dissabte, 5 de gener de 2019

Cellers, Tremp, Salàs de Pallars, Riverd, Sensui, Talarn, LLimiana, ...

26.03.2018 Almoster, Balaguer, Palau de Noguera, Tremp, Cellers, Terradets,...
27.03.2018 Cellers, Tremp, Salàs de Pallars, Riverd, Sensui, Talarn, LLimiana, ...
28.03.2018 Tremp, Encus, Tremp, Conques, Covet, Isona, Abella de la Conca, ...
29.03.2018 Gerri de la Sal, Buira, Sarroca de Bellera, Gerri de la Sal, Guàrdia de Noguera,...
30.03.2018 Gerri de la Sal, Sort, Gerri, Figuerola, Orcau, Llordà,...

Sortim de Cellers, per la C-13 fins a Tremp, en busca de la oficina d'informació i turtisme.


Per més informació de Cellers clicar AQUÍ

Estació de Cellers-Llimiana

Cellers-Llimiana és una estació de ferrocarril de FGC situada al sud de la població de Cellers, a la vora del pantà de Terradets al terme municipal de Castell de Mur, a la comarca del Pallars Jussà. L'estació es troba a la línia Lleida - la Pobla de Segur per on circulen trens de la línia RL2 amb destinació la Pobla de Segur passant per Tremp. També trens turístics sota el nom comercial del Tren dels Llacs.
.

Aquesta estació va entrar en servei l'any 1949 quan es va obrir el tram entre Balaguer (1924) i Cellers-Llimiana. La peculiaritat principal de l'estació és que actualment l'edifici de viatgers de dues plantes és un alberg. El traçat de les vies ha estat lleugerament modificat, anul·lant totes les vies de servei de mercaderies, i construint una andana nova que separa una mica l'edifici de l'alberg del lloc de trànsit dels viatgers, anomenat Refugi de l'Estació de Cellers.

Segons el Pla Territorial de l'Alt Pirineu i Aran el tram entre Balaguer i la Pobla té una consideració regional «que dóna servei a una població quantitativament modesta i a una demanda de mobilitat obligada molt feble»



Tremp

Només hi fem una parada estratègica per anar a l'oficina de turisme a buscar una d'informació de la zona. Val la pena, bona atenció i força informació i documentació.
.

Oficina de Turisme del Pallars Jussà 

Passeig del Vall, 13
25620 Tremp
Correu electrònic: oficinaturisme@pallarsjussa.cat
Tel: 973 65 34 70

Pallars Jussà a Twitter: @PallarsJussaTurisme

.
Epicentre - Centre de Visitants del Pallars Jussà

Passeig del Vall, 13
25620 Tremp
Correu electrònic: epicentre@pallarsjussa.cat
Tel.: 973 653 470

Web: http://www.pallarsjussa.net/ca/epicentre
A Facebook: https://www.facebook.com/EpicentrePJ



Salàs de Pallars

Salàs de Pallars és una vila i municipi de la comarca del Pallars Jussà, a la part nord del centre de la comarca. Suposa el pas de la Conca Deçà, o de Tremp, a la Conca de Dalt, que s'obre de Salàs cap al nord.


Salàs de Pallars és un dels pocs municipis del Pallars Jussà que es mantenen inalterats al llarg del temps: ni s'ha ampliat en els darrers cent anys amb cap altre terme municipal suprimit, ni se l'ha agregat a cap altre, ni se n'ha incrementat o retallat el territori.

Tanmateix, en el segle XIX havien existit els ajuntaments de Sensui (Censuy) i del Mas del Balust (Manso de Balust), creats el 1812 en el moment del desplegament de les instruccions derivades de la Constitució de Cadis. Tots dos ajuntaments foren suprimits el febrer del 1847, en aplicar les noves lleis municipals que exigien un mínim de 30 veïns (caps de família) per mantenir ajuntament propi. En aquell moment foren agregats a Salàs de Pallars.

En la proposta derivada de l'informe popularment denominat Informe Roca, el municipi de Salàs de Pallars quedava intacte, però se l'integrava en l'agrupació de municipis de la Pobla de Segur, Conca de Dalt i Salàs de Pallars.


Història

Segons alguns autors, Salàs de Pallars és de les poblacions pallareses amb restes arquitectòniques o arqueològiques de palesen el seu poblament en temps de la colonització romana.


El 840 es té notícia de l'existència de Salàs de Pallars: un document d'aquella època ens narra: la venda de la vila de Censui al monestir de Sant Genís de Bellera. A partir d'aquell moment, són abundans les referències al castell o a la vila de Salàs. El 995 un altre document dictamina sobre el plet que hi hagué entre el monestir de Sant Genís de Bellera i els veïns de Salasse.

Salàs de Pallars fou un dels llocs que tenia en possessió Arnau Mir de Tost, qui, en nom del comte d'Urgell conquerí el Pallars Jussà. Arnau Mir de Tost va cedir en dot aquest lloc a la seva filla Valença, muller que fou d'Artal, comte de Pallars, vers el 1054. El 1247 el comte de Pallars Arnau Roger venia el castell i la vila a Joan de Toralla, tot i que els Orcau també tenien senyoriu a la vila: els en corresponia la meitat. El 1280, després d'algunes revoltes de nobles, assolia el poder de Salàs el rei mateix, un descendent del qual, al cap d'un segle just (1380), concedia el títol de vila a Salàs de Pallars, així com el privilegi de fer-hi fira un cop a l'any. A partir d'aquell moment, Salàs estigué en el centre de totes les peripècies per les quals passà la comarca, i Catalunya sencera, a la baixa edat mitjana.


Salàs de Pallars arribà a celebrar quatre fires anuals, al segle XV, la qual cosa ens informa del caràcter comercial que prengué aquesta vila. Estan totes elles profusament documentades a l'arxiu de la Paeria de Lleida. De les quatre, la del primer i segon diumenge de Quaresma va perviure al llarg dels segles, i fins al darrer terç del segle XX se celebrà amb molt de relleu.
Edat moderna

El 1553 Salàs registrava 64 focs (uns 320 habitants), i se situava com a tercera població de la comarca, rere Talarn i Tremp. Molt poc després, el 1595 hi consten 110 focs, que alguns llibres consultats confonen amb 110 habitants (hi ha una diferència d'1 a 5, aproximadament).

Sovint al llarg de la història Salàs de Pallars gaudí de diversos privilegis. Correspon, possiblement, ja al segle XVII la concessió d'encuny de moneda pròpia, de la qual es conserven algunes mostres.

La màxima esplendor de Salàs de Pallars s'assolí el segle XVIII, moment en què la població ateny els 919 habitants el 1787 (Cens de Floridablanca), i esdevé la segona població del Pallars Jussà, superada només per Tremp. Segons el viatger espanyol Francisco de Zamora, hi havia a Salàs cinc terrissaires, set espardenyers, diversos teixidors de lli, i a la fira hi havia 40 corrals per al bestiar que hi portaven.


Fins a l'extinció dels senyorius, el 1831, Salàs de Pallars formava part dels dominis del marquès de Pallars, que eren també ducs de Cardona i de Segorb i vescomtes de Vilamur.

Edat contemporània

Segons Pascual Madoz, en el seu Diccionario geográfico..., publicat el 1845, Salás és en un pla de la Conca de Tremp, prop de la Noguera Pallaresa, ventilada pels vents del nord i de l'oest. El clima és sa, i s'hi pateixen alguns cadarns. Consta en aquell moment de 182 cases, casa de la vila, presó i escola de nens, amb uns 40 nens assistents. Esmenta que fora de la vila hi ha una formosa font amb aigua portada per un conducte subterrani. Hi ha tres torres, separades entre elles, de l'antiga fortificació. A part de l'església parroquial de Nostra Senyora del Coll hi ha l'antiga església de Sant Pere Apòstol, a prop de la vila, i les ermites de sant Climent i sant Cebrià. Hi havia un pont de fusta sobre la Noguera Pallaresa, destruït a la darrera guerra, per a Madoz (la carlina del 1822).
.

En el terme, el terreny és pla, argilós i calcari, i en algunes parts, fluix i pedregós. Hi havia pocs boscos i arbres, però, en canvi, moltes fonts. S'hi conreaven 1.500 quarteres de blat i igual nombre d'ordi, 200 de sègol, 100 de mestall, 3.000 costals de vi, molt poc oli, a causa de les glaçades, i patates, hortalisses i fruita. Hi havia ramats d'ovelles, cabres i vaques, i es feia llana i seda. De cacera, perdius, llebres i conills, i de pesca, truites, anguiles i barbs. També hi havia 3 terrissaires, 2 telers, un molí fariner i un d'oli. A més, Madoz destacava molt la importància de la fira de Salàs, dedicada a la ramaderia. La població era xifrada en 137 veïns (caps de família) i 834 ànimes (habitants).

El 1860 ateny el màxim de població de la seva història: 1.332 habitants, però des d'aquell moment comença la davallada, que ja no s'ha aturat mai més.

El 1900, segons informa la Geografia general de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi, Salars compta amb 365 edificis, i 929 habitants de fet i 1.030 de dret, dels quals 312 edificis i 751 habitants són de Salàs, i la resta, de Censuy o dispersos pel terme, entre els quals destaca el Mas del Balust i el santuari de sant Clem.



El 1900 hi havia 929 habitants, 810 el 1920, 740 el 1930, 667 el 1940, 490 el 1970, 409 el 1975, 401 el 1981, 337 el 1991 i 330 el 2006.

Durant els darrers anys del segle XIX i fins al 1951, Salàs de Pallars va viure la construcció de tres obres públiques que canviaren el paisatge de la vila i ajudaren a millorar molt les comunicacions: la construcció de la carretera general, la del ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur (part que es dugué a terme d'un projecte de més volada, ja que pretenia travessar els Pirineus pel Pallars Sobirà i entrar en territori de l'estat francès) (1951) i l'Embassament de Sant Antoni (1913).

Festes i tradicions

La festa o tradició que ha donat més nom a Salàs de Pallars al llarg de la història ha estat la fira de bestiar de peu rodó, la de més prestigi de tot el Pirineu català. Establerta el 1380 per concessió de Pere el Cerimoniós al mes de desembre, segons alguns autors, o fins i tot anteriorment, per d'altres, el cert és que el caràcter de vila havia comportat a Salàs el privilegi de celebrar no una, sinó diverses fires i mercats. Per exemple, el 1420 Alfons el Magnànim en concedí dues més, una de les quals coincideix de dates amb la que ha perdurat més al llarg dels segles, i que ha donat més renom a la vila de Salàs de Pallars.


Turisme

Des del punt de vista d'allotjament, Salàs de Pallars compta amb un hotel (Bertran), una fonda (Salasse), un alberg-refugi (la Solana) i 3 cases d'allotjament rural (Cal Joan, Casa Carrió i Casa Delme). L'hotel i la fonda disposen també de restaurants, i encara se n'hi poden trobar fins a dos més, així com dos bars.

Salàs de Pallars té des de fa uns cinc anys una oferta de caràcter cultural de molt interès. A partir de la col·lecció privada de Francesc Farràs i Grau, consistent a aplegar tota mena d'objectes relacionats amb el petit comerç local, a Salàs s'ha creat un Centre d'Interpretació de l'Antic Comerç (CIAC), i s'han reconstruït cinc locals comercials, museïtzats, amb col·leccions temàtiques molt riques: una barberia, un comerç d'ultramarins i colonials, una farmàcia, un estanc i, finalment, un cafè. Tots cinc establiments pretenen mostrar com era el comerç local en un poble durant la primera meitat del segle XX. A més, hi ha el projecte, a curt termini, de la reproducció d'una merceria.

A part, a partir del mateix CIAC, s'han dut a terme sis exposicions, una a l'any, monogràfiques. La del 2011 està dedicada a la immigració pallaresa a l'argentina de l'any 1910, quan el Pallars passà una profunda depressió econòmica que féu marxar a fer les Amèriques gairebé un terç de la població. Els salassencs marxaren sobretot a l'Argentina. Les antigues escoles de Salàs de Pallars acull aquesta exposició. Tant les botigues com l'exposició es poden visitar tots els caps de setmana; les botigues, en visita guiada.

Pàgina web de l'Ajuntament

Font: Viquipèdia


Ultramarinos & coloniales. Visita guiada per Francesc Farràs, professor i col·leccionista que amb els anys
ha anat fent aquest important museu de botigues, disseny de producte i gràfic/publicitari.
Li ho em d'agrair tot l'esforç, val molt la pena.

Les botigues de Salàs

Història de les botigues Museu Salàs
(Ambientació de botigues d'època a Salàs de Pallars)

La revolució econòmica que es va produir a partir de la Segona Revolució Industrial va  transformar radicalment els sistemes de producció, les formes de venda i els hàbits de consum dels ciutadans. De 1860 a 1910 els petits obradors i tallers artesanals a on es treballa manualment, van deixar lloc a les modernes fàbriques mogudes a vapor; els productes genèrics o a granel van ser progressivament substituïts per una allau de marques que intentaven diferenciar-se entre elles a través de la publicitat comercial.

La Farmàcia

Com a conseqüència de tot aquest procés els carrers i places de molts pobles i ciutats del nostre país es van omplir de rètols que evocaven terres llunyanes, de cartells amb exòtiques il·lustracions i de marques amb noms impronunciables. A l’interior dels establiments les balances i els expositors comercials omplien els mostradors, i munts de paquets, pots i ampolles competien per fer-s’hi un lloc. Un nou museu visual havia nascut, i tindrà com a escenari els carrers, places i botigues dels nostres pobles.

En aquest sentit, i a diferència de moltes poblacions on han proliferat museus de la vida rural i col·leccions privades dedicades a exposar l’art popular i els oficis artesanals, a Salàs s’ha apostat per una proposta museística menys coneguda i explorada: l’ambientació de botigues d’època a partir de la recuperació i exposició dels béns de consum quotidians generats des de la segona revolució industrial (segona meitat del segle XIX) fins a les acaballes del franquisme (finals dels 70) i la interpretació i divulgació d’aquests béns des del Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç.

Salàs ofereix una proposta museística singular que consisteix en recrear botigues i espais d’època a partir de l’exposició i divulgació dels béns de consum quotidians.

Barberia, i al costat l'Estanc

Hi ha dos tipus d’espais que s’ambienten:
  • Els establiments que venien exclusivament productes amb marca (“ultramarinos y coloniales”, farmàcia, estanc, merceria-perfumeria i quiosc).
  • Els establiments que utilitzen necessàriament alguns d’aquests béns de consum immediats amb marca per a oferir algun tipus de servei (barberia, cafè, impremta).
L’ambientació d’aquests espais s’aconsegueix a partir del mobiliari, de l’exposició dels productes més representatius de cada període i de l’exhibició de cartells i altres elements publicitaris.

Aquest projecte proposa al visitant d’aquests espais un recorregut per cent anys de vida quotidiana utilitzant com a vehicle el poder evocador d’uns escenaris, d’uns productes i d’unes imatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu.


L'estanc (De la picadura al tabac americà). 
En aquest establiment s’explica l’evolució del consum del tabac des del seu descobriment a Amèrica fins l’actualitat. En aquest sentit, es mostren les tres modalitats del seu consum al llarg del temps: el cigars, la picadura i la cigarreta empaquetada. També s’hi exhibeixen tot un seguit d’elements publicitaris que van sorgir a l’entorn d’aquest producte.




En molts pobles petits, l’estanc compartia espai amb la central telefònica i l’oficina de correus i telègrafs, tal com es mostra en l’ambientació del local.



Ultramarinos & coloniales (Del granel a la marca).

Aquest espai va néixer a finals dels anys 80 amb l’objectiu de donar a conèixer la història del petit comerç a partir de l’ambientació d’una botiga d’època i de la recuperació, exposició, interpretació i divulgació de béns de consum quotidians anteriors a 1975.


Una de les prioritats fonamentals d’aquest espai és l’exposició del màxim nombre d’envasos, productes i tot tipus de mitjans publicitaris, per efímers i insignificants que siguin. Tots aquests materials publicitaris tenen com a objectiu recuperar la memòria iconogràfica d’un temps on la publicitat comercial va esdevenir fonamental per a l’educació visual de bona part de la població.


Aquests continguts es mostren als visitants utilitzant diversos relats que tenen com a eixos fonamentals la cronologia, la geografia, l’estil i la temàtica.
.

· Cronològicament el material exposat abasta des dels orígens de la Segona Revolució Industrial, el darrer terç del segle XIX, fins a les acaballes del franquisme.


· Des del punt de vista geogràfic, la botiga recull des d’articles de consum fabricats per importants empreses d’àmbit estatal, fins a productes elaborats en petites fàbriques locals.


· Estilísticament, es mostren retalls de la història de la publicitat comercial i de l’envàs des del modernisme fins al pop art, passant per l’art déco, les avantguardes i la simbologia franquista. Aquest ventall d’estils es reflecteix també en la varietat d’artistes, il·lustradors, dissenyadors i publicistes que han intervingut en la confecció dels cartells, dels logotips o de les marques.


· Finalment, els productes s’exposen ordenats temàticament en alimentació, begudes, neteja de la llar, higiene personal, papereria i oci.


La Impremta (De Gutenberg a la Minerva).

La recuperació de la Impremta Ros, de la Pobla de Segur, permet mostrar els sistemes d’impressió que s’utilitzaven abans de la irrupció de les noves tecnologies. El relat comença amb la invenció de la impremta per part de Joan de Gutemberg a mitjans del segle XV i culmina amb l’aparició de diferents models de màquines tipogràfiques (fonamentalment la “Minerva”) que van sorgir al llarg de la segona Revolució Industrial. Una història de 500 anys que té com a denominador comú l’ús dels tipus de lletra mòbils que, degudament classificats en uns mobles anomenats “chibaletes”, eren utilitzats pels caixistes o tipògrafs per composar els textos.



El Quiosc (Del TBO al còmic).

La visita al quiosc permet rememorar la dècada de 1960. Un període que s’evoca amb una selecció de literatura popular (diaris, revistes, “tebeos”, novel·la barata) que mostra, en les seves portades, algunes de les imatges més icòniques de l’època. Personatges reals i de ficció es barregen en una ambientació recarregada on no hi falten els articles de papereria, els dispensadors de xiclets, els sobres sorpresa i les humils joguines de carrer.




El Cafè
(De la taverna al bar).

Ubicat en el lloc on hi havia els antics graners de la casa, l’ambientació mostra els trets més característics que tenien aquest tipus d’establiments durant els anys 50 i 60 del segle passat: mobiliari, atuells i aparells relacionats amb aquest tipus d’establiments, les begudes més representatives d’aquell període, els jocs més populars (futbolí, billar i pinball), l’ambientació musical amb els diferents aparells de cada època.
.
El Trinaranjus. Història del Trinaranjus

Des del punt de vista discursiu l’ambientació d’aquest local permet mostrar com el cafè esdevenia l’espai de trobada més important que hi havia a les societats tradicionals.

"Castillejos" Garnacha  Superior. L'etiqueta amb la imatge del general Joan Prim Prats de Reus



Anis Infernal, el peor del mundo


"Anís Infernal, producido en lleida, Tiene un lugar destacado en la historia de las Marcas. Por sus anuncios de los años veinte, como el del gran cartelista Lonetto Capiello, de un rojo intenso, diabólico, con un demonio satisfecho de su maldad".

Y por la guasa de sus eslóganes: "Anís Infernal. El peor del mundo", "No es tónico ni digestivo ni reconstituyente", "Fabricado con los perores vinos del Priorato", "No está premiado en ninguna exposición". Por tanto: "Es muy malo. No bebas".


La Farmàcia (De l’apotecari al farmacèutic).

Laxen Busto

Malgrat aquest establiment no es trobava present en la majoria de pobles petits del nostre territori, ha generat una sèrie d’imatges i publicitat comercial tant important com els productes d’alimentació o de neteja.


Utilitzant dos espais diferents, s’explica el pas de l’apotecari al farmacèutic. En el primer hi trobem l’elaboració de les fórmules magistrals a partir d’herbes medicinals i de diferents components que proporcionaven els adroguers. A continuació es passa a la farmàcia moderna vinculada a l’aparició dels medicaments amb marca.


Els visitants fan un viatge en el temps recordant marques evocadores com Pelargon, Linimento Sloan, Lapiz Termosan, Cerebrino Mandri, pastilles del Doctor Andreu o l’Agua de Carabaña.


La Barberia (De la navalla a la Gillette).


Malgrat tractar-se d’un ofici, la barberia té unes característiques similars a les d’una botiga. En les prestatgeries hi trobem exposats tot tipus de perfums i productes cosmètics vinculats al món masculí, imprescindibles per afaitar o tallar els cabells. A les parets hi ha penjats calendaris i propaganda comercial. Sobre un banc hi ha revistes, diaris i còmics. L’ambientació del conjunt s’assembla més a una botiga que a un ofici tradicional.



La Merceria-perfumeria (De la cotilla al sostenidor).

En la merceria es mostra un univers femení relacionat amb els materials necessaris per tenir cura de la roba: vetes i fils (fàbrica Fabra i Coats), eines per cosir i sargir, botons i mecanismes per cordar, etc. En un altre apartat s’exposen capses de mitges amb variades il·lustracions i una àmplia sel·lecció de cotilleria. Amb aquests dos tipus de roba interior s’articula un discurs que explica, a través de l’escurçament de les faldilles i del pas de la cotilla al sostenidor, el procés d’alliberament de la dona al llarg del segle XX.


En l’apartat destinat a la perfumería s’experimenta amb el món intangible de les olors a través de les empreses espanyoles de perfum més conegudes: GAL, Floralia, Myrurgia, Puig i Parera.


Pàgina web oficial de les Botigues Museu de Salàs
iac@salas.cat
(+34) 973 676 266
Cafè Salon, Plaça del Mercat (Salàs de Pallars)

Visites

@ciacsalas a Twitter #BotiguesMuseuSalas
@botiguesmuseusalas a facebook
@botiguesmuseusalas a Instagram
.

Publicacions:

Mitjans online

22/10/2018 Salàs de Pallars, un museo de la nostalgia y del pequeño comercio
09/08/2018 El CIAC de Salàs de Pallars es trasllada al Cafè Salón
17/07/2018 Les botigues Museu de Salàs de Pallars, Pallars
22/06/2017 Tiendas museo: viaje en el tiempo en Salàs de Pallars
05/03/2017 El temps s'atura a Salàs
02/03/2017 Més de 10.000 persones visten el 2016 les botigues-museu de Salàs de Pallars
06/06/2016 El museu de la vida quotidiana
22/11/2015 El museo de les botigues de Salás de Pallars, los comercios del pasado
22/10/2015 Conexió: Botigues-Museu a Salàs de Pallars
09/08/2014 Salàs de Pallars
04/08/2014 Àlbum de Guerra: el patrimoni, instrument per a comprendre el present
28/04/2013 Salàs de Pallars i les botigues museu


Mitjans escrits

Sortida Febrer-març 2017
Sàpiens 2008
Ressó de Ponent Estiu 2003
Lo Raier maig 2002
Revista La Mañana 21/03/1999 


Mitjans audiovisuals

Catalunya Experience - TV3 (Octubre 2015)
Pel·lícula Vulcania (Setembre 2015)
Videoclip "Mean Man" (Juliol 2015)
El Foraster - Salàs de Pallars (Gener 2015)
Florentino Fashion Film (Estiu 2014)
Col·leccionistes - TV3 (Novembre 2013)
GR Temporada 2 - TV3 (Març 2013)
Del Pirineu a la Pampa (Juliol 2012)
Així compraven els nostres avis - Divendres TV3 (Abril 2011)

Anem a dinar a l'Hotel Bertran,
Raval de la carretera, 9
25693 Salàs de Pallars
.
Tel. 973 67 61 00
http://www.hotelbertran.eu/ca

Recomanable. Cuina clàssica amb uns valors culinaris ancestrals que es remunten als seus padrins i a mitjans del segle XIX. Casolà de qualitat i un preu força raonable. Preu del menú (IVA inclòs): Dies laborables: 14€ Caps de setmana i festius: 15€. Els Canalons a l’estil de la padrina, boníssims!

Seguim ...

Rivert


Rivert és un poble actualment del municipi de Conca de Dalt, al Pallars Jussà. Formava el municipi de Toralla i Serradell, juntament amb els pobles d'Erinyà, Serradell, Toralla i Torallola, fins a la creació de Pallars Jussà, el 1969, municipi que el 1994 hagué de canviar el seu nom pel de Conca de Dalt.


El poble de Rivert és a prop de l'extrem sud-oest de l'antic terme de Toralla i Serradell. De fet, l'accés a Rivert es fa des de Sensui i Salàs de Pallars, per una carretera local que uneix aquestes tres poblacions i la de Santa Engràcia, que pertany a Tremp (antic municipi de Gurp de la Conca. Rivert queda a uns 8 quilòmetres de Salàs de Pallars. Tanmateix, es comunica a través de pistes rurals sense asfaltar amb la resta de pobles del seu municipi.


L'església parroquial del poble, actualment sense culte regular, està dedicada a sant Martí.

La part principal de Rivert, sota l'espadat on hi hagué el castell, està arrecerat per un dosser de roca rogenca amb nombroses obertures (balmes, balços...) provocades per l'erosió i aprofitades per l'ésser humà des de temps molt antics. Hi ha restes de parets, com també es dóna a Gurp, tancant algunes d'aquestes obertures, formant corrals i, més antigament, habitacles que palesen l'existència d'un antic poblament d'origen troglodític.


El poble, que devia ser clos, de marcat caràcter medieval, davalla de la roca que li fa de dosser; això fa que, malgrat la modernització de les cases i els carrers, no hagi perdut del tot l'aire d'antigor que acompanya el visitant quan camina pels seus carrers.


Al poble de Rivert no hi falta l'aigua. Els dos barrancs que emmarquen el poble (torrent de Vall, a llevant, i barranc del Balç, a ponent), porten quasi sempre aigua i, a més, al bell mig del poble, de dins d'un balç obert en la paret que fa de redòs al poble, sorgeix l'aigua en l'apreciada Font de Rivert, o Font d'Amunt. A part d'aquesta font, Rivert en té tres més, a part d'una gran bassa al bell mig del poble.


Història

Rivert apareix en el Fogatge del 1553 amb 12 focs (uns 60 habitants).

Entre 1812 i 1847 Rivert havia tingut ajuntament propi. Havia estat creat a partir del desplegament de les disposicions emanades de la Constitució de Cadis, i fou suprimit a ran de les noves lleis municipals promulgades a mitjan segle XIX, que no permeteren el manteniment dels ajuntaments en poblacions de menys de 30 veïns (entenent com a veí els caps de casa). El 1847 ja apareix agrupat amb els pobles esmentats més amunt dins del terme municipal de Serradell.


Pascual Madoz descriu Rivert (Ribert, hi diu), en el seu Diccionario geográfico... del 1845 Diu que és a la costa d'una muntanya que li impedeix la ventilació, amb un clima destemperat, propens als refredats i als reumatismes. 27 cases formaven el poble, i hi havia, dins del nucli, una font abundant de bona aigua.


Hi ha un barranc, el del Solà, que rega alguns horts i movia dos molins. El terreny és trencat, muntanyós, format per una barreja d'argila i calcària. S'hi collia blat, vi, oli, llegums i patates. S'hi criaven ovelles i cabres, i s'hi caçaven conills i perdius. D'indústria, hi havia un teler i dos molins, un de farina i un d'oli. La població era de 8 veïns (caps de família) i 183 ànimes (habitants).

Sant Martí de Rivert

L'església parroquial de Sant Martí de Rivert

Sant Martí de Rivert és l'església parroquial romànica del poble de Rivert

Situada al mig del poble de Rivert, és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular a llevant. Modernament, es van afegir capelles a la nau, a més de reforçar-se amb contraforts. Té un parell de finestres també romàniques, una de doble esqueixada al centre de l'absis i una d'un sol vessant a migdia.

L'aparell mostra un edifici del segle XI.

Més a Viquipèdia





Sensui

Sensui, o Censui, segons Joan Coromines, és un poble del terme municipal de Salàs de Pallars, al nord de la vila. L'any 2007 tenia quatre habitants en una sola família, que hi mena una granja de porcs. La resta del poble és abandonat i en ruïnes; només es conserva dempeus, del poble vell, l'església.

 Església de Santa Bàrbara de Sensui, o de Santa Maria de Sensui

El poble es troba 2,3 km al nord, en línia recta, de Salàs de Pallars, i és accessible per una carretera local asfaltada que hi mena en menys de 4 quilòmetres de recorregut. És la carretera que també mena a Rivert i, a través d'un desviament, a Santa Engràcia.

Història

Havia tingut ajuntament propi entre el 1812 i el febrer del 1843. Fou creat a ran del desplegament de la Constitució de Cadis, i suprimit i agregat a Salàs de Pallars el febrer del 1843 pel fet de no arribar als 30 veïns (caps de família) necessaris per poder mantenir l'ajuntament propi, segons les lleis municipals promulgades aquell any.

El poble és esmentat des del 994, igual que Salàs de Pallars, i el 1553 tenia 18 focs (uns 90 habitants). Tanmateix, al llarg de la història no ha passat mai d'una vintena d'habitants. El 1960 encara hi havia 12 habitants, que el 1970 havien desaparegut del poble, el qual oficialment era despoblat. En l'actualitat torna a haver-hi 4 habitants, com ja ha quedat dit.

Havia pertanyut al monestir de Sant Genís de Bellera, i després, com tot el patrimoni d'aquest monestir, al de Santa Maria de Lavaix.

Absis

Pascual Madoz parla de Centuy ó Censuy en el seu Diccionario geográfico... del 1845. Diu que és en un lloc alt, perfectament ventilat i amb clima saludable. Tenia 4 cases s'un sol pis i aspecte miserable, i una capella amb un cementiri petit. El terreny és aspre, trencat i, en general, muntanyós i de mala qualitat. Hi ha 56 jornals de terra de conreu. No té boscos amb arbres per a fusta de construcció, però sí per a treure'n llenya. S'hi produïa blat, oli i poc vi, i dolent. La principal collita és d'oli. Hi ha ovelles i cabres, dues parelles de bous per a llaurar i 5 ases. Formaven la seva població 3 veïns (caps de casa) i 16 ànimes (habitants).

Presideix l'antic nucli de Sensui la seva església, romànica, Santa Bàrbara de Sensui.

Font: Wikiwand

Església de Santa Bàrbara de Sensui, o de Santa Maria de Sensui

Santa Bàrbara de Sensui és l'església romànica del poble de Sensui, pertanyent al terme municipal de Salàs de Pallars, de la comarca del Pallars Jussà. Era sufragània de la parròquia de Sant Martí de Rivert. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Edifici d'una sola nauu cobert amb volta de canó apuntada reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular que connecta amb la nau mitjançant un arc presbiteral. L'absis està flanquejat per dues absidioles de planta rectangular formant com un transepte. Hi ha dues finestres, una de doble esqueixada, a la façana sud de l'absidiola i l'altra d'una sola esqueixada, a la façana oest. Presenta un campanar d'espadanya de dos ulls. Les façanes són llises, amb motllura al ràfec de l'absis central. La porta està a la façana sud. L'aparell és de carreu irregular amb filades uniformes.

Façana de llevant

Història

La vila de Sensui és documentada des de l'any 840 quan fou venuda al monestir de Sant Genís de Bellera. La vila i l'església de Sensui estigueren vinculades a aquest monestir fins a la seva incorporació al monestir de Santa Maria de Lavaix.

En la visita pastoral del 1758, sota l'advocació de Santa Bàrbara, l'església era sufragània de Sant Martí de Rivert. Al 1904 Sensui formava part de la parròquia de Sant Adrià de la diocesi de Lleida, de la qual fou segregada i annexada de nou a la parròquia de Rivert, del bisbat d'Urgell. Actualment depèn de la parròquia de Salàs de Pallars.

Molt possiblement santa Bàrbara no és l'advocació original, sinó que ho era santa Maria. Tanmateix, el 1043 ja consta el patronatge de santa Bàrbara, tot i que el 1204 torna a sortir com dedicada a santa Maria. En les visites pastorals de l'edat moderna surt sempre sota el nom de santa Bàrbara.

Font: Wikiwand


Capçalera de l'església parroquial de Sant Martí de Talarn. Absis poligonal

Talarn

Talarn és una vila i municipi de la comarca del Pallars Jussà. La vila de Talarn és l'antiga capital de la comarca del Pallars Jussà, condició que perdé a favor de Tremp a finals de l'edat mitjana. El seu terme municipal és al centre, decantat cap a ponent, de la comarca, en el lloc més ben comunicat de tota ella. La vila, però, pel fet d'estar aturonada fora de les vies de comunicació, en queda una mica al marge, tot i que molt propera, tant de les vies de comunicació com de la mateixa Tremp.  El castell i vila de Talarn té un capítol a part, dedicat als elements que conserva de la vila medieval.
Torre de la muralla
El castell i vila de Talarn té un capítol a part, dedicat als elements que conserva de la vila medieval.

Talarn és un dels pocs municipis del Pallars Jussà que es mantenen quasi inalterats al llarg del temps. Aquest quasi és perquè se'n va retallar 1,98 km², cedits a Tremp el 1959, perquè hi havien anat creixent uns barris que, de fet, formaven un contínuum urbà amb Tremp: les Adoberies, la Pedrera i el Cementiri. Així, dels 29,86 km² inicials, passà als actuals 27,88.

Tanmateix, en la proposta derivada per l'informe popularment denominat Informe Roca,[1] l'antic terme de Talarn havia de ser profundament modificat: la seva meitat meridional, que envolta part del terme, i la mateixa ciutat, de Tremp, havia de passar a ser terme municipal de la capital del Pallars Jussà. Com a intercanvi, l'antic terme de Gurp de la Conca havia de passar de Tremp a Talarn, amb la qual cosa l'Acadèmia General Bàsica de Sotsoficials deixaria de ser migpartida entre dos municipis diferents. A més, Tremp entrava a formar d'una de les quatre agrupacions municipals del Pallars Jussà, integrada per Tremp, Talarn i Montsec.


La vila de Talarn

La vila de Talarn històrica és una antiga plaça forta medieval, amb muralles, torres als portals i als angles principals i portals d'accés a la vila closa. Una bona part de les muralles ja no existeix, en part perquè van ser aprofitades com a elements constructius de les cases que es van anar dreçant damunt d'elles, però una part de les torres i portals encara són in situ. De tota manera, la constitució urbana com a vila closa és perfectament recognoscible avui dia.

Interior de l'sglésia parroquial de Sant Martí

L'església parroquial és dedicada a sant Martí. Tot i constar documentada des del 1097, el temple actual és principalment de la reconstrucció del 1639. És d'una sola nau, de grans dimensions, i té un orgue del 1748, construït per Josep Bosch de Serinyena, constructor d'orgues d'una família molt acreditada en aquell temps. Ha estat restaurat el 1975, i torna a ser una de les joies de Sant Martí de Talarn.

Orgue de Sant Martí

El castell de Talarn era en el lloc més elevat i oriental de la vila closa, on encara avui dia es poden veure algunes restes. S'hi conserva la Torre de la Presó i el Pla del Castell, l'antic pati d'armes. En el que es conserva es pot observar un diàmetre de 2,7 m. a la torre, una alçada de 6, amb dos relleixos a 2,9 i 3,9 m. del terra, i amb uns gruixos, en els murs adjacents, de 180 cm.

Pany de la porta de l'església

Constituïen la vila closa pocs carrers, encara conservats. Es tracta d'un carrer principal, el del Mig o del Forn, que arrenca del costat nord de l'església, i, paral·lel a ell, el carrer Nou, o de Pau Coll, que de fet esdevé carrer principal, ja que enllaça el Portal de Soldevila, al sud-est, amb el Portal de la Torre de Caps, al costat de la torre d'aquest nom, al nord-oest de la vila.

Església parroquial de Sant Martí

Més al nord discorre un tercer carrer, que passa pel castell i la plaça de Vilanova, o del Gall, a occident de la vila. Com a carrers, dins del clos de la vila només hi ha aquests tres; ara bé, relligant-los i completant la trama urbana de Talarn, tot de carrerons acaben de teixir la trama urbana de Talarn. Es tracta de carrerons com el del Forn o el del Castell, per exemple.

Vista del pantà de Sant Antoni, a l'estret de Susterris, de la Noguera Pallaresa

A l'interior de Talarn es conserven algunes de les residències de les famílies benestants de Talarn que s'estaven a la vila durant l'edat moderna, que són esmentades a l'apartat d'història. Entre totes elles destaca la casa del baró d'Eroles, que encara avui dia es veu que fou la casa més destacada de la vila.

Restes del Castell de Talarn

A la llinda principal de la casa, sota l'escut familiar, es llegeix el lema que encunyà el baró d'Eroles per tal de descriure la seva situació personal: Perseguidos mas no vencidos. Aquest lema fou gravat en la reconstrucció de la casa després de l'atac i saqueig, amb incendi inclòs, del 1822.

Font Viquipèdia




Llimiana

La vila i municipi de Llimiana se situa al sud de la comarca del Pallars Jussà, entre el Montsec de Rúbies, la Conca de Tremp i la serra de Sant Gervàs.

Llimiana

Té un enclavament de 3,52 km², apartat de la resta del terme municipal, els Obacs de Llimiana, situat entre Gavet de la Conca i Isona i Conca Dellà (nord-est). És un dels pocs termes municipals pallaresos que no han sofert remodelacions als anys 70: ni s'ha agrupat a cap altre municipi, ni se li n'ha agregat cap. 

El municipi modern de Llimiana fou creat a partir del desenrotllament de les disposicions de la Constitució de Cadis, l'any 1812. D'ençà aleshores, aquest terme municipal no ha sofert cap mena de canvi.


En la proposta derivada per l'informe popularment denominat Informe Roca, Llimiana havia de passar a formar part d'un nou terme municipal, amb el nom de Montsec, integrat també pels termes municipals de Castell de Mur i Sant Esteve de la Sarga, a més de la Vall de Barcedana, amb els pobles de Sant Cristòfol de la Vall, Sant Martí de Barcedana i Sant Miquel de la Vall, encara actualment pertanyents a Gavet de la Conca. El nou municipi de Montsec, a més, entrava a formar d'una de les quatre agrupacions municipals del Pallars Jussà, integrada per Tremp, Talarn i Montsec.



El poble de Llimiana té un terme municipal situat al sud de la comarca del Pallars Jussà, en la zona del Prepirineu de la província de Lleida. Aquí apleguem continguts que estan dedicats al voltant de tot el que fa referència al nostre poble, la seva gent, les seves tradicions, la natura, la vida rural de pagès i una mica d’Història. Al llarg del temps s‘han anat incorporant aportacions per part de distints col·laboradors i s’ha anat fent més gran. Per tant, està obert a la vostra contribució si teniu material d'interès general sobre aspectes del nostre poble i continuar preservant aquests aspectes locals.

El poble es troba a 790 m. sobre un cim rocallós d’una serra al nord de la Serra del Montsec. Des de la seva alçada domina vistes a la vall de Barcedana, el congost de Terradets i el riu Noguera Pallaresa amb el pantà de Cellers. Es comunica per una carretera local que surt de la C-13 que puja serpentejant la muntanya, per un pont sobre el Noguera Pallaresa. Aquesta carretera té una cruïlla que comunica amb la carretera dels Masos que porta al poble de Gavet de la Conca. Una altra carretera local enllaça amb els pobles de la Vall de Barcedana, que puja fins a l’Hostal Roi.

Absis i absidioles

El terme municipal de Llimiana està format per: el poble, una sèrie de masies anomenada Els Masos de Llimiana, i una agregació de masies anomenada Els Obacs de Llimiana. Els Masos de Llimiana es situen al llarg de l’esquerra del riu Noguera Pallaresa, aprofitant la proximitat de terrenys de cultiu. El nucli de «Els Obacs de Llimiana» la formen vàries masies al voltant d’una església, que pertanyen a la Conca Dellà (d’Isona), no limiten amb la resta del terme, formant una agregació aïllada, propera a Sant Salvador de Toló.

L’extensió del terme inclou una part del Montsec de Rúbies on trobem diversos emplaçaments d’interès: la cova dels Muricecs, la cova Negra del Montsec, l’ermita de Sant Salvador del Bosc, la cova del gel i la central hidroelèctrica de Terradets (1935).

Font, abeuradors i antics rentadors

A la Serra de Sant Gervàs hi trobem l’ermita de Sant Andreu, descoberta l’any 1970 amb un estil romànic únic en tractar-se d’una construcció amb uns originals àbsides bessons.

Llimiana és un poble petit amb 150 habitants censats (idescat 2016). Situada en el centre del poble hi ha l’església romànica de Santa Maria de la Cinta del segle XI. L’església es troba entre la Plaça Major i la Plaça del Fossar Vell. La Plaça Major destaca per incloure un recinte amb el campanar, la rectoria, el depòsit de l’aigua elevat, el porxo de casa Pedro i la Casa de la Vila.

Capçalera

Al costat de la Plaça Major trobem la casa del Dr. Bonifaci. Aquesta casa va ser convertida en dispensari en la planta baixa, i Museu en la primera planta. El Museu és una casa pagesa pallaresa del començament del segle XIX, que va veure quatre generacions de metges. Es fa homenatge a l’últim metge de Llimiana que va estar exiliat per mitja Europa, el doctor Josep Bonifaci.

Des d'aquí ens reunim tots aquells que pugem al poble habitualment, els que pugen de cap de setmana, els que pugen per l'estiu, els que hi tenim els nostres familiars, els que hi vivim... Llimiana és petit actualment però va arribar a tenir un miler d'habitants en segles passats. Es recorda haver tingut diverses botigues, artesans i inclús un mercat setmanal.

Ebassament de Terradets

Què ofereix Llimiana? La seva situació privilegiada: un entorn rural en mig del Prepirineu, desnivells de muntanya i banys a les aigües del Noguera Pallaresa. El paisatge i els valors artístics són destacats. La seva gent, familiar, hospitalària i amb ganes de passar-s'ho bé. Molta tranquil·litat, sempre que no sigui el mes d'agost, ja que llavors es troben tots en Festa Major amb moltes activitats.

Cellers i l'Hotel Terradets

Església de la Mare de Déu de la Cinta

En mig del poble i en la part més elevada, es troba situada l’església parroquial de Llimiana, dedicada a la Mare de Déu de la Cinta. Es tracta d’una església romànica del segle XI. Hi destaquen els tres absis que són els més alts de Catalunya. Amb aquesta majestuositat, popularment el Pallars anomenava a aquesta església «la Catedral de la Conca» i es considera com una de les esglésies més espectaculars del Pirineu.

Embassament de Terradets i el scongost a través del Montsec

Al costat nord trobem la plaça del Fossar Vell, que com el seu nom indica era l’antic cementiri medieval. Al costat sud trobem la Plaça Major del poble, que va ser una mena de claustre en el moment que va ser una canònica, on ara hi trobem l’arjum (aljub) i la font del poble feta a l’any 1933. Al costat dels absis hi puja el campanar, que en la seva part superior està reconstruït.


La nau central i l’interior dels absis van ser desenguixats en una reforma l’any 1957 i es van rejuntar les pedres. Com podem veure en les fotografies del CEC de l’any 1932, tot estava emblanquinat. En aquesta reforma també es va pavimentar el terra de l’interior que va fer desaparèixer les làpides sepulcrals dels segles XVII i XVIII que abans cobrien el terra, tres tombes es van respectar i es poden observar en la nau esquerra. Hi podem llegir els noms del doctor Pere Serra i la sepultura d’algú de la família Vilar.


L’estructura dels pilars de la nau i les decoracions dels absis tenen molta semblança als que trobem a Sant Joan d’Isil, encara que aquesta església és més tardana. L’interior és molt exacte a la de Sant Esteve d’Abella, sense els aplanaments dels arcs que aquí tenim.

Els tres absis de llevant són la part més espectacular, d’estil llombard molt treballat. Aquests absis (la capçalera de l’església) serien originals del segle XI, la part que generalment es construïa primer en fer una església romànica.


Els absis estan ornamentats amb arcs cecs, agrupats per parelles i separats per lesenes, amb mènsules triangulars molt elaborades. L’absis central presenta dos fileres de tres finestres i els absis laterals, dos fileres amb una finestra cadascun. Les finestres inferiors de l’absis central estan una mica més baixes que les finestres inferiors dels absis laterals. Aquestes finestres inferiors estan tapiades ja que estan sota terra de l’actual altar.


Fins el 1990, no vam tenir l’oportunitat de veure’ls degut a que estaven ocults dins l’edificació de la rectoria. Aquestes dependències del capellà es construïren adossades als absis, aprofitant-los com una paret més. Un menjador amb un foc a terra estaven construïts compartint en la paret amb una finestra d’un dels absis.

L’enderrocament de la rectoria que amagava els absis ja va ser proposta abans de la guerra amb motiu de la visita d’estudiosos del romànic, entre ells l’Antonio Gallardo i Garriga (1889-1942), al que li devem totes les fotografies antigues conservades en el Centre Excursionista de Catalunya. L’any 1975, Jordi Mir i Parache ho torna a proposar arran la publicació del seu llibret dedicat a Llimiana.


Tant l’absis principal com les absidioles presenten finestres a doble nivell, cosa que fa pensar que el projecte constructiu preveia una cripta. També fa sospitar el nivell tan alt del terra de l’altar, pavimentat de nou en la reforma l’any 1957, moment també en que es va portar la taula de l’altar, i el mateix picapedrer li va donar la forma in situ, segons recorda en Joan de Pedro.


La porta original era al sud, que dona a la Plaça Major, i que existeix com a entrada actual per a persones amb mobilitat reduïda. En una reforma es va construir una porta d’entrada a la façana oest, més elevada del nivell del carrer, amb escales. Les escales de pedra contenen pedaços de làpides on s’aprecien fragments d’inscripcions, d’aquesta manera aprofitaren els materials que estaven en un altre lloc.


Tal vegada enterraments en la pròpia església, làpides senceres es troben en l’interior actual i es van exhumar dos en el moment d’excavar l’absis dret en la prospecció de la cripta. La mateixa església era lloc d’enterraments, i també els seus voltants. En el moment de fer obres en la plaça del Fossar Vell es trobaren restes d’ossos molt remenats en la terra, també en deien que n’havien trobat en fer el dipòsit als anys seixanta.

Al costat dret de la porta hi han unes plaques de ciment amb alguna inscripció del final de la Guerra Civil, que devien sustentar algun plafó. Hi posa «año 1938, Llimiana 29 de J. III año triunfal». A l’esquerra de la porta, en l’arrebossat de ciment de la paret, hi figura gravat l’any 1961.

Font: Llimiana.com
http://www.safradelmontsec.com/cat


    -.-

    Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada