dissabte, 30 de juny de 2018

La Seu d'Urgell



La Seu d'Urgell

La Seu d'Urgell (antigament Urgell o Ciutat d'Urgell) és una ciutat situada als Pirineus catalans, capital de la comarca de l'Alt Urgell, cap del partit judicial de la Seu d'Urgell, seu del bisbat d'Urgell i va ser el cap de l'antic Comtat d'Urgell. Es troba dins de l'àmbit funcional de l'Alt Pirineu i Aran, n'és la població amb més habitants, concentrant-ne el 17,4%. Juntament amb Puigcerdà, aplega fins al trenta per cent de la població de l'àmbit.

Absis i torre de la Catedral de la Seu

Se situa a l'interfluvi del Segre i la Valira, poc abans de la seva confluència damunt una petita terrassa fluvial que és continuació del pla de les Forques. La ciutat forma part de l'Urgellet, comarca natural pirinenca formada per 16 municipis de l'Alt Urgell i que juntament amb Andorra corresponia al territori originari del Comtat d'Urgell amb capital a la Seu d'Urgell fins a l'expansió al sud.

L'Alt Urgell és la porta a l'estat d'Andorra i la proximitat a aquest important pol demogràfic i d'activitat econòmica és, en bona part, una de les raons de la puixança actual de la ciutat de la Seu d'Urgell dins l'àmbit de l'Alt Pirineu i Aran.

Absis de la Catedral de la Seu

Els patrons de la ciutat són Sant Ot d'Urgell, Sant Sebastià i la Mare de Déu d'Urgell. Mentre que la Mare de Déu de Núria i Sant Ermengol són els principals patrons de la diòcesi d'Urgell, però en el cas de Sant Ermengol té una presència més destacada a la ciutat que la resta de patrons. Probablement per això hi ha diversos esdeveniments al llarg de l'any dedicats a Sant Ermengol com la Fira de Sant Ermengol, una de les més antigues de Catalunya, i el Retaule de Sant Ermengol.

Segons la tradició, la Seu d'Urgell fou fundada per Hèrcules l'Egipcià el 1699 aC, mentre passava unes vacances als Pirineus. Les excavacions fetes a la Seu van dibuixant de mica en mica aquest moment de transició entre el món antic i l'edat mitjana. S'ha descobert una necròpoli paleocristiana on avui hi ha el claustre de la catedral, i uns potents murs que podrien formar part del primitiu recinte urbà. També un altar de tradició paleocristiana que potser presidiria la primera catedral.

Absis de la Catedral de la Seu

La ciutat del turó: Orgellia
.
Segons Plini i Estrabó, la primitiva ciutat romana Orgellia (la Seu d'Urgell), ocupada anteriorment pel poblat prehistòric d'Arse-durgui, era situada damunt el turó de Castellciutat, camí obligat de Julia Lybica (Llívia) a Ilerda, i per tant de gran importància estratègica. La ciutat romana hauria estat capital dels Ceretans augustans o segons Ptolemeu dels ilergets.

Absis i absidioles de Sant Pere o Sant Miquel

Del turó a la vall: vicus Sedis Urgelli

Poc després d'ésser alliberada pels francs del domini musulmà, la ciutat d'Urgell fou destruïda pels sarraïns i entrà en crisi per la repressió de l'heretgia adopcionista defensada pel bisbe Fèlix d'Urgell. Aquestes dos foren les causes que provocaren el trasllat de la seu episcopal a una nova localització. Del turó baixà a la vall, on va néixer el vicus Urgelli, és a dir un barri de la ciutat. A la plana es bastí la primera catedral de Santa Maria, segons el document conservat encara a l'arxiu de la mateixa seu, mentre l'antiga ciutat, un cop reconstruïda, quedava com a fortalesa.

La fundació del vicus Sedis Urgelli es portà a terme sobre una terrassa del Segre que permetia la seva defensa i un fàcil abastament d'aigua, potser amb el complement d'una mota fortificada, el record de la qual trobem al segle XV. Mentre que l'antiga ciutat del turó, Castellciutat, passava a ser la residència dels comtes urgellencs fins a la conquesta d'Agramunt i Balaguer (1105).

Absis i absidioles de Sant Pere o Sant Miquel

El poder del bisbat, basat en una permuta de béns amb el comte Borrell II de Barcelona-Urgell (988), anà en augment i es manifestà en les construccions del bisbe Ermengol (1010-35): la nova catedral a l'indret de l'actual, l'església dedicada a Sant Pere i Sant Andreu, la de Sant Miquel i els ponts de pedra sobre el Segre i la Valira, tot finançat amb l'or musulmà aconseguit en la conquesta del baix Urgell. Potser en el seu origen el nucli va tenir forma rodona, però es va estendre al llarg del riu i quedà com un triangle limitat pel Segre i el rec de Santa Maria (un antic torrent) i tancat pel camí de Cerdanya, enmig d'horts, camps i vinyes.

Sant Ermengol va dirigir un pla ambiciós de renovació d'infraestructures, amb l'obertura del camí de Tres Ponts i la construcció d'un sistema de ponts sobre el riu Segre que facilitaria els intercanvis nord-sud. Ermengol també va iniciar la reconstrucció d'una nova catedral. La seva mort per accident, escaiguda mentre dirigia en les obres del pont de Bar, el 3 de novembre de 1035, li va privar de veure acabada la seva obra, que va consagrar el seu successor, Eribau.

Carrer dels Canonges.

Al segle X ja anomenada Seu pels eclesiàstics era afavorida per l'existència d'un mercat setmanal, esmentat el 1029, i d'una fira coneguda el 1048, que manifesten la importància del nucli amb relació a la comarca i a les rutes internacionals del comerç. Fruit d'aquesta prosperitat és la construcció d'una nova catedral, l'actual, iniciada pel bisbe Sant Ot (1095-1122) i inacabada per causa de les lluites entre la mitra i els seus poderosos veïns, el vescomte de Castellbò i el comte de Foix, que eren protectors de l'heretgia albigesa. La vila arribà a patir un setge i un posterior saqueig (1195), i quedà alliberada després de pagar un elevat rescat de 30.000 sous entre clericat i poble (encara no un miler de persones).

En aquestes circumstàncies la catedral romànica, que és una veritable fortalesa, fou la gran defensa de la vila, desguarnida i mancada d'un bon recinte emmurallat, encara que les portes d'entrada devien estar ben fortificades (com ho demostra l'arc de Santa Maria, tot i haver sofert reformes) i tenia la protecció del riu i del torrent. Al segle següent s'inicià l'obra de fortificació destinada a encerclar els barris de recent formació amb els anomenats mur i vall nous, tot i conservar-ne els vells.

Carrer dels Canonges.

La vila nova

Tot i els conflictes bèl·lics a la vila nova, vicus Sedis Urgelli, s'accentuà el desenvolupament de la població durant el segle XII i tot i que la paraula civitas havia quedat reservada per l'antiga ciutat del turó (Castellciutat), els primers anys del segle XIII ja es troba una distinció clara entre la vila vella i la nova. La vila nova atragué un servei públic molt important en una comarca rural com la bladeria, és a dir la utilització obligatòria de les mesures oficials del blat i altres grans, mitjançant el pagament d'un cànon al representant del senyor. Encara que les mesures que es conserven sota el Carrer Major daten del 1379, podrien trobar-se a la situació original. La vila nova en poc temps es va convertir en un centre dedicat a la producció menestral i al comerç.

Carrer dels Canonges.

La ciutat

A mitjans del segle XIII seguia la utilització del mot vila amb la distinció entre la vella (Castellciutat) i la nova, però aviat es desplaçà pel de ciutat. Es troba la forma civitas Sedis Urgellensis en la titulació del notari públic que exercia a la població i conferí a la Seu una categoria més elevada, la corresponent a una seu episcopal.

La construcció de murs i valls fou una obra d'envergadura costejada pel poble, que aleshores devia obtenir més protagonisme per mitjà dels seus prohoms. Ells hagueren de preocupar-se de la distribució equitativa de les càrregues fiscals entre tots els veïns, de vigilar els pesos i mesures utilitzats en el mercat i de regular els preus i altres aspectes del treball dels diversos oficis.

Malgrat les lluites dels bisbes amb els comtes de Foix, acabades amb els pariatges (1278), la ciutat va viure una època de desenvolupament que s'allargà fins al 1348, data de la terrible epidèmia de la Pesta Negra, tan mortífera a la Seu com a la resta de Catalunya.

Dovella del carrer dels Canonges

La muralla tenia un recorregut bastant ampli amb nombroses torres, dotze a mitjans del segle XV, que encerclava la "gran Seu", amb unes dues-centes cases i uns límits que no ultrapassà fins al segle XIX: des del portal d'Andorra, a Capdevila, seguia el carrer encara anomenat de la Muralla i, vorejant el Carrer Major, arribava al de Trasdors, on hi havia un altre portal i una barbacana per protegir-lo, en un recorregut que és en direcció de nord a sud. Del barri de Soldevila, és a dir, l'oposat a Capdevila, on hi havia un altre portal al final del carrer de Santa Maria i un esperó, el mur seguia el curs del Segre, paral·lel al carrer de l'Escorxador fins al Palau Episcopal, que, juntament amb la catedral, formava part del sistema defensiu; després arribava al portal de Cerdanya, a l'est, des del qual enllaçava amb l'església de Sant Miquel, o sia, el convent dels predicadors, cap a l'església de Sant Nicolau i el carrer de les Eres, que portava al portal del nord o d'Andorra.
.
Carrer dels Canonges. Portal Vell d'Andorra

De l'edat mitjana a l'edat moderna

Per la importància de la Seu com a plaça forta per si mateixa i en connexió amb els tres turons fortificats de Castellciutat, la Ciutadella i la torre de Solsona, totes les guerres ocorregudes al país hi han tingut molta repercussió.

El 1466 es produí una reducció del perímetre del recinte emmurallat com a conseqüència de la lluita contra el rei Joan II que empobrí i perjudicà molt la ciutat i els murs.

Seguiren les incursions dels hugonots des de l'altre costat dels Pirineus i amb l'establiment de molts d'ells es produí la introducció del calvinisme al Principat. L'ambient es tornà hostil als eclesiàstics urgellesos, que es queixaven dels atacs soferts per ells en el moment d'acudir a la catedral per resar matines, quan a l'empara de la fosca eren bastonejats, ferits i fins i tot morts.
.
Casa Bernardi

La inseguretat s'aguditzà amb el bandolerisme, mal endèmic durant els segles XVI i XVII, però especialment greus foren les lluites entre nyerros i cadells, puix que els primers eren senyors de Nyer a la Cerdanya i els darrers ho eren del castell d'Arsèguel a l'Alt Urgell.

Cal remarcar les ocupacions franceses, la primera de les quals va tenir lloc durant la guerra dels Segadors, en què es va destacar el canonge urgellenc Pau Claris, mentre el bisbe Duran era partidari del rei Felip I de Castella. Va seguir l'ocupació del 1691 per l'exèrcit del duc de Noailles, que aconseguí conquerir tota la zona del nord del Principat, on actuà com a lloctinent del rei francès. En la guerra de Successió la Seu fou partidària del rei arxiduc d'Àustria, al servei del qual es distingí el sacerdot Llorenç de Tomàs i Costa, però el bisbe Julián Cano fugí perquè era partidari de Felip V, que el traslladà a Àvila el 1714.

Les Mesures

En 31 d'agost de 1719, durant la Guerra de la Quàdruple Aliança la ciutat va caure en mans de James Fitz-James Stuart, que continuà cap a la ciutadella de Roses, que aguantà el setge. Verboom va posar setge a la Seu d'Urgell en 22 de gener de 1720, que es va rendir el 29 de gener, pocs dies abans del final de la guerra.

En l'anomenada guerra del Francès, i en ser Catalunya incorporada a l'imperi napoleònic, la comarca de la Seu fou inclosa en el departament francès del Segre (1812-14). Un cop alliberada, la ciutat va manifestar signes evidents d'un predomini de la facció absolutista, com les altres viles muntanyenques contràries al liberalisme de la franja costanera catalana. Durant el Trienni Liberal, a l'estiu del 1822, caigué en mans de les partides absolutistes de Joan Romagosa i d'Antonio Marañón, el Trapense, i així els reialistes pogueren constituir-hi la Regència d'Urgell, màxima manifestació de la ideologia dominant a la zona.

Cal Muntó

La Regència d'Urgell

El capítol catedralici, amb el bisbe Bernardo Francés al davant, i l'ajuntament, comptant amb el suport d'una gran part dels urgellencs, facilitaren la tasca als reialistes per establir la Junta Suprema Provincial de Catalunya, que preparà l'establiment de la Regència el 15 d'agost de 1822), commemorada per la col·locació d'una làpida a la paret de l'edifici del Deganat el 1969.

Constituïren aquest govern paral·lel al de Madrid tres persones: Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, Jaume Creus i Martí, bisbe de Tarragona, i el baró d'Eroles, que era del Pallars. El darrer personatge, que fou el vertader protagonista de l'aventura, rebé el comandament suprem de les forces reialistes i com a tal publicà un manifest, on consta el programa polític de la Regència, que també publicà un document similar. No hi hagué temps de portar a terme cap programa per la desfeta de l'exèrcit del baró i la fugida dels seus col·legues a Puigcerdà i cap a França, mentre la ciutat era recuperada pel brigadier Zarroquin.
.
Pastisseria Cadí

La Seu serà un dels centres carlins. Ja a l'abril del 1837 el pretendent Carles preparava l'entrada a la ciutat, que fou avortada, i resultaren detinguts alguns urgellencs, entre ells el sagristà de la catedral, Bonaventura Casas. Encara fou pitjor durant la tercera guerra, en caure per sorpresa en mans de Rafael Tristany a mitjan agost del 1874 per la divisió interna de la població, en gran part carlina i en part liberal; el nom despectiu donat als liberals era el de sipaios. Els primers tenien l'ajuda del bisbe Josep Caixal i Estradé, vicari general castrense de l'exèrcit de D. Carles; arribat a la ciutat el 14 de setembre següent, es convertí en ànima de la resistència, juntament amb Francesc Savalls i Antonio Lizárraga i Esquiroz, durant el setge del capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos, que durà fins a la rendició del 26 d'agost de 1875. Així va caure un dels darrers reductes carlins del Principat, i el fill del general victoriós fou recompensat amb el títol de duc de la Seu d'Urgell.

Segle XX

A principis del segle passat, un cop superada la fil·loxera (1893) que matà totes les vinyes, la Seu d'Urgell visqué uns anys de prosperitat i expansió, es canvià el conreu i la base d'agricultura per la ramaderia. L'artífex fou Josep Zulueta, que importà vaques suïsses per l'elaboració de llet i formatges i creà la Cooperativa Lletera del Cadí el 1915.

Pastisseria Cadí

El paisatge es modificà per la necessitat de farratge i s'introduïren els prats artificials, vorejats de pomeres i pereres, que ocupen tots els regadius, on pastura el bestiar boví. La carretera comarcal d'Urgell fou construïda a la primeria de segle i ampliada cap a Andorra i la Cerdanya per obra del bisbe Joan Benlloch (1907-19), cosa que va afavorir la funció comercial de la ciutat.

Pascual Sanz Barrera i Josep Puig i Cadafalch van començar a estudiar la catedral i a realitzar-ne les primeres restauracions. El 1923, l'ajuntament va encarregar a l'arquitecte Joan Bergós la redacció d'un pla d'ordenació urbana, que posaria els fonaments al creixement de la ciutat cap a ponent, amb l'establiment d'una malla ortogonal que encara és vigent avui.

La vitalitat cultural dels temps de la república es manifesta amb l'existència de dos setmanaris de gran qualitat, "El Cadí" i "L'Alt Urgell".

Pastisseria Cadí

L'ombra de la guerra civil, amb la seva gran fractura, va dominar, com a arreu del país, un llarg període de recessió econòmica i moral. Als anys seixanta, la Seu d'Urgell va començar a experimentar un cert creixement econòmic, al que l'impuls comercial andorrà no va ser aliè. És l'època de la urbanització de l'eixample i de certes barriades perifèriques, i també de certes intervencions culturals, com el gruix de les restauracions de la catedral i tot el seu entorn urbà, i la posada en escena del Retaule de Sant Ermengol als claustres.

El pla general d'ordenació urbana, del 1979, va reprendre la tradició Bergós per racionalitzar el creixement de la ciutat i preveure les expansions futures. Actualment està en fase d'aprovació un nou pla d'ordenació.

Els aiguats del novembre del 1982, a més del seu impacte dramàtic per la pèrdua de vides humanes i pel daltabaix econòmic, van propiciar la canalització del Segre, una aspiració centenària, i una de les fites de la Seu d'Urgell contemporània: la construcció del parc del Segre i la participació de la Seu d'Urgell als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, com a subseu de l'especialitat de piragüisme d'aigües braves.

Pastisseria Cadí

El Bisbat d'Urgell

El Bisbat d'Urgell és una demarcació eclesiàstica de Catalunya i Andorra sufragània de l'església Metropolitana de Tarragona. El seu origen és, com a mínim, del segle V amb capital a la Seu d'Urgell i el nom del Bisbat està relacionat amb el territori històric de l'Urgellet on es troba la capital, i a l'antic nom de la Seu que era Urgell o Ciutat d'Urgell. Alhora la capital deu el seu nom al Bisbat d'Urgell, ja que en llatí vicus Sedes Urgelli significa barri de la seu d'Urgell o capital del Bisbat d'Urgell.
El Palau Episcopal, al pati de Palau.

El Bisbat té 7.630 Km2 i una població de 212.537 habitants repartits en 363 parròquies i dos països. És el bisbat més gran dels 10 que té Catalunya i ocupa, totalment o parcial, les comarques del Ripollès, la Cerdanya, l'Alt Urgell, la Segarra, l'Urgell, el Pla d'Urgell, la Noguera, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça, Andorra i la Vall d'Aran.

El temple principal de la diòcesi és la Catedral de Santa Maria d'Urgell de la Seu d'Urgell. Els santuaris de més renom al bisbat són el del Sant Crist de Balaguer, el de la Mare de Déu de Núria i, al Principat d'Andorra, el de la Mare de Déu de Meritxell. Han rebut la coronació canònica les Marededéus de Meritxell, a Andorra (1921), Valldeflors de Tremp (1922), Miracle de Balaguer (1955), Núria (1967) i Canòlich de Sant Julià de Lòria (1999). La Mare de Déu de Núria, conjuntament amb Sant Ermengol, és patrona principal del bisbat (1956), mentre que Sant Ot d'Urgell ho és de la ciutat d'Urgell (1133).

Portalada ponent de Santa Maria

Entre els fets més importants, podem esmentar la revolta adopcionista del bisbe Fèlix (o Feliu), la intrusió del bisbe Esclua, i l'exercici del bisbat per membres de les cases comtals (Salla i Ermengol del Conflent, Eribau i Folc dels Cardona, Guillem Guifré de Cerdanya, i Ot de Pallars, entre el 981 i el 1122. També és important el pariatge que va portar a Andorra a ser un coprincipat i poder mantenir-se així com a únic estat català independent, essent els bisbes d'Urgell coprínceps d'Andorra, junt, actualment, amb el president de la República Francesa com a successor dels drets de la casa comtal de Foix.

A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc es corresponia amb la frontera administrativa establerta del tractat dels Pirineus del 1659: del bisbat d'Urgell en depenien tots els pobles de la Cerdanya. Per contra, fins a l'any 1802 no en formava part la Vall d'Aran, inclosa en l'extint bisbat de Sant Bertran de Comenge que avui dia està integrat en el de Tolosa.
.
Fris sobr ela porta ponent

Síntesi històrica del Bisbat d'Urgell

Descripció del territori

Limita amb els bisbats de Vic, Solsona, Lleida, Barbastre-Montsó, Tolosa, Pàmies i Perpinyà. Ha estat fonamentalment vinculat, des dels temps més llunyans, a les comarques que durant l'edat mitjana constituïren els comtats d'Urgell, Pallars i Cerdanya, amb els quals s'identifica i forma una unitat històrica i geogràfica mantinguda fins als nostres dies. Ocupa, totalment o parcial, el Ripollès, la Cerdanya, l'Alt Urgell, la Segarra, l'Urgell, el Pla d'Urgell, la Noguera, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça i Andorra. També inclou la Vall d'Aran.

Porta nord

La jurisdicció del bisbat s'estén a 408 parròquies, bé que algunes tenen avui una població molt reduïda. Gairebé totes arrenquen d'èpoques llunyanes, com ho denoten els mateixos sants titulars de les seves esglésies, car els més repetits són Santa Maria (en 90 esglésies parroquials, a més a més de la catedral), Sant Pere (35), Sant Martí (29), Sant Serni (24), Sant Esteve (23), Sant Miquel (19), Sant Andreu (17), Sant Julià (12), Santa Eulàlia (11), Sant Vicenç i Sant Fèlix (10)... Moltes esglésies del bisbat -parroquials o no-, conserven, totalment o parcial, elements d'un gran interès arquitectònic, i són trenta-sis les que tenen la consideració de Béns Culturals d'Interès Nacional.

El bisbat ha estat, entre els altres de Catalunya, el que, per motius predominantment polítics, ha experimentat més canvis fronterers al llarg de la seva existència: La pèrdua de la Ribagorça (segle IX), en benefici de la seu de Roda, i la cessió de 144 parròquies del Berguedà, el Solsonès i una part de la Segarra, en benefici de la nova diòcesi de Solsona (1593-1623); més tard, s'hagué d'adequar el territori als límits entre Estats, i així, l'any 1803, les vint-i-quatre parròquies de l'alta Cerdanya, que des del tractat dels Pirineus (1659) havien estat cedides a França, passaren també eclesiàsticament a aquest darrer país; i en 1804, les vint-i-vuit de la Vall d'Aran, circumscripció unida plenament a les terres catalano-aragoneses almenys des del segle XII, s'annexionaren al bisbat d'Urgell, provinents de l'extingida diòcesi gascona de Sant Bertran de Comenge. En 1874 també s'annexaren a la diòcesi la seixantena de pobles que integraven les jurisdiccions fins llavors exemptes de Gerri, Mur, Montodó-Bonrepòs, orde de Sant Joan de Jerusalem i Meià. Finalment, l'any 1956, el bisbat guanyava les setze parròquies de l'enclavament d'Artesa de Segre i deixava, per a Lleida i Barbastre, les dinou de la Franja de Ponent, agrupades en tres enclavaments

Capitells

Origen

El bisbat, sense excloure la possibilitat d'un origen més remot, era ja constituït al començament del segle VI. El primer bisbe conegut, Sant Just, figura entre els participants al concili de Toledo (531) i als de Lleida i València (546). Els seus successors també prengueren part regularment en els concilis de Toledo celebrats al llarg del segle VII. La successió episcopal, malgrat la incertesa de noms i de cronologia, no fou interrompuda, segons sembla, per la invasió sarraïna del 714.

El monaquisme degué ésser introduït al bisbat durant l'època visigòtica. Els monestirs de Tavèrnoles, Gerri, Codinet, Tresponts... són probablement anteriors a la invasió sarraïna. Aquestes fundacions i les posteriors -la Vedella, Elins, Sant Llorenç prop Bagà, Serrateix, la Portella, les Maleses, Villanega, Obeix, Bellera, el Burgal, Lavaix, Alaó, Escales, Ovarra, Taverna, Gualter, etc.-, a partir del segle IX, i seguint l'exemple de la majoria dels cenobis aleshores existents a la Marca Hispànica, sovint varen adoptar l'observança benedictina, la qual va imposar-se com a norma única de vida monàstica al segle següent. Aquests monestirs, al costat de l'organització parroquial i de les canòniques (la Seu d'Urgell, Solsona, Cardona, Organyà, Ponts, Àger, Mur, Tremp), tindrien una gran influència en la cristianització del país i en el seu desenvolupament humà, cultural i econòmic. Les canòniques derivaren en col·legiates arran de la seva secularització (1592) i, a causa de llur decadència, el concordat de 1851 les abolí, juntament amb les altres preexistents (Castellbò, Guissona, Balaguer...). Mur i Àger foren sens dubte les col·legiates canonicals, exemptes de jurisdicció episcopal, més famoses de tot Catalunya.

Capitells

Alta edat mitjana

Durant el pontificat del bisbe Fèlix o Feliu (781-799), acusat d'adopcionisme pels teòlegs carolingis i, per aquest motiu, deposat i confinat a Lió, la ciutat d'Urgell i la seva església foren completament destruïdes pels àrabs, entorn de l'any 793. Amb l'establiment de la Marca Hispànica, el bisbat, talment els altres recentment restaurats, formà part de la província eclesiàstica de Narbona fins a produir-se el restabliment de la seu metropolitana de Tarragona (1091). Els reis francs intervingueren eficaçment en la reconstitució del país, impulsant-ne la reconquesta i posant els fonaments del seu govern. I lliure ja el territori, en bona part, del poder de la morisma, promogueren, ben assistits pels primers comtes, l'obra d'una nova catedral, aixecada en la segona meitat del segle IX, a la qual s'assignaren 289 pobles o llocs, tota l'àrea nord-occidental del Pirineu.

Porta nord

Contemporàniament, l'Església urgellenca, regida durant més de dos segles (914-1122) per membres de les famílies comtals, entrà de ple en el joc del sistema feudal, que li permeté de formar-se un extens patrimoni senyorial, el qual, entre altres poblacions i territoris, incloïa la ciutat d'Urgell, les Valls d'Andorra, la Vall de la Llosa, la Vall d'Arques i la Ribera Salada, les viles de Sanaüja, Guissona i, des de 1257, la de Tremp. Això, però, l'obligà a una certa dependència del poder superior dels comtes. Tanmateix, la reforma gregoriana, introduïda al comtat d'Urgell durant els darrers anys del segle XI, precedida del canvi de la litúrgia visigòtica per la romana, reduïa aquelles intervencions dels laics en els afers eclesiàstics i aconseguia la plena llibertat de l'Església en els dominis espiritual i temporal. Altrament, el manteniment d'aquelles possessions originà una tibantor constant i unes incessants lluites, al llarg de tota l'edat mitjana, amb els vescomtes de Castellbò i els seus hereus, els comtes de Foix.

Entretant, dos grans bisbes, que abans de gaire d'haver mort mereixerien l'honor dels altars, varen regir la seu urgellenca: Ermengol (1010-1035), veritable Pater Patriae atque Patronus, que sabé conduí el seu poble al grau més alt de civilització i de progrés d'aquell temps, i Ot (1095-1122), provident animador de l'obra de l'actual catedral, que venia a ésser una mena de vot general d'acció de gràcies per l'alliberament total de la diòcesi del jou musulmà, puix que, amb la conquesta de Balaguer l'any 1106, pràcticament s'havien arrodonit les seves antiquíssimes fronteres.


La Canònica o vida en comú dels servidors de la catedral existia ja al segle IX, però fou l'any 1010 quan fou restaurada i redotada convenientment. Aquesta comunitat, durant la baixa edat mitjana, tenia entre altres atribucions la d'elegir el bisbe. A finals del segle XIII, la Canònica fou rellevada pel Capítol que, en l'àmbit civil, exerciria un ferm senyoriu territorial que li donava dret a tenir representació a les Corts catalanes. Això explica que Pau Claris i altres quatre canonges de la Seu d'Urgell haguessin assolit la presidència de la Generalitat de Catalunya. Ultra això, val a dir que, sota l'estímul i la direcció del Capítol, varen néixer i créixer una gran diversitat d'institucions educatives, benèfiques i pietoses; igualment que, fins al concordat de 1851, aquesta corporació, per mitjà del canonge curat, atengué el servei pastoral de la població.


Baixa edat mitjana

Les parròquies, cap al final del segle IX, apareixen encara agrupades per valls i contrades (pagus), sense precisió dels lligams que les unien. Sobre aquesta distribució, però, es constituïren els ardiaconats, transformats en deganats a la segona meitat del segle XIII (Urgellet, Cerdanya, Berguedà, Vall de Lord, Urgell, Tremp i Montenartró) i, després, en oficialats (Major, Cerdanya, Berga, Solsona, Cardona, Oliana, Ponts, Sanaüja, Guissona, Agramunt, Balaguer, Tremp, Sort, Tírvia i Cardós). Aquesta ordenació territorial, mudada en arxiprestats en l'època moderna, és merament convencional i ha experimentat diversos canvis en el decurs del temps. Actualment, són 16 els arxiprestats, acoblats en cinc zones pastorals.


Els Sínodes, instituïts al segle XIII i celebrats al bisbat, com arreu, amb periodicitat diversa, han estat uns trenta, el darrer dels quals correspon a l'any 1828. En l'època moderna, sobretot des del concili II del Vaticà, arreu s'ha tendit a substituir-los per nous organismes, de govern i de pastoral, més àgils, com són els consells (episcopal, presbiteral, pastoral i assumptes econòmics), les delegacions diocesanes i les comissions, i també les assemblees.

La crisi albigesa, (segles XII i XIII) afectà notablement la zona més septentrional del bisbat, atès que els centres principals del catarisme s'ubicaven en territoris fronterers, al migdia de França (Tolosa, Foix, Carcassona...). La seva activitat resultà especialment violenta a la Cerdanya, on foren espoliades i destruïdes moltes esglésies, i a la Seu d'Urgell, amb el saqueig de la ciutat i de la catedral (1195). Tot això, malgrat el zel desplegat pels frares dominicans, introduïts a la Seu (1266) i a Puigcerdà (1291), i que portà al martiri els beats Pere de Cadireta, Bernat de Travesseres i Ponç de Planès.


Durant els segles XIV i XV els bisbes foren nomenats directament per la Santa Seu, bé que alguns d'ells pràcticament no residiren a la diòcesi. A la fi del segle XIII les rendes del bisbat eren valorades en uns 200.000 sous barcelonesos i, a mitjan segle XV, en 4.000 ducats, el 60% dels quals corresponia als centres comunitaris (monestirs de monjos, canòniques, ordes mendicants i cases dels ordes militars). Al segle XVII, la renda ascendia a 8.000 escuts i la taxa que s'havia de satisfer a la col·lectoria apostòlica era de 2.000 florins.

Façana de ponent

Edat moderna

La reforma tridentina trobà en el bisbe Capella (1588-1609), secundat per Josep de Calassanç, un decidit promotor, que maldà també per impedir la penetració dels hugonots, erigí el Seminari conciliar (1592) -cronològicament, el tercer entre els de Catalunya, darrere dels de Tarragona i Girona-, i fundà a la Seu el col·legi de Sant Andreu (1601-1767), que confià a la Companyia de Jesús.

Edat contemporània

A partir d'aquesta època (segle XVII) augmentaren els nomenaments de bisbes de presentació reial, procedents d'altres regions de l'estat espanyol -la totalitat en el període comprès entre els anys 1695-1827-, amb la consegüent castellanització dels documents emanats de l'autoritat episcopal i dels administratius en general. Això, però, no afectà a la predicació de caràcter popular, a l'ensenyament de la doctrina cristiana i a l'administració dels sagraments: Entre les classes populars i a les comarques de pagès -majoritàries al bisbat-, la fidelitat a la pròpia llengua subsistí plenament, i no pas obeint a una actitud reivindicativa sinó, més aviat, al manteniment d'un hàbit tradicional.

Amb l'abolició del feudalisme (1811-37) l'Església d'Urgell perdé la jurisdicció i els drets senyorials exercits en diversos indrets i poblacions del bisbat, llevat de les Valls d'Andorra, d'on els bisbes de la Seu urgellesa són prínceps o caps d'estat, títol i atribucions que comparteixen amb el president de la República francesa. La constitució de 1993, de la qual el copríncep episcopal ha estat pioner i un impulsor constant, ha proclamat Andorra Estat independent, de dret, democràtic i social.

Capçalera de la catedral

Durant el pontificat del bisbe Guardiola (1827-1851), adherit a la causa carlina i exiliat per aquest motiu (1835-48), el govern espanyol havia maldat per la supressió del bisbat, descartada poc després pel concordat de 1851; alhora, s'ingerí descaradament en els afers del principat d'Andorra. Corresponen també a aquesta època (1835) les primeres lleis d'exclaustració, que esdevé general i desamortitzadora a partir de 1837 i que motivà el tancament, entre altres, de les cases religioses següents: benets de Gerri, premostratencs de Bellpuig de les Avellanes, trinitaris de Balaguer i Bellvís, frares menors conventuals de Balaguer, dominicans de la Seu, Puigcerdà, Balaguer i Tremp, mercedaris d'Agramunt, agustinians de Sanaüja, carmelites de Balaguer i Salgar, caputxins de Tremp... El bisbe successor, Caixal (1853-1879), tot i l'existència d'un concordat que, entre altres coses, intentava regularitzar la vida religiosa, es trobà amb l'execució del reial decret de desamortització general dels antics béns de l'Església (1855-56) que, en un bisbat bàsicament rural i agrícola com el d'Urgell, tan durament hauria d'afectar el finançament de la seva acció pastoral. Malgrat això i els reiterats bandejaments que hagué de suportar, agosarat i sense cap altra col·laboració que la dels seus diocesans, emprengué el bastiment d'un nou i modern seminari (1860), que s'estrenaria en 1886. L'any 1853 havia creat el Butlletí oficial eclesiàstic, quan només nou bisbats d'Espanya en tenien.

Relicari

Tres instituts religiosos han tingut el bressol al bisbat: les Germanes de la Sagrada Família d'Urgell (la Seu d'Urgell 1859), els Fills de la Sagrada Família (Tremp 1864) i les Germanes del Sant Àngel Custodi (Puigcerdà 1887). Com a família religiosa més antiga, encara present al bisbat, cal citar les monges Clarisses de Balaguer, segle XIV. A partir de mitjan segle XIX hi augmentà, a la diòcesi, la presència de congregacions amb tasques educatives i assistencials.

Claustre

El segle XX

La persecució religiosa de 1936 costà la vida a 107 membres del presbiteri diocesà i a un bon nombre de religiosos i altres fidels, i comportà la destrossa d'una part molt important del patrimoni religioso-cultural del bisbat. Algunes d'aquelles persones han estat beatificades per l'Església i, d'altres, se n'ha iniciat el procés canònic corresponent. El germà de La Salle, Jaume Hilari, fill d'Enviny, ha estat, en l'àmbit de tot l'Estat, el primer màrtir canonitzat (1999) dels que reberen la palma martirial en aquella conflagració.

El museu diocesà d'Urgell, creat en 1957 i notablement millorat en 1988 constitueix una antologia d'objectes religiosos de tots els estils, des del segle X al XVIII. Altrament, el fons documental i bibliogràfic de la catedral (uns 6000 pergamins, 152 còdexs, 105 incunables...) i del bisbat, conjuntament amb el més antic de les parròquies, està aplegat a la Casa del bisbat (1977).

Més informació del Bisbat d'Urgell, AQUÍ

Mare de Déu de Ginestarre

Canònica de Santa Maria / Catedral de la Seu d'Urgell

 El bisbat d’Urgell té un origen força antic, hom té constància de la seva existència, si més no, des del segle VI, quan el seu bisbe, Sant Just, va assistir l’any 531 a un concili a Toledo. La invasió sarraïna no hauria afectat greument el territori. Per la seva situació i amb la protecció dels reis francs es va anar consolidant el poder episcopal fins esdevenir el centre d’un extens patrimoni feudal, amb reconeguda autoritat sobre la regió, que es va anar ampliant amb la recuperació de nous territoris ocupats pels sarraïns, al sud.    

Pantocràtor

En aquest lloc existia una canònica aquisgranesa ja al segle IX, tot i que la comunitat podria tenir el seu origen en època visigòtica. La comunitat canonical tenia un poder considerable, encarregant-se de l’elecció del bisbe, cap d’una institució molt poderosa. El 817 va tenir lloc el concili d’Aquisgrà i hom pensa que el 826 la canònica ja hauria adoptat la regla sortida d’aquell concili.

Agnus Dei

La comunitat canonical degué passar per un període de decadència, fins que fou restaurada pel bisbe Ermengol, el 1010, i a finals d’aquell segle va adoptar la regla augustiniana. Uns dels personatges de més renom d’aquesta diòcesi fou precisament sant Ermengol (bisbe entre el 1010 i 1035), fill dels vescomtes de Conflent; aquest, a més de restaurar la canònica, va impulsar la construcció d’una nova catedral (consagrada el 1040) i de l’església annexa de Sant Miquel. Va reorganitzar administrativament el bisbat i aplegà les butlles papals reconeixent els drets senyorials sobre el territori. És venerat com a sant des de poc després de la seva mort. Un dels seus successors fou el bisbe Ot, de la família dels comtes de Pallars. Nomenat bisbe el 1095, en els darrers anys fou alhora abat de Gerri, monestir que va afavorir particularment. Va morir en aquell monestir, on és enterrat. També és venerat com a sant.    

Lluna

La primera de les catedrals aixecades a la Seu es trobava apartada d’aquí; s’hauria aixecat al lloc de Castellciutat. Fou Sisebut (833-840) qui hauria aixecat una segona catedral en el indret actual. Sant Ermengol va començar la construcció d’una nova església, que fou consagrada el 1040. Sant Ot va aixecar de bell nou la catedral actual al segle XII; el motiu d’aquesta darrera construcció fou el mal estat en que es trobava l’edifici de l’època d’Ermengol. Aquesta construcció estaria pràcticament acabada a finals del segle XII; precisament el 1195 la ciutat fou atacada i la catedral saquejada.


La canònica fou secularitzada el 1622. Des de mitjan del segle XIX el bisbat va perdre els seus poders d’origen feudal, excepte els corresponents a Andorra que actualment encara exerceix. La catedral va patir poques modificacions, un afegit que tapava el campanar, decoració barroca a l’interior... En les diferents restauracions portades a terme des del començament del segle XX s’ha recuperat l’edifici romànic.

El claustre és també una bella obra romànica, potser de finals del segle XII, o començament del XIII. Conserva tres de les quatre galeries; la de llevant es va perdre en una dissortada modificació.

Dormició de la Verge. Capella de la Pietat. Jeroni Xanxo S. XVI

Entre les nombroses peces i mobiliari procedent de la catedral que encara es conserva, cal esmentar el Beatus de la Seu d’Urgell (Comentari a l'Apocalipsi de Beat de Liébana), una valuosa obra que es pot datar a cavall dels segles X i XI i que ja constava inventariada a la catedral el 1147.

Dormició de la Verge. Capella de la Pietat. Jeroni Xanxo S. XVI (detall)

Al costat de la catedral, on ara hi ha l’església de Sant Domènec, a l’època de sant Ermengol es trobava l’església de Sant Miquel, amb la seva canònica, que més endavant quedaria unida a la catedralícia. Dintre d’aquest conjunt d’edificacions cal esmentar també l’església de Sant Pere (ara sota l’advocació de Sant Miquel), aixecada a l’època del bisbe Ermengol sobre una construcció anterior. Encara es conserva aquell edifici, bé que força restaurat.
.
Dormició de la Verge. Capella de la Pietat. Jeroni Xanxo S. XVI (detall)

Al costat de la catedral, on ara hi ha l’església de Sant Domènec, a l’època de sant Ermengol es trobava l’església de Sant Miquel, amb la seva canònica, que més endavant quedaria unida a la catedralícia. Dintre d’aquest conjunt d’edificacions cal esmentar també l’església de Sant Pere (ara sota l’advocació de Sant Miquel), aixecada a l’època del bisbe Ermengol sobre una construcció anterior. Encara es conserva aquell edifici, bé que força restaurat.

Urna de Sant Ermengol. Pere Lleopart, 1755

Urna de Sant Ermengol. Pere Lleopart, 1755 (detall)

Urna de Sant Ermengol. Pere Lleopart, 1755 (detall)

Possible cenotafi del bisbe Ot d'Urgell. Gerri de la Sal



Beatus de la Seu d'Urgell

El Beatus de la Seu d'Urgell és un manuscrit miniat anònim de final del segle X, d'importació mossàrab, conservat a la Catedral de la Seu d'Urgell, concretament al Museu Diocesà amb el número d'inventari 501. Pertany a un estil avançat de l'evolució dels Beatus i es caracteritza per l'acusada estilització de les figures.
.
Beatus de la Seu d'Urgell

Cap a l'any 786 l'abat del monestir de San Toribi de Liébana conegut pel nom de Beat va escriure un comentari a l'Apocalipsi. A partir del segle X, d'aquesta obra, se'n van fer còpies amb moltes miniatures, els anomenats Beatus que van ser difosos per monestirs i catedrals durant tota l'Edat Mitjana. D'entre els beatus conservats, un dels exemplars més bells i complets és el Beatus de la Seu d'Urgell.
.
La bèstia puja de l'abisme Ms 26 f° 138v. Imtage Viquipèdia

Actualment consta de set folis numerats amb xifres romanes i d'altres 243 folis amb numeració aràbiga. Conté 79 miniatures. En el primer terç d'aquest segle fou estudiat per tècnics tan prestigiosos com H. A. Sanders, W. Neuss i Mn. Pere Pujol, Arxiver de la Catedral, tots els quals s'han esforçat a remarcar l'interès paleogràfic i la importància artística del Còdex i a esclarir-ne els problemes bibliogràfics que de fet presenta. A diferència d'altres Beatus existents, que solen consignar el noms dels autors, el lloc de procedència i la data d'elaboració, aquest Beatus no ens en dóna cap referència, cosa que fa pràcticament impossible la identificació dels cal·lígrafs i del miniaturista. Pel que fa al lloc i la data una bona part dels especialistes actuals el consideren provinent d'algun monestir de la Rioja, cap a les darreries del segle X.
.
Imatges del Beatus. L'arca de Noé


Pel que fa al Beatus de la Seu d'Urgell hi trobem 12 il·lustracions incloses en els folis que integren els Preliminars, n'hi ha 67 referents al Comentari de l'Apocalipsi, i 11 més que il·lustren el Comentari de Daniel. Sumen, doncs, un total de 90 il·lustracions, comptant-hi els medallons dibuixats en els Arbres genealògics.

 La setena escena. El corder va guanyar les bèsties i la serp 


El 29 de setembre de 1996 dos membres d'una banda organitzada de lladres d'art van robar el Beatus després de reduir l'encarregada del museu i trencar la vitrina que el protegia. Aquest grup va ser desarticulat a València el 21 de gener de 1997, i entre altres obres d'art la policia recuperà el Beatus intacte. 

En els anys 2014-2016 el còdex fou restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.
.
La dona i el drac

Temàtica

El Beat d'Urgell data de finals del segle X i no coneixem la identitat del copista ni del miniaturista; pertany al que es coneix com a beats "d'importació mossàrab", tot i que no eren obres d'artistes mossàrabs. Aquesta denominació, tal com explica l'historiador Joaquín Yarza, es deu al fet que la majoria de Beats es van fer als regnes de Castella durant el període d'art preromànic —dit també mossàrab— i després van ser importats en altres territoris.
.
La Nova Jerusalem

El Beat conserva actualment un total de 239 folis, set d'ells numerats en caràcters romans i 232 en àrab. El text s'organitza en dues columnes i el copista utilitza el que es coneix com a lletra visigòtica rodona. Però més que el text, el que fa cèlebres els manuscrits són les seves excepcionals miniatures, que il·lustren els capítols de l'Apocalipsi, no pas els comentaris de l'abat de Liébana. Es caracteritzen per l'estilització de les figures, tret que correspon a un estil avançat en l'evolució dels Beats. Amb gairebé un centenar d'il·lustracions, el Beat d'Urgell és un dels més complets que ens han arribat.
.
Detall de la Presa de Jerusalem per Nabucodonosor

Iconografia

Tot i que les miniatures reflecteixen el talent i la "moda" imperant de cada època (des del segle IX fins al XII), comparteixen trets comuns. La iconografia és invariable: sempre es repeteix un programa que, a la llarga, inspirarà la pintura mural i l'escultura del romànic. L'estètica tendeix a l'esquematització i l'expressionisme. L'antinaturalisme serveix en aquest cas per acostar l'espectador al món sobrenatural i a la divinitat. I el Beat d'Urgell és un clar exponent d'aquesta estètica: línies fermes que donen protagonisme al dibuix i l'ús de colors intensos que creen una atmosfera gairebé màgica.
.
 Presa de Jerusalem per Nabucodonosor. El festí de Baltasar


La falta de perspectiva (de vegades el fons es dibuixa amb franges horitzontals, com es farà posteriorment en la pintura mural), el hieratisme de les figures i una incipient plasmació del moviment generen efectes dramàtics que reforcen els missatges de l'Apocalipsi. Un missatge que, un cop més, es transmet a través de la imatge: grans il·lustracions a doble pàgina que serveixen per comunicar-se amb una societat que, fins i tot entre les classes benestants, era majoritàriament analfabeta.

* La majoria de les imatges del Beatus són de Viquipèdia, al igual que la informació.


Museu Diocesà d'Urgell

El Museu Diocesà d'Urgell és un museu del Bisbat d'Urgell situat al conjunt catedralici de la Seu d'Urgell, concretament al sector meridional annex als claustres de la Catedral d'Urgell, en l'edifici de l'antiga església de la Pietat i de la Casa del Deganat.

Lipsanoteques

Història

Nasqué al segle xx del conjunt de d'objectes litúrgics i religiosos que hi havia disposats a la sala capitular de la catedral. L'any 1956 un grup de ciutadans demanaren al bisbe la possibilitat d'exposar aquell conjunt de peces de manera permanent. La proposta fou acceptada i el 1957, durant la setmana santa, es creà l'Exposició d'Art Sacre.

A causa de l'èxit de l'exhibició, el bisbe Ramon Iglesias decretà la creació del Museu el 7 d'agost de 1957. Es cregué oportú emprar l'església de Sant Miquel com a sala d'exposició i amb tal finalitat s'iniciaren les obres d'apariament per fer-ne un espai segur i apte per a contenir-hi les obres. Durant la dècada dels seixanta i sentanta l'obra estigué repartida entre l'església de Sant Miquel i la sala capitular i els seus fons s'ompliren de peces, mercès a les bones relacions entre la Diòcesi d'Urgell i el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Lipsanoteca

El 29 de juny de 1975 s'obriren les portes del Museu als visitants, mentre es duien a terme obres al temple de la Pietat per tal de dipositar-hi el gruix de la col·lecció. Així mateix, es redactaren els estatuts del Museu i s'instal·là un modern sistema de seguretat per tal de protegir les peces.

En aquesta dècada el Museu s'enfrontà a una tasca difícil. A causa del despoblament de les zones pirinenques, molts objectes d'art quedaren abandonats i desatesos, per la qual cosa es creà la Comissió Diocesana per al Patrimoni Artistíc, la funció de la qual era la de recollir les peces d'art dels llogarrets més desprotegits, a fi d'assegurar-les i exposar-les al públic. Així doncs, en uns pocs anys la col·lecció s'augmentà amb més de cent peces recollides d'arreu de la diòcesi.

Lipsanoteques

Col·lecció

La col·lecció del Museu es constitueix bàsicament per objectes d'art litúrgic i religiós que abasten des del segle X fins al segle XVIII. Entre les peces més destacades hom hi troba un Beatus de Liébana: el Beatus de la Seu d'Urgell, la butlla del papa Silvestre II (de l'any 1001), diverses pintures murals romàniques i una gran col·lecció d'orfebreria gòtica, renaixentista i barroca. El 2012 es va restaurar el sarcòfag de Sant Ermengol al Centre de Restauració de Béns Mobles.

Pàgina web del Museu Diocesà d'Urgell


-o-O-o-


Convent de Sant Domènec de la Seu d'Urgell

Sant Domènec

El primer emplaçament del convent de Sant Domènec es trobava extramurs (1273). La introducció dels dominicans a aquestes terres es va veure afavorida per la seva confrontació amb l'heretgia albigesa, que hi havia arrelat. A ells fou confiada l'extirpació de l'heretgia per mitjà dels predicadors i del tribunal de la Inquisició. En una revolta fou assassinat l'inquisidor dominicà Pere de Cadireta (1279), tingut com a fundador d’aquesta casa i venerat com a sant.

Imatge Viquipèdia

El 1364, per motius de defensa de la ciutat, el convent es traslladà a l'interior del recinte, a l'antiga església de Sant Miquel que havia estat seu d’una canònica i que en aquell moment era una parròquia. La casa es va dedicar a sant Domènec i la parròquia es va traslladar a l’antiga església de Sant Pere, al sud de la catedral, que encara es conserva. Al cap de poc temps l’església romànica fou substituïda per un nou edifici gòtic (primeria del segle XV), d'una sola nau i capelles laterals que també es conserva. El claustre, més tardà, ara forma part del Parador de Turisme.

Convent de Santa Magdalena. Sant Agustí de la Seu d'Urgell


Després d’uns anys d’abandó, el convent franciscà de Santa Magdalena fou ofert als agustins de Puigcedà que en van prendre possessió el 1576. L’any 1585 es va posar la primera pedra de l’església de Sant Agustí a l’interior de la ciutat que es va poder inaugurar abans del 1592. El 1598 van rebre la propietat de l’antiga canònica de Sant Pere Cercada. El 1666 els agustins es van traslladar del convent de Santa Magdalena, extramurs, a l’interior de la ciutat, al convent de Sant Agustí on s’hi van estar fins l’exclaustració de 1835. L’església va seguir activa però la casa va esdevenir hospital i ara és la seu de la Biblioteca de Sant Agustí.

Amb informació de Monsestirs.Cat


Biblioteca Sant Agustí

La Biblioteca Sant Agustí és una biblioteca pública de la ciutat, inaugurada el 1995. Obra de l'arquitecte Lluís Vidal i Arderiu, es tracta d'un edifici de cinc plantes d'estructura de ferro i vidre que contrasta fortament amb l'antiga construcció. L'edifici de vidre es troba dins de l'antiga església.


Usos actuals

Equipament municipal i comarcal amb 11.000 socis que va efectuar l'any 2007 més de 47.000 documents en préstec. S'organitzen activitats com cicles de conferències, presentacions de llibres, tallers, hora del conte, etc. El pati interior de l'edifici s'ha convertit en un espai lúdic per a les nits d'estiu, que acull cicles de música i actuacions en viu organitzades des de la Regidoria de Cultura del consistori.

L'equipament disposa també d'un punt d'informació del Patronat Català Pro-Europa.

-o-O-o-

Fires i mercats de la Seu d'Urgell

La Seu d'Urgell celebra dos mercats setmanals, els dimarts i els dissabtes.

Els mercats se celebren a l'aire lliure, als carrers del Centre històric de la ciutat (carrer Major, carrer dels Canonges, plaça Patalin i plaça dels Oms).
La meitat de les gairebé 70 parades són d'alimentació. El producte de l'hort i proximitat hi té una especial rellevància.
La resta de parades ofereixen productes dels sectors tèxtil, calçat, complements i artesania.

Mercat al Carrer Major

Verdura

Pesca salada

Bacallà

Tomaquets i planté

Préssec i enciam

Llaminadures

Platné

Flors

Présscs

Tomaquets

 Tomaquets, alls porro, cogombre, plàtan, pebrots, albergínies ...

Llocs d'interès

Monuments eclesiàstics:
Nucli antic, on destaquen el carrer dels Canonges, el més antic, i el Carrer Major, ambdós d'alt valor arquitectònic, a més del pati de Palau i la plaça dels Oms on hi ha la Casa de la Ciutat. El Passeig de Joan Brudieu, al centre de la Seu, és un dels carrers més importants i és la divisòria del centre històric i l'eixample.
Centres educatius i/o culturals:
Fonts:

Viquipèdia
Monestirs.Cat

Enllaços d'interés:




-.-