dimecres, 12 d’abril de 2017

Balaguer, Cubells, Artesa de Segre, Alentorn, Vilanova de Meià, Vilves, Salgar, Montsonís, Foradada ...



Comencem de bon matí per Balaguer (oficina de turisme, situar-nos, un tomb per les rodalies...), i dinar a Cubells ... per la tarda, Artesa de Segre, Vilanova de Meià, Vilves, Salgar, Montsonís, Foradada ..

Una passejada per Balaguer que ens porta de la Plaça del Mercadal al Carrer d'Avall, on hi podem trobar Delsams, Torrefacció Artesana de Cafès, la botiga (Delsams, Ultramarins Fins) i l'escola del Cafè que està just davant mateix

Porxos del Carrer d'Avall

Delsams és una empresa creada en 1952 per Modest Delsams, dedicada a torrar cafès d'especialitat, premium i comercials. amb llenya del Montsec i closca d'ametlla"clafoll".
.
Cafès Delsams

Escola del Cafè DELSAMS
Carrer d'Avall, 24, 25600 Balaguer, Lleida
973 45 12 38
https://goo.gl/maps/kjgP8aikZSz

DELSAMS Ultramarins Fins
Carrer d'Avall, 17 25600 Balaguer
, Lleida
973 44 52 49
http://http/www.delsamscafes.com
https://goo.gl/maps/8RKgSgBUSHo

DELSAMS Torrefacció Artesana de Cafès
P.I. Campllong parcel·la 43 Carrer Camí de Vallfogona, 3
25600 Balaguer
, Lleida
973 45 00 45http://www.delsamscafes.es
https://goo.gl/maps/uAjzqp1WpkP2 


Mare de Déu del Miracle de Balaguer
 
Ex-vot de Mercedes Castellví Rubies de Gil Doria. Escolà recapta-almoina
Mare de Déu del Miracle de Balaguer

Mare de Déu del Miracle de Balaguer és un edifici religiós de Balaguer (Noguera) protegit com a bé cultural d'interès local.

Església realitzada amb carreus. A l'exterior tan sols es pot veure el mur de la façana, que es divideix en dos trams. El primer tram estaria format per la porta d'accés, amb dues pilastres, una a cada costat i dos més a cada punta de l'edifici, aquestes pilastres aguanten un fris a sobre del qual començaria el segon tram. El segon tram estaria format per una fornícula, custodiada per l'acabament de les pilastres del costat de la porta i tres rosetons amb bastant decoració a la part superior. Corona l'edifici una ampla cornisa amb una creu a la punta.

El Miracle

Al costat esquerre s'aixeca un campanar, de planta quasi quadrada acabat amb una cúpula. A la part posterior de l'edifici es troba l'antiga muralla de la ciutat, compartint el pas del recinte emmurallat de Balaguer amb cases veïnes com la Casa Tarragona, mansió senyorial i antic convent de les Germanes Carmelites de la Caritat.

Al seu interior es guarda la talla gòtica de la Mare de Déu del Miracle.

Fou l’antiga sinagoga jueva

Cúpula

La Mare de Déu del Miracle és una de les esglésies més estimades del Balaguer. Fou al segle XVIII especialment, i encara en les primeres dècades del segle XIX, quan la pietat dels balaguerins estava concentrada en aquest temple d'una manera esclatant.

La data més vella, certa i documentada, de l'existència de l'església del Miracle, és del 19 de maig de 1469. A principis del segle XVI l'església era parròquia. L'església del Miracle fou així mateix parròquia de Balaguer, és a dir, residència de la Comunitat de Capellans des de l'any 1835 fins al març de 1840, en què s'establí definitivament a l'església de Sant Josep. L'església actual del Miracle fou construïda l'any 1897, malgrat que a la façana correspon a l'anterior construcció dels anys 1692-1705.

Entrada de casa pairal

Tot passejant farem una mica de repás a la història de Balaguer

La situació estratègica de la ciutat de Balaguer i el seu territori, com a porta del Prepirineu i dominant el pas del riu Segre, ha fet que des de la Prehistòria l'home hi hagi instal⋅lat els seus campaments i poblats. El tossal del castell Formós ja estava ocupat a començaments del primer mil⋅leni abans de Crist, ilergetes i romans va córrer per aquests territoris, on coneixem assentaments com els del tossal de Mormur o les vil⋅les romanes de les Franqueses i l'Hostal Nou.

Plaça del Mercadal. Santa Maria al fons

Però la fundació de la ciutat de Balaguer vingué de la mà dels contingents àrabs i berbers que durant la primera meitat del segle VIII arribaren a la zona del Segre. En l'altiplà conegut com "Almatà", paraula àrab que significa "la plana", s'hi instal⋅là un campament militar on s'hostatjaven els exèrcits preparats per fer incursions a la Septimània a través del riu.

L'estanc

Aquell primitiu campament es convertí, a final del segle IX, amb l'estabilització de la frontera entre al-Andalús i els comtats feudals, en una pròspera madïna que s'abastia de les fèrtils terres que l'envoltaven, mercès a la construcció d'una àmplia xarxa de sèquies i braçals. L'any 897 es començà a construir el castell de Balaguer , que a mitjans del segle XI, sota el mandat del rei Yusuf al-Muzaffar de la nissaga dels Banu Hud, es convertí en un esplendorós palau.

"Casco" d'arengades

La desintegració del Califat de Còrdova i la inestabilitat política que això va suposar, va ser aprofitada pels comtes feudals per iniciar la conquesta de les riques terres i ciutats andalusines i a més, en el cas de Balaguer, l'expulsió dels seus habitants. La ciutat fou conquerida pel comte Ermengol VI l'any 1105, i així incorporada definitivament al comtat d'urgell.

Carrers porticats

A aquesta nissaga comtal es deu la lenta repoblació de la ciutat, la creació dels òrgans municipals de govern, la concessió de privilegis, mercats i fires i la construcció d'alguns dels monuments més emblemàtics de Balaguer.

Comerç tradicional

La casa d'Urgell des del seu origen, passà per mans de diverses famílies, fins que a 1314, el casal de Barcelona entrà a dirigir els afers del comtat. A aquest fet es deu l'estreta relació dels comtes − reis amb Balaguer: Alfons el Benigne fou comte d'Urgell abans de la seva entronització, i el seu fill Pere III el Cerimoniós nasqué al castell Formós de la ciutat.

Plaça de Sant Salvador

L'any 1412, en morir el rei Martí l'Humà sense descendència, el comte Jaume II d'Urgell era candidat al tron de la corona catalano-aragonesa. La decisió que prengué el tribunal reunit a Casp, donà la raó a Ferran d'Antequera candidat de la casa de Trastàmara. El comte d'Urgell es sublevà contra el nou rei i inicià una guerra que acabà amb l'empresonament del comte, la destrucció del castell de Balaguer i la dissolució del comtat.

Els nou Jutjats


A partir del segle XV la ciutat es convertí en senyoriu del primogènit del rei.

Balaguer continuava essent una ciutat eminentment agrària, dedicada als productes d'horta, els cereals, la vinya i el cultiu del cànem i el lli. Les diferents guerres d'època moderna suposaren en molts cops l'àmplia destrucció de les vivendes i monuments i la utilització dels edificis públics i religiosos com a presons, hospitals o casernes militars, destruint-ne en molts casos el patrimoni artístic i moble.

Cal sabater

Així i tot, la ciutat s'anà reconstruint i es mantingué dins les muralles fins a mitjans del segle XX, quan s'inicià l'eixample de la ciutat, envaint les hortes del marge esquerre del riu Segre.

Portals de la Plaça del Pou


Cubells

Cubells és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, al Marquesat. El poble és a la carena de la serra de Montclar, que travessa el terme d'est a oest i s'estén des de l'alineació muntanyosa que formen les serres Carbonera i de Boada, al nord, fins a la ribera del Riu Sió, al sud, riu que en constitueix en gran part el límit meridional.
.
Cubells

El castell de Cubells fou adquirit el 1050, juntament amb el de Camarasa, per Ramon Berenguer I a l'emir Yússuf ibn Sulayman al-Mudhàffar de Larida i passà a formar part de la marca de Camarasa.

Llocs d'interès:

Portalada de Santa Maria del Castell

Església romànica de Santa Maria del Castell, té una valuosa porta, decorada amb llaceries morisques del segle XIII.

Portalada de Santa Maria del Castell

L'església de Santa Maria està situada al punt més alt de la vila, i és l'únic element conservat de l'antic castell de Cubells que ocupava l'espai on avui s'obre la plaça. Al costat de tramuntana s'hi aixecà un nou temple i l'església romànica actuava d'atri. Amb la restauració s'ha segregat. Bastida al segle XIII, és un exponent del darrer romànic de "l'escola de Lleida". L'edifici originari, de dimensions reduïdes, és d'una nau i absis semicircular, el qual és precedit per un eixamplament de la nau a manera de tímid transsepte. El parament extern és decorat per una cornisa sobre mènsules que corre per sota del ràfec de la teulada. La nau, coberta amb volta de canó apuntada, sobre arcs torals, fou allargada pel costat de ponent l'any 1748, amb la construcció d'un cor sobreposat i l'obertura d'un senzill portal.

Planta de Santa Maria del Castell

Tret d'algun detall ornamental de l'interior, la decoració escultòrica es concentra a la magnífica portada romànica del mur de migdia. Emmarcada en un cos sobresortint, rematat per una cornisa amb mènsules figurades, és formada per sis arquivoltes en degradació, l'última de les quals forma guardapols. Les arquivoltes, que descansen sobre sis parells de columnes monolítiques, compten amb uns motius temàtics i ornamentals que formen part dels repertoris emprats pels tallers lleidatans fins entrat el segle XIII: dents de serra, puntes de diamant, arquets entrellaçats, etc., si bé en aquest cas es dóna un predomini de l'entrellaçat, així com dels relleus baixos amb figuració. El fris continu, que subratlla la línia d'impostes i en el qual es perfilen una mena de capitells sobre dobles columnes, recull el joc ornamental entre temes figurats en relleu pla (amb ritmes reiterats i una certa simetria) i els esquemes vegetals estilitzats.


L'exterior de l'edifici evidencia les reformes i ampliacions fetes a mitjans de segle XVIII i XIX. De fet, l'antiga capella es va convertir en un atri de l'església nova, bastida al segle XIX perpendicularment a la nau romànica, fins que la restauració recent li ha retornat la seva autonomia i la seva funció original. La portada és oberta al costat sud de l'església, al mur de l'epístola corresponent al segon tram de la nau. La porta, de fusta, és d'influència mudèjar. La portada està formada per sis grups d'arquivoltes i la darrera forma guardapols. El volum dels capitells és de forma conoide invertida i generatriu còncava. El material emprat és la pedra sorrenca, poc resistent a l'erosió, que s'ha mantingut fins ara gràcies a la profunditat de les arcades. La temàtica és relativament escassa, però molt rica en variants: ocells en variades actituds, figures humanes, la figura d'un lleó... Molts dels temes zoomòrfics que es troben semblen arribar de l'art del teixit, i del treball del guix, del qual els àrabs del país eren excel·lents artistes. Es poden veure, per exemple, dues serps que omplen les dues cares del capitell, entrecreuant els cossos i caps a la part central superior i que semblen enfrontades en una lluita ferotge.


D'aquesta capella prové la imatge gòtica d'alabastre de la Verge de la Llet, actualment guardada a la parròquia de Sant Pere.

Absis de Santa Maria del Castell

L'església fou bastida al segle XIII com a capella del castell. Ampliada per ponent el 1748, al segle XIX esdevingué un simple atri de l'església nova, bastida perpendicularment a la nau romànica, i amb la qual comunicava per un portal tapiat en la recent restauració.


Porta de Santa Maria

Capella de Sant Miquel 

Capella romànica de Sant Miquel (segle XII), restaurada recentment i utilitzada com a local per a activitats socio-culturals.
.
Font: El bloc "Històries de Cubells"

L'església de Sant Miquel es troba al vessant sud-est de turó sobre el qual s'assenta el nucli històric de Cubells. A ponent abraça l'illa de cases formada pel carrer de Solsdevila al nord i el carrer del Molí al sud, i en les altres tres cares afronta amb la plaça de Sant Miquel, al nord, i a la resta amb un espai ample a la confluència dels carrers del Molí i de Sant Miquel, la qual cosa atorga visibilitat a la zona de la capçalera.

Més informació:


Absis de Sant Pere de Cubells
Església parroquial de Sant Pere, romànica amb elements gòtics (segles XII-XIV), conserva el notable retaule de pedra de Santa Úrsula de la segona meitat del segle XIV, de l'escola de Lleida i una Mare de Déu del segle XIII.

L'església de Sant Pere s'emplaça al nord-est del nucli històric de Cubells, a un centenar de metres de la part més elevada del turó, actualment ocupat per l'església de Santa Maria del Castell de Cubells.

Es tracta d'un edifici aïllat, orientat d'est a oest i que afronta a ponent amb el carrer de la Muralla (que envolta el nucli pel nord fins que trenca cap al sud per anar a desembocar davant la façana barroca de l'església), i a llevant, nord i sud amb el carrer de Sant Pere, que envolta l'esperó on es dreça l'edifici. Consisteix en una església d'una sola nau, suportada amb contraforts i capçada amb un absis semicircular a llevant; amb naus laterals, amb façana barroca a ponent i un campanar de planta de base quadrada sobre la part esquerra d'aquesta façana. Està fet amb aparell regular de carreus de gres ben escairats. La teulada de la nau és a doble vessant, amb el carener longitudinal i ràfec sobre una cornisa de pedra motllurada. En canvi, la coberta de l'absis és de lloses de pedra. 
.
Façana sud de Sant Pere de Cubells

L'edifici original, bastit entre finals del segle XIII i inicis del XIV, segueix la tipologia i el traçat en planta dels esquemes romànics però interpretats amb les noves normes gòtiques. Per aquesta raó s'ha considerat aquest edifici com d'un estil romànic de transició al gòtic, o un edifici de base romànica però ja d'estil gòtic. En tot cas, la façana principal, a ponent, i el campanar s'hi afegiren a finals del segle XVIII en estil barroc. La façana, sòbria i senzilla, conté l'accés principal, una porta d'arc de llinda de dovelles a saltacavall, emmarcada en un rectangle fet amb aparell encoixinat que és rematat amb una cornisa motllurada. La dovella clau conté en baix relleu l'escut de Sant Pere (les claus sota la mitra papal) i la inscripció 'AÑO 1793', any en què es finalitzà la façana. A sobre d'aquesta porta se situa una rosassa motllurada de la mateixa amplada que la porta i, a sobre del capcer, una petita espadanya d'un sol ull i d'arc de mig punt. El campanar, de planta quadrada, conté obertures rectangulars simples a les cares sud i oest mentre que a les cares nord i est conté obertures dobles, també rectangulars i sense cap ornament. El campanar està rematat amb una senzilla cornisa de pedra motllurada. 

Església parroquial Sant Pere de Cubells

Més interessant resulta la façana de l'absis semicircular, rematada amb arcuacions polilobulades d'estil gòtic, i tres obertures d'arc de mig punt. La façana meridional conté la que havia estat la porta d'accés principal fins al segle XVIII, emmarcada entre els dos contraforts centrals, d'arc de mig punt de dovelles emmarcat amb un guardapols. Damunt d'aquesta porta s'obre una fornícula d'arc de mig punt, actualment buida. L'obertura de la porta està tapiada amb obra de maó i de carreuons de pedra i arrebossada amb morter de calç.


L'interior és resolt amb una volta de canó apuntada que recolza sobre mènsules amb motius estilitzats de regust mudèjar. Les capelles laterals són cobertes amb volta amb interessant traceria gòtica i s'obren entre els murs i els contraforts ben marcats a l'exterior. Les capelles de la banda de l'evangeli (la banda nord) són més altes, d'arcades més estilitzades i, en definitiva, d'un gòtic més avançat que les de l'epístola (la banda sud). Això queda palès a l'exterior, ja que al darrere dels contraforts s'observa la superposició que sembla que permeté ampliar les capelles laterals del nord i aixecar-les.


Conserva al seu interior diverses imatges de la Verge: la romànica de la Verge de l'Esperança, de fusta; i les gòtiques de la Verge del Colom, d'alabastre, i la de la Verge del Castell o Verge de la Llet, també d'alabastre, que prové de la capella del Castell.


Artesa de Segre
 
Artesa de Segre és una ciutat i municipi de la comarca de la Noguera, a la zona del Segre Mitjà. Dins del seu municipi hi ha el Castell de Comiols.

