dilluns, 26 de setembre de 2016

Santa Coloma, Talavera, Pavia, Sant Antolí, Cervera, ..

2016.09.16


Santa Coloma de Queralt

Santa Coloma de Queralt és una vila i municipi de la comarca de la Conca de Barberà. Està situat a la dreta del riu Gaià, protegit per la serra d'Aguiló (811 m) i del Codony (789 m). Té diversos torrents, que assorteixen d'aigua el terme.

Castell de Santa Coloma de Queralt

Els orígens de Santa Coloma de Queralt es remunten al segle X, quan, sota la protecció del castell de Queralt, es comença a reconquerir la regió. Segons Salvador Palau, a la Gran geografia comarcal de Catalunya, Santa Coloma es formà a l'edat medieval a partir del creixement de tres nuclis: la Vila Vella, la Vila Nova i la Pobla de Montpaó. Sembla que durant el segle XIII s'emmurallà. La baronia de Queralt va pertànyer als senyors de Gurb fins al 1213, que van vendre el terme als Timor, que adoptaren el nom de Queralt per al seu llinatge. El castell de Queralt (origen de la baronia) va pertànyer primer als comtes de Barcelona segle X, i a partir del segle XI als Queralt.

Entre el segle XIII i 1492, coincidint en una etapa de creixement de la vila, va tenir una important comunitat jueva, que disposava de sinagoga, hospital i banys propis. Es conserven encara l'estructura i els carrers de l'antic call. I és que a l'edat mitjana Santa Coloma de Queralt es distingí per la producció i comercialització de safrà. El comerç d'aquesta espècie, el capitanejaven els jueus que cada dilluns, en el mercat setmanal, fixaven la pauta-escandall del preu del safrà a regir a tot el país. S'exportava arreu de la Mediterrània fins a Antioquia i Àsia Menor a través del port de Barcelona.

Una altra etapa de l'expansió urbanística de la vila s'ha de cercar durant el segle XVIII, en què s'edificaren diversos ravals: dels Capellans, de Santa Coloma, de Cervera, de Sant Roc i la plaça de Poblet.

Durant la Guerra Civil, la vila s'anomenava Segarra de Gaià. Per més informació AQUÍ

El castell de Santa Coloma està situat a l'extrem septentrional de la població de Santa Coloma de Queralt, al costat de la muralla i prop del riu Gaià. La torre, de planta circular, és l'únic element romànic del gran palau d'època renaixentista i barroca construït pels comtes de Santa Coloma.

Castell de Santa Coloma de Queralt

Sembla que el sector extrem del comtat i bisbat d'Osona ja fou ocupat pel comte Guifré el Pilós al final del segle IX però fou organitzat una generació més tard. La primera família senyora del lloc és la família Gurb-Cervelló i el castell es documenta l'any 1018 en que Hug de Cervelló, fill d'Ansulf de Gurb en cedí la meitat al seu fill Alemany. Referències posteriors, però, vinculen el castell a la línia principal del la família Gurb, senyors del castell de Queralt. El 1033, Bernat Sendred de Gurb s'intitulava senyors dels castells de Santa Coloma i de Queralt. A la mort de Guillem Bernat de Queralt, fill de Bernat Sendred (1083-1084?), el domini eminent (el dret de propietat superior al domini útil dels senyors) dels castells de Queralt i de Gurb restà a mans del primogènit, Bernat de Queralt. El castell de Santa Coloma passà a un dels fills cabalers, Berenguer, que el posseí en franc alou. En aquest moment, doncs, apareixen dues línies de la família Gurb-Queralt, els Queralt senyors de Gurb i Queralt i els Queralt senyors de Santa Coloma. Els darrers, a més de ser senyors de Santa Coloma tenien infeudat pels Gurb-Queralt el castell de Queralt. L'any 1167 els castells passaren a Gombau d'Oluja i, si aquest no tenia fills, a Guillem de Timor. El 1213 sabem que Arnau de Timor compra a Berenguer de Gurb-Queralt el domini superior del castell de Queralt i a partir d'aquests moment, els seus descendents es cognomenaran també Queralt. En testament, Arnau e Timor deixa al seu fill Pere de Queralt tots els seus béns, entre ells el castell de Santa Coloma que es converteix en centre de la baronia de Queralt (1230).

La baronia de Queralt comprenia la vila de Santa Coloma, els termes de Bellprat, Aguiló, Montargull, Bordell, Rocafort i Rauric i els descendents de Pere de Queralt hi romangueren al llarg dels segles. El fogatjament dels anys 1365 a 1370 compta amb 145 famílies i esmenta a Dalmau de Queralt com a senyor. El 1599 Pere de Queralt i d'Icard va rebre el títol de comte de Santa Coloma de mans del rei Felip II. Els comtes de Santa Coloma convertiren el castell en el gran casal o palau actual, amb una gran façana barroca que engloba la torre mestra de la vella fortalesa medieval. En el transcurs de la Guerra dels Segadors, l'edifici del castell es converteix en hospital militar. El 1648, Lluís de Queralt mort sense descendència i el castell passa als Reard que també es cognominen Queralt. El domini senyorial persisteix fins a l'abolició dels senyorius i a mitjan segle XIX era encara propietat dels comtes, tot i que el seu interior acollia la presó de la vila. Saberne més AQUÍ


Santa Maria de Bell-lloc, Santa Coloma de Queralt

Inevitable visita a Santa Maria de Bell-lloc, és un monument del municipi de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) declarat bé cultural d'interès nacional.

Visita dels Reis Mags al rei Herodes

La Fugida a Egipte









L'Adoració dels Reis








Santa Maria de Bell-lloc, Santa Coloma de Queralt

La construcció de l'església cal situar-la a la primera meitat del segle XIII, i la seva estructura reflecteix aquesta etapa de transició del romànic al gòtic, així com les ampliacions posteriors que va experimentar en època plenament gòtica i en època barroca.

L'interior de l'edifici mostra l'austeritat pròpia del Cister. Consta d'una nau dividida en dos trams coberts amb volta de creueria gòtica, i un absis de planta quadrangular. Al costat S s'obren dues capelles laterals: la primera, possiblement del segle XIV, té planta quadrangular i correspon al primer tram de la nau. La segona, de planta poligonal, és d'època barroca i coincideix amb el segon tram. Una tercera capella, també poligonal, s'obre al costat N, davant de l'anterior.

L'element més notable del temple és la seva portada, tot i que actualment es troba molt erosionada. És formada per un timpà envoltat per un conjunt d'arquivoltes d'arc rodó que descansen sobre columnes i pilastres amb capitells. L'arc exterior presenta una interessant decoració d'inspiració oriental, amb figures d'animals afrontats dintre de cercles entrellaçats de tipus vegetal. Les decoracions figuratives, geomètriques i vegetals estilitzades omplen columnes, capitells, impostes i arquivoltes. Els trets estilístics dominants a la portada la relacionen amb l'anomenada escola lleidatana. Tanmateix, la iconografia del timpà ja és gòtica: s'hi representen l'Epifania i l'Anunciació, a banda i banda de la Mare de Déu amb l'Infant i sant Josep. Aquesta portada és l'únic element que decora la façana principal, molt refeta i que presenta un aspecte massís, només trencat a la part superior per una obertura de mig punt que fa la funció de campanar.

Cal fer esment també del magnífic sarcòfag d'alabastre dels comtes de Queralt, Pere IV de Queralt i Alamanda de Rocabertí, realitzat cap al 1360 per encàrrec de llur fill Dalmau de Queralt. El sepulcre es troba a l'interior de la capella del costat N, i el fet que als capitells i a la clau de volta aparegui l'heràldica dels Queralt fa pensar que la construcció es va fer a posta per contenir-hi el sarcòfag.

Destaca també la imatge gòtica de Santa María de Bell-lloc tallada en fusta.



Història

L'església fou bastida a la primera meitat del segle XIII, i abans d'acabar aquell segle ja hi havia una comunitat, que l'any 1307 lliurà les seves possessions a l'orde de la Mercè. Els mercedaris van instal·lar-s'hi definitivament el 1335, i hi habitaren fins al 1835, que el convent fou incendiat i només restà en peu l'església, que va patir un nou incendi el 1936. Entre els anys 1948 i 1954 fou molt restaurada per l'Estat, la Diputació i l'Ajuntament sota la direcció de l'arquitecte Alejandro Ferrant.

Amb informació de Viquipèdia

Més informació:

«Santa Maria de Bell-lloc». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 6 juny 2012].
«Santa Maria de Bell-lloc». Mapa de recursos culturals. Diputació de Tarragona. 
«Convent de la Mercè de Santa Coloma de Queralt Santa Maria de Bell-lloc» Monestirs.Cat
 


Talavera és un municipi de la comarca de la Segarra.

Panoràmica de la Segarra des de Talavera

S'aixeca a la part occidental del terme a, 791 d'actitud, en el pendent d'una muntanya coronada per l'antic castell. L'església parroquial es troba a pocs metres del clos urbà, al cim de la serra i conserva una portalada romànica del S.XII i un pany de paret. L'eixamplaren modernament i li donaren un senzill estil Neoclàssic i posaren l'entrada a la façana de llevant. En el punt més elevat estan situades les restes del castell i més a ponent del poble hi ha una torre cilíndrica que hom anomena molí de Vent. El poble situat al pendent, conserva algun carrer cobert i el carrer del Call. El poble tenia una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Els Alemany de Cervelló eren senyors de Talavera al segle XII i Guerau d'Alemany de Cervelló la cedí al seu nebot Guillem d'Aguiló: aquest llinatge la senyorejà fins a la segona meitat del segle XIV que passà a ser parentiu de la família So: els Joans i Antonis se So s'hi succeïren fins l'any 1563. Els Burgués i de So, o Burguès i Santcliment, foren després els senyors d'aquests pobles; des de 1753 el senyor era D. Gaietà Maria de Santcliment de Pignatelli, marquès de Rubí. Entre les famílies del poble el cognom Truiols o Trullos hi perdura des de fa set centúries. Tant aquí com a Pavia es conserva Can So.


Sant Jaume de Pallerols és una església i Parròquia de Talavera (Segarra) 
Sant Salvador de Talavera és una església de Talavera (Segarra)

Carrer del Call sense normalitzar

Carrer Major


Pavia

Santa Creu de Pavia és una església de Talavera (Segarra) S.XII-XIII

Església parroquial de la Santa Creu

L'església de Santa Creu es troba dins del nucli urbà de la vila, construïda directament sobre la roca mare i presenta construccions adossades parcialment als murs sud, oest i nord. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, i que ha estat modificada amb el temps. La capçalera parteix d'un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d'esfera i ràfec de pedra que en ressegueix el perímetre, il·luminat per una finestra d'una sola peça, de doble esqueixada, actualment paredada. A la façana sud, ocupada parcialment per una construcció moderna que forma l'actual plaça de la Santa Creu, hi ha la porta d'accés amb forma d'arc de mig punt rebaixat i dovellat. No es tracta de la primitiva porta d'accés i respon a modificacions posteriors que van afectar a l'edifici. Al costat dret d'aquesta façana hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls que també és fruit de modificacions posterior que van afectar i alterar l'estructura de l'església primitiva. L'aparell constructiu emprat és amb carreus de pedra local, no gaire ben treballats i irregulars, disposats amb tendència a la uniformitat.

No es conserven referències documentals medievals de l'església de la Santa Creu de Pavia. Aquesta estigué inclosa dins el bisbat de Vic i molt probablement durant l'edat mitjana fou sufragània de la parròquia de Santa Maria de Civit, com consta en una visita pastoral de 1685.

La dependència del bisbat de Vic perdurà fins a 1957, quan passà a formar part de la diòcesi de Solsona.

És molt probable que la construcció de l'absis d'aquesta església reaprofités elements constructius anteriors, com una torre de guaita, que una vegada reconquerit el territori durant el segle XI, ja havia perdut la seva funció defensiva.




Sant Antoli i Vilanova

Aquesta  població  esta  format  per  l'antic  nucli  de  S ant  Antolí,  edificat  en  una  costa,  a  la  riba  esquerra  del  riu  Ondara,  i  Vilanova  construïda  a  l' entorn  d'una  plaça,  vora  el  torrent  durant  el  segle  XVI.  Cal  esmentar  l'existència  de  l'antic  cas tell  dels  Aimeric,  de  traça  gòtica  i  l'antic  temple romànic de Sant Antolí, ampliat durant l'epo ca,medieval i moderna. Sota l'església hi  ha  el castell, i des d'aquí en baixa un un carrer que  tindria un portalet a cada exrem, de muralla en  feien  les  mateixes  parets  foranes  de  les  cases.  Al  principi  del  segle  XIII  l'indret  pertanyia  als  Cervera, però posteriorment va passar a mans del re i, els Queralt, els Aimeric i el Erill.

Sant Antolí

A l'església de Sant Antolí hi havia una capella de dicada a Sant Isidre, fa segles se celebrava la  festa d'aquest sant. A la capellà hi havia u conjunt de rajoles vidriades, que avui resta al Centre Comarcal  de  Cultura  de  Cervera, amb la representació de quatre escenes de la vida de Sant Isidre, i de la seva esposa, Santa Maria de la Cabeza. Després de la Guerra civil del 36, aquest conjunt fou restaurant i completat pel Museu d'Art de Barcelona.


Sant Antolí


Cervera


La casualitat fa que coincidim a la Plaça Universitat amb el Seguici Infantil de Festa Major.




Amb la participació de: Colla infantil dels Diables de Cervera Carranquers, Tarasca de Cervera i Joventuts Carranqueres, Timbaler  petit (escola Jaume Balmes) i Senyera petita  de la Ciutat (escola Mn. Josep Arques), Cap-grossos, Cavallets i Gegantons de Cervera, gegantona Pepa i capgròs El Carranquer de  l’escola Josep Arques, gegantó Jaumet de l’escola Jaume Balmes, Cuca de Cervera (Es- cola Les Savines), Grup Jove dels Bombollers, Colla Sardanista Jovencells, Ball de bastons (Escola Jaume Balmes), Ball de cintes (Escola  Mn. Josep Arques), Ball de cercolets (Escola Les Savines), Ball de Cercavila (Coral Infantil Nova Cervera) i Ball de pastorets (participants tallers Isagoge)

Universitat de Cervera









-.-

dissabte, 17 de setembre de 2016

Tàrrega, La Figuerosa, Riudovelles, L'Aranyó, Montcortès de Segarra, La Cardosa, Cervera, ...

Tàrrega, La Figuerosa, Riudovelles, L'Aranyó, Montcortés de Segarra, La Cardosa, Cervera, ...

Castell de Montcortés de Segarra

Dinar a Tàrrega, després de dinar, com el que no vol la cosa i per pair un bon tec, anem a la Ia Fira de les Merdes de Catalunya a La Figuerosa.


La Figuerosa 

Ermita de Sant Marçal
La Figuerosa és un poble agregat a Tàrrega. És a la carretera que va de Tàrrega a Guissona. Els edificis més destacats són l'església neoclàssica de la Mare de Déu de l'Assumpció, de l'any 1865, les restes de l'església antiga, i l'ermita de Sant Marçal

A l'agost, vers el dia 15, se celebra la festa major i el festival de música Figa rock. Aquest festival se celebrà en deu ocasions, extingint-se l'any 2011.

. Web oficial del Festival de Música Figa Rock

El petit poble de la Figuerosa, a l’Urgell, s’ha convertit aquest dissabte (17.09.2016) en punt de trobada d’entitats de tot Catalunya que denuncien la instal·lació d’abocadors i plantes de tractament de residus que, al seu entendre, ‘agredeixen’ el medi ambient i l’agricultura tradicional, i per tant, ‘hipotequen el territori’.

El certamen l’organitzen l’associació Els Culs de Catalunya i la Plataforma Salvem els Plans de Conill, que va néixer per lluitar en contra de la polèmica planta de compostatge projectada a Ossó de Sió, una planta que actualment està pendent dels darrers tràmits per tirar endavant després de rebre el vistiplau de la Generalitat.

Plaça amb parade d'entitats

Exposició d'orinals


Per más informació:

Iª Fira de les Merdes de Catalunya - FemsCAT
La Iª Fira de les Merdes de la Catalunya a la Figuerosa 

La Figuerosa és un poble que també té altres atractius ...

Portal

Portal

Cementiri

Vistes

Trucador i galvanitzat

Restes de l'antiga església de La Figuerosa. Vista interior amb cards

Restes de l'antiga església de La Figuerosa. Vista exterior


Riudovelles

Església de Sant Gil

La part antiga del poble està formada pel castell, quatre cases del carrer de La Font i l’Església de Sant Gil. Durant el segle XVIII es construïren dues o tres cases més prop de l’església i el segle XIX unes altres set cases a la part alta del Portalet i Raval de Ponent. L’església parroquial de Sant Gil és d’estil romànic de transició i ha estat restaurada durant els anys noranta del segle XX per part de l’Ajuntament de Tàrrega i el Consell Comarcal de l’Urgell.


D'altra banda, d'un temps ençà s'ha arranjat la bassa i el seu entorn. El dipòsit recull aigües pluvials i subministra irrigació als horts de la zona. 


Els voltants són zona de passeig i esbarjo. Riudovelles és el nucli agregat de Tàrrega més petit, amb una desena d’habitants. Una Junta de Veïns segons el reglament de participació ciutadana exerceix el paper d'interlocutor amb l'Ajuntament de Tàrrega.

Riudovelles


L'Aranyó

L'Aranyó és un poble del municipi dels Plans del Sió (Segarra) a la ribera del riu Sió, a 461 msnm, a 6 km de Cervera i gairebé deshabitat. Al castell del poble hi va néixer l'escriptor Manuel de Pedrolo. També són destacables dues grans roques, no lluny del nucli urbà, conegudes com els pallers de pedra per la forma que tenen i que han donat peu a una llegenda popular.


El castell de l'Aranyó, monument històric declarat bé cultural d'interès nacional.

Castell de l'Aranyó

Història

Església parroquial de l’Assumpció
de l’Aranyó. Segle XII
Està documentat des del segle XIV. La seva rodalia fou conquerida als andalusins a la primera meitat del segle XI i s'incorporà al comtat d'Urgell. El lloc de l'Aranyó és documentat ja l'any 1045 (1044) en què, entre les afrontacions del castell de Llor s'esmenta «ipsa Parada de ipso Aranno». El terme Aranyó apareix en la documentació l'any 1120.

A mitjan segle XII és conegut Berenguer de l'Aranyó, un dels repobladors de Lleida entre el 1150 i el 1175. L'any 1381, el castell pertanyia als nobles Montsuar. En el fogatjament del 1381 encara consta que Aranyó era dels Montsuar de Lleida. El domini passà a Arnau d'Alta-riba l'any 1424, i successivament, als Burguès i als Agulló, senyors de Bellver, a la fi del segle XVI.

L'edifici actual és el resultat de les reformes endegades cap al 1569 i que van canviar-ne la fesomia, car es va tractar d'una reforma que va donar lloc a un castell-residència.

Com a curiositat, cal destacar que en època de l'extinció dels senyorius (amortització), al segle XIX (1831), el castell de l'Aranyó era propietat dels Pedrolo-Gomar, família del cèlebre escriptor català Manuel de Pedrolo, nascut al mateix Aranyó l'any 1918.

Castell de l'Aranyó

Castell i portal de l'Aranyó

Arquitectura

S'observen en la construcció del castell tres fases ben diferenciades: d'una banda, la torre quadrada de planta poligonal amb carreus regulars de grans dimensions, que és l'element més antic, possiblement pensada com a torre de vigilància, i, de l'altra, dues ampliacions posteriors, una al llarg del segle XVI i l'altra del 1659, com s'aprecia en el ràfec-canaló de pedra sobre la porta d'entrada.

Les façanes són molt massisses doncs fou adaptat a missions de defensa i habitatge per a regiment. La façana principal té tres plantes amb el mur realitzat en grans carreus de pedra regulars. A la planta baixa s'obre la porta adovellada i un escut d'armes partit entre bandes i àguiles. A continuació, s'alcen dues plantes, on hi ha finestres quadrades amb motllures i la presència de les restes d'un matacà. La planta més alta presenta, en totes les façanes, una galeria d'arcs petits de mig punt i un ràfec- canaló de pedra que rematen l'edifici. La torre presenta finestres rectangulars amb diferents motllures i està rematada per matacans que li donaven la volta. La resta de façanes són gairebé massisses, i només presenten mínimes obertures de petites dimensions. A la part inferior de la torre es conserva l'entrada a el que podia ser la cisterna per proporcionar aigua al castell.

Castell de l'Aranyó

Portal i restes de fortificació

Es tracta d'una sèrie d'arcades que condueixen cap al portal d'entrada al nucli. Les arcades són dobles, formades per arcs carpanells units a la part superior per grans lloses de pedra que formaven part de l'estructura defensiva i que possiblement servien com a pas de ronda. Els arcs i la base d'aquests estan realitzats amb carreus de pedra, la resta de mur està format per paredat. Aquesta estructura, connecta amb el portal d'accés al nucli, format per un arc de mig punt adovellat, per damunt del qual es van obrir finestres posteriorment amb decoració a la llinda. Finalment, aquest arc dóna pas a una volta de canó que condueix fins a l'interior del nucli on hi ha situat el castell.

Castell de l'Aranyó
Font:

Gats de l'Aranyó



Montcortés de Segarra

El petit nucli de Montcortès de Segarra (comarca de la Segarra) és format per petites cases de pagès dels segles XVII i XVIII al redòs del castell de Montcortès i l'església de Santa Anna del segle XVI.

Castell de Montcortès de Segarra i l'església de Santa Anna

El Castell de Montcortès està situat a la carretera L-303 que va de  Cervera a Agramunt i a 6 Km de Cervera.

El castell de Montcortès és un castell de Montcortès de Segarra, al municipi dels Plans de Sió, a la Segarra, situat a la carretera L-303 que va de  Cervera a Agramunt i a 6 Km de Cervera. És un monument històric declarat bé cultural d'interès nacional. Està situat aïlladament a la part més alta del nucli, sobre una gran cinglera i davant una petita capella, a la part baixa del qual es troben les cases que posteriorment conformaren el poble.

Castell de Montcortès

Història

Ja existia l'any 1095, quan el cavaller Guillem Isarn de Trevics deixà en testament al seu fill o filla que havia de néixer el castell de Montcortès. L'any 1306 consta com a senyor del lloc Berenguer d'Anglesola el qual també n'era d'altres indrets propers. El 1381 havia passat als Llompard. Bernat Berenguer de Llompard, senyor de Montcortès, fou l'impulsor de la construcció del convent de Santa Clara a Cervera.

Castell de Montcortès

Per raons encara desconegudes, més endavant passa a mans dels Sacirera. Joan Sacirera féu construir, al final del segle XV, el notable edifici renaixentista que veiem avui dia. La data del contracte de la construcció és de 1493, i es conserva la capitulació de l'obra que Joan Sacirera pactà amb el mestre Joan Barrufet. 

Després del domini de Sacirera durant el segle XVI, es feren amb la propietat els Marc, també senyors de Clariana, la Goda i Canós. D'aquest llinatge fou un membre destacat Pere Ausiàs Marc i d'Oluja (segles XVI-XVII), jurista i poeta, senyor del Canós, Montcortès, Clariana i la Goda. El fill d'aquest, Baltasar Ausiàs Marc i d'Alturub (o d'Alta-Riba segons les fonts), també jurista i poeta. A la seva mort el 1622, sense descendència, el castell va passar a la seva dona Anna Maria de Moixó. El llinatge Moixó (o Moxó) conserva encara la propietat del castell.

Castell de Montcortès

Arquitectura

L'obra del nou castell va donar com a resultat una majestuosa fortalesa que contrasta amb el petit nucli de Montcortès de Segarra, format per petites cases de pagès dels segles XVII i XVIII i l'església de Santa Anna, del segle XVI. De planta rectangular, es poden distingir tres cossos ben diferenciats, el cos central utilitzat com a habitatge, les dues torres situades paral·lelament a l'esquerra de l'edifici, amb finalitats defensives, i un tercer cos situat a la dreta i de dimensions més petites destinat segurament a usos agrícoles.

Església de Santa Anna de Montcortès, del segle XVI

Des de la façana principal es pot distingir la planta baixa amb la portalada d'accés d'arc de mig punt adovellat, i petites obertures en forma d'espitlleres, segurament utilitzada per finalitats agrícoles. Per damunt d'aquesta, s'alcen tres plantes superiors, la primera presenta finestres de mida mitjana i amb poc treball decoratiu. La segona planta, on segurament estava situada la planta noble, presenta tres finestres de grans dimensions amb motllures i brancals decorats. A la tercera planta o golfes, hi trobem una sèrie d'obertures en arc rebaixat de petites dimensions juntament amb les restes de tres matacans.

Església de Santa Anna de Montcortès, del segle XVI≠

Les dues torres situades a l'esquerra, queden separades per l'edifici central, al qual s'hi pot observar una finestra de les mateixes característiques que les situades a la planta noble de la façana principal. Les torres presenten petites obertures en forma d'espitlleres i a la part superior tornem a trobar la sèrie d'obertures en arc rebaixat de petites dimensions juntament amb les restes de diferents matacans que ressalten el seu ús defensiu. Tot el perímetre de l'edifici presenta un gruixut ràfec de maó d'influència morisca com a element de decoració. El cos situat a la dreta de l'edifici, presenta una obertura per accedir al seu interior formada per un arc rebaixat adovellat, amb volta de canó al seu interior.

Castell de Montcortès

Font:

La Cardosa

La Cardosa és una entitat de població de Cervera, a la comarca de la Segarra.

L'esglesiola de Sant Pere
o dels Sants Apòstols
El poble consta d’una vintena de cases i se situa a la vall del riu Sió, a cinc quilòmetres de la capital de comarca. Un branc de la carretera L-303 és la seva principal via de comunicació.

Antigament va pertànyer a l'antic municipi de propi de la Prenyanosa juntament amb Castellnou d'Oluges, Malgrat, Queràs i Sant Miquel de Tudela. De la Cardosa se'n tenen notícies des del segle XII, quan formava part del terme del castell de Sedó. Actualment a l'indret es conserven les restes d'un castell o casa senyorial convertit en masoveria. L’any 1232 el poble de la Cardosa era propietat de Ramon Hug i de la seva muller Brunissenda, que era filla del notari Jaume Ferrer, de qui hi ha constància que l'any 1269 els Cardona donaren una important carta de franqueses. En aquesta carta hi havia la concessió de llibertats i excepció de prestacions per tal que s'establissin habitants al pla de Cardosa.  

Llocs d'interès

L'esglesiola de Sant Pere o dels Sants Apòstols: és d'origen medieval, malgrat que el seu aspecte extern evidencia reformes d'una època més moderna, com el campanar de cadireta o el fet que la capçalera sigui plana, sense absis. D'una sola nau, s'hi accedeix per una portada d'arc de mig punt adovellat, parcialment coberta per un contrafort. Aquesta esglesiola era sufragània de la parròquia de Sedó. 

Castell de Cardosa

El Castell de Cardosa és un edifici situat al nucli urbà del poble de la Cardosa, dins del terme municipal de Cervera, a la comarca de la Segarra. S'inclou en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya amb la protecció de bé cultural d'interès nacional.

Castell de Cardosa

De planta quadrangular, consta d'una planta baixa, dos pisos, golfes i una teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. La porta principal és flanquejada per dos contraforts atalussats. S'hi accedeix pujant tres esglaons i s'observa un arc de mig punt adovellat. Als tres pisos superiors s'obren finestres arquitravades de diferents dimensions. A la façana lateral destaca, per una banda, una gran finestra amb la llinda i els brancals motllurats situada al primer pis, i per l'altra, a una alçada superior, dues grans finestres d'arc rebaixat.

Des del segle XIX tingué ús de masoveria, però actualment és un espai de creació artística de titularitat privada.

Veure: Hélène Genvrin a Facebook

Cementiri de Cardosa

Castell de Moncortès de Segarra i l'Aranyó vist des de La Cardosa

Cervera

Ja que ens ve de pas ... una parada a buscar xocolata i cap a casa, ...


De pas, visita a La Cerverina d'Art on trobem una excel·lent exposició de Gravats Barbarà del Taller 46

Casa Lucaya, carrer Major de Cervera

Al mateix Carrer Major s'hi troba la Pastisseria Puig, feu una pausa i deixeu-vos portar per la tentació, val la pena.

La família Puig, que regenta la Pastisseria Puig de Cervera des de l'any 1967, es dedica a pastisseria tradicional.

Campanar de l'església de  Santa Maria de Cervera

Cevera amb arc de sant martí

Més entrades de Cervera al bloc: 30 d’abril de 2016 / 11 de juny de 2016 / 20 de juliol de 2016


Parada obligada a Sant Pere Gros

Sant Pere Gros de Cervera

La primitiva església de Sant Pere Gros de Cervera és documentada des del 1072. Poc després fou donada a Sant Pere de Rodes amb la finalitat de fundar-hi un cenobi, fet que no es va arribar a produir per l’oposició dels senyors de Cervera. El 1081 el lloc fou donat a Santa Maria de Ripoll, que hi va fundar un priorat depenent d’aquell monestir, el qual nomenava el prior de Sant Pere Gros entre els seus monjos.
 
Sant Pere Gros de Cervera
Sant Pere Gros va acumular diverses propietats importants a Cervera i comarca, això i la seva influència sobre la parròquia de Santa Maria de Cervera va originar diversos conflictes amb el bisbat de Vic. Al segle XIV el lloc era en decadència i pràcticament es va convertir en una ermita, tot i que conservava el títol de prior. Al segle XV ja no hi residia cap monjo el que va donar peu a una queixa de la ciutat de Cervera al papa. Amb la Guerra de Successió el lloc va quedar en ruïnes però encara quedaven restes del claustre i d’altres dependències, que es van anar perdent gradualment; actualment només es conserva visible l'església, de planta circular.
 
Sant Pere Gros de Cervera


De passada a La Guàrdia Lada la foto de rigor per la col·lecció

La Guàrdia Lada

I en arribar a l'Albió ens trobem Sant Gil preciós amb el sol que li peta de ple abans de pondres

Albió

Sant Gil

Està situat a la part occidental del terme, a poca distancia del Balneari de Vallfogona.

Fou domini dels templers i més tard dels hospitalers, essent membre de la comanda hospitalera de Vallfogona. El prior de Catalunya, el 1380 comprà la jurisdicció del lloc al rei Pere i la mantingué fins a la fi de les senyories.

De l'antic castell d'Albió, a redós del qual es formà el poble, encara en queden els fonaments.

L'església parroquial de Sant Gil d'Albió forma un conjunt amb el cementiri i la casa rectoral. El temple és de planta de creu llatina amb dues capelles adossades a la banda dreta. La portalada és romànica i adovellada.

Sota el tossalet on hi ha el poble i vora el marge dret del riu Corb, hi ha el Molí d'Albió, construcció massissa datada al segle XIII.

Sant Gil
Al vespre a casa ...


-.-