dissabte, 29 de juliol de 2017

Guardiola, Mirambell, Tiurana, Oliana, Organyà ...


Guardiola de Segre (Bassella)

Guardiola de Segre

Premsa al final de passatge del nucli de la petita Guardiola

Parròquia de Santa Fe de Guardiola de Segre o de Bassella

Santa Fe de Guardiola es troba en un petit veïnat del municipi de Bassella, situada sobre un promontori amb la capçalera assentada sobre una gran roca. És una construcció d'una nau coberta amb volta de canó, modificada en època moderna, i absis semicircular. Va ser ampliada amb dues capelles, a cantó i cantó de la nau, i una sagristia al costat de ponent, a tocar de l'absis. Presenta dues finestres de doble esqueixada, una al centre de l'absis i l'altra al mur de migdia. en aquest mateix costat s'obre la portalada d'arc de mig punt adovellada precedida per un porxo. A ponent s'alça la torre campanar refeta recentment. 


Església de Santa Fe de Guardiola de Segre

Absis de l'església de Santa Fe de Guardiola de Segre

Església de Santa Fe de Guardiola de Segre

Mirambell

Mirambell és un poble del municipi de Bassella, a l'extrem sud de l'Alt Urgell. El poble és a la part alta d'un petit serrat, a 670 metres d'altitud, i el formen sis cases, cal Bepo, ca l'Ignasi, cal Malena, cal Costa, cal Joanet, i cal Solea, que fins a mitjan segle passat pertanyien a l'antic municipi de Guardiola, i que en l'actualitat correspon al de Bassella. Des del portal de Mirambell, hi ha una panoràmica esplèndida del Prepirineu.

Mirambell

Mirant al nord, hi ha la ribera del Segre amb les aigües del pantà de Rialb i l'horta d'Oliana, envoltada de muntanyes, Sant Marc, el Corb, Sant Honorat, les serres d'Aubenç, de les Canals i la serra Seca, el Turp, i més a llevant la Bòfia. I a l'horitzó, cap a ponent, la muntanya de Sant Mamet i la Serra del Montsec. Com en molts petits pobles, al llarg d'aquests últims anys la població ha anat minvant, eren 31 habitants el 1960, 26 l'any 1970, 18 habitants el 1981, i tan sols 11 el 1997.

Al fons el pantà, vistes desde Mirambell

Font: Mirambell a Viquipèdia


Tiurana

Tiurana és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, al Segre Mitjà. Oficialment inaugurat el 2007, el poble hereta el nom de l'antiga vila de Tiurana, que va haver d'abandonar-se el 1999 per permetre la inundació del pantà de Rialb.

Vistes al pantà de Rialb desde Tiurana

Història
La nova Tiurana

Actualment, a l'entorn del santuari de la Mare de Déu de Solers, s'ha construït la nova vila, on s'han traslladat el cementiri i alguns elements arquitectònics més destacats de l'antic poble.

A partir de 2003, a poc a poc, s'han anat construint cases, i en l'actualitat ja configuren una plaça i un carrer. L'ajuntament, està adossat a l'edifici del santuari de Solers, i al seu costat hi ha el cementiri, que fou traslladat, de l'antic fossar del poble. Aquí s'alça la façana de l'antiga parròquia de Sant Pere de Tiurana.

A la plaça, d'aquesta nova Tiurana, hi ha la vella font de 1865, que es coneix com el Pou, i al seu costat, s'ha col·locat una escultura en moviment, obra de l'escultor alemany, Christian Tobin. Es tracta de tres columnes rectangulars, d'uns tres metres, que en la part superior tenen uns blocs de pedra, també rectangular, que es mouen gràcies a la força de l'aigua. Un monument força curiós i interessant. Fou inaugurat el 3 de setembre de 2006.

Actualment la nova Tiurana té més de seixanta veïns empadronats. El destí va fer que el poble del pla desaparegués sota l'aigua, però els seus habitants, fidels els seus orígens, no han volgut abandonar aquests paratges, una mostra de fidelitat a la terra que els va veure néixer.

Tiurana  a Viquipèdia

Façana de l'església de Sant Pere de Tiurana

Façana de l'església de Sant Pere de Tiurana

La façana principal de l’església parroquial Sant Pere Apòstol (S. XVII).

Es va restaurar als anys vuitanta (1980) consta de pedriscos adossats, porta de mig punt dovellada, ull de bou central i el campanar d’espadanya de quatre envans a la part superior.

També hi tenim el cementiri, que fou traslladat de l'antic fossar del poble.

Els pòrtics.  

Situats al carrer major entre Ca l' Armengol i Cal Coma.

Els pòrtics.

El pou cobert.

Que estava situat al carrer homònim amb la Casa de la Vila i l'església al costat.

El pou cobert

L'edificació, d'estil neoclàssic, que cobreix el pou, és bastida amb carreus de pedra ben escairada i polida, amb aparellat isòdom i a trencajunts i té planta rectangular. La coberta és coronada per un floró d'estructura bulbar de prop d'un metre d'alçada. Hi ha dues aixetes o canelles de bronze accionades per una palanca. Servien per subministrar aigua potable d'ús domèstic.

A l'altra banda hi ha el manubri de ferro que accionava el mecanisme per a elevar l'aigua.

Sense comentari

El pilanet-oratori de Sant Antoni.

Creu monolítica del cami Ral.
Situat antigament en un dels extrems de la plaça de la Creu i al peu del camí de mitja horta. Encara que la seva ubicació original havia estat la cruïlla formada pel camí Ral, camí de Sant Pere i la pallera de cal Jan. En el seu interior està decorat amb una rajola de la imatge de la Verge de Solès.

El portal de la Creu.

Situat al cap del carrer major límit de l'antiga vila closa de Tiurana. Presenta un arc de mig punt dovellat i coronat per un arc rebaixat amb coberta de llosa. Al voltants encara s'hi observen els encaixos de la ferramenta de les portes. Fins ben entrat el segle passat, els portals de les viles solien tancar-se de nit.

Creu monolítica del cami Ral.

Situada a la bifurcació entre l'antic camí Ral i el vial que mena al fossar municipal. Es tracta d'un bloc monolític de pedra arenisca esculpit per ambdós costats, la part inferior de la peça esta ocupada pel símbol de la creu. La part superiors apareix coronada per la representació en relleu, d'un pelicà. Llegendàriament, hom ha cregut que aquesta au aquàtica estimava tant les seves cries que les alimentava amb la seva pròpia sang, tot obrint-se el pit a cops de bec.

Tàpia del cementiri decorada amb creu discoidal

Sarcòfag i làpida.

Sarcòfag medieval de pedra arenisca, constituït per una caixa o ossera rectangular coberta per una tapa de dos vessants, decoració esculpida que ocupa la seva cara frontal i també un dels angles de la tapa. Es tracta d'una peça funerària datable entre els segles XIII al XIV.

Làpida del Rnd. Joan Soler, rector de Vilaplana,es tracta d'un lauda epigrafiada que cobria una fosa excavada a l'interior de l'antiga capella del fossar de Tiurana i de la qual era propietari el clergue al.ludit, el contingut de la inscripció es el següent: SEPULTU/RA DE M(ossèn) IO/ AN SOLER/RECTOR DE/VILAPLAN/A Y DELS/SEUS Y AMI/CHS 1653 (sepultura de mossèn Joan Soler, rector de Vilaplana i dels seus familiars i amics, 1653).
.
Façana de l'església de Sant Pere de Tiurana i cementiri

Font: 



Dolmen Perotillo

Dolmen Perotillo

Construcció funerària del període del calcolític, al voltant del 2.000 a. de C, que està rodejada d’un gran misteri, ja que els arqueòlegs encarregats del seu estudi no han pogut treure l’aigua clara de si es tracta d’un dolmen en construcció que no va arribar a ser utilitzat mai i on ni tan sols s’hi va posar una coberta, o bé si s’hi hagués produït una violació a consciència que passaria per l’espoliació meticulosa d’unes restes en molt bon estat i que haurien estat exhumades amb molta cura.  La construcció de l’embassament va tenir una afectació directa al dolmen i, per evitar-ne la pèrdua, es va planificar el trasllat del dolmen al lloc on és actualment, a Mirambell.

Localització:

Actualment es troba a Mirambell (veure mapa d’accés), però el seu origen és a Castellnou.

Més informació:

Dolmen Perotillo Municipi de Bassella
Dolmen del Perotillo - Alt Urgell (Dòlmens i Menhirs Pilar)

Oliana

Oliana és una vila i municipi, situat a la part sud de la comarca de l'Alt Urgell, que s'estén entre l'esquerra del riu Segre, entre la serra de Turp i el congost dels Espluvins. Oliana és el segon municipi amb el major nombre d'habitants de l'Alt Urgell. El nucli antic és assentat dalt d'un turó, al marge esquerre de l'ampla vall i al peu mateix dels primers contraforts del Pirineu: el massís de Sant Honorat i les Serres de les Canals, d'Oliana, d'Aubenç i de Turp. La vila d'Oliana és travessada per la carretera C-14, que uneix (pel sud) amb Ponts i amb la Seu d'Urgell (pel nord).

Festa Major d'Oliana. Trobada gegantera

La vila és coneguda pel fet d'acollir el pantà que porta el mateix nom.

La vall on està ubicat Oliana està habitada des de la prehistòria. El curs del riu Segre sempre ha estat una via natural de comunicació de la població. En molts indrets s'ha trobat restes d'antics pobladors, entre ells, una colònia romana que s'establí, probablement, a la rodalia de l'actual nucli d'El Castell.

Font: Oliana a Viquipèdia


El Castell d'Oliana

El castell està documentat els anys 919-920 amb el nom Castro Uliana, sota el domini dels comtes d'Urgell. L'església va ser consagrada entre els anys 1037 i 1040 pel bisbe Eribau d'Urgell. En el fogatge de 1365-1370 consta que el castell pertanyia al vescomtat de Cardona. El 1381 apareix dins la vegueria de la Cerdanya com a possessió del comte d'Urgell. L'any 1414 el rei Ferran d'Antequera va donar el castell a Antoni Cardona i Luna, senyor de Maldà i Maldanell, després de l'empresonament de Jaume d'Urgell el Dissortat. Des del 1453 fins al segle xix va ser senyoria del capítol de la catedral d'Urgell.

El poble del castell va ser abandonat abans del segle xvi traslladant-se els habitants a l'actual població d'Oliana.

De l'antic castell només es conserven algunes parets i les restes del poble medieval. Es trobava al voltant de l'església romànica de Sant Andreu. Els carreus són força grossos, allargats i de diverses mides. Les muralles del castell coincidien amb els murs exteriors de les cases. El poble medieval està situat sota l'església amb cases de dimensions reduïdes d'una sola habitació amb llar de foc.

Església de Sant Andreu del castell d’Oliana


L'antiga capella del castell va ser consagrada com a església parroquial entre els anys 1037 i 1040. És romànica amb una sola nau coberta amb volta de canó. L'absis és semicircular decorat seguint l'estil llombard. El campanar de torre de tres pisos està adossat a la façana sud. Popularment es coneix com "El Castell" en ser el tret més distintiu de l'antic castell. Ha estat restaurada el 1978.

L’església de sant Andreu està lligada a la història del castell i de la primitiva vila d’Oliana. Està situada a la vessant sud de la Serra de les Canals al nord de l’actual Oliana i a part de ser la capella de la fortalesa complia funcions parroquials fins que la vila fou abandonada definitivament abans del XVI. Fou consagrada pel Bisbe Eribau d’Urgell cap a 1040. L’any 1978 va ser restaurada i oberta novament al culte. Edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre a la nau mitjançant un curt tram presbiterial. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per tres arcs torals.

Restes del carrer Major del Castell d'Oliana

El temple s’il·lumina amb tres finestres, una de doble esqueixada a l’absis, una a la façana sud i una d’esqueixada simple al mur occidental. Dues portes d’accés s’obren al mur nord, al costat oposat del castell que es trobava pròxim de l’església. El campanar de torre és de planta quadrada. Està format per una alta socalada i dos pisos, el darrer restaurat.

Església de Sant Andreu del castell d’Oliana

En l’absis, molt alt a causa del desnivell del terreny, es concentra la decoració llombarda formada per un fris d’arcuacions cegues entre lesenes. Al seu altar hi havia una lipsanoteca de vidre verd segellada amb l’anell del bisbe Eribau d'Urgell (avui desapareguda) on s’hi guardava l’acta de consagració (entre 1037 i 1040) a més d’altres relíquies. L’església de Sant Andreu és una obra del segle XI i és catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949. 

Sant Andreu del castell d’Oliana
Com a base de l’altar hi havia una ara romana que contenia una lipsanoteca (petit recipient) de vidre verd segellada amb l’anell del bisbe Eribau d’Urgell; dins la lipsanoteca hi havia, a més d’algunes relíquies, el pergamí original de la consagració del temple. Fou consagrada entre els anys 1037 i 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell.

L’any 1977 es va dur a terme la restauració del Castell. El 27 de novembre d’aquell mateix any, s’hi va celebrar una missa d’inauguració. Amb la restauració es col·locaren al campanar del castell les campanes de les esglésies de Les Anoves, el Salzer i la Móra Comtal. L’última fase de la restauració va consistir en portar al Castell una imatge de Sant Andreu, una talla de fusta de cirerer que es va encomanar el 1980 a l’artista andorrà Sergi Mas. La talla es porta al Castell cada 11 de setembre per celebrar-hi la tradicional missa, i en acabar es reparteixen pans beneïts.

Fonts:

«Església de Sant Andreu del castell d’Oliana». Via Romànica. Consell Comarcal de l'Alt Urgell.
Camí del Pirineu/Oliana
Catalunya Medieval Castells, Torres, Fortificacions i altres construccions
Església de Sant Andreu del castell d’Oliana. Romànic Obert


Organyà

Bar restaurant Martí. Brasa de pagès - Especialitat en bolets

Organyà és una vila i municipi de la comarca de l'Alt Urgell. El terme municipal d'Organyà és a la riba del mateix nom, entre el congost de Tresponts, al nord, i el pont d'Espia, al sud. A l'est, el terme limita amb el riu Segre i a l'oest amb la muntanya de Santa Fe (1.207 m), que domina la vila. Dins del terme d'Organyà, a migdia, hi ha l'enclavament de Fontanet, que pertany al municipi de Cabó. Reguen el terme el riu Segre, el riu de Cabó, poc abans de la seva confluència amb aquest, i el riuet de Fontanet. La vila s'abasta de l'aigua de la font Bordonera.



Carrers del casc antic

Portal


Trucador


Periquitos engabiats


Carrer porticat
Història

La fundació d'una ciutat antigament anava acompanyada pel desplegament d'un feix de cerimònies religioses, pel fet que la ciutat s'havia de posar sota la protecció dels déus, ja que la comunitat estava amarada de sentit religiós, i això s'esdevenia tant en els grecs com en els romans a banda d'altres pobles coneguts de totes les civilitzacions. Segons diuen els germans escriptors organyencs, Josep i Francesc Espar i Tressens:
  • Ara aneu a saber qui va fundar Organyà, tant si és l'antiga Erga de la qual ja parla Ptolemeu, geògraf del segle II de la nostra era, com sostenen alguns, com si és l'Aragònia dels gots com diuen d'altres (...) Malgrat tot ens plau pensar que som fills de Roma. Atesa la nostra parla i el nostre idioma, així semblen demostrar-ho...
Carrers porticats
En l'acta de consagració de la catedral d'Urgell apareix citat el topònim Organius. Va pertànyer al priorat d'Organyà, fundat el 1090 per Bernat Guillem, i més endavant al vescomtat de Castellbò.

Font: Organyà a Viquipèdia

Carrers porticats

Canònica de Santa Maria

Canònica de Santa Maria d'Organyà
Foto:  Catalunya Medieval Castells, Torres, Fortificacions i altres construccions

L’església de Santa Maria d’Organyà es troba esmentada per primera vegada l’any 993 en el testament del comte Borrell II que li deixa dues eugues i dues vaques. En època del bisbe d’Urgell Sal·la (981-1010), els senyors de la vall de Cabó van aixecar una església a Organyà, que molt aviat fou substituïda per una de nova, en època del bisbe Guillem Guifré (1042-1065). Tot i la voluntat d’instaurar en aquell moment una canònica a l’església nova, això no es va fer efectiu i el lloc va quedar a càrrec d’un clergue.

A causa del mal comportament d’aquell clergue i de la pèrdua dels documents de l’església arran d’un incendi, l’any 1090 es va convocar una reunió a la mateixa església sota la direcció dels senyors de Caboet (Guitard i Gibel·linda) i del bisbe Bernat Guillem, on es va acordar la fundació d’una canònica seguidora de la Regla de Sant Agustí, alhora que li donaven o confirmaven diversos béns i rendes que havien de garantir la seva subsistència. Les donacions a favor de la canònica es van anar succeint en el temps.

El 1224, després d'un seguit de plets, la canònica s'independitzà de la mitra d'Urgell. El 1539 el papa Pau III la va unir a la mensa capitular d'Urgell i esdevingué canònica secular, amb un prior i set canonges. Va continuar com a col•legiata fins el 1851, data a partir de la qual restà com església parroquial.

D’aquesta canònica hi procedeixen les conegudes Homilies d’Organyà, ara a la Biblioteca de Catalunya, uns sermons comentats amb finalitat didàctica que es conserven parcialment, que poden situar-se a l’entorn del 1203 i que representen uns dels testimonis més antics de la llengua catalana.

Pica

Font: Canònica de Santa Maria d'Organyà a Monestirs.Cat

Canònica de Santa Maria d'Organyà

Homilies d’Organyà

D’aquesta canònica hi procedeixen les conegudes Homilies d’Organyà, ara a la Biblioteca de Catalunya, uns sermons comentats amb finalitat didàctica que es conserven parcialment, que poden situar-se a l’entorn del 1203 i que representen uns dels testimonis més antics de la llengua catalana.

Fragment de les Homilies d'Organyà - Biblioteca de Catalunya

L'any 1904, es va trobar a la rectoria de la vila una de les proses més antigues escrites en català. El responsable d'aquesta troballa va ser l'historiador Joaquim Miret i Sans. El text, conegut com les Homilies d'Organyà, correspon a sis sermons amb comentaris de diversos evangelis i epístoles. La seva datació, cal situar-la entre finals del segle XII i principis del XIII. Actualment, l'original del manuscrit es troba a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Malgrat tot, s'ha creat un espai expositiu amb informació referent a les Homilies, on es poden veure unes còpies d'aquests manuscrits, a la plaça del mateix nom.

Més: Les Homilies d'Organyà - Biblioteca de Catalunya

Absis de la Col·legiata de Santa Maria

Més informació:

Ajuntament d'Organyà 
Canònica de Santa Maria a Monestirs.Cat
Col·legiata de Santa Maria a Viquipèdia
Homilies d'Organyà
Lleidatur.com

Turisme a Organyà

I ja que passavem per aquí ... alguna recomanació culinaria, el excelents formatges de Serrat Gros

Serrat Gros
Serrat Gros és el nom de la serralada on a les cabres els agrada més anar a pasturar.

El Serrat Gros va néixer de la mà de l’Eulàlia Torras l’any 1981. Al 2006 en Raül Alcaraz i la Mercè Lagrava li prenen el relleu fins l’actualitat.

El formatge és de llet crua de cabra, quallada àcida, pasta tova i pell florida. L’elaboren de forma artesana, a partir de la llet del propi ramat, que surt a pasturar diàriament.

Premis

He probat el Serrat Gros i Lo Pebrat d’Ossera, i només puc dir, excelents!.


-.-
-.-

Recursos i material:
http://www.lleidatur.com/pic/pdf/pirineu-lleida-cat.pdf
Clica a sobre la imatge per descarregar el diptic (pdf)

http://palaurobert.gencat.cat/web/.content/serveis/exposicions/sala3/2014_s3/2014_s3.2_temps_romanic/rutes_del_romanic.pdf
Clica sobre la imatge per poder descarregar les rutes (pdf)

-.-

2 comentaris:

  1. com sempre un gran reportatge, t'agafo el trucador, una abraçada

    ResponElimina
  2. Només faltaria! tot teu!
    Una abraçada

    ResponElimina