dissabte, 2 de setembre de 2017

Alcover, Mont-ral, L'Aixàviga, La Mussara, La Febró, Prades, Poblet, L'Espluga de Francolí, Blancaflor, Montblanc ...

Alcover

Alcover és una vila i municipi a la banda occidental de la comarca de l'Alt Camp, als peus de la serra de la Mussara. És creuat pel riu Glorieta, afluent del riu Francolí, el qual travessa també part del terme. 

Convent de Santa Anna d'Alcover, avui el Convent de les Arts

Convent de Santa Anna d'Alcover

El convent de Santa Anna, de frares franciscans, fou fundat l’any 1582 als afores d'Alcover, a tocar de la carretera de Mont-ral, a iniciativa de la mateixa vila i gràcies al impuls donat per l'arquebisbe Antoni Agustí. Es va situar a l'antiga ermita de Santa Anna amb una casa adossada. Van mantenir-se en aquell lloc fins que l’any 1647 va començar la construcció del nou convent que era ja acabat a fi de segle.

El claustre

Malgrat patir una epidèmia de pesta l’any 1651, la comunitat va créixer fins assolir els vint-i-cinc frares a la meitat del segle XVIII. L’any 1822 el convent va resultar saquejat i incendiat pel que fou clausurat temporalment. L’exclaustració definitiva (1835) va dispersar els frares de la comunitat i el convent va passar a mans municipals, a partir d’aquell moment la casa va tenir diversos usos i finalment va caure en ruïna. Actualment està rehabilitat per a ús cultural i acull l'anomenat Convent de les Arts.

Arrenca el cicle de programació estable d'Arts Visuals al Convent de les Arts d'Alcover PARLEM CONTEMPORANI?

Sessió inaugural de la programació estable d'Arts Visuals PARLEM CONTEMPORANI? que ha tingut lloc aquest matí al Convent de les Arts d'Alcover i ha aglutinat una gran quantitat d'artistes del territori així com públic general.

Foto Convent de les Arts d'Alcover

Aquestes cites pretenen ser un punt de trobada per als creadors i públic especialitzat, alhora que un focus d'atracció per al públic en general.

Foto Convent de les Arts d'Alcover

El cicle compta amb l'apadrinament del Museu de Valls, que ha cedit per a la ocasió obres de la Mariona Moncunill i en Marcel Pey. Fruit de la interessant cooperació amb la Colección Beep d'Art Electrònic, que permetrà conèixer peces del seu espectacular fons al llarg de tot el cicle, gaudim per a aquesta sessió inaugural de la peça "Gust", una mena de pintura abstracta en temps real, basada en les últimes tecnologies LED i les condicions atmosfèriques locals, del reconegut artista madrileny Daniel Canogar.

Foto Convent de les Arts d'Alcover

Durant la sessió s'ha produït l'acció del performer i agitador cultural Pere Estadella i la instal·lació-vermut de benvinguda -amb el mateix títol del cicle- de l'arquitecte i artista Aleix Antillach, director del projecte.

Foto Convent de les Arts d'Alcover

Les peces de l'àmbit de les instal·lacions i el videoart, es poden veure al Convent de les Arts el dies en que hi ha programació d'arts escèniques durant l'hora prèvia a l'espectacle i un cop finalitzat. 

L'entrada a les galeries és gratuïta.

Programació Arts Visuals


Foto Convent de les Arts d'Alcover

Seguim ...


Mont-ral 

Mont-ral és un municipi de la comarca de l'Alt Camp. Se situa a l'extrem occidental de la comarca, al vessant oriental de les Muntanyes de Prades.
Localització: https://goo.gl/maps/zz7HnSbENDp   

Sant Pere de Mont-ral

L'església parroquial de Sant Pere de Mont-ral

L'església parroquial de Mont-Ral es troba aïllada situant-se a la part més elevada del nucli. El conjunt actual presenta elements constructius pertanyents a diverses èpoques. S'inicià el segle XII. És d'una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, absis semicircular desviat de l'eix de la nau i diverses capelles d'època posterior, una de les quals amb volta de creueria gòtica. La coberta és de teula a dues vessants. La porta d'accés, situada a la façana sud, és d' arc de mig punt adovellat, amb tres arquivoltes en degradació. A la façana nord, al costat de l'absis, s'eleva un campanar de dos cossos, el primer quadrat i el segon vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt. Té coberta piramidal. Dos gran contraforts consoliden, a la façana sud, L'obra és feta de carreus ben escairats. 

Sant Pere de Mont-ral

L'origen d'aquesta construcció es pot situar en el segle XII (1194), període del qual es conserven l'absis, la portalada i la base de campanar. Al llarg del temps s'hi han efectuat diverses obres d'ampliació i reforma. La més important es va realitzar durant el segle XVIII, període en què es reconstruí la part superior del campanar.

La parròquia inclou l'església de Sant Andreu de Farena. Actualment està agrupada a la parròquia de l'Assumpció d'Alcover, adscrita a l'arxiprestat de l'Alt Camp de l'arquebisbat de Tarragona


L'Aixàviga, o L'Aixàvega 

L'Aixàviga, o L'Aixàvega, és una entitat de població del municipi de Mont-ral, Alt Camp.

L'Aixàviga

Es troba al sud-oest del nucli urbà de Mont-ral. Té un sol carrer, amb cases de pedra en bon estat de conservació; una d'elles, medieval, amb portal adovellat i finestrals, fou residència d'estiu dels comtes de Prades.
Localització: https://goo.gl/maps/TDv249AMaf12


La Mussara

Actualment el poble està abandonat i cobert per una abundant vegetació baixa, als voltants hi trobem un abundant bosc de pins, alzines i grèvol. El poble es troba a sobre de una plataforma calcària del Muschelkalk. En aquesta zona S. Vilaseca, autor que dona la primera notícia del jaciment, va poder recollir en superfície materials de naturalesa lítica, en concret diverses destrals de pedra, algunes d'elles varen passar a formar part de la col·lecció privada de S. Vilaseca, desconeixem el lloc concret on es varen fer les troballes, sembla que per tot arreu del poble. Aquests materials, descoberts sense aparent connexió arqueològica, permeten datar el jaciment a una època prehistòrica recent. La manca d'excavacions a l'indret no permet interpretar la seva tipologia o funcionalitat que d'aquesta manera resta incerta. En la darrera visita realitzada al jaciment amb motiu de la seva catalogació no es va observar la presència en el lloc indicat de materials d'època prehistòrica. 

Al poble abandonat de la Mussara i al seu entorn. Actualment en estat d'abandonament i cobert per una abundant vegetació. Entre los Cinglallons i los Plans.

Font: pat.mapa gencat

La Mussara (de l'àrab musâra, 'passeig, lloc per a passejar-se') és un despoblat actualment agregat a Vilaplana (Baix Camp). Es troba a la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, a 990 metres d'alçada, a tocar del cingle de les Airasses, des del qual es gaudeix d'una impressionant vista del sud del Camp de Tarragona. La part més alta del terme és a 1.071 metres sobre el nivell del mar.

Pastor i ramat

Al nucli de l'antic poble hi ha vuit edificis, tots en estat ruïnós, dels quals estan una mica ben conservats l'església de Sant Salvador (campanar de 1859) i, al costat d'aquesta, la casa anomenada Cal Cassoles. Al lloc anomenat els Cinglallons hi ha set cases més. Per altra banda, a l'antic terme del poble hi ha set masos aïllats, dels quals destaquen el mas del Pou del Gel, el més conegut, i el mas del Peiró, on s'ha trobat ceràmica neolítica). S'han trobat altres restes de la mateixa època al bosc del Susanno (un sepulcre). El nucli antic està inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Quan plou, l'aigua queda retinguda al petit embassament natural que hi ha vora el poble i és per això que la gent del lloc eren anomenats ranes.

Bassot

Història

El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de Governació incorporava al terme de Vilaplana el de La Mussara. Al terme de La Mussara no s'hi han trobat restes romanes, però sí de sarraïnes, cosa que fa creure en la possible residència d'una guarnició dependent del valí de Siurana. Les primeres referències documentals en són del 1173, quan ja era poblat, i a la seva església consta una butlla de Celestí III del 1194. El 1533, l'església depèn de la de Vilaplana. La Mussara formà part del comtat de Prades des de la seva creació el 1324. Al segle XVIII, es troben documentats la majoria de masos coneguts, avui tots abandonats, i en destaca l'antic mas del Mestret, citat ja el 1633 o el mas de l'Abelló, el més important, citat des de 1783, a més dels citats abans.

Sant Salvador

El juny de 1872 s'hi reuniren els capitostos carlins de la zona que, no sense molts dubtes, decidiren continuar la guerra. Els carlins, durant el 1873, es van refugiar sovint als seus masos i van instal·lar en una bauma el lloc d'acollida dels seus ferits, coneguda encara com a Hospital dels Carlins. Allí morí el guerriller Cercós de les ferides que va rebre a Prades l'octubre de 1873. Segons la tradició, Cercós va ser enterrat a La Mussara sota la caixa d'una vella que havia mort feia poc. Els liberals, que van voler fer un simulacre d'afusellament del guerriller, s'equivocaren de caixa i van fer el lúgubre acte amb la caixa de la vella, que van posar dempeus i, sense obrir-la, van disparar-hi realment.

Sant Salvador

Al segle XIX, La Mussara va tenir una població molt variable, probablement a causa de les guerres carlines. Al llarg del segle XX es va culminar el procés de despoblació: 291 habitants el 1900, 169 el 1920, 94 el 1940 i 12 el 1960. El procés de despoblament era lògic ja que la majoria del terme municipal tenia pins i alzines, garriga i roquissar, i tenia fama d'àrid, i el nucli de població de pobre.

Al Camp, és freqüent encara l'expressió "baixar de la Mussara" que és sinònima d'ignorar fets molt coneguts. El poble era, i és, molt boirós, i se segueix cantant una corranda que diu:

"Mare, si marit em dau
no me'l dau de la Mussara
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada"

Vistes del Baix Camp fins la Punta del Fangar

L'església havia tingut uns inicis romànics, dels quals no queden restes, però sí del temple gòtic que la substituí. La imatge de la Mare de Déu del Patrocini, que pertanyia a aquesta església, datada als segles XIV-XV, es conserva al Museu de Reus.

Al cingle de les Airasses hi havia un refugi d'excursionistes, construït el 1926, ara ruïnós. Més amunt del poble, hi ha una petita urbanització de construcció recent, amb tres o quatre xalets, anomenada els Motllats, que no ha prosperat a causa dels mals accessos i la manca d'aigua. S'ha construït un nou refugi a la vora de l'antic poble, que acull sobretot escaladors i excursionistes de pas.

El xalet

Sant Salvador de la Mussara és l'antiga església parroquial del nucli de la Mussara

Edifici reformat i ampliat a mitjan segle XIX amb incorporació de la torre del campanar, als peus a la dreta de la porta, d'arc carpanell, que data de la mateixa època. La façana havia estat arrebossada, però l'estat actual deixa veure el parament de pedra, de carreuó i paredat de filada. Sobre la porta, dos obertures circulars. Coberta de teula a dues vessants. La part superior del campanar, polièdrica, és similar a les de les esglésies de la Febró i Colldejou. Capçalera circular, amb l'altar elevat. Interior molt malmès per actes de vandalisme, donat l'estat d'abandonament general -és l'únic edifici del poble que queda dempeus i dóna sopluig-. Hi ha restes d'un temple gòtic sobre el qual es bastí l'actual, de caire popular, senzill. Actualment, després de cinquanta anys d'abandonament, l'edifici es troba en estat de ruïna.

Vistes del Camp de Tarragona

Notícies històriques

L'església parroquial de la Mussara o Almussara consta en un document de Celestí III, el 1194. Probablement, sobre aquest temple romànic -similar al de Siurana- es bastiria un temple gòtic del que se n'aprecien alguns elements. El temple, tal com ens ha arribat, s'hauria engrandit posteriorment, com fa pensar la data de 1859 que consta a l'arc de l'entrada. De l'època gòtica podria ser la imatge de la Verge amb el Nen, que fou trencada el 1936, que es conserva actualment al Museu de Reus. A mitjan segle XX el poble es va deshabitar, i l'església restà desafectada i buida. La campana i el mobiliari es van traslladar al municipi de Vilaplana -des de 1961-. A la dreta de la porta hi ha les ruïnes de l'antiga abadia, i a l'esquerra el cementiri. L'últim enterrament va ser en 1953. Sembla que hi fou sebollit el guerriller Cercòs, hi ha esteles.



La Febró. En record de P. Picaret i P. Dolores

La Febró

La Febró és un municipi de la comarca del Baix Camp. Segons dades de 2014 la seva població és de 40 habitants, fet que el converteix en el municipi menys poblat de la comarca i de tot el Camp de Tarragona.

Un ca

El seu terme municipal té uns 16 km2 de superfície i està limitat, per la banda del Baix Camp, pel de Vilaplana al sud-est, Capafonts al nord-est i Prades al nord, i per la banda del Priorat, per Cornudella a l'oest i Arbolí al sud-oest. La Febró està situada a les Muntanyes de Prades, a la part alta del riu de Siurana. El terme està dividit en dues parts per la fondalada del riu. La banda sud la limiten els Motllats, i la nord la serralada de Prades. La fondalada, travessada pels barrancs de Vinarroig i de la Fondalada, té les coves del Corral i del Gorg, i és rica en aigua i fèrtil. El riu o barranc del Gorg, afluent del riu de Siurana, marca el límit del terme de la Febró amb el d'Arbolí. La Febró és l'única població del Camp situada a la conca del riu de Siurana, i l'única del Priorat geogràfic atribuïda administrativament al Baix Camp per raons de mercat. Una carretera que travessa el terme de nord a sud facilita l'accés al poble des de la Mussara, Capafonts, Prades i Arbolí.

Fent amistats

Història

Es trobava inclosa el 1153 a la carta de població concedida a Siurana, que feia a tots els seus pobladors jurídicament lliures. El nom del municipi apareix ja el 1163 dins del Llibre Blanc de Santes Creus com a "Febror", però a partir del segle XVI era designat habitualment com a la Febrosa.
.
Trucador

A partir del 1324 va formar part del Comtat de Prades. El 1327, el comte Ramon Berenguer I va lliurar aquesta població al costat d'altres a la seva dona, Blanca, com a part del dot. En un principi depenia possiblement de Capafonts, del qual la seva església en va ser sufragània fins al 1847. Però va tenir alcalde propi des de 1406, el 1567 està documentat el consell municipal i el 1629 tenia la consideració de "vila". Segons la tradició, durant una guerra, que podria ser la guerra de successió, es van tirar vius dins d'un avenc conegut com el Desenrocat dels Castellans, uns presoners belgues. Fa uns anys es baixà a l'avenc i s'hi van trobar cranis i pots de pólvora.

Ull de bou d el'església

Durant la dècada de 1940 va ser escenari d'activitats dels maquis, cosa que va provocar l'abandonament de nombroses masies del terme municipal.


Cultura

La Febró és un municipi molt petit, amb pocs carrers i cases. L'església parroquial està dedicada a Sant Esteve i manca d'interès arquitectònic. Dins del seu terme s'hi troba el Mas dels Frares, conegut des del segle XVI.

A prop del poble es van trobar diverses restes arqueològiques pertanyents a l'Edat de Bronze. S'han trobat també alguns sepulcres del neolític.

Boscos de la Febró

Els avencs de la Febró són un dels elements de més anomenada del terme, tocant ja a a Mussara. Consisteixen en una esquerda oberta a la cinglera de més de 250 metres de llargada, de 25 a 30 metres de fondària i de 6 a 8 d'amplada, freqüentats actualment per espeleòlegs i excursionistes.
 
Localització: https://goo.gl/maps/dLAbKoSP8JU2


Prades

Prades és una vila i municipi de la comarca del Baix Camp. El poble també és conegut com la Vila Vermella per la pedra sorrenca de color rogenc que caracteritza gran part dels seus edificis.

Creu de terme

Historia:

Es creu que els àrabs van edificar-hi un castell, fortificat el 1090 a causa de l'avenç de les tropes de Ramon Berenguer III pel Gaià i el Penedès. Prades es va rendir abans del 1153. any en què totes les muntanyes de Prades eren en mans dels comtes catalans.

Absis poligonal

Li va ser concedida carta de població el 1159 per Ramon Berenguer IV. El 1170 van ser expulsats els últims sarraïns que es trobaven refugiats a les muntanyes de la zona. Alfons II, que havia arribat a la vila fugint d'una epidèmia de pesta, va nomenar-ne alcalde Pere de Déu el 1193. El 1200 ja disposava de mercat propi, cosa que demostra la importància del municipi.

Portal

El comtat de Prades incloïa la baronia d'Entença, així com nombroses viles de la zona. Ocupava un total de 1.157 km² i els seus dominis s'estenien per les actuals comarques del Baix Camp, Priorat, Ribera d'Ebre, Conca de Barberà i Alt Camp. A començaments del segle XIV, el Comtat de Prades va passar a les mans de l'Infant Ramon Berenguer, fill de Jaume II i Blanca de Nàpols, juntament amb la Distinció d'Elx. El 1414 va quedar unit al ducat de Cardona i més endavant, al d'Empúries. El 1663, i després del matrimoni de Catalina d'Aragó amb Juan de la Cerda, el comtat de Prades va passar a les mans dels Ducs de Medinaceli. Els drets senyorials van acabar el 1835, encara que els ducs de Medinaceli continuen ostentant el títol de ducs de Prades.

La Font de Prades

Durant la Guerra dels Segadors, que enfrontà Catalunya amb Espanya, el comtat de Prades fou un important centre d'operacions bèl·liques. Com a conseqüència de la guerra foren enderrocats part de la muralla i del castell.


Durant la Primera Guerra Carlina, Prades va ser ocupada pel capitost Montdedéu que derrotà els liberals de la vila i la va ocupar i incendiar el 30 d'agost de 1837. El 9 de setembre, a l'arribar la notícia a Reus, en va sortir una columna de soldats i van posar setge als carlins amb canons que portaven des de Tarragona. El 18 de setembre la columna tornà a Reus després d'haver entrat a la vila i haver posat foc a tot allò que restava per cremar. A la Segona guerra carlina la vila va servir com a caserna general de Rafael Tristany. Més tard la ciutat va ser assaltada i saquejada i els seus defensors van ser afusellats. Durant la Tercera Guerra Carlina va destacar la intervenció d'un adolescent conegut com el "Nen de Prades” que va formar i va dirigir una partida de carlins i que va morir a Tortosa abans de complir els vint anys. El rector del poble, Ramon Tresserra, va ser també cap d'una partida carlina, i arribà al grau de comandant. Aixecà un escamot el 1872 i actuà fins al final de la guerra.

En aquesta vila va néixer el compositor Mateu Fletxa el Vell.

La plaça de l'església


Localització: https://goo.gl/maps/EsnfGHABo1p

Prades

... i entre Prades i Poblet passem per les vinyes del Castell de Riudabella

El Castell de Riudabella, o Granja de Riudabella, és una antiga granja cistercenca convertida en mansió fortificada d'estil historicista. Està situada al nucli de Riudabella, al peu del bosc de Poblet, en el terme municipal de Vimbodí i Poblet.  


Castell de Riudabella

La granja va ser organitzada pels monjos de Poblet en el segle XIII, damunt una vil·la romana. Fou una de les primeres granges del monestir. Va patir assalts per part dels pobles veïns. El 1392 el monestir comprà a Joan I els drets judicials sobre el lloc. Al segle XV l'abat Delgado hi feu diverses construccions i una capella. Al llarg dels segles XVI-XVIII els monjos hi van fer millores. Després de la desamortització, l'heretat fou adquirida per la família Gil Moreno, que va refer els edificis en un estil neomedieval.

Castell de Riudabella

Darrere de la bassa i fins a tocar del petit turó situat al nord-oest, es troba un jaciment arqueològic. Es tracta d'una vil·la romana de grans dimensions de la qual es té constància del material recollit pels mateixos propietaris. Entre el material localitzat cal destacar un fragment d'inscripció romana i un fragment de ceràmica sigillata amb la signatura "ATEI". També s'hi localitzaren fragments de material de construcció i de grans recipients, com ara dòlies i sitges. Als peus del turó que limita la vil·la per la banda sud-oest, s'hi documentaren abundants restes de tegulae, procedents molt probablement de la zona d'enterrament situada en aquest punt; dada corroborada per la troballa i documentació l'any 1993 d'un sarcòfag romà que fou excavat i retirat de la zona per al seu estudi.

A la vinya

El continu conreu del camp a on se situa la vil·la ha malmès les estructures que hi poden quedar, tal com ho mostren els amuntegaments de pedres als marges del camp i l'acció de les aigües al seu pas entre les vinyes. Segons Emili Morera en algun lloc d'aquesta zona encara no confirmat arqueològicament, van emplaçar-se les legions romanes, degut a la proximitat de la Via Aurèlia amb la vil·la, apuntant la vil·la de Riudabella com a lloc idoni per al seu establiment temporal. Segons el Bergadà, es localitzaren també a la zona unes tombes en forma de banyera i unes monedes que estan en possessió de la família Gil, propietària dels terrenys.



Poblet

Hi anem de pas, malgrat tot sempre parem a fer la visita quasi obligada.

Escut de l'abat Copons

«Un impressionant conjunt arquitectònic que es troba entre els monestirs més grans d’Europa. Declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat, alberga una important comunitat monàstica que manté viva l’espiritualitat de l’indret»

El Monestir de Santa Maria de Poblet es troba situat dins la comarca de la Conca de Barberà, entre les poblacions de Vimbodí, terme municipal al qual pertany, i de l’Espluga de Francolí, arrecerat al vessant nord de les muntanyes de Prades, en un bell  paratge on brollen fonts abundants i on es troba la gran massa forestal del bosc de Poblet, (des de 1984 Paratge Natural d’Interès Nacional).

Poblet constitueix un impressionant conjunt arquitectònic i és el conjunt cistercenc habitat més gran d'Europa. Conserva quasi totes les construccions que s’anaren bastint d’acord amb les necessitats d’una comunitat en plena vitalitat i expansió i amb la protecció dels sobirans de la confederació catalana-aragonesa: especialment des que Pere III el Cerimoniós (1336-1387) féu del monestir panteó reial de la dinastia.

Poblet és el monestir més gran de la Ruta del Cister i dels dos masculins és l’únic que manté comunitat de monjos.

L'any 1991 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Més informació: http://anemapams.blogspot.com.es/2016/03/poblet.html

La Porta Daurada

La Porta Daurada apareix davant el visitant amb la seva arquitectura...

"La Porta Daurada apareix davant el visitant amb la seva arquitectura de fortalesa, amb barbacanes i espitlleres. Sota la barbacana hi ha les divises de la Confederació catalano-aragonesa, de Sicília i de Castella. Aquestes darreres provenen dels Trastàmara, coincidint amb una llarga estada que hi feren els Reis Catòlics i la família reial poc després de la capitulació de Granada i del descobriment d'Amèrica. Davant de la porta, els reis descavalcaven dels carruatges que els havien portat, s'agenollaven en reclinatoris i besaven la relíquia de la veracreu. Després, sota tàlem, acompanyats de la comunitat i del seu seguici feien cap a l'església abacial, mentre es cantava el tedèum. El nom de Porta Daurada, prové d'una estada que hi féu Felip II en 1564. Les plaques de bronze de la porta foren revestides de fulles d'or. L'església i la porta foren malmeses naturalment, el segle passat. Quan tot fou reconstruït, la porta fou restaurada pel Cos de la Noblesa Catalana i beneïda per Sant Jordi de 1951.

De la Porta Daurada a la porta de l'església —avui Basílica per decisió del Papa del darrer concili, Joan XXIII— hi ha la Plaça Major. Pels seus voltants, hi constatareu llocs relacionats amb el monestir arcaic. S'hi poden distingir les ruïnes d'alguns elements del passat com són: l'administració —bosseria— i l'hospital de pobres i dels pelegrins. En aquest espai hi ha dos monuments importants: la capella de Santa Caterina, d'estil romànic i la creu de l'abat Joan de Guimerà (1564-1583).  La capella té una elegància i una austeritat excepcionals. No deixeu de mirar-la. Quedareu impressionats.

Quan es travessa la Plaça Major, hom fa una constatació important: és la muralla que envolta el clos interior del monestir que té 608 metres de llarg, 11,30 d'alçada i dos metres de gruix, amb merlets, espitlleres i camí de ronda. Al llarg d'aquesta  impressionant muralla, es troben les Torres Reials d'entrada, la torre del Prior, de l'Oli, del Bany, de les Cases Noves, de les Armes, de Sant Esteve, dels Boigs, del Cardenal i del Sabater."  

Josep Pla i Casadevall
Obra: Guia fonamentada i popular del monestir de Poblet (p. 61-62)  


L'Espluga de Francolí

L'Espluga de Francolí és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà. El nom de la vila prové del llatí spelunca ("espluga, cova"), mot amb què ja era coneguda al segle XI, en referència a les nombroses balmes i cavitats dels voltants de la vila, entre les quals la cova de la Font Major, per on discorre sota terra el riu Francolí, descoberta per casualitat el 1853 i que avui es pot visitar, juntament amb el museu adjacent que s'hi ha instal·lat. És la màxima atracció turística de l'Espluga.

Església vella de Sant Miquel

La vila de l'Espluga es va originar al voltant d'un castell que Ponç de Cervera va bastir damunt un turó al segle XI. Més endavant el castell va passar a dependre de Poblet i dels templers, a mitjan segle XIII; la part baixa del poble estava sota la jurisdicció dels hospitalers, que hi van establir la comanda de l'Espluga de Francolí i que van adquirir tota la senyoria el 1312, any de l'extinció de l'orde dels Templers. 

Església vella de Sant Miquel

L'església vella de Sant Miquel és una obra de començaments del gòtic, amb notables influències cistercenques tant a l'estructura com en els elements decoratius, escassos i austers: en aquest sentit, cal notar la proximitat geogràfica dels monestirs cistercencs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges.

L'edifici és d'una nau de tres trams i absis poligonal amb capelles radials. Al costat nord del segon tram hi ha una capella lateral. L'empenta de les voltes ogivals, que cobreixen tot l'edifici, és contrarestada a l'exterior per contraforts que, al sector de l'absis, són inclosos a l'interior, en llur part inferior, per formar les capelles radials. 

Interior de Sant Miquel

La façana oest és molt massissa i no té cap altra obertura que la portalada principal, d'arc lleugerament apuntat, amb complexos feixos de motllures que formen els brancals i les arquivoltes. Al cim s'alça un robust campanar de base quadrangular i finestres a la part superior, element de construcció potser posterior a la resta de l'edifici.

A la façana sud, que dóna a la plaça del costat de l'església, s'obre una altra porta, adovellada, entre contraforts, en els quals recolza un arc molt rebaixat que forma una mena de petit porxo, de realització segurament més tardana.


Destaca la capella lateral del presbiteri. Aquest és l'únic espai interior que acull un ric treball decoratiu. Els elements en forma de crochet, recorden aquells de les capelles del mur de l'evangeli de l'església de Sant Miquel de Montblanc. Aquí però, les mènsules no són figurades.
L'altar major de l'església, d'estructura senzilla, està acompanyat d'una imatge de Sant Miquel del segle XVIII - XIX, policromada i una verge d'estil propi del romànic.

El púlpit de pedra està format per cinc tancaments a manera de barana cega. Aquesta es divideix en dues llancetes apuntades i dos quadrats amb una estilització floral de quatre pètals. Aquest tancament d'inspiració gòtica es sustenta sobre un estructura pentagonal superposada a la paret, cada una de les parts de la qual en disminució, finalitzen en una mitja esfera.

Trona o púlpit

Història

L'església fou bastida als segles XIII-XIV, probablement a l'indret d'una antiga església romànica esmentada el 1182. Al segle XIV, l'Espluga estava dividida en dos dominis: l'Espluga Jussana amb un comandador templer i l'Espluga Sobirana amb un balle. Per bé que el poble restava dividit en dues jurisdiccions, Sant Miquel en fou l'única parròquia, i el capellà era el mateix per les dues Esplugues, malgrat tot, disposava de dos cementiris, un per cada Espluga.
Al segle XIX, l'església gòtica resultava petita i se'n va construir una de més gran al davant, que fou consagrada el 1871. Tot i haver perdut el caràcter de parròquia, resta oberta al culte. A la tercera guerra carlina, l'interior del temple fou molt malmès. Dues campanyes de restauració -als anys 1920 i 1950- li han donat l'aspecte actual.
Permòdol
Més informació:

Sant Miquel de l'Espluga. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Consell Comarcal Conca de Barberà.
Església vella de Sant Miquel a Pobles de Catalunya
Església Vella de Sant Miquel – L’Espluga de Francolí a  Catalunya Medieval. Castells, Torres, Fortificacions i altres construccions

Altres llocs d'interés:

El Celler Cooperatiu

El Celler Cooperatiu de l'Espluga de Francolí és un edifici modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner i el dugué a terme l'any 1913 el seu fill, també arquitecte, Pere Domènech i Roura. Àngel Guimerà li dedica el sobrenom de «la Catedral del vi». http://anemapams.blogspot.com.es/2016/04/lespluga-de-francoli-poblet-vimbodi.html

El Celler Cooperatiu. Obra de Pere Domènech i Roura
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí és una institució cultural privada creada l'any 1988 per la Fundació Lluís Carulla que pretén mostrar totes les característiques de la vida tradicional a les viles i pobles de Catalunya, fent especial esment a la pagesia com a element primordialment destacat del món rural. Conté un variat fons de peces en exposició permanent relacionades amb la vida tradicional, la cultura, la pagesia, les arts i oficis artesanals. Les col·leccions del MVR estan dividides en diverses seccions instal·lades museogràficament per recórrer a través del temps i fins a l'actualitat el coneixement del món rural català. http://anemapams.blogspot.com.es/2016/12/museu-de-la-vida-rural-de-lespluga-de.html
Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí. Obra de Dani Freixes

La Cova de la Font Major

La cova de la Font Major, de sistema càrstic binari amb riu subterrani, és una de les set coves més llargues del món formades en conglomerat i una de les poques que s'estén, en gran part, pel subsòl del casc urbà. S'ubica a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà) al llarg de 3.590 m de corredors descoberts fins ara. Hi és ben palesa l'activitat humana des de temps prehistòrics. Una part de l'interior de la cova està habilitada com a museu, únic en el món d'aquestes característiques. Pàgina web de les coves de l'Espluga: http://www.covesdelespluga.info/ca/inici.html
La Cova de la Font Major
 


Blancafort
 
Blancafort és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà.

El poble es troba a la part central de la Conca de Barberà, a 428 metres d'altitud, al vessant meridional de la serra del Tallat. El seu terme és força accidentat, i està drenat per nombrosos torrents que discorren en direcció nord-sud. Pertany al que es denomina la Conca estricta, i el principal conreu n'és la vinya.
Blancafort

Documentat des del 1207, va ser format a la segona meitat del segle XII a redós del seu castell, que va formar part del Ducat de Montblanc (ss. XIV-XVIII), i del qual tan sols en resta el topònim del tossalet on estava situat.

Al segle XVIII pagaven delmes a la mitra, a la vila de Montblanc, al seu castlà i al monestir de Vallbona de les Monges. La major part de les seves cases foren bastides a la fi del segle XVIII i al principi del XIX; es destaca per la seva magnificència i construcció la Casa Minguella, coneguda popularment per Cal Cavaller (segle XVII), on apareix, a la seva façana, l'escut nobiliari de la família.

Raïm


Montblanc

Montblanc és la capital de la comarca de la Conca de Barberà. Té el títol de Vila Ducal des de 1387. El nucli antic fou declarat Conjunt Monumental i Artístic el 1947. El 1998 les pintures rupestres del terme foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a jaciment de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica. Montblanc és al sud de la comarca, al centre de la depressió formada pels rius Anguera i Francolí. El terme municipal està delimitat, a grans trets, per la serra de Miramar i les Muntanyes de Prades.
  
Església de Sant Miquel de Montblanc.

S'hi van celebrar les Corts catalanes els anys 1307, 1333 i 1370. Apareix documentada per primera vegada el 1288, va servir de parròquia abans de la construcció de Santa Maria, i la seva construcció data de la segona meitat del segle XIII.

Forma part d’un tipus de temple, predominantment rural, que trobem, sobretot, a la Catalunya Nova i en terres mallorquines i valencianes a partir de la conquesta de Jaume I. Sant Miquel, des del seu origen, és un temple d’una sola nau i capçalera plana, amb cinc arcs diafragma transversals que arrenquen de contraforts interiors per suportar una coberta de fusta a doble vessant. Fa unes dimensions de 10,1 m d’amplada per 32,2 de llargada i 10,9 d’alçada. Tanmateix, malgrat que solen ser construccions humils, hi ha exemplars ricament decorats, com Sant Miquel. 

És característic d’aquests edificis la pervivència de formes i estructures romàniques, que conviuen amb el gòtic, com es pot apreciar en la portalada, formalment romànica, d’arc de mig punt, amb tres arquivoltes en degradació i una senzilla motllura exterior. Les capelles laterals, obertes entre els contraforts, es construïren entre els segles XIV i XV. A la sagrera de Sant Miquel hi havia el cementiri de la vila, que arribà fins a l’any 1845, data en què es traslladà a l’actual cementiri municipal. Al damunt de la porta hi ha uns forats d'on sortien les bigues que aguantaven un porxo. Segons A. Palau i Dulcet, s'hi reunien els prohoms de la vila per celebrar consell i nomenar procuradors i representants a Corts.

Nau única dividida en cinc trams sengles arcs diafragmàtics, refets en el segle XVI. Les tres capelles de cada banda s'obren amb diferents tipus d'arcs apuntats, la qual cosa demostra les diferents etapes constructives, dutes a terme entre els segles XV i XVI. La capçalera és plana i el cor es sustenta sobre un arc molt dilatat.

Per més informació: Viquipèdia

Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB).
Casal dels Josa (s. XIII-XVIII). Va ser restaurada l'any 1958 i habilitada com a Museu comarcal. La seva estructura és del segle XIII i probablement formava part de les Escrivanies. Al segle XVIII va ser residència dels Josa, que el reformaren i ampliaren.

És el referent museístic de la comarca, amb un àmbit d’actuació que depassa la geografia local de la seva seu central a Montblanc.

Així, doncs, mitjançant diverses seccions monogràfiques, procedeix a la investigació, l’estudi, la preservació i la informació i projecció de diversos apartats com són: l’art rupestre de les Muntanyes de Prades, els molins hidràulics, el castell dels Llorac de Solivella, l’etnologia comarcal, l’arqueologia, les ciències naturals, les arts plàstiques, i un exhaustiu compendi de la història comarcal, des de la prehistòria fins l’actualitat.

Es regeix per un Consorci compost per representants del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, els Ajuntaments de Montblanc i Solivella i l’Associació Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca.

Tanmateix, el Museu Comarcal de la Conca de Barberà forma part de la Xarxa de Museus Etnològics de Catalunya.

Web oficial del Museu comarcal: mccb.cat

Altres seus:
Santa Maria de Montblanc o Santa Maria la Major, església gòtica del segle XIV de Montblanc. Està situada dalt d'un promontori des d'on es domina la ciutat vella de Montblanc. També és coneguda com La Catedral de la Muntanya.

Santa Maria de Montblanc o Santa Maria la Major

Més informació:


Antiga Església de Sant Francesc  

L’antic convent franciscà on van viure Sant Francesc d’Assís o Anselm Turmeda (S. XIII)
Església de Sant Francesc

Es començà el segle XIII tot i que l'edifici que es pot veure avui en dia pertany més al pas del segle XIII al segle XIV.

Església d'una sola nau amb capçalera pentagonal plana amb volta de creureria i sis arcs radials apuntats, capelles laterals obertes entre els contraforts i coberta de fusta, amb un enteixinat lleugerament policromat a dos vessants, sobre arcs diafragmàtics. A la capella barroca adossada en el segle XVIII es troba l'Oficina Municipal de Turisme.
Església de Sant Francesc

Aquest edifici construït fora del recinte emmurallat estava format per l'església, el claustre i les dependències dels monjos franciscans. Fou un centre cultural de primer ordre on s'impartien classes de filosofia i on s'hi allotjaren importants personatges. Durant el segle XIX amb l'exclaustració i la posterior desamortització l'edifici per la seva importància i quedà totalment abandonat. Fou llavors quan foren derruïts el claustre i les altres dependències. Únicament restà dempeus l'església que, després de sofrir diversos saqueigs, perdé la seva funcionalitat religiosa i passà a ser, entre altres coses, una fàbrica de vins i aiguardents. No fou fins al segle XX quan es procedí a la tan necessitada rehabilitació. Actualment hi ha l'Oficina Municipal de Turisme. S'hi fan exposicions, concerts i altres actes.

Per més informació:

Viquipèdia

L'última etapa del recorregut ... i aquí ens centrarem, ja que avui s'hi celebra el Festival Essències

El festival es desenvolupa al voltant de la església de Sant Francesc


1 i 2 de Setembre Montblanc, cat 
Música, gastronomia, vins i caves.... i molt més! 

Dues nits plenes de música per a tothom (aquest any de franc) #Essenciespelmorro
Esther Badia Quintet

Cuba, Barcelona, l'Espluga de Francolí, Blancafort i del mateix Montblanc, és d'on venen els nostres artistes d'enguany!  Ritmes cubans amb Carlos Sarduy, beats més urbans amb Welelo & el Tornado, Bossanova amb l'Esther Badia o ritmes "funkerus" amb la Bandarra Street Orchestra. Sense oblidar la Jam sessión organitzada per l'Arravaló. Tot amb el fil conductor del jazz !!

#EssenciesMusica
Essències
 
Gastronomia 

Dins l'església de St.Francesc, divendres i dissabte de 20:00h a 1:00h, trobarem una representació dels restauradors més reconeguts de la Conca. Cadascun d'ells ens delectarà amb 3 propostes (cassoletes, tapes, "platillos"...) per poder combinar al vostre gust entre més 25 diferents. Recordeu venir aviat si no voleu fer cua!
Pere Bolet, chef i ànima de L'Arravalo de Blancafort

I pels que preferiu no entaular-vos, de ben segur que els nostres foodtrucks cobriran les vostres expectatives culinàries.

#Essenciesgastro
Sant Francesc

Fira d'artesans

És la novetat que incorpore aquest any: Un mercat amb producte de tota mena (alimentació, textil, artesania, ...).Més de 50 parades ens oferiràn productes per tot els gustos i butxaques. On podrem tafanejar i comprar el que ens vingui de gust, tot sentint la música dels nostres concerts o tastant algun dels nostres vins. 

#EssenciesEcoMercat
.

Essències Kids

Aquest any han volgut crear un espai perquè els més petits també disfrutin del festival.

Espai amb jocs i activitats per a tots el públics, amb monitors i profesionals que s'encarreguen de distreure i vigilar els més petits.

Noria i carrussel ecológics (a pedals), a més a més d'una gran area on trobareu més de 20 jocs tradicionals i populars de grans dimensions on poden gaudir tant els petits com els grans. Ideal per al joc pares-fills. 

#EssenciesKids
.
Welelo & EL Tornado
  
Tant divendres com dissabte, a la sala de les Corts del Claustre, es faran conferències durant la tarda. Per exemple, l’associació Gat i Gos parlarà sobre la gestió d’animals del carrer i Carlos Mesa presentarà el fòrum titulat ‘El aliento del dragón’. Begoña Garcia Carterón farà una conferència en què explicarà les essències històriques de la novel·la i Jaume Buch parlarà sobre l’acolliment de refugiats.

-
Plaça de Sant Francesc
Instagram #essenciesfestival

-.-