dijous, 30 de març de 2017

Pisa

Pisa és una ciutat italiana situada prop de la desembocadura del riu Arno, a la Toscana.

La ciutat

La ciutat és coneguda sobretot per la seva torre inclinada, en realitat el campanar exempt de la catedral. Acull la Universitat de Pisa des del segle XIV, que actualment té uns 50.000 estudiants. Galileo Galilei, ciutadà de Pisa, ha donat nom a l'aeroport de Pisa, aeroport internacional de la ciutat, el més important de la Toscana. Pisa és, a més, un nus ferroviari per als trens provinents de Roma i que es dirigeixen cap al nord (Gènova, França, plana del Po) o cap a Florència.

La catedral de Santa Maria Assumpta. Piazza dei Miracoli.

Història

Pisae (transcrit Pises, però coneguda com a Pisa) és el nom clàssic de la ciutat actual de Pisa. Fou una ciutat d'Etrúria a la riba nord del riu Arnus (Arno). Com a ciutat etrusca, res no es coneix de Pisae i les restes trobades són minses. Els pisans van lluitar sovint contra els lígurs i, dins la confederació etrusca, eren un poder marítim important i probablement practicaven la pirateria.

La primera vegada que apareix a la història és el 225 aC, quan el cònsol Gai Atili Règul va desembarcar al seu port amb dues legions, procedent de Sardenya, i amb aquest exèrcit va atacar i derrotar els gals en la Batalla de Telamon. Així, en aquell any, Pisae ja era aliada de Roma. El seu port fou molt utilitzat pels romans. D'aquí va sortir Publi Corneli Escipió Africà cap a Massàlia al començament de la Segona Guerra púnica el 218 aC, i aquí va tornar en saber que Anníbal Barca ja havia creuat els Alps.

Més tard, la guerra amb els lígurs la va convertir en la plaça forta romana a la zona fronterera amb Ligúria. El 193 aC, fou inesperadament atacada per un exèrcit de quaranta mil lígurs i va quedar assetjada, i fou rescatada pel cònsol Minucius; el territori fou assolat pels lígurs diverses vegades.

Bandera de Pisa
El 180 aC, els pisans van convidar Roma a establir una colònia al seu territori, cosa que es va portar a efecte gaudint la colònia del dret llatí.

Al segle següent, i com totes les colònies de dret llatí, la Lex Julia la va convertir en municipi romà. August hi va enviar un nou cos de colons. En aquest temps, portava el nom de Colonia Obsequens Julia Pisana. Va conservar la seva importància durant tot l'imperi.

El seu port era Portus Pisanus, del qual estava a uns 15 km, probablement Livorno o un establiment desaparegut a la desembocadura del riu Arno. Tenia unes aigües minerals que són els moderns Bagni di San Giuliano, a uns 6 km al sud.

A l'edat mitjana, la República de Pisa era una de les repúbliques marítimes d'Itàlia juntament amb la República de Venècia, la República de Gènova i la República d'Amalfi. El seu apogeu tingué lloc durant els segles XII i XIII, i arribà a controlar, com a ciutat estat, alguns territoris de l'illa de Sardenya. El 1284, fou derrotada per Gènova en la Batalla de Meloria, de la qual mai s'acabà de recuperar. El 1406, passà a estar sota sobirania florentina i perdé definitivament la independència després de la ser presa per Angelo Tartaglia i Muzio Attendolo Sforza. Va pertànyer al ducat de la Toscana fins que es va incorporar a Itàlia el 1871.

Pisa té diversos museus, entre els quals destaquen:
  • Museu dell'Opera del Duomo: mostra entre altres objectes, les escultures originals de Nicola i Giovanni Pisano i els tresors de la catedral.
  • Museu nazionale di San Matteo: mostra escultures i pintures des del segle XII al XV, entre elles obres mestres de Giovanni i Andrea Pisano, el Mestre de San Martino, Simone Martini, Nino Pisano i Masaccio.
  • Centre d'Art Palazzo Blu: una col·lecció d'obres d'art fonamentalment dels segles XVI i XVII. Es troba al Palau Giuli Rosselmini, a prop del riu Arno.
  • Museu nazionale di Palazzo Reale: un museu en el palau que va ser residència dels granduques de Toscana i, després, de la família reial dels Savoia. Mostra pintures des del segle XV al XIX (Rafael Sanzio, Rosso Fiorentino, Pieter Brueghel el Vell.
  • Museu della Grafica en Palau Lanfranchi: És un museu dels gràfics moderns que mostra obres de pintors com Joan Miró, Emilio Vedova, Giovanni Fattori.
  • Centre d'art San Michele degli Scalzi - SMS, centre d'art contemporània.
  • Jardí Botànic de Pisa, és el més antic jardí botànic del món.

La catedral de Santa Maria Assumpta. Piazza dei Miracoli.

La catedral de Santa Maria Assumpta

Piazza dei Miracoli. El 1987, el conjunt patrimonial de la plaça va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

La catedral de Santa Maria Assumpta, al centre de la Piazza dei Miracoli és la catedral medieval de Pisa. Obra més representativa del romànic, en particular del romànic pisà, mostra el testimoni tangible del prestigi i de la riquesa aconseguits per la república marinera de Pisa en el moment del seu apogeu.

La catedral de Santa Maria Assumpta de Pisa

Història 

El cos de la basílica, amb la cèlebre Torre de Pisa, que representa el campanar. Fou iniciada entre els anys 1063-1064 per l'arquitecte Buscheto, amb la desena part del botí de l'empresa pisana contres les Illes Balears. Es van fondre en ella elements estilístics diversos, clàssics, llombard - emilians, bizantins i en particular islàmics per provar la presència internacional dels mercaders pisans d'aquells temps. En el mateix any s'iniciava també la reconstrucció de la Basílica de Sant Marc a Venècia, pel que pot inferir-se que també hi va haver certa rivalitat entre les dues repúbliques marineres per crear el lloc de culte més bell i sumptuós. La catedral va ser consagrada el 1119 pel Papa Gelasi II, que pertanyia a la família pisana dels Gaetani (o Caetani), comtes de Terriccio i d'Oriseo, però ja en la primera meitat del segle xii va ser ampliat sota la direcció de l'arquitecte Rainaldo a qui va correspondre el projecte de la façana actual, conclosa pel seu grup de mestres guiats pels escultors Guglielmo i Biduino. L'aspecte actual del complex edifici és el resultat de repetides campanyes de restauració que es van succeir en diverses èpoques. Les primeres intervencions radicals es van realitzar després de l'incendi de 1595: es van elaborar les portes de bronze de la façana, obra d'escultors de l'escola de Giambologna; a partir del segle xviii es va iniciar el progressiu revestiment de les parets internes amb grans pintures en tela, els quadres amb Històries de beats i sants pisans, realitzats pels principals artistes de l'època gràcies a la iniciativa d'alguns ciutadans que es van finançar creant una activitat comercial per a l'efecte. Les intervencions successives es van donar durant el segle xix i es van concentrar a les decoracions internes i externes, que en molts casos, per exemple per a les escultures de la façana van ser substituïdes per còpies (les originals es troben al museu).

Absis de la catedral de Pisa

Perfil artístic

A l'inici, l'edifici tenia planta de creu grega i la cúpula sobre l'encreuament de dos braços. Avui té planta de creu llatina amb cinc naus amb absis i transsepte de tres naus. L'interior suggereix un efecte espacial similar al de les grans mesquites.

Catedral de Pisa amb el baptisteri al fons

Exterior

La riquíssima decoració comprèn marbres multicolors, mosaics i nombrosos objectes de bronze provinents del botí de guerra, entre els quals el Grifo usat com a part del sostre, al costat de Palerm en 1061. Els arcs de perfil agut fan referència a influències musulmanes del centre d'Itàlia. La façana de marbre gris i blanc, decorada amb incrustacions de marbre colorit va ser edificada pel mestre Rainaldo. El seu famós campanar la Torre de Pisa. Els tres portals estan sota tres ordres de lògies dividides per cornices amb tessel·les de marbre, després de les quals s'obren monóforas, bífores i tríforas. La porta principal de bronze massís va ser fosa al taller de Giambologna, però antigament els visitants entraven a la catedral a través de la Porta de Sant Raniero, avui col·locada enrere, enfront de la Torre inclinada. Fosa entorn del 1180 per Bonanno Pisano, i única que va sobreviure a l'incendi que semidestruí la nau, aquesta porta va ser transferida del seu lloc original a la façana precisament després de l'incendi. La porta de sant Ranier està decorada amb 24 motius ornamentals dins cornices. Aquesta porta és una de les primeres produïdes a Itàlia en l'Edat Mitjana, després de la importació de nombrosos exemples de Constantinoble (a Amalfi, Salern, Roma, Montecassino, Venècia) i s'admira d'ella una sensibilitat occidental, que se separa de la tradició bizantina. Sobre les portes hi ha quatre files de galeries obertes, amb la Verge i el Nen al cim i, en els angles, els quatre evangelistes, la tomba de Buscheto es troba a l'esquerra de la porta nord de la façana.

Interior

La cúpula amb frescos de la Verge en la glòria i els sants dels pisans Orazio i Girolamo Riminaldi (1627-1631)

L'interior està revestit de marbres blancs i negres, té un sostre a teginats daurats del segle XVII, en fusta i pintat, pels florentins Domenico i Bartolomeo Atticiati. No se sap si el sostre original fos similar o de simples armadures. El sostre actual daurat mostra l'escut dels Médici. En el punt de trobada entre els transseptes i el cos central s'alça la cúpula amb frescos de la Verge en la glòria i els sants dels pisans Orazio i Girolamo Riminaldi (1627-1631). Les impressionants columnes granítiques en estil corinti entre la nau i l'absis provenen de la mesquita de Palerm, botí de la batalla en la " Cala " de 1063. El gran mosaic de l'absis amb Crist en majestat, envoltat per la Verge i Sant Joan evangelista va ser acabat amb el rostre de sant Joan per Cimabue en 1302, i va sobreviure miraculosament a l'incendi de 1595. El Sant Joan Evangelista és la darrera obra realitzada per ell abans de la mort i una de les poques de les que hi ha documentació certificada. Evoca els mosaics de les esglésies bizantines i normandes, com la de Cefalù i Monreale, en Sicilia. Entre les obres medievals que van escapar a l'incendi figuren el fresc La Verge amb el Nen del Mestre Pisano de Sant maldestre en l'arc triomfal, i sota ell el paviment cosmatesco, realment rar fora del Laci. Va ser realitzat amb tessel·les de marbre usant temes geomètrics en opus alexandrinum (meitat del segle XII).

El púlpit, obra mestra esculpida
per Giovanni Pisano entre 1302 i 1310
El púlpit, obra mestra esculpida per Giovanni Pisano entre 1302 i 1310, va sobreviure a l'incendi però va ser desmuntat durant els treballs de restauració i no va ser reposat fins a 1926. Amb la seva estructura arquitectònica i la complexa decoració escultórea, l'obra és una de les més vastes narracions per imatges del segle xiv que reflecteix la renovació i el fervor religiós de l'època. En les plaques, lleugerament corbes, s'han esculpit amb un llenguatge expressiu els episodis de la Vida de Crist. L'estructura poligonal, com els exemples anàlegs precedents, en el púlpit de Pisa, de Siena i de Pistoya, però per primera vegada els panells estan lleugerament corbats, donant una idea de circularitat nova en el seu gènere. Igualment originals són la presència de cariàtides, figures esculpides en el lloc de simples columnes, que simbolitzen les Virtuts. L'adopció de mènsules en lloc d'arcs per sostenir el pis alçat. L'extraordinari sentit del moviment, donat per les nombroses figures que omplen cada espai bit. Per aquestes qualitats unides a la tècnica narrativa de les nou escenes és considerat com l'obra mestra de Giovanni i de tota l'escultura gòtica italiana. El púlpit sol·licitat a Giovanni va substituir a un altre realitzat per Guglielmo (1157-1162) (púlpit del Mestre Guglielmo), que va ser enviat a la Catedral de Càller, dependent de l'arquebisbe de Pisa. Com que no hi havia documentació de com era el púlpit abans de ser desmantellat, va ser reconstruït en una posició diferent de l'original i, segurament, amb les parts en el mateix ordre i orientació de com s'havia pensat. No se sap si posseïa o no una escala de marbre.



El púlpit, obra mestra esculpida
per Giovanni Pisano entre 1302 i 1310
L'església conserva a més les relíquies de Sant Rainier, patró de Pisa, i la fragmentària tomba d'Enric VII, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, mort a Buonconvento mentre assetjava Florència. La tomba, també desmuntada i recomposta, va ser esculpida per Tino di Camaino entre 1313 i 1315 i està en el transsepte dret, mentre que originalment era al centre de l'absis, com a signe de la fe gibelina de la ciutat. Successivament traslladada altres vegades per qüestions polítiques, va ser separada en diverses parts (unes dins de l'església, altres a la façana, altres al cementiri monumental, i finalment al museu).

Les 27 pintures que revesteixen la tribuna darrere de l'altar major, que representen Episodis de l'Antic Testament i Històries cristològiques, van ser realitzades entre el segle xvi i XVII pels millors pintors de Toscana: Andrea del Sarto, Il Sodoma i Domenico Beccafumi. Nombrosos i preuats són els adorns del segle XVII, entre els quals sobresurten el crucifix de bronze de l'altar major i els àngels portacanelobres l'extrem de la "transenna" de marbre, obra de Giambologna. A més hi ha el baldaquí de plata ideat per Giovan Battista Foggini (1678-1686) en l'altar de la capella del Santíssim Sagrament. En els nombrosos altars laterals es troben pintures del segle xvi i XVII elaborades per pintors prestigiosos. Particularment venerada és la imatge de la Verge amb el Nen (del segle xiii), anomenada Madonna di sotto gli organització, atribuïda a Berlinghiero Berlinghieri. L'edifici, com el campanar està enfonsat perceptiblement a terra, i alguns desequilibris en la construcció es poden veure amb facilitat així com les diferències de nivell entre la nau de Buscheto i la prolongació per obra de Rainaldo.

Crist en majestat, envoltat per la Verge i Sant Joan evangelista
va ser acabat amb el rostre de Sant Joan per Cimabue en 1302

Els originals "graduals" de la catedral, obra de Giovanni Pisano de fins del segle xiii van ser substituïdes en 1865 per l'actual Sagrato. Aquests graduals envoltaven el perímetre de la catedral al nivell del terreny i consistien en un casc de requadres esculpits amb figures d'animals i caps. Actualment alguns fragments es poden veure al museu.


El Baptisteri 

El Baptisteri de Pisa, dedicat a Sant Joan Baptista, està davant de la catedral a l'extrem occidental de la Piazza dei Miracoli.

El Baptisteri de Pisa
 
Història

El rodó edifici romànic va començar a construir-se en 1152, en substitució d'un antic baptisteri més petit que estava situat on s'ubica el cementiri, i es va concloure en 1363. Es va inaugurar al mes d'agost segons el que resa la inscripció:

MCLIII Mense August fundata fuit haec («Al mes d'agost de 1153 va ser fundada aquí ...»

Va ser el segon edifici de la plaça en erigir-després de la catedral i abans de la torre. Es va construir en estil romànic per un arquitecte conegut com Deustesalvet («Diostesalve»), qui va treballar també a l'església del Sant Sepulcre a la ciutat. El seu nom està esmentat en un pilar interior, com Diotosalvi magister. La construcció, però, no va acabar fins al segle XIV, quan la loggia, la planta superior i la cúpula van ser afegits en estil gòtic per Nicola i Giovanni Pisano i Cellino di Nese.

Arquitectura

És el baptisteri més gran d'Itàlia. El seu perímetre mesura 107,25 metres. Comptant l'estàtua de Sant Joan Baptista (atribuïda a Turino di Sano) a la part superior de la cúpula, la seva altura és 54,86 m, uns centímetres més alta que la Torre Inclinada. El gruix dels murs a la base és 2,63 m.

Interior del Baptister

Presenta una curiosa cúpula troncocònica, similar a la de l'església pisana del Sant Sepulcre, dels Cavallers Hospitalers del mateix autor. La tècnica constructiva de les cúpules semiesfèriques o poligonals era gairebé desconeguda en aquesta època. El projecte original del mestre Deustesalvet pretenia imitar arquitectònicament a la Cúpula de la Roca (que es creia construïda sobre les ruïnes del Temple de Salomó) a la part externa i en la interna a la Anastasis o Basílica del Sant Sepulcre, totes dues a Jerusalem. Posteriorment, Nicola i Giovanni Pisano van adaptar el projecte a l'estil gòtic afegint galeries i la cúpula semiesfèrica. La cúpula està coberta de teules al costat occidental i plaques de plom en l'oriental. Probablement aquesta diferència en la cobertura va ser deguda a la manca de pressupost de l'obra, així com l'absència de frescos al sostre, que s'havien planificat originàriament. La petita cúpula que tanca la més gran, coronada per l'estàtua de Sant Joan Baptista, va ser afegida amb posterioritat. En el projecte original, existia un ócul pel qual entrava la llum que il·luminava la pila baptismal. En altres baptisteris antics, aquesta obertura es feia servir per omplir amb aigua de pluja la pila, però no passava el mateix en el cas de Pisa, on aquesta no comptava amb desguassos: els baptismes, en aquell moment, ja es feien d'una manera similar a l'actual, de manera simbòlica amb petites quantitats d'aigua beneïda.

El portal, que queda enfront de la façana de la catedral, està flanquejat per dues columnes clàssiques, mentre que els brancals interiors estan executades en estil bizantí. La llinda està dividit en dos pisos. L'inferior representa diversos episodis de la vida de Sant Joan Baptista, mentre que el superior mostra a Crist entre la Verge i Sant Joan Baptista, flanquejats per àngels i evangelistes.
Fonamentada sobre el mateix sòl sorrenc que la torre, el baptisteri està inclinat 0,6 graus cap a la catedral.

Interior

La immensitat de l'interior és impressionant, però és sorprenentment senzill i no té decoració. Té també una acústica destacada.

La pila baptismal octogonal, situada sobre tres graons al centre del baptisteri, data de 1246 i és obra de Guido Bigarelli de Arogno. L'escultura de bronze de Sant Joan Baptista, al centre de la pila, és una obra d'Italo Griselli.

Pica baptismal (octogonal), altar i a l'esquerra el púlpit esculpit per Nicola Pisano.

Púlpit

El púlpit va ser esculpit entre 1255 i 1260 per Nicola Pisano, pare de Giovanni Pisano, l'artista que va realitzar la trona de la catedral. Conté escenes de la vida de Crist en cinc panells, mentre que en les columnes està coronades amb representacions de les virtuts. Les escultures de la trona, i especialment la forma clàssica de l'Hèrcules nu, són bon exemple de les qualitats de Nicola Pisano com el més important precursor de l'escultura renaixentista italiana en restablir les representacions antiguas. Per tant, les investigacions sobre el renaixement italià normalment comencen amb l'any 1260, l'any en què Nicola Pisano va datar el seu púlpit.   

Torre de Pisa

La Torre inclinada de Pisa és el campanar de la catedral de Pisa. Es va construir perquè quedés vertical, però es va començar a inclinar alhora que començaven les obres l'agost del 1173. L'altura de la torre és de 55 metres des de la base, es creu que el seu pes és de 14.700 tones, la inclinació és d'un 10% i té 294 graons. 

El govern d'Itàlia va demanar ajuda el 27 de febrer de 1964 per prevenir-ne la caiguda, i el 7 de gener de 1990 es va tancar al públic com a mesura de seguretat. Actualment s'ha fet un treball de reconstrucció per reduir l'angle d'inclinació. Es va tornar a permetre l'entrada al públic el 16 de juny de 2001, després de deu anys de feina. 

Història

La construcció de la Torre de Pisa es va fer en tres etapes durant 200 anys. La construcció de la primera planta de marbre blanc va començar el 9 d'agost de 1173, en un període d'èxit militar i prosperitat. La primera planta està envoltada de pilars amb capitells clàssics i arcs cecs. 

No sé sap del cert qui va ser-ne l'arquitecte: durant molts anys el seu disseny es va atribuir a Guglielmo i Bonanno Pisano, un artista conegut que vivia a Pisa el segle XII, famós per les seves peces de bronze fos, particularment al Pisa Duomo. Bonanno Pisano va deixar Pisa el 1185 i va marxar a Monreale, Sicília, tornant sol després de la seva mort. El seu sarcòfag va ser descobert al peu de la torre el 1820.

Després que la tercera planta fos construïda el 1178, la torre es va inclinar, a causa d'uns fonaments dèbils (tres metres), i un terra inestable. El disseny de la torre era imperfecte des del començament. La construcció es va aturar durant un segle.

El 1838 l'arquitecte Alessandro Della Gherardesca va excavar un camí al voltant de la torre per fer visible la base. Això va causar una inundació de la base i un nou increment de la inclinació.

Benito Mussolini va ordenar col·locar la torre recta: per intentar-ho van tirar ciment als fonaments. El resultat va ser inesperat, la torre es va enfonsar encara més a la terra tova.

Durant la Segona Guerra Mundial, l'exèrcit dels Estats Units va destruir les torres properes a Pisa donada l'amenaça que suposaven els franctiradors des d'aquestes posicions. Es va programar la voladura de la Torre inclinada, però una ordre de retirada a l'últim instant la va salvar.

El 27 de febrer de 1964, el govern d'Itàlia va demanar ajuda per prevenir la caiguda. Es va assignar el projecte a un conjunt d'enginyers, matemàtics i historiadors, que van debatre sobre els mètodes d'estabilització a les illes Açores.

Després de dues dècades de treball, el gener de 1990 la torre es va tancar al públic.


Després d'una dècada d'esforços de reconstrucció i estabilització, la torre es va reobrir al públic el 15 de desembre de 2001. Molts mètodes van ser proposats per estabilitzar-la, i un que es va portar a terme el 1995, va ser afegir 800 tones de plom a la part contrària a la inclinació perquè fes de contrapès.

La solució final per corregir la inclinació va ser eliminar 38 m³ de terra de la zona inferior de la base. La torre s'ha declarat estable durant uns 300 anys més.



Font: Viquipèdia

Més informació:

http://whc.unesco.org/en/list/395
http://www.opapisa.it

    
-o-
-.- 

dimecres, 22 de març de 2017

El Cogul, Borges Blanques, L'Albagés, Juncosa ..

Avui enfilem cap El Cogul, amb la dèria de visitar les pintures de la Roca dels Moros. Després dinar i passejada per les Borges Blanques, L'Albagés, Juncosa, ... per Les Garrigues
 
El Cogul. Pintures rupestres, patrimoni mundial



A un kilòmetre del poble hi ha les famoses pintures rupestres del Cogul, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Es tracta d’una immensa mola de pedra que s’aixeca a la vora del camí, en la qual hi ha un conjunt rupestre prehistòric.

Centre d’Interpretació de les Pintures Rupestres del Cugol. Roca dels Moros

La Balma del Cogul està situada en un territori ple de testimonis de pintura rupestre i és l’ambaixadora del que coneixem com l’art llevantí dins de l’horitzó del neolític, i, amb una forma de vida estreta en relació al paisatge. Aquells homes i dones ens han llegat el registre del seu paisatge pintat i gravat sobre pedres. La Balma del Cogul, coneguda també com la Roca dels Moros, és un aixopluc natural format per un bloc de pedra sorrenca esllavissada en la part de la muntanya assentada al cantó del riu Set, afluent del Segre. El conjunt pictòric està format per 42 figures pintades i 260 elements gravats sobra la roca d’epigrafia ibèrica i llatina.

Centre d’Interpretació de les Pintures Rupestres del Cugol. Roca dels Moros

Aquest art prehistòric té com a elements figures humanes i animals. Es tracta d’imatges planes, que no tenen profunditat, són siluetes, perfils que reflecteixen detalls de la realitat. Colors vermells, amb diferents tons, el gris fosc o el negre.

La Roca dels Moros





Els dibuixos representen toros, cabres, cérvols i també algun caçador amb arc. Però la mostra més original és una escena de dansa amb deu dones al voltant d’un home nu. També hi apareixen inscripcions ibèriques i romanes que ocupen pràcticament la totalitat de la cavitat.

Horari per visitar les Pintures Rupestres:

01.09 – 30.06 Horari tardor, hivern i primavera
De dijous a dissabte de 10.00 a 13.00h (+30) i de 15.00 a 17.00h (+30)
Diumenges i festius de 10.00 a 14.30h (+30)

01.07 – 31.08 Horari estiu
De dimarts a diumenge de 10.00 a 13.00h (+30) i de 15.00 a 18.00h (+30)

La taquilla i l’entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari.
La visió de les pintures està condicionada per la llum diürna.

Tancat

Dilluns no festiu.
25/26.12 – 1/6.01

Telèfon d’informació: 672445990 

Mail: reservescogul.acdpc@gencat.cat
Per més informació:  http://patrimoni.gencat.cat/ca/coleccio/roca-dels-moros








Per més informació:

Jaciment arqueològic de la Roca dels Moros Viquipèdia
Coves del Cogul Viquipèdia
UNESCO
Centre d’Interpretació de les Pintures Rupestres
Associació dels Amics de les Pintures Rupestres del Cogul
La Roca dels Moros del Cogul. Arqueoxarxa


 


El Cogul

El poble del Cogul, ja habitat al segle XII, era una vila closa protegida per un castell i una església romànica. El poble i el terme eren aleshores jurisdicció senyorial de Poblet. L’any 1900 la realitat del Cogul va començar a canviar. Un total de 488 persones habitaven una localitat on el centre de tot i de tothom ja no eren el castell i l’església romànica, sinó la Plaça Major, on hi havia l’abadia, la casa de la vila, l’escola, el forn i una nova església de tres naus, de faisó barroca i un esvelt campanar de base quadrada i cos vuitavat fet de carreus treballats. De la plaça sortien els carrers de la vila amb cases fetes de pedra, de planta baixa i dos pisos amb celler, estable, corral, llar de foc i golfes.

El terme era tot de secà. Terra aspra, dura, ondulada i de tossals aïllats per barrancs que davallaven fins al riu Set. Els homes del poble s’ocupaven del cultiu del camp (de llaurar, de sembrar i de cuidar l’hort), mentre les dones s’ocupaven d’administrar la llar, cuidar els fills i de realitzar tasques complementàries, com fer el pa i ser amatents amb els animals del corral.

Amb l’arribada del segle XX, esdevingueren al Cogul tres fets importants: la descoberta de les pintures rupestres, la construcció d’un pont sobre el Set i l’obertura d’una sèquia per garantir el reg dels horts. Les pintures rupestres les va trobar Mn. Ramon Huguet i Miró, en aquells moments rector del Cogul, que sovint feia llargues caminades pel terme i en una d’aquestes recerques, un 3 de maig de 1908, va trobar les pintures fins llavors amagades dins d’un abric de rocams negres que configuren l’entorn. També es va construir el pont sobre el riu, que facilitava la comunicació entre banda i banda del Set, així com també, perllongava el camí de Lleida més enllà del Cogul, fent-lo arribar fins a l’Albagés. La tercera i última gran realització va ser l’obertura d’una sèquia des dels replans del riu fins més enllà del poble, la qual garantia els cabals necessaris pel cultiu dels horts que lliscaven fins a la mateixa llera del riu.

Eglésia parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció

A la plaça Major, s’alça l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció, d’estil renaixentista, amb una façana barroca i el campanar de pedra. Edificada l’últim terç del segle XIX , presideix l’altar major una imatge de l’Assumpció de la Verge Maria, i també la venerada imatge del Sant Crist del Cogul amb un altar propi al creuer i un bell altar amb el Sant Crist ocupant el cambril, on rebia el bes enfervorit dels fidels. Era el punt de referència de la vida religiosa de la vila i dels pobles de les rodalies.

Ajuntament del Cogul


Borges Blanques


Al llarg del segle XV, es va anar formant l'estructura urbana de la Plaça, i dins d'aquest context històric, va establir-se la Casa Benet. L’Hostal Restaurant Benet està situat al bell mig de la plaça porxada de Les Borges Blanques.

Plaça de la Costitució

El Restaurant

El Restaurant Benet situat als baixos de l’hostal, realitza una cuina innovadora, donant el màxim protagonisme als millors productes de la Nostra Terra, mantenint-nos fidels a la tradició i al territori, el Xavi li ofereix talent, imaginació i creativitat.

El Jove Francesc Xavier Benet cap de cuina del restaurant, va ser el guanyador del primer premi Àngel Moncusí per a joves cuiners l’any 2006, emportant-se també el premi al millor treball de cuina. L’any 2008, queda guanyador del concurs Àngel Moncusí, en l'apartat de postres, entre tots els guanyadors dels últims 20 anys.

Al gener del 2007 és recomanat a la Guia Michelin, tanmateix és repeteix la mateixa distinció cada any.

És distingit també pel patronat de la Fira de l’Oli com a millor difusor de l’oli d’oliva l’any 2007.

Durant el mes de novembre i primeres setmanes de desembre, ofereim com cada any la Mostra Gastronòmica de Les Garrigues.

Reserves: 973 142 318Web: http://www.hostalbenet.cat
 
Guardeu-vos un raconet per les postres, val molt la pena!

Gelat d'avellana amb xocolates

El gelat era de bolets i aromes d'herbes del bosc. Boníssim!

També dir que tenen una extensa i rica carta de vins de la zona.

Avui hem descobert el Saó Abrivat del celler de la Pobla de CérvolesMas Blanch i Jové.

Saó Abrivat


Tast Color vermell cirera intens. Aroma a fruites vermelles madures on destaquen les espècies (vainilla, canyella, una mica de pebre negre, etc.), tot molt ben integrat. A la boca trobem un vi suau però amb estructura, llarg i càlid

Varietats 40% Ull de Llebre, 35% Garnatxa negra, i 15% Cabernet Sauvignon

Fermentació 28ºC - 30ºC / maceració 20 dies

Criança 12 mesos en bótes de roure francès (42%) i americà (58%) de torrat mitjà i lleuger

Alcohol 14,5º

Producció 26.889 ampolles

Temperatura 16ºC - 18ºC

Maridatge Carns rosades i vermelles, amb salses de fruites, pasta

Cliqueu sobre la imatge per visitar el Mas Blanch i Jover

Us convidem a coneixer Mas Blanch i Jové, molt més que un celler. Ubicat a la Pobla de Cérvoles, Lleida, produeix vins ecològics sota la DO Costers del Segre, es troba en un indret muntanyós amb influències del Mediterrani i limítrof amb les regions vitivinícoles de les D.O. Montsant i Priorat.

Terra, vins, música, cant, arts plàstiques, literatura, ... en resum, cultura!

Un projecte especial. Què és La Vinya dels Artistes:

Cap de Bou, Joan Brossa. La Vinya dels Artistes, Mas Blanch i Jové.
La Pobla de Cérvoles. Les Garrigues. Lleida

Una iniciativa única i pionera que integra plenament al vi en l'univers artístic: una sala d'exposicions a l'aire lliure, enmig de la vinya, on escultures magistrals són testimonis del creixement dels ceps.

Des de la seva inauguració, a l’any 2009, molts creadors han passat per La Vinya dels Artistes que ha estat el marc perfecte de recitals de poesia, pintures a l’aire lliure, màgia, pallassos, òpera, música de tot tipus, dansa, titelles gegants, bombolles de sabó, teatre...

Guinovart, pintor català de reconeixement internacional, va ser un amant de l’art i del vi. També va a ser l'ideòleg de La Vinyadels Artistes.

Artistes:

Seguim ...


L'Albagés

L'Albagés. Municipi de les Garrigues, a banda i banda del riu de Set.

Església Sant Joan Baptista de l'Albagés
El poble de l’Albagés s’alça a 372 m d’altitud, en un tossal damunt la riba esquerra del riu de Set, dominat per l’antic castell i l’església. Resten interessants casals de pedra picada als carrers antics, però la població moderna s’ha estès fins al peu del turó. L’església parroquial de Sant Joan Baptista és un notable exemplar barroc, amb la façana ben ornamentada (portalada amb columnes) i un esvelt campanar de torre, amb base quadrada i dos cossos vuitavats. A l’extrem del carrer Major, al sector de ponent del nucli, s’alça el que resta de l’antic castell palau de l’Albagés, datat al segle XII. D’estructura similar als de la Floresta i l’Espluga Calba, ara només és un cos d’edifici amb una torre cantonera i façana molt malmesa; als murs, massissos i ben escairats, hi ha dos finestrals gòtics i un escut heràldic de l’abat Guimerà de Poblet. Dominant el riu de Set apareixen encara altres construccions que havien format part del conjunt defensiu.

Les restes més antigues d’aquesta població s’han recuperat a la dreta del riu de Set, prop del Cogul, a la partida del Saladar. Es tracta d’interessants vestigis arqueològics, com una sèrie de sepultures de fossa, probablement d’època medieval.

Castell de l'Albagés és al capdamunt del poble, en la banda nord del carrer del Castell.

Castell de l'Albagés

Edifici situat al capdamunt del poble, actualment reconvertit en habitatge, fet que ha permès que el cos oriental s'hagi pogut salvar de l'espoli. La construcció principal es troba a la part meridional. Es tracta d'un gran casal de planta rectangular que té l'accés per l'oest i que enllaça amb la torre, de planta rectangular i lleugerament atalussada. Enmig de les dues construccions hi ha una terrassa on encara hi ha una xemeneia de l'habitació que hi hagué en origen. La torre conserva una planta baixa ocupada per una cambra, d’unes dimensions de 3’3 m de llargada, 2’8 m d’amplada i uns 2’5 m d’alçada, i coberta amb volta de mig canó que tenia l'accés pel bell mig. Sobre el paviment d’aquesta estança es troba excavada a la roca mare una sitja d’emmagatzematge.

Castell de l'Albagés
L'entrada actualment es fa per una porta de cronologia postmedieval, que correspon a tot un mur que va trencar per l'est la volta primitiva. El seu interior ha sofert modificacions que han alterat força la tipologia original. També s'han practicat noves obertures al mur. Destaca una finestra geminada amb arcs lobulats flanquejada per dos escuts de petit format de Poblet, possiblement del segle XIV. Cap al nord, prop el riu Set, hi ha antics murs de defensa que aprofiten la forta pendent damunt del riu. A part de les modificacions medievals n'hi ha de posteriors, que es poden datar vers el segle XVII.

Els seus orígens es remunten al segle IX o X, quan tant el castell com el lloc pertanyien al regne almoràvit de Lleida. Constava les dues torres quadrangulars, comunicades per un pati interior. Tot el recinte estava emmurallat. El primer cop que apareix documentat és el 1226, any que Guillem Cervera, com a repoblador, atorgà carta de població a l'Albagés a un grup de nou famílies. El 1314 l'abat de Poblet Andreu de Timor compra el poble per 38000 sous jaquesos. El 1315 en tornem a tenir notícies quan Jaume II l'anomena a la confirmació dels béns del monestir de Poblet. El fogatjament del 1365- 1370 indica que el "Loch Dalbages de vall de Reig", amb trenta focs, pertany a l'abat de Poblet. Al tombant dels segles XIV- XV els abats havien convertit la fortalesa islàmica i dels Cervera en un autèntic palau, que en altre temps fou del cellerer o administrador del monestir de Poblet. La guerra dels segadors fou desastrosa per la localitat. El castell és restaurat més tard per l'abat Pere Virgili (1688- 92). El senyoriu del monestir hi continuà fins a l'extinció d'aquest tipus de domini el 1835, com a conseqüència del procés de desamortització que van patir les seves possessions.

Gàrgola de l'església Sant Joan Baptista de l'Albagés

«Castell de l'Albagés». Pat.mapa: Jaciments. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.


A mig camí entre Albagés i Juncosa ens trobem un cartell que ens indica que a prop hi ha el "Celler Clos Ponts", un bon amic i company, el Toni, n'ha parlat molt bé, per tant (sí ell ho diu... va a missa) hi anem a treure el nas. Ja ho tenim ubicat. Un dia com avui, dissabte i a questes hores de la tarda és normal que ho trobem tancat, però de ben segur trobarem l'ocasió per tornar-hi. Tot apunta que estan desenvolupant un projecte molt interessant. Resta pendent.

Celler Clos Ponts


Església parroquial de la Nativitat
de Santa Maria, Nostra Sra de Juncosa
Juncosa. Municipi de les Garrigues

El poble de Juncosa es troba a 575 m d’altitud, aturonat entre dues valls afluents que formen la riera de Juncosa o Vall Major al N. Presideix el nucli antic, que conserva importants vestigis de les muralles medievals, com també un dels portals d’accés del segle XIV, l’església parroquial de la Nativitat de Santa Maria, de façana i torre neoclàssiques, interior de tres naus, barroc, amb un nou retaule que és una rèplica del destruït el 1936. L’any 1992 s’inicià el condicionament de la teulada, la consolidació de l’estructura i la restauració de les pintures dels evangelistes de la cúpula. Resten casals antics com l’antic convent de les germanes de la Sagrada Família, situat a la plaça Major, que ha estat remodelat perquè sigui la seu d’un complex polivalent. En un dels porxos existents a la part més antiga del poble hi ha un forat que, segons diu la tradició, és on Déu va clavar la punta del compàs per dibuixar el món. El 1997, a la plaça del Mig del Món, es va construir un monument de pedra que reflecteix aquesta llegenda.

Més informació: 

Enciclopèdia Catalana


El sol es pon i del dia s'acaba, tornem cap a casa amb un molt bon regust de boca ...

Bona nit ...

Fins aviat.


-.-