dijous, 13 d’abril de 2017

Balaguer, Sant Francesc, Les Fanqueses, Rubió de Dalt i del Mig, Alòs de Balaguer, Baldomà ...

Convent de Sant Domènec de Balaguer

El convent dels dominics fou erigit per la iniciativa d’Ermengol X (comte d'Urgell entre el 1268 i 1314), tal com va disposar en el seu testament atorgat el 1314, i en el mateix acte el va dotar de béns i rendes. Tot i aquesta disposició, la construcció no va arrancar fins el 1323, quan Jaume II va obtenir del papa Joan XXII la llicència. Consta que ja era habitat el 1333.

Nau de l'església de Sant Francesc

Hom va començar a aixecar una església d’una única nau, amb capelles laterals entre els contraforts. La coberta era de fusta de doble vessant i sostinguda per arcs de diafragma. El 1350 era encara en construcció, donat que hi ha constància que el bisbe d’Urgell reclamava l’acabament de l’obra iniciada.





Balaguer va patir especialment els efectes de les lluites que van significar la desaparició del comtat d’Urgell. En 1413 Jaume II el Dissortat, oposat a Ferran d’Antequera, fou empresonat, el Castell Formós saquejat i també Sant Domènec es va veure molt afectat, perdent-se el claustre. Hom té notícia que Ferran d’Antequera va assignar 2.100 florins per la restauració d’aquest monestir. L’església es va haver de refer en bona part.





El lloc va quedar afectat per la guerra de Successió, en aquella ocasió es va perdre la façana de l’església que es va refer d’una manera força simple, aquesta restauració porta la data de 1716. El 1810 els frares es van veure obligats a fugir temporalment, per por dels francesos. Els dominics hi van residir fins l’exclaustració, el 1835. Es va subhastar el 1844. Fou cedit com a Casa de Caritat fins el 1856, quan el bisbe hi va organitzar un noviciat de jesuïtes, fins el 1868, quan van ser expulsats. El 1872 fou convertit en hospital i després en caserna. El 1881 va ser adquirit pels franciscans que encara hi romanen ara. El 1949 va patir els efectes d’un incendi. Posteriorment es va declarar Monument Nacional. S’ha restaurat, encara que parcialment.



Del convent cal fer esment de l’església i el claustre. L’església es troba ara restaurada, és de nau única, amb cinc capelles a cada costat, entre els contraforts. La façana, de començament del segle XVIII, és llisa i pràcticament sense decoració.

Font: Monestir.Cat

Placa on diu: "En aquest eslèsia hi descansen les restes dels familiars del noble D. Gaspar de Portolà i Rovira ..."

Més informació:
Capçalera de Sant Francesc. Absis poligonal


Després de dinar ... ens dirigima al Monestir de Santa Maria de les Franqueses



Monestir de Santa Maria de les Franqueses

La fundació d’aquest monestir es va fer per iniciativa dels comtes d’Urgell i formant part de la política d’assentar i repoblar els territoris recuperats pels cristians. Aquest sector (Balaguer) es va conquerir el 1105, però no va ser fins a mitjan del segle XII que no es va estabilitzar i a partir d’aquí van començar les polítiques de repoblació, entre les quals la fundació d’aquest monestir.

Monestir de Santa Maria de les Franqueses

La fundació es va concretar en la donació feta el 15 de maig de 1186 pel comte Ermengol VIII d’Urgell a la seva mare la comtessa Dolça de Foix (vídua d’Ermengol VII) d’unes terres amb la finalitat d’establir-hi un monestir. A més hi va afegir una dotació de 1.000 sous anyals, per deu anys.

Façana de Santa Maria de les Franqueses

L’orde del Cister es va fer càrrec d'aquest nou establiment femení, els seus membres procedien, molt probablement, de Vallbona de les Monges, que ja havia estat fundat anteriorment, el 1173. La primera abadessa coneguda és Gila (1187-89).

Restes de l'antic claustre i portalada de llevant

Època d’esplendor

Durant el mandat de l’abadessa Ricarda (1190-1200) el monestir va acumular un ampli seguit de possessions i drets que el papa Celestí III (el 1193) li va confirmar alhora que posava l’establiment sota la protecció de la Santa Seu. Els primers anys del segle XIII queden marcats per l’adquisició d’importants drets i propietats, tot i que també consten vendes per poder fer front als deutes. En aquesta època va arribar a tenir una cinquantena de monges.

Porta de llevant

Tot i no ser un monestir especialment considerat per la noblesa, hi ha constància de donacions i deixes testamentàries per part de comtes i sobirans: Guerau de Cabrera, el 1204. Ermengol VIII, el 1208. Pere el Catòlic, el 1211. Elvira de Subirats, vídua d’Ermengol VIII, el 1220. Jaume el Conqueridor, el 1236. Àlvar I d’Urgell, el 1267. Ermengol X, el 1314. Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell, el 1350. Ferran d’Antequera, el 1413.

Façana de llevant

La decadència i supressió

La decadència arribà en el segle XIV, el nombre de monges disminueix, també les donacions i rendes. Ja hem esmentat la donació de la comtessa Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell, del 1350, motivada per l’estat ruïnós en que es trobava el monestir. Tot i aquesta situació, el 1452 el proper monestir de Vallverd fou unit a aquest, ja que la seva decadència era encara més accentuada. L’abadessa de les Franqueses, Isabel de Zaya, es va fer càrrec d’aquella casa. El 1474, tot i els esforços de l’orde per a mantenir aquest centre, el papa Sixt IV va ordenar la seva supressió i lliurà els seus béns a l’abadia de Poblet que hi envià dos monjos per a fer-se càrrec de la casa i les terres. La supressió es va fer, segons el visitador, perquè no se puede continuar en ninguna manera la observancia regular en las cosas espirituales por deffecto e detrimento de las temporales. El lloc passà a ser un priorat de Poblet, el primer prior conegut fou Antoni Boada (1478).

Absis de Santa Maria de les Franqueses

Priorat de Poblet

Hi ha una nota de Diego de Monfar datada entre el 1641 i 1652 que descriu l’estat del cenobi: Hay también en medio de la vega, hacia occidente, a la mano izquierda del camino que va de Balaguer a Lérida, un monasterio que lo fue de religiosas cistercienses, obra antigua y maciza: llámase de las Franquezas. Por estar tan cercano al río está muy sujeto a las avenidas de él, pero puede resistir a ellas. Las religiosas se acabaron, y por ser de aires mal sanos no han puesto otras; porque las aguas se encharcan y los vapores que se levantan corrompen los aires. Está unido al monasterio real de Poblet y residen allá uno o dos monjes, que cuidan de la casa y heredades y celebran misa. Hay en la iglesia algunos sepulcros antiguos de piedra, levantados en alto, no se sabe de quien son porque no hay armas ni inscripciones. Consérvanse los claustros y dormitorios y otros cuartos del monasterio, pero amenazando ruina, por hacer muchos años están inhabitados.

El 1700 els monjos van deixar el monestir i van vendre les seves ruïnes a un particular de Balaguer: Francesc de Portolà. Actualment només es conserva l’església.

L’edifici

L’església és una construcció amb planta de creu llatina. De nau única coberta amb volta lleugerament apuntada. Es tanca amb un absis semicircular, ben visible exteriorment, amb tres obertures. Els braços del curt transsepte presenten també uns nínxols absidals encastats en el gruix dels murs.

Als peus de la nau hi ha una de les tres portes de l’edifici, la segona al transsepte nord i la tercera al mur del sud, que comunicava amb el claustre i la resta de dependències. Aquest sector s’ha excavat recentment i hom pot endevinar la planta de les edificacions que hi havia.

Font: Monestir.Cat

Més informació:

Seguim ...

Aprofitant que passavem per aquí, hem anat a fer una visita a l'explotació agrícola que té l'activista Josep Pàmies per tal d'aquirir una mica d'estèvia.

Després enfilem per la C-26 en direcció Foradada i una vegada deixem la carretera principal per entrar al poble de Foradada i d'allí agafem el trencall de la dreta (paissatges de verd exuberant, llums i colors espatarrants..) xino xano en pocs kms ens portarà a:


Els Rubions. Rubió del Mig - Rubió de Dalt - Rubió de Baix
.

Els Rubions, un conjunt de tres pobles que porten el mateix nom però diferent cognom: Rubió de Baix; Rubió del Mig i Rubió de Dalt. Tots tres formen part del municipi de Foradada a la comarca de La Noguera.

Curiós trucador

Vuere també: Castell de Rubió de Sols a Catalunya Medieval Castells, Torres, Fortificacions i altres construccions.

Antigues escoles de Rubió

Sant Miquel de Rubió del Mig

Sant Miquel de Rubió del Mig és una església del municipi de Foradada (Noguera). L'església parroquial de Sant Miquel es troba al nucli de Rubió del Mig, formant part de l'illa de cases central, definit entre el carrer de Sant Miquel i el carrer de les Escoles, d'aquest petit nucli.

Església de Sant Miquel de Rubió del Mig

L'actual parròquia de Rubió (agregat de Foradada, conegut antigament com a Rubió d'Agramunt o popularment com els Rubions, compost pels nuclis de Rubió de Dalt, del Mig i de Baix, aquest últim actualment deshabitat) es troba al petit nucli de Rubió del Mig, i és un edifici originalment bastit el segle XVI, d'estil renaixentista.


Alòs de Balaguer

Alòs de Balaguer està ubicat en un paisatge geològic molt ric, marcat pel pas del riu Segre.

Alòs de Balaguer

El riu travessa, en primer lloc, un sector constituït per sediments terciaris que formen part del marge nord de la Depressió Central Catalana per introduir-se, posteriorment, en les serralades exteriors dels Pirineus a través d’un estret i profund congost (Congost del Mu) a partir d’Alòs de Balaguer i, finalment, sortir de nou a la depressió de l’Ebre al tram Camarasa-Balaguer.

Castell àrab

Construït pels àrabs vora l'any 1000 dC, el castell d'Alòs fou conquerit pel comte Ramon Borrell entre els anys 1015 i 1016, durant l'expedició contra els musulmans que el portà més enllà de Balaguer. Caigut de nou en domini àrab després de la mort del comte, no va ser fins a l'any 1024 que es va reconquerir definitivament i se'n donà el domini directe al comte d'Urgell.

Castell d'Alòs

S'estima que la construcció del castell va anar evolucionant al llarg dels segles des del disseny primerenc dels àrabs. A l'inici del segle XI s'afegí la característica torre circular, i al final del segle XII o XIII es construïren diverses sales meridionals. Finalment, a finals de l'edat mitjana, es degué bastir la fortificació de l'extrem de la serra.

Església parroquial de Sant Feliu

D'origen romànic però transformada en temps moderns, l'església conserva dos notable retaules gòtics dels segles XIV-XV, un dedicat a Sant Feliu i l'altre a la Mare de Déu del Roser i San Pere Màrtir.

Interior de l'església parroquial de Sant Feliu

L'església parroquial de Sant Feliu d'Alòs de Balaguer ja apareix citada l'any 1040 en l'acta de consagració del monestir de Sant Cerní de Tavèrnoles com a possessió pròpia de l'esmentat cenobi.

L'església d'Alòs, tot i el seu origen antic, no reflecteix, arquitectònicament el seu passat medieval, ja que fou modificat en l'època moderna dins l'estil barroc. A l'interior s'hi conserven dos importants retaules de pedra policromada del segle XIV, que recentment han estat restaurats.

Retaule de la Mare de Déu i Sant Per Martir

Aquest retaule dipositat després de la guerra civil a l'església de Sant Domènec de Balaguer, està inclós dintre del grup del retaule de Sant pere de l'església de Sant llorenç de Lleida.

Retaule de Sant Pere Martir

Els relleus que expliquen la vida de Sant pere Màrtir (taules de l'esquerra) comencen per la part baixa;
  1. Imposició de l'hàbit.
  2. Sant Pere Màrtir davant el Papa de Roma.
  3. Sant Pere Màrtir Predicant.
  4. Martiri de Sant Pere Màrtir.
  5. Miracle de Sant Pere Màrtir.
  6. Miracles de Sant Pere Màrtir. 

Retaule de la Mare de Déu i Sant Per Martir

Retaule de la Mare de Déu

Els relleus corresponent a la vida de la Verge (part dreta) comencen a la part del rengle inferior;
  1. L'anunciació de l'àngel.
  2. La nativitat.
  3. La resurrecció.
  4. L'ascensió.
  5. La pentacosta.
  6. La coronació.

Retaule de Sant Feliu

El retaule policromat de Sant Feliu (màrtir que va venir de Cesarea de Mauritania i predica la fe cristiana entorn l'any 300 és d'una antigor respectable segons l'il·lustre cerverí Duran i Sampere que l'estudià vers el 1930. Segons Duran, el retaule en cap cas és anterior a l'any 1300, però va ser esculpit dins del segle XIV. De bon antuvi, doncs, podem afirmar que el retaule d'Alòs és un dels més antics de Catalunya, sempre dins l'estil gòtic.

Quan als seus possibles autors, només podem assegurar que foren artistes de l'escola de Lleida. El retsule en si consta d'una petita predel·la amb imatges de dotze apostols i un cos dividit en tres rengles superposats de relleus que la imatge central i el seu pinacle separen verticalment les dues meitats.

Retaule de Sant Feliu del segle XIV

  1. Aquesta taula representa l'arribada amb vaixell de Sant Feliu i Sant Cugat que, procedents d'Àfrica, van arribar a Barcelona. Diu la historia que Sant Feliu va dedicar-se a predicar la fe cristiana en un moment en que l'emperador de Roma Dioclecià perseguia durament els cristians.
  2. Sant Feliu va arribar aGirona i el governador de la ciutat, anomenat Rufí, el va fer presoner i el va assotar perque no estava disposat a adorar els deus pagans.
  3. Un cop fet això, Rufí va portar Sant Feliu ala presó.
  4. Allí per tal d'evitar que s'escapés, va ser vigilat pels soldats.
  5. No content amb això, el governador Rufí va fer que els botxins turmentessin Sant Feliu lligant-lo de cap per avall en un pal.
  6. El cos de sant Feliu va ser arrossegat nu per dos bous.
  7. Malgrat tot, Sant Feliu va continuar predicant als seus deixebles i a la gent del carrer.
  8. Altre cop Sant Feliu va ser fet presoner i portat davant la presencia del governador Rufí.
  9. Aquest cop el càstic va ser més fort i Sant Feliu va ser llençat a 'aigua des d'un vaixell amb dues rodes de molí lligades al coll.
  10. Però lluny de morir ofegat, dos àngels el van recollir i el van dir a la platja.
  11. Finalment Sant Feliu va morir.
  12. Va ser enterrat pels seus deixebles i seguidors.

Santa Anna, la Verge i L'Infant Jesús

Iconografia

Aquesta imatge gótica de Santa Anna com a mare de la Verge i a l'hora avia de Jesús. Va ser un model molt ultilitzat en época medieval, però a partir del Concili de Trento (1545-1563) s'intenta abolir, ja que no es tractava en cap epidsodi dels Evangelis Malgrat això, la devoció popular va fer que se sovint se seguis representant.

Santa Anna, la Verge i L'Infant Jesús. Talla policromada S. XV-XVI

Historia

Se sap per trasmisió oral que uns frares van regalar aquesta escultura a una familia de Vilanova de la Sal (Noguera), i que temps més tard fou donada a la població d'Alòs de Balaguer. Durant la Guerra Civil, amb la gran destrucció d'elements i obres litúrgiques, l'escultura de Santa Anna va ser llençada a la pila d'objectes destinats a ser cremats. Fou llavors que Baldomero Pijuan, de casa Salvador, que es feia càrrec de l'altar de Santa Anna, l'agafà i la llençà a uns esbarzers per tal de protegir-la. Dies més tard tornà a recollir-la i l'amagà a casa seva. L'home va ser perseguit perquè entregués la imatge, però no ho va fer. Passat un temps i sense saber com, l'escultura acabà a Saragossa i, finalitzada la guerra Civil, va ser retornada a Alòs de Balaguer tot celebrant-ho amb una gran festa.

Per més informació:


Baldomar

Baldomar és una entitat municipal descentralitzada del terme municipal d'Artesa de Segre, a la comarca de la Noguera.

El poble se situa a la dreta del riu Boix abans de la confluència amb el riu Segre. La carretera que uneix Artesa de Segre i Alòs de Balaguer és la seva principal via de comunicació.



Història

L'origen del topònim podria ser una deformació de la "vall d'Omar". L'existència d'una mesquita que encara dóna nom a una partida, així com a un carrer, a un camí i a altres indrets propers del terme, corroborarien aquesta tesi. Seguint aquesta teoria, els orígens de Baldomar sembla que podrien ser àrabs. Això encaixa amb l'expansió de l'Islam en el segle VIII, que va situar la frontera amb els exèrcits carolingis en aquesta zona.



En el cens del 1359 Baldomar pertanyia al marquesat de Camarasa. Fins a l'any 1920, any en què es va agregar a Artesa, fou cap del municipi que formava juntament amb Clua, la Vall d'Ariet i Vernet. Després de diferents alcaldes, el 7 de gener del 1942 es constituí una junta administrativa del poble, figura que encara es manté en forma d'entitat municipal descentralitzada.

L'església de l'Assumpció de Baldomar

L'església parroquial de l'Assumpció de Baldomar, d'origen romànic, és un edifici heterogeni, a causa de les diferents etapes constructives que li han donat forma. L'esquema de la planta és definit per una nau sense absis, coberta amb volta de canó aguantada sobre arcs torals i formers. Al costat N hi ha una altra nau, més curta, probablement afegida més tard. Al costat S té capelletes laterals obertes en el mur mitjançant arcs formers. Una cornisa sense finalitat constructiva separa la volta, que segueix la tradició del segle XIII. L'element més rellevant de l'exterior és la façana, que integra un campanar d'espadanya convertit posteriorment en una torre quadrangular. El cos baix de la façana, de carreus ben escairats, és d'una gran sobrietat. L'accés és una obertura d'arc de mig punt adovellat, recolzat sobre impostes amb motllures d'aire classicitzant, similars a les que hi ha als pilars interiors de l'església. Sobre el portal hi ha un ull de bou i, enmig, una petita fornícula formada per columnetes helicoïdals que sostenen un frontó triangular. Tant la façana com el campanar fan pensar en una reforma constructiva, que probablement és del segle XVI, i, per tant, d'època més avançada que la de la nau central. Es conserven restes de l'antiga muralla.


... i de tornada a Balaguer pugem a la canònica, visita obligada i promesa anar a posar un ciri al Sant Crist de Balaguer

Canònica de Balaguer

En el decurs del temps la canònica de Balaguer s'ha anat traslladant a diferents establiments:

L’església de Santa Maria d'Almatà es va aixecar sobre l'antiga mesquita major de Balaguer. És esmentada indirectament el 1091 arran d'una donació efectuada per Ermengol IV d’Urgell a Sant Serni de Tavèrnoles. La construcció d'aquesta església es degué portar a terme entre els segles XII i XIII. A partir d'aquí consta com església major de Balaguer.

Sant Crist de Balaguer
 
En aquest lloc s’hi va establir una canònica regular, que es troba documentada per primer cop el 1260. El 1279 hi ha constància que aquella comunitat tenia vuit membres. El 1301 es va instituir la figura del plebà, la persona que dirigia la canònica, i es van establir uns nous estatuts que la regien.



El 1351, a causa del desenvolupament urbà a la part baixa de la vila, la seu de la parròquia va passar a l’església de Sant Salvador, més propera. Aquest trasllat va afectar també la comunitat de canonges, que s'hi va desplaçar; un cop abandonat, el lloc es va oferir a les clarisses, que s’hi van establir el mateix any 1351. Actualment és el Santuari del Sant Crist de Balaguer.

Antiga porta romànica del santuari del Sant Crist de Balaguer

Sant Crist de Balaguer

Font: Monestir.Cat

Veure també:
-.- 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada