diumenge, 6 d’agost de 2017

Almoster, Tremp, La Pobla de Segur, Gerri de la Sal, Escaló, Baqueira...

07.08.2017 Baqueira, Tredòs, Unha, Bagergue, Salardú, Arties, Tredòs...
08.08.2017 Baqueira, Tredòs, Bagergue, Escunhau, Betren, Bossòst, Les, Arròs, Vilac, Gausac, Bagergue..
09.08.2017 Baqueira, Vielha, Vilaller, Seira, Sant Climent de Taüll,...

Cansats de tanta calor estiuenca decidim cercar una mica de fresca a poder ser a la muntanya també per poder veure una mica de color verd. Així que decidim enfilar en direcció a Vielha ja que ens és desconeguda.

Tremp


La ciutat de Tremp és el cap i casal tant del municipi del mateix nom com de la comarca del Pallars Jussà, del partit judicial de Tremp i de l'arxiprestat homònim, pertanyent al bisbat d'Urgell. El terme de la ciutat de Tremp constitueix actualment un enclavament del seu municipi, separat de la resta pel terme de Talarn.

Basílica de la Mare de Deu de Valldeflors  

Està situat al centre, decantat cap a ponent, de la seva comarca (arriba a l'extrem oest de la comarca i fins i tot inclou dos antics municipis de l'Alta Ribagorça: Espluga de Serra i Sapeira, en el lloc més ben comunicat de tota ella. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Vilamitjana, antic municipi independent.

Basílica de la Mare de Deu de Valldeflors  

El municipi s'estén entre la zona del Prepirineu català, a l'oest de la conca del riu Noguera Ribagorçana, i a l'est de la Noguera Pallaresa.

Més informació: Tremp a Viquipèdia
Santa Maria de Valldeflors


Pobla de Segur

Conjunt modernista Mauri. Pobla de Segur



El conjunt Mauri és un dels elements més destacats del patrimoni arquitectònic del Pallars Jussà. Situat a la Pobla de Segur està format per un conjunt d’edificis entre els quals cal remarcar, la construcció principal, la Casa Mauri.. Aquesta és un exemple singular de l’extensió que pren el modernisme a Catalunya, en les zones allunyades al nucli principal del moviment, Barcelona. Un dels elements que donen singularitat a la casa són els seus mosaics, realitzats la seva majoria, pel mosaïcista i decorador Lluís Bru.

Dins del conjunt també cal destacar el Molí de l’Oli de Sant Josep.  El seu aspecte que recorda l’estructura d’una església romànica, amb arcs de mig punt, les petits obertures, les arcuacions llombardes i els frisos de serra.

Més informació conjunt modernista Mauri


Gerri de la Sal  

Gerri de la Sal és la vila que fa de cap del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. A més, és el nom del municipi aprovat el 1980 per la Generalitat de Catalunya.

Formava un municipi independent, creat el 1812, al qual el 1969 li foren agregats els termes municipals de Peramea, Baén i Montcortès de Pallars. Aleshores va adoptar l'artificiós nom oficial de Baix Pallars. L'antic terme incloïa també els pobles de Bresca i Enseu.

Està situada a la vall de la Noguera Pallaresa, en un petit eixamplament de la seva vall entre els congosts d'Arboló i Collegats. Hi abunden les pinedes i rouredes, enmig d'un paratge no tan rocós com el veí congost de Collegats, però que ja comença a anunciar la força de la roca vertical. Gerri de la Sal és a la dreta del riu esmentat, enmig de les saleres que han donat nom a la vila, i que temps enrere permeteren que fos una autèntica potència econòmica gràcies al comerç de la sal.


Pont sobre el riu Noguera Pallaresa

Historia

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico... a Gerri de la Sal (Gerri, simplement). S'hi llegeix que és una vila amb ajuntament i cap de l'abadiat del mateix nom. Està situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, al recer de dues elevades muntanyes i la combaten els vents del nord i de l'est. El clima, tot i temperat, és propens a apoplexies. Tenia en aquell moment 90 cases de construcció mitjana, Casa de la Vila i presó, a més de l'edifici més notable de la vila: el magatzem i administració de la sal que es fabricava en aquesta població. També hi havia escola, freqüentada per uns seixanta nens, i església parroquial, dedicada a Sant Fèlix màrtir, servida per un capellà ordinari. Aquesta església ocupava en aquell moment l'antiga abadia de monjos benedictins, dominada per la muntanya d'Enseu i la Roca del Monestir. Un pont de fusta i un passeig arbrat comunicaven el poble amb l'antic monestir. A poca distància de les portes de la vila hi havia la font d'aigua salada amb la qual s'alimentaven les salines, que produïen molta sal. Aquesta sal s'exportava fins i tot a França.

