogona

És un poble que encara conserva el seu caràcter medieval, fou repoblada pels comtes de Queralt. Es conserva les ruïnes del castell del temps dels templers de 1190. Més tard, el 1312 va passar als hospitalers. Hi ha restes d'un antic Priorat benedictí de Sant Pere dels Bigats del segle XIII, i un museu d'art, el Museu Pinet.

L'església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb és una església gòtica amb elements romànics de Santa Maria, on va treballar l'escultor Jordi de Déu pel Retaule de la Concepció.


Trucador

Un dels personatges més famosos de la població va ser Francesc García i Torres, el rector de Vallfogona, ordenat sacerdot a Vic l'any 1605, autor poètic d'estil humorístic, tenia relació amb poetes de l'època com Lope de Vega i amb el bandoler Rocaguinarda, al qual li va dedicar un sonet El millor pillard del cristianisme.

Lo rector de Vallfogona

Biografia
 
Francesc Vicent Garcia i Ferrandis
, o simplement Vicent Garcia, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1578 o 1579 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 6 de setembre de 1623) fou un poeta i eclesiàstic català. Vicent Garcia és el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que abraça tots els gèneres –poesia, teatre, prosa–, va inaugurar una escola literària que, en general, va conservar la seva vigència fins ben entrat el segle XIX. La immensa fama que va adquirir es va mantenir inalterada –superant fins i tot la prohibició de les seves obres per la Inquisició (1782)– fins al triomf de la Renaixença. Llavors, la crítica el va presentar com el culpable de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana, i va començar una etapa de descrèdit que tot just ara comença a ser superada. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.


Va néixer l'any 1578 o 1579, ja que l'11 d'agost de 1607 declarava tenir 28 anys. El fet que no s'hagi trobat la seva partida de baptisme a Tortosa, ciutat d'on eren els seus avantpassats i on devia passar la major part de la seva infantesa, fa que no es pugui afirmar amb seguretat que fos aquest el lloc de naixement, encara que ell sempre es va considerar tortosí. En tot cas, el seu pare, Francesc Garcia, residia a Saragossa en el moment de morir (1582), quan Vicent tan sols tenia tres anys. No es pot excloure, per tant, que aquest poeta hagués nascut durant aquesta estada a l'Aragó. La mare, Margalida Ferrandis, que amb la mort de Francesc Garcia havia quedat vídua per segona vegada, es va tornar a casar amb el llibreter de Tortosa Pau Bono (1585), amb qui va tenir almenys cinc fills.

 Matraca al campànar i creu de terme

Segurament que va cursar els estudis eclesiàstics a Barcelona, perquè en aquesta ciutat va ser promogut a la primera tonsura i l'ostiariat (1601), però finalment es va ordenar sacerdot a Vic el 1605, on apareix documentat com a familiar (servidor) del bisbe Francesc Robuster. El 1606 va obtenir d'aquest la rectoria de Vallfogona de Riucorb. Vicent Garcia va servir també en diverses ocasions Pere de Montcada, fill natural de Gascó de Montcada, marquès d'Aitona i gran d'Espanya: l'última va ser cap al final de la seva vida (1621), quan Pere de Montcada era bisbe de Girona i Garcia el seu secretari particular. El 1622 va guanyar el títol de doctor en teologia al Col·legi de sant Jordi i sant Maties de Tortosa.

Va morir a Vallfogona de Riucorb l'any 1623. És enterrat a la tomba dels preveres, a la façana de l'església de Vallfogona.


Obra

Va escriure prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant, com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres. El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l'època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el període de la mal anomenada Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va perdurar fins al segle XIX.

Finestra renaixentista

La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú té un paper assignat per Déu; tenia poca confiança en la capacitat humana. Els principals temes són la solitud, el desengany, el pas del temps, la mort... Fa servir metàfores complexes, llatinismes, al·lusions mitològiques, hipèrbatons, comparacions iròniques, metàfores, antítesis, jocs de paraules i polisèmies. Utilitza dos tipus de contingut descriptiu: la bellesa (colors clars, flors, alegria...) i la lletjor (color negre, mort, tristesa...).


Vicent Garcia fou famós pel seu humorisme gruixut, ja que utilitzava molt la burla i li agradava escriure sobre temes escabrosos o escatològics. És autor de sonets de gran lirisme, al costat d'altres amb una gran força lírica de caràcter negatiu. Utilitza les dues branques barroques: el culteranisme –que busca l'elegància artificiosa, floralesca i sensual–, i el conceptisme –la pràctica la sàtira barroca–.

Cap a 1631, un desconegut Batista Mirambell va compilar amb obres de Vicent Garcia i d'altres autors un cançoner que va intitular Recreo i jardí del Parnàs. D'aquí arrenca la tradició manuscrita que ha transmès la majoria de les obres del Rector de Vallfogona.


Ben poques de les seves obres van ser publicades en vida de l'autor: algun poema liminar, unes quantes poesies de certamen, i quasi mai sota el seu nom. D'obres majors, Garcia només es va preocupar d'estampar el Sermó predicat a Girona en les exèquies de Felip III (Barcelona, 1622). Ell escrivia sobretot per als amics, o de manera circumstancial, sense pensar en la impremta ni en la posteritat. Per bé que hi ha constància d'impressió d'una primera edició el 1700, el 1703 i el 1712 es publicaren de nou una part de la seva obra i que hi hagué impressions furtives entre aquestes dates. L'edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició. L'any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l'antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava el rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits.


Estil

Dins el seu estil, destaca el tractament de l'erotisme, tema tabú a les literatures occidentals de l'època, treballat de forma desinhibida i moderna, de fins i tot fregant la pornografia amb escenes sexuals. Garcia ha estat menyspreat per alguns autors posteriors conservadors com Antoni de Bofarull o Joaquim Rubió i Ors i reivindicat per altres com Frederic Soler o Rosselló-Pòrcel.

Font:


https://ca.wikipedia.org/wiki/Vallfogona_de_Riucorb
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Vicent_Garcia_i_Ferrandis



 Portes i portals





Castell de la Comanda de Vallfogona de Riucorb 

L’origen d’aquesta comanda cal cercar-lo en l'anomenada Torre del Planell, actualment desapareguda, probablement aixecada després de l’ocupació sarraïna per Ecard Miró que l’any 1077 havia rebut dels comtes de Barcelona el proper lloc de l’Ametlla, on també hi havia bastit una torre. El lloc de Vallfogona va anar a parar per via hereditària a mans de Gombau II d’Oluja, nét d’Ecard, que va fixar aquí la seva residència pels volts de l’any 1150, esdevenint el primer senyor de Vallfogona.

Fou aquest Gombau II qui devia aixecar el castell com a residència pròpia, a més d’altres construccions que van donar forma al lloc. El castell de Vallfogona de Riucorb formava part de la cadena fortificada que protegia les terres de la frontera del comtat de Manresa dels sarraïns. A finals d’aquell segle aquest personatge havia reunit un ampli patrimoni, conjuntament amb la seva esposa Ermengarda i per manca de descendència, el 1191 van donar a l’orde del Temple totes les seves possessions de Vallfogona, el que incloïa el domini, les cases, molins, etc, excepte el delme que havia donat anteriorment a l’església de Santa Maria.

Els templers hi van establir una comanda, en aquell moment vinculada a la casa de Barberà. Aquell orde va incrementar els seus dominis inicials i aviat aquest lloc va esdevenir un important centre econòmic i de poder, especial rellevància tenia l’amplia xarxa de molins fariners, dels que encara hi ha importants testimonis. El primer preceptor conegut d’aquesta casa fou Guillem de Grada, l’any 1211. El 1240 es constituí la Comanda de Vallfogona, integrada dins de les vint-i-cinc que formaven part de la Corona d'Aragó, sota el comanador Guerau de Clariana havia esdevingut una comanda independent que va dominar tota la part oriental de la Vall del Corb, fins Montargull.

Castell de la Comanda de Vallfogona de Riucorb

El 1312 hom va dissoldre l’orde del Temple i aquest establiment va passar a mans dels hospitalers que se’n van fer càrrec fins el 1811 quan els seus béns van passar a la Corona. L’any 1357 l’orde de l’Hospital va adquirir a Pere el Cerimoniós tots els drets jurisdiccionals, esdevenint el senyors feudals i incrementant la seva autoritat sobre Vallfogona i territoris propers. Un personatge de prestigi relacionat amb Vallfogona fou el comanador Guillem de Guimerà, president de la Generalitat de Catalunya (1376-77) que va morir el 1396 a Barberà on fou enterrat, encara es guarda el seu sepulcre. A més de Guillem de Guimerà, foren comanadors destacats Joan de Montsuar (1529-55), Rafael de Xatmar (1577-96) i Nicolau de Cotoner (1614-23).


Es conserven elements importants del castell templer, bé que la seva transformació en habitatges ha desfigurat i emmascarat l’edifici medieval. A la part baixa de la cara nord i amb una casa adossada, es conserva la capella del castell amb capitells decorats, peça que més endavant s’utilitzaria com a presó. També es conserva la porta de l’edifici i un finestral gòtic amb dos arquets sostinguts per una columneta, encara que desfigurats. Les estances interiors es distribuïen al voltant d’un pati obert i tota la construcció estava protegida per torres de defensa, ara desaparegudes. Al costat del castell es troba l’església parroquial de Santa Maria que va evolucionar a l’ombra de la casa hospitalera. Prop del poble de Vallfogona encara es conserven, uns millor que altres, alguns molins fariners amb la seva xarxa de sèquies i basses pel seu bon funcionament.

Trucador

Església de Santa Maria

Aquesta església ja existia quan Gombau II es va establir a Vallfogona, la referència més antiga que hom coneix és de l’any 1123. Gombau va cedir el 1188 a l’església un terreny al costat d’aquesta per bastir-hi unes cases i el cementiri. L’edifici actual és es resultat de les diferents modificacions i ampliacions efectuades en aquella primitiva construcció. Tot i tractar-se d’una església parroquial, la vinculació amb la comanda era important i fins i tot s’hi va establir la capella de Sant Llorenç, amb culte reservat als membres de l’orde militar.

Portalada de l'església de Santa Maria

Al segle XIV es construí la capella lateral gòtica de la Concepció, també anomenada del Roser, per a la qual l'escultor Jordi de Déu féu entorn del 1375 el Retaule de la Concepció, amb escenes de la vida de Maria.


Informació relacionada:

Monestirs.Cat 
Pàgina web de l'Ajuntament
Balneari de Vallfogona de Riucorb



Clica a sobre per descarregar folletó

Si us agafa gana...

L'Hostal del Rector
Avda. Riucorb, 13, Vallfogona de Riucorb, Catalunya
Telèfon: 977 88 11 34
.
L'Hostal del Rector

Com "antes"

Balneari de Vallfogona de Riucorb

El balneari s'estén al llarg del riu Corb. Es van voler aprofitar les aigües mineromedicinals que brollaven en aquella zona. Està situat a un parell de quilòmetres de la vila, i hi trobem la Font Gran (o Pudenta) i la Font Petita (o Salada).

El riu Corb

L'any 1901 es projecta i construeix el balneari i comença a funcionar amb gran concurrència de públic per tal de gaudir de les noves instal·lacions de dutxes, polvoritzacions, dutxes de vapor, etc. Paral·lelament es procedeix a la plantació del gran parc. La seva ordenació va donar suport a les altres construccions posteriors i a la implantació de serveis públics. Entre 1913 i 1916 es fa la nova carretera d'accés, es construeix el pont actual i es construeixen nous xalets a la urbanització (Xalet de la Verge de Montserrat, Xalet del Jardí...). En una segona etapa del balneari (1921-36) es basteix un nou cos d'edifici i es modernitzen les sales d'hidroteràpia, cosa que fa tenir una nova embranzida en les obres de construcció de nous xalets i hotels.

Hotel Balneari

Després del parèntesi de la guerra, l'any 1944 es posen en servei els nous xalets (Sant Miquel, La Salut, del Carme, Santa Teresa....) i es millora la instal·lació de captació i subministrament d'aigua corrent.

L'ús del balneari ve marcat per un descens en l'ocupació de les instal·lacions en els anys 60, que s'ha recuperat en els darrers anys, amb renovacions dutes a terme de manera continuada des del 1992.

L'edifici es construí seguint una estètica historicista. Molts elements evoquen l'arquitectura medieval, com la galeria amb arcs de mig punt. També presenta finestres esqueixades amb llancetes, de reminiscència gòtica, així com algunes obertures en forma d'espitllera.


Una edificació en forma de H, resultat de diverses ampliacions, acull les instal·lacions del balneari, restaurant, cuines, instal·lacions hidroteràpiques, etc.

A destacar el conjunt format pels xalets existents, una part important d'estil modernista o noucentista, l'Hotel Regina, el parc del Balneari, amb una petita presa on hi havia hagut un molí fariner, etc. Tot això integrat en un ambient natural ben interessant.

El riu Corb

Història

Fundat per Mn Miquel Piera Martí arran d'una visita per prendre les aigües conegudes des de 1850, amb son germà Antoni. El 1901 es féu el projecte i construcció del balneari, inici de la urbanització de xalets. Entre 1913 i 1916, l'enginyer Miralles féu la nova carretera d'accés, de terra, i hi va haver la construcció del pont actual, fets que provocaren el creixement de la urbanització. El 1929 es féu la renovació de les instal·lacions hidroteràpiques i l'ampliació de l'edifici. Els anys 1941, 1951, 1961 hi hagué reformes projectades per J. M Ribes, J. M. Soteras i Joan Sellés.


Albió

Albió és un nucli de població ubicat a l'extrem més occidental del terme de Llorac, a la Conca de Barberà. La població es formà a redós del castell d'Albió, situat en un petit tossal i del qual encara resten els fonaments. Sota el tossal es troba el molí, construcció del segle XIII.

Sant Gil

Una de les primeres notícies documentals sobre Albió és de l’any 1075, quan Guillem, fill de Mir, va fer donació a la seva esposa Ermengarda de la meitat d'un alou situat al castell d’Albió. A poc a poc, entre els segles XII i XIII, Albió passà a formar part del grup de possessions que la comanda templera de Barberà (Barberà de la Conca) obtindria a la vall del Corb, les quals administraria des de la sotscomanda de Vallfogona (Vallfogona de Riucorb). Començà a obtenir-hi drets, l’any 1170, per donació de Berenguer de Montargull, que més tard ingressà al Temple i fou comanador de Barberà. Entre 1191 i 1193 amplià els dominis sobre el lloc, en rebre de Berenguer d'Albió i Carbonell de Vilagrassa la Torre d’Albió. Una altra fita important d’aquest procés, tingué lloc el 1237 pel testament de Berenguera de Llorac, que deixava a la casa de Barberà els seus drets sobre el castell i la vila d'Albió. Finalment, l’any 1250 els templers compraren al monestir de Vallbona de les Monges la part que els faltava per tenir la plena possessió sobre Albió.

Cinc anys després que l'orde del Temple fos dissolt, l'any 1317, Albió com la majoria de possessions templers passà a l'orde de Sant Joan de Jerusalem (Hospitalers) que en mantingué la senyoria fins a la fi de l'antic règim.

El 1380 la jurisdicció va ser venuda pel rei Pere el Cerimoniós al Prior de Catalunya que en aquell moment era Guillem de Guimerà i d'Abella.

El Molí de Dalt

Sota el poble, vora el pont que travessa el riu Corb, resta en peu un dels molins d'Albió (el Molí de Dalt) que explotaren, i potser construïren, els templers. És un edifici excepcional que conserva pràcticament sencera la seva estructura medieval a més de les séquies, la bassa i el cacau. L'edifici, de planta quadrada i aparença turriforme, té soterrani, tres pisos i golfa, tots construïts de carreu molt ben aparellat, tant els murs com les voltes i els arcs. El soterrani, que és on hi havia el rodet, està cobert d'una volta de canó apuntada. Al damunt hi ha la planta baixa, que era sala de moles, coberta també amb volta de canó apuntada. Els dos pisos superiors eren magatzem de gra i habitació del moliner; ambdós van coberts amb una armadura de cabirons que recolzen en els murs i en arcs diafragma que parteixen les estances pel mig. Finalment, la golfa o sostre mort va coberta de teula mitjançant una encavallada de fusta. El tret més curiós d'aquesta peça és que està proveïda de tres finestres. La del mig és una lladronera oberta en el punt més alt de la façana, que devia tenir una funció defensiva. Amb aquest element el molí adopta un aire militar gens habitual en una construcció industrial.

Molí localització: https://goo.gl/maps/Lg1PFYfzYe22

El Molí de Dalt

Esquema d'un molí fariner (segon J.Bolòs i J.Nuet, Els molins fariners a Catalunya).

El recorregut del gra comença a la gronça (1), l'embut (2) el porta a l'ull de la mola, on cau entremig de la mola priora o alta (3) i de la mola fixa (4). Un cop el gra és molt surt pel farinal (5) i cau a la farinera o farnera (6). L'aigua de la bassa o del pou surt a pressió, al càrcol, per una canal (9) i cau damunt del rodet o turbina (8), fent que volti, moviment que l'arbre o eix (7) cominuca a la mola priora (3). L'aigua s'escola pel sól del càrcol cap a l'exterior.

Sant Gil d'Albió

Sant Gil d'Albió és una església del municipi de Llorac (Conca de Barberà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situat prop de la carretera que va de Santa Coloma de Queralt a Vallfogona de Riucorb, a uns 10 km de Santa Coloma. El conjunt d'església, abadia i cementiri queden separats del poble, a llevant.

Sant Gil d'Albió

L'església apareix documentada per primera vegada a mitjans de segle XII dins el llistat de parròquies del Bisbat de Vic. Originàriament tenia una sola nau acabada amb absis semicircular. A aquesta estructura s'hi afegí dues capelles a banda i banda de la part anterior al presbiteri i el campanar. El mur originari s'ha conservat gairebé totalment. L'aparell és regular i està treballat a cops de maceta i col·locat de manera diatònica.

Trucador
La coberta originàriament de possible volta de canó, va ser substituïda per volta de creueria de quatre trams que descansa en columnes de pedra adossades molt robustes, mentre que l'absis conserva la volta de quart d'esfera. La nau té sis capelles a banda i banda i una decoració molt pobra: àbacs decorats amb estrelles i ziga-zagues. L'església fou reformada en la segona meitat del segle XVI i la portada està datada l'any 1561. Originàriament era una església d'una sola nau, amb absis semicircular a la capçalera, cobert per una volta sobre arcs faixons. Aquests arrancaven d'unes pilastres adossades als murs laterals, sobre les quals hi ha capitells amb decoració de tipus geomètric. En total hi ha tres pilastres per banda.

L'interior va ser modificat a mitjans del segle XVI i va ser substituïda la volta primitiva per l'actual de creueria. La volta de creueria és una construcció tardana feta de guix, que no guarda cap relació ni estètica ni estructural amb els suports. Hi ha també tres capelles laterals de construcció tardana. Possiblement el portal que s'obre en el mur sud correspon també a aquesta reforma (en ell hi figura la data de 1561). És d'arc de mig punt, adovellat i resseguit exteriorment per un bordó, a manera de guardapols. Sobre la clau de l'arc va ser-hi col·locada una lauda amb la representació d'un calvari. Tant el mur sud com el nord va ser obert tardanament i van bastir-se en el primer la sagristia i en el segon dues capelles. El material de construcció és el carreu regular i col·locat a la manera "isodoma". A la part dels peus de l'església hi ha una torre campanar que pot ser contemporània a les capelles de la façana sud. A l'angle sud-oest de la nau hi ha un campanar de planta quadrada amb una escala de caragol interior per pujar al pis de les campanes.

Presideix l'entrada al poble
Hi ha una portada oberta en la façana sud de la nau, en el punt que l'església s'uneix a la casa rectoral. Datada el 1561, està constituïda per una construcció adovellada en la meitat superior i amb acanalament perimetral. Sobre la clau es situa un relleu amb la representació d'un Sant Crist flanquejat per la Verge i sant Joan, i al peu del Sant Crist hi ha un escut de l'Orde de l'Hospital senyors de la vila. Les figures estan centrades per una creu processional amb les potences flordelisades, extreta clarament dels models d'orfebreria gòtica. La verge i Sant Joan flanquejen la creu en la que s'inscriu la figura de Crist. Originàriament la nau devia anar coberta amb una volta de canó reforçada amb arcs faixons que descansaven en les columnes, car la creueria de guix és una afegit postís que no lliga ni amb l'estil ni amb l'estructura del temple.

Història

En la donació d'unes terres situades a la "Vall Dalfez", l'any 1075, consta existent ja el Castell d'Albió. Posteriorment apareix de nou el 1078 i el 1080 com a afrontació dels de Montargull i Rauric. Successives cessions, durant els segles XII i XIII, als Templers establerts a Vallfogona de Riucorb, de terres en el terme d'Albió acabaren conformant un important domini de l'Orde a l'indret. L'església de Sant Gil apareix mencionada en unes llistes de parròquies del bisbat de Vic, del qual depenia, pels volts de la meitat del segle XII. Novament es menciona l'any 1238 quan va rebre per un legat testamentari uns drets sobre el molí Mig que hi havia en el lloc. Aqueixa església podria haver estat construïda el segle XIII, al mateix temps de realitzar importants obres al castell de Vallfogona, ja que les columnes i els capitells de Sant Gil recorden els de la "sala de les arcades" del castell veí. Cal no oblidar que Albió pertanyia a la comanda hospitalera de Vallfogona.

Font:

Sant Gil d'Albió a Viquipèdia
«Sant Gil d'Albió». Mapa de recursos culturals. Diputació de Tarragona.


I passant per l'Albió i parlant de Sant Gil, no puc prescidnir d'esmentar la formatgeria que porta el nom del partró de la vila.

Formatgeria artesans de Sant Gil d'Albió

Formatges artesans de Sant Gil d'Albió
formatgessantgil.cat

Com diuen a la seva pròpia web: "Les suaus ondulacions deixen veure tots els colors del verd. Els camps a banda i banda de la carretera semblen coberts d’una vànova que canvia de color segons l’estació: verd intens a la primavera, daurat al juny, terra acabada de llaurar a l’estiu i blanc gebre a l’hivern. El paisatge és rústic i la seva simplicitat li dona un encant de pau tan embolcallador que sembla que hagis fugit molt llunt de tot.

Sant Gil d’Albió

Sant Gil d'Albió és una empresa familiar dedicada a l'elaboració de formatges artesans.

Van començar fa més de 25 anys com a complement de l'agricultura. Actualment elaboren uns 70.000 kg de formatge a l'any, de manera artesanal, obtenint un producte de la màxima qualitat.

El patriarca de fira a Belltall

Sense oblidar les arrels, son una empresa dinàmica que creix, ampliant la gamma de productes i modernitzant les instal.lacions.

Actualment, exporten el 40% de la producció, especialment als Estats Units i a diversos països europeus.

Al llarg dels anys han rebut diferents reconeixements a la qualitat delsseus productes, son una empresa de referència en l'elaboració del formatge artesà a Catalunya, destacant en el formatge Garrotxa...
-
Els formatges:


*Garrotxa de Sant Gil d’Albió
* Sant Gil d’Albió
* Sant Gil d’Albió - Boles
* Sant Gil en oli
* Tupí
* Cal Fort
* D’atura
* Suau de la Segarra



La llet de cabra: qualitat i proximitat en la matèria primera 

Les cabres de raça murciana produeixen una llet densa, grassa, aromàtica i de matisos rics i variats, gràcies a la seva alimentació a base de farratges i cereals.

Recullen la llet directament de diverses ramaderies de l'entorn i que permet de treballar amb una matèria primera molt fresca i de màxima qualitat, a l'hora que fomentem la pervivència de la pagesia al territori.
 
Formatges Sant Gil d'Albió

c/Castell s/n 43427 ALBIÓ (LLORAC)
TARRAGONA Tel: +34 977881421
Fax: +34 977881565
info@santgilalbio.com 



L'Ametlla de Segarra

L'Ametlla de Segarra és un població integrada al municipi de Montoliu de Segarra a la comarca de la Segarra. El terme que limita amb l’Urgell i la Conca de Barberà té una superfície en conjunt de 29,37 km². Els cultius més estesos són els de cereals, però encara existeixen alguna vinya –en particular una que produeix vi ecològic identificat pel nom antic de la comarca, Comalats, així com ametllers i oliveres, amb alguns bosquets.

L'Ametlla de Segarra

El poble de l'Ametlla conserva, a banda del castell i l'església, diversos casals de gran interès, amb elements dels segles XVI i XVII (portals, finestres, llindes). La cas principal ha estat des de sempre Cal Perelló, avui dedicada al turisme rural. Altres cases han estat restaurades i en l'actualitat funcionen com a segones residències.

Sant Pere de l'Ametlla

Sant Pere de l'Ametlla és l'església parroquial del nucli de l'Ametlla

Església de Sant Pere. Romànic - Segle XII

Església situada dins del nucli urbà, adossada a l'antiga rectoria pel mur de ponent, oberta a una plaça i envoltada per l'antic cementiri del poble. L'edifici se'ns presenta d'una nau amb volta de canó apuntada, capçada per un absis sobrealçat semicircular, a llevant i una torre campanar que sobresurt de la façana principal. La coberta exterior de l'edifici és a doble vessant, l'absis és de quart d'esfera apuntada, i a quatre vessants, la torre campanar. A la façana principal, situada al mur de ponent, s'obre la porta d'accés, estructurada a partir d'un arc de mig punt adovellat amb arquivolta sostinguda per columnes i capitells refets modernament, igualment com passa en el guardapols bisellat, disposat damunt seu. Per sobre de la porta d'accés, hi ha un òcul. A l'angle d'aquesta façana principal, s'aixeca el campanar de torre, d'estructura quadrada, amb quatre ulls, estructurats amb arc de mig punt, disposats sota un rellotge, i corona, un pinacle. Finalment, capçada a llevant se situa l'absis, coronat per un fris de mènsules que alternen relleus en forma de bola i franges horitzontals, que sustenten una cornisa motllurada, protegida per un ràfec de teula. Dues filades més avall d'aquest, hi ha una línia de forats de bastida disposats regularment a mode decoratiu. Destaquem, també l'obertura de l'absis d'una finestra d'arc de mig punt monolític que presenta una arquivolta amb impostes i columnetes cisellades a la pedra. A l'interior de l'edifici, un arc presbiteral comunica l'absis amb la nau i també disposa de dues petites capelles, obertes ambdós murs laterals, tant a llevant com a ponent. En aquest mateix mur de ponent hi ha una porta per la qual s'accedeix a la sagristia, i també disposa d'una escala que puja al cor, des d'on s'accedeix a la torre campanar de l'edifici. L'obra presenta un aparell de carreu segarrenc o carreuó irregular de pedra del país, disposat amb filades.

Adossada a aquesta església trobem l'antiga rectoria del poble, que es comunica interiorment amb la sagristia de l'església mitjançant una porta oberta al mur de llevant, actualment reconvertida en habitatge particular, de planta rectangular, estructurat en planta baixa i primer pis, i corona la façana principal, una cornisa decorada amb sanefa disposada a cantells de maó. A un costat de la façana principal es disposa la porta d'accés d'arc de mig punt adovellat. Al primer pis de l'edifici, destaquem l'estructura d'una antiga finestra, allargada modernament i transformada en balcó. Aquesta presenta una decoració en relleu ondulat sobre la llinda monolítica i brancals bisellats. Aquesta rectoria presenta un parament paredat de pedra del país i també, carreus de pedra picada disposats a la porta d'accés, així com, a part de l'estructura del balcó del primer pis.

Historia

L'església de Sant Pere de l'Ametlla consta per primera vegada en les relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, amb el nom d'"Amenla".

Al segle XIII apareix en una deixa testamentària. El 1427 aquesta església va patir els efectes dels terratrèmols, conservant-se però part de l'estructura romànica. D'aquest moment del segle XV datarien bona part de les reformes dutes a terme a l'edifici.

L'Ametlla va mantenir-se dins la jurisdicció del bisbat de Vic fins al 1957, any en què es vinculà a la diòcesi de Solsona.

Font: Viquipèdia

Creu de terme



Can Luar

Can Luar cervesa artesana

Avui una nova descoberta. Tot dinant hem pogut degusta una cervesa de la cerveseria Luar, és una petita cerveseria de l'Ametlla de Segarra. Bona!

Com diuen al bloc: "A la Masia cervesera CAN LUAR podràs gaudir de les 8 varietats de cervesa, conèixer el procés de fabricació voltat d'unes vistes de camps de blat, ordi, ametllers... 

també podràs veure les plantes de llúpol i gaudir duna xarrada sobre el món de les cerveses" 

Us esperem aviat".

David i Minerva
Can LuarCamí del Radero nº1
25217 l’Ametlla de la Segarra
https://goo.gl/maps/vz2nPvWxgep

https://www.facebook.com/can.luar
https://twitter.com/canluar
http://cervezacanluar.blogspot.com
http://canluar.blogspot.com


Ja que hi som, val la pena recordar i recomanar ..

Comalats Reserva 2004 

Nota de tast.

Color cirera intens. En nas presenta un aroma elevat on predominen les confitures, acompanyades en segon pla d'unes subtils notes minerals. En boca ens sedueix amb la seva expressió. Amb un cos carnós i una textura completa i elegant gràcies a uns tanins madurs i de qualitat. Gràcies a una acidesa equilibrada i a l'alcohol integrat tenim una agradable persistència final.

Varietat: Cabernet Sauvignon 
Procedència del raïm: Vinyes pròpies 
Graduació: 14,5% vol. 
Criança: 1 any en bota de roure 
Producció: 8.000 ampolles

L’el.laboració del vi es du a terme de forma tradicional en un celler situat al costat mateix de les vinyes. El procés de maceració i fermentació del vi es fa dins de tines d’àcer inoxidable a temperatura controlada. I, finalment, la criança i envelliment dels vins Comalats es produeix al celler vell de Cal Bonet, la casa de la própia família a l’Ametlla de Segarra, amb barriques bordeleses de roure americà.


El Celler.

La tradició vinícola a la família Bonet es remunta molts anys enrere, però no va ser fins el 1989 quan Jaume Bonet va decidir engegar el projecte d'elaborar un vi propi. Actualment el Celler Comalats és una empresa familiar que compta amb dotze hectàrees de vinya i elabora vins negres i rosats Denominació d’Origen Costers del Segre, amb la qualificació de vins ecològics del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica.


Celler Comalats
Tel. 676 29 33 32
C/ Major, 40 - 25217 Ametlla de Segarra
Lleida - Catalunya
http://www.comalats.com
https://www.facebook.com/VinsComalats 


-.-
-.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada