dimarts, 3 de gener de 2017

Calaceit, Mas de Toribio, Arenys de Lledó, Cretes ...

03.01.2017 Almoster, Calaceit, Mas de Toribio, Arenys de Lledó, Cretes, Calaceit ...
04.01.2017 Calaceit, Vall-de-roures, La Freixneda, Valljunquera, La Vall de Tormo, Calaceit, ...
05.01.2017 Calaceit, Cretes, Arnes, Horta de Sant Joan, Almoster ...

Enfilem camí de la comarca del Matarranya.

El Matarranya és una comarca de l'Aragó, a la província de Terol. Pren el nom del riu que la travessa. 

Hi ha molta boira, fa quasi un més que no veuen el sol. Gebrades i tot blanc, decidim anar a dinar i després fer alguna foto al paisatge que s'ho val.

Túmul I. Mas de Toribio (T.M. d'Arenys de Lledó)

Havent dinat la boira s'ha esvait, no en queda rastre i les gebrades s'han desfet ràpid amb l'escalf del sol. 

Agafem la ruta a Cretes, a mitja carretra uns cartells indiquen que estem a la vora del Mas de Toribio, on s'hi troben túmuls funeraris. Decidim fer una parada.

Mas de Toribio I (T.M. d'Arenys de Lledó)

El túmuls són enterraments de l'Edat del Ferro (que coincidiria amb les primeres fases de la cultura ibèrica) a partir dels quals podem conèixer la realitat del món funerari durant els segles VII i VI a. C. El ritual funerari d'aquest periode consistia en la cremació del cadàver en un ustrinum o pira funeraria, la col·locació de les cendres en un vas o urna que es dipositava en la càmera sepulcral formada per una caixa de lloses de pedra anomenada cista, i després es cobria de terra i pedres. L'urna s'acompanyava en ocasions d'un aixovar que ens parla de l'estatus social de l'individu, i d'altres recipients i elements simbòlics que s'han relacionat amb banquest funeraris realitzats en honor del mort, el que indica que va ser important la participació col·lectiva en el ritus d'acompanyament del difunt.


En la parida del Mas de Toribio (T.M. d'Arenys de Lledó), al començament del segle XX, membres de l'Institut d'Estudis Catalans, entre ells P. Bosch Gimpera i J. Colominas nomena com Mas de Toribio I, i que descriu com una estructura tumolar circular, d'uns 5 metres de diàmetre amb cista excèntrica a de lloses que es conserva en bon estat, amb dues mesures d'1,30 m de llarg, 0,70 d'ample i 1,10 de profunditat. Cal destacar que al costat de la cista es conserva una llosa de grans dimensions que seria la coberta, una de les poques que han arribar fins a nosaltres.

Croquis dels diaris de P. Bosch-Gimpera i J. Colominas

Es tracta d'un exemplar de grans dimensions i visibilitat, la qual cosa entronca amb les teories que donens als túmuls una funció d'ostentació de les elits socials, o de marcadors territorials, indicant el domini territorial d'una comunitat. El desequilibri que existeix entre els poblats (amb una gran eclosió d'assentaments en questa época) i els enterraments documentats fa suposar que només alguns membres de la comunitat eren entrerrats en túmuls. La manifestació d'aquestes diferències s'esdevenia també en els aixovars que acompanyaven a algunes de les urnes, amb materials de valor que cal considerar de luxe i prestigi, com el de Les Ferreres i La Clota (tots dos a Calaceit).

Mas de Toribio I (T.M. d'Arenys de Lledó)

Entre l'aixivar es va trobar un got de ceràmica fet a torn que situa la datació d'aquest enterrament al segle VI a. C. en la fase de transició a la cultura ibèrica.

Mas de Toribio I (T.M. d'Arenys de Lledó)

Camps d'oliveres amb els Ports al fons

Els túmuls, en les fonts antigues, són entesos com els marcadors de les tombes, és a dir, és un indicador monumental de la tomba. Segons L. Fontás i R. Graells en la História de los túmulos protohistóricos del Bajo Aragón, els seus constructors els van imaginar perquè duressin eternament i així poder ser vists i identificats en el futur. Els morts persistirien per les seves tombes, la seva memòria es conservaria mentre es conservés el seu monument funerari.


Ara tornem a recordar-les, després de 100 anys del seu descobriment i d el'exaustiva campanya de recerca desenvolupada per P. Bosch Gimpera al capdavant de l'Institut d'Estudis Catalans entre 1914 i 1924, labor truncada per la Dictadura de Primo de Rivera.

Mas de Toribio II (T.M. d'Arenys de Lledó)

La Comarca del Matarranya/Matarraña pot considerar-se una de les àrees pioneres en la recerca arqueològica, no solament pels primerencs descobriments, també perquè molts dels investigadors del segle XX eren naturals d'aquest territori: erudits locals com Juan Cabré, Santiago Vidiella, Lorenzo Pérez Temprado o Matías Pallarés, els qui van promoure la publicació del Butlletí d'Història i Geografia del Baix Aragó (1907-1909) on donaven a conèixer els resultats de les seves recerques. gràcies al contacte de l'anomenat "Grupo Boletín" ambmembres de l'Institut d'Estudis Catalans, en el 1914, P. Bosch Gimpera i  J. Colominas inicien un programa de recerques sistemàtiques al Matarranya tant en poblats com en els seplucres. Des de llavors, tant els monuments funeraris com els coneixaments arqueològics i materials descoberts, han estat en la foscor, excepte en puntuals publicacions d'estudi com el de Tomàs Maigí. Amb aquesta ruta, i amb les recents publicacions realitzades a càrrec d'entre altres N. Ràfels, L. Fatàs i R. Graellas, tornem a donar llum a aquests monuments funeraris.

Mas de Toribio III (T.M. d'Arenys de Lledó)

Segons la descripció de J. Colominas en el moment de l'excavació, el túmul II presentava una estructura d'uns 3 metres de diàmetre, amb cista excèntrica de lloses en la qual es va trobar un vas fet a mà i una lloseta de pedra circular que seria la tapa. Fa l'efecte que és un dels escasos enterraments del conjunt que estava intacte.

Mas de Toribio III (T.M. d'Arenys de Lledó)

En quant al Mas de Toribio III, unicament es trobava la cista que contenia restes d¡ossos d'un petit vas fet a mà, amb una de les lloses laterals i la de la capçalera, la tercera havia caigut cap el costat.

Pitjor conservat es troba el túmul Mas de Toribio IV del qual únicament es pot observar la llosa lateral i la del tancament de la capçalera.

Posta de sol


Cretes

Queretes (o Cretes) és una vila i municipi de la comarca del Matarranya (província de Terol, a la comunitat autònoma d'Aragó).

Parroquia de San Juan Bautista

El 8 d'octubre de 1530, fou el dia en què la vila es pogué alliberar del domini de l'Orde de Calatrava i passà a ser vila reial. En un primer moment, la vila va pertànyer als senyors de Cambrils i al Bisbat de Tortosa, però després l'orde de Calatrava s'apoderà dels seus dominis. L'any 1295 el bisbe de Tortosa arrendà la vila per una quantitat de 3.000 sous, però tot seguit es negà a pagar, argüint antics drets. Després de moltes lluites entre l'orde i el bisbe, els queretans es posaren al costat del bisbe i acordaren que es posarien sota l'advocació del sant del dia en el moment que es deslliuressin del domini de l'orde. Per això avui celebren la festa major el 8 d'octubre, en honor a Santa Pelaia.

Finestra
La vila sempre ha tingut una gran tradició artística, no debades al seu terme, en concret al barranc de Calapatar i al dels Gascons, es descobriren les primeres pintures rupestres de tipus llevantí. Després els ibers, en la gran quantitat de poblats escampats arreu del terme, feren de les seves, i al poblat del Mas de Magdalenes es trobà una estela amb la inscripció <CALUSENDAR>. Avui a la població hi ha una exposició permanent sobre la llengua d'aquest poble.

Cretes ofereix actualment al visitant nombrosos records de l'esplendor d'èpoques passades en forma de portals, finestrals gòtics i escuts heràldics, així com pintorescos carrers amb arcades. Al centre de la vila despunta la majestuosa església parroquial de l'Assumpció, edifici d'estructura gòtica amb la façana plateresca on es llegeix:

"A costa de Cretas hem va fer Xado".


A poc més d'un kilòmetre de la població, hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia, edifici gòtic-renaixentista de pedra i campanar d'espadanya. Darrerament s'ha presentat un llibre sobre la història d'aquests dos edificis, a càrrec dels historiadors Hilari Muñoz, Joan Yegüas i Joan Lluís Camps.

Portal de Sant Antoni

Josepa Serrano, era filla d'aquesta població, i estava casada amb Estanislau Figueras, president de la Primera República Espanyola. També era fill il·lustre de la població el torero Nicanor Villalta (1897-1980) i el bisbe Juan José Omella Omella (actualment arquebisbe metropolità de Barcelona).

Més informació: Cretes a Viquipèdia

Balcó

Gravats a les pedres


Calaceit

Calaceit és un municipi catalanoparlant de la comarca aragonesa del Matarranya, dins de la província de Terol.


Toponímia. El nom deriva de l'àrab qala'a Zayd, قلعة زيد la fortalesa de Zayd. L'existència a Aragó de diversos topònims que inclouen la paraula Zayd (Beseit, Saidí, la Zaida, Binacet, etc.), suggereix la presència de la minoria xiïta zaydí en els districtes a l'est de Saraqusta.

La vila de Calaceit es troba a 511 m d'altitud, en la carena d'un serrat que forma la divisòria d'aigües entre el riu d'Algars i el Matarranya, en el qual sobreixen els tossals de Sant Antoni, de Sant Cristòbol i del Castell. El nucli més antic es formà al voltant de l'antic castell, del qual no queden restes visibles, on es bastí també la primitiva església de Sant Pere, sembla que en el mateix indret on es trobava l'antiga mesquita.



L'església arxiprestal de Santa Maria, al centre de la vila, és d'estil barroc i fou construïda en 1696-1710 sobre l'antiga església gòtica. D'àmplies proporcions, té tres naus i cúpula damunt el creuer. La magnífica façana decorada amb columnes salomòniques i bells relleus té tres portes clavetejades per claus afiligranats únics en el seu gènere. Conserva la relíquia de la Santa Espina, en un reliquiari de plata neogòtic, de gran devoció. 

L'edifici de la Casa de la Vila es va construir a principis del segle XVII. Tal com informa Santiago Vidiella (1896), el 22 d'octubre de 1606 l'Concejo de la vila va decidir la construcció del seu domus comunis i l'11 de gener de 1609 es va signar la capitulació d'aquesta obra. El seu artífex va ser Pedro Pizarro, mestre picapedrer alcañizano. Les obres es van concloure en 1613.

Recomanacions:

El Museu Juan Cabré, ubicat dins el nucli històric de Calaceit, localitat en la qual va néixer l'arqueòleg i pintor Joan Cabré.

Calaceit. Museu Joan Cabré. Figures votives ibèriques (bronze)

Poblat iber de San Antonio.Amb dues fases de desenvolupament: una, inicial, corresponent als segles V i IV aC, situada a la part més elevada del turó, i una altra posterior, datada al segle III aC, que va ampliar el primer nucli d'ocupació construint noves alineacions d'habitatges disposats en terrasses adaptades al terreny i envoltant d'una muralla, torrasses i altres estructures defensives. El moment d'apogeu del poblat se situa al segle III aC.



Poblat Ibèric "Tossal Redó". Que inclou dos poblats molt propers. Un, denominat tradicionalment com "poblat petit de Tossal Redó", pendent de recuperació, mal conservat i mal conegut; i el "poblat gran" que és el que recentment recuperat i fet valdre. Aquest poblat gran de Tossal Redó se situa en un turó de poca elevació presenta un urbanisme de model de carrer central, presentant un eixamplament cap al fons.A banda i banda d'aquest carrer es disposen mig centenar de cases de planta quadrangular amb les portes d'accés cap a aquest carrer.Entorn del poblat es conserven restes de dos petits recintes emmurallats. Maqueta

Calaceit. Museu Joan Cabré. Figures votives ibèriques (bronze)

Poblat Ibèric "Els Castellans". Excavat en la seva pràctica totalitat per P. Bosch Gimpera entre 1910-1912. Es tracta d'un assentament amb disposició urbanística de carrer central amb cases de planta rectangular adossades als seus costats. Al nord, aquest carrer central acaba en unes escales que permeten l'accés a un gran bastió que protegeix per aquest costat l'assentament.

Calaceit. Museu Joan Cabré. Figures votives ibèriques (bronze)


Enllaços relacionats: Associació Cultural del Matarranya 

La Vara (unitat de longitud)

La vara (mesura) acostumava a estar situada a les arcades d'on es celebrava el mercat. A Calaceit encara avui está situada a la plaça on cada dijous celebren el dia de mercat.

Vara (unitat de longitud)

Una vara és una unitat de longitud antigament usada profusament a Europa i que equival a tres peus però de dimensions variables segons la zona respecte de la longitud del peu. A Catalunya normalment equivalia a 4 pams o a 3 peus i a Lleida i Tarragona era equivalent a 0,7 metres. A Espanya la longitud de la vara oscil·lava entre un màxim de 0,912 metres a Alacant i un mínim de 0,768 m a Terol. La més usada era la vara de Burgos, de 0,835 905 metres, tres peus de 0,278635 metres.


Si us agafa la gana ... a peu de carretera que circumval·la el poble, Fonda Alcalá. Av de Catalunya, 57, Calaceit. Telèfon 978 851028 (trucar abans d'anar-hi, acostuma ser un lloc força concorregut).

Històrica fonda fundada el 1922 per M. Alcalá, on podreu degustar les seves famoses mongetes blanques (fesols) amb arengada, ternasco d'Aragó en cocció a foc lent, gelat de torró amb xocolata calenta.

Gastronomia: Les olives negres varietat empeltre (d'Aragó), poden adquirir-se a la cooperativa. També les olives verdes varietat sevillana de casp o gordal i els bons olis. 

L'Hotel Cresol  

Recomanable la visita al hotel ("museu") Cresol, carrer Santa Bárbara, 16. Segurament us trobareu a la Rosa, encantadora com sempre que us atendrà de meravella. 


Sabates xineses de seda

Calaceit a Viquipèdia


-.-

3 comentaris:

  1. Si et vas fixar a l'església de Cretes a la seva portalada hi ha representat la figura de Deu, que en cap altra església es dona.

    ResponElimina
  2. Et refereixes a la que hi ha al frontó de damunt de les fornícules?
    Una façana notable, molt ben proporcionada. És nota que en aquell moment al bisbat de Tortosa tenia "quartos".

    ResponElimina