dissabte, 26 de maig de 2018

Anglesola, Seana, La Guardia, Agramunt, Artesa de Segre, Vilves, Agramunt, Seana, Almoster ...

Entre Anglesola i Seana ens saluda aquesta ginesta florida

La Guàrdia d'Urgell

La Guàrdia d'Urgell és una entitat de població del municipi de Tornabous. S'assenta a la zona de la comarca de l’Urgell, al peu de la Serra d'Almenara. La base més important és l'agricultura de regadiu, gràcies al canal d'Urgell construït entre 1852 i 1862. Hi destaca l'església d'estil romànic amb el campanar d'espadanya amb tres arcs i una rosassa. Té una fortificació militar medieval de planta quadrada, que va ser el nucli del poble en els seus orígens.

Església de Sant Sebastià

Església de Sant Sebastià

Església (Segle XIII) de nau única, formada a base de carreus regulars de pedra picada. 
A la façana s'observa una gran portalada formada per una arcada de mig punt de dovelles molt regulars.

A la dovella central hi ha gravada la data de consagració de l'església: 1619.

Just a sota hi ha un escut molt erosionat i difícil d'identificar.  

A sobre de la petita fornícula hi ha la rosassa, restaurada recentment, amb una flor de forma hexagonal.

La façana és coronada per un campanar d'espadanya que té dos ulls d'arc de mig punt amb campanes i, a la part superior, una petita obertura d'arc de mig punt sense campana.

L'interior és una nau coberta amb volta de canó amb llunetes dividida en tres trams i amb pilastres de pedra adossades amb el capitell sense decorar. Als costats hi ha dues capelles. El cor està situat als peus. 

Notícies històriques 

Fou l'antiga església del poble de la Guàrdia d'Urgell, però avui dia és tancada al culte ja que l'any 1960 es construí una de nova.”

Font:  Catalunya Medieval Castells, Torres, Fortificacions i altres construccions


Torre de la Guàrdia d’Urgell


Torre de la Guàrdia (Segle XII)

Construcció de planta rectangular, d'uns 9 metres d'alçada, bastida directament sobre la roca i dividida a l'interior per tres pisos o estances.

El primer pis és format per una cambra coberta amb volta de canó de mig punt, des de la qual es pot accedir a la terrassa superior per una obertura rectangular.

Al pis inferior, cobert amb volta rebaixada, s'hi accedia per mitjà d'una obertura, també rectangular, situada al sòl del primer pis.

Del pis superior no resta cap element del terra ni del possible coronament dels murs.

La porta original, a 6 metres d'alçada del mur de migjorn, està formada per un arc adovellat de mig punt.

Són visibles els forats oberts per recolzar les bigues de construccions adossades a la torre en època tardana. La torre està realitzada amb carreus rectangulars i ben escairats, força grossos, que es van estretint a mesura que guanya alçada.

Notícies històriques

La seva existència es remunta al segle XI, concretament a l'any 1063, quan s'esmenta com a "ipsa Guàrdia de Déu" entre les afrontacions territorials del castell d'Almenara.

És probable que aquesta guàrdia fos subsidiària de la fortalesa d'Almenara i hagués tingut en època medieval senyors o castlans, ja que en el segle XII es documenta a l'indret el cognom Guàrdia.

A la descripció dels límits de la quadra de la Fuliola del 1080, apareix també consignada la Guàrdia de Déu a l'est. En època postmedieval l'edifici fou habilitat com a habitatge.”

Font: Catalunya Medieval Castells, Torres, Fortificacions i altres construccions



Torre d'Almenara Castell d'Almenara (Pilar d'Almenara)

El castell d'Almenara, conegut popularment com el Pilar d'Almenara, és un castell documentat el 1139 que es dreça al Pilar d'Almenara, el punt més alt de la serra d'Almenara, a l'extrem meridional de l'altiplà que la corona, amb una gran panoràmica de l'Urgell i de tots els castells del seu entorn. La serra d'Almenara separa pel sud el riu Sió de les terres planes de l'Urgell. El topònim, d'origen àrab, significa torre de guaita. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

Del castell en roman fonamentalment la torre mestra. És de planta circular amb una alçària de 15 metres i 7 metres de diàmetre en la base. Gruix de paret de 2,10 a la part inferior que disminueix en guanyar alçada. L'aparell és de petits carreus ben escairats. A l'exterior són visibles dues seqüències de forats a 3 i 7,5 m de terra usats per recolzar la bastida en el moment de construir. La porta, a 6 m d'alçada al sud, presenta un arc de mig punt que es projecta en forma de volta de canó. La torre té tres nivells, l'inferior, cec, cobert per una cúpula avui molt derruïda, el segon, a nivell de la porta d'entrada, té una cúpula semblant que fa de base al terra del tercer nivell fet de petites lloses cobertes de calç.

El seguiment arqueològic va permetre recuperar detalls constructius, fragments ceràmics i metal·lics i restes de fauna. Un fossar semicircular aïllaria la fortalesa de la resta de l'altiplà on fou construïda. La torre es data el darrer terç del segle XI.

Torre d'Almenara o pilar

Sant Vicenç d'Almenara

Les ruïnes d'aquesta església romànica són a uns 300 m i a llevant de la torre, en el mateix tossal. Se'n té una primera referència en la concessió en feu del castell d'Almenara que feren el comte d'Urgell Ermengol III i la seva muller Llúcia a Arnau Dalmau, el 1063. Es concedia a Arnau Dalmau que tingués un clergue que pregués per l'ànima dels comtes i que rebés la meitad del delme i de diverses primícies. El 1391 s'esmenta que el capellà d'Almenara havia de contribuir amb 19 sous a la dècima de la diòcesi d'Urgell. A finals de l'edat mitjana es construí un temple nou a Almenara Alta i Sant Salvador esdevindria una senzilla capella. Durant la Guerra Civil Espanyola, la majoria de carreus s'aprofitaren per a bastir nius d'ametralladores per les tropes republicanes.

Església de nau única capçada per un absis semicircular orientat a l'est i cobert per una volta de quart d'esfera, desapareguda, que presenta la part sud d'una finestra de doble esqueixada. Hi havia una coberta de volta de canó semicircular sostinguda per dos arcs torals, avui dia esfondrada. Del sistema constructiu podem apercebre dues parets de carreus ben escairats amb espai entremig farcit de pedretes petites i irregulars ben ajustades amb argila. De la porta, que obre a ponent, se'n veu l'interior de l'arc rebaixat. A fora hi havia un arc de mig punt adovellat que arrencava d'impostes. A l'interior, els pilars són de secció rectangular. El més proper a la porta és semicircular coronat per una mena de bloc pla i trapezoïdal, com un capitell barroer.

A la part central del mur sud encara s'aprecien unes quantes mènsules llises. També es perceben els buits regulars en la superfície dels murs on es recolzaren les bastides. En època gòtica, s'obrí una capella al sud que canvià la fisonomia exterior original. L'església és datada en un moment avançat del segle XII o potser en la primera meitat del segle XIII.

Torre d'Almenara

Història

Edificació probable d'origen àrab, si bé va ser construïda damunt les ruïnes d'un poblat anterior tardoromà o visigòtic, el qual probablement també tindria una torre de guaita. Sembla que en un primer moment el castell d'Almenara fou subsidiari del d'Agramunt i, com aquest, estigué sota el domini superior dels comtes d'Urgell que l'infeudaren a diversos castlans. El lloc és documentat per primera vegada l'any 1037 en la venda del castell d'Artesa per part del comte Ermengol II d'Urgell i la seva muller Belasqueta a Arnau Mir de Tost on, en les afrontacions, s'anomena la serra d'Almenara, segurament encara sota domini sarraí. L'any 1061, Pere Miró de Pons, castlà majó d'Almenara pel comte d'Urgell esmenta el castell en el seu testament. El 1063, el comte d'Urgell Ermengol III encomana el castell d'Almenara a Arnau Dalmau, castlà. El 1139, els comtes d'Urgell Ermengol VI i Elvira donaren a Ramon Arnau i els seus fills una torre que havien bastit dins el terme d'Almenara amb l'obligació que hi bastís una fortalesa. La família Almenara és ben documentada fins al segle XIV.
L'esmenta el castlà Pere de Puigverd l'any 1164 en el seu testament. Ramon de Subirats, també castlà, el deixa a la seva filla Ermessenda l'any 1167. A partir del segle XIII hi ha menys notícies; Pere el Gran el féu custodiar per Ramon de Gironella. L'any 1706, l'austriacista Carles de Fivaller, capità de la Coronela de Barcelona, portava el títol de cavaller d'Almenara. Durant la guerra civil espanyola de 1936-39, s'hi construí una xarxa de trinxeres aprofitant part dels materials del castell i degut al valor estratègic del lloc.
Ubicat en la finca Mas de Muntada, és propietat actualment per herencia de Josep Ball i Papiol. L'any 1987 es realitzà l'obra de restauració de la torre segons el projecte de l'arquitecte Jaume Fresquet amb seguiment arqueològic a càrrec de Joana Xandri del Servei d'Arqueologia de l'Institut d'Estudis Il·lerdencs.

Font: Viquipèdia

 
Vilves 

Vilves

Poble del municipi d’Artesa de Segre (Noguera), a l’esquerra del Segre, aigua amunt del pont d’Alentorn, vora el canal d’Urgell. La carretera LV-5121 és la seva principal via de comunicació.

El castell de Vilves 

Se situa al centre del poble, dins d'una propietat privada. L'únic element que es conserva de l'antic castell és la torre, de planta gairebé quadrada i d'una alçada d’uns 10 m -fou escapçada a principis del segle XX- que la fa visible des del carrer.



El castell de Vilves annexa és del segle XI. Al segle XV el lloc fou de la senyoria Orfresina de Montcada i posteriorment pertanyé al monestir de Montserrat. Amb les obres d'arranjament dels carrers i del davant del temple, s'enderrocà part de la capella neoclàssica afegida anteriorment. A l'interior es conserva una pica de pedra amb decoracions en relleu.



Les referències documentals són escasses i uneixen la història del poble amb la del castell. Vilves pertanyia al vescomtat d'Àger com a fortalesa o torre dependent del castell d'Artesa. L'any 1131 el vescomte Guerau II de Cabrera deixa en herència el castell de Vilves, juntament amb els de Comiols, Collfred i Anya, al seu fill Ponç II de Cabrera. A principis del segle XV resta en mans dels comtes d'Urgell quan Ferran d'Antequera, després de la derrota de Jaume II d'Urgell, concedeix el lloc a Francesc de Vilamarí. L'any 1532 el monestir de Montserrat compra Vilves i Collfred amb la jurisdicció civil i criminal per 3 900 sous. Mantindrà el domini sobre Vilves fins al segle XIX.

Referències

Església parroquial de Sant Climent

Església parroquial de Sant Climent de Vilves

Església de planta rectangular d'una sola nau amb absis semicircular romànic i capella neoclàssica adossada al mur. La façana principal té un portal adovellat amb un arc de mig punt. Una finestra espitllerada il·lumina el cor i a sobre del carener s'assenta un campanar de cadireta amb dues obertures i una petita a sobre del centre i reforçat amb un cobert afegit a la part posterior. L'absis està molt malmès conservant un ràfec de lloses de pedra sota les cobertes reformades i aixecades respecte a l'original.

Absis de l'església de Sant Climent

Interior de l'església de Sant Climent

Làpida sepulcral

Cementiri de Vilves

Roella

Agramunt VI Mostra de Vins i Caves de Proximitat a Agramunt

D Vins, la Mostra de Vins i Caves de Proximitat va néixer el 2013 a Agramunt amb la voluntat de posar a l’abast del públic les degustacions de productes vitivinícoles de la D.O.Costers del Segre.


Sisena edició  

La Mostra comptarà amb vint-i-tres expositors de bodegues, cellers i elaboradors de vi amb la voluntat d´oferir un producte de casa nostra i interactuar amb el consumidor.



La idea 

La idea respon al repte i al dinamisme del sector vitivinícola de les comarques lleidatanes de donar a conèixer els vins i caves en un ambient diferent i buscant la proximitat al/del consumidor.
.
Pont romànic

L'entorn  

Es celebrarà al Passeig del Sió, prop del Pont Romànic. Un espai emblemàtic de la vila que ofereix un ambient únic, natural i de conversa ideal per assaborir vins i caves elaborats a casa nostra.

Celler Matallonga i la a Rosa

Expositors 

Llistat de cellers presents a la Mostra.
Cal Cabo Celler (Sant Martí de Maldà)
Castell del Remei (Castell del Remei) 
Celler Comalats (L'Ametlla de Segarra)
Costers del Sió (Balaguer)
Vinya l’Hereu de Seró (Seró - Artesa de Segre)
Celler Matallonga (Fulleda) 
Celler del Montsec (Artesa de Segre)
Mas Blanch i Jové (La Pobla De Cervoles)
Lagravera (Alfarràs)
Celler Petit Duran (Sant Martí de Maldà)
Mas Garcia Muret (Llimiana) 
Celler Analec (Nalec)
Celler Vila Corona (Vilamitjana)
Avenc del Garraf (Tarragona)
Cavas 10 d'Abril (Sant Llorenç D´Hortons)
Celler Miquel Roca (Sant Cristòfol de la Vall)
Casa Patau (Menàrguens)
Carviresa (Tàrrega)


La Catxibanda

La Catxibanda

La Catxibanda

 Abans de partir fem una visita de rigor a la Fàbrica de xocolata JOLONCH.


Bombons Vicens

Xocolates Jolonch

Tal com anem tirant cap a casa, anem gaudint d'un paissatge exuberant, games de verds esquitxades d'un roig intens de les roelles mentre travessem l'Urgell, la Conca de braberà ...

Belltall

Belltall

Belltall


-.-

dimarts, 1 de maig de 2018

Valencia d'Àneu, Rialp, Erinyà, Senterada, Buira, Les Esglésies... Almoster

28.04.2018 Almoster, Vall-llebrera, València d'Àneu, ..
29.04.2018 Son, Borén, Sorpe, Esterri d'Àneu, Llavorsí, Escaló, ..
30.04.2018 Isavarre, Isil, Llavorsí, Tirvia, Ginestarre, Esterri de Cardós, Arrós de Cardós, Xiriço i Ribera de Cardós
01.05.2018 València d'Aneu, Rialp, Erinyà, Senterada, Buira, Les Esglésies... Almoster

Abans de partir, fem una visita a la formatgeria

Formatgeria Girola. Cabra pirenaica
Carrer del Castell, 1
25587 València d'Àneu, Lleida
Localització: https://goo.gl/maps/ZagWvkEemWT2

La raça Pirenaica -o Pirinenca- l'any 2017 el cens total comptava amb 33 explotacions repartides entre Aragó, Navarra, Castella Lleó i Catalunya. Entre totes compten amb un total de 212 mascles censats i 2.263 femelles.

La raça Pirenaica que és conserven a la banda sud dels Pirineus es caracteritza per la seva rusticitat i la seva morfologia completament adaptada al medi. Físicament són de color negre amb determinades parts de color blanc: la part baixa de les potes, la panxa, sota la cua, part de les orelles, les dues línies de la cara i una taca a la galta. El pèl acostuma a ser llarg i abundant. Els animals de tots dos sexes solen a tenir barballoles penjant del coll i acostumen a tenir cornes o banyes. En els mascles es dirigeixen cap a enrera i cap a fora i la majoria de femelles les tenen en forma d'arc cap enrera. Generalmetn els mascles tenen barba i les femelles poden tenir perilla.
.
Formatge Merlet i Torre Blanca

Sempre s'ha considerat una raça mixta -apte per a la producció tant de carn com de llet-, però els ramats actuals conservats a l'Aragó n'explotaven només la seva aptitud càrnia. Des de fa poc, uns quants ramats que treballem amb cabres pirenaiques hem optat per desenvolupar també la seva aptitud làctia. En general, les cabres produeixen molt poca quantitat de llet, especialment si es comparen amb d'altres cabres de races més lleteres, com per exemple l'Alpina. Tot i així és una llet molt més rica en greix i proteïna, components de la llet que influeixen directament en la producció de formatge. ...
.
Per saber-ne més: 
LA CABRA PIRENAICA: LA NOSTRA RAÇA AUTÒCTONA EN PERILL D'EXTINCIÓ

http://formatgeriagirola.blogspot.com


Rialp

Rialp (nom oficial) o Rialb (grafia etimològica, l'única admesa i recomanada per l'Institut d'Estudis Catalans i les publicacions de caràcter acadèmic) és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà. Sovint és anomenada amb el complement de Noguera davant de l'existència d'altres topònims semblants; de tota manera, Rialb de Noguera també podria generar confusions, atès que la Baronia de Rialb és a la comarca de la Noguera.

Està situada just al sud de la meitat nord de la comarca, o bé al nord de la zona central, a prop i al nord de Sort. La vila és a la dreta de la Noguera Pallaresa, mentre que el terme comprèn la major part de la vall.

Església parroquial de la Mare de Déu de Valldeflors

El 1969 fou unit al terme antic de Rialb el de Surp, per tal de formar el municipi actual, molt més extens que el primigeni.

L'església parroquial de Rialb, dedicada a la Mare de Déu de Valldeflors, és actualment seu d'una agrupació de parròquies; és una de les quatre localitats de la comarca amb capellà resident, i des d'on s'organitzen els serveis religiosos catòlics de les localitats dels entorns. D'ella depenen també les altres esglésies i capelles de la vila: la de Sant Cosme i Sant Damià, la de Santa Caterina, ara en ruïnes, i la de Sant Francesc de Paula.


La vila de Rialb té el seu origen en el castell enclavat en una eminència situada a la dreta del Noguera Pallaresa, des d'on es controlava el pas cap a la Vall d'Àssua i les valls de l'Alt Pallars. En un principi, era una torre o una avançada del castell de Surp, el terme del qual arribava fins a la Noguera i al riu de Sant Antoni.

La població, que havia estat closa, encara avui dia conserva l'arcada gòtica del Portal del Torrent de Sant Antoni, per on passava el camí ral de la Ribera (avui carrer del Mig) i una de les torres de defensa, la Torre de Virós, avui dia convertida en habitatge. El Carrer Major, seu d'un mercat comarcal d'importància, conserva cases porticades semblants a les existents en moltes poblacions catalanes que havien tingut mercat.


Pertanyent al Vescomtat de Castellbò, la vila de Rialb fou cap d'un dels seus cinc quarters, el de Rialb i Àssua. A finals del segle XV fou cap d'aquest quarter el capitost Joan Xiberri, el Marxicot, que s'havia distingit al servei del Comte de Foix en totes les conteses en què intervingué. Més tard, ja en època moderna, passà a lloc reial, com totes les possessions del Vescomtat de Castellbò.

Rialb havia estat també seu d'un priorat de l'orde dels Hospitalers, que depenia de la Comanda de Susterris.


Abans Rialp era un poble de menestrals (gent d'ofici): cadiraires, sastres, llauners, músics, basters, pagesos, fusters... Ha estat, al llarg de moltes dècades, la segona població de la comarca i, per tant, la quantitat de serveis que oferia era gran; per això existien tants oficis menestrals a la vila.

Avui dia, l'activitat principal és el turisme, tant a l'hivern (Estació d'esquí Port Ainé) com a la resta de l'any amb diverses activitats, com per exemple les activitats d'aigües braves a la Noguera Pallaresa, que rep el nom daiguadicció-Rialp'. Això ha portat una gran transformació a Rialp i a la comarca en general.


Llocs d'interès

'Cal visitar' el 'carrer del Mig' amb les seves porxades, el Raval, el 'castell' des d'on es té una vista general de la vila closa (actualment en fase de consolidació i adequació), l'Església de Ntra. Senyora de Valldeflors, la petita església dels 'Sants Patrons Cosme i Damià'. A més, es pot gaudir d'uns fabulosos itineraris de senderisme pels antics camins del municipi, com poden ser els camins que ens porten a la Vall d'Àssua, al Parc Nacional d'AigüesTortes i Estany de Sant Maurici i els camins que ens porten al Parc Natural de l'Alt Prineu, (com pot ser el camí de la Canerilla).


Mare de Déu de la Muntanya de Caregue
conservada al Museu Diocesà d'Urgell

S'ha de destacar l'Església de Surp (St. Iscle i Sta. Victòria) d'estil romànic llombard. El retaule, les imatges i les pintures de l'església es troben al Museu Diocesà d'Urgell (La Seu d'Urgell), al Museu Nacional d'Art de Catalunya i a l'Art Museum de la ciutat de Toledo (Ohio) (EUA). Actualment es troba en fase de recuperació i manteniment.


Ja que hi som a la vora, decidim fer un petit "pecat", a la Pobla de Segur trenquem a la dreta en direcció a Buira, és hora de dinar, hem fet gana i tenim l'excusa perfecte per aterrar a Casa Masover. Això si, abans fem una mica de temps que encara és aviat i visitem Sant Esteve d'Erinyà i a Senterada a fer el vermut.


Erinyà

Erinyà és un poble del municipi de Conca de Dalt, al Pallars Jussà, fins al 1969 del terme de Toralla i Serradell. Amb Rivert, Serradell, Toralla i Torallola formaven aquest antic ajuntament.

El seu accés és fàcil, atès que el poble és a 1,5 km del Congost d'Erinyà, per on discorre la carretera N-260. Mena al poble des d'aquesta carretera una pista rural perfectament asfaltada i en bon estat, tot i que és bastant estreta. Aquesta pista rural continua des d'Erinyà cap a ponent, i mena en quatre quilòmetres més al poble de Serradell. Hi ha una frase molt coneguda a la contrada que diu: «Erinyà, cireretes i pa», ja que antigament es coneixia per la producció de cireres. També es deia que el pa era un dels millors. Ara, tot just queden quatre cirerers i el molí ja és en runes. L'església del poble està dedicada a Sant Esteve; és una petita església de pedra, amb un campanar vuitavat força esvelt. A uns 2 quilòmetres hi ha l'ermita de Sant Isidre, on també té lloc un aplec el dia de la festa del sant.

Per als d'Erinyà, la sort és que encara no hi ha començat l'especulació immobiliària, i així s'hi pot gaudir del poble tal com sempre ha estat, amb algunes cases noves i altres en venda, però seguint el caràcter tradicional en la construcció de les cases.

Prop d'Erinyà hi ha la Cova de les Llenes, on es trobaren restes de fauna quaternària, a més de restes de l'edat del bronze. Aquesta cova és a llevant del poble, al Congost d'Erinyà i molt proper a la pista que des del congost mena al poble.


A l'edat mitjana, hi ha documents que parlen de l'existència el castell d'Erinyà, però fins ara no se n'ha trobat cap resta.

D'Erinyà era Cebriana Polvorera, qui, l'any 1574 foren acusades de bruixeria i penjades a la forca (suspençam reliquit in furca) el 23 d'octubre d'aquell any l'esmentada Cebriana, Isabel Monic de Serradell, així com Margarida Thomasa, condemnada, però perdonada per estar prenyada. D'altres acusades, Eulària Pellicera, Joana Françoya, també d'Erinyà, foren alliberades. En la mateixa tongada de judicis inquisitorials foren també jutjats Pere Françoy, qui fou condemnat a l'exili de qualsevol lloc pertanyent a la Varvassoria de Toralla. Catherina Colometa, de Toralla, i Joana Bertomeua, d'Erinyà, reberen la mateixa condemna.


Entre 1812 i 1847 tingué ajuntament propi. Havia estat creat a partir del desplegament de les disposicions emanades de la Constitució de Cadis, i fou suprimit a ran de les noves lleis municipals promulgades a mitjan segle XIX, que no permeteren el manteniment dels ajuntaments en poblacions de menys de 30 veïns (entenent com a veí els caps de família). El febrer del 1847 ja apareix agrupat amb els pobles esmentats més amunt dins del municipi de Serradell.


En el cens de 1381, Erinyà tenia 6 focs (uns 30 habitants). El 1970 hi consten 61 habitants; 35 el 1981, i el 2005, 29.

Actualment a Erinyà hi viuen uns 36 habitants tot l'any, però a l'estiu pot arribar a uns 200 habitants, igual que per Festa major, que té lloc a la segona Pasqua, quan tot el poble va a retre homenatge a la Mare de Déu de l'Obac, una ermita als afores del poble, on després de la missa es reparteix coca i pa, i després hi ha un ball a la Plaça del Rei per a tots els que s'hi vulguin afegir. A prop de l'Escap del Congost, al congost d'Erinyà, hi ha la petita ermita de sant Isidre, de pedra.

Sant Esteve d'Erinyà

Església d'una nau amb edificacions adossades al lateral nord i al de migjorn. Ha estat modificada i ampliada per la capçalera. A l'interior té tribunes al cor i a les galeries laterals.

La façana a la placeta interior té la porta amb arc de mig punt, rosetó per a la il·luminació del cor i un campanar a la cantonada de ponent-nord, amb les cares aixamfranades, espitlleres i quatre finestres amb arc de mig punt amb les respectives campanes.

 

Senterada

Senterada és un municipi de la comarca del Pallars Jussà situat a la part nord-occidental de la comarca. Només té més al nord els termes de Sarroca de Bellera i de la Torre de Cabdella, que constitueixen l'apèndix que es veu en el mapa al nord del cos principal de la comarca. Entre aquests dos termes hi ha, a més, l'enclavament de Larén, que pertany a Senterada. Tot aquest apèndix es coneix com a Vall Fosca, tot i que Sarroca de Bellera és, de fet, una vall paral·lela a la pròpiament així anomenada, que són la vall del Flamisell del congost d'Erinyà en amunt i la vall de Bellera, del riu Bòssia; és a dir, els termes de Senterada i la Torre de Cabdella.

Cavalls pasturant. Senterada

En la proposta derivada de l'informe popularment denominat Informe Roca, calia agrupar els termes municipals de Sarroca de Bellera i de Senterada en un sol municipi que, amb el nom de Sarroca i Senterada, tindria la capitalitat a Senterada per ser la població amb més habitants de totes dues. Això comportaria la desaparició com a enclavament de Larén. A més, es proposava incloure en aquest nou municipi el poble d'Erta, pertanyent al Pont de Suert. Es troba a la carretera de la Pobla de Segur al Pont de Suert, l'Eix Pirinenc (N-260), a 9 km de la Pobla de Segur. Està situada a l'aiguabarreig del Flamisell i el seu afluent, el riu Bòssia, dos rius on hi ha abundants truites. És la porta d'entrada a la Vall Fosca, poblada amb molts boscos plens de pins, on, al seu temps, es pot collir una gran varietat de bolets. Hi ha diverses residències de turisme rural, de les quals destaca l'antiga piscifactoria, on es poden pescar truites que després són guisades a la mateixa residència. Està oberta tot l'any. Un altre dels establiments que cal destacar és l'antiga fonda del poble, Casa Leonardo, quasi centenària, reoberta com a casa d'acolliment de turisme rural fa menys d'una dècada.

La prehistòria ha deixat diverses mostres, en el terme de Senterada: els dòlmens de la Casa Encantada i de Mas Pallarès, a Cadolla, del Dolmen de Sant Roc, o Cabaneta del Moro, a Cérvoles, i de la Cabana del Moro, a Reguard.

Com ja ha quedat anteriorment apuntat, el monestir visigòtic de Santa Grata és l'origen, històric i lingüístic, de l'actual Senterada. Al voltant del monestir degué formar-se una primera població, que, en desaparèixer el monestir primigeni, n'adoptà l'església com a parroquial, cosa que consolidà aquella primera població. El fet que el lloc on s'assenta Senterada fos una cruïlla d'importants camins de comunicació i, alhora, confluència del riu Bòssia i del Flamisell, ajuda a entendre que fos un lloc idoni per a una població.

En el fogatjament del 1381, Senterada és esmentat dins de la baronia de Bellera. En el del 1553, consten a Sancterada 5 focs (uns 25 habitants). El 1718 havia passat a mans dels barons de Sant Vicenç, com tota la baronia de Bellera, i dels Ducs de Cardona. El 1831, a la fi de l'Antic règim, consta com a domini del Marquès de la Manresana, hereu dels Bellera i dels Sant Vicenç. En tots els documents apareix sempre Larén unit a Senterada, cosa que pot justificar l'existència d'aquell enclavament.

En una relació del 1831, de Senterada només consta que era domini del marquès de la Manresana.

Casa Leonardo. Senterada

En el Diccionario geográfico... de Pascual Madoz, del 1845, es diu que Senterada és un poble de clima sa situat dins de la vall on conflueixen els rius de Vall de Capdella amb el de Sarroca, formant el Flamisell. Està arrecerat dels vents del nord per una muntanya. Madoz diu que hi havia 12 cases, en el poble. El terreny és aspre, trencat, fluix i de mala qualitat. S'hi podien comptar 150 jornals de conreu. La collita consistia en blat, sègol, ordi, poca fruita i una mina de guix. Hi ha pesca de truites i barbs, tres telers i un batà. La població era de 6 veïns (caps de família) i 51 ànimes (habitants).

Vers 1900, Senterada tenia 265 edificis, amb 466 habitants de fet i 480 de dret, dels quals 54 cases amb 126 persones eren al mateix Senterada. En aquell moment hi havia escola de nois i de noies, en la qual aquests infants compartien aula en una àmplia franja d'edat.

Font: Viquipèdia


Casa Leonardo
C/La Bedoga 2
25514 Senterada, Lleida
Telèfon: 973 66 17 87

La fundació de Casa Leonardo ve directament relacionada amb el gran moviment constructiu de les centrals hidroelèctriques que va tenir lloc a la capçalera del riu Flamisell a començaments del segle XX.


Aquesta efervescència laboral suposà l’arribada a la Vall d’un gran contingent de gent vinguda de terres properes i llunyanes, en busca de feina. Mentre uns treballaven en l’obra, d’altres subministraven aliments i materials a les colònies de gent establerta a la Central de Cabdella o iniciaven el seu negoci d’hostatgeria.

Aquest és el cas particular del meu avi, Leonardo Vidal, que juntament amb el seu cunyat, Josep Gallart, vingueren de la població de Gerri de la Sal per construir-hi una posada i una botiga d’ultramarins. Mentre un s’encarregava del subministrament d’aliments a les colònies, l’altre engegava l’hostal.

Diferents circumstàncies van fer que el meu avi es quedés amb el negoci i va ser ell qui el gestionà,  juntament amb la meva àvia, Maria Rollan.

A la mort de l'avi, l'àvia continuà el negoci familiar fins  l’any 1977, en què es va jubilar i es van tancar les portes de la botiga d’ultramarins i de l’hostatgeria.


Aquestes van romandre tancades fins l’any 2001 quan la neta (la Mireia) va decidir tornar al poble que l’havia vist créixer i reobrir les portes de casa, primer amb el cafè-bar (el 14 de juliol de 2001) i posteriorment  amb la casa rural (l'1 de novembre del 2001).


Buira

Buira és un poble ribagorçà al municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Fins al 1972, però, formava part de l'antic terme de Benés, de la comarca de l'Alta Ribagorça. Segons Joan Coromines, «Buira» procedeix del mot grecollatí «boreas» (vent del nord), que ha quedat en llocs molt freds exposats als vents del nord.


És a 2,5 km al sud-est del seu antic municipi, i cap al centre del sector meridional d'aquell antic terme, prop del límit amb Sarroca de Bellera. Actualment, ja dins d'aquest terme municipal, és una mica al nord del centre geogràfic del terme municipal de Sarroca de Bellera.

És accessible des de Sarroca de Bellera seguint cap al nord-oest la carretera L-521, i, al cap d'1 quilòmetre, quan està a punt d'entroncar amb la N-260, surt cap al nord una pista rural asfaltada que mena a Xerallo, Castellgermà i les Esglésies. Abans d'entrar en aquest darrer poble, però, arrenca cap a llevant la pista rural en bon estat que mena a Buira en poc més d'1 quilòmetre i mig.

L'església de Buira, romànica, és dedicada a sant Corneli.


A finals del segle XIV, en documents de la baronia d'Erill consta el lloc de Buira, amb 1 foc. En el capbreu del 1393, com a contribuents al castlà de Buira, hi consten 9 declarants.

En el Fogatge del 1553 hi consten quatre focs, amb el nom del poble grafiat «Buyra» (uns 20 habitants). El 1787 hi constaven 12 habitants.

Buira és un dels pobles que formaren ajuntament el 1812, a partir dels preceptes emanats de la Constitució de Cadis, però la llei municipal aprovada el 1845 obligà a agregar-se a altres ajuntaments tots aquells pobles que no arribessin a 30 veïns (caps de família). El febrer del 1847 s'agregà al Batlliu de Sas.


Pascual Madoz va incloure Buyra en el seu Diccionario geográfico... del 1845. Hi diu que és en un turó dominat per la muntanya de Santa Coloma a llevant, i al nord pel turó on és Castellvell de Bellera. Té bona ventilació i clima saludable. El poble constava de 3 cases reunides i dues una mica distants: la Mola de Damunt i la granja de Magí de la Bastida. L'administració municipal anava a càrrec de l'alcalde, regidor únic. Una única font propera al poble l'abasteix d'aigua. El terreny hi era muntanyós, aspre, trencat i de mala qualitat, propi només per a ovelles i cabres. S'hi produïa blat, patates i pastures, que lloguen als forasters, ja que els de Buira no tenen ramats propis. Formaven el poble 5 veïns (caps de família) i 28 ànimes (habitants).

El 1970 hi havia a Buira 10 habitants, que havien baixat a 6 el 1981. El 2005 es mantenen en 7.


Sant Corneli de Buira
.
Sant Corneli de Buira

L'església romànica de Sant Corneli de Buira, està situada en el lloc més alt del poble de Buira, damunt d'una roca.

No es tenen notícies documentals d'aquesta església, malgrat que, pel seu aparell constructiu, és obra del segle XII.

L'edifici és d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La unió de l'absis amb la nau es resol amb un arc presbiteral. Tenia una porta original, ara paredada, a la faça meridional, als peus de la nau. L'arc que la corona és apuntat. La porta actual és a la façana de ponent, i està aixoplugada per un porxo que s'obre només pel costat sud. A prop de la porta hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en arc apuntat, cosa que fa veure l'acabament sota la influència gòtica d'aquesta església.

En general, l'aparell és irregular, rústec, propi d'una obra popular, rural. És molt tardana, possiblement del segle XIII. 

En èpoques posteriors, a més, es feren reformes importants: sobrealçat de la nau, construcció de capelles al nord i al sud, redecoració interior i construcció d'un cor, que modificaren substancialment l'obra medieval.

Font Viquipèdia


Casa Masover (Buira)

Buira és un petit nucli urbà de la vall de Manyanet que temps enrere havia arribat a tenir fins a sis cases. Una d’aquestes era Casa Masover que va ser adquirida per la família Palau.

Explotació ramadera de Casa Masover

Tres genercions per a mantenir el poble i la vall vius

Al 1986 es va convertir en una Casa de pagès o Agroturisme, sent pioners en aquest tipus d’allotjaments al Pallars Jussà i sobretot apostant per les possibilitats de la humil i tranquil·la Vall. No obstant la família va continuar i continua lligada a la terra i al bestiar com a pal de paller i eix vertebrador de tota l’activitat.

A principis dels 90 es va inaugurar el Restaurant Casa Masover i al 2001 va concloure la construcció dels Apartaments Turístics. Al 2010 va inaugurar el Centre eqüestre Vall de Manyanet.

L’últim projecte de Casa Masover ha estat la creació de la marca Eco Carn CASA MASOVER que ofreix al consumidor la vedella bruna ecològica.

El Restaurant. Tradició i innovació als fogons

Al Restaurant Casa Masover trobareu una cuina tradicional complementada amb pincellades d’autor. Tenen com a pal de paller la cuina de la padrina però a la vegada l’han matitzat per tal de modernitzar-la i fer-la més atractiva a la vista i al paladar. Aprofiten les darreres tecnologies, com el buit, per a cuidar, mimar i treure el millor rendiment dels productes, per tal que ho gaudiu com mai.

Productes de temporada i de l'hort

A més a més, podreu tastar des de la vedella bruna dels Pirineus ecològica de la seva explotació, el xai xisquet i cabrit de l'oncle, els enciams, els tomàquets, les trumfes, cebes, pastanagues, carabassons, mongetes, gerds... tots plantats i collits al seu hort. I no ens oblidem dels embotits elaborats a casa amb la principal estrella, el xolís. Tot plegat elaborat sempre amb la més gran humilitat, buscant la perfecció, la tradicció i senzillesa a la vegada.

Casa Masover
25555 Buira, Lleida
973 66 17 00
casamasover.com
Localització: Clica AQUÍ

A InstagramA Facebook I, Facebook II


Us presentem alguns del plats que em tingut el goig de degustar

Ou  trufat d'ànec i foie amb patates

Galta de vedella Eco amb salsa de camagrocs

“Steak Tartare” de filet de vedella Eco de Casa Masover al calvados amb sorbet de poma verda

Gelat de violeta i farigola

Geltas de violeta, gintònic, regalèssia i cafè de Guatemala

Ho hem regat amb un ...


Turritela Negre 2015D.O. Costers de Segre

Varietat
: 100% Merlot
Vinya: El Vinyer de Nascala 650 metres d’alçada
Producció: 5.100 ampolles 
Elaboració: Verema manual en petites caixes de raïm de la pròpia finca.
Fermentació a temperatura controlada en dipòsits d’acer inoxidable i pigeage diari de les pells. Lleuger pas per bóta.

Descarregar fitxa tècnica

Nota de tast

Vibrant color robí. Nas complex per la criança en bóta on les notes torrades i les aromes especiades s’han combinat a la perfecció amb la fruita vermella. Elegant; l’alçada en què es conreen les vinyes aporten un punt d’acidesa que li dóna frescor i allarga el seu pas per boca.

Maridadge

Versàtil, pot maridar amb una àmplia varietat de productes, com poden ser, embotits, pernil i formatges, llegums, guisats, carns vermelles i rostits.

El Celler

El Vinyer, situat a Fígols de Tremp al Pallars Jussà, és una empresa de caràcter familiar que es dedica al cultiu de la vinya i a l’elaboració de vi. Abans que la fil·loxera arribes a Catalunya, el Pallars Jussà comptava amb unes 8.000 hectàrees de cultiu de vinya i era conegut com el celler dels Pirineus. El Vinyer ha recuperat una d’aquestes antigues zones de producció per plantar les seves vinyes. La finca s'ubica en una zona coneguda com 'els vinyers de Fígols' on, durant dècades, els veïns del poble hi van conrear vinya. Encara avui aquesta zona és coneguda pel seu antic nom.

Localització: Celler El Vinyer (Clica AQUÍ


Les Esglèsies
Les Esglésies, les Iglésies en la parla local, és un poble del municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà. Formava part del terme primitiu de Sarroca de Bellera des del 1847.


Les esglésies

Està situat a més de tres quilòmetres en línia recta al nord-oest del seu cap de municipi. Per poder-hi accedir, des de Sarroca de Bellera cal seguir cap al nord-oest la carretera L-521, al cap d'un quilòmetre, quan està a punt d'entroncar amb la N-260, surt cap al nord una pista rural asfaltada que mena a Xerallo, Castellgermà i les Esglésies, on s'hi arriba al cap d'uns 3 quilòmetres.

El poble és actualment allargassat, amb l'extrem septentrional que s'enfila muntanya amunt. La part alta devia ser el nucli primigeni i s'hi conserven elements que fan pensar en un primitiu nucli clos encara que molt desvirtuats pel pas dels segles, sobretot a causa de l'extensió del poble cap al pla, a migdia. Les Esglésies té l'església parroquial dedicada a Sant Joan Baptista, sufragània de la parròquia de Perves.

Es diu que els fundadors de les esglésies foren dos germans procedents de Castellgermà, que el segle XVI construïren Casa Batlle, la més antiga del poble, en la qual hi ha des de 2009 una casa d'allotjament rural.

Iglesias fou un dels molts pobles pallaresos que el 1812 tingueren ajuntament propi, a ran del desplegament dels preceptes de la Constitució de Cadis, però que el perdé el 1847, ja que no arribava al mínim de 30 veïns (caps de família) que exigia la llei municipal del 1845. Així, el febrer del 1847 fou agregat a Sarroca de Bellera, juntament amb La Bastida de Bellera, i entre els tres pobles i la caseria de Vilella sumaren els 36 veïns requerits.

Fins al 1831, any d'extinció dels senyorius, les Esglésies pertangué als barons, després comtes, d'Erill.

El 1970 les Esglésies tenia encara 69 habitants, que havien baixat a 33 el 1981 i a 20 el 1993. El 2005 en tenia 22, només dos menys que el cap de municipi.

Despres d'un tom per Les Esglésies, per tal de fer baixar el dinar, emprenem la ruta de retorn a casa. 
-.-

-.-