diumenge, 18 de novembre de 2018

Boada, Vilanova de Meià, Santa Maria de Meià, Artesa de Segre, Agramunt, Almoster ...

Boada

Avui no fa gaire bon dia, les tempreatures han caigut entre 10 i 15º, plou i a més hi ha boires. Enfilem la C-14 en direcció a Montblanc, Solivella, Belttall, Ciutadilla i Nalec o fem parada al Celler Analec. Al arribar a la cruïlla de Ciutadilla, agarfem la rotonda la primera sortida per T-234, i a la segona rotonda, agafem la primera sortida per LV-2341, i a menys d'un km i ja hi som. https://goo.gl/maps/mLANCXzUQUm

Nalec

La idea era passar a veure si ja tenien el nou producte, molt esperat 

El Celana

Un escumós fet amb la varietat Trepat, un "Blanc de negres" del 2015 amb 30 mesos de criança a la cava d ela Vall del Corb. DO Costers del Segre.

Val a dir que hem fet salat, hi haurem de tornar, encara els faletn uns dies per treurel al públic. Res, podrem esperar quinze dies.

Per si us interessa,

Celler Analec
Carretera, s/n  25341 Nalec (Lleida) 
Tel. 973303190 - 618139317

https://www.facebook.com/celleranalec
@celleranalec

Seguim, tornem a la C-14 en direcció a Tàrrega, Guisona i Ponts on fem parada per dinar. https://goo.gl/maps/sXKz4sgbFcn

Lo Ponts Restaurant, és un restaurant que treballa amb productes de proximitat autèntics. Cuina casolana d'inspiració tradicional feta amb bon gust i amb presentació acurada.

https://www.loponts.com/
Lo Ponts
Carretera Calaf, 6
25740 Ponts, Lleida
Telèfon: 973 46 00 17
https://www.loponts.com


Havent dinat, seguim ... Agafem l'Avinguda Pompeu Fabra cap a Carr. Lleida/C-14 fins a Artesa de Segre, allí agafarém la carretera que en posrta a Tremp, L-512. Pel la LP-9132 Fins a la Ctra. de Lluçars on entrem a Boada. https://goo.gl/maps/7xQsFGfgATr


Boada

Boada és un poble de la comarca de la Noguera (Catalunya) que pertany al municipi de Vilanova de Meià. Avui té 10 habitants.

Boada

Antigament pertanyia a la Baronia de la Vansa, una antiga jurisdicció senyorial formada per les poblacions de Lluçars, Boada, Tòrrec i la Vansa. L'any 1836, amb la desaparició de les jurisdiccions senyorials, passà a establir-se com a municipi. Pocs anys després s'hi incorporarien les localitats de Gàrzola i Argentera.

El 1926 Boada passa a integrar-se al de Vilanova de Meià.


De Boada, retornem a la LP-9132 fins a Vilanova de Meià. https://goo.gl/maps/psz5hfFs9Ss



Vilanova de Meià

Vilanova de Meià és una vila i municipi de la comarca de la Noguera. Se situa al vessant sud de la serra del Montsec de Meià. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Santa Maria de Meià, que fou un municipi independent fins al 1926.

Vilanova de Meià

Història

Vilanova de Meià ha estat el centre administratiu i sobretot econòmic de la Coma de Meià durant els últims vuit-cents anys. La població és una vila nova fundada al final del segle XI o principis del segle XII per Ramon de Meià, que va créixer al voltant del castell de la Mota i de l'església de Sant Salvador. Estava tancada pels portals d'Ajós, el de la Font de Caps, el de Ratera, a més del portalet de la Creu, el més primitiu, que estava a l'extrem del carrer del Forn. La família Meià van exercir la jurisdicció civil i criminal sobre la seva gent i terme fins al final del segle XII, que va passar als Cervera per matrimoni d'Ermessenda de Meià amb Guillem de Cervera. Fins a principis del segle XIV, va pertànyer a la família Cervera, i destacà entre les seus membres Jaume de Cervera, notable personatge dins el comtat d'Urgell i la corona d'Aragó en temps del rei Jaume I, i que està enterrat a l'església del priorat Santa Maria de Meià.

El Montsec emboirat

El 1312 va passar a ser una vila reial i Jaume el Just li concedeix una carta de poblament. Alfons el Benigne l'integra al marquesat que crea per al seu fill Ferran (1330), el centre del qual és Camarasa; per això, en el segle XIV, Vilanova era cap de la sotsvegueria de Meià, dins de la vegueria de Camarasa. Després s'integrà dins la vegueria de Lleida i, a partir de la Nova Planta, del seu corregiment. El 1374, el rei Pere el Cerimoniós li va concedir el privilegi de realitzar una fira el dia de Sant Martí (actual fira de la Perdiu).

A la fi del segle XIV, Vilanova tenia 99 focs o cases habitades (cap als 500 habitants). El 1426, el rei Alfons el Magnànim va empenyorar Vilanova en el capítol de Canonges de la Seu d'Urgell, els quals en van exercir la jurisdicció, en nom del rei. Tenia administració municipal autònoma (paeria) des del segle XIV i va tenir notaria fins en acabar el segle XIX. Pel que fa a l'administració eclesiàstica, sempre havia format part del priorat de Meià.

Porta

Amb la desaparició de l'antic règim, el 1834, Vilanova de Meià va passar a ser municipi. Durant la Guerra dels Set Anys (1833-1840), la vila era liberal i es va declarar partidària de la reina Isabel II, per això va patir moltes destrosses a mans de les partides carlines manades per Josep Borges.

Al desembre de 2004 hi havia una població de 233 habitants.

El municipi actual de Vilanova de Meià es va formar a partir del decret del 21 d'abril de 1834, mitjançant el qual s'abolien les antigues jurisdiccions senyorials i es creava la nova divisió administrativa de províncies, partits judicials i municipis. Per a formar un nou municipi, els pobles havien de tenir un mínim de deu famílies, condició que reunien els pobles d'una gran part de l'antic priorat de Meià (Santa Maria de Meià amb Peralba, Vilanova de Meià) i l'antiga baronia de la Vansa (Boada, Lluçars, Tòrrec, Gàrzola i Argentera). El 1926, els pobles de Santa Maria de Meià, la baronia de la Vansa i Vilanova de Meià, van presentar una instància col·lectiva demanant la fusió dels tres ajuntaments. La nova entitat municipal va ser oficial l'1 de juliol de 1926.

Pàgina web de l'Ajuntament.
Pàgina web del municipi (web no oficial).
Pàgina web sobre Vilanova de Meià.

Font: Vikipèdia

Aquests més doctubre ...

Ni oblit ni perdó
Jornades 80 aniversari del Front del Montsec

Cartell

Encara em pogut gaudir de l'assaig de L'acte de cloenda amb el duet de rock i poesia llibertaria Juanito Piquete i Valentín Wallace a la Sala Social del Sindicat.

.

I tot pujant cap l'església, un raconet sota l'absis, una paret tota plena de fòssils de la zona. Mira, ves per on m'he recordat de l'amic Santiago Roigé de Pradell de la Teixeta. Pels fòssils, per la poesia,  per la història... i pels que canten.

Alveolines, Aulosmilies, Hippurites, Plucosmilies, ... Turritelles uniangularis i Turritelles dutlalii.

La palentologia és una cita obligada en parlar del Montsec i de la Coma de Meià degut a la gran quantitat i varietat de fòssils que afloren en molts indrets. Els més valorats pels experts són els que es troben a la Pedrera de Meià. A començaments del segle XX, quan d’aquesta pedrera se n’extreien calcàries litogràfiques entre les que sortien els fòssils, Lluís Marià Vidal va aconseguir que prestigiosos científics com els francesos Fernand Meuinier o Emile Sauvage i el belga René Zeiller descrivissin els exemplars més importants que anaven apareixent. L’explotació del jaciment va durar fins cap a l’any 1920 i és en aquest període quan es van trobar els fòssils més notables. En aturar-se les extraccions de pedra i després amb la Guerra Civil i la postguerra els fòssils de la Pedrera van caure en un cert oblit. Va tornar a ressorgir l’interès pels mateixos cap als anys cinquanta amb Lluís Ferrer i Condal i més tard amb els Amics de la Paleontologia de Lleida. El paleontòleg que actualment la coneix més a fons és Antoni Lacasa. S’hi ha trobat vegetals (equisetum, zamites); insectes (l’escarabat o panerola, larva de cavall de serp...), peixos, anurs (la granota més antiga del món: Montsechobatrachus gaudryi); rèptils (essent el més conegut el petit cocodril Alligatorium depereti Vidal). Recentment (1995) es va trobar el fossil d’un ocell que va viure en període Cretaci i que demostra l’evolució dels dinosaures cap a les aus. Molts dels fòssils provinents de la Pedrera de Meià es poden veure i estudiar al Museu de Geologia de Barcelona, al del Seminari Conciliar de Barcelona, al Paleontològic de Sabadell, al de l’IEI de Lleida i als de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.

A Vilanova de Meià es conserven dues importants col·leccions paleontològiques: la de Vicenç Franco i la de Joan Mullor.

Paleontologia    

La Pedrera de Meià


Lluís Marià Vidal aconseguí que prestigiosos científics europeus, com els francesos Fernand Meunier o Emile Sauvage i el paleobotànic belga René Zeiller, descriguessin la majoria de fòssils que anaven sortint a la Pedrera de Meià, comencada a explotar el 1897 per extreure calisses litogrifiques amb desti-nació a les arts grãfiques. Les primeres troballes daten de 1902.

Vers 1920 s’abandonaren els tre-balls, fet que suposá una negoci ruinos per a l'hisendat vilanoví Emili Castejón Mestres, que havia pledejat per la seva propietat.  

Els elevats costos d’extracció en van fer perdre la rendibilitat enfront l’explotació dels jaciments de Solnhofen (Baviera), d’Alemanya, i Cerin (Ain), de França, de major qualitat i millor preu. L’últim propietari es deia Mas, mallorquí, i l’encarregat era Miquel Escolà, més conegut com "Miquel de la Pedrera", un picapedrer de cal Petit del Vagot d’Alòs de Balaguer, hostatjat a cal Maurici primer i a cal Guerreta, després. Es casà amb Manuela, una noia de ca la Morana. Abans d’emigrar a l'Argentina fundà una germandat obrera, fou un autèntic líder obrer i un excel.lent mestre d’obra perque les parets i talussos de la Cabroa i els murs i meticulosos revolts del camí que davalla de Rúbies cap a la Pedrera, ideats per a facilitar el trànsit de carros, són una autentica obra d’enginyeria, ja que un segle després continuen gairebé intactes. Les planxes litogràfiques eren baixades fins a Tàrrega pel Simonet dArtesa, un carreter que mena-va un carro amb 5 matxos. Per anar a carregar a la Pedrera i després per donar maquina, és a dir, frenar el carro a les baixades, llogava homes de Vilanova i Santa Maria.
.

Les principals troballes paleontològiques de Meià són exposades al Museu Municipal de Geologia "Francesc Martorell Peña", erudit arqueòleg i gran naturalista, que llega importants col,leccions dipositades en el museu que porta el seu nom al Parc de la Ciutadella de Barcelona. També se’n poden veure, a part de col.leccions particulars, als museus del Seminari Conciliar de Barcelona, a I’IEI de Lleida, al Paleontològic de Sabadell, als de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.

Després de la mort de Lluis Maria Vidal el 1922 i l’atzucac de la Guerra Civil, la Pedrera es summí en un oblit generalitzat fins a principis de 1950 en que Lluís Ferrer Condal, metge de Salas de Pallars, els diumenges, en un acte de pur esnobisme en aquells temps pero de gran mèrit, comença a baixar amb el cotxe de línia de l’Alsina Graells fins a la parada de la Font de les Bagasses, pujava a la Pedrera pel camí de mas Macià, hi passava el dia. i a la tarda se’n tornava a casa. Passat un temps es motoritzà amb una Vespa comprada amb la venda a uns italians duna de les 3 granotes trobades a la Pedrera.

Lluís Ferrer, Lluís M. Vidal i els topònims Lleida, Ilerda i Montsec han donat nom i cognoms a diferents especies que han internacionalitzat la Pedrera de Meià. Noel Llopis Lladó, del Club Muntanyenc Barceloní, el 1933 dona notícia de l’existència de crustacis escrivint "Sobre la troballa d’un dectipode macrur al Neojuràssic de Santa Maria de Meià", un especímen classificat en 1971 pel carcinòleg Lluís Via Boada amb el nom de Pseudoascatus llopisi Via.

Josefa Menéndez Amor en recordà la seva existencia a "Contribución al conocimiento de la flora Kimmeridgiense de Rubies y Santa Maria de Meiá (Lérida)" amb una comunicació presentada al Instituto Geológico y Minero de España el 1951 i el geoleg portuguès Carlos Teixeira publica al butlletí de la Societat Geològica de Portugal, "La flore,fossile des calcaires lithographiques de Sta. María de Meyá" (Oporto, 1954).


Acabada la Guerra Civil -la Pedrera forma part del cap de pont de la Baronia de Sant Oisme, quan el país es comença a desvetllar de la foscor generada pel règim franquista, professionals i aficionats van anar redescobrint la Pedrera i una florida renaixença de paleontoadicció culminada en l’entitat Amics de la Paleontologia de Lleida (1973), possibilità noves troballes de vegetals, algues, algun crustaci, ous de tauró [paleoxyris], insectes, larves d’insectes, excrements [coprolits], fins a 17 generes de vertebrats pisciformes [leptoletis el més àbundant] i 3 plomes, descobertes per Lluís Ferrer Condal, Ferran Albuixech Escalé i Antoni Fontova Barbera, pertanyents a llerdopteryx visi, un Arqueornithes, l’ "Arqueoptèrix catalá", un ocell amb cua de llangardaix, dents al bec i urpes als colzes de les ales per pujar als arbres i després volar, esglaó clau i fonamental en l’evolució de les especies, dels quals només n’existeixen  3 exemplars trobats a Solnhoffen en 1861.

Vegetals: Equisetum (conífera), Zamites i Podozamites (folíols), Pelourdea sp. Seward, Phyllotaenia af nervosa Saporta, Rhabdotocaulon sp. Fliche, Sphenopteris cJ: microlada Saporta i els quatre més abundants Pagiophyllum cirinicum Saporta, Frenelopsis rubiesensis, Montsechites ferreri Teixeira (Lluís Ferrer, 1954) i Montsechia vidali [Zeiller] Teixeira (Lluís M. Vidal, 1902). aquests dos últims, angiospermes de ribera tan enigmàtics com exclusius de la Pedrera de Meià.  

Insectes: L’escarabat o panerola Articoblatta colominasi Meunier (1914), la vespa Ephitaltites jurasiccus Meunier (1903), la larva de cava11 de serp Paleoaeschna vidali Meunier (1903) i l’escarabat Paleontina vidali Meunier(1902).

Peixos: Anaethalion vidali Sauvage (Lluís M. Vidal, 1903), Lepidotus ilergetis Sauvage (1903)+ Leptoletis crusafonti Wenz (Miquel Crusafont, 1968), Notagogus ferre-ri Wenz(Lluís Ferrer, 1954), Ophiosis montsechensis Wenz (S. Wenz, 19681, Propterus vidali Sauvage (Lluís M. Vidal, 1903), Vidalaumia catalanuica ISauvagel Wenz, Urocles woodwardi Sauvage (Emile Sauvage, 1903).

Anurs: La granota més antiga del món Montsechobatrachus gaudi y Féjerva y (Lluís M. Vidal, 1902), Eodiscoglossus santonjae Villalta (Lluís Ferrer, 1950) i Neusibatrachus wilferti Seiffert (1972). 

Reptils: Ilerdasarus crusafonti Hoffstetter CJ. Peláez, 1964), Meyasaurus faurai Vidal (Marià  Faura Sans, 1915) i el petit cococril Alligatorium depereti Vidal (Lluís M. Vidal, 1915).


L’au del Montsec

L’última troballa important que es va fer a la Pedrera es va publicar el juny de 1997. Un  aficionat descobrí el fòssil l’any 1995 i el va donar a coneixer a un equip científic format per paleontòlegs de les universitats Autónoma de Madrid i Central de Barcelona, que porten les investiga-cions a la zona del Montsec. L’equip, dirigit pel catedràtic José Luis Sanz, analitzà el fòssil als laboratoris madrilenys. L’animal en qüestió s’assembla en molts aspectes a un Archaeopteryx (l’ocell més primitiu) que va viure en el període Juràssic, fa uns 135 milions d’anys, un dels passos intermedis que demostren l’evoluciio dels dinosaures cap a les aus. És un esquelet fòssil d’au en molt bon estat de conservació, de 15 x 10 cm, amb dents al bec, una gran fossa ocular, el cap allargat, plomes molt petites i arrossegant una llarga cua. Era un animal de sang freda que solament podia volar distancies curtes. Fòssils no tan complets ni en tan bon estat s’han trobat a Mongolia i al jaciment de Las Hoyas (Conca, 1988).  

