dissabte, 15 de juliol de 2017

Ceuró, Molí de Querol, Castellar de la Ribera, Solsona ...

A rcerca d'aire fresc. Al Camp de Tarragona és asfixiant la calor que estem patint i cansat de tanta xafogor hem decidit buscar algun lloc fresc per passar el dia.

Sense cap objectiu fix hem anat enfilant per la C-14 cap a Tàrrega, agafem la L-310 i L-313, cuntinuem per la C-14. Continueu fins a Ponts, seguim per C-14 cap a Camí de les Grioles. Agafem la C-26 direcció Solsona i pel camí anirem trobant a la dreta Ceuró, una mica més endevant el Molí de Molí de Querol, Castellar de la Ribera i tot seguin per la vall d ela Ribera Salada. A Solsona agafaem la C-75, fins Guissona L-310 i capa Tàrrega la C-14 i de retorn a casa. Davant de qualsevol dubte,c om sempre a baix de tot del post hi trobareu el mapa amb el recorregut per gentilesa de sr. google/maps.

Absis de l'església romànica de Sant Julià de Ceuró

La Ribera Salada, el Salí de Cambrils, ramats d’ovelles i cabretes pasturant, l’autenticitat del casc antic de Solsona, una passejada pel parc de la Mare de la Font, aire pur que sobrevola entre carenes rocalloses i boscos de pinassa, cel i aigües transparents on emmirallar-nos... bucòlic, no? doncs sí, tenim un país bucòlic, petit, preciós, a més de genròs, encantador, ple de contrastos, amb mar, muntanya, rius, boscos, secà, ric amb flora i fauna, ... ple de colors, olors.

Hi ha un cartell que diu, Castell de Ceuró i necròpolis .. doncs som-hi, a veure que hi ha.

Oh sorpresa!

Ceuró
 
Ceuró
és una de les entitats de població del municipi de Castellar de la Ribera. És un petit nucli de població integrat per dues masies, l'església parroquial i un petit cementiri. Es troba a la carena esquerra de la vall de la Ribera Salada, a 622 msnm. d'altitud.

Ceuró

El castell de Ceuró és un castell de Castellar de la Ribera (Solsonès)

Ceuró i el seu castell s'aixequen dalt d'un turó a la carena del marge esquerre de la Ribera Salada, a ponent del Serrat de la Botjosa i a tocar del terme del municipi de Bassella. En el mateix promontori hi ha l'església de Sant Julià, una gran casa i la rectoria.

Finestra d ela rectoria

Una pista asfaltada permet anar-hi sortint, en direcció sud, de la carretera C-26 al punt quilomètric 89,1, entre Ogern i Castellar de la Ribera. La carretera creua la Ribera Salada per un pont, s'enfila per l'obaga i arriba a Ceuró després d'un kilòmetre i mig.

Murs atalussats que mostren el setial, prop de Sant Julià de Ceuró. Un dels castells de la Ribera Salada més bellament i estratègicament situats per a les lluites medievals és el castell d' Ozró, Ozoró o Zouró, com en diferents documents és anomenat, que encara conserva alguns antics murs de contenció i l'esvelt temple romànic de l'onzena centúria, sota l'advocació de Sant Julià.

Castell termenat. Documentat el 1188

Castell de Ceuró

L'existència del castell s'expressa el 1188, en la butlla de Climent III adreçada a Bernat, prepòsit de Solsona i als seus canonges: "Castrum de Odero cum ecclesia et omnibus pertinentiis suis". Es tracta, segons veiem, d'un castell que constitueix propietat de l'església de Santa Maria de Solsona. Llegim que els donadors, a l'església de Solsona, havien estat Guillem i Bernat de la Vansa, el 3 de les calendes de maig de l'any 13 del rei Lluís. Tanmateix, se'ns perfila una família castlana. L'any 1215, Bernat de Zodró va comprar uns drets sobre el Castell d'Altés. L'any 1218 una escriptura ens parla de drets del castell de Ceuró sobre altres castells: Meda, Navès, Oliana, Ogern..

L'església romànica de Sant Julià de Ceuró

Castell i església de Sant Julià de Ceuró

És un edifici de nau rectangular molt llarga, capçada a llevant per un absis semicircular. Exteriorment la decoració de l'absis i dels murs laterals ha estat resolta amb un fris d'arcuacions entre lesenes que s'ha perdut en part al mur de migdia per l'afegit d'un cos rectangular adossat. La finestra central de l'absis és de doble esqueixada i coberta amb un arc de mig punt adovellat. L'any 1905 un llamp va destruir la façana de ponent de l'edifici per on hi ha l'accés per un portal adovellat. L'interior de l'església va ser molt modificat quan fou realçada la nau i hom suplí la volta original amb una coberta de llunetes i creueria. El campanar d'espadanya situat a ponent és de dues obertures. El parament és de pedres escairades col·locades en fileres irregulars però uniformes.

Ceuró. Castell, església i cementiri

El topònim "Ceuró" ha sofert moltes variacions, nou en concret. Sembla que es tractava d'un lloc d'orons. Sant Julià és un dels patrons més antics. L'any 1061 ja se'n constata el nom, però l'església encastellada d'aquest lloc ja existia a l'època preromànica. El seu terme és molt gran. L'any 1640 Josep Fretó hi va pintar dos retaules. Actualment, un està al Museu Diocesà i l'altre al santuari de Sa Vila, on va ser traslladat l'any 1880. Aquest, ja no es conserva perquè va ser destruït per la guerra.

Font Viquipèdia:

Ceuró
L'església romànica de Sant Julià de Ceuró

Cementiri

Avui el castell, reformat, acull un interessant hotelet rural, Castell de Ceuró. Un projecte familiar, són el Marc, la Vanesa, la Maria i totes les persones que fan possible disposar dels millors aliments, ecològics, locals i de temporada.

Hotel rural Castell de Ceuró

Camí de Ceuró s/n, 25289
Castellar de la Ribera
Tlf. (+34) 628 52 24 40
info@ceuro.cat 




http://www.ceuro.cat/

Pel costat del cementiri continuem 1 km més de camí pavimentat en direcció a la rasa de les Grioles.

Els enterraments del Neolític Mitjà

Necròpolis de Ceuró

La necròpolis de Ceuró és un conjunt de tres cistes pertanyent al Neolític mitjà entre el 3.500 i el 2500 aC. que està ubicada a la riba dreta de la rasa de les Grioles, a 1 km al SE del poblet de Ceuró (Castellar de la Ribera, Solsonès).

Cista I

Sepulcre de planta rectangular, compost per 2 parells de lloses als costats sud-oest i nord-est i tancat per una llosa orientada al nord-est. És cobert per una altra llosa que molt possiblement estigui situada en el seu emplaçament primigeni tot i que és molt probabble que per efectuar els enterraments es deuria retirar.

L'interior de la cambra sepulcral amida 1,60 m de llargada, 0,80 m. d'amplada i 0,65 m. d'alçada.

Cista II

Sepulcre també de planta rectangular que fou aixecat en el tall d'un marge. Està compost per una llosa orientada a l'est que fa les funcions de capçalera, tres lloses laterals orientades al sud i una quarta llosa orientada a l'oest que obstrueix l'entrada. De la coberta se'n conserva la part de llevant.

L'interior de la cambra sepulcral amida 2,30 m de llargada, 0,60 m. d'amplada i 0,80 m. d'alçada.

Cista

Cista III

Sepulcre de planta quadrangular obert en un marge compost per quatre lloses verticals i una llosa que fa de coberta.

L'interior del sepulcre amida 0.95 m de llargada, 0,90 m. d'amplada i 0,80 m. d'alçada.

Fonts:

Necròpolis de Ceuró a Viquipèdia
Dòlmens. Nou itineraris per la Catalunya Central. Antoni Mañé i Sàbat - ISBN 84-85678-34-6

Grogueta o Safranera de l’alfals (Colias croceus).

Molí de Querol

El Molí de Querol és un molí fariner d'origen medieval situat a la masia Querol, al municipi de Castellar de la Ribera de la comarca del Solsonès. El molí aprofitava l'aigua de la Ribera Salada per al seu funcionament.

Molí de Querol
 
Descripció

Actualment són dues cases. La part residencial de l'edifici està construïda al segle XVIII i la part més antiga és la zona del molí (1200 Mansus Riu De Lor Dictus Querol). Tota la planta baixa de l'edifici està feta amb voltes de canó. Les façanes de l'edifici presenten grans barreges d'estils arquitectònics, sobretot en les obertures, moltes d'elles tapiades i/o rectificades.

Durant una bona estona ens ha estat sobrevolant un aligot vesper, pilot (Pernis apivorus) o falcó vesper

Breu descripció històrica

Molí d'origen medieval, apareix esmentat en un document del 1061. Sabem també que aquest molí i Vilaprinyó tingueren una estreta relació. En un capbreu de l'any 1793 trobem que ambdues cases eren del mateix propietari i que una filla d'aquest (Llúcia Muixí Vilapinyó) estava casada amb un senyor de Querol (Joseph Muixí Querol). Tots dos tenen el cognom de la casa a la qual pertanyen però fou després d'ells (van ser desheretats i les cases passaren a uns altres propietaris) que els cognoms es van perdre. El Molí de Querol ha patit moltes reformes amb el temps i segurament ha crescut molt des dels seus orígens, ja que actualment dins el mateix edifici hi trobem tres cases: la casa de l'amo, la casa del masover i el molí en si. La penúltima gran reforma fou l'any 1950 tal com ens ho indica una llinda inscrita a la part del molí: "casa renovada l'any MCML". L'última va ser l'any 2012 en el condicionament de la casa del molí per a ús turístic.

Molí de Querol

Toponímicament ja s'ha dit que Querol és un antropònim que segurament des de finals del segle XVIII es va perdre com a cognom de la família de la casa. El molí (que és un molí fariner) és l'únic dins el terme municipal de Castellar de la Ribera i va deixar de funcionar a començament dels anys seixanta.

Font:

Molí de Querol a Viquipèdia
«POUM Castellar de la Ribera - Molí de Querol» (pdf). Ajuntament de Castellar de la Ribera.


Avui el Molí de Querol és una Casa - Allotjament rural

Casa Molí de Querol
http://www.molidequerol.com
 

Castellar de la Ribera
25289 Solsona,
Cataluna, Spain

Tel. 627 57 40 03


Pont del Molí de Querol

El pont del Molí de Querol és una obra de Castellar de la Ribera (Solsonès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Pont del Molí de Querol

Té tres arcs, pla i tot de pedra, amb tallamars. Actualment està fora d'ús. Hi ha un pont nou a tocar per on passa la carretera. Passa sobre la riera Salada, afluent per l'esquerra del Segre

Es troba a 16 km de Solsona. Té 3 ulls, passa per sobre de la riera Salada. Molt a prop seu hi ha l'antic pont també de tres ulls per on passava el camí ral. A l'altra part del pont hi ha el molí de Querol, gran edifici en gran part de pedra i de molt bon aspecte. 


Castellar de la Ribera


El terme municipal de Castellar de la Ribera, de 60,12 km², es troba a l’extrem de ponent del Solsonès, en contacte amb la comarca de l’Alt Urgell i centrat per la conca mitjana de la ribera Salada, que el travessa d’est a oest.

Castellar de la Ribera i l'església de Sant Pere

La població, d’uns 142 habitants (any 2016), és totalment disseminada en masies que es reparteixen en tres parròquies: Castellar, Clarà i Ceuró. Hi ha una quarta parròquia, Pampa, deshabitada des dels anys setanta del segle passat.

Els boscos caracteritzen el paisatge d’aquest municipi; representen el 40% de la seva extensió i superen les 2.400 ha.

Els principals conreus són els cereals, si bé també hi podem trobar cultius de farratge i patates.

Cementiri de Castellar de la Ribera

El poble

Està format íntegrament per poblament disseminat. Com sol ser habitual en aquest tipus de poblament tan freqüent a la comarca, el nucli del poble sol ser ubicat al lloc on hi havia el castell i l'església parroquial que, en aquest cas, és l'església de Sant Pere de Castellar.

Actualment del castell tan sols en queda un tros de mur o la base de la torre que, juntament amb l'església, l'actual edifici de l'Ajuntament i una altra casa formen una mena de turó encastellat que, per bé que actualment és obert, no seria estrany que en el seu temps hagués estat clos.

En alguns document de 1.043 aquest lloc és anomenat la Vila de Seniofred i també la Guàrdia de Castellar.

Plaça del castell de Castellar de la Ribera

Monuments d'interès històric
  • 1 Prehistòrics
    • Necròpolis de Ceuró: sepulcres del neolític (3000aC).
    • Necròpolis del Llor: sepulcres del neolític (3000 aC).
    • Sepulcre de Viladebait: tomba del neolític (3000aC).
    • Necròpolis del Solà: sepulcres del calcolític (2000aC).
    • Sepulcre de la trinxera: tomba possiblement prehistòrica però fins avui de cronologia indeterminada.
  • 2 Religiosos
    • Sant Pere de Castellar:L'església actual és del S. XVIII, però amb fonts documentals que daten la construcció de la primera església l'any 1037
    • Sant Joan de Ginestar: Capella actual del S. XVII
    • Santa Magdalena de Vilaprinyó:
      • Capella del S.XIII enganxada a la casa.
      • Capella del S.XI situada al serrat de Sta. Magdalena.
    • Santa Magdalena de les Tàpies: Capell del S. XI.
    • Sant Mateu de Camardons: Capella del S. XVIII enganxada a la casa.
    • Santa Margarida de Pampe: Capella original del S. IX.
    • Santa Maria de Ça Vila: Capella del S. XIII.
    • Sant Julià de Ceuró: Església del S. XI.
    • Els Apòstols: Capella actual del S. XIX.
    • Sant Andreu de Clarà: Església del S. X.
    • Sant Sebastià: Capella del S. XVII.
  • 3 Civils
    • Castellar de la Ribera: Castell del S.XI (només en queda part del mur)
    • Torremorell: Torre del S.XIV
    • El Llor: Castell del S.XII
    • Vilaprinyó: Construcció encastellada amb restes de muralla del S.XI
    • Molí de Querol: Molí original del S.XI
    • Ceuró: Castell del S.XI
    • Clarà: Castell del S.XI

Sant Pere de Castellar

Sant Pere de Castellar: L'església actual és del S. XVIII, però amb fonts documentals que daten la construcció de la primera església l'any 1037

Sant Pere de Castellar és l'església parroquial del nucli de Castellar de la Ribera (Solsonès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Romànic molt desfigurat per les reformes posteriors. L'església actual ha canviat molt respecte a la primitiva. Al mur de tramuntana del temple, vora el frontis, hi ha encastat un bloc de pedra rectangular, bé que mutilat, decorat amb dos motius inscrits en sengles cercles. Un altre carreu és a l'interior dels baixos de la rectoria. Hi ha esculpida una creu potençada a mà esquerre i un gran sol a mà dreta. L' església és de planta rectangular amb dos capelles laterals. A l'interior, veiem el cor i la volta de canó. A l'exterior, destaca el campanar d'espadanya amb dos finestres i l'ull de bou del frontis. S'ha de destacar també l'altar barroc.

Segurament que el terme parroquial fou el mateix que el del castell. Al capbreu de l'any 839 (còpia del segle XI) consta ja Castellar (Castel lar). La documentació és més aviat escassa, però per la mateixa sabem que ja el 10 de gener de 1037 un tal Ramon va deixar en el seu testament una mula a Sant Pere de Castellar.

Sant Pere de Castellar a Viquipèdia

Inscripció dintell del Museu de l'Escola Rural Castellar de la Ribera

El Museu de l’Escola Rural de Castellar de la Ribera

Ubicat a cal Sastre, ens apropa a la història de l’educació rural durant el segle XX. Un edifici únic que narra i contextualitza els orígens de l’escola als anys vint, la renovació pedagògica impulsada pel govern de la Segona República, la grisor doctrinària del franquisme museïtzada a través d’una aula original l’escola rural tal i com és avui en dia.

Foto Servei Educatiu del Solsonès

Tot plegat motiva a una reflexió a través del temps sobre la base de la nostra cultura democràtica: l’educació dels més joves.

Veure tríptic del Museu de l’Escola Rural de Castellar de la Ribera
Visites amb reserva prèvia: 973481640 / 659193675
Més informació: Ajuntament de Castellar de la Ribera

Per fer bons formatges s'ha de pasturar tranquila i amb bones pestures

Solsona

Solsona és una ciutat i municipi de la comarca del Solsonès, a la província de Lleida (Catalunya) i la capital de la comarca. Està situada a l'altiplà del Solsonès, just al centre de la comarca, rodejat pel municipi d'Olius exceptuant la part nord en què hi ha el de Lladurs, amb l'excepció de l'enclavament de Miravella.

Absis, absidioles i campanar romànic, i absis gòtic.

Amb una població de 9.301 persones l'any 2012, és el nucli urbà més important de la comarca i el seu principal motor econòmic i cultural, així com la seu dels principals estaments i entitats solsonenques. Des de l'any 1594 té el títol de ciutat.


Història
Llocs d'interès
Llista de monuments de Solsona
Folklore

Font:
Solsona a Viquipèdia
Oficina de Turisme del Solsonès



La catedral

La catedral de Santa Maria de Solsona és un complex d'edificis que daten des del final del segle XII fins al XVIII, d'estils romànic, gòtic i barroc.

Porta de llevant

De la primitiva església romànica (1070-1163) encara se’n conserven notables testimonis com els tres absis, el campanar, el claustre, el celler i el menjador dels canonges, actual Sala dels Màrtirs.

Finestra
La catedral actual és d’estil gòtic, començada a finals del segle XIII i acabada al segle XVII. A l’esquerra del creuer es troba la capella de la Mercè. A la dreta hi ha la capella on es venera la imatge de la marededeu del Claustre, del segle XII, catalogada com una de les escultures més importants del romànic català. La porta exterior de la plaça de l’església és neoclàssica (1780) amb un relleu de sant Agustí en èxtasi. La façana de la plaça de Palau és barroca i conté un relleu de l’Assumpció (1969).

És ben lògic que la creació del bisbat de Solsona l’any 1593 signifiqués un trasbals positiu per al bell edifici medieval de la col·legiata de Santa Maria, que ara esdevenia catedral, especialment pel que fa a la renovació del revestiment ornamental i a la fabricació de nous retaules.

El retaule major (dedicat a santa Maria)

El retaule major dedicat a la Mare de Déu es va confiar a l’escultor mallorquí Miquel Vidal (1634) però no s’acabà, a excepció de sis grans plafons esculpits en baix relleu que procedeixen de la predel·la, preservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Tampoc no conservem cap resta del segon retaule major, el que contractà Jacint Morató el 1730: el paorós incendi ocasionat per les tropes napoleòniques el 1810 l’arrasà juntament amb moltes altres obres. Després d’aquella maltempsada es va aixecar un nou retaule major (1854-1856), el tercer. Però va tenir una vida curta ja que va ser cremat durant la Guerra Civil. Per sort també n’han quedat sis de les vuit teles que hi realitzà el destacat pintor natzarè Claudi Lorenzale.

Retaule de la Mare de Déu de la Mercè
La capella de la Mare de Déu de la Mercè i el mobiliari de la sagristia (dues obres barroques que sobrevisqueren a l’incendi de 1810 i a la Guerra Civil)

Només dos conjunts artístics de l’època moderna varen esquivar l’incendi del 1810 i la posterior destrossa de la Seu esdevinguda durant la Guerra Civil Espanyola. Van ser la capella de la Mare de Déu de la Mercè i l’armari amb la calaixera de noguer de la sagristia dels canonges. La primera manté el dinàmic retaule esculpit vers el 1750 per Carles Morató, tot i que se’n va perdre l’aparell escultòric. Quant a la sagristia, salvà el preciós armari de portes pintades i els bustos reliquiaris de santa Victòria i santa Secunda, de gran qualitat. D’aquests és llàstima no saber-ne l’autor. Però coneixem el de les acolorides portes de l’armari-reliquiari: Antoni Bordons.

La capella de la Mare de Déu del Claustre

Orgue
La capella de la Mare de Déu del Claustre (1727-1776), destinada a acollir la preuada talla romànica, va patir successives destruccions. La seva complexa construcció, que preveia també bastir-hi un retaule i decorar l’espai arquitectònic amb pintures murals, s’encomanà a Jacint i Carles Morató – que treballaren amb la col·laboració de l’escultor Josep Sunyer i Raurell. Desaparegué amb la suma de les destrosses de 1810, 1822 i 1936, però per algunes descripcions antigues s’intueix que devia tractar-se d’un dels espais més impressionants del barroc català.

L'escultura de la Mare de Déu del Claustre és una imatge de pedra del segle XII conservada i venerada en una capella de la Catedral de Solsona dotada de cambril. És obra de l'escultor Gilabert de Tolosa, un dels més importants de l'època. És una de les talles de pedra catalogades com una de les escultures més significatives del romànic universal.

Al segle XIII, amb l'arribada dels albigesos, tement per la integritat de la imatge, la van amagar dins el pou del claustre que estaven acabant de construir. La llegenda comenta que un nen jugava al claustre i que, en caure al pou, va ser salvat per la Mare de Déu.

Segons el que contempla i marca la tradició, fou descoberta per un nen al segle XIII al pou del claustre de la Catedral de Solsona, on anteriorment havia estat amagada pel perill iconoclasta dels albigesos.

Mare de Déu del Claustre

Una curiositat

L'estudiós nord-americà Kingsley Porter relaciona la Mare de Déu del Claustre de Solsona i la imatge del timpà de l'esglésisa 

Mare de Déu del Claustre
"El timpà romànic de l'anterior església de Santa Maria de Barberà de la Conca, obrat el segle XII o el XIII (segons els autors) és una peça de notable qualitat artística on figura la Mare de Déu entronitzada amb el nen Jesús assegut a la falda esquerra. La Verge portava un ceptre a la mà dreta (desaparegut de fa molts anys), mentre amb l'altra aguanta Jesús, que beneeix amb la dreta i porta un llibre a l'esquerra. L'escena és envoltada d'una ametlla mística floral que aguanten dos àngels disposats simètricament. Al costat del Nen hi ha una estrella (ara molt erosionada, però no en fotografies dels anys vint del segle passat); aquest detall féu que l'estudiós nord-americà Kingsley Porter pensés amb el tema de l'Epifania i relacionés el timpà barberenc amb el cercle de la Mare de Déu del Claustre de Solsona. L'any 2010 es va obrir una esquerda que travessa tota l'església i que s'aprecia sobretot a la façana".

Altres elements a destacar d’època moderna

No ens haurien de passar desapercebuts ni el modest retaule barroc que podem observar als peus de la nau, obra atribuïble a Isidre Clusa, d’arquitectura classicista i decorat amb ingenus relleus amb històries de la vida de sant Martí, que procedeix de l’església de Sant Martí de Riner, tot i que ara desconcerta veure’l presidit per un Sant Miquel, ni els bells grups escultòrics que a l’exterior de la catedral en decoren les façanes tardosetcentistes, amb representacions de l’Assumpció de la Verge Maria (1768) i de l’èxtasi de sant Agustí (1780).

Retaule de Sant Miquel

El claustre

La canònica estava dotada d’un claustre d’època romànica, que es va refer gairebé completament al segle XVIII. D’aquella primera construcció en resten alguns elements que es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Aquell claustre es trobava a un nivell més elevat en relació amb l’església i en aquell moment es va aprofitar per refer-lo en una posició inferior. És per això que el bell portal d’escola lleidatana que comunicava amb el claustre ara es troba enlairat a manera de gran finestral.
.
Antic portal del claustre

Horaris de visita

De dilluns a dissabte: de 9 h a 13 h i de 16 h a 20 h
Diumenges i festius: de 9 h a 13 h i de 16 h a 18 h
Veure el fullet de la Catedral de Solsona
Visites guiades: www.solsonaexperience.com

Absis, absidioles i campanar romànic, capçalera gòtica.
El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona

Palau Episcopal. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona

Edifici construït pel bisbe Lasala al segle XVIII. La seva façana principal, junt amb la del Palau de la Virreina de Barcelona, és un dels exemples més destacats del neoclàssic català.

El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona conté col·leccions de patrimoni històrico-artístic pluridisciplinars de les comarques que integren el Bisbat de Solsona, des del neolític fins al segle XX. Hi ha exponents de les més variades tècniques artístiques, pintura, escultura, orfebreria, teixits, ceràmica, forja, metal·listeria, etc…El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona va ser creat, el 1896, per a preservar el patrimoni de la diòcesi, pel bisbe Ramon Riu i Cabanes, encara que el seu desig que fossin retornades les obres que el bisbe Josep Morgades s'havia dut al Museu Episcopal de Vic no ho va aconseguir, però sí la salvaguarda de moltes obres d'art de les esglésies del bisbat.

Cranis trepanats. Neolític. Artícle sobre Trepanacions craneals

L'any 1909 sota la direcció de Joan Serra i Vilaró, es va traslladar el museu a l'actual edifici del segle XVIII el Palau Episcopal, situat al costat de la catedral, a més va crear la secció de Prehistòria. Durant la guerra civil espanyola de 1936, per a la seva protecció, bona part de les seves obres van ser evacuades a Ginebra. Finalitzada la guerra van ser retornades a Solsona i també es va aconseguir el trasllat de les pintures de Sant Quirze de Pedret, de Sant Vicenç de Cardona i de Sant Pau de Casserres, que, pel mateix motiu, s'havien portat a Barcelona.

Es va inaugurar, reformat, l'any 1983 amb el nom de Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, sent el seu director Joaquim Calderer.

Col·leccions

Vas campaniforme

El museu consta d'una sala a l'inici d'escultures de sal, continuant amb les sales dedicades a la Prehistòria-protohistòria (Neolític, Calcolític, Edat del bronze, Edat del ferro i Món Ibèric) , Món Antic (Romà), Edat Mitjana (Preromànic, Romànic, Gòtic), Edat Moderna (Renaixement i Barroc), Edat Contemporània i la Sala d'Exposicions temporals.

Vas campaniforme

La secció del romànic és la més extensa, té escultures en pedra com la columna historiada i diversos capitells del claustre de la catedral de Solsona. Dels segles XII i XIII hi ha una gran mostra d'escultures en fusta de marededéus. Pel que fa a la pintura mural destaca el conjunt de l'església de Sant Quirze de Pedret, el retaule del monestir de Sant Jaume de Frontanyà i la pintura sobre taula de dos plafons laterals de l'altar de l'església de Sant Andreu de Sagàs.

Entre els seus objectes religiosos, hi ha les lipsanoteques de Sant Quirze de Pedret del segle X i la de Sant Martí de Joval, datada del segle XI.

D'estil gòtic es pot ressaltar les taules de pintura de Lluís Borrassà i de Pere Serra.

Museu Diocesà i Comarcal de Solsona a Viquipèdia Bibliografia

Museu Diocesà i Comarcal de Solsona
Plaça Palau, 1 · 25280 Solsona 
973 48 21 01
museu@museusolsona.cat


Portalada

Portalada. 268 x 189 x 35 cm. Segona meitat S. XII. Procedència: Catedral de Santa Maria, Solsona

És la portalada que donava accés a una escala de caragol de l’absis de l’església de Santa Maria de Solsona. El timpà és ocupat per la figura d’un griu, emmarcat per una motllura, a manera d’arquivolta, de mig punt.

En l’escultura d’època romànica el griu és sinònim de vigilància. És lògic, doncs, que esculpissin la seva figura a les portes. Tècnicament defineix les formes amb nitidesa i perfecció.

Arrancada de darrera del cadirat del cor de la catedral, aquesta porta donava accés a una escala de cargol que comunicava el pres-biteri amb el terrat.


Orant de Sant Quirze de Pedret

Pintura al fresc. 135 x 122,5 x 5 cm. Final S. X – inici S. XI
Procedència: Església de Sant Quirze de Pedret, Cercs (el Berguedà)

Quan s’arrancaren les pintures romàniques de l’església de Sant Quirze de Pedret, aparegueren restes d’una decoració anterior. Són els dos fragments, “l’Orant” i “el Cavaller”, que eren col·locats a banda i banda de la finestra de l’absis central, sota la pintura dels vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi.

En un d’aquests fragments es representa un cercle, decorat en ziga-zaga. Sobre aquest cercle, un paó i, dins, un home barbat, vestit amb túnica, que alça els braços en actitud de pregària: “l’Orant”. Moltes són les teories per a interpretar aquesta pintura. Una d’elles ens parla de salvació, de resurrecció. Recordem que dins la simbologia romànica el paó és signe d’immortalitat.

En l’altre fragment, un altre gran cercle, del qual parteixen els quatre braços d’una creu, emmarca la figura d’un genet que porta un estendard. Fora del cercle hi ha dues figures més. Sobre el cavall, un paó picoteja el raïm penjat a una petita creu.

Sirena. Fragment del fresc de l'absis de l'església de Sant Quirze de Pedret, Cercs (el Berguedà)

De les pintures murals que decoraven l’església de Sant Quirze de Pedret, els originals corresponents a les dues absidioles laterals es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La resta d’originals ingressà al Museu de Solsona l’any 1940.

En el mur central: la visió apocalíptica del tron sobre el qual hi ha el Llibre dels Set Segells. Mirant el Llibre i distribuïts en tres registres, els vint-i-quatre ancians. Al mur dret, els Genets de l’A-pocalipsi, símbols de la fam, la pesta, la mort, la guerra, així com també St. Joan escrivint la seva visió i un serafí amb tres parelles d’ales i els elegits. Al mur esquerre: les ànimes dels morts davant l’altar de Déu. A la volta, de canó, s’entreveu el Crist Majestat, acompanyat pels símbols dels evangelistes. A l’intradós de l’arc: Abel i Caïm. I fora de l’absis: el sacrifici d’Isaac i els sants Quirze i Julita.

Més informació: 

Pintures de Pedret 
Sant Quirze de Pedret



Grup escultòric. Marededéu de Sa Vila i àngels ceroferaris

Grup escultòric. Marededéu de Sa Vila i àngels ceroferaris. Escultures de vori
18,8 x 6 x 2,5 cm (Marededéu) 14,8 x 2,5 x 1,5 cm (Figura esquerra) 14,8 x 3 x 1,5 cm (Figura dreta)
Segon terç S. XIV. Procedència: Capella de Sta. Maria de Sa Vila, Parròquia de Ceuró, Castellar de la Ribera (el Solsonès)

Petit conjunt escultòric representant el tema de la Mare de Déu gloriosa amb l’Infant i dos àngels. La imatge de la  Marededéu porta una flor a la mà esquerra i, amb la dreta, aguanta l’Infant, que sosté una petita caixeta. Els dos àngels sostenen amb les seves mans les bases d’unes espalmatòries. L’estil del grup és proper a les figures de vori conservades de la zona de la Provença i del Llenguadoc, del segon terç del segle XIV, per bé que pot tractar-se també d’una obra catalana d’aquesta època.

Marededéu. Talla de fusta policromada

Retaule del sant sopar. Atribuït a Jaume Ferrer I. 115 x 327 x 8,5 cm. Segon quart S. XV
Procedència: Església de Santa Constança de Linya, Navès (el Solsonès)?

Representació del sant sopar presidit per la figura central del Crist Cosmocràtor amb la bola del món, compartint la taula amb els apòstols i la figura, poc habitual, de la Magdalena. Damunt la taula hi ha una variada sèrie d’atuells representatius de la cuina catalana de principi del segle XV, entre els quals destaca la vaixella de bols i plats de la sèrie de l’Ave Maria, procedent de Manises. La representació dels animals domèstics als peus de la taula, així com l’actitud dinàmica dels apòstols, donen un caràcter molt realista a tota la composició. Donades les seves grans dimensions, s’ha con-siderat tradicionalment com a predel·la d’un gran retaule, per bé que també podria tractar-se d’una gran taula situada en un refec-tori. De procedència dubtosa, sembla que ingressà al Museu provinent de Sta. Constança de Linya.
Més informació:

Cataluña : Solsona y Oliús, maravillas de Lérida.




-.-
-.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada