dilluns, 30 d’abril de 2018

Isavarre, Isil, Llavorsí, Tírvia, Ginestarre, Esterri de Cardós, Arrós de Cardós, Ainet de Cardós, Ribera de Cardós ..


Església de Sant Andreu de València d'Àneu

Baixem a Esterri d'Àneu i agafem la carretera C-147 que surt de dins d'Esterri i enfila muntanya a munt. Unes vistes espatarrants.


Isavarre

Isavarre és un poble del terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic municipi de Sorpe.

Està situat a 1.092,6 metres d'altitud, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa i a la dreta del Barranc de Buixerri, just al nord d'on es troben aquests dos cursos d'aigua. És als peus de l'extrem sud-oest del Serrat del Broncal.


La menció més antiga del lloc d'Isavarre és una convinença de l'any 1064, en què els comtes de Pallars, Artau I i Ramon VI, pactaren que aquesta vila passaria a formar part del Pallars Sobirà. Durant tota l'edat mitjana, Isavarre estigué vinculat al monestir de Santa Maria de Gerri.

Fou municipi independent fins a 1846, any en què, juntament amb Borén, s'agregà a Sorpe.

Campanar de Sant Llorenç d'Isavarre

Pel que fa al seu patrimoni, destaca l'església parroquial de Sant Llorenç. És una construcció del segle XII, força modificada, que conserva una portalada esculturada amb arquivoltes, que recorda les de les esglésies de Sant Joan d'Isil, Sant Lliser d'Alós d'Isil i Sant Martí de Borén. Al seu interior serva dues piques de pedra decorades, una de baptismal i l'altra per a contenir-hi els Sants Olis.

L'església era decorada amb pintures murals romàniques repartides en l'actualitat entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona), el Museu Diocesà d'Urgell (la Seu d'Urgell) i el Toledo Museum of Art (Ohio, Estats Units).

Damunt de la Noguera Pallaresa, en el camí vell de Sorpe, ara en desús, hi ha les restes d'un pont romànic.
.

Sant Llorenç d'Isavarre

Ja està documentada l'any 1064 en un conveni entre Ramon VI i Artau I, pel qual la vila passava al comtat de Pallars Sobirà. Estava vinculada al monestir de Santa Maria de Gerri, domini que es va acabar el 1368.



És una església d'una sola nau coberta amb volta de canó, ampliada amb capelles i un campanar de torre. La nau està capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un ampli arc presbiteral, tots dos aixoplugats per una sola coberta, amb un ràfec decorat a base de permòdols esculpits. La teulada està sobrealçada sobre la volta de canó, i el paviment de la nau és fet amb còdols, com en altres esglésies de l'entorn.


L'element més notable de l'edifici és la portalada, que recorda les de les esglésies de Sant Joan d'Isil, Sant Lliser d'Alós d'Isil i Sant Martí de Borén, realitzades segurament pel mateix escultor o taller d'escultors. Consta de tres arquivoltes extradossades per un guardapols ornat amb un escatat i amb rosetes dins de cercles. La segona i tercera arquivolta també estan ornades amb rosetes combinades amb peces cilíndriques. Les arquivoltes se sustenten sobre columnes llises que acaben en capitells esculpits amb rostres humans i amb dos ocells enfrontats. 



Les pintures

L'església era decorada amb pintures murals romàniques repartides en l'actualitat entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) (Barcelona), el Museu Diocesà d'Urgell (MDU) (la Seu d'Urgell) i el Toledo Museum of Art (TMA) (Ohio, Estats Units).

Les pintures d'Isavarre al MNAC

Les pintures d'Isavarre al MDU

Les pintures d'Isavarre al TMA

També compta amb una pica baptismal de pedra, de talla romànica.



Isil

Isil, antigament anomenat també Gil, és un poble del terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic municipi d'Isil.

Antic molí i la Immaculada d'Isil

Està situat en el curs del Noguera Pallaresa, a totes dues riberes del riu, el qual, a més, forma una illa justament en aquell lloc, en la qual es troben la Casa de la Vila, l'església de la Immaculada i la Casa rectoral, oi Abadia. És a 1.163,4 metres d'altitud.

La menció documental més antiga és a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, datada l'any 839, però de cronologia molt discutida. També està documentat en una convinença del 1064 entre els comtes Artau I i Ramon VI, per la qual Isil passa al Pallars Sobirà.

Isil fou un municipi independent fins al 1970, data en la qual, juntament amb València d'Àneu, Son i Sorpe crearen el municipi d'Alt Àneu. L'any 1971 Isil i Alós d'Isil es constituïren en entitat local menor, que fou suprimida l'any 1992. Tanmateix, el 1999 es tornà a constituir en entitat municipal descentralitzada amb el nom d'Isil i Alós.
.
Immaculada d'Isil

Isil té l'església parroquial de la Immaculada d'Isil, situada en una illa que forma la Noguera Pallaresa en dividir-se en dos braços, al costat nord de la Plaça de l'Església i al nord-oest de l'antiga Casa de la Vila, ara seu de l'Entitat Municipal Descentralitzada, que queda a l'esquerra del riu. Entre les cases del poble destaca Casa Sastres.

Entre el seu patrimoni immoble destaca l'església de Sant Joan d'Isil, situada als afores de la població, mig quilòmetre a migdia. És una basilica de tres naus capçada per tres absis que se sostenen sobre el riu. Destaca per la decoració de la portalada esculturada amb arquivoltes, similar a les de Sant Lliser d'Alós d'Isil, Sant Llorenç d'Isavarre i Sant Martí de Borén. Cal assenyalar el fris d'arquets cecs que recorre la façana sud i les dues plaques amb relleus que es troben encastades en aquesta mateixa façana.


Isil és també conegut per les Falles d'Isil, dins de la tradició de falles o teies, molt comuna al Pallars i a la Ribagorça. Com a record de la celebració pagana del solstici d'estiu, els habitants d'Isil descendeixen de la muntanya amb troncs encesos, la corrua de la qual enmig de la nit sembla una serp de foc. Aquesta festa fou recuperada l'any 1978 i declarada festa d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya l'any 1991. 



Sant Joan d'Isil

Sant Joan d'Isil és l'església parroquial romànica del poble d'Isil.

Està situada mig quilòmetre al sud d'Isil, ran de les aigües de la Noguera Pallaresa, per la qual cosa és una de les construccions romàniques més notables i característiques de la Vall d'Àneu. S'esmenta per primer cop l'any 1095. Alguns autors l'havien considerada, erròniament seu d'un monestir templer i d'altres, d'un de benedictí. Sí que, en canvi, està documentada la seva funció parroquial, dins del deganat de la Vall d'Àneu.

Noguera Pallaresa

Amb planta basilical de tres naus, la central més ampla i alta, amb volta de canó, coronades per un absis i dues absidioles decorats, a l'exterior, amb un fris de dobles arcuacions cegues amb lesenes. L'absis central presenta tres finestres de doble esqueixada, mentre que les absidioles només en tenen un al centre. Sobre el mur de llevant, on descansen els absis, es va obrir un ull de bou, centrat damunt de l'absis principal.
.

Tots els murs exteriors són senzills, menys el de migdia, on hi ha la portalada, que s'ha datat de finals del segle XII, de notable factura. Corona la paret un fris d'arcuacions cegues, entre les quals, interrompent-les, hi ha encastats dos relleus molt primitius, potser amb funció funerària, amb mènsules a cada costat. Les quatre cantonades sota la teulada estan rematades amb uns torrellons sostinguts per mènsules. La portalada consta de tres arquivoltes de mig punt en gradació que descansen sobre columnes llises amb capitells esculpits amb rostres humans i animals.


Entre el portal i l'absis s'obren dues finestres, d'estil gòtic, geminades i d'arc apuntat, i amb manell i traceria de trifolis, del segle XIV. A la façana de ponent hi ha un petit campanar de cadireta.

Portalada

Són especialment destacables les escultures en baix relleu, de possible origen sepulcral, encastats a banda i banda de la porta principal de l'església, que s'obre a la façana de migdia.

Sant Joan d'Isil a Viquipèdia
Sant Joan d'Isil a Monestirs.Cat






Òcul

La capçalera, l'abis i absidioles aguantant les corrents del riu

Els prats també es vesteixen de groc

Llavorsí

Llavorsí és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà. És dels pocs municipis de la comarca que ni s'han incorporat a un altre municipi ni, a l'inrevés, n'han incorporat cap en el seu. Comprèn tres entitats municipals descentralitzades: Arestui, Baiasca i Montenartró.


La vila de Llavorsí (246 h el 2001) és situada a 811 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa, a la confluència amb la Noguera de Cardós, en un lloc on la vall és estreta i voltada de muntanyam que cau abruptament sobre la població. A Llavorsí, la Noguera Pallaresa canvia de direcció; hi fa un canvi de direcció (hi arriba procedint del nord-oest i se'n va girant cap al sud-oest), alhora que abandona la Vall d'Àneu, de força entrada, per entrar en un tram del curs del riu caracteritzat per l'estretor de la vall i els forts pendissos que l'emmarquen. 

El terme de Llavorsí, de 68,51 km² d'extensió, es vertebra a l'entorn de la Noguera Pallaresa, que marca un pronunciat revolt a la població mateixa, un tram curt de la vall final de la Noguera de Cardós, la quasi totalitat de la vall del riu de Baiasca, al nord-oest del terme i una part de la vall del riu de Santa Magdalena. Llavorsí queda al nord de la comarca, però en aquest àmbit és el municipi de més al sud, ja connectant amb el centre de la comarca. Limita al nord-oest amb la Guingueta d'Àneu, al nord-est amb la Vall de Cardós, a llevant amb Tírvia i Farrera, al sud-est amb les Valls d'Aguilar, de la veïna comarca de l'Alt Urgell, a migdia amb Soriguera, al sud-oest i oest amb Rialb.

Madoz esmenta al segle XIX que és una localitat amb ajuntament situada en la canal de la Noguera Pallaresa i la Noguera de Cardós, a la confluència dels dos rius, envoltada de muntanyes altíssimes, i la combaten els vents del nord i del sud. És en lloc fred en excés. Tenia en aquell moment 50 cases, inclosa la Casa de la Vila, amb una font per al consum dels veïns i l'església parroquial de Santa Anna, servida per un rector ordinari. Les terres són fluixes, pedregoses i muntanyoses, amb muntanyes molt altes en totes direccions, però absolutament despoblades. S'hi collia ordi, patates i herba. S'hi criava bestiar vacum, de llana i cabres. Hi havia caça de perdius i pesca de truites. L'única indústria existent era una farga que es proveïa de ferro d'Ainet de Vallferrera. Comptava amb 30 veïns (caps de casa) i 180 ànimes (habitants).

On es troba el Noguera Pallaresa i el Noguera de Cardós

Les cases s’esglaonen en els forts pendents, centrades per la plaça de l’església, amb l’església parroquial de Santa Anna, característica de la vall, amb una nau i campanar de torre de base quadrada i cos vuitavat amb coberta piramidal, restaurada modernament. Al nord-oest de la vila hi ha les escasses restes de l’antiga capella romànica de Santa Eulàlia, així com les de la capella de Santa Llúcia. Al sud de la vila, al cim d’un turó, hi ha també les poques ruïnes de l’antic castell de Gilareny, construït amb lloses planes de llicorella, unides amb fang.

Llavorsí és un dels pobles pallaresos amb tradició d'acolliment turístic. La vila de Llavorsí va ser, a principis dels anys 90, el bressol del ràfting a escala europea. Les aigües braves de la Noguera Pallaresa són ideals per a la pràctica d'aquest esport. En aquests moments empreses d'esports d'aventura baixen pel riu milers de visitants que volen conèixer els atractius del riu i del seu entorn.


Tírvia

Tírvia està situat al nord-est de la comarca, enlairat damunt del punt on es troben la Vall Ferrera, la Vall de Cardós i la Coma de Burg, o de Farrera. Aquest punt és el de tres vies, que dóna nom a la vila i al terme.

Sense paraules

Aquest municipi és el més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà, i és dels pocs que al llarg dels dos darrers segles no ha sofert cap agregació, ni se l'ha agregat a un altre terme municipal. Té un nucli important de població, la vila de Tírvia, i dues caseries amb molt poca població: la Bana i Terveu, que mai no van tenir ajuntament propi.


Antigament, Tírvia havia tingut també la caseria o poble de Forques, a prop de l'ermita de la Mare de Déu del Roser, al nord del terme municipal. L'església parroquial està dedicada a Sant Feliu i, a més, hi ha les restes de la capella de Sant Joan Baptista, la nova capella de la mateixa advocació, la de la Mare de Déu de la Pietat, al cementiri, i l'esmentada de la Mare de Déu del Roser.


Des de l'inici de la carretera d'accés fins el poble, i el mateix poble també, l'hem trobar ple, ple a tocar de llaços grocs. No us penseu que era una brigada, no, era un bomber tot sol, amb parsimonia i paciència anava fent, un a un. M'ha recordat el senyor Sommer, el protagonista de la novela: "La Història del senyor Sommer" de Patrick Süskind. És evident que els bombers seran sempre nostres!




Ginestarre

Ginestarre és un poble del terme municipal d'Esterri de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà.

Vistes de la vall de Cardós des de Ginestarre

Està situat en un coster, a 1364,4 metres d'altitud la part central, enlairat a la dreta del Torrent d'Esterri, a l'esquerra del Barranc de la Font de Batlle, a la part baixa del Solà de Ginestarre.


Entre la quinzena de cases que formen el poble, hi destaca l'església romànica de Santa Maria. D'aquest temple es conserven les pintures murals romàniques de l'absis al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona), les quals recentment hi han estat reproduïdes.

Santa Maria de Ginestarre

Té la categoria de sufragània de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós. Es troba a l'extrem meridional del poble, en el seu punt més baix. 


La població de Ginestarre apareix documentada per primer cop el 1069, en una donació que també esmenta la seva església de Santa Maria, i és present en nombrosos documents dels segles posteriors. Inicialment fou sufragània de Sant Julià d'Arròs, més tard passà a dependre de la parroquial d'Esterri de Cardós, més tard passà a ser administrada des de Llavorsí, i des dels darrers anys del segle XX ho és des de la parròquia de Rialb.

És un temple d'una sola nau, amb l'habitual absis semicircular a llevant. En èpoques posteriors al romànic hi foren afegides dues capelles a banda i banda de la part de capçalera de la nau, formant un petit creuer, i una sagristia al costat meridional de l'absis. L'absis presenta una cobertura amb una volta de quart d'esfera, i la nau, amb coberta de fusta. La porta s'obre a migdia, actualment sota un porxo més modern que la part principal de l'església. A l'angle nord-oest, a més, hi ha un petit campanar de torre. A l'interior, a l'extrem oposat al presbiteri hi ha un cor de fusta. 


Després de l'arrencada de les pintures murals romàniques, l'església fou arrebossada de color blanc; en l'actualitat la humitat ha malmès notablement aquest arrebossat. El temple posseïa unes notables pintures murals, actualment conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, un frontal d'altar, actualment al Metropolitan Museum of Art, de Nova York, dues piques de pedra romàniques (una de beneitera i una altra de baptismal) i una imatge de la Mare de Déu, que es troba en el Museu Diocesà d'Urgell

Les pintures murals de Santa Maria de Ginestarre

Absis de Santa Maria de Ginestarre

Arrencades en dues fases, el 1918 i el 1964, el conjunt de pintures murals de Ginestarre és força notable. Fa 3,63 x 2,97 x 1,73, i presenta una iconografia força usual en les esglésies romàniques decorades amb pintures murals. Al centre, el Crist en majestat envoltat del tetramorf, amb un registre dessota on es poden veure la Mare de Déu i set dels dotze apòstols, alguns d'ells amb inscripcions que permeten identificar-los: Felip, Joan, Pere, Pau, Bartomeu, Andreu i, potser, Jaume. Cortinatges pintats completen aquesta decoració mural.  

El frontal d'altar

El frontal d'altar de Santa Maria de Ginestarre. 95.9 x 147.3 x 7 cm
Metropolitan Museum of Art de Nova York

Conservat al Metropolitan Museum of Art de Nova York, és un frontal d'altar molt similar al de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós. Bastant perjudicat pel pas del temps, és un frontal d'altar romànic tardà, de ben entrat el segle XIII. Presenta la Mare de Déu amb l'Infant en majestat, dins d'una màndorla subjectada per quatre àngels, presenta quatre grups de dues figures cadascun, dos a cada banda de la màndorla. Aquestes figures, no prou ben identificades, algunes d'elles, són imatges de sants o apòstols.

Té unes dimensions de 106 x 146 cm., i és de fusta decorada amb estuc.  

Vegeu el frontal d'altar de Ginestarre dipositat al MMOA de Nova York. 

La Mare de Déu

Mare de Déu de Ginestarre. 1,07 m. Museu Diocesà d'Urgell

La Mare de Déu de Ginestarre és una talla romànica de fusta policromada conservada en el Museu Diocesà d'Urgell, a la Seu d'Urgell. Es troba en molt bon estat. La seva mida és d'1,07 metres d'alçada, cosa que fa que sigui de les marededéus més grosses que existeixen. La imatge de la Mare de Déu és coronada i coberta, cap, espatlles i part del braç dret, per un vel blau enribetat per un galó d'or. Sosté en la mà dreta, palmell amunt i puntes del dit també enlaire, una petita bola del món. El Nen és assegut a la falda de la Mare, damunt del genoll esquerre. És en actitud de beneir amb la dreta, i va vestit amb una túnica verdosa, damunt de la qual duu un mantell vermell.

Amb informació de Viquipèdia 


Esterri de Cardós 

Esterri de Cardós és un poble i municipi de la comarca del Pallars Sobirà. El terme municipal d'Esterri de Cardós és dels pocs que al llarg del segle XX no ha sofert modificacions. El 1847 sí que sofrí l'agregació dels antics ajuntaments d'Arrós i de Ginestarre.


Està situat al nord-est de la comarca, en el centre de la Vall de Cardós, però no en la vall principal, la de la Noguera de Cardós, sinó en la seva principal vall subsidiària que s'obre cap a llevant, a la dreta del Torrent d'Esterri. És en un contrafort occidental de la Serra de Costuix.


Esterri de Cardós té l'església parroquial romànica de Sant Pau i Sant Pere, situada a l'extrem nord-oest del nucli de població, a més de la capella particular de Sant Antoni de Pàdua de Casa Castellar.



Sant Pere d'Esterri de Cardós

Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós

Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós és l'església parroquial romànica del poble d'Esterri de Cardós, en el terme municipal del mateix nom, a la comarca del Pallars Sobirà.

Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós

L'església està documentada, tot i que no gaires vegades, des del 1146, però per l'aparell i les característiques sobretot de l'absis es pot assegurar que és anterior a aquest esment. En inscripcions a les pedres de la mateixa església es llegeixen les dates de les modificacions d'època moderna: 1638, 1720 i 1726, i fins i tot el nom d'un dels rectors que hi intervingueren: Jaume Leset.


És una petita església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular amb les característiques arcades cegues agrupades en grups entre lesenes (3-5-3 és la disposició dels tres grups d'arcuacions), dins de la tradició del romànic llombard. La nau és molt llarga, més del que és habitual, i està coberta amb una volta de canó, tot i que la gruixària dels murs fa pensar que originalment era coberta amb fusta. La porta principal és a la façana de migdia, però al mur de ponent es pot apreciar, tapiada, una altra porta, possiblement de l'obra original. Té un senzill campanar d'espadanya. És una obra romànica, però modificada en època moderna.


Té, a l'extrem sud-occidental, un campanar de base quadrada, possiblement procedent d'una antiga torre de defensa. A la part de llevant de la nau, formant creuer, hi foren afegides dues capelles; en l'actualitat la nord és desapareguda, i la sud, reconvertida en sagristia.


Aquesta església, malgrat les seus dimensions, força reduïdes, tenia un interessant grup de pintures murals, l'originals de les quals són actualment en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (núm. MNAC 15970), a més d'un frontal d'altar (núm. MNAC 15889).

Pintures murals de Sant Pere d'Esterri de Cardós

Absis de Sant Pere d'Esterri de Cardós

L'advocació original de l'església era de Sant Pere; l'afegitó de Sant Pau és bastant moderna. El conjunt de pintures conservat al MNAC fa 4,91 x 4,45 x 2,04, i és molt semblant a la de les esglésies properes de Santa Eulàlia d'Estaon i Sant Pere de Sorpe. Al centre de l'absis apareix Jesucrist en majestat (Maiestas Domini) dins de la màndorla, envoltada pel tetramorf (els símbols del quatre evangelistes) i els arcàngels Gabriel i Miquel, Gabriel amb la inscripció POSTVLACIVS i Miquel amb la de PETICIVS, suposadament, ja que està esborrada. En un registre inferior hi ha les imatges dels dotze apòstols, de les quals es conserven les corresponents a Pau, Joan, Bartomeu, Tomàs i Bernabé, a més d'un cap nimbat al costat nord de la finestra central, que sembla correspondre a la Mare de Déu. Aquest conjunt de pintures sembla correspondre a la primera part del segle XII.

Frontal d'altar

Frontal d'altarde Santa Maria de Ginestarre

En no gaire bon estat, aquest frontal d'altar estigué molt anys catalogat com a procedent de Santa Maria de Ginestarre, a causa de la seva similitud amb el que, procedent de Ginestarre, es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

El que es troba a Barcelona, al MNAC, té la part baixa molt afectada, amb part de les pintures perdudes. Presenta Crist en majestat, dins d'una aurèola i assegut en un tron, fet de carreus i coixins dibuixats. Com altres majestats, beneeix amb la mà dreta i sosté un llibre a l'esquerra. L'envolten els símbols dels quatre evangelistes. Fora de l'aurèola, i en grups de tres (sis a cada banda) hi ha els dotze evangelistes. La datació abraça un temps força ample: del segle XII o primera meitat del XIII.

Obres d'Esterri de Cardós al MNAC

Amb informació de Viquipèdia


Arrós de Cardós

Arrós de Cardós, o, simplement, Arrós, és un poble de la Vall de Cardós. Pertany al terme municipal d'Esterri de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà.

Està situat a la dreta del Torrent d'Esterri, a mig camí entre Esterri de Cardós, situat enlaire vall endins del mateix torrent, i el riu i la carretera principals de la Vall de Cardós, la Noguera de Cardós.

La vall de Cardós des d'Arrós

A més de la quasi trentena de cases que el formes, Arrós de Cardós té església parroquial, dedicada a Sant Julià i una casa de turisme rural, Casa Móra.

Té censades 22 persones, però a l'hivern només hi viu una dotzena escassa de persones. En període estival les segones residències fan que la població augmenti significativament.

Per Arrós passa la ruta turística dels ponts romànics.

Sant Julià d'Arrós

Sant Julià d'Arròs és l'església parroquial del poble d'Arrós de Cardós, en el terme municipal d'Esterri de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà.


Històricament en depenia l'església de Santa Maria de Ginestarre, que després fou traspassada a Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós. L'església és documentada diverses vegades al llarg de l'edat mitjana i de la moderna. Tanmateix, el temple actual data del segle XVIII.

Església d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera rectangular al nord. Adossat a la façana de migdia, en la qual s'obren la porta de mig punt i un òcul, es troba el campanar. L'aparell és irregular, amb façana, torre i part superior dels murs laterals arrebossats.

Font: Sant Julià d'Arrós a Viquipèdia


Ainet de Cardós

Ainet de Cardós és un poble del terme municipal de Vall de Cardós, de la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia fins al 1972 a l'antic terme d'Estaon. 

L'antic terme d'Estaon.  És a 3 kilòmetres al nord de Ribera de Cardós, al mig de la Vall de Cardós. Es troba a 960 metres d'altitud, a la vora dreta del riu Noguera de Cardós, en un lloc envoltat de muntanyes, com el Pui Tabaca, al nord-oest, o el Pui de Sant Martí, al sud-oest. A l'altra banda del riu, davant del poble, es dreça el Pui de la Solana. La Roca Isarna domina el poble pel costat nord-oest. 


Ainet de Cardós té l'església de Santa Eugènia, sufragània de la de Sant Pere de Lladrós. A més, dalt d'un turó al sud-oest del poble, el Pui de Sant Martí, hi ha les restes de l'antiga església parroquial de Sant Martí del Pui, que encara funcionava com a tal el segle XIV. Tot fa suposar que aquesta era l'església de Sant Martí de Ribera l'Aigua, documentada fins al 1314. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques en el lloc han posat de manifest l'existència en aquell lloc d'un poblat fortificat, que en algun document és anomenat ciutat. 

Hem de destacar la qualitat dels embotits i de les cants, tant la de vadella bruna del Pirineu, com la de corder i la de porc.

Us recomanem: Embotits Vall Cardós
C/ Tavascan s/n - 25571 Ainet de Cardós (Lleida) 
Telf. 973 62 31 53 Fax. 973 62 31 53

Seguim ..


Ribera de Cardós

Ribera de Cardós és una vila cap del terme municipal de Vall de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà.


Va ser municipi independent fins que el 1972 es va fusionar amb Estaon, per formar l'actual de Vall de Cardós. L'antic terme incloïa també els pobles de Cassibrós i Surri i, antigament, havia tingut el poble de Borente, ara despoblat.

Santa Maria de Ribera de Cardós

La vila de Ribera de Cardós es troba al fons de la Vall de Cardós, a la dreta de la Noguera de Cardós, en un indret on la vall s'eixampla considerablement entre la Serra d'Aurati, al sud-oest, que assoleix els 2.021,6 al Pui de Pouet, i la Serra de Niarte, al sud-est, que arriba als 2.085,1 al Pui de Cassibrós, situat damunt i a llevant de Ribera de Cardós.

Ribera de Cardós compta amb la important església parroquial romànica de Santa Maria, gran i un xic separada de la vila, en un indret a prop del riu que vol ser punt de trobada de tota la vall. Antigament era seu d'un arxiprestat que comprenia tota la Vall de Cardós. En el poble hi ha les capelles de la Puríssima de Casa l'Apotecari i de Santa Llúcia de Casa Móra. Al nord de la vila hi ha també les restes de la capella de Sant Cristòfol.


Un altre element històric de la vila era el Castell de Ribera de Cardós, del qual romanen poques restes, en el turó que hi ha al nord, damunt de la vila. També es conserva, ara traslladada a la vila, la Creu de terme del Forat de Cardós, antigament situada a l'indret que el seu nom indica, punt d'entrada a la Vall de Cardós.

Santa Maria de Ribera de Cardós

Santa Maria de Ribera de Cardós és una església parroquial romànica de la vila de Ribera de Cardós, pertanyent al terme municipal de Vall de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà. Formava part de l'antic terme de Ribera de Cardós. Està situada en un pla a la dreta de la Noguera de Cardós, a llevant de la vila de Ribera de Cardós, un xic separada del nucli de població. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.


Santa Maria de Ribera de Cardós es troba als afores del nucli urbà, davant d'una gran plaça centrada per una creu moderna, precedint el cementiri que s'estén darrera la capçalera. Possiblement en origen era de tres naus rematades a l'est per tres absis semicirculars dels quals actualment només en resta el lateral nord, decorat a l'exterior per arcuacions cegues que descansen sobre petites mènsules i il·luminat per una finestra de doble esqueixada. L'antic absis central fou substituït al segle XVIII per una capçalera irregular. Actualment l'església presenta una nau flanquejada per capelles cobertes amb volta d'aresta. La portada romànica d'arc de mig punt es troba als peus de la nau, a la façana de ponent. Consta de tres arcs en degradació el més extern marcat per una sanefa de dents de serra. Al capdamunt trobem tres arcs cecs sota un fris d'escacats i una mica més amunt hi ha un rosetó envoltat pels mateixos elements decoratius. Aquesta portada fou descoberta no fa massa anys sota una gruixuda capa d'arrebossat. En el mur de la façana es veuen traces de murs perpendiculars que possiblement devien formar un atri. Al costat septentrional de l'església s'aixeca un magnífic campanar romànic de quatre pisos. A l'exterior els pisos són separats per arcuacions cegues i petits frisos dentats i escacats, i al pis superior per un de més ample d'entrecreuats. Als dos pisos inferiors s'obren espitlleres, al tercer una finestra de mig punt i al quart una finestra geminada partida per dobles columnes amb capitell, i una petita rosassa al mig dels dos arcs lleugerament apuntats. La construcció és coronada per uns merlets esglaonats que presenten espitlleres.



Història

El 839, l'acta de Consagració de la Seu d'Urgell menciona "Sancta Maria Cardonensis" a favor de la qual tenen documentades deixes comtals en el segle XII. L'actual fàbrica amb forta empremta mudèjar és dels segles XI i XII, objecte de nombroses modificacions en els segles posteriors i especialment en el curs del segle XVII.

Absis de Santa Maria de Ribera de Cardós




De retorn a València d'Àneu ... ens vigila la Torre de les Hores d'Escaló

La Torre medieval d'Escaló

És evident encara la presència de la neu a les muntanyes.

València d'Àneu. Final de trajecte
-.-

-.-