De tota manera, Peter Welhnofen del Museu de Munic, va fer una altra recons-trucció del seu crani on s’aprecien diversos ossos no observats anteriorment a les aus primitives, com són l’0s postorbital i l’escamós, i el tipus de vèrtebres cervicals, intermè-dies entre les dels dinosaures i les aus modernes. Per això es tractaria de l’esquelet d’un pollet encara més antic, amb semblantes a les primitives aus, pero amb cert parentiu amb els dinosaures. Pero aquestes característiques osteològiques obliguen a incloure aquestes restes entre els Enantiornithes, grup d’ocells exclusiu del Cretaci, és a dir que aquest pollet trobat al Montsec demostraria que els ocells provenen dels dino-saures el 1998 es trobà un jaciment d’icnites (petjades de dinosaure) a sol Revellit de la Vall d’Eriet i es comentaren a identificar dins de la vall de Meià altres icnites sobre sengles bancs d’arenisca situats a la partida de Landelapart i als Callissos.

Fòssils del Montsec de Meià 

La vida a la Terra aparegué fa uns 4.000 milions d’anys i l’origen de l’home modern se situa entorn del milió d’anys. De la nostra historia, en un llibre de 4 milions de pagines, només se n’han escrit 400. Fins al 1797 es cregué que la Terra havia aparegut 4.004 anys abans de Crist comptant les generacions des d’Adam fins als nostres dies. Fins a mitjan segle XIX, dels fòssils es deia que eren obres del dimoni enviades per confondre l’home o restes de plantes i animals destruïts pel Diluvi Universal, quarta i última de les catàstrofes bíbliques.


Fa 230 milions d’anys Meià era un estany d’aigües tranquil·les amb variada fauna, vegetació  tropical i clima moderadament càlid, no gaire humit. Una serie d’orogènies alpines va fer que  els cossos morts de milers d’éssers animals i vegetals quedessin coberts per una fina capa de fang de calissa i resultaren petrificades les seves parts més dures sense canvis aparents en les seves estructures. El cicle sedimentari del Montsec, format bàsicament per materials de l’Era Mesozoica o Secundaria [248 a 65 milions d’anys] i parcialment de l’Era Cenozoica o Terciaria, es tancà a final del període Eocè [38 milions d’anys] amb la retirada de les aigües i el consegüent diposit de materials conglomeràtics, sorrencs i argilosos.

Variats indrets de la Vall de Meià, Vall d’Ariet, Serra de la Vall, Montsec de Vilanova i Montsec de Santa Maria havien estat molt generosos en fòssils de tota mena, primordialment d’hippurites, placosmillies [caps de xut], i cyclolites [panetsl, corol,laris cretàcics, pero lentes i silencioses ràz-zies humanes han anat netejant d’aquest tipus de records pretèrits el paisatge i els barrancs montsecins. Tanmateix, algun caragol, ostrea, hivalb. musclo, corall, trigònia, rudista, esponja, fins algun ammonit i algun ericó, són encara possibles de trobar en algun d’aquests llocs: Coll d'Orenga, Peralba, la Serreta, Paús, Querant de Meià, Fabregada, Sant Pere, Sant Aleix, la Plata, Rúbies, Reguer, Riu Merler, Clot la Mora i, sobretot la Llobera, l’escullera coral·lina del mar de Tetis que existí al Montsec de Meià, un mar amb coralls [milers d’éssers disposats en forma de ziga-zaga o amuntegats] molt semblants en forma i tamany als que habiten mars tropicals d’aigües netes i salinitat estable com el Carib, a menys de 100 m de profunditat amb una temperatura’mitjana de 20 graus.

Pels amants de la Paleontologia són visites possibles a Vilanova els museus particulars de Joan Mullor i Creixell, al carrer de Ponent, una exposició molt meticulosa de variats i nombrosos coralls i hippurites, i a la part alta de la vila, a la Mota, el de Vicens Franco, aplec de fòssils de tots els gèneres provinents d’arreu de la geografia catalana.

Més informació: http://www.vilanovademeia.tk/fosils.htm


L'Esglèsia de Sant Salvador de Vilanova de Meià

Està a la part més alta de Vilanova. Té adossat al nord les restes de l'antic castell, del qual només en queden alguns paraments dels murs exteriors i que fou utilitzat com a fossar fins el 1892.

Arquivoltes de la portalada de ponent

És un temple de planta rectangular i absis semicircular encarat a orient. La nau principal està coberta amb una volta de canó apuntat sostinguda per tres arcs torals i l'absis per una volta gallonada. Té un creuer amb els braços molts irregulars i transformats. La porta romànica (1276) es troba al mur del migdia. La Porta Baix (gòtica, 1327) es troba al mur de ponent i és de gran interés ja que és el primer esglaó en la evolució de les portalades romàniques lleidatanes cap als nous models gòtics.

 Portalada de llevant

Fou edificada per Ramon I de Meià a finals del s. XI o principis del s. XII. Llavors era més petita i depenia de la parròquia de Sant Cristòfol de Meià (l'actual ermita). La part més antiga de l'absis i la Porta Baix (gòtica) son de finals del s.XII i principis del XIV. Va ser reformada al s.XVIII. L'any 1901 la van fer enguixar i pintar de blau, amb ratlles blanques imitant pedres (llevat de l'absis, on hi havia el retaule), segurament per disimular les pedres interiors molt desgastades i algunes destrosses de la guerra carlina. No se sap del cert el que va passar amb la traceria gòtica retallada de la Porta Baix. Hi han diverses versions: una que diu que un rector la va fer tallar perquè no ho passaven amb el tàlem; una altra diu que mai va ser acavada i fins i tot es diu que aquestes pedres es van retallar per vendre-les als americans i que avui es troben en un museu dels EUA.

Portalada de ponent

Durant la Guerra Civil (1936-1939) es van cremar els sants, els retaules dels altars, els ornaments litúrgics, els arxius parroquials i van ser expoliats tots els objectes que tenien algun valor material. Només es va salvar la Verge del Roser (perquè era d'alabastre i no es va cremar) i la Taula del Calvari (que era a Meià). Les peces de més valor artístic que foren destruïdes, són el retaule barroc de l'altar major amb totes les seves imatges (de fusta policromada del s.XVIII)  i la talla del Sant Crist. També van ser expoliats el rellotge i les campanes.

Campanar

En el decret 238/1984 de 20 de juliol (DOGC núm. 462) l'església de Sant Salvador de Meià va ser declarada monument històric-artístic de caràcter nacional, quedant d'aquesta manera la tutela i defensa d'aquest edifici en mans de la Direcció General del Patrimoni Artístic. En els darrers anys s'han realitzat les obres de restauració més urgents, però la major part encara resta per fer.

Té dues notables marededéus: la romànica de Meià del s. XII i la del Roser (d'alabastre amb la policromia original) del s. XV.

* Incripció sota la imatge de ma Marededéu:

"Aquesta imatge la féu en Francesc Duluga l'any del Senyor 1327".

Font: http://www.vilanovademeia.org

Més:

L'ermita de Sant Cristòfol
La Fira de Sant Martí o de la Perdiu


Seguim per la LV-9131 i a 2,5 km en trobem el poble de Santa Maria de Meià. https://goo.gl/maps/bQ6JDWyDggQ2

Santa Maria de Meià

Santa Maria de Meià és un poble de la comarca de la Noguera situat al vessant sud de la serra del Montsec de Rúbies. Tot i pertànyer al municipi de Vilanova de Meià, és una entitat municipal descentralitzada.


La vila de Santa Maria de Meià és encara avui la capital espiritual de la Coma de Meià com a cap que va ser durant 800 anys del Priorat de Meià. El senyor jurisdiccional era el prior de Meià. El 1834 quan van ser abolides les jurisdiccions d'origen feudal, Santa Maria va formar ajuntament amb el poble de Peralba (abandonat a la dècada de 1970 i avui despoblat). El 1926, a petició pròpia, el municipi de Santa Maria va ser agregat al municipi de Vilanova de Meià.

Al peu mateix del vessant meridional del Montsec de Rúbies, sota la serra de Sant Alís, a 700 m sobre el nivell del mar. Dins del seu terme es troba el despoblat de Peralba, les antigues quadres de Coscollera, Vallferines i Rocaspana, i els termes dels castells d'Orenga, Sant Esteve del Montsec i Cabrera.


Es diu que el 1396, a la mort del rei Joan I, el comte Mateu de Foix, que aspirava a la Corona d'Aragó, va voler ocupar el comtat d'Urgell. Com que els habitants del Priorat de Meià oposaren resistència, el comte de Foix va destruir moltes poblacions de Meià, entre elles, la població de la Coscollera. El prior de Meià, Berenguer de Rajadell, va manar que no es reconstruís el poble de la Coscollera i ordenà edificar una vila de nova planta a llevant del Monestir, la qual prengué el nom de Santa Maria de Meià. En la fundació de la nova vila s'edificaren només dotze cases (amb portal de mig punt fet amb dovelles), en record dels dotze apòstols. Aquest recinte medieval estava tancat per dos portals.

La mare natura també es rebela i es pinta de groc

Però possiblement, la Coscollera i Santa Maria (nascuda segurament durant el s.XII) eren en aquells moments dues poblacions diferents amb una mateixa entitat jurídica municipal, com també passava entre la població de Meià (situada al Puig) i la Vilanova de Meià (creada a la plana, de nova planta). Per això, quan l'any 1396, el comte de Foix arrasà el Priorat destruint la Coscollera i Santa Maria, només es va tornar a reedificar Santa Maria de Meià, cosa que també va passar amb Vilanova i l'antiga vila del puig de Meià.

Font: Viquipèdia


Llocs d'interès

Ermita de Sant Sebastià situada a dos quilòmetres de Santa Maria de Meià, en el camí que duu fins als peus del Montsec de Rúbies. Resultat de diverses restauracions, durant la Guerra Civil Espanyola va rebre molts impactes i es va convertir en un gran polvorí. És un edifici d'una sola nau, té un absis semicircular amb dues finestres restaurades que dóna a llevant. Està coberta amb volta de canó. La porta, situada a ponent, està també totalment restaurada, fins i tot s'ha fet un pòrtic de ciment amb obertura cap al sud. A l'exterior s'hi poden veure quatre contraforts que estan distribuïts des de la paret sud de l'absis fins a la zona de llevant. Per la seva disposició, es creu que és una construcció religiós del romànic, tot i que no es pot assegurar quan es va fer construir. Al seu interior s'hi pot trobar una talla moderna de guix de grans dimensions representant a Sant Sebastià que dóna nom a l'ermita. Des de fa molts anys per la festivitat de Sant Sebastià, el dia 20 de gener, la població de la contrada s'aplegava a l'ermita però actualment la festa s'ha traslladat al diumenge de la segona Pasqua.

Casa de colònies de Santa Maria de Meià

Casa de colònies de Santa Maria de Meià del Monestir de Santa Maria de Meià

Casa de colònies de Santa Maria de Meià, adscrit a la Parròquia de Balaguer, està situat en un antic monestir. Durant la Guerra Civil feu les funcions d'hospital militar i l'any 1950 la Parròquia de Santa Maria de Balaguer el va comprar per destinar-lo al servei dels infants i joves. Actualment és una instal·lació de grans dimensions que ofereix també amplis espais exteriors. Situada a la sortida del poble i envoltada de terreny per desenvolupar-hi activitats, és una casa apropiada per torns de colònies i convivències enmig de la natura.

 
Monestir de Santa Maria de Meià

Aquest cenobi fou fundat com a monestir independent, pel senyor del castell de Meià, Guillem de Meià, en una data incerta de la primera meitat del segle XI, entre el 1010, data de la recuperació del lloc de mans sarraïnes, i el 1040, que és quan hom té la primera notícia de la seva existència.

Monestir de Santa Maria de Meià
No sabem tampoc sota quina regla es regia aquest establiment. És de suposar que no era benedictí ja que hom té notícies (cap el 1080) d'una reforma del cenobi on es diu que en endavant seguiran les directrius de Benet de Núrsia. Aquesta reforma seria conseqüència de la decadència registrada arran d'una incursió sarraïna, que havia deixat el lloc en ruïna.

Aquella primera reforma no va tenir èxit per l'oposició de l'abat. A partir del 1091 comencen a aparèixer nombrosos clergues, que a principi del segle XII s'anomenen canonges. El 1105 trobem dirigint la comunitat un prior en lloc de l'abat.

El 1140 el prior del monestir va fer donació del mateix a Santa Maria de Ripoll amb la intenció de que els monjos observessin la regla benedictina. Aquesta donació es va confirmar més tard i fou ja definitiva a partir del 1183 data en que la família dels fundadors hi donaren la seva conformitat.

