divendres, 14 d’abril de 2017

Balaguer, Àger, Os de Balaguer, Tartareu, Vilanova de la Sal, Gerb, Santa Maria de Balaguer ..

11.04.2017 Almoster, Balaguer ...
12.04.2017 Balaguer, Cubells, Artesa de Segre, Vilanova de Meià, Viuves, Montsonís, Salgar, Foradada ...
.
Portal. Àger

Àger

Àger (pronunciat [age]) és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, Catalunya, delimitat físicament per la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana.

Campanar de Sant Pere d'Àger

La Canònica de Sant Pere d'Àger

Origen

Àger fou conquerit als sarraïns entre el 1030 i 1040 per Arnau Mir de Tost (c1000-c1072), fill de Miró, senyor de Tost. Arnau Mir va portar a terme diverses campanyes contra els musulmans i va fundar la casa vescomtal d'Àger.

Porta d'accès a la Col·legiata de Sant Pere d'Àger

El castell d'Àger és esmentat des del 1034, quan ja era en poder d’Arnau Mir. Els sarraïns van tornar a prendre el castell el 1046 i el mateix Arnau Mir el va conquistar definitivament en 1048 i en va fer la seva residència. Possiblement sigui d’origen islàmic, es conserva la base d'una torre rodona de grans dimensions, ara parcialment ocupada per construccions posteriors.
.


Sant Pere d'Àger. Claustre de doble galeria

El mateix Arnau Mir va fundar un monestir en el castell. S’ha dit que va voler instaurar una comunitat benedictina, i que era en funcionament el 1037, sota l’abat Landfranc, però no hi ha proves evidents d’això. 

Sant Pere d'Àger. Claustre

Sant Pere d'Àger. Claustre i façana de l'església

La fundació

Va ser obra d’Arnau Mir de Tost. En 1046 hi consten unes deixes d’aquest a favor de Sant Pere d’Àger, en 1048 era ja establerta una comunitat de canonges sota la direcció de Ramon. Hi depenia Sant Llorenç de la Roca, i en 1064 hi passa a dependre també la canònica de Sant Miquel de Montmagastre. En 1066 hom va intentar unir aquest establiment amb Cluny, sense èxit.



Sant Pere d'Àger. Claustre i façana de l'església

Arnau Mir va fer importants dotacions a la canònica, i va tenir cura de mantenir-la sota la seva influència. Va aconseguir unes butlles dels papes Nicolau II (1060) i Alexandre II (1063) sotmetent el lloc a la Santa Seu (privilegi d'exempció) i garantint la seva participació i influència en l’elecció dels abats. Alhora, tant ell com els seus descendents s’encarregaren de dotar-la econòmicament, aconseguint un important patrimoni.

Sant Pere d'Àger. El claustre i el Montsec de fons

Església superior amb el paviment de l'església superior restaurat. Sant Pere d'Àger

Esplendor

En 1092 Sant Sadurní de Llordà va passar també a dependre d’aquest centre, el castell de Llordà era també residència d'Arnau Mir. En 1111, la comunitat va deixar la regla aquisgranesa per adoptar la de sant Agustí. La canònica va aconseguir mantenir-se independent del bisbat d’Urgell, que intentava posar-la sota el seu control. Santa Maria de Castelló de Farfanya també va passar en aquesta època a ser una dependència d’Àger.


Galeries del claustre. Sant Pere d'Àger

En 1187, una butlla papal la va unir a la diòcesi de Lleida, amb l’oposició dels abats, fins i tot un d’ells va ser excomunicat el 1197. Això va generar l’enfrontament amb la comunitat i una relaxació dels costums, de manera que hi fou enviat l’abat de Santes Creus, sant Bernat Calbó, que el 1233 va reformar el centre. No es va aconseguir reconduir la situació. La riquesa de la comunitat, es va evidenciar amb noves construccions, però l'observança havia decaigut.

Cripta, antiga nau de la primera església. Sant Pere d'Àger

La decadència

Al segle XV el lloc va entrar també en decadència econòmica, motivada pel despoblament del territori i en conseqüència la caiguda dels ingressos. En 1433 va entrar en funcionament el règim d'abats comendataris, deslligats de la casa, ni hi residien i de vegades ni la visitaven.

 Sant Pere d'Àger. El claustre

El 1592 fou secularitzada i va passar a col·legiata, situació que es va mantenir fins el 1874. El lloc fou bombardejat en la guerra dels Segadors (1645) i cap el 1829 fou convertit en caserna militar i bombardejat novament en el marc de les guerres carlines. Puig i Cadafalch va iniciar la seva restauració a començament del segle XX.


Les restes arquitectòniques

Els edificis de l’antiga canònica són el resultat de construccions i transformacions efectuades en el decurs dels segles. La part més antiga és la zona inferior: una església de tres naus, pràcticament tres esglésies independents, si ens fixem en els murs que les separen. Aquesta part s’hauria aixecat a partir del 1034 i la seva construcció s’hauria perllongat fins el 1041.

Clau de volta

Aquesta església (o esglésies) va patir la invasió sarraïna del 1046 i posteriorment (cap el 1060) es va bastir l’església superior, deixant la primera com a cripta. Es van aixecar unes columnes a l’església primera per suportar el paviment de la nova, que ara s'han restaurat. La construcció d’aquest temple superior, de tres naus, s’hauria allargat fins el 1094.

Sant Pere d'Àger. Galeria del claustre

Es va aixecar també un claustre romànic, potser només amb dues galeries. Aquest va desaparèixer quan es va aixecar un de nou, gòtic, que es conserva parcialment. Aquest es va bastir a iniciativa de Pere I, comte d’Urgell entre el 1347 i 1408. La construcció d’aquest claustre possiblement va començar a finals del segle XIV i es va acabar molt després de la mort del comte, ja entrat el segle XVI.

Volta de la sala capitula
Àger als museus

Al MNAC es conserven uns capitells romànics procedents d’aquest lloc, en bona part de la cripta.

Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal es conserva un valuós conjunt de dinou peces d’escacs de cristall de roca, originaris de l'Egipte fatimita (segles X-XI). Eren propietat del fundador de la canònica, Arnau Mir de Tost. La resta de peces es troben ara a Kuwait, on van anar a parar quan es va dispersar el conjunt. http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no01ager/Escacs1.pdf Més informació (De: Museu de Lleida: diocesà i comarcal)

Al MNAC també es pot veure un fragment de pintura mural amb la representació dels apòstols Tadeu i Jaume, datat cap el 1100. Al mateix museu es conserva una clau de volta gòtica amb l’escut de Pere I d’Urgell. 

Més informació:

Torre campanar / Exterior de l'absis


Sant Vicenç d'Àger

Actualment, l'església de Sant Vicenç d'Àger presenta una estranya planta basilical de tres naus. D'època romànica conserva la nau del costat nord o antiga església de Sant Salvador, coberta amb volta de canó apuntat de final del romànic i capçada per un absis. Aquesta nau té, al mur nord, tres petites capelles d'arc apuntat. D'època romànica conserva també part dels murs de l'absis de la nau central. Els dos arcs apuntats que comuniquen la nau nord i la central poden ser del mateix moment que la coberta de la primera o una mica posteriors. Per sota l'absis hi ha una cripta, d'estructura desconeguda, que potser s'estén per sota l'absis de Sant Vicenç.

Capçalera de Sant Vicenç

El campanar, adossat a l'angle sud-oest de la nau central o, pròpiament església de Sant Vicenç, té marques de picapedrer a l'interior, cosa que el situaria ja als últims temps del romànic o a inici del gòtic. D'aquest estil és la part alta de l'absis central, que esdevé poligonal a la part alta on hi ha finestres amb traceries gòtiques. També és gòtica la coberta ogival d'aquesta nau, als peus de la qual hi ha un cor elevat. A la façana de ponent de l'església de Sant Salvador, endarrerida respecte de la façana de Sant Vicenç, hi ha una motllura renaixentista (segle XVI) que fa pensar que potser hi havia una porta, ara suprimida.

Cúpula

A la porta d'accés, d'arc de mig punt dovellat, hi ha la data 1732, que ens indica una nova intervenció en l'església. D'aquest moment o una mica posterior és la nau lateral sud, neoclàssica, comunicada amb la central per tres arcades de mig punt. Aquesta nau, que als peus té el campanar, és coberta amb voltes de llunetes i té un tram cobert amb cúpula. Al mur sud s'hi obriren tres capelles. Tot l'interior és resseguit de motllures clàssiques. En aquesta època també es va donar al conjunt un aspecte neoclàssic i se'n van suprimir elements que no coincidien amb aquest estil.

Sarcòfag d'Arnau Mir de Tost

Presbiteri

Història

La primitiva església de Sant Vicenç és esmentada des del 1041. De l'església de Sant Salvador, se'n coneix l'acta de consagració. Ambdues esglésies mantingueren cultes independents fins al segle XIV. Actualment és la parròquia d'Àger.

En repós

L'actual església parroquial de Sant Vicenç d'Àger, situada al barri de Solsdevila a la part baixa de la població, és formada per la unió de dues esglésies inicialment independents -la de Sant Vicenç i la de Sant Salvador- més una ampliació del segle XVIII. L'església de Sant Vicenç és documentada des del 1041 i la de Sant Salvador des del 1048, quan fou consagrada. Totes dues esglésies formaven part dels béns amb què Arnau Mir de Tost dotà la canònica de Sant Pere. Segons consta a l'acta de consagració de Sant Salvador -única conservada a la vall d'Àger- la construcció d'aquesta església fou promoguda per Felmir, que en el seu testament del 1055 deixà béns per a l'obra de la nova església de Sant Salvador.


El 1165 es documenta el fossar de Sant Vicenç (on s'enterrava la gent del poble), en el qual es feren les primeres reunions comunals. (Al fossar de Sant Pere s'hi enterraven abats, canonges i nobles.). Tot i que inicialment devien ser dos edificis independents no es descarta la hipòtesi que l'església de Sant Vicenç sigui una ampliació de la de Sant Salvador. Tanmateix, sembla que fou al segle XIV o al XV que l'església de Sant Salvador s'uní a la de Sant Vicenç per mitjà de dues grans arcades apuntades en el mur que les separava. També en aquesta època es remodelaren l'absis i les cobertes de Sant Vicenç (la coberta de Sant Salvador pot ser una mica anterior). Al segle XVIII s'hi afegí una altra nau al costat sud.

Vetlla al "Monument"

Pica


El Sepulcre romà procedent de la canònica (s III) - Àger 

Portal

Os de Balaguer

Os de Balaguer és una vila i municipi de la comarca de la Noguera.

Església de Sant Miquel d'Os de Balaguer

Situat en bona part als Aspres de Montsec, damunt la plana oligocènica estesa entre 400-600 m d'altitud, es drecen algunes alineacions anticlinals de calcàries juràssiques o triàsiques. Al N, la serra de Blancafort i la serra de Sant Miquel, entre les de Pinyana i de Mont-roig, arriba a 1.039 m d'altitud al Pont; al centre hi ha la serra d'Os i al S la serra del Convent. A l'E hi ha l'enclavament de Gerb amb el terme rural d'Almassí, damunt la plana al·luvial del Segre, que forma una entitat municipal descentralitzada. La superfície boscada ocupa una bona part de la muntanya de Millà. La vila és dalt d'un turó que domina un congost a la riba esquerra del riu de Farfanya.

Església de Sant Miquel d'Os de Balaguer

Història

L'origen d'Os es deu a la fortificació musulmana existent ja en el segle IX i conquerida pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera el 1116. El castell d'Os fou una fortificació destacada en les baralles que durant els segles XII i XIII enfrontaren els Comtes d'Urgell amb els Cabrera, vescomtes d'Àger. L'any 1415 el rei Ferran d'Antequera donà el castell i el lloc d'Os al cavaller Joan Vivot. A mitjans del segle XVI ja eren senyors d'Os la família dels Siscar, llinatge que continuà fins a la desamortització (segle XIX). L'any 1964 incorporà la major part del terme de Tragó de Noguera, municipi que havia quedat greument afectat per la construcció dels embassaments de Canelles i de Santa Anna; aquests, juntament amb els nuclis de Tragó, Canelles, Blancafort i Alberola, passaren al terme d'Os.

Malignum Castrum. Castell d'Os de Balaguer

Llocs d'interès:
Personatges il·lustres:
  • Gaspar de Portolà Rovira (Os de Balaguer, 1716 – Lleida, 1786), militar, explorador i primer governador de l'Alta Califòrnia, i fundador de San Diego i Monterrey.
  • Leandre Cristòfol i Peralba (Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998), escultor considerat un dels pioners de l'escultura surrealista a Catalunya.
  • Ricard Cirera Salse (Os de Balaguer, 1864 – Barcelona, 1932), jesuïta i astrònom, fundador i director de l'Observatori de l'Ebre.
  • Rosa Mateu i Gese (Tragó de Noguera, 1910 - ), besàvia per part de pare d'en Lionel Messi, futbolista del FC Barcelona. Es casà amb Josep Pérez i Solé de Bellcaire d'Urgell.

Obra de Victor Pedra


Més informació:

Font: Viquipèdia 

Castell d'Os de Balaguer

Obra de Victor Pedra

Al peu del castell d'Os de Balaguer hi podem trobar diverses escultures de Victor Pedra.

Castell Os de Balaguer - Art i Cultura


Tartareu

Tartareu és un poble de 122 habitants (2006) pertanyent al municipi de Les Avellanes i Santa Linya (comarca de la Noguera) situat a 538 metres d'altitud.

Ermita de Sant Miquel de Tartareu

És un antic municipi independent que el 1857 va ser annexat a Les Avellanes. El nucli urbà està dominat per les restes del castell de Tartareu, pres als musulmans pel comte Ermengol IV d'Urgell als voltants de l'any 1077.

Font Viquipèdia

Absis de l'ermita de Sant Miquel de Tartareu

Ermita de Sant Miquel

És una ermita romànica, antiga parroquial del poble, que actualment està perfectament restaurada, situada sota del castell de Tartareu. Va ser construïda entre la segona meitat del s. XII i principis del XIII, de planta rectangular, una sola nau i absis semicircular.

Església parroquial

És la parroquial de Tartareu, dedicada a l’Assumpció. Fou construïda durant el segle XVIII (1744). És una església d’una sola nau dividida en quatre trams, marcats per contraforts de pilastres adossats entre els quals hi ha emplaçades les capelles laterals, els arcs són de mig punt i sostenen una coberta de volta de canó.

Església parroquial de l’Assumpció

Castell de Tartareu

D’origen àrab, va ser conquerit per Ermengol IV d’Urgell entre el 1076 i el 1078. Ocupa la part més alta del turó que domina el nucli urbà, controlant el pas del riu Farfanya per un ramal de la hipotètica via romana i medieval que unia Balaguer amb Àger, passant per Os de Balaguer, i també el ramal que anava cap a la Noguera Ribagorçana pel pas del Llop fins a Tragó de Noguera. El castell està perfectament adaptat a les característiques topogràfiques del terreny.

Vista panoràmica des del castell de Tartareu

A la ruta entre Tartareu i Vilanova de la Sal trobem el Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Tot i que aquesta vegada no hi hem fet parada (estaven d'"exercicis espirituals"), crec que val la pena esmentar-lo.

Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és una antiga abadia de canonges regida per l'orde de Sant Agustí. És al terme municipal d'Os de Balaguer, a la comarca de la Noguera. 

El monestir allotja l'arxiu de l'historiador i col·leccionista Josep Maria Gavín i Barceló.

El cenobi es va fundar a partir de la unió de dues comunitats. D'una banda, la dels premonstratencs del monestir de Santa Maria de Bellpuig Vell, introduïda per l'ermità Joan d'Organyà al voltant del 1159, que en fusionar els seus ermitans convertits en premonstratencs el 1166, gràcies a la generositat dels comtes d'Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça de Foix, amb la comunitat establerta per Guillem d'Anglesola el mateix 1166 a Bellpuig de les Avellanes (Noguera), donà lloc a la creació de la gran abadia de Bellpuig de les Avellanes. 

Panteó dels comtes d'Urgell

El comte Ermengol VII, impulsor de la seva fundació, va deixar escrit al seu testament, l'any 1177, que volia ser enterrat a l'església del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.


Ermengol X va impulsar la reforma de l'edifici el 1303, per tal de convertir-lo en el panteó dels comtes d'Urgell. Ell fou qui va fer construir els sepulcres per als fundadors del monestir. Al mateix temps, hi fou enterrat el seu germà Àlvar de Cabrera, vescomte d'Àger i finalment s'hi féu construir el seu sepulcre, on fou enterrat. Així, s'escriu l'any 1314 al seu testament.
 .
Més informació:

Vilanova de la Sal
 
Vilanova de la Sal, o Vilanova de les Avellanes, és un poble de les Avellanes i Santa Linya, a La Noguera. Antic municipi independent, el 1857 fou annexat a les Avellanes.

Església parroquial romànica de Santa Maria de Vilanova


Està situat a 603 metres d'altitud i tenia 107 habitants en el 2006; s'emplaça en la falda del puig de Privà, dominat per l'ermita de Sant Miquel. Fa la festa major els dies 4 a 6 d'agost.

Vilanova s'originà en Privà, un poble medieval fundat a mig segle XII pel comte d'Urgell. A mitjans del segle XIV, la població començà a establir-se en terres més senzilles de cultivar, fent el nucli de Vilanova de Privà, i Privà acabà en ruïnes (se'n conserven les restes de l'església de Santa Margarida de Privà). Posteriorment, la fortuna de les salines del terme portaren el canvi de denominació del municipi. De les salines se n'extragueren entre 60 i 100 tones de sal, i s'explotaren comercialment fins al 1989; en l'actualitat s'està començant a explotar-les com a reclam turístic.

A l'església parroquial romànica de Santa Maria de Vilanova s'hi conservaren entre el 1906 i el 1967 les restes dels comtes d'Urgell, portades temporalment del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. El 2006, en les voltes del temple es van trobar uns baguls amb la documentacio del monestir del període comprès entre 1166 i 1834, que es creu que hi fou guardada arran de la desamortització de Mendizábal.

A uns cinc quilòmetres del centre urbà hi ha l'estació de tren (de l'any 1949) de la línia Lleida - la Pobla de Segur.

Font: Viquipèdia. Vilanova de la Sal

Més informació:
Gerb

Sant Salvador de Gerb ·
Foto Web Ajuntament de Gerb
Gerb és un poble que forma una entitat municipal descentralitzada pertanyent al terme d'Os de Balaguer, a l'extrem sud-oriental del municipi. L'antic terme de Gerb, de 18,19 km², que es va dissoldre a mitjan segle XIX i que va existir també durant els anys 1937-1939, només té continuïtat territorial amb el municipi d'Os de Balaguer en un sol punt, la Torreta dels Quatre Batlles. El funcionament d'una junta veïnal amb autonomia respecte a Os de Balaguer es remunta al 1904. Segons el cens del 2003 tenia una població de 371 habitants. 

Gerb es troba vora el barranc del Macip i prop del marge dret del riu Segre, a només 3 km de la capital de la comarca, Balaguer, a la qual l'uneix una carretera local. Del poble surten dues carreteres més, una cap a Sant Llorenç de Montgai i Camarasa vora el Segre, i l'altra cap a Vilanova de la Sal.

Està situat al peu de l'antic castell de Gerb, bastit pel comte Ermengol IV d'Urgell cap al 1082 com a base per a la conquesta de Balaguer, i durant uns anys va ser la capital del comtat. Més tard (1106) fou cedit a l'església de Santa Maria de Solsona.

L'església parroquial està dedicada a Sant Salvador.

L'edifici es construí amb pedres de les runes de l'antic castell i l’altar se sosté sobre dues columnes de l'època romana.

Font: Viquipèdia

Església de Santa Maria de Balaguer

Sobre la ciutat de Balaguer i en un tossal a la dreta del riu Segre, s'alça l'església parroquial de Santa Maria, que dóna a la ciutat una silueta característica i inconfusible. És un edifici d'una sola nau molt àmplia, amb capelles laterals situades entre els contraforts i amb un absis poligonal de set cares. La coberta de la nau i de l'absis és feta a base de voltes d'ogiva estrellades, que recolzen, per mitjà d'arcs torals, sobre columnes adossades a la nau o sobre capitells a l'absis. Cada un dels trams de la coberta correspon a dues capelles per banda, amb l'excepció del tram del campanar, amb volta de creueria. Tres d'aquestes capelles serveixen de vestíbuls a tres portalades que té l'església, una al mur de ponent, i una a cada costat de la nau. L'interior, l'il·luminen cinc finestrals situats a l'absis i cinc òculs a la nau central.

Església de Santa Maria de Balaguer
És un edifici de formes senzilles i compactes, sobretot a l'exterior on, a part els grans contraforts, només sobresurt l'estructura del campanar. Aquest és prismàtic, octogonal (amb una escala interior de caragol), està dividit en quatre pisos per cornises, i presenta un pis de finestres amb arc de mig punt al quart nivell.

Rosassa
Tot el conjunt ha estat objecte d'obres de consolidació, entre les quals podem destacar la incorporació recent d'estructures metàl·liques per descarregar el pes de les voltes.

Història

Els orígens de l'església de Santa Maria poden situar-se el 1189, quan Ermengol VIII signà un document que atorgava uns terrenys per a la construcció d'una nova església al costat de la de Sant Miquel, avui inesxistent. Però com que aquesta encara s'utilitzava, com també la parròquia de Sant Salvador, les obres de Santa Maria no començaren fins al 1351, gràcies a un donatiu de 30.000 sous barcelonesos del rei Pere el Cerimoniós.

Se'n desconeix el procés constructiu, però hi ha notícies que el 1392 ja s'hi instal·laren les dues primeres campanes, fet que indica que el campanar devia estar acabat. També es té notícia d'una reunió celebrada allí, presidida pel comte Jaume II d'Aragó, el 1413, per decidir les mesures a adoptar a causa del setge de Balaguer per Ferran d'Antequera, la qual cosa pressuposa l'existència d'una nau ja coberta. A mitjan segle XVI es va donar la darrera empenta per acabar les obres, després de més d'un segle de paralització. Finalment, el 24 de febrer de 1558 va ser consagrada i dedicada a Santa Maria. El 1575 va passar a ser la parròquia de Balaguer. Després de la desamortització, fou convertida en caserna i presó (1836). El culte hi fou restaurat el 1881, però el 1923 tornà a utilitzar- se com a presó, igual que durant el període 1936-39.

Més informació:

I al vespre processó


-.-



-.-