diumenge, 13 de gener de 2019

Santa Coloma de Queralt, Rauric, La Cirera, Llorac, Vallfogona de Riucorb, Guimerà, Santa Maria de Vallsanta, ...

03.11.2018 Com ja comença a ser tradició, visitem una vegada més Santa Coloma de Queralt en motiu de celebració de la 4a edició de Som terra de safrà.
.

Els dies 2 i 3 de novembre es celebrar 4a edició de Som terra de safrà, Cuina, història, terra i cultura. Santa Coloma de Queralt, Cuina, història, terra i cultura, jornades amb la voluntat de potenciar aquest cultiu a la Baixa Segarra i difondre el producte local.

L’objectiu de la jornades és donar a conèixer el procés productiu del safrà explicant-ne les seves particularitats i promoure el seu cultiu a les zones interiors de Catalunya.

Tallers, demostracions de cuina i activitats per a tots els públics. Programa Som terra de safrà 2018
Jornada tècnica: El safrà: cultiu, usos i propietats
 .
Descarrega’t el programa aquí: Programa_Jornada_tènica_safrà

Val a dir que aquesta visita va acabar sent molt profitosa.
Veieu aquí el resultat: 24.11.2018 Santa Coloma de Queralt


Santa Coloma de Queralt

Santa Coloma de Queralt està situada a l’extrem nord-est de la demarcació de Tarragona. Encara que administrativament pertany a la Conca de Barberà, és el centre de la comarca natural de la Baixa Segarra, històricament vinculada a la vegueria de Cervera. Hi ha assentaments propers a la vila que daten del Neolític, però el primer nucli de població de Santa Coloma de Queralt és ibèric.


El primer document que fa referència a la població de “Sancta Columba” data del 976 i la situa en el territori de la “marca, davant els confins d’Espanya”, és a dir, terra de frontera entre la Catalunya cristiana i la musulmana.

Durant quasi mil anys Santa Coloma de Queralt va ser la casa pairal de la baronia dels Queralt, una de les famílies feudals més poderoses de l’Edat Mitjana, ferma aliada dels comtes de Barcelona. D’aquella època són els principals monuments: part del castell, la muralla (de la qual en resten quatre portals), església parroquial, call jueu... La comunitat jueva, representava un percentatge important de la població. Els jueus es dedicaven a activitats comercials i no varen ser mai objecte de persecució.

Durant els segles XVI i XVII el castell passà a ser residència senyorial i s’introduïren modificacions d’estil renaixentista i barroc.

En les guerres nacionals del XVII i XVIII Santa Coloma de Queralt va restar sempre fidel a les institucions catalanes.

Durant la Guerra dels Segadors, la vila va declarar “enemic de la pàtria” el comte de Santa Coloma de Queralt i virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt. Després va posar-se sota la protecció del rei de França i renuncià a l’apel·latiu Queralt per anomenar-se Santa Coloma “la Reial.


En la Guerra de Successió, la vila es va declarar partidària de l’Arxiduc Carles d’Àustria i col·laborà en la lluita contra les tropes franco-castellanes de Felip V. Després de la derrota de 1714 i durant tot el segle XVIII, la vila va experimentar un fort creixement de la població, que va provocar la desaparició de les muralles en edificar-se els ravals. Avui són visibles encara algunes torres i resten intactes quatre portals.

Al segle XIX i fins a mitjans del XX la indústria tèxtil va suposar un important creixement econòmic i demogràfic de la població, que va augmentar en més de mil habitants i arribà al seu màxim històric de 3.500 habitants el 1932. Durant la guerra de 1936-1939, la vila canvià el seu nom històric pel deSegarra de Gaià.

A partir de la dècada dels 70 del segle XX l’embranzida econòmica vingué de la mà del sector de la construcció, a més de l’agricultura tradicional del cereal, pròpia de les terres altes i seques de l’interior de Catalunya.

Santa Coloma de Queralt ha tingut sempre una gran tradició associativa, tant en l’àmbit recreatiu com cultural. Aquestes associacions són encara la trama i l’ordit de la societat colomina.
.

...Passegeu tranquil·lament pels seus carrers, atureu-vos davant les cases i balcons, asseieu-vos a l’ombra de les seves places, deixeu-vos captivar per la bellesa dels seus monuments i que les pedres us parlin d’altres temps i altres gents...



El castell dels Comtes

El castell de Santa Coloma va ser la residència principal dels barons de Queralt durant tota l’Edat Mitjana. El seu patrimoni era el segon de Catalunya després del dels Cardona.


Durant el segle XVI, en traslladar-se a viure a la ciutat comtal, el castell va passar a ser residència temporal dels senyors i va experimentar grans transformacions que bàsicament li donaren I’actual aspecte exterior. L’interior, però, sofrí altres grans canvis en diverses èpoques.

L’accés al recinte es fa a través d’un portal del segle XVIII que dóna al pati d’armes. Els edificis d’aquesta plaça són també del segle XVIII i corresponen a dependències annexes al castell. Cal destacar, però, que la façana gòtica de la capella correspon a l’antic hospital de Santa Magdalena, que va ser traslladada a aquest indret l'any 1922.

Les primeres notícies del castell de Santa Coloma daten del 1018. L’edificació més antiga és la torre circular, bastida a finals del segle XI. Té una alçada de 23 m i un diàmetre de 12 m, amb un gruix de murs de 3,25 m a la base. En el conjunt de l’edifici hi podem observar clarament tres períodes constructius: el gòtic, on distingim les dependències pròpies d’un castell fortificat (planta baixa i soterranis), el renaixentista i barroc (façana principal i entrada), pròpies d’un palau-residència. Entre aquestes cal destacar l'escalinata, amb 34 graons d’una sola peça. La volta d’escala és coronada per un fresc al·legòric al déu riu Tíber.

Les nombroses modificacions i els afegits dels segles XVIII i XIX portaren I’edifici al límit del col·lapse fins que el 1987 passà a mans del municipi i es procedí a la seva rehabilitació. Actualment les seves dependències s’han convertit en casa de cultura de la vila.
.
Castell dels dels Comtes de Queralt

Entre els senyors de Queralt cal destacar:

• Pere II (1230-1275), conegut amb l’apel·latiu “Cor de Roure”, que participà amb Jaume I en les conquestes de Mallorca, València i Múrcia.

• Pere III (1275-1285), va ser almirall de l’esquadra catalana de la Mediterrània i participà en la conquesta de Sicília.

• Dalmau I (1376-1387), lluità en la conquesta de Sardenya i contra Pere I “el Cruel” de Castella. Participà en les Corts de Montsó de 1383.

• Pere VIII (1595-1606), aconseguí el títol de comte de Santa Coloma de mans de Felip III (1599).

• Dalmau III (1606-1640), virrei de Catalunya, morí el 7 de Juny del 1640 en el Corpus de Sang que donà origen a la Guerra dels Segadors.

La vila es declarà partidària de la Generalitat i es va posar sota la protecció del rei de França. El castell va ser hospital de l’exèrcit.

A partir del 1689 la família Queralt va anar integrant-se en l’alta noblesa castellana.

Les Corts de Cadis (1811) aboliren els drets jurisdiccionals dels senyors, però el títol de comtes de Santa Coloma subsisteix encara en l’actualitat.


Més informació: Monuments historics, Fem un tomb Santa Coloma de Queralt, turisme...

Església parroquial de Santa Maria 

L'Església parroquial de Santa Maria és un edifici del municipi de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
.

Es tracta d'una església d'una sola nau amb presbiteri poligonal i capelles obertes entre els contraforts, de planta rectangular les de la capçalera, quadrades la resta. La volta de creueria s'estructura en tres trams. Pel que fa a les obertures, cal indicar lo poc visibles que són de l'exterior. L'edifici està completament integrat en l'espai urbà i les cases del poble van bastir-se a tocar del presbiteri. A les capelles obertes a la façana sud es realitzaren reformes tardanament.

Al seu interior es conserva el retaule de Sant Llorenç, gòtic, realitzat per Jordi de Déu. Capella lateral hi ha un retaule de Sant Llorenç del segle XIV d'estil gòtic i atribuït a Jordi de Déu.

La portada d'accés a l'església originària s'obre a la façana nord atès que el mur sud s'integra en el recinte emmurallat. És esbocinada i l'arc superior apuntat. Els capitells col·locats a la part alta dels brancals mostren una decoració de tipus vegetal. Sobre la llinda va ser instal·lada una imatge de Santa Coloma que possiblement procedeix de l'antic retaule major. De pedra negra de 1m 30cm (aproximadament) d'alçada.

La torre campanar adossada al darrer tram de la nau va iniciar-se a finals del segle XVI i no s'acabà fins al segle XVII. El material constructiu emprat a la totalitat de l'edifici és la pedra. Tallada regularment apareix col·locada en el mur a la manera "isodoma".

La imatge de Santa Coloma és a sobre la llinda de la portada, dins d'espai que forma l'ogiva de l'arc. Està resolta amb gran naturalisme, sobretot en la indumentària de plecs complexos. Amb la mà esquerre sosté el llibre i amb la dreta aguantava la palma, avui desapareguda. La Santa porta corona i el cabell recollit amb dues trenes que reposen sobre la capa. El mateix bloc de pedra en el que s'esculpí la figura, presenta un podi, d'estructura octogonal, decorat amb elements vegetals estilitzats.

Història 

L'església parroquial primitiva del lloc va ser romànica. L'any 1167, en el testament de Pere I de Queralt hi ha una menció expressa a la consagració d'aquest edifici que aleshores encara no s'havia dut a terme. L'indret que apareix mencionat per primer cop el 987 com a afrontació, va assolir al llarg dels segles XIII-XIV un gran desenvolupament. Els Queralt, senyors del lloc, no van ser aliens a aquest fet. El primer edifici deuria esdevenir insuficient i la burgesia instal·lada a Santa Coloma va promoure la nova fàbrica. Les obres s'iniciaren pels volts del 1330 i amb més o menys vicissituds van allargar-se fins al segle XVII. L'empresa era ambiciosa i els documents en són testimoni atès que durant períodes molt precisos les obres es van interrompre.

La imatge fou trobada al treure una portalada barroca (any 1939) que hi havia davant la portalada gòtica de l'església parroquial de Santa Coloma de Queralt.
Retaule de sant Llorenç 

A la capella de la Santa Creu, la més notable de l'església de Santa Maria, es conserva el magnífic retaule gòtic de sant Llorenç. Va ser obrat en alabastre per Jordi de Déu els anys 1386-87. Està presidit per la figura del sant sota un dosser. A banda i banda hi ha dos cossos amb escenes de la vida del sant i a la part inferior, la predel·la amb motius florals i figures d'apòstols. També s'hi pot veure, en un dels entrecarrers verticals, l'escut de la família Ferrer, promotora de l'obra.
.
Sant Llorenç

Jordi de Déu 

Jordi de Déu (Messina, segle XIV - c. 1418), més tard Jordi Joan, fou un escultor gòtic català d'origen grec.

Fou comprat com a esclau al mercat de Barcelona per l'escultor Jaume Cascalls, que l'instruí en l'ofici. Les primeres notícies de la seva activitat com a escultor al costat del seu amo són de 1363, quan amb ell treballava en l'encàrrec que havia rebut de Pere III el Cerimoniós per construir i esculpir un panteó reial al monestir de Poblet. S'escapà diverses vegades, però fou capturat i empresonat, i obligat a continuar la feina a Poblet. 

Amb Cascalls treballà, durant la dècada de 1370, al timpà del Judici Final de la façana de la catedral de Tarragona. El 1377 treballava a l'església de Santa Maria de Cervera, per a la capella de Sant Martí de la qual va fer el sepulcre de Jaume Serra Major i un retaule. A Cervera s'associà amb l'escultor de Berga Bernat Pintor. A finals d'aquest any, però, el rei, tot elogiant-lo, manà que tornés a Poblet a ajudar Cascalls en l'obra del panteó. Havent mort Cascalls vers 1378, el rei el va nomenar mestre major de l'obra del panteó reial de Poblet el mateix any 1381. 

Entorn del 1375 va fer el Retaule de la Concepció per a l'església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, del qual només es conserven alguns fragments, la data del qual coïncideix amb la Creu de Sant Jordi, abans situada a la partida de Vadi Celi i ara al costat del carrer dels Templers, creat els anys 80 del segle XX; i entre 1386 i 1387 el retaule d'alabastre de Sant Llorenç, a l'església de Santa Coloma de Queralt.

Retaule de sant Llorenç

D'aquesta època són les figures jacents de Joan I i de les seves successives esposes, Mata d'Armanyac i Violant de Bar, lliurades el 10 de gener de 1391, el sepulcre de la infanta Joana d'Aragó, comtessa d'Empúries i els de diversos infants morts joves, fills de Pere III i de Joan I, tots a Poblet. Excepte el sepulcre de la infanta Joana, totes aquestes obres foren destruïdes al segle XIX. 

A l'àrea de Poblet, va treballar també per a les esglésies de Vinaixa, Forès i Vilosell i el 1393 va fer la creu de Montblanc.

El 1390 va esculpir 50 capitells amb figures, 28 bases de columna i 28 cimacis per a l'ala SE del claustre inferior del monestir de Ripoll, per encàrrec de l'abat Ramon Descatllar. 

A Barcelona, el bisbe Ramon d'Escales li va encarregar el 1390 diverses imatges per a la catedral de Barcelona: unes per al mur de tancament del cor, amb mènsules que representen profetes de l'Antic Testament, i altres per a l'escala del púlpit, amb figures de l'arcàngel Gabriel i la Mare de Déu de l'Anunciació. Com a recompensa per aquests treballs va aconseguir la llibertat deixant d'ésser esclau de Cascalls. Possiblement, també treballà per al convent del Carme de la mateixa ciutat, del qual es conserven algunes peces que li són atribuïdes, i per a l'Hospital de la Santa Creu, per al qual obraria claus de volta i capitells del claustre. 

És autor dels escuts i, potser, de l'arcàngel que decoren la portalada gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona, feta el 1400, obra que ja signà amb el cognom Joan (Johan). Es creu que canvià el nom quan aconseguí la llibertat, bé per decisió de Cascalls o dels seus hereus, bé per influència del bisbe Escales.

El 1402 va fer la creu de Santa Coloma de Queralt. Entre 1398 i 1407 va treballar en l'obra del Palau del rei Martí, a Poblet.

Va tenir dos fills escultors, Antoni Joan i Pere Joan, aquest últim molt destacat.

La influència de Cascalls és visible en el seu estil, tanmateix més estilitzat. En la seva última etapa mostra una tendència al realisme d'influència borgonyona.

La seva vida ha estat novel·lada per Vicenç Aguado a L'escultor de Déu (2016)Abans de marxar de Santa Coloma, fem esment a la botiga obrador de la Maria Soler: Al pot petit hi ha
.

Obrador i botiga de la Maria Soler

Maria Soler: Al pot petit hi ha
Plaça Major, 15,
43420 Santa Coloma de Queralt
Tel: 633 73 99 03

Web oficial: https://mariasoler.cat
A facebook: https://www.facebook.com/alpotpetithiha
A Instagram: https://www.instagram.com/mariasoler_lart_de_la_conserva

A la Maria Soler, (l’art de la conserva) hi podreu trobar productes de gran qualitat, melmelades, gelees, vinagres ... producte de proximitat tractat amb respecte i estima amb un resultat immillorable.

Rauric

Rauric

Rauric. Nucli de població agregat a Llorac, a la Conca de Barberà. Situat a la banda sud-oriental del terme, ja a l'altiplà segarrenc, a la dreta de la carretera de Santa Coloma de Queralt a Ciutadilla. Molt a prop, a la banda meridional hi ha la font de Rauric, on neix el riu Corb.




El lloc es troba documentat des del segle XII, quan Pere de Queralt, el 1167, el deixà en testament als hospitalers, reservant-hi drets per a Gombau d'Oluja, Berenguer d'Aguiló i Guillem de Timor. A finals del segle XII, era possessió de Gombau d'Oluja.

A partir del segle XIV, va pertanyer als Queralt de Santa Coloma. 

De l'antic castell de Rauric, actualment només en resten els fonaments.
.

L'església de Santa Fe fou sufragània de la de Montargull i totes dues van pertànyer al bisbat de Vic fins al 1957, quan passaren a l'arxidiòcesi de Tarragona. Actualment és sufragània de Llorac.


Més informació de Rauric





La Cirera

La Cirera és un nucli de població al centre del terme municipal de Llorac, a la Conca de Barberà. És a 750 metres d'altura i s'hi arriba per una carretera veïnal que enllaça amb els pobles de Santa Coloma de Queralt i Ciutadilla. Es formà al voltant d'un turó on estava ubicat el castell de la Cirera, ja documentat en el segle XII. En el segle XIV pertanyia a la família Alenyà de Montblanc, mentre que en el segle XVII costava com a baronia de Dalmau d'Ivorra. L'església de Santa Maria de la Cirera és d'arquitectura gòtica. Font: Viquipèdia

Santa Maria de la Cirera

Església de Santa Maria de la Cirera

Església de Santa Maria de la Cirera és una obra del municipi de Llorac (Conca de Barberà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església documentada des de l'any 1140, està construïda sobre una antiga església romànica. L'edifici actual és d'època barroca, d'una sola nau, amb capelles laterals i absis semicircular. La portada, mancada de decoració, està formada per dovelles emmarcades en la seva part superior. La rosassa és petita i sobre d'ella i rematant la façana se situa un nínxol que en origen podria haver estat l'espadanya. El campanar, d'època posterior, és de base quadrada que en el tram superior es transforma en octogonal i està coronat per una semiesfera.

Font: Viquipèdia

Fornícula de l'església de Santa Maria de la Cirera

Arcàngel



El doble Sol

El doble Sol

El doble Sol







Llorac

Llorac és un municipi ubicat a l'extrem septentrional de la comarca de la Conca de Barberà. El seu terme és força accidentat. Ocupa el primer tram del riu Corb, que neix al terme de Rauric. El poble de Llorac està ubicat al peu d'un petit tossalet, a la vora del riu Corb. L'església, d'origen romànic, està dedicada a Sant Joan i fou refeta a finals del segle XVIII.
.
Sant Joan de Llorac

Situat a l'extrem septentrional de la comarca de la Conca de Barberà, el poble de LLorac disposa de paratges de gran bellesa natural com les Obagues del riu Corb, zona declarada Espai d'Interès Natural, pel seu microclima tan especial, en ser un enclavament de vegetació submediterrània i eurosiberiana en una zona normalment seca i de clima continental. També travessa el terme municipal la Ruta Verda de la Conca de Barberà, un projecte desenvolupat per conèixer més de prop els parcs eòlics de la zona.

Sant Joan de Llorac

El terme és accidentat pels contraforts dels altiplans segarrencs però hi ha un descens progressiu en la línia d'est a oest. El municipi, a 648 m d'altitud, ocupa la vall del primer tram del riu Corb, que neix al terme de Rauric al seu marge esquerre i al peu d'un tossal que el domina des de migdia.

Sant Joan de Llorac

A més de la població de Llorac, comprèn les pedanies de Rauric, la Cirera, Albió i el despoblat de Montargull. Tots són pobles petits que viuen principalment de l’agricultura del cereal i la ramaderia i que han sabut mantenir el seu encant. Són pobles carregats de patrimoni històric.

Més informació de Llorac


L'Albió

Albió és un nucli de població ubicat a l'extrem més occidental del terme de Llorac, a la Conca de Barberà. La població es formà a redós del castell d'Albió, situat en un petit tossal i del qual encara resten els fonaments. Sota el tossal es troba el molí, construcció del segle XIII.

Albió

Història 

Una de les primeres notícies documentals sobre Albió és de l’any 1075, quan Guillem, fill de Mir, va fer donació a la seva esposa Ermengarda de la meitat d'un alou situat al castell d’Albió. A poc a poc, entre els segles XII i XIII, Albió passà a formar part del grup de possessions que la comanda templera de Barberà (Barberà de la Conca) obtindria a la vall del Corb, les quals administraria des de la sotscomanda de Vallfogona (Vallfogona de Riucorb). Començà a obtenir-hi drets, l’any 1170, per donació de Berenguer de Montargull, que més tard ingressà al Temple i fou comanador de Barberà. Entre 1191 i 1193 amplià els dominis sobre el lloc, en rebre de Berenguer d'Albió i Carbonell de Vilagrassa la Torre d’Albió. Una altra fita important d’aquest procés, tingué lloc el 1237 pel testament de Berenguera de Llorac, que deixava a la casa de Barberà els seus drets sobre el castell i la vila d'Albió. Finalment, l’any 1250 els templers compraren al monestir de Vallbona de les Monges la part que els faltava per tenir la plena possessió sobre Albió.

Sant Gil d'Albió

Cinc anys després que l'orde del Temple fos dissolt, l'any 1317, Albió com la majoria de possessions templers passà a l'orde de Sant Joan de Jerusalem (Hospitalers) que en mantingué la senyoria fins a la fi de l'antic règim, dins la comanda de Vallfogona de Riucorb, malgrat els intents de la família Minguella, castlans del castell d'Albió, de separar-se del control dels comanadors vallfogonins. Aquest llinatge emparentà amb els barons de Canyelles, que foren del llinatge Bouffard (de la Garrigue).

Sant Gil d'Albió

El 1380 la jurisdicció va ser venuda pel rei Pere el Cerimoniós al Prior de Catalunya que en aquell moment era Guillem de Guimerà i d'Abella.

L'església de Sant Gil d'Albió és un edifici romànic de transició al gòtic, amb plata de creu llatina i dues capelles adossades.

Molí de l'Albió

El Molí de Dalt

Sota el poble, vora el pont que travessa el riu Corb, resta en peu un dels molins d'Albió (el Molí de Dalt) que explotaren, i potser construïren, els templers. És un edifici excepcional que conserva pràcticament sencera la seva estructura medieval a més de les séquies, la bassa i el cacau.

Molí de l'Albió

L'edifici, de planta quadrada i aparença turriforme, té soterrani, tres pisos i golfa, tots construïts de carreu molt ben aparellat, tant els murs com les voltes i els arcs. El soterrani, que és on hi havia el rodet, està cobert d'una volta de canó apuntada. Al damunt hi ha la planta baixa, que era sala de moles, coberta també amb volta de canó apuntada. Els dos pisos superiors eren magatzem de gra i habitació del moliner; ambdós van coberts amb una armadura de cabirons que recolzen en els murs i en arcs diafragma que parteixen les estances pel mig. Finalment, la golfa o sostre mort va coberta de teula mitjançant una encavallada de fusta. El tret més curiós d'aquesta peça és que està proveïda de tres finestres. La del mig és una lladronera oberta en el punt més alt de la façana, que devia tenir una funció defensiva. Amb aquest element el molí adopta un aire militar gens habitual en una construcció industrial. 

Amb informació de Viquipèdia


Vallfogona de Riucorb

Vallfogona de Riucorb és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà, situat prop del riu Corb i al límit amb la comarca d'Urgell. Anteriorment anomenat Vallfogona de Lorda o de Corbell o de Comalats, o de Riucorp.


Els seus boscos són de pi i roure. Encara que té terra de regadiu, predomina l'agricultura de secà principalment d'oliveres. La seva economia també creix a causa de les aigües mineromedicinals que posseeix, explotades en un balneari.


És un poble que encara conserva el seu caràcter medieval, fou repoblada pels comtes de Queralt. Es conserva les ruïnes del castell del temps dels templers de 1190. Més tard, el 1312 va passar als hospitalers. Hi ha restes d'un antic Priorat benedictí de Sant Pere dels Bigats del segle XIII, i un museu d'art, el Museu Pinet.

L'església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb és una església gòtica amb elements romànics de Santa Maria, on va treballar l'escultor Jordi de Déu pel Retaule de la Concepció.


Un dels personatges més famosos de la població va ser Francesc García i Torres, el rector de Vallfogona, ordenat sacerdot a Vic l'any 1605, autor poètic d'estil humorístic, tenia relació amb poetes de l'època com Lope de Vega i amb el bandoler Rocaguinarda, al qual li va dedicar un sonet El millor pillard del cristianisme.



Guimerà


Guimerà és una vila i municipi de la comarca de l'Urgell. També es coneix Guimerà com 'El nou de Copes', ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres. Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d'interès nacional. Se situa a la vall del riu Corb. El nucli principal de cases, antigament emmurallat, reposa sobre el vessant nord de la vall. Els carrers i les cases s'enfilen, des del llit del riu, muntanya amunt. L'activitat principal del poble és l'agricultura de secà. A mitjans d'agost s'hi celebra una fira medieval, amb parades d'artesans i d'oficis antics, i algunes actuacions.

Avui només hi anem de pas, tot i que és molt recomanable aturar-se i gaudir d'una passejada pel poble i el seu cas antic. 

Font: Guimerà (Anem a pams)






Santa Maria de Vallsanta


El monestir de Vallsanta és el continuador d’un primer establiment de monges cistercenques situat a la Bovera, molt proper. Possiblement a causa de les inapropiades condicions que presentava aquest darrer lloc, hom va prendre la decisió de traslladar-se i una part de la comunitat va anar a Santa Maria de Valldaura (1231) a Olvan, i l'altra va passar a aquest indret de Vallsanta (1237).
.

La construcció del nou monestir de Vallsanta va començar l’any 1235 i el 1237 el papa Gregori IX va autoritzar el trasllat de les monges de la Bovera a la vall, fet que es devia portar a terme en aquella època, tot i que possiblement va quedar alguna monja a l’antic monestir fins el 1246.


La comunitat resultant era força important i el 1246 consta que tenia un total de 23 membres. L’any 1272 hi ha constància d’una donació de Jaume I a favor del monestir per la construcció d’un claustre, tot i això, possiblement aquella dependència monàstica no s’hauria aixecat mai. Cap el 1345, a l’època de la priora Sibil·la de Boixadors, es va bastir una capella on seria enterrat Bernat de Boixadors. L’església que ara es troba en ruïnes podria ser la segona que es va aixecar en aquest indret i s’hauria bastit a mitjan del segle XIV. En la segona meitat d’aquell mateix segle es van portar a terme obres d’importància en el monestir i església, tot i això, aquesta darrera va quedar inacabada.


A començament del segle XV tingué lloc un escàndol en trobar a les portes de Guimerà un nadó abandonat, que els veïns de la població van atribuir a alguna monja de la comunitat; investigacions posteriors van demostrar que les cistercenques no tenien res a veure amb l’afer. Va seguir una època de profunda decadència, fins que el 1589 l'abat de Poblet va dictaminar que les tres úniques monges del lloc l'abandonessin per a traslladar-se al Pedregal. El cenobi va quedar a cura d'un monjo de Poblet, i més tard va passar a mans de la vescomtessa d'Évol, senyora de Guimerà.

Font: Monestirs.Cat
.
Santa Maria de Vallsanta



Ciutadilla

Castell de Ciutadilla

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n'era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoïdal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Castell de Ciutadilla

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.
.
Castell de Ciutadilla

Altres rutes:

-.-