Sota la dependència de Ripoll entrà en una etapa d'estabilitat, els priors eren nomenats des d'aquell monestir d'acord amb els antics senyors del priorat. L'any 1315 el visitador de Tarragona feu constar que tot i que l'església es trobava ben parada, el monestir era destruït; la comunitat estava formada per clergues, monjos i conversos; moltes de les rendes del priorat havien estat apropiades per l'abat del monestir de Ripoll. La situació moral era de total disbauxa i fins i tot el prior tenia públicament una concubina, com també la tenien altres canonges, i un darrer era acusat de sodomia.

Monestir de Santa Maria de Meià

Els priors comendataris van agreujar els mals del priorat, i des del 1445 es deslligà de Ripoll i va passar a dependre directament de la Santa Seu. La comunitat continuava amb la seva situació ambigua, formada per canonges i monjos, els primers amb categoria superior. Això feia que hom la considerés una canònica i que el papa intentés secularitzar-la el 1592, cosa que no va prosperar. Aleshores continuà com a priorat clarament benedictí, amb certa dependència, altre cop, de Ripoll.

El 1693 es va reformar l'església en la seva totalitat i el 1837 va arribar la fi del cenobi, amb la seva desamortització.

Font: Monestirs.Cat

Tot passejant pel poble ens hem trobat una placa dedicada a un personatge il·lustre, d'aquí en farem cinc cèntims.



Sebastià Piera i Llobera

Sebastià Piera i Llobera (Santa Maria de Meià, la Noguera, 28 de desembre de 1917 - Ajaccio, Còrsega, 8 de març del 2014) fou un comunista català, membre històric del PSUC.

Fill del matrimoni entre Antoni Piera Pujol i Cecília Llobera Montané. El seu pare fou mestre en el poble de Santa Maria de Meià, Baldomar, Vilanova de la Barca i Vilobí del Penedès. En acabar la guerra civil espanyola es va exiliar a França i va ser retingut als camp de concentració d'Argelers i Sant Cebrià de Rosselló, a la Catalunya del Nord. Després va marxar com a refugiat a Rússia, on s'allistà a l'Exèrcit Roig. Va combatre al front soviètic en la defensa de Moscou i, més tard, al Caucas.

Sebastià Piera i Llobera

En tornar de l'URSS es casà amb Trinitat Revoltó Cervelló (Espluga de Francolí, 22 de febrer de 1906) amb qui va tenir tres fills : Sergi, Joseph i Antoine. El 1947 va tornar a Catalunya, on el van detenir i torturar. Va fugir a París, des d'on el van deportar a Còrsega, on hi tenia casa. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Bibliografia. Ricard Vinyes i Ribas. El soldat de Pandora. Una biografia del segle XX. Edicions Proa, S.A., 1998. 978-84-8256-615-3

Font Viquipèdia

Mor Sebastià Piera, històric lluitador antifranquista
Sébastià Piera, résistant antifranquiste, est décédé à Ajaccio à l'âge de 97 ans
Muere a los 97 años Sebastià Piera, militante histórico del PSUC


Sebastià Piera, «el soldat de Pandora», a "Afers Exteriors" (2004)
.


De tornada; Artesa de Segre, parada obligada al Forn Rosa Serra, https://goo.gl/maps/Ynssf2wbiMC2

Forn Rosa Serra   
Ctra. de Ponts, 4. 
Artesa de Segre   
34 973 40 01 03 
http://www.forn-rosa-serra.com
http://www.forn-rosa-serra.com/catala/Productes.htm   
Localització: https://goo.gl/maps/HfritGfY1m42 


Seguim en direcció a Agramunt per la C-14, parem a fer una xocolata calenta a Xocolata Jolonch, fersqueja, ve molt de gust i afortunadament ens fa revifar. Hi canten els àngels. https://goo.gl/maps/PLGRjFRs4r12
.
Obrador: Av. Marià Jolonch, 5
25310 Agramunt – Lleida
T. 973 39 01 13
info@xocolatajolonch.com 

Botiga:"La Casa de la Xocolata" Plaça del Pou, 8
25310 Agramunt – Lleida
T. 973 39 21 05 
.
Tot seguint per la C-14, Agramunt, Tàrrega, Montblanc, fins la Selva del Camp, on girarem a la dreta i primera rotonda a l'esquerra per arribar a Almoster https://goo.gl/maps/zj5x842LX482 ... i fins la propera.

Santa Maria de Montmagastrell

-.-


-.-