diumenge, 31 de desembre de 2017

L’església de Sant Pere d’Orjot del municipi d’Eras Bòrdas de Les, al Coserans

Eras Bòrdas de Les (francès Les Bordes-sur-Lez) és un municipi francès, situat a la regió d'Occitània, departament de l'Arieja.

Sant Pere d’Orjot d’Eras Bòrdas de Les. Coserans

En aquest municipi es troba enterrat el guerriller antifranquista Marcel·lí Massana i Balcells (1918-1981).

Font Viquipèdia
 
Decoració mural romànica apareguda al cilindre absidal de l'església d'Orjot, Eras Bòrdes de Lès, en enretirar el retaule
del segle XVIII. Fotografia Anem a pams

Sorpresa medieval rera un retaule barroc: les pintures murals romàniques de l’església de Sant Pere d’Orjot del municipi d’Eras Bòrdas de Les, al Coserans

Carles Mancho / Sàpiens

El 3 d’octubre la Direcció Regional d’Afers Culturals (DRAC) del departament francès de Migdia Pirineus emetia un comunicat de premsa: a l’església d’Orjot del municipi d’Eras Bòrdas de Les, al Coserans, ha estat realitzada una important troballa. La notícia ens arribava a travès dels nostres col·legues Emmanuel Garland i Olivier Poisson que ens l’enviaven fa pocs dies tal com la recollia el diari francès La Dépêche el dia 5 d’octubre.

Decoració mural romànica al cilindre absidal. Per odre els personatges: Sant Pau, Sant Pere, Sant Andreu i Sant Jaume.
Als peus signes zodiacals, per ordre: Lleó, Escorpió, Cranc, Balança.

La troballa consisteix en unes importants restes de pintura mural romànica a l’absis de l’església. Com és freqüent, les pintures restaven amagades rera un retaule del segle XVIII y en enretirar-lo han quedat a la vista una part dels murals romànics. Es tracta de les figures de cinc apòstols sota arcs. A l’eix del mur, i dividint  els grups d’apòstols, s’hi pot veure una finestra en que destaca la qualitat de la decoració ornamental de cintes en ziga-zaga.

La imatge correspon a Sant Bertomeu, als peus un signe zodiacal (Capricorn)
Restes d'una altra figura desapareguda a l'obrir el forat de la finestra

A l’esquerra de la finestra trobem, identificades mitjançant inscripcions en llatí, les figures de Pere (S P.r.) amb les claus, un apòstol no identificat i Bartomeu (S Bartolomevs); a la dreta, les d’Andreu (S Andreas) i Jaume (S Iacobi). La perforació de l’absis durant els segles XVI i XVII per a obrir-hi unes finestres va ser la causa probable de la destrucció de la resta de figures així com de la inscripció del cinquè apòstol conservat. En total devien ocupar el mur cilíndric deu apòstols i, per tant, tal i com passa en d’altres indrets, com Sant Climent de Taüll mateix, la resta d’apòstols i d’altres figures de sants, si les hi havia, devien decorar les parets i pilars del presbiteri, ja fora de l’absis.


Per sota dels apòstols es conserven cinc figures del zodiac dins medallons semblants als que veiem a Santa Maria de Taüll. Les destruccions també han afectat aquesta part de la decoració però el conservat ho és en un magnífic estat que permet d’identificar les representacions del capricorn (signvm c………), el lleó (signvm leonis), l’escorpí (signvm …rpionis), el cranc (signvm can.ris) i la balança (signvm pesis).Destaca la qualitat de la conservació, amb uns colors esplèndids, com poques vegades es poden veure. Trobareu una bona galeria amb les imatges a la mateixa pàgina del DRAC que és la font de les imatges que veieu en aquest bloc.

Capricorni

Lleó i Escorpí

Cranc i Balança

L’estructura decorativa d’aquest absis és molt habitual. L’espai central figuratiu és tancat en la part alta mitjançant una cornisa decorada amb una greca amb efectes de profunditat. El mateix motiu apareix per sota de les figures, en aquest cas en forma de greca en espiral. La part inferior apareixia decorada mitjançant una reproducció de cortinatges de la que només en resten alguns framents. Malhauradament, la conca absidal propiament dita apareix en l’actualitat pintada amb un blauet intens, rera el qual s’ignora s’hi ha restes de la decoració original romànica.
.
Detall de Sant Bertomeu

Cenefa

Després d’aquestes troballes l’església ha estat tancada per tal de protegir la descoberta. No serà fins al 2013 quan s’emprendran les tasques de museització necessàries per a fer-les visitables. En el projecte està previst la realització de petites prospeccions per tal de veure si hi ha més restes ocultes sota els enlluïts posteriors.

Com acostuma a passar amb aquestes descobertes inesperades també la premsa d’aquí se n’ha fet ressó. En primer lloc el diari Ara en l’edició del 10 d’octubre. Quatre dies més tard ha estat el diari El País el qui ha recollit la notícia.

Restes de pintura sota l'estuc

Més restes

Es pot apreciar una crucifixió i a la seva esquerra la lluna, a la dreta suposadament hi correspondria el sol

Detall de la lluna

La importancia del conjunt, tal i com destaca la professora Milagros Guardia, membre de l’IRCVM i directora d’Ars Picta, únic grup a Catalunya que s’ocupa de l’estudi de la pintura romànica, rau en el fet que una troballa com aquesta a la cara nord dels Pirineus serveix per completar el panorama d‘una pintura mural romànica que, fins ara, només comptava en aquell territori amb l’important conjunt conservat a la catedral de Sent Líser de Coserans.

Un bon guia, membre voluntari de l'Association Patrimoine Art Culture de Bordes sur Lez i una guiri

Sempre és inevitable voler establir comparacions ràpidament, i des del DRAC de Migdia-Pirineus els responsables apunten a la vinculació amb els conjunts de Taüll. No hi ha dubte que la proximitat hi és. Tant a nivell iconogràfic, com en la solució dels plecs dels medallons tancant els signes del zodiac a Orjot i animals a Santa Maria de Taüll i a San Baudelio de Berlanga, les altres úniques dues esglésies on trobem aquest motiu, gairebé idèntic. Ara bé, com ha pogut detectar, Cristina Tarradellas, investigadors d’Ars Picta que s’ocupa dels conjunts andorrans, el signvm pesis, la cara de dona o el sant Pere són molt propers a algunes de les figures de les peculiars pintures de Sant Martí de la Cortinada a Ordino (Andorra). Per tant, d’entrada, una nova baula que ens parla de les connexions, que sabem freqüents, entre diferents territoris Pirenencs.


El millor de tot per als qui ens dediquem a les pintures romàniques és que sempre sembla que ja no hi hagi d’haver cap troballa més, doncs els serveis de patrimoni i de conservació, els museus i els investigadors sembla que ja hagin aixecat totes les pedres, llevat totes les capes de calç i apartats tots els retaules, i malgrat tot les troballes no s’aturen i segueixen sorprenent-nos.

Decoració mural romànica al cilindre absidal. Per odre els personatges: Sant Pau, Sant Pere, Sant Andreu i Sant Jaume.
Als peus signes zodiacals, per ordre: Lleó, Escorpió, Cranc, Balança.

Aquí trobareu una bona galeria amb les imatges

Més informació en l'espai dedicat a l'església de Sant Germeri d'Orjot.

Sant Pere d’Orjot d’Eras Bòrdas de Les. Coserans

http://patrimoine-bordes.pagesperso-orange.fr

10/10/2012 Descobreixen a Eras Bòrdas de Les unes pintures comparables a les del Mestre de Taüll, informa 'La Dépêche'. Ara.Cat

Imatges de TV3 del descobriment de les pintures de Ourjout 


Per primera vegada, els mostrem per televisió els frescos romànics que s'acaben de descobrir a l'Arieja, molt a prop de la Vall d'Aran. Han aparegut quan s'ha retirat un retaule per restaurar-lo. La qualitat i l'estat de conservació dels frescos trobats ha sorprès els especialistes, que els relacionen amb les pintures de les esglésies de la Vall de Boí. Aquesta possibilitat l'estudien tècnics del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que s'han traslladat fins a la capella d'Ourjout per treballar-hi conjuntament amb els especialistes francesos.

Localització: https://goo.gl/maps/WP7v3ySJ9Hp



-.-

dissabte, 30 de desembre de 2017

Blancafort, L'Espluga de Francolí, Cervià de les Garrigues, Vinaixa ...

Avui comencemuna mica tard, per això intentarem aprofitar el dia de la millor manera gastronómica ...

Blancafort

Blancafort

Blancafort és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà.

El poble es troba a la part central de la Conca de Barberà, a 428 metres d'altitud, al vessant meridional de la serra del Tallat. El seu terme és força accidentat, i està drenat per nombrosos torrents que discorren en direcció nord-sud. Pertany al que es denomina la Conca estricta, i el principal conreu n'és la vinya.

Documentat des del 1207, va ser format a la segona meitat del segle XII a redós del seu castell, que va formar part del Ducat de Montblanc (ss. XIV-XVIII), i del qual tan sols en resta el topònim del tossalet on estava situat.

Al segle XVIII pagaven delmes a la mitra, a la vila de Montblanc, al seu castlà i al monestir de Vallbona de les Monges. La major part de les seves cases foren bastides a la fi del segle XVIII i al principi del XIX; es destaca per la seva magnificència i construcció la Casa Minguella, coneguda popularment per Cal Cavaller (segle XVII), on apareix, a la seva façana, l'escut nobiliari de la família.

Més informació: Wikipedia

En realitat el fet de passar per Blancafort era passar per l'agrobotiga de la cooperativa per  anar a buscar un vi Trepat molt especial, una petita joia de la Denominació d'Origen Conca de Barberà, el Vi Dolç Trepat Domenio  

Una descoberta que vàrem fer a la edició de la 7a fira del Trepat a Barberà de la Conca

VI DOLÇ DOMENIO TREPAT

Cellers Domenys elabora el primer vi dolç de Catalunya amb la varietat trepat

Cellers Domenys, una de les cooperatives més grans i sòlides del territori fruit de la unió de set cooperatives catalanes (Sant Jaume dels Domenys, Banyeres del Penedès, La Bisbal del Penedès, Rocafort de Queralt, Blancafort, Rodonyà i Pira), ha elaborat el primer vi dolç de Catalunya amb la varietat Trepat. La presentació del vi dolç Domenio Trepat va tenir lloc el passat any en el marc de la setena edició de la Festa del Trepat 2016.

El vi dolç Domenio Trepat té una bona capa de color grana i abundant llàgrima. Aromes molt intensos de fruites sobremadurades com les figues, panses, orellanes i poma confitada transmeten al nas records refrescants de les espècies dolces com la canyella, la nou moscada i l'anís. En boca presenta una entrada dolça i potent, donant com a resultat un vi molt saborós i llaminer.

El Vi Dolç Domenio Trepat se suma a la triologia que va treure Cellers Domenys al mercat l’any passat: Domenio Trepat, Ull de llebre i Sumoi. La gamma Domenio representa l’aposta de Cellers Domenys pels vins de territori elaborats amb varietats històriques. En solitari, sense cupatges, cada vi desgrana l’essència de la varietat i el seu propi terrer.

Els CELLERS DOMENYS

Cellers Domenys: 7 cooperatives unides per configurar una de les entitats més grans i sòlides del territori. Una organització amb més de 500 socis, més de 2.500 hectàrees de vinya, més de 200 d’olivera i amb presència a diferents circumscripcions territorials: al Baix Penedès, a La Conca de Barberà i a l'Alt Camp. Des de 1917 l’entitat avança al costat de socis i clients buscant el compromís amb les persones i el territori.

http://www.cellersdomenys.com

La gamma de vins DOMENIO representa l’aposta de Cellers Domenys pels vins del territori elaborats amb varietats històriques. 

En solitari, sense cupatges, cada vi desgrana l’essència de la varietat i el seu propi terrer.

Així que, ja que hi estem posats, aprofitem l'avinantesa per provar algun dels productes. El Domedio Trepat i el Domenio Sumoi, el Domenio Ull de Llebre el reserven per la propera ocasió, sempre va bé deixar quelcom pendent i tenim excusa per tornar.

DOMENIO TREPAT

Bona capa de color grana i llàgrima abundant. Intensos aromes cítrics que recorden la pell de taronja, mango, mandarina, frescos com d’eucaliptus, i el romaní. També apareixen notes especiades d'anís i pebre vermell.

Presenta una entrada seca amb un pas ampli, llarg i refrescant marcat per l’acidesa. Es un vi fresc i persistent.


Varietat: Trepat  
Anyada: 2014 
Alcohol: 14%  
Servei: 15-18ºC
DO Conca de Barberà


DOMENIO SUMOI

Bona capa de color violaci i llàgrima abundant. Intensos aromes de fruits com la garrofa i les avellanes, dolços com la figa i el codony. En segon terme s'aprecien les notes fresques d’espígol i xiprer barrejades amb les notes especiades de la canyella i la nou moscada.

Presenta una entrada dolça i estructurada. Amb bona acidesa i un final llarg i dens.


Varietat: Sumoi  
Anyada: 2013  
Alcohol: 13% 
Servei: 15-18ºC



L'Espluga de Francolí

L'Espluga de Francolí és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà. El nom de la vila prové del llatí spelunca ("espluga, cova"), mot amb què ja era coneguda al segle XI, en referència a les nombroses balmes i cavitats dels voltants de la vila, entre les quals la cova de la Font Major, per on discorre sota terra el riu Francolí, descoberta per casualitat el 1853 i que es pot visitar, juntament amb el museu que hi ha instal·lat. És la màxima atracció turística de l'Espluga.
És a l'extrem sud-oriental de la comarca, entre la serra del Tallat al nord, al límit amb les Garrigues i l'Urgell, i les cingleres del bosc de Poblet i la Pena, de les muntanyes de Prades, al sud; entremig, la plana i el barranc del Reguer, amb camps de conreu i vinyes. Limita al nord amb Fulleda, Senan i Vallbona de les Monges, a l'est amb Blancafort i Montblanc (que també hi limita pel sud) i a l'oest amb Vimbodí i Poblet.

Llocs d'interès:
  • La Cova de la Font Major i a la resta de Coves de l'Espluga permeten una visita museogràfica, de formació i/o d'aventura.
  • L'Antic Hospital de l'orde de Sant Joan, fundat pels cavallers hospitalers tot i que l'edifici actual, gòtic, data del segle XIV.
  • L'església vella de Sant Miquel, del segle XIII, molt austera, de transició entre el romànic i el gòtic. El 1837, sota les escales de l'església, s'hi van amagar les restes dels reis catalans que havien estat profanades al monestir de Poblet. Incendiada el 1873 durant la Tercera Guerra Carlina, es va construir a la mateixa plaça l'església nova, d'estil neoclàssic, aprofitant les pedres de l'antic castell;

Interior de Sant Miquel

Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí. Obra de Dani Freixes



  • El Casal de l'Espluga, obert el 1962, també sota el mecenatge de Lluís Carulla. És el centre de tot un conjunt de serveis com ara hotel, parc infantil, pavelló poliesportiu, discoteca, escola de música, auditori, cinema, etc.
  • El museu Fassina Balanyà, antiga fàbrica del segle XIX dedicada a la producció d'aiguardents, museïtzada recentment i que forma part del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

No ha sigut casual passar per l'Espluga, la idea era passar a buscar quatre neules, joies, arrugats, carquinyolis i algun torró a la Pastisseria Farré Gamell, de les millor.

Les neules no van arribar a Nadal

La Pastisseria Farré Gamell, situada a la plaça de l'Església de l'Espluga de Francolí, és especialista en carquinyolis cuits amb forn de llenya, producte amb Denominació d'Origen Comarcal. Són pastissers des del 1888 i han estat reconeguts amb el distintiu de Mestre Artesà.

Carrer de Sant Antoni 2
43440 Espluga de Francolí
Telèfon 977 870 406
E-mail info@farregamell.cat
Web http://www.farregamell.cat
https://www.facebook.com/farregamell
_._

Avui hem complert quelcom que tenia penden de feia temps, una promesa per complir, visitar a la Carme i els seus fogons


Els Fogons de la Carme 

http://www.elsfogonsdelacarme.cat

Al nucli antic de Cervià de les Garrigues, terra d’oli, pa petit i ametlles garrapinyades, trobareu els Fogons de la Carme, el restaurant familiar dirigit per la Carme Mora, cuinera de vocació i ara de professió que va parar les seves taules, per primera vegada, l’any 2007.

Les  propostes gastronòmiques es basen en les receptes de la nostra terra, que hem heretat de les padrines de casa, amb un toc modern i innovador que hi aporta la Carme. Cuina tradicional, de cocció pacient i amb l’oli d’oliva verge extra del camp de Cervià com a protagonista, que podreu disfrutar tant al menjador de pedra, al celler, o bé a la terrassa de les nits màgiques d’estiu. Els tres espais ens permeten compaginar, sopars d’encant o dinars familiars.

Apostem per la gastronomia de la terra i la maridem amb els vins de la terra, per això hi trobareu vins i caves d’arreu, però sobretot vins de la comarca.

Estimem la nostra terra i valorem els productes que hi neixen, l’entorn on vivim ens agrada i per això ens sentim orgullosos de que ens visiteu. Formem part de la Ruta del Vi de Lleida, creiem en l’oliturisme, … apostem per conèixer un territori a través del paladar. Hi sou convidats! 

Els Fogons de la Carme

A Facebook:
Carme Mora Fogons de la Carme 
Els fogons de la Carme 

Instagram! @fogonsdelacarme

Com arribar-hi:
https://goo.gl/maps/zv87vxpsmuz

Disposen d'una extensa i acurada carta de vins que els hi ha valgut algun premi i durant l'àpat hem tingut ocasió de degustar l'Alges del celler Clos Pons.

ALGES

Bon representant de la viticultura extrema de Les Garrigues, Clos Pons Alges reuneix en un mateix vi tradició i modernitat.

Potent, equilibrat, amb fragància i afruitat, Alges s’expressa en nas com pura fruita, acompanyat per una fusta lleugera que el fa elegant i subtil.

Els fruits vermells amb notes acompotades, la regalèssia i les cireres destaquen sobre notes minerals, fons especiat i una marcada acidesa que el fan fresc i agradable.

L’equilibri és la nota més important d’aquest vi golós i, dit en termes anglosaxons, molt sexy, fet que invita a prendre una copa rere altra.

Varietats: Ull de llebre, Garnatxa i Syrah 
Anyada: 2012 
9 mesos en botes de roure noves de 1r i 2n any.
Vinyes de L’ Albagés.
500 metres d’altitud.
Verema manual en caixes de 15 kg.
Botella bordelesa Expresión de 0,75 l. i 1,5 l.
Premis i mencions
Denominació d'Origen Costers del Segre

Hem fet petar la xerrada amb la Carme una bona estona, una dona encatadora, entusiasta de la feina, el bon gust i plena d'energia. Després hem enfilat el camí de retorn a casa sense deixar de  passar per Vinaixa i aprofitar per contemplar la portalada de l'església parroquial de Sant Joan Baptista, romànica del s XIII de l'escola de Lleida.


Vinaixa

Vinaixa és un municipi del sud-oest de la comarca de les Garrigues, a la província de Lleida. La indústria de la pedra és l'activitat econòmica principal. En el seu terme municipal hi ha nombrosos boscos de pins.  

Església de Sant Joan de Vinaixa

El nucli de Vinaixa sorgeix en el segle VIII, a partir d'un enclavament àrab al voltant d'un castell. Al segle XII, el poble s'anomenava Avinaixa (de l'àrab, Ibn Aisa 'fill d'Aixa'). El Castell de Vinaixa (Cal Tarragó) se situa al punt més elevat de la vila (482 metres), al carrer del Calvari. És un antic guistan àrab (segle VIII) amb honors de castell, al voltant del qual s'ordenà el poblat de Beni-Aixa, del qual pren el nom el municipi de Vinaixa, i fa referència a la família propietària dels béns i les terres de la zona a l'època àrab. Actualment és de propietat particular.

Capitell

Amb l'avanç dels cristians, el nucli fou repoblat per Ramon Berenguer IV, el qual va atorgar carta de poblament al segle XII a gent de Tàrrega. Berenguer de Puigverd va concedir diversos instruments a favor del monestir de Poblet, que en el segle XIII va adquirir la jurisdicció total. La Casa de Poblet ("Cal Panxa") és una antiga propietat dels capellans de Poblet, que havia estat durant uns segles un lloc on es recaptaven impostos pel Monestir de Poblet. Preserva el segell de l'abat Copons a l'arc de la portalada i a l'interior de la casa es troben tres arcs d'estil gòtic, on cada pedra té la seva història. Actualment és de propietat particular.

Capitell

Església de Sant Joan de Vinaixa

Sant Joan de Vinaixa o Sant Joan Baptista és una església de Vinaixa inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba a llevant del poble de Vinaixa, en una posició elevada i amb edificacions adossades.

Església de Sant Joan Baptista

Descripció:

L'església és d'una nau amb absis semicircular, coberta amb volta de canó apuntat sobre arcs torals. La façana és centrada pel portal de mig punt, amb tres arquivoltes en degradació que presenten un tipus d'ornamentació derivat en alguns dels seus esquemes de l'escola de Lleida, així ho palesa l'ús de puntes de diamant, i una variació sobre l'encreuament d'arquets, característics d'aquesta escola. El campanar d'espadanya és posterior, així com una capella de gust neoclàssic adossada al mur de migdia. Procedeixen d'aquesta església algunes peces gòtiques de gran interès. A la sagristia resten pintures murals romàniques.

Portalada

Historia:

L'església parroquial de Vinaixa demostra la pervivència de formes arquitectòniques pròpies del segle XIII en les primeres dècades del 1300. L'obra fou començada el 1301 pel mestre d'obres Arnau Colomera, d'acord amb el disseny de fra R. de Lebossà. Ben aviat, però, Colomera fou substituït pel mestre R. Piques, que acabà l'obra el 1318.

El 1340 l'escultor i pintor Guillem Seguer féu les imatges de la Mare de Déu i l'Infant i de Sant Joan, avui framentàriament conservades després que fossin malmeses el 1936. El 1420, el pintor Ramon de Mur féu el retaule de Sant Pere (avui al Museu Diocesà de Tarragona) i, poeteriorment, Bernat Martorell obrà el dels Santa Joans, conservat fragmentàriament entre el Museu Diocesà de Tarragona i el Museu d'Art de Catalunya.

Fonts:
Museu Diocesà de Tarragona
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Joan_de_Vinaixa

_._


_._

dijous, 28 de desembre de 2017

Montclar d'Urgell, Cubells, Vilves, Artesa de Segre, Vernet, Agramunt ...

2017.12.28 Montclar d'Urgell, Cubells, Vilves, Artesa de Segre, Vernet, Agramunt ... ...

Montclar d'Urgell

Montclar, també conegut com a Montclar d'Urgell per diferenciar-lo de Montclar (municipi del Berguedà), és un poble del nord-oest de la comarca de l'Urgell pertanyent administrativament al municipi d'Agramunt. El seu antic terme està separat geogràficament del d'Agramunt i de la mateixa comarca urgellenca i i enclavat dins la Noguera. Està voltat pels municipis d'Artesa de Segre al nord i a l'est, Preixens al sud i Foradada a l'oest. S'hi arriba a partir de la carretera C-14, està situat a 25 km de Tàrrega, capital de la comarca. Hi passa el canal d'Urgell, en bona part subterràniament a través de la mina de Montclar. El poble està situat a la carena de la serra de Montclar, que travessa el terme d'est a oest. Montclar com a població va ser municipi en solitari fins a 1857 moment en què es va crear el municipi de Doncell conjuntament amb les poblacions veïnes de Donzell d'Urgell, Les Puelles i Rocabertí de Sant Salvador, fins que finalment el 1970 totes les poblacions del municipi de Doncell van passar a formar part del municipi d'Agramunt. Està comunicat per carretera local amb la C-14 entre Artesa de Segre i Agramunt.


Encara en subsisteix l'antic castell de Montclar, reformat al segle XVII per convertir-lo en una mansió senyorial i restaurat l'any 1970 (el 1831 era propietat del marquès de Palmerola). L'església parroquial està dedicada a Sant Jaume, i en depèn el poble de Marcovau, al terme veí de Foradada.

La Moreneta, capelleta al carrer

Castell de Montclar

El majestuós Castell de Montclar presideix el poble que duu el seu mateix nom. El castell està edificat sobre les restes d'una antiga torre de l'homenatge romana. El castell està documentat des de l'any 981, el que el converteix en el més antic de la zona. En el seu interior encara es pot observar part de la paret que formaba la torre de l'homenatge romana del segle II. La major part de la primera planta del castell actual es va construir en el segle XIII. I les plantes superiors van ser remodelades després de la reconquesta cristiana i actualment mostren una elegant arquitectura del renaixement català, que data dels segles XVI i XVII. El castell va ser restaurat el 1970, es va declarar Monument Historicoartístic de caràcter nacional l'any 1979 i actualment és visitable tots els diumenges.

Afegeix la llegenda

Tan sols sis famílies han estat propietàries del castell de Montclar des de la reconquesta cristiana: els Tost (fins a 1067), els Cabrera (1067-1179), els Ribelles (1179-1418), els Ponts (1418-1689), els Despujol (1689-1986) i els Miguel (des del 1986).

Horaris de visita

Església de Sant Jaume de Montclar

L'església parroquial de Sant Jaume és dedicada a Sant Jaume. Construïda al segle XVII és d'estil barroc. L'edifici és de pedra, té un altar major i sis altars laterals. Una particularitat que la fa única són els dos cors, que a diferència de totes les esglésies en què es col·loquen un a cada costat, aquests estan col·locats l'un sobre l'altre. El cor de dalt sols accessible des del castell i permetia que els nobles veiessin la missa sense barrejar-se amb les classes baixes. Actualment s'hi segueix oficiant missa tots els diumenges, moment en què es pot visitar l'interior.


Cubells

Desde Cubells, al fons la Serra de Bellmunt

Cubells és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, al Marquesat. El poble és a la carena de la serra de Montclar, que travessa el terme d'est a oest i s'estén des de l'alineació muntanyosa que formen les serres Carbonera i de Boada, al nord, fins a la ribera del Riu Sió, al sud, riu que en constitueix en gran part el límit meridional.

El castell de Cubells fou adquirit el 1050, juntament amb el de Camarasa, per Ramon Berenguer I a l'emir Yússuf ibn Sulayman al-Mudhàffar de Larida i passà a formar part de la marca de Camarasa.

Des de Cubells, Ramon Cabrera va redactar el 5 de novembre del 1848 un escrit anomenat Notícies de Cabrera, que es publicà en el diari L'Union de París, on explica la situació de la guerra dels Matiners.

Llocs d'interès
  • Església romànica de Santa Maria del Castell, té una valuosa porta, decorada amb llaceries morisques del segle XIII.
  • Capella romànica de Sant Miquel (segle XII), restaurada recentment i utilitzada com a local per a activitats socio-culturals.
  • Església parroquial de Sant Pere, romànica amb elements gòtics (segles XII-XIV), conserva el notable retaule de pedra de Santa Úrsula de la segona meitat del segle XIV, de l'escola de Lleida i una Mare de Déu del segle XIII.
Pàgina web de l'Ajuntament
Pàgina dedicada al poble

Santa Maria del Castell de Cubells

Santa Maria del Castell de Cubells

Santa Maria del Castell de Cubells és l'església del castell de Cubells al municipi homònim de la comarca de la Noguera declarat bé cultural d'interès nacional.


L'església de Santa Maria està situada al punt més alt de la vila, i és l'únic element conservat de l'antic castell de Cubells que ocupava l'espai on avui s'obre la plaça. Al costat de tramuntana s'hi aixecà un nou temple i l'església romànica actuava d'atri. Amb la restauració s'ha segregat. Bastida al segle XIII, és un exponent del darrer romànic de "l'escola de Lleida". L'edifici originari, de dimensions reduïdes, és d'una nau i absis semicircular, el qual és precedit per un eixamplament de la nau a manera de tímid transsepte. El parament extern és decorat per una cornisa sobre mènsules que corre per sota del ràfec de la teulada. La nau, coberta amb volta de canó apuntada, sobre arcs torals, fou allargada pel costat de ponent l'any 1748, amb la construcció d'un cor sobreposat i l'obertura d'un senzill portal.


Tret d'algun detall ornamental de l'interior, la decoració escultòrica es concentra a la magnífica portada romànica del mur de migdia. Emmarcada en un cos sobresortint, rematat per una cornisa amb mènsules figurades, és formada per sis arquivoltes en degradació, l'última de les quals forma guardapols. Les arquivoltes, que descansen sobre sis parells de columnes monolítiques, compten amb uns motius temàtics i ornamentals que formen part dels repertoris emprats pels tallers lleidatans fins entrat el segle XIII: dents de serra, puntes de diamant, arquets entrellaçats, etc., si bé en aquest cas es dóna un predomini de l'entrellaçat, així com dels relleus baixos amb figuració. El fris continu, que subratlla la línia d'impostes i en el qual es perfilen una mena de capitells sobre dobles columnes, recull el joc ornamental entre temes figurats en relleu pla (amb ritmes reiterats i una certa simetria) i els esquemes vegetals estilitzats.


L'exterior de l'edifici evidencia les reformes i ampliacions fetes a mitjans de segle XVIII i XIX. De fet, l'antiga capella es va convertir en un atri de l'església nova, bastida al segle XIX perpendicularment a la nau romànica, fins que la restauració recent li ha retornat la seva autonomia i la seva funció original. La portada és oberta al costat sud de l'església, al mur de l'epístola corresponent al segon tram de la nau. La porta, de fusta, és d'influència mudèjar. La portada està formada per sis grups d'arquivoltes i la darrera forma guardapols. El volum dels capitells és de forma conoide invertida i generatriu còncava. El material emprat és la pedra sorrenca, poc resistent a l'erosió, que s'ha mantingut fins ara gràcies a la profunditat de les arcades. La temàtica és relativament escassa, però molt rica en variants: ocells en variades actituds, figures humanes, la figura d'un lleó... Molts dels temes zoomòrfics que es troben semblen arribar de l'art del teixit, i del treball del guix, del qual els àrabs del país eren excel·lents artistes. Es poden veure, per exemple, dues serps que omplen les dues cares del capitell, entrecreuant els cossos i caps a la part central superior i que semblen enfrontades en una lluita ferotge.


D'aquesta capella prové la imatge gòtica d'alabastre de la Verge de la Llet, actualment guardada a la parròquia de Sant Pere.
.

Notícies històriques

L'església fou bastida al segle XIII com a capella del castell. Ampliada per ponent el 1748, al segle XIX esdevingué un simple atri de l'església nova, bastida perpendicularment a la nau romànica, i amb la qual comunicava per un portal tapiat en la recent restauració.

Font: Viquipédia


Carretera de Ponts des del castell de Cubells

Vilves

Poble del municipi d’Artesa de Segre (Noguera), a l’esquerra del Segre, aigua amunt del pont d’Alentorn, vora el canal d’Urgell. La carretera LV-5121 és la seva principal via de comunicació.

El castell de Vilves

Se situa al centre del poble, dins d'una propietat privada. L'únic element que es conserva de l'antic castell és la torre, de planta gairebé quadrada i d'una alçada d’uns 10 m -fou escapçada a principis del segle XX- que la fa visible des del carrer.

Castell de Vilves i absis de l'església de Sant Climent

El castell de Vilves annexa és del segle XI. Al segle XV el lloc fou de la senyoria Orfresina de Montcada i posteriorment pertanyé al monestir de Montserrat. Amb les obres d'arranjament dels carrers i del davant del temple, s'enderrocà part de la capella neoclàssica afegida anteriorment. A l'interior es conserva una pica de pedra amb decoracions en relleu.

 

Les referències documentals són escasses i uneixen la història del poble amb la del castell. Vilves pertanyia al vescomtat d'Àger com a fortalesa o torre dependent del castell d'Artesa. L'any 1131 el vescomte Guerau II de Cabrera deixa en herència el castell de Vilves, juntament amb els de Comiols, Collfred i Anya, al seu fill Ponç II de Cabrera. A principis del segle XV resta en mans dels comtes d'Urgell quan Ferran d'Antequera, després de la derrota de Jaume II d'Urgell, concedeix el lloc a Francesc de Vilamarí. L'any 1532 el monestir de Montserrat compra Vilves i Collfred amb la jurisdicció civil i criminal per 3 900 sous. Mantindrà el domini sobre Vilves fins al segle XIX.


Referències
  • «Castell de Vilves». Catalunya Medieval: Castells, Torres, Fortificacions i altres construccions 

Església de Sant Climent

Església parroquial de Sant Climent de Vilves
.
Església de planta rectangular d'una sola nau amb absis semicircular romànic i capella neoclàssica adossada al mur. La façana principal té un portal adovellat amb un arc de mig punt. Una finestra espitllerada il·lumina el cor i a sobre del carener s'assenta un campanar de cadireta amb dues obertures i una petita a sobre del centre i reforçat amb un cobert afegit a la part posterior. L'absis està molt malmès conservant un ràfec de lloses de pedra sota les cobertes reformades i aixecades respecte a l'original.



Vernet

Vernet és una entitat de població del municipi d'Artesa de Segre, a la comarca de la Noguera. El poble és a la dreta del riu Segre, a mig camí de la carretera que uneix el cap del municipi amb Baldomar, a l'oest del terme municipal. L'any 1034 Vernet fou conquerit per Arnau Mir de Tost. El 1204 resta a mans de Guerau IV de Cabrera i des del 1387 esdevé propietat del marquesat de Camarasa. Fins a l'any 1920 formà part administrativament de Baldomar.
.
Creu de terme de Vernet

El Castell de Vernet construït i esmentat al segle XI està troba en bon estat de conservació. Al segle XVI s'inicià la construcció de cases al voltant. Té una planta rectangular, a diferència dels castells de l'època, on a les terres de frontera eren predominants les torres de planta circular. És declarat bé cultural d'interès local.


Santa Maria de Vernet és una església romànica d'una sola nau i coberta amb volta de canó. Conserva la seva estructura primitiva amb l’afegit de sendes capelles a banda i banda de la nau. Construïda a finals del segle XII, apareix esmentada l'any 1151 com a possessió de la canònica de Santa Maria de Solsona. Amb diversos afegits durant la seva historia, fou restaurada el 1964.

Santa Maria de Vernet

Temple modificat d'una nau amb capelles i sagristia afegides. Volta de canó. Absis tapiat exteriorment per construccions adossades. La porta a ponent sense cap detall ornamental. El cor s'il·lumina per una finestra espitllerada amb arc de mig punt. El campanar de cadireta, descentrat, ha estat restaurat amb neteja d'afegits. L'arrencament d'una de les voltes que devia formar un porxo o un cos adossat al lateral es conserva a la façana de migjorn. Una campaneta amb les restes d'un obús penja a l'espadanya.

El lloc fou conquerit per Arnau Mir de Tost el 1034. L'any 1204 pertanyia a Guerau de Cabrera. Des del 1387 fou del marquesat de Camarasa.

Els Trulls de Vernet són construccions de forma cúbica fetes de pedra i fang als que s'accedeix a través d'una porta de fusta. Representava un gran esforç per ser excavat a la pedra perquè dues de les seves característiques més importants són la compactabilitat i impermeabilitat. A diferència del trull tradicional, aquests es dedicaven al procés de vinificació.

Vistes d'Artesa de Segre desde Vernet
Artesa de Segre 

Artesa de Segre és una ciutat i municipi de la comarca de la Noguera, a la zona del Segre Mitjà. Dins del seu municipi hi ha el Castell de Comiols. 

Arriba a la ciutat d’Artesa la carretera C-14 que des de Salou (passant per Tàrrega i Agramunt) es dirigeix a la Seu d’Urgell. Prop de la ciutat, enllaça amb aquesta carretera la C-26 provinent de Balaguer, on entronca amb la C-13 entre Lleida i Tremp. Hi ha diverses carreteres menors que comuniquen els pobles del municipi amb els veïns, entre les quals cal esmentar la d’Artesa cap al coll de Comiols, de la qual trenquen les carreteres cap a Anya, Collfred o cap a Vilanova de Meià, via que continua fins al pantà dels Terradets on connecta amb la C-13. Pel poble de Tudela passa una carretera local que enllaça amb la C-14.

No aprofundirem amb la ciutat d'Artesa de Segre ja que només anavem de pas, en tot cas, si voleu apliar informació: Artesa de Segre a Enciclopèdia Catalana


Pàgina web de l'Ajuntament

Forn Rosa Serra

Aturada "obligatoria" el Forn Rosa Serra d'Artesa de Segre, ja que hi erem de pas hem fet una aturada logística. Realment s'ho mereixia! coques de recapte boníssimes. En tenen de molt vairades i de molts gustos: Coca d'escalivada, de ceba, de xipirons, pop a la gallega, de rovellons, gírgoles amb all i oli, ceps i carreretes, gambes i rovellons, amb llonganissa o arengada... . I els Croissants? boníssims!, impressionants!! i gegants!!! 

Forn Rosa Serra 
Ctra. de Ponts, 4. Artesa de Segre 
34 973 40 01 03 
http://www.forn-rosa-serra.com
http://www.forn-rosa-serra.com/catala/Productes.htm 
Localització: https://goo.gl/maps/HfritGfY1m42 


Agramunt

Agramunt és un municipi de la comarca de l'Urgell

Agramunt és la població capdavantera de la Ribera del Sió situat en el punt de confluència de l’Urgell, la Segarra i la Noguera. Té com a eix el riu Sió, en direcció est-oest. Agramunt és la segona vila en importància de la comarca de l’Urgell, situada al peu del riu Sió, al nord de la comarca. És una vila industrial, de serveis i agrícola, molt coneguda per les seves fàbriques de torró i xocolata. Són importants també les seves indústries metal·lúrgiques.

El nom Agramunt és derivat de dues expressions llatines: Agri, representatiu de terres i Mont, equivalent a muntanyeta, tossal, etc. Segons aquesta interpretació Agramunt significa “muntanyetes de terra” o bé “terra (país, indret) de muntanyetes”. Totes corresponen perfectament amb la realitat geològica. La gent d’Agramunt són agramuntins o agramuntesos. Sense voler dir que l’altra sigui incorrecta totalment, actualment és generalitzada la utilització d’agramuntins.

Llocs d'interès

Portalada de Santa Maria d'Agramunt

L'església de Santa Maria d'Agramunt

L'església de Santa Maria, d'estil romànic de l'escola de Lleida, s'aixeca a la plaça a què dóna nom. Es començà a construir a la segona meitat del segle XII, quan Ermengol VII va atorgar la carta de població a Agramunt.

Els absis, els primers elements arquitectònics edificats, van fer la funció de muralla de la vila per la banda de llevant fins al segle XVIII. El temple consta d'una planta de tres naus amb voltes de canó apuntades i capçades pels corresponents absis.
És especialment remarcable la portalada de ponent, formada per vuit arquivoltes magníficament decorades i amb una escultura de la Mare de Déu i l'Infant al centre (tot i que la més antiga és la del costat nord de l'edifici).

El campanar, amb alguns detalls d'estil gòtic a la meitat superior, és l'últim element edificat, ja al segle XIV.

Encara posteriorment s'hi van adossar, al costat nord, la capella de la Verge del Roser (segle XVI), la capella de la Mare de Déu dels Socors (segle XVII) i la sagristia. El conjunt va ser declarat Monument Historicoartístic el 1931.

Per poder visitar-la cal concertar-ho amb

Plaça de l'Església 8
Codi postal 25310 - Agramunt
Telèfon 973 391 089
E-mail turisme@agramunt.cat
Web http://www.agramunt.cat


 
Santa Maria d'Agramunt

Santa Maria d'Agramunt és una església romànica del municipi d'Agramunt (Urgell) declarada bé cultural d'interès nacional des del 1931.

Les portalades de la façana oest i nord constitueixen un magnífic exemple de l'escultura romànica catalana del segle XIII de l'escola lleidatana, amb influències tolosanes, mudèjars i altres elements d'origen anglonormand. Documentada a finals del segle XI, en el XII es va construir l'edifici actual, quan Ermengol VII va atorgar la carta de població a Agramunt. Des del 1953, diverses restauracions han tornat a l'església la fesomia original.

Rosassa de l'església de Santa Maria
Els vitralls ressalten la llum, i les línies, mentre que els colors s’inspiren en el paisatge de la Ribera del Sió. Obra de Serafina Balasch, artista agramuntina. La instal·lació a càrrec del vitraller Gerard Balcells.

El mes de març de 2016 es van inaugurar els vitralls i les obres de restauració de la portalada romànica de l’església.

Descripció església romànica de Santa Maria d'Agramunt

El temple de planta basilical té tres naus capçades per tres absis semicirculars, decorats exteriorment per sèries de dues arcuacions sobre lesenes. L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades. Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors.
.
Portalada de Santa Maria d'Agramunt. Arquivoltes

S'accedeix al temple mitjançant dues portalades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament. La de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració. Bastida a mitjan segle XIII, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a l'esquerra amb l'Anunciació i a la dreta amb l'Adoració dels reis. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col·locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns a punt d'un més gran realisme.
.

La porta del costat nord, de concepció més senzilla, presenta també decoració de tipus geomètric, pròpia de l'escola lleidatana. Al costat esquerre de la façana s'aixeca el campanar, obra d'època gòtica que s'acabà probablement a finals del segle XIV.
 
Porta nord

La reixa de la Capella dels Socors: porta reixada que dóna accés i clou la capella coneguda com la de la Mare de Déu dels Socors. És una reixa realitzada en forja. En la seva part més alta i central, hi ha la presència d'una gran corona envoltada per pinacles acabats en diverses punxes de ferro. Demostra ser una obra de molta habilitat per part de l'autor. La part inferior es divideix en tres cossos: dos laterals amb sis o set bases de ferro paral·leles i verticals, i una central més ampla, la qual es subdivideix en dos portes per accedir a la capella. En aquest tram hi ha dos registres horitzontals, un superior i un inferior, on s'hi veu la riquesa del treball de la forja amb la presència de volutes diferents entrellaçades i canelobres punteguts.
.
Dins la capella hi ha la imatge gòtica de la Verge dels Socors, de fusta policromada.

El campanar de l'església, és una torre prismàtica de planta quadrada, oberta per estretes espitlleres fins al darrer pis, on hi ha dues finestres a cada façana, rectangulars però incorporades al mur motllurat, amb traceries de factura gòtica. Té un cos baix que arriba fins al ràfec de l'església. Per sobre hi ha un petit cos, sense obertures amb les façanes en voladís en relació amb les del cos de baix. Un tercer cos i últim, suportat per una motllura, és el que conté les finestres. Les seves façanes, molt restaurades, presenten una decoració de traceria, que forma la base de l'alta coberta que corona el campanar. Està situat a l'angle nord-oest de la façana de l'església de Santa Maria.

Ofrenes a la Mare de Déu del Socorrs

Altar major

Realitzat en pedra, d'uns dos metres de llargada per un d'alçada. És de planta rectangular i a la part superior presenta una decoració geomètrica a base d'arcs llombards. La llosa superior sobresurt uns deu centímetres. L'altar és molt auster i pesat. Fou reconstruït cap als anys 1950 quan ens restaurà el temple.

Absis i absidioles


Ca l'Enrani i Ca Fraret

Plaça de l'Amball. És una espaiosa via que va prendre el nom d'una familia amb aquest renom que hi vivia. Actualemte l'edifici porticat d'estil barroc civil correspon a dos propietaris diferents, és tracta de Ca l'Enrani i Ca Fraret. Els porxos, segons la seva datació, sembla que sigui d'una ampliació posterior. Són mostres de l'arquitectura del segle XIX


Gastronomia:
 
El Torró i la Xocolata

Destacar el Torró d'Agramunt que és un torró elaborat al municipi amb avellanes o ametlles, sucre, mel i clara d'ou, presentat en tauletes rodones o rectangulars entrapanades de pa d'àngel de diverses mides i pesos. La primera menció escrita data del 1740. És reconegut amb la Indicació geogràfica protegida pel Departament d'Agricultura des del 2002.

Fira del Torró i de la xocolata a la pedra d'Agramunt



Xocolata a la pedra d'Agramunt

La vila d'Agramunt té una llarga tradició d'elaboració de xocolata que arrenca a finals del segle XVIII i és una de les especialitats més reconegudes de la vila. Tot i que s'han mecanitzat algunes parts del procés, es mantenen els mètodes artesanes d'elaboració.

Elaborat exclusivament amb cacau, antigament mòlt sobre una pedra, sucre de canya i algun aromatitzant natural, com vainilla o canyella, en resulta una xocolata granulada i de color fosc. Distingeixen a la xocolata a la pedra feta a Agramunt els mètodes tradicionals de torrat i mòlta en calent del cacau. Es presenta en rajoles gruixudes, de daus també gruixuts que, tot i que està preparada per ésser ratllada per prendre desfeta, també es pot menjar sencera, amb pa o pastes i per aromatitzar plats salats.

Visita obligada a Xocolata Jolonch


http://www.xocolatajolonch.com
http://www.vicens.com




-.-