Arriba a la ciutat d’Artesa la carretera C-14 que des de Salou (passant per Tàrrega i Agramunt) es dirigeix a la Seu d’Urgell. Prop de la ciutat, enllaça amb aquesta carretera la C-26 provinent de Balaguer, on entronca amb la C-13 entre Lleida i Tremp. Hi ha diverses carreteres menors que comuniquen els pobles del municipi amb els veïns, entre les quals cal esmentar la d’Artesa cap al coll de Comiols, de la qual trenquen les carreteres cap a Anya, Collfred o cap a Vilanova de Meià, via que continua fins al pantà dels Terradets on connecta amb la C-13. Pel poble de Tudela passa una carretera local que enllaça amb la C-14.

No aprofundirem amb la ciutat d'Artesa de Segre ja que només anavem de pas, en tot cas, si voleu apliar informació:
Artesa de Segre a Enciclopèdia Catalana


Podeu veure els Croissants gegants. 1kg de pes. Foto pàgina web del Forn Rosa Serra

M'havien recomanat el Forn Rosa Serra d'Artesa de Segre, i ja que hi erem de pas hem fet una aturada logística. Realment s'ho mereixia! coques de recapte boníssimes. En tenen de molt vairades i de molts gustos: Coca d'escalivada, de ceba, de xipirons, pop a la gallega, de rovellons, gírgoles amb all i oli, ceps i carreretes, gambes i rovellons, amb llonganissa o arengada... . I els Croissants? boníssims!, impressionants!! i gegants!!!

Forn Rosa Serra
Ctra. de Ponts, 4. Artesa de Segre
34 973 40 01 03
Localització: https://goo.gl/maps/HfritGfY1m42

Forn Rosa Serra  Ctra. de Ponts, 4. Artesa de Segre

Alentorn

El poble se situa al peu de la muntanya de Sant Ermengol, a poc més d'un quilòmetre de la dreta del riu Segre. La carretera LP-9132, entre Artesa de Segre i Vilanova de Meià, és la seva principal via de comunicació.

L'església de Sant Salvador

La principal activitat econòmica d'Alentorn durant molt de temps fou la fabricació de forques. Esdevingué una referència industrial de Catalunya en aquest producte, tant pel que fa a la quantitat que produïa com a la qualitat del producte final, especialment per la lleugeresa i robustesa que aconseguia. En l'època de major esplendor arribà a establir comerç amb Navarra.

Alentorn fou municipi propi fins que fou agregat a Anya a dins la segona meitat del segle XIX. L'any 1966 fou incorporat a Artesa de Segre.

L'església de Sant Salvador, construïda per rememorar el lloc on es van refugiar els habitants del poble d'Alentorn quan van ser atacats per l'exèrcit sarraí. És documentada el 1053 en la dotació de la canònica de Sant Miquel de Montmagastre feta pel vescomte d'Àger Arnau Mir de Tost. Es reconstruí el 1637 i s'aplicà l'estil gòtic amb ornamentació renaixentista. La torre s'acabà el 1925.


Vilanova de Meià 

Vilanova de Meià és una vila i municipi de la comarca de la Noguera. Se situa al vessant sud de la serra del Montsec de Meià. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Santa Maria de Meià, que fou un municipi independent fins al 1926.

Vilanova de Meià

Els orígens històrics del terme se centren en el puig de Meià, on hi hagué l’antic castell de Meià i el nucli primitiu de poblament, que es remuntaria, segons Pita Mercé, al període de dominació visigòtica. El castell era situat en la línia fortificada al llarg de la serra de Montsec, que, al límit amb el comtat de Pallars, ocuparen els àrabs fins a la primeria del segle XI. Per Al-Bayan (crònica o relació de l’historiador marroquí Ibn ‘Idarı¯, escrita vers el 1300), coneixem les expedicions d’al-Muzaffar (fill d’Almansor) i del seu llibert, el general Wadit, bon coneixedor de les nostres terres. Segons aquesta relació, el 1003, l’any de la batalla d’Albesa, seguint la via de Saragossa a Lleida, assaltaren la força de Meià, al peu de la serra de Montsec, i prengueren el castell de Montmagastre, cosa que evidencia que ja anteriorment el puig de Meià havia estat ocupat pels cristians. Tanmateix, l’organització del territori de Meià partí de la donació que els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, efectuaren el 1018 al monestir pirinenc de Sant Serni de Tavèrnoles. Els comtes donaren al cenobi una zona erma per a repoblar, el centre de la qual era el puig de Meià, entre els castells de Montmagastre, Alòs i Rubió.
.
Vistes desde Vilanova de Meià

El 1063 és documentat com a senyor del lloc Guillem de Meià, que era al servei del comte d’Urgell. Els comtes de Barcelona i de Pallars tenien possessions al territori de Meià, tot i pertànyer al comtat d’Urgell. El 1091 el senyor de Meià era Guitard Guillem, el llinatge del qual és documentat fins al segle XIII. El 1227 Ramon de Cervera deixa en el testament als seus fills Jaume i Guerau el lloc de Meià. El 1233 Jaume de Cervera és citat com a senyor del castell, vila i terme de Meià. Consigna Fort i Cogul que, en una data no precisada, Dolça de Cervera, filla del susdit Jaume de Cervera, donà al monestir de Santes Creus diversos drets als castells i llocs d’Alòs, Vilanova de Meià, Castelló de Meià, Fontllonga, la Maçana, Vernet, Orenga, Fabregada i en altres llocs de la Conca de Meià. El 1313 el castell de Meià pertanyia a Ramon d’Alemany. El 1330 el rei Alfons el Benigne creà a favor del seu fill Ferran el marquesat de Camarasa, que comprenia, entre d’altres indrets, els de Vilanova de Meià, Castelló de Meià, Fabregada i tota la Conca de Meià.

Plaça Major

Sembla que fou durant el segle XIII que, al vessant de ponent del puig de Meià (per on aquest és més accessible), es formà un nou nucli de poblament, Vilanova de Meià. A la primeria del segle XIV, el 1305, la senyora del lloc i del castell, Dolça de Cervera, concedí a Vilanova de Meià l’aixecament de l’interdicte de la venda del vi. Jaume II de Catalunya-Aragó, que a la mort d’Ermengol X d’Urgell rebé aquest comtat, el 1314 estengué una ordre a Guillem de Sitgers, batlle general del Principat, perquè proveís l’establiment d’uns repobladors forasters als nous llocs d’Alòs i de Meià. Segons Font i Rius, la causa de reforçar el repoblament era que el monarca volia assegurar les defenses del comtat d'Urgell, disputat al rei pels comtes de Foix.

Plaça Major

En morir Joan I de Catalunya-Aragó, nét de Jaume II, Mateu de Foix pretengué la corona per a la seva muller Joana, filla de Joan I, envaí Catalunya i destruí el castell i el lloc del puig de Meià. Els veïns de l’indret s’aixoplugaren a Vilanova. La vila fou incendiada pels carlins durant la primera guerra Carlina.

Carrer Ponent

Font: Enciclopèdia Catalana


Sant Salvador de Vilanova de Meià

Església parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià

S'emplaça a la part alta del nucli antic de Vilanova, als peus del puig de Meià. L'edifici actual és una construcció romànica, probablement del segle XIII, modificada a les darreries de l'època medieval i ampliada en època moderna.

Sant Salvador de Vilanova de Meià. Absis. És visible el canvi d'estil, de romànic a gòtic

Es tracta d'un edifici d'una nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per tres arcs torals (un dels quals forma l'obertura de l'absis), també de perfil apuntat, que arrenquen de senzills capitells semicònics. La volta arrenca d'una imposta que a l'extrem sud conserva la decoració en forma de puntes de diamant. A l'absis, es manifesta el canvi estilístic entre el darrer llenguatge romànic i les primeres manifestacions de les noves formes gòtiques, a cavall dels segles XII i XIV. És de planta semicircular, i es troba en un nivell superior al de la nau. Al seu interior, sis parells de columnes adossades disposades en dos pisos sostenen els nervis que, alhora, suporten de forma radial la volta de creueria que el cobreix. En el primer nivell de columnes, s'hi obren tres finestres de doble esqueixada. En el segon nivell, s'hi obre una finestra central amb arc apuntat i un ull de bou.

Sant Salvador de Vilanova de Meià. Porta de llevant

La porta original, adovellada, és oberta al mur de migdia i està emmarcada per dues arquivoltes d'arc rodó sostingudes per quatre columnes, que presenten els capitells decorats amb motius geomètrics i vegetals. Construcció que s'aparta dels models clàssics de portalades romàniques. La porta principal s'obre, però, a la façana de ponent. Té una extraordinària decoració gòtica, emmarcada per sis arquivoltes ogivals i decorada amb calats i traceries. Sembla que no respon a un procés de reforma sinó a una part més de l'obra de l'església, com la resolució absidal. A la façana sud, hi ha un campanar d'espadanya de dos nivells amb dos ulls cadascú. El superior correspon a una reforma en època barroca, probablement coetània de les dues capelles cupulades adossades a la capçalera que formen una mena de transsepte, datades als segles XVII-XVIII.

Sant Salvador de Vilanova de Meià. Porta principal (ponent) gòtica

Les façanes són llises i sense ornamentació. L'aparell, molt uniforme en tota l'obra llevat de les ampliacions i reformes, és format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i escairats, amb presència de marques de picapedrer a les parts construïdes amb formes gòtiques, especialment a l'absis, on també es conserven vestigis del rejuntat original, amb juntes molt fines encintades i pintades de vermell. En conjunt, l'església de Sant Salvador de Vilanova de Meià és una construcció excepcional per la claredat amb què es manifesta l'esgotament de les formes de l'arquitectura del segle XIII, vinculades a l'escola de Lleida i l'aparició de les estructures gòtiques, que se superposen sense solució de continuïtat a les formes romàniques.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Salvador_de_Vilanova_de_Mei%C3%A0

Arquivoltes. L'Adoració i L'Anunciació situat a les dovelles centrals de la porta. Sant Salvador de Meià.

Vilves

Poble del municipi d’Artesa de Segre (Noguera), a l’esquerra del Segre, aigua amunt del pont d’Alentorn, vora el canal d’Urgell. La carretera LV-5121 és la seva principal via de comunicació.


El castell de Vilves

Se situa al centre del poble, dins d'una propietat privada. L'únic element que es conserva de l'antic castell és la torre, de planta gairebé quadrada i d'una alçada d’uns 10 m -fou escapçada a principis del segle XX- que la fa visible des del carrer.

El castell de Vilves annexa és del segle XI. Al segle XV el lloc fou de la senyoria Orfresina de Montcada i posteriorment pertanyé al monestir de Montserrat. Amb les obres d'arranjament dels carrers i del davant del temple, s'enderrocà part de la capella neoclàssica afegida anteriorment. A l'interior es conserva una pica de pedra amb decoracions en relleu.

Torre del castell

Les referències documentals són escasses i uneixen la història del poble amb la del castell. Vilves pertanyia al vescomtat d'Àger com a fortalesa o torre dependent del castell d'Artesa. L'any 1131 el vescomte Guerau II de Cabrera deixa en herència el castell de Vilves, juntament amb els de Comiols, Collfred i Anya, al seu fill Ponç II de Cabrera. A principis del segle XV resta en mans dels comtes d'Urgell quan Ferran d'Antequera, després de la derrota de Jaume II d'Urgell, concedeix el lloc a Francesc de Vilamarí. L'any 1532 el monestir de Montserrat compra Vilves i Collfred amb la jurisdicció civil i criminal per 3 900 sous. Mantindrà el domini sobre Vilves fins al segle XIX.

Referències
Vilves.com, web del poble de Vilves

Església parroquial de Sant Climent de Vilves

Església de planta rectangular d'una sola nau amb absis semicircular romànic i capella neoclàssica adossada al mur. La façana principal té un portal adovellat amb un arc de mig punt. Una finestra espitllerada il·lumina el cor i a sobre del carener s'assenta un campanar de cadireta amb dues obertures i una petita a sobre del centre i reforçat amb un cobert afegit a la part posterior. L'absis està molt malmès conservant un ràfec de lloses de pedra sota les cobertes reformades i aixecades respecte a l'original.

Església parroquial de Sant Climent de Vilves

Més informació:
 
Interior de l'església parroquial de Sant Climent de Vilves


Santa Maria de Salgar

Santuari i antic convent carmelità de la parròquia de Montsonís, del municipi de Foradada (Noguera), en una gran balma oberta a l’estret de Salgar, congost pel qual corre el Segre entre les muntanyes de Montsonís i d’Antona (Artesa de Segre). 



El nom de Salgar procedeix de l’àrab algar (també utilitzat en castellà), que significa cova, en una clara referència a aquest indret on el Segre passa per un congost on les aigües han anat excavant balmes a la roca. Hi ha constància arqueològica de l’ocupació d’aquesta zona en època ibèrica. En el mateix congost, a l’altra banda del riu, s’aixecava el castell de Malagastre, lloc que fou conquerit a l’islam en una expedició (1015-1016) del comte Ramon Borrell de Barcelona. Val a dir, però, que aquestes terres no van estar mai islamitzades del tot ja que es troben just al límit de la zona que aquells van ocupar. Hom té constància que poc després, el 1018, el comte va fer donació a Sant Serni de Tavèrnoles d’una espluga prop del castell amb la finalitat d’aixecar una església dedicada a Sant Salvador. Molt possiblement el lloc va tornar després sota domini dels musulmans.

El castell de Malagastre fou venut el 1049 per la comtessa d’Urgell a Arnau Mir de Tost (?-1071), que més endavant el va cedir a Sant Pere d’Àger. El lloc de Salgar (o Algar) apareix esmentat per primer cop el 1054, quan Arnau Mir de Tost fa una donació a la propera canònica de Sant Miquel de Montmagastre, amb les esglésies de Malagastre i el delme de Salgar. Però el primer esment d’una església en aquest indret figura fins el 1192, quan hom troba la capella de Santa Maria de Salgar, sotmesa a Sant Urbà de Montsonís. A aquesta capella li correspondria la capçalera de l’edifici actual. 
 

Hom esmenta també una llegenda que fa que el topònim de Salgar vingui d’un cavaller d’aquest nom que ocupava un castell proper, com defensa en front dels musulmans. Una altra llegenda en diu que en una de les coves del lloc uns pastors hi van trobar una imatge de la Mare de Déu. Inicialment el lloc era un santuari marià, on s’hi venerava la imatge de la Mare de Déu, inicialment una peça romànica, més endavant gòtica, que es va perdre en 1936. Hom considerava que aquesta imatge tenia poders miraculosos i era treta en processó en cas de sequera.

Es veu que a començament del segle XV el lloc havia caigut en cert abandonament, motiu pel qual el senyor de Montsonís (Ponç de Ribelles) va cedir el santuari, d’acord amb l’arxiprest d’Àger, als carmelites calçats el 1404. El primer prior conegut del convent és Pere Reig (1470-1477). Sota el mandat de Pere Pons (prior entre el 1522 -1538 i 1540-1566) es van portar a terme obres d’ampliació del convent, fet que coincideix amb un clar increment de la devoció entre els fidels, on s’hi aplegaven per a demanar auxili a la Mare de Déu o bé agrair-li el seu ajut, en aquesta època es va posar en marxa un servei de barca per travessar el riu.



Un altre prior reconegut fou Mateu Cardona (1598-1604), que més endavant va anar al Carme de Barcelona, per tornar al Salgar, on va morir en olor de santedat. A començament del segle XVII es registre altra cop una forta activitat constructora, amb l’ampliació de la casa conventual. Al segle XVIII es va bastir un pont d’obra que travessava el Segre, que ara ha desaparegut. El 1783-84 hi consta una comunitat de cinc membres a més d’un matrimoni que s’encarregava de feines diverses: ella a la cuina i ell al pas de barca.   

Excepcionalment aquest convent no va resultar afectat per la Guerra del Francès, i s’hi van refugiar molts frares de l’orde carmelità. Les lleis desamortitzadores del 1835 van trobar un establiment en plena decadència, curiosament aquest lloc va passar desapercebut per l’administració degut a que no figurava en cap relació dels bisbats, donat el seu lligam directe a l’Arxiprestat d’Àger. Això va representar la venda dels seus béns i terres que passaren a mans particulars. El mobiliari es va perdre. Aviat el lloc es va recuperar com a santuari, gràcies a la voluntat dels nous propietaris. Ara depèn de l’església d’Artesa. El conjunt d’edificis del Salgar cal datar-lo, essencialment, en l’època barroca. Tot i això, encara es conserva l’antic absis romànic de l’església.

Font: Monestirs.Cat
Localització: https://goo.gl/maps/UgD9uVE89Nt


Montsonís

Montsonís

Montsonís és una entitat de població del municipi de Foradada a la comarca de la Noguera. El 2006 tenia 68 habitants.

Afegeix la llegenda

Està situat al vessant oriental de la serra de Montsonís (596 m), a l'esquerra del Segre, a l'entrada de l'estret de Salgars. Més de la meitat de la població es troba disseminada. La seva església parroquial de Santa Maria o Sant Urbà pertanyia a l'arxiprestat d'Àger.

Casa pairal

A la part alta del poble hi ha el Castell de Montsonís, construït l'any 1024 per ordre del Comte d'Urgell, Ermengol II. Va estar en mans de diversos llinatges: documentats tenim els Pons, dels quals trobem el seu escut en la porta principal del castell. Dels Pons passà als Rocabruna el 1720, pel casament d'Agnès de Pons i de Desvalls amb Anton de Rocabruna i de Copons i als Montoliu el 1856, pel casament de Josepa de Rocabruna i Jordà amb Plácido de Montoliu i Dusay. A l'actualitat Carles de Montoliu i Carrasco, Baró de l'Albi, és el trenta Senyor de Montsonís i actual propietari del castell. És un castell visitable, amb torre de l'homenatge, un finestral d'estil gòtic a la façana principal, oratori privat, cuina, menjador, bancs festejadors, forn de pa, presó amb cadenes per als presoners, cellers, habitació dels senyors, sala dels avantpassats, habitació amb finestra però sense porta, habitació reservada als pelegrins, sala d'armes, sala dels escuts, sales on s'exposen tapissos i records d'altres èpoques i un passadís secret al celler per a fugir en cas de setge. El Castell de Montsonís és la Seu de la Fundació “Castells Culturals de Catalunya”, entitat que promou activitats en aquestes antigues fortaleses.

Castell de Montsonís


Església parroquial de Santa Maria de Montsonís

L'església parroquial de Montsonís està emplaçada al nord del nucli de Montsonís, situat al vessant de llevant de la serra del mateix nom, a prop de l'entrada del congost del Salgar al nord i dominant la vall d'Artesa de Segre.

Es tracta d'un edifici de planta rectangular adossat al vessant sud-oest del castell de Montsonís, que consisteix en una església d'una sola nau, orientada de nord-oest a sud-est, amb capelles laterals adossades a la façana sud-oest, capçalera recta, campanar d'espadanya i façana d'accés que afronta amb la plaça de l'Església, adjacent a la del castell, al sud-est. Està construït majoritàriament amb maçoneria de pedra irregular lligada amb abundant morter de calç i sorra mentre que les cantonades estan fetes amb carreus rectangulars de gres que configuren una cadena vertical. La teulada és a doble vessant amb el carener longitudinal i ràfec disposat en tres nivells de maó i teula.

Església parroquial de Santa Maria i Castell de Montsonís

La façana principal té l'únic accés, que consisteix en una portalada d'arc de mig punt de dovelles amb un escut d'armes a la clau i la data de 1787. A mitjana alçada i sobre la porta hi ha obert un rosetó sense cap mena d'ornamentació i la façana és rematada amb l'espadanya feta amb carreus de pedra, de dos ulls d'arc de mig punt, i coronada amb motius decoratius d'esfera flamígera als flancs i un cor invertit amb un remat esfèric a sobre. Els relleus decoratius d'aquesta espadanya es troben molt erosionats.

L'interior es resol amb quatre trams de volta de quasi crueria separats per arcs torals. El primer tram comunica a la dreta amb el castell i el segon i tercer a l'esquerra amb les capelles laterals. Al fons de la capçalera rectangular, s'obre la sagristia adossada al cantó nord-oest.  

Lliris

Església de Sant Urbà de Montsonís

L'antiga església parroquial de Montsonís s'emplaça en el vessant sud-est d'un turonet que domina el poble des de l'oest. En el vessant nord-oest del mateix turó hi ha ubicat el cementiri actual.

Es tracta d'un edifici aïllat que consisteix en una església d'una sola nau, capçada per un absis semicircular, amb un campanar de planta quadrada adossat a la façana de ponent i l'accés a la façana nord. L'orientació de l'edifici segueix la norma romànica de disposar la capçalera a llevant però, en haver d'adaptar-se a l'orografia difícil, l'orientació real és d'est-sud-est a oest-nord-oest. L'aparell constructiu és de carreuó de gres ben escairat però sense polir, disposat ordenadament en filades uniformes i regulars, característica que palesa les formes constructives característiques entre els segles XI i XII. Les façanes són totalment llises, la teulada a doble vessant amb el carener longitudinal i coberta amb lloses irregulars de pedra que deixen un ràfec senzill i sense ornamentació. La façana nord conté l'únic accés a l'edifici, en forma de porta d'arc de mig punt de grans dovelles regulars. Al centre de l'absis s'obre una finestra senzilla d'arc de llinda i una sola esqueixada. A l'exterior, l'absis té un alt sòcol que recorda la solució similar de l'absis de Santa Maria del Salgar. L'interior es resol amb una volta de canó, que enllaça amb l'absis mitjançant un deforme arc presbiteral, que no es reflecteix en planta.
 
Església de Sant Urbà

La resta d'elements constructius hi van ser afegits tardanament: A l'esquerra de la porta es va afegir una capella lateral en què actualment s'obre un gran finestral d'arc de mig punt. A la façana de ponent es va adossar el campanar de torre, de planta quadra i amb quatre ulls d'arc rebaixat. L'aparell constructiu, més regular, de l'angle sud-oest delata una reconstrucció posterior. Els dos contraforts a la façana meridional també s'hi afegiren tardanament per tal d'intentar evitar la ruïna de l'edifici.

A finals del segle XVIII aquesta església fou abandonada i fou substituïda com a parròquia per l'església barroca de Santa Maria del Castell. A mitjans del segle XX la volta es trobava esfondrada i el campanar només conservava la cara nord. A finals del segle XX, sota titularitat municipal, va ser restaurada, consolidada i rehabilitada per a fer la funció de local social del poble.


Taques al ciment

Vistes des de Foradada

Foradada

Foradada

Foradada és un municipi de la comarca de la Noguera, a la zona del Segre Mitjà que comprèn 5 nuclis urbans, Foradada, que nés la capital, Montsonís, Marcovau, Rubió de Dalt, Rubió del Mig i Rubió de Baix, actualment abandonat. Dins del seu terme municipal també hi trobem el monestir de Salgar, situat en un congost del riu Segre, proper a Montsonís.

Al fons la roca foradada

El poble de Foradada (455 m, 80 h el 2005) és format per carrers de traçat irregular i forts pendents. S'hi aixeca l’església parroquial de Sant Josep, del 1783, amb ornaments neoclàssics i de tres naus. Fins a la fi del segle XIX no s’acabà d’enderrocar l’església vella, que era situada davant la nova, a la plaça on hi havia hagut el castell. Al seu lloc s’aixecaren les escoles amb habitatges per als mestres. Aquesta església vella era dedicada a sant Pere i es conserva una imatge del patró al frontis de l’església nova.

Vistes des de Foradada

El castell de Foradada, del qual solament queda un antic portal i restes de murs, és esmentat el 1053, quan Arnau Mir dotà la canònica de Sant Miquel de Montmagastre. El 1067, quan el dit capitost cristià donà a Sant Pere d’Àger diversos castells amb els seus termes, s’esmentà també el de Foradada, que deia haver pres als sarraïns; en el document es mencionava, també, l’església de Sant Pere de Foradada, la qual, des del 1162, depenia de la parròquia de Santa Maria de Montsonís. El lloc de Foradada, dit així perquè és sota una roca foradada, formà part després del marquesat de Camarasa.

Eglésia parroquial de Sant Josep de Foradada

Església parroquial de Sant Josep, del 1783

L'eglésia parroquial de Sant Josep, del 1783, amb ornaments neoclàssics i de tres naus. Fins a la fi del segle XIX no s’acabà d’enderrocar l’església vella, que era situada davant la nova, a la plaça on hi havia hagut el castell. Al seu lloc s’aixecaren les escoles amb habitatges per als mestres. Aquesta església vella era dedicada a sant Pere i es conserva una imatge del patró al frontis de l’església nova.



Passejant pel carrers de Foradada descobrim un petit tresor de la gastronimia de la zona, el restaurant La Solana.



Estracta d’un acollidor establiment situat en un casalot del segle XIX. Disposa de jardí i d’una terrassa sobre la vall, deliciosa les tardes i vespres d’estiu.



La màxima qualitat de les matèries primeres i la cura en l’elaboració d’una renovada cuina tradicional són els principis sobre els quals es fonamenta el reconeixement de què gaudeix la casa.

El Josep A. Sánchez i el Ricard Zamora en tenen cura des de fa prop de vint anys.

RESTAURANT LA SOLANA DE FORADADA
C / MAJOR 4 -25737 FORADADA ( LLEIDA ) 
T. 973 400 709 / 657 92 83 74


Al vespre a Balaguer, passeig per la vora del riu

Al fons Reial Santuari del St. Crist de Balaguer i Santa Maria en primer plà coronant el turó

Santa Maria

Per la seva grandiositat i pel seu emplaçament dominant tota la ciutat és el símbol identificador de Balaguer per excel⋅lència. L'any 1351 es va començar a bastir aquesta església gòtica de pedra picada i d'una sola nau. Atreu especialment la seva puresa formal i geomètrica, de contorns senzills i compactes, amb uns poderosos contraforts, i l'imponent campanar octogonal. L'església està declarada Monument historicoartístic. Actualment, aquesta església acull una exposició permanent anomenada "Art a Santa Maria" on el tema fonamental és l'art marià.


St. Crist de Balaguer

Antiga mesquita Aljama i posterior església romànica de Santa Maria d'Almatà, és un element identificador de la ciutat, format per l'església, el convent de les monges clarisses, la casa rectoral i la casa del santuari formen un conjunt arquitectònic visible des de la llunyania. D'aquest conjunt en destaca la imatge que es guarda del Sant Crist de Balaguer, de gran veneració en totes les comarques de la Catalunya occidental i de les properes de l'Aragó. Actualment, també forma part de tot el conjunt arquitectònic un hotel hostatgeria per trobar la pau i la serenor.


Xalet Montiu

Representa l'inici de l'estil modernista a la ciutat de Balaguer. Quan aquest estil arriba a aquesta ciutat, a Catalunya està en la seva fase culminant, és el modernisme que neix sota la influència de l'arquitectura ja realitzada per Domènech i Montaner, i per Gaudí, i que comprèn els anys que van des de 1900 a 1914.

Xalet Montiu

A principis de segle XX, Balaguer era una ciutat d'uns 5.000 habitants. El nucli urbà s'estenia fins el final del carrer Miracle, conservant l'antic nucli medieval de la ciutat dins de les muralles. L'obertura del recinte emmurallat, originada per la carretera de Castelló provoca la formació i origen del carrer Àngel Guimerà, i l' aparició d'una sèrie d'habitatges unifamiliars en aquest indret, pertanyents a famílies de la burgesia de Balaguer, que trien les noves corrents arquitectòniques per construir les seves cases. 




-.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada