dimecres, 31 d’agost de 2016

Cesar Pascual Díez. Falset

Cesar Pascual Díez. Falset - Agost de 2016

12 de juny de 1966 Laguardia (La Rioja Alavesa, Euskadi), a partir de 1970 es trasllads a viure a Falset (Priorat) on passa la seva infancia i joventut. L'any 1988 fins l'any 1993 es trasllada a Barcelona a fer els Estudis i Llicenciatura en la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Estudia amb amb Hernandez Pijuan, Teresa Blanch, Joaquim Chancho i Pere Falcó. El 2006 es trasllada a viure a Miramar, Buenos Aires (Argentina) on encara resideix.

Aquest passat estiu, després de deu anys ens ha fet una visita. Incombustible com sempre, enèrgic en el treball, tot i que una mica més moderat, els pas dels anys, la maduresa ...

Més avall podreu veure una petita mostra del que he trobat reaitzant-se al seu taller de Falset (amb el seu permís).

Vaig demanar-li al Cesar quatre ratlles per vestir les imatges que han pujat  per il·lustrar aquest post i tal com les he rebut, sense tocar ni una coma les he volgut posar. Crec que són força aclaridores i ens ajudaran a comprendre una mica més el seu treball. 
.

Cesar Pascual Díez
 
-He expuesto en diversas Galerías y Salas de Arte en ciudades como Barcelona, Tarragona, Gerona, Reus, Falset, Y Esplugues de LLobregat. También expuse en la sala de exposiciones de la Saint Martin´s School of Fine Arts de Londres en 1992. En la actualidad he expuesto en Buenos Aires Capital, Mar del Plata y Miramar. 

Premios : 1991 Matrícula de Honor (Mención de Honor) en la Especialidad de Pintura de la Facultad de Bellas Artes Sant Jordi de la Universitat de Barcelona. 1992 Beca Erasmus para apliación de estudios de Arte en la Saint Martins´School of Fine Arts de Londres 1995 Finalista en el concurso de pintura de la Telax Galería de Arte (Actualmente se llama Antoni PInyol) de Reus

1-El Arte es una forma de autoconocimiento a través de la creatividad. Es una manera de comunicarme mediante mi búsqueda intelectual , psicológica ,y espiritual para crecer como persona y como artista.

2-Me acerqué al arte desde pequeño , como un juego y como un refugio frente a la hostilidad de la realidad que viví , primero por el cambio de residencia y la dificultad de adaptación a la nueva cultura (Cataluña) y posteriormente debido al fallecimiento de mi madre cuando yo contaba con 11 años de edad. También ayudaba a mi padre en sus pinturas al óleo...

3-Me inspiro en mis propias vivencias, emociones y sensaciones respecto a la realidad y a la sociedad y sus exigencias y condicionamientos....

4-El tema principal de mi obra es mi propia evolución personal, intelectual, espiritual y emocional a través de las artes plásticas; para ello materializo los conceptos, los abstraigo (abstracción) y los expreso en pinturas.

5-Vivo y pinto en mi taller: AZULMAR, TALLER DE LASARTES, que además funciona como Centro Cultural Independiente y sirve como punto de encuentro de diferentes artistas e intelectuales de la ciudad . Aqui se celebran exposiciones de Artes Plásticas, conciertos de música , se imparten clases de diversas disciplinas y, actualmente es la sede de una productora audiovisual: SERENDIPIA

6-Los materiales mas habituales son pintura sintética con base acrílica y las mezclas entre ambas. además desarrollo la técnica del "Marouflage" en base a varias capas de barniz (9 capas mínimo) y habitualmente no realizo bocetos. 

7-Entiendo la práctica de la pintura como una pulsión interior , a la manera del Informalismo Europeo o del Expresionismo abstracto Norteamericano , dos corrientes que tienen en común el otorgar mayor relevancia al subconsciente y la ejecución automática de la obra relegando los parámetros racionales a un segundo lugar.


9-Me gustaría que mi obra abriese la mente y el espíritu del espectador y lo transportase a otra realidad .... La contemplación de mi obra debe producir una inquietud y una reacción frente a una realidad social excesivamente competitiva y materialista que impide la realización de los potenciales más humanistas de las personas y que nubla y discrimina nuestra "realidad Interior", osea nuestra ESENCIA.

PASCUAL DIEZ CESAR -born In Laguardia (Álava) Spain in 1966 'In 1970 I moved to live in Falset (Tarragona) -1988-1993 Studies and Bachelor of the Faculty of Fine Arts in Barcelona where I studied with Hernandez Pijuan, Teresa Blanch, Joaquim Chancho and Pere Falcó. 'In 2006 I moved to live in Miramar, Argentina, where they still reside. I've exhibited in various galleries and art in cities such as Barcelona, ​​Tarragona, Gerona, Reus, Falset, Y Esplugues de Llobregat. Also I explained in the exhibition hall of the Saint Martin's School of Fine Arts in London in 1992. Today I have exhibited in Buen

Més informació:
https://www.facebook.com/CesarPascualDiezArte
https://www.facebook.com/cesarpascualdiez

ANTOLOGIA 2006-2016



Aquesta és una sèrie de teles amb la tècnica de l'marouflage que tenen la propietat de ser translúcides, es poden veure amb una llum (tipus led) per la part posterior. A més de les obres matèriques que el caracteritzen. Clica AQUÍ

-.-

Obra del taller a taller de Falset - Estiu de 2016

Tècnica mixta. 80F (146 x 114)

Tècnica mixta. 100F (162 x 130)

Tècnica mixta. 80F (146 x 114)

Tècnica mixta. 100F (162 x 130)

Tècnica mixta. 80F (146 x 114)


-.-

Viceversa

José Ansalone (Miramar 1943) i Cesar Pascual Díez (Laguardia, Euskadi 1966) Son Dos pintors que decideixen compartir les seves experiències artístiques i vitals en un taller d'art, Azulmar, durant 3 setmanes per descobrir-nos el procés creatiu d'una obra d'art a partir de l'espontaneïtat i l'amistat.

La mirada lúcida de German Gonzalez ens presenta aquesta convivència i la gènesi d'una obra dinàmica i enigmàtica a la que es conjuguen dos llenguatges i estils marcadament diferents.

La passió per la pintura, la música i el bon vi ens porten a una experiència singular a través de la qual descobrim la faceta més humana de l'artista i la crítica àcida al sistema del mercat de l'art així com a la societat contemporània.



-.-

Ens envia les imatges del seu últim treball amb la natura a la platja, "L'anell de perdra" 05.12.2016
 
Aqui presento el meu primer treball a la natura de Miramar, un homenatge al mestre Andy Goldsworthy





-.-

dimarts, 30 d’agost de 2016

Andorra, Pamiers, Foix, Montsegur, Tarascon ...

Pàmies

Torre de la  Catedral de Saint-Antonin

Pàmies (en occità Pàmias; la forma oficial francesa és Pamiers) és un municipi francès, situat al departament d'Arieja i a la regió de Migdia-Pirineus.

 La torre de la Moneda

La llegenda atribueix la població de la regió a Frederic, fill del rei visigot Teodoric I, el nucli poblacional es va dir Fredelàs. Frederic va governar la regió i va deixar-la al seu fill Antoní, que es va fer catòlic i fou assassinat pels arrians vers el 507, allí on va morir es va fundar l'abadia de Sant Antoní (esmentada el 961 dC), en un pariatge que es va fer entre l'abat i el comte de Foix es parla del castell de Pàmies (Castrum Apamie), nom donat per haver estat el comte a Apamea, a l'Àsia Menor. Així, la gent del país eren anomenats apameus.

 Catedral de Saint-Antonin

Gàrgoles

Fou seu d'un bisbat fundat el 1295 (segregat de Tolosa), en què van destacar els bisbes de Caulet (1645-1680), de la Régale (1680-1693) i de Verthamon (1693-1735). El bisbat fou suprimit el 1801. 

Catedral de Saint-Antonin

Catedral de Saint-Antonin

Catedral Sant-Antonin: reconstruïda al segle XVII. Amb el Pòrtic i escultures romàniques del segle XII. L'òrgan data del XVIII.

Catedral de Saint-Antonin

Eglèsia Notre-Dame-du-Camp 

Nau de l'eglèsia Notre-Dame-du-Camp

L'orgue de l'eglèsia Notre-Dame-du-Camp

Eglèsia Notre-Dame-du-Camp: el seu nom prové de la seva situació geogràfica, fora de la ciutat, al camp. La construcció és del segle XII, una ampliació important incloent la construcció de la façana en maó, es van efectuar al segle XIV. Aquesta façana és l'única part que subsistirà després de la destrucció de l'església en 1577; la qual coneixem avui data així doncs del segle XVII. Disposa d'un òrgan construït el 1860 per Emile Poirier i Nicolas Lieberknecht, classificat monument històric i restaurat en 2004. Alberga també diversos tapissos dels segles XVII i XVIII i un carilló de 21 campanes.

Portalada de Notre-Dame-du-Camp


Façana de Notre-Dame-du-Camp



Foix  

Foix és una petita ciutat occitana, capital del departament francès de l'Arieja i de l'antic País de Foix. Està situada vora el riu Arieja, a la confluència amb l'Arget; es troba al sud de Tolosa, prop de la frontera andorrana. 



Foix des de'l castell
El Castell de Foix és un castell al centre de la ciutat de Foix a una alçada de 60 metres de la mateixa, per sobre d'una roca calcària. A pesar de ser un important centre d'atracció turística per a la ciutat de Foix i el departament de l'Arieja, és més conegut per la seva relació amb Andorra i el fet d'estar associat al catarisme.

El Castell de Foix

El castell va ser mencionat per primera vegada al principi del segle XI. L'any 1002, figura en el testament de Roger I, comte de Carcassona, que llegà la fortalesa al seu fill menor Bernard. Però també es pot emetre la hipòtesi, avui difícilment verificable, que el castell és la continuïtat d'un centre defensiu diferent i més antic. Sigui com sigui, el seu caràcter defensiu va permetre als comtes que hi varen habitar d'assentar la seva autoritat i consolidar-se com a una potència en la regió. L'any 1034 el castell passa a mans del comte de Foix que hi juga un rol determinant en la història medieval. Durant els dos segles següents, el castell acull comtes amb personalitats brillants que configuren l'ànima i la resistència occitana durant la Croada Albigesa. En casar-se amb la casa Castellbò, els Foix aconsegueixen un domini gens menyspreable cap al 1270, i amb la posterior signatura dels pariatges que funden Andorra com a país, el comtat així com el castell de Foix esdevenen un símbol i d'una importància cabdal.

Font: Wikipedia

Château de Foix






Abbaye Saint-Volusien de Foix

El monestir de Sant Volusià és esmentat en un document de Carles el Calb del 870, i situa la seva fundació en una època anterior. Es va dedicar al sant bisbe de Tours, que va morir en a aquestes terres el 495, camí de l’exili. Considerat màrtir, les seves relíquies eren molt venerades a l’església dels Sants Cels i Nazari.



El comte Roger II de Foix va ordenar la construcció d’una nova església amb motiu d’una prometença feta poc abans de marxar cap la Primera Croada. Aquesta església, ja dedicada a sant Volusià, fou consagrada el 1112, efectuant el trasllat de les relíquies del sant titular des de Sant Nazari a la cripta de la nova església. Des del 1104 l’establiment, fins llavors benedictí, va adoptar la regla de sant Agustí.

Capitells

Capitells

Cap el 1300 es va refer l’església gràcies a la voluntat de Roger Bernat III, comte de Foix entre el 1265 i 1302.

El 1440, sota l’abadiat de Pere III, una butlla del papa Eugeni IV fa que el nombre de canonges passi de divuit a dotze per mor de la mala situació econòmica. 



A causa de les Guerres de Religió el monestir fou destruït, i les relíquies del sant llençades. La reconstrucció va començar el 1609. La vida del monestir va acabar amb la Revolució, els seus béns foren venuts (1793), i per acabar-ho d’enllestir, el 1804 va patir un incendi. Les dependències monàstiques estan ara ocupades per un organisme oficial i l’església té la categoria de parroquial.

Font: Monestirs.Cat


Capitell

Plaça del mercadal





Un personatge a destacar, Gastó III de Foix i X de Bearn conegut pel sobrenom de Gastó Febus (Gaston Fèbus en occità) (1331 - Orthez, França 1391), comte de Foix i vescomte de Bearn i Marsan (1343-1391).

     Gaston Phébus, Livre de chasse. Ci devise comment le bon veneur doit chasser et prendre le daim à force.
      France, Paris, XVe siècle. Paris, BnF, Département des manuscrits, Français 616 folio 85v.

Fou també escriptor en llengua occitana i francesa. En occità escrigué poesies i en francès dos llibres, un sobre caça (Le Livre de chasse es un llibre de "vénerie" medieval cescrit entre 1387-1389) i un de pregària. Com a mecenes fou protector dels més grans compositors de música del seu temps.

La tradició li atribueix el poema Se canta convertit en himne occità.


Montferrièr (en francès Montferrie).




Carrilló de l'església de saint Pèire

Montsegur

Castell de Montsegur coronant el pog

Montsegur (Montsegur en occità; Montségur en francès) és un poble situat al País d'Olmes, departament de l'Arieja, regió de Migdia-Pirineus, França, i centre administratiu de la comuna que duu el seu nom. El 1999 hi havia 117 habitants. Es troba a una distància de 10 quilòmetres de L'Avellanet, de 29 de Puègverd, de 37 de Foix i de 82 de Tolosa. Aquest poble deu bona part del seu prestigi al castell de Montsegur, construït sobre un antic castrum que fou un dels darrers centres de resistència de la jerarquia càtara al segle XIII.

Impressionant, enigmàtic i misteriós lloc ...

Castell

El castell de Montsegur està situat a la població homònima al País de Foix (País d'Olmes), departament francès de l'Arieja, al sud-oest de Carcassona, a França, en un penyal (el pog o puig, en occità-català), de 1.207 metres d'alçada. El castell domina tota la vall del riu Lasset i és de difícil accés, fet que en facilitava la defensa; només s'hi pot accedir per un camí de bast, costerut, estret i sinuós. L'existència d'un castrum, o poble fortificat, fora dels murs del castell, està documentada abans de la construcció de l'actual castell. Montsegur va servir de refugi als càtars, dins el context de la croada albigesa, fins que, el maig de 1243, l'exercit croat del papa i la monarquia francesa van prendre la muntanya i van extingir el darrer nucli de resistència d'aquesta confessió cristiana.

Castell de Montsegur coronant el pog

A propòsit del castell, s'han creat nombroses llegendes i mites, el més conegut dels quals és el que el relaciona amb un misteriós tresor ocult que contenia el Sant Grial (Sang Reial), que hi hauria estat amagat pels darrers càtars; és centre de nombrosos amants de l'esoterisme i, es diu, que al solstici d'estiu, quatre arcs deixen passar els primers raigs del sol, que travessen de banda a banda la torre de l'homenatge i mostren quatre barres de llum.

Monument del prat dels Cremats
Una pira gegantina consumí els cossos dels anomenats màrtirs del pur amor crestian al prat dels Cremats

El puig de Montsegur, probablement, va estar habitat des de molt abans de l'arribada dels càtars. Però no és fortificat fins al 1204 per Ramon de Perella, senyor del lloc. Després de la derrota de la coalició dels exèrcits del rei d'Aragó i el comte de Tolosa en la Batalla de Muret el 1213, el «perfecte» Gilabert de Castres es refugia al castell, que es converteix en un lloc de refugi de bons homes i de bones dones. El 1241, per les fortes pressions del rei de França, Lluís IX, el comte Ramon VII de Tolosa assetja el castell que, probablement sense combat, finalitza en fracàs. Sent propietat d'Esclarmonda de Foix, s'hi refugiaren alguns càtars que participaren el 1242 en la matança dels inquisidors a Avinyonet, encapçalats per Pere Roger de Mirepeis. Al maig de 1243, el senescal de Carcassona, Hugues de l'Arcis, emprèn el definitiu setge del castell. Després de 10 mesos, Ramon de Perella i Pere Roger de Mirepeis comencen la negociació que durà a la rendició del lloc. Els vencedors donen quinze dies de termini als vençuts per abandonar el castell. Podran optar entre l'abjuració de la seva fe i la foguera. Molts van preferir no abjurar: uns dos-cents van ser cremats de viu en viu, d'altres moriren en presó. Una pira gegantina consumí els cossos dels anomenats màrtirs del pur amor crestian al prat dels Cremats, sacrifici actualment commemorat per una estela al peu del puig. Els nobles, soldats i mercenaris de la guarnició van ser alliberats i cridats per la Inquisició, conforme als acords de capitulació. La caiguda de Montsegur va significar la fi del catarisme com a culte públic; desenes de milers de càtars van travessar els Pirineus cap al sud, fugint de la terrible repressió dels croats i de l'Església. Es van establir en diversos indrets de la terra de frontera amb Al-Àndalus, que aleshores era Catalunya.

Interior del castell

Les ruïnes del castell que es conserven, construït segurament a finals del segle XIII-principis del XIV sobre les ruïnes de l'antic assentament per Gui I de Levis després de la derrota al setge de Montsegur, són visibles des de lluny. La torre de l'homenatge encara conserva la cisterna, la sala baixa, i un arc emprat com a darrer reducte de defensa de la torre. A hores d'ara, no hi ha comunicació entre el castell i la torre de l'homenatge.

Font: Wikipedia

Cara posterior del castell

Informació relacionada:
Castell

Tarascon

Tarascon (en francès i nom oficial Tarascon-sur-Ariège) és un municipi occità, al departament de l'Arieja a la regió Migdia-Pirineus

Torre del rellotge

Taller de pintura

Font

Animal fantàstic

Animal fantàstic

L'Îlle

La torre del rellotge i ajuntament

Pont de Tarascon

El poble té dues parts diferenciades, una situada en un lloc elevat i en el qual encara es pot veure l'antiga fortificació que controlava el pas del riu Arieja des de Foix cap a les muntanyes. La part nova del poble s'ha desenvolupat al costat del riu, en una part més baixa. El poble compta amb estació de tren de la línia Tolosa-La Tor de Querol.

Molt recomanable des de Tarascon poder visitar Niaux, Bédeilhac, la Vache, la cova de Mas d'Azil ...  la Grotte de Lombrives

La torre del rellotge


Més informació:

15/08/2014 Tarascon, Niaux, Bédeilhac ... 

16/08/2014 Foix, Monsegur, Rocafixada, Tarascon ...

-.-