Les terres, en general pedregoses i muntanyoses no donaven gaire producció. Esmenta el territori de Pentina, al sud de la vila, totalment despoblat d'arbres, en aquell moment. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses, seda, cànem, ametlles, tota mena de fruites i, antigament, molta vinya, ja desapareguda en aquell moment, després dels intensos freds dels anys 1829 i 1830. S'hi criaven ovelles i mules, i hi havia caça de llebres, perdius i aus de pas, a més de pesca de truites, barbs i anguiles. La indústria existent era la derivada de l'agricultura i la cria de bestiar. Comptava amb 86 veïns (caps de casa) i 519 ànimes (habitants).

Més informació: Gerri de la Sal a Viquipèdia

Façana

Monestir de Santa Maria de Gerri

El monestir de Gerri te un origen força antic, en època visigòtica hi havia una església dedicada a sant Vicenç que els sarraïns haurien destruït. Més endavant s'hi va establir un monestir, del que es coneix la carta de fundació, datada el 807, on el prevere Espanell hi reuní una comunitat, el fundador va fer aportació de l’església i d’altres propietats, així com d’objectes litúrgics. Des del 839 la casa de Gerri va adoptar la Regla de Sant Benet.



La casa comtal de Pallars va esdevenir la principal protectora del monestir al que va fer beneficiari de donacions, però també va haver de patir les intervencions dels comtes sobre els afers i propietats monàstiques. De fet el centre monàstic gaudia d’immunitat des del 849, però això no el deslliurava de les intervencions comtals. El 966 va aconseguir del papa Joan XIII la subjecció directa a la Santa Seu, que teòricament el deslliurava de les intromissions episcopals.

Malgrat això, la casa comtal va aconseguir el 1096 deixar el monestir de Gerri sota la direcció de la gran abadia de Sant Victor de Marsella, aquesta dependència de l’abadia de la Provença es va exercir en major o menor grau, segons la situació de cada moment.

Atri

La situació econòmica era molt bona, pel que es va poder aixecar una nova església, la qual es va consagrar el 1149 amb presència de les autoritats eclesiàstiques i del comte Artau III. El 1190 Alfons el Cast el va posar sota la seva protecció. Aquesta prosperitat es va allargar en el temps fins que es va veure interrompuda en el darrer quart del segle XIII a causa de la inestabilitat política del comtat i el territori i monestir foren envaïts en diverses ocasions.

El segle XIV no va millorar les coses i fou víctima tant de la cobdícia dels senyors com de la pesta negra que va comportar la mort de l’abat i la dispersió de la comunitat. El nou abat es va oposar frontalment als comtes de Pallars i les diferències foren molt importants, sobretot pel que fa a termes jurisdiccionals; fins i tot l’abat de Gerri va arribar a excomunicar el comte Hug Roger. La situació no va millorar en els anys següents. El 1592 fou incorporat a la Congregació Claustral Tarraconense.

Planta

Ja més endavant, el monestir es va veure afectat per la Guerra de Successió, que el va posar prop de la ruïna material. Malgrat això i la reduïda comunitat que hi havia, el monestir va continuar mantenint els seus drets jurisdiccionals. No sembla que l’afectés particularment la Guerra del Francès, potser per la seva situació geogràfica. La desamortització i exclaustració de 1835 va significar el tancament definitiu del monestir, la pèrdua de les importants possessions que tenia al Pallars i la dispersió i pèrdua del valuós patrimoni mobiliari que encara conservava. L’església va patir més pèrdues a ran de la Guerra Civil de 1936, com ara la mateixa Mare de Déu de Gerri.

Absis vist des del cementiri

Monestir de Santa Maria de Gerri a Monestirs.Cat
Monestir de Santa Maria de Gerri a Viquipèdia


Escaló

Escaló és un poble del terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà.

Situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, la població d'Escaló domina un lloc clau a l'inici de la Vall d'Àneu, just a la boca de la vall del Riu d'Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s'obre la Vall d'Àneu, la porta d'accés a la qual era constituïda pel castell d'Escaló i el monestir de Sant Pere del Burgal.

Portal amb torre

Fou cap d'un municipi independent fins que el 1971 va ser fusionat amb Jou i Unarre en el nou municipi. El 1847 el municipi inicial d'Escaló fou ampliat amb l'afegitó dels ajuntaments, tots ells creats el 1812, d'Escart i Estaron.

Portal

Està situat a l'extrem meridional de la Vall d'Àneu, de la qual es considera l'entrada natural pel sud. És a la dreta i a prop de la Noguera Pallaresa, al peu de la carretera C-13, en el seu punt quilomètric 151.

Portal

El poble té l'església parroquial de Santa Maria, actualment sense rector propi, regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu. A cosa d'un quilòmetre al sud-est d'Escaló, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa, hi ha l'antic monestir benedictí de Sant Pere del Burgal. En el camí vell d'Espot es troba, a més, les restes d'una capella romànica, a més de la de Sant Llorenç, també en ruïnes.


Església Santa Maria d'Escaló

Santa Maria d'Escaló, anteriorment Santa Helena, és l'església parroquial del poble d'Escaló, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertany al territori de l'antic terme d'Escaló.

Església Santa Maria d'Escaló

Més informació:

Escaló a Viquipèdia
Escaló en el seu entorn, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya
Santa Maria d'Escaló
La Guingueta d'Àneu


Port de la Bonaigua

La Bonaigua, dita també port de la Bonaigua (en aranès era Bonaigua i pòrt dera Bonaigua), és una zona de pas entre muntanyes, a 2.076 metres d'altitud, limítrof entre el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran, que uneix els pobles de Salardú amb València d'Àneu. Al costat aranès, l'any 1964, es va obrir l'estació d'esquí de Baqueira-Beret que ha anat creixent fins a l'actualitat, quan es troben els seus remuntadors a ambdós costats del port i també al bell mig d'aquest pas. És una realitat que l'estació es troba a la Vall d'Àneu a més de la Vall d'Àran, després de l'ampliació creant el sector Bonaigua, que es va incorporar als existents Baqueira i Beret.

Port d ela Bonaigua

A la Bonaigua es creua d'un vessant a l'altre dels Pirineus: la Vall d'Aran es troba al costat atlàntic de la serralada, mentre que el riu de la Bonaigua, cap a l'est, és tributari de la Noguera Pallaresa i per tant, pertany a la conca de l'Ebre. La seva gran alçada i el fet que actuï com a porta d'entrada per a les depressions atlàntiques cap al vessant sud dels Pirineus fa que tot sovint hi faci mal temps. A l'hivern, el port roman tancat força dies a causa de la gran acumulació de neu i al perill d'allaus que poden travessar la carretera des de les muntanyes properes.

El Pallars Sobirà vist des del Port de la Bonaigua

Antigament, juntament amb el port de Vielha, era un dels pocs passos de muntanya que permetien arribar a la Vall d'Aran, a peu i amb corrues d'animals i mercaderies. L'ermita i el refugi de la Mare de Déu de les Ares, al vessant pallarès, era un punt estratègic de descans i refugi, en casos de mal temps. Als principis del segle passat es va obrir un vial de terra, apte per al trànsit rodat, que amb el temps ha acabat esdevenint part de la carretera C-28.

Administrativament pertany al municipi d'Alt Àneu, Vall d'Àneu al Pallars Sobirà.

El port i al fons el refugi

S'ha reclamat la construcció d'un túnel per la Bonaigua per comunicar de manera més ràpida i segura el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran. Malgrat tot, dins la política d'obres públiques no es tracta d'un projecte prioritari. La principal opció consisteix en un túnel d'uns 5 km a una cota de 1700 m d'altitud. Una altra alternativa estudiada d'uns 5 km també a cota 1500 metres planteja el problema d'haver de construir una via de bones prestacions per la vall de Ruda i el riu de la Bonaigua, amb una afectació molt important dels espais PEIN.

Més informació:

Port de la Bonaigua a Viquipèdia
Col·lecció d'imatges antigues del santuari i del Port de la Bonaigua


Baqueira

Baqueira-Beret (nom comercial) és una estació d'esquí situada a Catalunya, concretament a les comarques de la Vall d'Aran i del Pallars Sobirà, subdivisió Vall d'Àneu als Pirineus. A partir de la creació de l'estació, es va originar al voltant un nucli urbà de nova formació, Vaquèira, amb tota mena de serveis (hotels, apartaments, farmàcies...).


Situada a les parts més elevades de les comarques de la Vall d'Aran (Naut Aran), i del Pallars Sobirà (Vall d'Àneu).

o sigui, arribem a a la  Vall d'Aran

La Vall d'Aran o Aran, de vegades anomenada pel seu tòponim oficial en occità Val d'Aran o Vath d'Aran, és una vall pirinenca i un parçan situat al sud-est de Gascunya, a Occitània. Administrativament és una entitat territorial singular de Catalunya considerada com a realitat nacional occitana. Amb capital a Vielha, té un govern autònom, el Consell General d'Aran, en virtut de la Llei 16/1990 sobre el règim especial de la Val d'Aran, actualitzada amb la nova Llei d'Aran del 21 de gener de 2015. Va ser una comarca fins al 2015.

La llengua pròpia i oficial és l'occità aranès, que pertany al conjunt del gascó oriental. També hi són cooficials el català i el castellà. Celebra la seva festa nacional, la Hèsta d'Aran, el 17 de juny.


-.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada