diumenge, 7 de maig de 2017

Montserrat


Avui hem tingut l'ocasió de visitar Montserrat. Feia molts anys que no hi posavem els peus i la veritat és que hem tingut una grata sorpresa. Lluny de les multituds que inunden la basílica hem fet cap al museu, que tot sigui dit, està molt ben equipat i té una de les millors col·leccions del país. Molt recomanable!

Montserrat és un massís muntanyós de Catalunya força prominent que ha destacat en la tradició catalana, entre altres motius, gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques, que han estat valorades estèticament de manera positiva. Situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, s'hi aixeca el monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, una marededéu trobada.


El nom prové de la paraula mont, "muntanya", i serrat, "cadena muntanyosa". Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l'instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l'una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra. Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d'or sobre camper de gules, amb una serra d'or tallant-les pel damunt. L'illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.


Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.



Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Montserrat

Monestir de Santa Maria de Montserrat a Monestirs.Cat



Museu de Montserrat


Montserrat va perdre gairabé tot el seu patrimoni durant la Guerra Napoleónica. Però des de la restauració del Monestir (1844), el Museu ha aplegat un conjunt valuós d'objectes artistics molt diversos.

Donacions de particulars, dels mateixos artistes i la sensibilitat dels monjos ho han fet possible.

El Museu, que està dividit en diferents seccions organitzades de manera didàctica, ofereix la possibilitat de fer visites comentades.

L'Arqueologia de l'Orient Bíblic

Arqueologia de l'Orient Bíblica de l'Orient Bíblic, hi és representada per un conjunt força important de peces relacionades amb els països de la Bíblia (Mesopotàmia, Egipte, Xipre i Palestina). La recopilació d'aquests objectes és fruit de l'activitat del monjo Bonaventura Ubach (mort el 1960), iniciador dels estudis bíblics a Montserrat, i dels seus deixebles. El Museu, a més de les peces més importants que estan permanentment exposades, té un fons que es va alternant periòdicament per mostrar-lo als visitants i estudiosos.

Màscara funerària. 270 x 195 mm.
Cartronatge estucat i policromat. Època grecoromana

De la cultura de Mesopotàmia, cal destacar entre altres coses, les nombroses tauletes cuneiformes en llengües acàdica, hitita i sumèria que van del 3.400 a.C. fins al 600 a.C.; un bon conjunt de cilindres de pedra, amb les seves empremtes, que testimonien els diferents períodes de la història mesopotàmica.

Màscara funerària-retrat per sarcòfag. 27 x 19 x 19 centimetres.
Fusta estucada policromada. Baixa època

D'Egipte, cal esmentar el conjunt de peces funeràries antigues, entre les quals hi ha una mòmia d'una noia d'uns 25 anys d'època tardana, dos sarcòfags, vasos canopis, estatuetes i amulets. 

Pel que fa als objectes procedents de Palestina, cal remarcar les ceràmiques de les diverses èpoques bíbliques -alguna del 4.000 a.C.-, monedes, estàtues de divinitats gregues i cananees, vasos de cristall romans i bizantins, una copiosa col·lecció de llànties,... És notable, encara, la col·lecció de ceràmica xipriota, amb peces del segle XX a.C. i posteriors.


Pintura antiga

La col·lecció de pintura antiga va dels segles XIII al XVIII, amb un fons important, en el qual estan representats autors com Berruguete, Morales, el Greco, Bonfigli, A. de Salermo, Marco Pino, Caravaggio, Luca Giordano i Tiepolo; una bona part d'aquestse pintures va ser adquirida a Itàlia entre el 1914 i el 1920, en temps de l'Abat Antoni M. Marcet. La pintura catalana i castellana hi és representada per unes taules dels segles XV i XVI.


Sant Pere en càtedra. Anònim aragonès sXV
Tremp i full d'or sobre taula

Jaume Cabrera

Jaume Cabrera, (1349-1432), pintor gòtic català considerat adscrit al corrent gòtic internacional, contemporani de Lluís Borrassa i mestre de Jaume Cirera.

Sense comptar amb cap documentació referent als seu període formatiu, la primera referència documentada correspon a la contractació d'un retaule per a l'església de Sant Martí de Calonge, el 4 de maig de 1394. Moltes de les referències posteriors corresponen a obres que s'han perdut i que no permeten una aproximació a la seva pintura, ja que no acostumen a descriure el detall del treball.

Va ser un pintor discret, assentat a Barcelona, coincidint amb els tallers dels seus contemporanis Joan Mates i Lluís Borrassà. Aquesta competència no li va permetre aconseguir grans contractes a Barcelona. Es coneixen dos treballs: una predel·la de l'església de Santa Anna, de la primera dècada del 1400 i destruïda el 1936, i la decoració de la sala d'Eleccions de la Casa de la Ciutat de Barcelona realitzada el 1401.

Calvari de Jaume Cabrera 1415-1420.
Tremp i full d'or sobre taula 127 × 187 cm.

El 28 de juny de 1406 la confraria de Sant Nicolau reconeix un deute de 1.870 sous (170 florins) al pintor per un retaule per a la seva capella a la Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa. D'aquesta obra es conserven set taules de les que es pot apreciar una possible formació al taller dels Serra, que estava en fase d'extinció, amb alguns detalls que recorden també una influència de Borrassà, en aquell moment en la seva màxima esplendor. De fet el 1401 Borrassà apareixia com a procurador de Jaume Cabrera.

El seu principal deixeble va ser Jaume Cirera, qui consta domiciliat a casa seva el 1418. Uns anys més tard, cap al 1430, Cirera es va casar clandestinament amb la filla de Cabrera, una boda a la que ell s'oposava per potenciar l'herència de la gestió del taller en el seu fill baró. D'altra banda, un deixeble de Lluís Borrassà, Pere Sarreal (o Pere ça Real), figura com a testimoni en una carta de pagament atorgada per Cabrera per la realització d'un retaule, el 1425, quan Borrassà ja havia mort.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Cabrera


Nicolás Francés 

Nicolás Francés (actiu a Lleó entre 1434-1468)

Construcció de l’església de Sant Miquel a Monte Gargano c. 1440-1450. Nicolás Francés
Tremp i pa d’or sobre taula 129,5 x 96,5 cm. 
Donació Xavier Busquets 

Nicolás Francès (1434 — 1468) va ser un pintor i miniaturista d'estil gòtic internacional actiu a Lleó on va treballar de forma continuada al servei del seu capítol catedralici.

D'origen borgonyó, està documentat a Lleó des d'abans de 1434 i fins a maig de 1468, data de la seva mort. En la crònica del pas honrós que sobre el pont del riu Órbigo va sostenir el cavaller Suero de Quiñones es troba la primera notícia que ens ha arribat del «Maestre Nicolao Francès», a qui la crònica anomena pintor del retaule «ric» de l'església de Santa Maria de la Regla, catedral de Lleó.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Nicol%C3%A1s_Franc%C3%A9s


Damià Forment

Damià Forment (València, entre 1475 i 1480 - Santo Domingo de la Calzada, Logronyo, 22 de desembre de 1540) fou un escultor valencià.

Fill de pare escultor, d'estil renaixentista, es creu per la seva formació probablement a Itàlia. Se'l considera un dels primers escultors introductors del renaixement a Espanya.

Anunciació. s.XVI Damià Forment

Va ser a Saragossa, a la Basílica del Pilar, on va realitzar el seu primer gran encàrrec, el retaule per a l'altar major, molt semblant al que també va realitzar, en 1512 per a la catedral d'Osca.

Però potser, l'obra més important i polèmica és el retaule per al monestir de Poblet (Tarragona), que li va encarregar l'abat Pere Caixal, en alabastre blanc. El va fer entre 1527 i 1529, comptant amb molts col·laboradors. El van acusar de no posar bon alabastre i deficiències en la talla (sobretot ornamental), per la qual cosa no va cobrar l'estipulat en el contracte. El retaule està restaurat i és l'obra d'estil renaixement més important que té el monestir de Poblet.

Va morir quan estava treballant en el retaule de la catedral de Santo Domingo de la Calzada.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dami%C3%A0_Forment


Andrea da Salerno

Sant Bertari entre els seus companys màrtirs i el comitent, l’abat Squarcialupi 1514-1516
Andrea da Salerno (c. 1480-1530/31)

Andrea Sabatini (Anomenat Andrea de Salern; Salern, cap a 1480/1487- Gaeta, 1530) va ser un pintor italià del Renaixement.

Considerat deixeble de Rafael i influït per Miquel Àngel, Andrea de Salern va tenir un important paper en la introducció de les fórmules de l'alt renaixement en el virregnat de Nàpols. Va ser autor de nombroses obres amb motius religiosos, per a les que va comptar amb un actiu taller en què van participar un important nombre de deixebles i ajudants, entre ells Marco Cardisco, que va ser també deixeble de Polidoro da Caravaggio, estretament relacionat amb Salern.

Més informació: https://it.wikipedia.org/wiki/Andrea_Sabatini


Marco Pino
 
Sagrada Família amb una santa c. 1560. Marco Pino (1521-1583)
Oli sobre taula 122 x 85 cm.

Marco Pino, anomenat Marc da Siena (1525  Costa al Pino - Nàpols 1587), va ser un pintor manierista italià, deixeble de Domenico Beccafumi.

Més informació: https://it.wikipedia.org/wiki/Marco_dal_Pino


El Greco

Doménikos Theotokópulos (en grec: Δομήνικος Θεοτοκόπουλος; Càndia, Creta, 1541 - Toledo, 7 d'abril de 1614), conegut amb el nom d'El Greco, fou un pintor, escultor i arquitecte d'origen grec que va treballar principalment al Regne de Castella.

Fins als 26 anys va viure a Creta –que en aquella època pertanyia a la República de Venècia– on va ser un apreciat mestre d'icones de l'escola cretenca o postbizantina, primer a Venècia, assumint plenament l'estil de Ticià i Tintoretto, i després a Roma, estudiant el manierisme de Miquel Àngel. El 1577 es va establir a Toledo, Espanya, on va viure i treballar la resta de la seva vida.

Santa Magdalena penitent 1576-1580. Domenikos Theotokopoulos, “El Greco” (1531-1614)
Oli sobre tela 57 x 44 cm.

La seva formació pictòrica va ser complexa, obtinguda en tres focus culturals molt diferents: la seva primera formació bizantina va ser la causant d'importants aspectes de la seva obra que van florir en la seva maduresa; la segona, la va obtenir a Venècia dels pintors de l'alt Renaixement, especialment de Ticià, aprenent la pintura a l'oli i la seva gamma de colors –ell sempre es va considerar part de l'escola veneciana–; finalment, la seva estada a Roma li va permetre conèixer l'obra de Miquel Àngel i el manierisme, que es va convertir en el seu estil vital, interpretat d'una manera autònoma.

La seva obra consta de grans llenços per a retaules d'esglésies, nombrosos quadres de devoció per a institucions religioses –en què sovint va participar el seu taller– i un grup de retrats considerats del màxim nivell. En les seves primeres obres mestres espanyoles s'aprecia la influència dels seus mestres italians. Tanmateix, aviat va evolucionar cap a una obra personal caracteritzada per les seves figures manieristes extraordinàriament allargades amb il·luminació pròpia, primes, fantasmals, molt expressives, en ambients indefinits i una gamma de colors cercant els contrasts. Aquest estil es va identificar amb l'esperit de la Contrareforma i es va anar extremant en els seus últims anys.

Actualment és considerat un dels artistes més grans de la civilització occidental. Aquesta alta consideració és recent i s'ha anat formant en els últims cent anys, canviant l'apreciació sobre la seva pintura formada en els dos segles i mig posteriors a la seva mort, en què va arribar a considerar-se un pintor excèntric i marginal dins la història de l'art.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Greco


Caravaggio

Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, 29 de setembre de 1571 - Porto Ercole 18 de juliol de 1610) conegut com a Caravaggio per haver nascut a Caravaggio (Bèrgam), Llombardia. Pintor llombard, és un dels exponents més destacats de l'escola naturalista que va sorgir a la Península Apenina com a oposició al corrent manierista que va dominar l'escenari artístic del segle XVI.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Caravaggio

Sant Jeroni penitent (1605-1606) Oli sobre tela 137 × 100 cm. Caravaggio

Sant Jeroni penitent és una pintura a l'oli de Caravaggio pintat entre el 1605 i 1606, i que es conserva al Museu de Montserrat, a Montserrat.

L'obra és una de les peces insígnia del Museu de Montserrat, on va arribar el 1917. Al voltant del 22 d’abril de 1917. El quadre arribava amb una identitat subrogada, no la pròpia. El 1915 el P. Bonaventura Ubach va assistir a la subhasta de mobles i pintures del Palazzo Magni, a Roma, i va licitar per un quadre que representava, de mig cos, la figura d’un vell mig despullat que evocava la imatge característica de Sant Jeroni penitent. A la subhasta, el quadre sortia com a obra de Francisco Ribera, lo Spagnoletto. En aquells moments la figura de Caravaggio no suscitava gaire interès. Ubach buscava un gran Sant Jeroni que presidís el seu gabinet d’estudis bíblics.

La descoberta que el fals Ribera de Montserrat era un Caravaggio autèntic va tenir lloc l’any 1943, quan el més acreditat caravaggista Roberto Longhi va publicar un article amb el dibuix del Sant Jeroni, que ell mateix havia tret el 1914 al Palazzo Magni, abans de la subhasta, i que considerava que aquell quadre perdut era un veritable Caravaggio. Aquest article va caure a mans de Joan Ainaud de Lasarte qui, a l’instant, va identificar el dibuix de Longhi amb el quadre de Montserrat. Arran de la descoberta, l’obra fou restaurada i presentada per primer cop a una exposició antològica de Caravaggio a Milà el 1951. A partir d’aquest moment, va començar la solita storia de l’autentificació d’aquest nou Caravaggio que pretenia afegir-se al corpus del pintor. Avui no es dubta de l’autenticitat de l’obra, que es troba avalada també per documentació.

L'obra es va restaurar durant el 2005 al Museo del Prado i després va fer una gira on es va exposar per diferents museus de la península com el MNAC, el Museo de Bellas Artes de Sevilla, el Museo del Prado, el Museo de Bellas Artes de Bilbao. Posteriorment també es mostraria a Düsseldorf. El 2017 el Museu de Montserrat va organitzar una celebració del centenari de l'arribada de l'obra a Montserrat

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jeroni_penitent_(Caravaggio)


Giambattista Tiepolo

Giovanni Battista Tiepolo, també conegut com a Gianbattista o Giambattista Tiepolo (Venècia, 5 de març de 1696 - Madrid, 27 de març de 1770) va ser un pintor i gravador rococó italià, considerat el darrer gran mestre del la pintura al fresc de la República de Venècia.

Al·legoria del naixement de Francesc I d'Àustria. 1768-1770
Giambattista Tiepolo (1696-1770)
Oli sobre tela 46,5 x 57 cm. Donació Xavier Busquets 

És una de les figures més rellevants del rococó italià, i està considerat com l'últim dels grans del barroc.

Es va formar amb Gregorio Lazzarini, encara que els seus millors mestres van ser els grans que el van precedir: Tiziano, Tintoretto i, sobretot, El Veronés.

En una primera època va seguir l'estil de Giovanni Battista Piazzetta, de Bencovich i de Sebastiano Ricci.

El clarobscur del barroc va donar pas a la seva obra als colors clars. A Venècia va desenvolupar un nou gènere, les "vedutte", vistes minucioses de Venècia, molt estimades pels viatgers estrangers.

Es va casar amb una germana del vedutista Francesco Guardi, Maria Cecília, amb la qual va tenir nou fills, dos dels quals van ser també bons pintors: Lorenzo i Giandomenico Tiepolo, aquest últim treballaria en col·laboració amb el seu pare, des de la dècada de 1740 fins a la mort d'aquest.

L'èxit dels seus frescs, el va portar a ser sol·licitat en encàrrecs de Venècia, Milà, i Bèrgam, tant que va ser requerit de diverses parts d'Europa, com la Residència dels Würzburg entre altres i, al final de la seva carrera, per a decorar el Palau Reial de Madrid.

Va arribar a Madrid (on moriria), cridat pel rei Carles III, en els inicis de 1762. Se li havia encarregat decorar amb frescos diversos sostres del Palau Reial, entre d'altres del Saló del Tron.

Va viatjar amb els seus fills Giandomenico i Lorenzo, que serien també grans pintors, vidu ja de Maria Cecilia Guardi, acompanyant-los la seva nova nòvia, molt més jove que ell, i que va posar com a model per al pintor en diverses ocasions. 

Realitzaria també diversos quadres per a l'altar del Convent de Sant Pasqual (Aranjuez).
 
Quan va morir el seu estil començava a devaluar, per la qual cosa i aquest altar va ser desmuntat i mutilat, sent substituït per obres neoclàssiques, estil que imposava Antón Raphael Mengs.


Per als temes bíblics i mitològics va introduir fons arquitectònics emulant El Veronés. Encara que amb una forta influència d'ells, va utilitzar colors, més clars i més lleugers que els de Tiziano o els de Rubens.  

Magnífic pintor, va exercir una forta influència en Francisco de Goya, per una notable tècnica que posteriorment aconseguiria un gran reconeixement.

La il·luminació de parts precises del quadre, en el qual els colors clars ressalten impressions o idees tals com la puresa o el diví. Dominava el dibuix a la perfecció.

Les seves composicions són etèries, plenes de gràcia; els seus sostres pintats, d'efecte il·lusionista, enganyen a la vista i semblen oberts al cel. Va morir a Madrid, el 27 de març de 1770.

Font: http://trianarts.com/giambattista-tiepolo-el-ultimo-gran-barroco/#sthash.4ZcWxzvE.dpbs


Nigra Sum

El Museu ofereix també una exposició permanent sobre la història de la Imatge de la Mare de Déu per tal de facilitar als pelegrins i als visitants en general de conèixer l'evolució que al llarg de la història ha tingut la Imatge de la Santa Maria venerada a Montserrat. Aquesta exposixió duu el nom de Nigra Sum. És a dir: "sóc negra"; tot fent referència al text del llibre del Càntic dels càntics 1,4 que diu: "sóc negra i bonica", expressions que s'escauen a la Imatge de la Mare de Déu de Montserrat, tant en el sentit plàstic com en el simbòlic o teològic. L'exposició mostra l'evolució de la rica iconografia que s'ha desenvolupat al llarg de les diverses èpoques, des del segle XII fins al 1947, quan la Imatge va ser instal·lada en el tron del Cambril. Hi ha escultures, pintures (Joan A. Ricci, c. 1639; Olga Sacharoff, 1947, entre altres), dibuixos, gravats (alguns del 1499), medalles, etc.


Gaspar Homar i Mezquida

Gaspar Homar 1905
Mare de Déu de Montserrat.
(86 x 124 cm). Fusta de caoba, tallada, marqueteria i aplicacions de metall.

Gaspar Homar i Mezquida (Bunyola, Mallorca, 11 de setembre de 1870 – Barcelona, 5 de gener de 1953) fou un moblista, ensemblier i antiquari, considerat un dels representants més genuïns del moviment modernista català en el camp de la decoració i la creació de mobles. Els seus mobles, que poden ser considerats d'autor, són el reflex del benestar i de les aspiracions de la puixant burgesia i es distingeixen per la utilització de fustes nobles i costoses i pels treballs en marqueteria i talla, on rebé la col·laboració de destacats artistes com Josep Pey, Sebastià Junyent o Joan Carreras i Farré. Amb una forta personalitat, l'obra de Gaspar Homar està relacionada amb la dels millors artistes de l'època, com ara Eugène Gaillard, Hector Guimard o William Morris i reinterpreta des d'una òptica molt particular, la influència de la Secessió de Viena i de l'Escola de Glasgow. Participà i obtingué medalla a les exposicions de Londres, Madrid i Barcelona (1907), a la hispano-francesa de Saragossa (1908) i a la Internacional del Comfort Modern de París (1909), i fou membre del jurat de l'Exposició Internacional de Venècia (1908).

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gaspar_Homar_i_Mezquida


PhosHilaron

Col.lecció d'Icones.
Sant Jordi cavaller. Grècia. Segle XVIII
Tremp sobre taula 24,5 x 18,5 cm.

Son 160 icones bizantines i eslaves, provinents d'una col.lecció particular cedida per quatre anys.

Phos Hilaron són dues paraules gregues que tenen derivacions també en les llengues llatines (phos, photos, llum, fotografía, fotocòpia; i Hilaron; rialler, riallera, hilaritat, fer riure). En realitat, és un cant molt típic de les Esglésies Orientals que el saben i el canten milions de persones en les seves llengües natives. Aquest títol vol expressar la subsància que aquesta exposició d'icones, en la qual la llum, la que ve de les icones, i la llum ambiental, daurada, tipicament bizantina, que té l'ambient expositiu, juguen un paper determinant.

Orfebreria

L'orfebreria, és representada al Museu montserratí per una sèrie d'objectes litúrgics (calzes, patenes, canadelles, corones, custòdies, pectorals, ...) que van del segle XV al XX i que mostren l'evolució de les tècniques i dels estils artístics. Hi destaquen la corona i el ceptre - peces de rica ornamentació- que el poble català oferí a la Mare de Déu el 1881 en ser proclamada patrona de Catalunya; les canadelles i el calze barrocs d'or esmaltat, que l'emperador Ferran III d'Àustria regalà a Montserrat en agraïment per la victòria obtinguda sobre Gustau Adolf de Suècia; i el reliquiari de cristall de roca que el 1605 oferí a la Mare de Déu el Duc de Màntua i Montferrat, Vicenç de Gonzaga.

Pintura i Escultures modernes

La secció de pintura i escultura modernes aplega una mostra molt representativa dels autors catalans que treballaren entre mitjan segle XIX i mitjan segle XX. El nucli inicial, exposat a partir del 1982, és constituït per obres de la Col·lecció Josep Sala i Ardiz amb figures com Martí Alsina, Vayreda, Gimeno, Rusiñol, Casas, Nonell, Mir, Anglada Camarasa, Picasso i Dalí. Uns anys més tard, s'hi afegí la Col·lecció Xavier Busquets amb una representació de la pintura impressionista francesa, amb obres de Monet, Sisley, Degas, Pissarro, Roualt i Poliakoff. La secció es completa amb obres d'altres com Singer Sangent, Sorolla, Julio Romero de Torres i Zuloaga. Els autors representants fan que el Museu de Montserrat tingui una de les millors pinacotesques de Catalunya relatives a la pintura modernista catalana i als impressionistes francesos.

Mariano Fortuny

Marià Fortuny i Marsal (Reus, el Baix Camp, 11 de juny de 1838 - Roma, 21 de novembre de 1874) fou un pintor, dibuixant i gravador català. Fortuny va ser una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle XIX. Aquest pintor reusenc va tenir una vida breu, però va deixar una petjada molt destacada en la història de l'art. Fortuny no va ser indiferent a tot el que va veure i viure en els seus diferents viatges. I totes aquestes experiències vitals van traspuar en la seva obra.

Extraordinari aiguafortista, va ser el primer artista català que va destacar internacionalment com a gravador (hi ha bones col·leccions de les seves estampes al Departament de Dibuixos i Gravats del MNAC i a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya). El seu estil pictòric va ser molt influent per a altres pintors perquè va crear fins i tot una tendència, el fortunyisme.[2]  A Reus es va donar el seu nom a un teatre (Teatre Fortuny, encara existent), una plaça (Plaça del Pintor Fortuny però coneguda com a Plaça del Condesito, un dels personatges pintats per Fortuny) i més tard a una avinguda.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mari%C3%A0_Fortuny_i_Marsal

El venedor de tapissos (1870). Marià Fortuny (Reus, 1838-Roma, 1874)
Aquarel·la. 59 × 85 cm. Donació J. Sala Ardiz

El venedor de tapissos és una aquarel·la realitzada per Marià Fortuny el 1870 a París i que actualment forma part del fons i s'exposa al Museu de Montserrat de Montserrat, tot i que no de manera permanent degut al seu estat de conservació. L'obra és considerada una de les millors de l'autor com a aquarel·lista i orentalista.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_venedor_de_tapissos


Edgar Degas 

Edgar Degas (1834-1917) Unhappy Nelly c. 1885
Pastel sobre paper 63.5 x 48 cm. Donació Xavier Busquets

Edgar Degas (París, 19 de juliol de 1834 - 27 de setembre de 1917) fou un mestre francès que destacà com a pintor, gravador, escultor i fotògraf. És conegut per la seva visió particular sobre el món del ballet, en què capturà escenes subtils i belles, reconegut per les seves obres en pastel i considerat un dels fundadors de l'impressionisme. Fou molt aficionat a la fotografia.


La majoria de les obres consagrades d'Edgar Degas, en un intent de classificació dins la història de l'art, el vinculen al moviment de l'impressionisme, format a França en l'últim terç del segle XIX en reacció a la pintura acadèmica de l'època. Els artistes que en varen formar part, com Claude Monet, Paul Cézanne, August Renoir, Alfred Sisley, Mary Cassatt, Berthe Morisot o Camille Pissarro, cansats de ser regularment refusats als salons oficials, s'havien constituït en societat anònima per poder exposar les seves obres al públic.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Edgar_Degas


Camille Pissarro
 
Camille Pissarro (1830-1903) Paysanne assise. Intérieur à Moret 1902
Oli sobre tela 65 x 54 cm. Donació Xavier Busquets

Camille Pissarro (Saint Thomas, 10 de juliol de 1830 - París, 13 de novembre de 1903) va ser un pintor impressionista francès. Camille Pisarro va ser el menys espectacular dels impressionistes perquè és un pintor més tonal que colorista. Tot i això, és considerat el degà de l'impressionisme, en haver tingut un important paper com a consciència moral i guia artístic.

Jacob Abraham Camille Pissarro va nàixer a Saint Thomas, llavors una colònia danesa a les Antilles, i fou fill de Rachel, dona d'ascendència criolla, i Frederick Pissarro, d'ascendència judeoportuguesa. El 1852 va viatjar a Caracas, acompanyat del seu mestre, el pintor danès Fritz Melbye, on va dedicar-se plenament a la pintura, realitzant paisatges i escenes de costums. Però va tornar a Saint Thomas per ajudar en el comerç dels seus pares.

L'any 1855 es trasllada a París, on afrancesa la pronúncia del seu cognom i ingressa a l'Escola de Belles Arts i a l'Acadèmia de Jules Suisse. Estudia amb el paisatgista francès Camille Corot, i fa amistat amb Claude Monet, Cézanne i Guillaumin.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Camille_Pissarro


Alfred Sisley

Alfred Sisley (1839-1899) La débacle de la Seine à Port-Marly 1876
Oli sobre tela 38 x 55 cm. Donació Xavier Busquets

Alfred Sisley (París, 30 d'octubre de 1839 - Moret-sur-Loing, 29 de gener de 1899) fou un pintor francès. De pares anglesos, va ser enviat a Anglaterra per a aprendre l'idioma i realitzar estudis de comerç, contraris als seus desitjos artístics. Comença a pintar com afeccionat i ingressa en l'estudi de Charles Gleyre on coneix Renoir i Bazille. La guerra francoprussiana de 1870 va arruïnar la seva família i va obligar Sisley a marxar a Londres. Decideix llavors ser pintor.

El 1874 va exposar en la primera exposició dels impressionistes i ho continuaria fent el 1876, 1877 i 1882. Sisley va ser eminentment un pintor paisatgista, que es va distingir dels seus col·legues impressionistes per la decisiva intervenció als seus quadres dels elements més imponderables: l'aigua, la neu, el cel, la boira, de tal forma que ha estat considerat, al costat de Monet, com un dels impressionistes més purs.

Entre 1872 i 1880 va realitzar el bo i millor de la seva producció: paisatges de gran espontaneïtat dels voltants de París, de Marly-le-Roi, Louveciennes, Bougival, Sèvres, Saint-Cloud o Meudon. Va morir com havia viscut, en la pobresa, abans de poder contemplar com els seus quadres, que en angoixants moments de penúria havia venut a preus irrisoris, poc després de la seva mort començaven a ser apreciats per la crítica i el públic i arribaven a elevades cotitzacions al mercat artístic.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alfred_Sisley


Oscar-Claude Monet 

Oscar-Claude Monet (París, 14 de novembre de 1840 - Giverny, 5 de desembre de 1926) va ser, sens dubte, el pintor més important i obstinat representant de l'impressionisme francès. 

Claude Monet (1840-1926)  paissatge pintat al 1880
Oli sobre tela 73 x 100 cm. Donació Xavier Busquets

Claude Monet va néixer el 14 de novembre del 1840 al carrer Lafitte, 45, de París, en el si d'una família de comerciants.

Cap pintor del grup és tan purament impressionista com Claude Monet. En la seva obra, el factor dominant és un clar esforç per a incorporar el nou mode de visió, sobretot el caràcter de la llum, mentre que la composició de grans masses i superfícies serveix únicament per a establir-hi certa coherència. Per la seva banda, Renoir és el pintor que ens convenç que l'estètica de l'impressionisme va ser, sobretot, hedonista. El plaer sembla la qualitat més evident de la seva obra, el plaer immediat i ardent que produeix en ell la pintura. Mai es va deixar aclaparar per problemes d'estil i va arribar a dir que l'objecte d'un quadre consisteix simplement a decorar una paret i que, per això, era important que els colors foren agradables per si mateixos.

Claude Monet (1840-1926) Falaise et Porte d'Aval par gros temps 1883
Oli sobre tela 73 x 100 cm. Donació Xavier Busquets

Una altra característica dels impressionistes, i Monet era qui amb més èmfasi la practicava, era la tècnica de la pintura a plein-air, que és pintar a l'aire lliure, plenairisme, pràctica que comença a realitzar juntament amb el paisatgista Eugène Boudin. I és que va ser arran de la seva relació que Monet va adaptar la seva retina a captar allò que tenia al seu davant i així plasmar-ho al llenç. És per això que els seus cuadres sempre els començava fent dibuixos a l'oli in situ; posteriorment, hi feia els retocs i sempre els acabava a l'estudi, normalment coincidint en el moment en què la llum desapareixia. I és que la llum (com bé s'ha esmentat anteriorment) era molt important en totes les seves obres, com la inseria sobre els objectes, la seva variació, les vibracions.

Un altre element que també trobem en la seva obra, sobretot cap a l'etapa final, és l'aigua i el raig de llum a sobre. Es pot veure aquest interès en la casa que va comprar el 1890 a Giverny, on ja vivia uns quants anys, i on va crear el seu famós jardí amb el pont japonès i els nenúfars; del qual va realitzar nombroses teles, on volia representar els canvis de llum a diferents hores del dia, així com el reflex del cel i la llum a l'aigua.

Tant en l'obra de Monet com en molts altres pintors impressionistes, les influències que reben són d'etapes anteriors a la història de la pintura, com la pintura veneciana del segle XVI, la pintura holandesa del segle XVII i la francesa de la primera meitat del segle XIX, entre d'altres.

A Catalunya, la seva pintura és present al Museu de Montserrat.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Claude_Monet


Pierre-Auguste Renoir

Pierre-Auguste Renoir (1841 -1919)
Oli sobre tela

Pierre-Auguste Renoir (Llemotges, 25 de febrer de 1841 - 3 de desembre de 1919), és un dels més cèlebres pintors francesos. No és fàcil classificar-lo, va pertànyer a l'escola impressionista, però es va separar d'ella ràpidament pel seu interès per la pintura de cossos femenins sobre els paisatges, el pintor Rafael va tenir una gran influència en ell.

L'objectiu dels impressionistes era aconseguir una representació del món espontània i directa. Renoir, ofereix una interpretació més sensual de l'impressionisme. Es posa en relació amb els pintors del segle XVIII que mostraven la societat galant del Rococó. En les seves creacions mostra l'alegria de viure, fins i tot quan els protagonistes són treballadors. Sempre són personatges que es diverteixen, en una natura agradable. Va tractar temes de flors, escenes dolces de nens i dones i sobretot el nu femení, que recorda a Rubens per les formes gruixudes. Renoir posseeix una vibrant i lluminosa gamma de colors que fa d'ell un impressionista molt especial. La llotja, El gronxador, Ball al Moulin de la Galette, Le dèjeuner des canotiers, Les grans banyistes, són algunes de les seves obres més representatives.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pierre-Auguste_Renoir


Modest Urgell

Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1839 - 1919)
  
Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1839 - 1919), també conegut sota el pseudònim de Katúfol, fou un pintor i autor teatral català, reconegut com a pintor tant internacionalment com nacionalment. Així ho proven les diverses exposicions a París, Brussel·les, Munic i altres llocs com Madrid, Olot, Girona i Barcelona. A part del reconeixement, en la seva etapa com a professor de paisatge a l'Escola de la Llotja influencia diversos artistes, entre els quals destaquen Pablo Picasso, Joan Miró i Hermen Anglada Camarasa.

Més: https://ca.wikipedia.org/wiki/Modest_Urgell_i_Inglada


Josep Llimona i Bruguera

Josep Llimona (1864-1934)
La bellesa 1924 Marbre 120 x 32 x 35 cm.
Donació J. Sala Ardiz

Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1864 - 27 de febrer de 1934), fou un escultor, considerat un dels millors representants de l'escultura modernista catalana.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Llimona_i_Bruguera


Julio Romero de Torres

Julio Romero de Torres (1874-1930) Esperant 1905 Oli sobre tela 166,5 x 98 cm.
Donació de la vídua de Xavier de Sagarra i de Castellarnau

Julio Romero de Torres (Còrdova 9 de novembre de 1874 - 10 de maig de 1930) va ser un pintor espanyol.

Fill del també pintor Rafael Romero y Barros, director del Museu Provincial de Belles Arts de Còrdova, va començar el seu aprenentatge a les ordres del seu pare a l'Escola de Belles Arts de Còrdova a la primerenca edat de 10 anys. Gràcies al seu afany per aprendre, va viure intensament la vida cultural cordovesa de finals del segle XIX i va conèixer ja des de molt jove tots els moviments artístics dominants d'aquesta època.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Julio_Romero_de_Torres


Ignacio Zuloaga

Ignacio Zuloaga i Zabaleta (Éibar, 26 de juliol del 1870 – Madrid, 31 d'octubre del 1945) va ser un pintor basc, un dels més importants de finals del segle XIX i principis del XX.

Ignacio Zuloaga i Zabaleta (1870 – 1945). "Empolvada"
Oli sobre tela

Va ser fill del notable damasquinador Plàcid Zuloaga. Va treballar de nen en el taller del seu pare on va tenir els primers contactes amb el dibuix i el gravat. La seva formació escolar es va realitzar amb els jesuïtes a França completant-se a Madrid, París i Roma.

La pintura de Zuloaga va ser de les més discutides per la cruesa del seu dramatisme. L'expressió d'un realisme entossudit a presentar la crònica de l'època particularment d'una Castella en certa manera deformada per la literatura del 98.

Zuloaga va estar vinculat especialment amb Segòvia, tant amb la ciutat, on per un període de quinze anys i fins a 1913 va mantenir un estudi on passava la tardor embardissada en un intens treball el resultat del qual es duia després a París, com amb la província, i especialment amb la vila de Pedraza, en la qual viuria i treballaria en el seu castell, el dels Velasco, que va comprar l'any 1925.

Va ser un gran afeccionat als toros, tema que va representar en els seus quadres, arribant a sortir al ruedo en alguna ocasió. Hi ha un institut amb el seu nom en la seva ciutat natal, on es pot estudiar el batxillerat i algun cicle. És de destacar el quadre Corrida de toros en Eibar del 1899, que forma part de les col·leccions privades del Museu Thyssen-Bornemisza.

També va pintar algun quadre d'artistes d'òpera, com el da la soprano Lucienne Bréval en el rol de la Carmen del compositor Bizet.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ignacio_Zuloaga_Zabaleta


Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol. El gegant encantat.
Oli sobre tela

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez (comunitat de Madrid), 13 de juny de 1931) va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d'obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d'un extens nombre d'articles, el situa com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Santiago Rusiñol (1861-1931) Café des Incohérents 1889-1890
Oli sobre tela 80 x 116 cm. Donació J. Sala Ardiz

Va néixer a Barcelona, en el si d'una família d'industrials del tèxtil provinent de Manlleu, on eren propietaris de la colònia tèxtil Rusiñol, també coneguda com Can Ramissa. Hereu del negoci familiar, ja es perfila el seu interès per l'art de la pintura durant l'adolescència. El 1886 es casa amb Lluïsa Denís. L'any següent neix la seva filla, Maria, però, pocs mesos després, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar i el desig per dedicar-se a pintar, viatjar i conèixer món l'allunyen de la família. Santiago cedeix la gestió de l'empresa al seu germà Albert, conegut empresari i polític, que més endavant fou diputat i senador. Santiago comença a viatjar per Catalunya i Espanya, per França i per Itàlia. Els viatges seran una constant en la vida de l'artista.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Santiago_Rusi%C3%B1ol_i_Prats

Santiago Rusiñol (1861-1931). El señor Bofill de Sitges.
Oli sobre tela

Santiago Rusiñol (1861-1931)
Oli sobre tela


Ramon Casas i Carbó

Retrats. Ramon Casas

Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932) va ser un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l'impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, junt amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l'impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle XIX. Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina. Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l'Anís del mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d'Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc.

Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932)
Oli sobre tela

Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932). Plaça de toros de la Barceloneta.
Oli sobre tela

Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932)
Oli sobre tela

Ramon Casas (1866-1932) Madeleine 1892
"Au Moulin de la Galette"
Oli sobre tela 117 x 90 cm. Donació J. Sala Ardiz

Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932) Gitana amb mantó vermell
Oli sobre tela

Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932). La Cigarreta 1888.
Oli sobre tela 114x 70,5 cm

Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932). Retrat d'infant
Oli sobre tela

Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932). Autoretrat.
Oli sobre tela

De Ramon Casas al MNAC

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Casas_i_Carb%C3%B3


Isidre Nonell

Isidre Nonell i Monturiol (Barcelona, 30 de novembre del 1872 – 21 de febrer del 1911) fou un pintor i dibuixant català. És considerat com un dels artistes catalans més destacats del principi del segle XX i una figura bàsica del postmodernisme català amb una obstinació per pintar temes que no estaven de moda en el seu temps.

Isidre Nonell. Serie les Gitanes

Nonell inicia la seva famosa sèrie de gitanes que mostra a la Sala Parés en dues exposicions, el 1902 i 1903, amb un llenguatge absolutament nou i provocador per al públic i per a la crítica artística més conservadora. El crític Raimon Casellas, que fins aleshores li havia donat suport, ara rebutja totalment la nova orientació de la seva pintura, cap a un profund miserabilisme. Aquest gran fracàs de crítica i públic li prohibeix exposar a la Sala Parés, llavors l'única sala d'exposicions de Barcelona. Malgrat l'hostilitat del públic i dels crítics d'art, Nonell continua pintant gitanes, la majoria de les quals en actituds d'absoluta tristesa i abatiment i en una paleta de colors molt fosca.


Entre 1906 i 1907, l'obra de Nonell fa un gir cap a un cromatisme més clar i lluminós, al mateix temps que incorpora models d'ètnia blanca, en actituds més plàcides i amables, que aniran substituint progressivament les seves melancòliques gitanes. L'any 1908, Nonell reprèn la seva faceta com a il·lustrador i comença a col·laborar amb la revista satírica Papitu, fundada aquell mateix any per Feliu Elias. Hi publica un total de 42 dibuixos magnífics, alguns dels quals signa amb els pseudònims bíblics de Noè i Josuè, uns dibuixos que foren molt aplaudits i que representen per a Nonell la compensació a la indiferència general del públic cap a la seva obra pictòrica.

Isidre Nonell (1872 – 1911)
Oli sobre tela

El gener del 1910, Nonell va realitzar una important exposició individual a les galeries del Faianç Català de Barcelona, una mostra que va suposar el seu primer gran èxit i el reconeixement definitiu de la crítica i d'una part important del públic. Es tractava d'una exposició retrospectiva en la qual s'hi van reunir més de 130 olis a part de dibuixos, realitzats al llarg de quasi una dècada, des de l'any 1900. A partir d'aquest triomf, l'obra de Nonell experimenta un important gir temàtic. Sense abandonar del tot les seves figures, comença a pintar bodegons, d'una gran austeritat compositiva i d'extraordinària riquesa cromàtica.

Consuelo, o Gitana. Isidre Nonell.
Oli sobre tela 131 × 90 cm

La pintura de Nonell és una superació personal de l'impressionisme, que ell encaminà cap a un expressionisme de creació pròpia i que es manifesta igualment en els seus extraordinaris dibuixos. Actualment, a Catalunya, es poden trobar obres d'aquest artista al MNAC, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, al Museu Abelló de Mollet del Vallès i al Museu de Montserrat.

L'11 de febrer de 1911 Nonell mor prematurament, a l'edat de 38 anys, víctima de tifus.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Isidre_Nonell_i_Monturiol

Isidre Nonell  "La Chata, 1906".
Oli sobre tela. 50 x 60,5 cms.

Isidre Nonell (1873-1911) Un pobre vailet c. 1896
Oli sobre tela 145 x 94 cm. Donació J. Sala Ardiz

Isidre Nonell (1873-1911) Paisatge.
Oli sobre tela

Isidre Nonell (1873-1911)
Paisatge. Oli sobre tela

Joaquim Mir

Joaquim Mir (1873-1940) Cala Sant Vicenç. Mallorca 1902
Oli sobre tela 280 x 400 cm. Donació J. Sala Ardiz

Joaquim Mir i Trinxet (Barcelona, 6 de gener de 1873 – Barcelona o Vilanova i la Geltrú, 27 d'abril de 1940) fou un pintor català. A Olot, ciutat del seu pare, fou influït pel paisatgisme de l'escola Vayreda. Aconseguí diverses medalles en exposicions a Madrid i Barcelona. També exposà, entre altres ciutats, a Washington, París, Nova York, Amsterdam o Venècia.

El seu estil més personal es basa en una superació pròpia i segurament inconscient de la pintura impressionista, basat en una visió intuïtiva i lliure del paisatge a base de taques i masses de color que sintetitzen l'aparença real, vorejant molt sovint l'abstracció.

Joaquim Mir (1873-1940). L'Aleixar.
Oli sobre tela

El 1903, patí una crisi i es traslladà a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus per motius de salut. S'instal·là a viure a l'Aleixar, a Cal Sastre o Cal Xon i va pintar paisatges de L'Aleixar i Maspujols a partir de 1906. El 1913, per raons familiars, se'n anà cap a Mollet del Vallès, i el 1918 cap a Caldes de Montbui.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Mir_i_Trinxet

Joaquim Mir (1873-1940) Pati de l'Aleixar.
Oli sobre tela

Se'l considera un dels màxims exponents de la pintura immediatament posterior al modernisme, creador d'un postimpressionisme molt personal. Morí a Barcelona el 1940 després d'una estada a la presó, acusat pel franquisme de connivència amb la República. Fou enterrat al cementiri de Vilanova i la Geltrú.

Joaquim Mir (1873-1940) Maspujols.
Oli sobre tela

Joaquim Mir (1873-1940) Montserrat.
Oli sobre tela

Joaquim Mir (1873-1940) Andorra.
Oli sobre tela

Joaquim Mir (1873-1940) Andorra.
Oli sobre tela

Joaquim Mir (1873-1940) Panoràmica.
Oli sobre tela

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Mir_i_Trinxet


Joan Rebull

Maria Rosa (1935-1948), Museu de Montserrat
Joan Rebull Torroja
(Reus, Baix Camp, 27 de gener de 1899 - Barcelona, 27 de febrer de 1981)

Joan Rebull Torroja (Reus, Baix Camp, 27 de gener de 1899 - Barcelona, 27 de febrer de 1981) fou un escultor català, considerat un dels més importants del segle XX a Catalunya. El seu pare, Pere Rebull i Serrés, jornaler natural de la Vilella Alta (Priorat), treballava en una granja d'agrícola. La seva mare, Elvira Torroja Elías ajudava a mantenir la família teixint cadires de canya. Algunes de les seves obres es troben exposades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid, així com al Museu d'Art i Història de Reus que va rebre una donació l'any 1999, per part de la vídua de l'artista, de 140 obres la majoria de terracotes i guixos.

A partir de 1962 i durant tres anys va exercir de professor d'escultura a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. L'any 1981 li va ser concedida la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.


Font: Museu (Abadia de Montserrat)


Art d'avantguarda

L'art de l'avantguarda i contemporani, com és natural, es troba encara en un estat germinal, però hi ha obres de grans artistes que marquen les pautes de creixement d'aquesta secció.


Joaquim Torres i García

Joaquim Torres i García (Montevideo, 1875 – 1949) –conegut com a Joaquim Torras, Quim Torras, Joaquín Torres García en castellà o Joaquim Torres-García– va ser un pintor i escultor muralista, novel·lista, escriptor, professor i teòric uruguaianocatalà que va passar la major part de la seva vida adulta a Espanya i França.

Joaquim Torres Garcia (1874-1949)
Oli sobre tela

Va començar a pintar a la darreria del segle XIX a la Barcelona modernista, i aviat es va convertir en un dels pintors més representatius del noucentisme, l'ambiciós projecte cívic i cultural que aspirava a transformar, tot modernitzant-la, la Catalunya dels primers decennis del segle XX, i a convertir-la en portaveu de la tradició cultural mediterrània. Va estar casat amb Manolita Piña de Rubies, xilògrafa i pintora catalana.
És conegut per la seva col·laboració amb Gaudí el 1903 als vitralls de la Catedral de Palma i a la Sagrada Família.

El 1913 va pintar els famosos frescos monumentals a la seu medieval del Palau de la Generalitat del govern català.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Torres_i_Garc%C3%ADa


Georges Rouault

Georges Henri Rouault (27 de maig de 1871 - 13 de febrer de 1958) va ser un pintor francès fauvista i expressionista, a més a més de litògraf.

Georges Rouault (1871-1958) Salomé 1932
Oli sobre tela 35 x 30 cm. Donació Xavier Busquets

Rouault va néixer a París en una família pobra. La seva mare el va animar al seu amor per les arts, i el 1885 un Rouault de 14 anys va entrar com a aprenent amb un pintor de vidre policromat i restaurador, a la qual cosa es va dedicar fins a 1890. Aquesta primerenca experiència com a pintor de vidre s'ha assenyalat com possible origen del fort resseguiment de color negre i colors intensos que caracteritzen el seu estil pictòric de maduresa. Durant el seu aprenentatge també va acudir a classes vespertines a l'Escola de Belles Arts, i el 1891 va entrar a l'Ecole des Beaux-Arts, l'escola d'art oficial de França. Va estudiar amb Gustave Moreau, convertint-se en el seu estudiant favorit. Les primeres obres de Rouault mostren un simbolisme en l'ús del color que probablement reflecteix la influència de Moreau, i quan Moreau va morir el 1898, Rouault va ser nomenat responsable del Museu Moreau a París.


Rouault també va conèixer Henri Matisse, Albert Marquet, Henri Manguin, i Charles Camoin. Aquestes amistats el van acostar al Fauvisme, el líder del qual era Matisse.

Des del 1895 en endavant, va participar en grans exposicions públiques, al Saló d'Automne, on es mostraven pintures de temes religiosos, els paisatges i les natures mortes. El 1905 va exposar les seves pintures al Saló d'Automne amb els altres fauvistes. Mentre Matisse representava els aspectes reflexius i racionals del grup, Rouault encarnava un estil més espontani i instintiu.

El seu ús de bruscos contrasts i la seva emotivitat s'atribueixen a la influència de Vincent van Gogh. Les seves caracteritzacions de personalitats grotesques remarcades en excés van inspirar als pintors expressionistes.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Georges_Rouault


Marc Chagall

Marc Chagall (en rus: Марк Захарович Шага́л; en bielorús: Мойша Захаравіч Шагалаў Mojša Zacharavič Šahałaŭ) (Vítsiebsk, 7 de juliol de 1887 – Saint-Paul de Vence, 28 de març de 1985) va ser un pintor jueu-rus, nascut a Bielorússia, aleshores part de l'Imperi rus. És un dels més destacats pintors del segle XX, associat amb els moviments d'avantguarda posteriors a l'impressionisme.

Marc Chagall (1887 – 1985)
Gravat (Tiratge limitat 85/100)

Chagall va inspirar-se en els costums de la vida a Bielorússia i va interpretar molts temes bíblics, reflectint la seua herència jueva. En els anys 1960 i 1970 es va involucrar en grans projectes destinats a espais públics o a importants edificis civils i religiosos.

L'obra de Chagall està connectada amb diferents corrents de l'art modern. Va formar part de les avantguardes parisenques que van precedir la Primera Guerra mundial. Tanmateix, la seua obra es queda sempre en els límits d'aquests moviments i tendències emergents, incloent-hi el cubisme i el fauvisme. Va estar molt connectat amb l'escola de París i els seus exponents, incloent-hi Amedeo Modigliani.

En les seues obres abunden les referències a la seua infantesa, tot i el preu d'evitar les problemàtiques experiències que després va viure. Comunica la felicitat i l'optimisme a aquells que les observen, mitjançant intensos i vívids clors. Chagall va posar sovint per a si mateix, de vegades junt amb la seua muller, com a observador del món —un món de colors, com vist a través d'un vitrall. Molts consideren La crucifixió blanca, que conté rics i intrigants detalls, com una denúncia del règim de Stalin, de l'Holocaust nazi i de tota l'opressió contra els jueus.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Marc_Chagall


Pablo Picasso

Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, Andalusia, 25 d'octubre del 1881 – Mogins, la Provença, 8 d'abril del 1973), més conegut pel nom artístic de Pablo Picasso, ja que sempre signava amb el segon cognom, va ser un pintor andalús, un dels més reconeguts del segle XX, conegut sobretot perquè va crear el cubisme juntament amb Georges Braque. En la seva dilatada carrera, va evolucionar per diferents estils i va conrear altres disciplines com la ceràmica, l'escultura amb bronze, el collage, i fins i tot va fer poesia. Va crear més de 20.000 obres al llarg de la seva vida.

Pablo Picasso 02.07.1959

Picasso va començar el seu recorregut estilístic amb una fugaç experiència amb el modernisme després del contacte amb la natura que li va suposar l'estada a Horta de Sant Joan i l'amistat amb els artistes catalans aplegats al voltant dels Quatre Gats. Amb les seves primeres estades a París, a partir del 1900, començà a desenvolupar un estil propi, primer en el període blau, que es caracteritza per obres fetes en tonalitats blavoses, fredes i personatges allargassats amb expressions tràgiques, influït per Van Gogh i Gauguin, que reflecteixen una tendència nihilista; va seguir amb un gir cap a un cert optimisme manifestat per un canvi cap a colors càlids i conegut com el període rosa, un moment en el qual Picasso estava permanentment instal·lat a París i en què va entrar en contacte amb escriptors propers al surrealisme. D'aquest període, són les obres de saltimbanquis, pallassos o acròbates de contingut més lleuger i alegre.

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) El vell pescador 1895
Oli sobre tela 83 x 62,5 cm. Donació J. Sala Ardiz

A partir del 1908, influenciat pel treball de Cezanne i per la imatge en moviment de les primeres filmografies, va desenvolupar obres que aconseguien trencar amb el cànon de representació definit en el Renaixement. Apollinaire va ser qui va anomenar cubisme el treball que conjuntament investigaven Picasso i Georges Braque. Amb obres tan destacades com Les senyoretes del carrer d'Avinyó, Picasso va aportar una nova interpretació de la realitat a partir d'una fragmentació de l'estructura de l'objecte que el va dur a experimentar amb el collage. Després d'una incursió pel surrealisme amb escultures de fils i làmines de metall i pintures de formes distorsionades i evocacions mitològiques, va iniciar l'època expressionista clarament influït per la Guerra civil espanyola primer i per la II Guerra mundial més tard. Obres com el Guernica o Dones plorant reflecteixen el seu sentiment d'angoixa davant la tragèdia de la guerra. Les seves escultures són, en aquest període, clarament abstractes.

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) L'escolà 1896
Oli sobre tela 75 x 50,5 cm. Donació J. Sala Ardiz

En la dècada del 1950, es va centrar en la ceràmica i en pintures murals de grans dimensions. Els seus darrers anys els dedicà a pintar variacions d'obres dels grans mestres com Velázquez o Degas, a qui havia conegut personalment i de qui havia adquirit una sèrie d'obres; és una etapa de maduresa que dedicarà a treballar en la producció de litografies.

Personalment posicionat com a pacifista, durant la Guerra civil va estar políticament compromès amb el govern republicà, que el va nomenar director del Museu del Prado el 1936.

"No, la pintura no és per decorar apartaments. És una arma ofensiva i defensiva contra l'enemic".
— Entrevista amb Simone Téry, 24 març del 1945

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pablo_Picasso


Albert Ràfols-Casamada

Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 2 de febrer de 1923 – Barcelona, 17 de desembre de 2009) fou un poeta i pintor català. Ha sigut un dels artistes catalans contemporanis més significatius i polifacètics. Va iniciar-se en el dibuix i la pintura amb el guiatge del seu pare, Albert Ràfols Cullerés. Després d'uns anys d'estudis d'arquitectura, va optar per la pintura i va exposar per primer cop a Barcelona el 1946 amb el grup Els Vuit. El 1950 va obtenir una beca del govern francès i es va traslladar a París, on va residir fins al 1954. De retorn a Barcelona, aviat va començar una intensa activitat expositiva i el 1961 va fer la seva primera exposició al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (1960 – 1963).


Amb una llarga trajectòria pictòrica i literària, i una extensa i reconeguda obra artística, Ràfols-Casamada va tenir l'habilitat d'integrar el millor d'Henri Matisse i de l'expressionisme abstracte americà en una recerca cromàtica de gran coherència. Si bé la seva carrera artística va començar en el terreny de la figuració, amb els anys va evolucionar cap a l'abstracció amb un pes important del color i l'ús d'estructures geomètriques. A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, va fer els seus primers collages i va optar per una nova austeritat cromàtica amb predomini dels blancs. Als anys vuitanta, ja en plena maduresa creativa, va tornar a incorporar l'ús de signes amb un fort component simbòlic i estètic, i va reforçar el protagonisme del color.

Albert Ràfols-Casamada. 1948

L'any 1980 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya i el 2003 amb el Premi Nacional d'Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya. Així mateix el 1983 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 1991 amb la Legió d'Honor del govern francès.
Més información: https://ca.wikipedia.org/wiki/Albert_R%C3%A0fols-Casamada


Antoni Tàpies

Antoni Tàpies i Puig, marquès de Tàpies (Barcelona, 13 de desembre de 1923 – ídem, 6 de febrer de 2012) fou un pintor, escultor i teòric de l'art català. Fou un dels principals exponents a escala mundial de l'informalisme, i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle XX. L'obra de l'artista barceloní gaudeix d'un centre d'estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.

Antoni Tàpies

De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del segle XX, en el que es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana.

Antoni Tàpies

L'obra de Tàpies ha tingut una gran valoració en l'àmbit internacional, essent exposada als més prestigiosos museus del món. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els que cal destacar el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el Premi Velázquez d'Arts Plàstiques (2003). Com a reconeixement a la seva trajectòria artística el rei Joan Carles I li va atorgar el 9 d'abril de 2010 el títol de marquès de Tàpies.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_T%C3%A0pies_i_Puig

Pepe Niebla

Pepe Niebla

Nascut a Tetuan (Marroc) el 1945, Josep Niebla viu a Catalunya des del 1962. Va cursar estudis superiors de Belles Arts a Tetuan, Sevilla, Barcelona i París. Al llarg de la seva carrera ha presentat el seu treball a Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica, en gairebé 200 exposicions. I la seva obra forma part de diverses col·leccions d’art i museus públics i privats.

Més informació de Pepe Niebla (Josep Niebla)

-o-

Afegeix la llegenda

Exposicions actuals (o temporals)

Jordi Fulla
"Anatomia d'una illa a ulls clucs"
Museu de Montserrat. Sala Pere Daura
Del 8 d’abril a l’11 de setembre de 2017



L’estètica i el pensament orientals són una de les fonts d’inspiració primordials del pintor Jordi Fulla d’ençà el seu primer viatge al Japó, l’any 2005. Deu any més tard, Fulla torna a visitar el país nipó amb l’objectiu d’iniciar un nou projecte artístic, immers en els valors que sempre el van captivar de l’illa, i en contrast amb el seu imaginari de pintor occidental. D’aquí neix el projecte expositiu Anatomia duna illa a ulls clucs, gestat durant més de dotze mesos en estret diàleg amb el comissari de la mostra, Albert Mercadé, amb qui ha compartit pensaments, referències literàries, pictòriques, filosòfiques a través d’un intercanvi epistolar.

Comissari: Albert Mercadé  






Elisa Arimany
La força d'una idea

17 de febrer - 11 de juny de 2017

Elisa Arimany

El Museu de Montserrat presenta una mirada retrospectiva a l’obra de l’escultora Elisa Arimany. De formació autodidacta, va començar la seva carrera artística com a ceramista, i ben aviat incorpora altres materials com la pedra, el ferro i el paper fet a mà. Combina l’escultura de format petit i mitjà amb peces monumentals a l’espai públic. De fet, les seves creacions són presents a ciutats i museus a nivell internacional. La seva escultura és fonamentalment abstracta i es caracteritza per la recerca constant d’un humanisme profund que interpel·la els grans interrogants de l’home actual, a partir de formes geomètriques carregades de simbolisme. Arimany combina la rotunditat de la pedra amb la fredor del ferro i la textura delicada de la ceràmica. La barreja de materials resultant i la sensibilitat de l’artista es fan paleses en aquesta selecció.

Comissari: Francesc Miralles

Elisa Arimany

Després d'ofici, dances a la plaça de l'Abat Oliba hi ha dances tradicionals.

Jota de Benisanet


Com que ja no ve d'aquí ... una mica de música!


Llibre vermell de Montserrat

El Llibre Vermell de Montserrat (1399) és un còdex de grans proporcions (423 x 310 mm), escrit a tota plana amb caplletres i calderons vermells, notacions musicals, adornat amb elegants miniatures, en el qual es troba la primera notació coreogràfica, que era encara molt rudimentària, de què hom té notícia al món. Inclou un recull de cants i danses dels peregrins de procedències diverses que s'esbargien en vetlles diürnes i nocturnes a la plaça davant de l'església de Montserrat durant el segle XIV. Actualment es conserva a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat amb el número u del seu fons de manuscrits. El seu nom es deu al color de la coberta de vellut vermell.


Abans ja s'hi havien fet reculls de notacions musicals de "danses", en el sentit de composicions musicals ballables, però encara sense cap indicació coreogràfica. Un exemple n'és l'arxiu parroquial de Sant Joan de les Abadesses, on consten la lletra i notació musical, de quatre danses cultivades per trobadors: S'anc vos ame, Amors, merce no sia, Ara lausetz, lauset, lauset i Era.us preg.

Segons explica el mateix llibre, la finalitat de recollir i ensenyar aquestes cançons i danses als peregrins era que es poguessin entretenir sense pertorbar el recolliment dels que estaven pregant. Les danses propostes podien ser-ho per a substituir-ne d'altres profanes o impúdiques, no dignes de la santedat del lloc. Devia haver monjos o eclesiàstics que hi participaven, ja que la majoria del text està escrit en llatí i altrament la gent del poble no hauria pogut ni cantar ni corejar les lletres. Hi ha tres poemes en llengua vulgar: un goig escrit en català amb una mica d'influència provençal i dos poemes en català amb influència més forta del provençal.





-.- 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada